Tag Archives: henry kissinger

cinc motius per llegir Henry Kissinger

El nom de Henry Kissinger porta, en molts casos, a pensar en les etapes més brutes i fosques de la Guerra Freda. La relació que va tenir amb el cop d’estat contra Salvador Allende a Xile i la seva etapa com a assessor del president Nixon durant la guerra del Vietnam han fet que el seu nom es vinculi als grans crims de l’anticomunisme. Recordo que, a segon de carrera, el mediàtic economista Arcadi Oliveres ens va definir Kissinger com ”un dels fills de puta més grans de la història”. Jo no vaig passar d’aquesta lectura simplista fins que vaig començar a interessar-me (irònicament, durant la meva etapa com a estudiant a Xile) per autors de l’escola realista de les relacions internacionals com Robert D. Kaplan, Stephen M. Walt o John J. Mearsheimer, de la qual Kissinger ha estat el gran exponent pràctic als EUA del segle XX.

En aquest exsecretari d’Estat vaig trobar-hi un historiador profund, que em va aportar una nova perspectiva per a analitzar el darrer segle i la situació actual. Un republicà que no interpretava la Guerra Freda com una lluita entre democràcia i comunisme, sinó com una estratègia geopolítica dels estats. La seva posició combinava, d’una banda, permetre un cop d’estat a Xile per frenar el comunisme llatinoamericà i, alhora, buscar una aliança amb una potència comunista com la Xina. Kissinger és l’home que, fins fa poc, ha demanat que no es retirin les tropes de l’Iraq i l’Afganistan, però que alhora aposta per un pacte amb l’Iran sobre el tema nuclear. Una posició republicana incòmoda per l’esquerra que defensa els Drets Humans per davant dels freds interessos estatals, però igualment incòmoda per a la dreta neoconservadora i reaganianaque té com a missió patriòtica expandir la democràcia occidental per tot el món (una idea estúpida i perillosa, segons Kissinger). Es tracta d’una figura que, agradi poc o molt, ha estat reclamada per tots els presidents dels EUA postNixon: tots li han  demanat consells, anàlisi i ajuda. Potser caldria quedar-nos amb la valoració que l’intel·lectual nord-americà d’esquerres i escriptor Norman Mailer va fer sobre Kissinger: és un home ”extremadament intel·ligent” que pot ser molt criticat per l’absència de valors en la seva acció política, però que ha estat jutjat com el ”cap de turc” de tota l’etapa fosca de la guerra del Vietnam. Per tant, siguem una mica kissingerians i deixem les valoracions ideològiques de banda. A través del llibre On China, en què Kissinger va recopilar la seva experiència i coneixements sobre la Xina i les relacions internacionals, vegem de quines cinc maneres ens pot servir aquest autor per entendre el darrer segle i la situació internacional actual.

BOOK-popup

La (prou austera) coberta de Penguin Books.

1) El diplomàtic.

Una de les anècdotes que obren el llibre On China de Kissinger explica la visita del funcionari britànic George Macartney a la Xina imperial, a finals del s. XVIII, quan el Regne Unit ja despuntava com a potència naval mundial i els asiàtics eren un imperi en decadència. Macartney va ser enviat pel rei George III per intentar establir relacions diplomàtiques amb la Xina i buscar una relació d’igual a igual entre els dos imperis, sota la cosmovisió europea de les Relacions Internacionals fruit del Tractat de Westfàlia del 1648. Macartney, que tenia com a objectiu trobar-se amb l’emperador xinès, va veure’s embolicat en una lluita de simbolismes i gestos que, com es veu al llibre de Kissinger i com ell va viure en pròpia persona, tenen gran importància per als xinesos. El pobre Macartney, quan va topar-s’hi, no va saber reaccionar:

La primera nota discordante surgió cuando Macartney y su séquito se dirigieron hacia Jehol, la capital de verano del país, situada al nordeste de Pekín, ascendiendo por la costa en veleros chinos cargados con abundantes regalos y todo tipo de manjares, pero que exhibían unos escritos en chino que rezaban: “El embajador inglés rinde tributo al emperador de China”. Macartney, ciñéndose a las instrucciones de Dundas, decidió: “No voy a quejarme, me limitaré a darme por enterado cuando surja la ocasión oportuna”. Sin embargo, al acercarse a Pekín, los mandarines responsables de dirigir la misión abrieron una negociación que puso más de relieve las diferencias de percepción. La cuestión era comprobar si Macartney realizaría el kowtow [agenollar-se i tocar el cap amb el terra] ante el emperador o si, por el contrario, como insistía, seguiría la costumbre británica de hincar la rodilla.

Un segle i mig després, l’any 1971, Henry Kissinger agafava un vol secret des de Pakistan cap a Pekín, seguint els passos de Macartney (que després de la trobada amb l’emperador va ser expulsat de manera educada i sense poder obrir negociacions), per establir diàleg i relacions diplomàtiques amb un govern que, en aquell moment, era tant misteriós i tancat com el de la Xina imperial. En les narracions que Kissinger fa dels seus viatges a la Xina comunista hi ha anècdotes que, tot i que no arriben al nivell extrem de Macartney, sí que mostren l’intricat art de la diplomàcia amb líders xinesos, un simbolisme i detall que Kissinger dominava.

D’aquest contacte habitual amb els líders de la Xina, de Mao en endavant, Kissinger en fa descripcions personals i properes, que, com era d’esperar d’un diplomàtic, analitzen més l’obra de govern que els aspectes morals. Parla de la mà dreta de Mao, Zhou Enlai  —”en los sesenta años que llevo de vida pública no he conocido un personaje tan irresistible”—, del líder reformista Deng Xiaoping  —”pretendía acabar de una vez por todas con el debate sobre qué podía aprender China, si es que había algo que aprender, de los extranjeros que habían causado estragos en en su país desde el siglo XIX. Deng insistía en que China diera primacía a la competencia profesional sobre lo políticamente correcto (…) y compensara a los que destacaran en cada uno de los ámbitos”— o del sorprenent Jiang Zemin, que va consolidar l’etapa de major creixement econòmic del país —”en 1987, se levantó de la tribuna de autoridades en los festejos del día Nacional de Shanghái para dirigir la orquesta sinfónica, que interpretó una emotiva versión de la Internacional con acompañamiento de luces intermitentes y nubes de humo. Durante una visita privada que hizo Nixon a Pekín en 1989, Jiang se levantó sin previo aviso y empezó a recitar el discurso de Gettysburg en inglés”—.

D’entre aquests perfils destaca, per suposat, el del líder comunista Mao Tse-Tung:

En la dramática historia de China se habían vivido muchos episodios traumáticos, pero jamás un nuevo gobernante había propuesto derribar el sistema de valores de toda la sociedad. Quienes antes habían pretendido asumir el Mandato Celestial —incluso, o tal vez sobre todo, los conquistadores extranjeros— se habían legitimado ratificando los antiguos valores de la sociedad que empezaban a controlar y gobernaban siguiendo sus máximas. Mantenían la burocracia heredada, aunque solo fuera porque tenían que dirigir el país más populoso y rico del mundo. Esta tradición era el mecanismo del proceso de sinificación, la que establecía el confucianismo como doctrina de gobierno en China. A la cabeza de la nueva dinastía que en 1949 irrumpió desde el campo para hacerse con las ciudades destacaba un coloso: Mao Tse-Tung. Dominante, con una influencia arrolladora, inflexible y distante, poeta y guerrero, profeta y destructor, Mao unificó China y llevó al país por un camino que estuvo a punto de hundir a su sociedad civil. Al final de este virulento proceso, China se mantuvo como una de las principales potencias mundiales y como el único país comunista, a excepción de Cuba, Corea del Norte y Vietnam, con una estructura política capaz de superar el fracaso del comunismo en los demás países.

2) L’historiador.

Kissinger llegeix la història i l’utilitza per interpretar el context d’avui dia. En una entrevista a The Atlantic, comparava la situació actual a l’Orient Mitjà (sunnites contra xiïtes) amb l’Europa de les guerres de religió al segle XVII (catòlics contra protestants), o la situació de  l’Àsia oriental d’avui amb l’Europa del balance of power del segle XIX. A On China, Kissinger fa un bon repàs de la història contemporània de la Xina, des del segle XVIII en endavant. Comenta la decadència de l’Imperi xinès durant la dinastia Qing i l’assetjament de les potències colonials europees i japonesa, posa de relleu com els canvis en el sistema internacional van afectar a una Xina que sempre s’havia aïllat de l’exterior però que ja no ho podria fer més. Passa una mica per sobre la primera meitat del segle XX, per centrar-se en l’època maoista i els lideratges posteriors. És interessant, per exemple, la seva explicació sobre les lluites de poder posteriors a l’època de Mao, moment en què el Partit Comunista es va dividir en dues vessants que, més enllà de ser més o menys ortodoxes en l’aplicació del comunisme, implicaven abandonar la mentalitat aïllacionista pròpia de l’antic Imperi xinès o mantenir-la:

En un lado estaban los administradores prácticos, con Zhou a la cabeza, a quien seguía Deng; en el otro, los puristas ideológicos alrededor de Jiang Qing y su facción de radicales de Shanghái (a los que más tarde Mao catalogó despectivamente como “la Banda de los Cuatro”). Estos insistían en la aplicación literal del Pensamiento de Mao Tse-Tung. (…) Las dos principales facciones se enzarzaron en un sinfín de peleas sobre cultura, política, política económica y prerrogativas del poder, en resumen, sobre la forma de gobernar el país. Pero el trasfondo correspondía a las cuestiones filosóficas que habían ocupado las mentes más preclaras durante los siglos XIX y XX: cómo definir las relaciones de China con el mundo exterior y qué se podía aprender de los extranjeros, en el caso de que tuvieran algo que enseñar. La Banda de los Cuatro defendía la involución. La facción pretendía purificar la cultura y la política chinas y eliminar de ella influencias sospechosas (en lo que se incluía cualquier tendencia tachada de extranjera, “revisionista” burguesa, tradicional, capitalista o posiblemente antipartido), a fin de revitalizar la ética china de la lucha revolucionaria y el igualitarismo radical y reorientar la vida social hacia un culto básicamente religioso de Mao Tse-Tung. (…) La Banda de los Cuatro se plantó contra un grupo relativamente pragmático relacionado con Zhou Enlai y, cada vez más, con Deng Xiaoping. (…) Ninguno de los dos creía en los principios de la democracia occidental. Ambos habían participado en las primeras fases de agitación de Mao sin mostrarse críticos con ellas. Pero contrariamente a Mao y a la Banda de los Cuatro, Zhou y Deng eran reacios a hipotecar el futuro de China en aras de  la revolución permanente. Acusados por sus críticos de “vender” China a los extranjeros, los dos reformadores de los siglos XIX y XX pretendían utilizar la tecnología y las innovaciones económicas occidentales para apuntalar el vigor del país y conservar a la vez su esencia. Zhou se identificaba totalmente con el acercamiento chino-estadounidense.

Zhou Enlai, left, and Henry Kissinger in Beijing in 1971 Credit Henry Kissinger Archives Library of Congress

Zhou Enlai i Henri Kissinger a Pequín, el 1971. (c) Henry Kissinger Archives / Library of Congress

Però el moment més polèmic que Kissinger repassa a On China —i que explica com ha marcat fortament les relacions del país asiàtic amb els  EUA— són les protestes de Tiananmen, on es balanceja entre l’anàlisi del per què de la protesta i el per què de la violenta resposta:

Los acontecimientos tomaron un cariz que ni los observadores ni los participantes habían podido prever a principios de mes. En junio, las protestas contra el gobierno se habían extendido ya a 341 ciudades. Los manifestantes ocuparon trenes y escuelas y bloquearon las principales avenidas de la capital. En la plaza de Tiananmen, los estudiantes iniciaron una huelga de hambre, lo que atrajo la atención de un gran número de observadores del país y extranjeros, así como de grupos ajenos a los estudiantes, que fueron sumándose a las protestas. (…) El reto político tuvo más relieve a raíz de los hechos ocurridos en el extremo occidental de China, donde tibetanos y miembros de la minoría musulmana uigur habían iniciado unas protestas por sus propias reivindicaciones culturales (en el caso de los de la etnia uigur, por la publicación reciente de un libro que, según afirmaban, hería la sensibilidad de los islámicos). Las revueltas suelen alcanzar su punto álgido cuando las cosas escapan al control de los actores principales, que se convierten en personajes de una obra cuyo guión ya no dominan. Para Deng, las protestas despertaron de nuevo el miedo histórico de los chinos al caos y el recuerdo de la Revolución Cultural, independientemente de los objetivos manifestados por quienes protestaban. (…) No es este el lugar para examinar los acontecimientos que desembocaron en la tragedia de la plaza de Tiananmen; cada bando tiene su propia idea, a menudo en conflicto, de su participación en la crisis. El malestar de los estudiantes empezó a plasmarse como una petición de poner remedio a unos agravios específicos. De todas formas, la ocupación de la principal plaza de un país, aunque se haga de forma totalmente pacífica, es también una táctica para demostrar la impotencia del gobierno, para debilitarlo y para provocarlo a que emprenda acciones precipitadas y se sitúe así en una posición de desventaja. Sin embargo, no hubo discusión sobre el desenlace.

Deixant de banda les reflexions sobre política xinesa, el moment en què Kissinger brilla més no és quan analitza la política interior sinó la política exterior, és a dir, les relacions internacionals que succeïen paral·lelament a aquests fets interns. El gran eix que recorre el llibre és l’enfrontament (i amb això Kissinger rebutja la idea d’una lluita simplista entre democràcia i comunisme durant la Guerra Freda) entre la Unió Soviètica i la Xina, els dos grans bastions del comunisme internacional. Un enfrontament que venia de lluny, de la Xina imperial i la Rússia tsarista, però que va agafar força al segle XX sota la mà de ferro d’Stalin: el dirigent soviètic va subestimar la guerrilla maoista per basar-se en la força dels camperols i va mantenir relacions amb el govern nacionalista de Chiang Kai-shek (enemic directe de Mao durant la guerra civil xinesa) des del primer moment. Aprofitant-se de la debilitat xinesa després de la Segona Guerra Mundial, Stalin va obligar el govern nacionalista a atorgar privilegis territorials a Xinjiang, Manxúria i Mongòlia (territoris que el tsar rus havia intentar apropiar-se). Stalin també va animar activament les forces separatistes musulmanes de Xinjiang, territori xinès que fa frontera amb diversos països islàmics, com Kazakhstan o Pakistan. Aquest intent de desmembrament de la integritat territorial xinesa i l’actitud condescendent tenien una gran por geopolítica de fons: l’aparició d’una potència que tenia més de deu vegades la població de la URSS i amb la qual compartia una frontera de més de tres mil quilòmetres de llargària.

Les tensions van augmentar amb el successor de Stalin, Khrusxov, acusat per Mao de ‘revisionista’. L’enfrontament pujava en cada detall, com quan, el 1959, el dirigent soviètic va criticar durament a Mao per deixar que el Dalái Lama escapés per la frontera de Xina amb la Índia cap a l’exili. Per a Khrusxov, el líder religiós només hauria d’haver pogut passar la frontera ”en un ataúd”. La situació va arribar a tals nivells de tensió que Mao va haver de prendre una decisió: passar d’una política exterior basada en la ideologia (expansió de la Revolució a nivell mundial) a una basada en la geopolítica, que es va materialitzar en un apropament amb els Estats Units per tal de evitar una guerra contra la Unió Soviètica. La posició antisoviètica de Mao va implicar accions de les quals encara estem vivint les conseqüències: el líder xinès va pressionar molt als Estats Units per implicar-se políticament i militarment al Orient Mitjà, on s’havia de construir una ”barrera antisoviètica” que impliqués a Pakistan, l’Iran del Xa i Turquia com a membres, a més d’exigir als EUA que els estats com l’Iraq o l’Afganistan que volguéssin establir aliances amb els soviètics ”paguessin cara” la seva actitud.

D’altra banda, un dels enfrontaments més interessants que repassa On China és poc conegut per la majoria de gent: la guerra entre la Xina i Vietnam que va esclatar el 1979 i que encara dura. D’una banda, Vietnam buscava —amb l’ajuda de la Unió Soviètica— crear una ”Federació Indoxina” capitanejada per Hanoi que inclogués Vietnam, Cambodja i Laos. De l’altra, la Xina s’oposava —junt amb els Estats Units— a la creació d’un bloc de poder de tal envergadura a la seva frontera. Deixant de banda la guerra del 1979, els interessos geopolítics van fer que la Xina i els Estats Units —per tal de impedir la invasió de Cambodja per part de Vietnam— recolzessin el règim brutal dels Khmers Rojos de Pol Pot, sota del qual van caure 1,7 milions de persones, un dels genocidis més importants del segle XX.

3. El geopolític.

Kissinger dedica moltes pàgines a descriure l’estratègia i la psicologia de la guerra a la Xina, en contrast amb la occidental. Les lectures de L’art de la guerra de Sun Tzu o dels clàssics confucians tenen molta importància per entendre les accions en política exterior. L’historiador Jonathan D. Spence, un dels sinòlegs més importants de l’actualitat, en fa un bon resum en la seva ressenya d’On China:

Kissinger’s reflections about the Western and Chinese concepts of strategy lead him to posit a stark distinction, one in which “the Chinese ideal stressed subtlety, indirection, and the patient accumulation of relative advantage,” while “the Western tradition prized the decisive clash of forces.” It is a good way for Kissinger to prepare the reader for a dualistic approach to two vast philosophical and military traditions, which he begins by summarizing the key differences between the Chinese players of the board game weiqi(the Japanese go) and those favoring the contrasting game of chess. While chess is about the clash of forces, about “decisive battle” and the goal of “total victory,” all of which depend on the full deployment of all the pieces of the board, weiqi is a game of relative gain, of long-range encirclement, which starts with an empty board and only ends when it “is filled by partially interlocking areas of strength.

La tradició xinesa, explica Kissinger, va ensenyar als dirigents xinesos que no tots els problemes tenien solució: haurien d’acostumar-se a viure en una ”seguretat relativa”, ja que la Xina sempre tindria enemics a les portes. No cal jugar-s’ho tot, en una batalla. Cal anar acumulant victòries al llarg del temps. Però aquesta ”diferència” en l’estratègia portaria a situacions inimaginables durant la Guerra Freda, concretament davant les armes nuclears. Mao, davant de líders mundials, deixava anar frases com aquesta que va dir al nou ambaixador de Finlàndia, recent arribat a Pekín:

El pueblo chino no se dejará intimidar por el chantaje estadounidense sobre armas atómicas. Nuestro país cuenta con una población de 600 millones de habitantes y una extensión de 9.600.000 kilómetros cuadrados. Estados Unidos no puede aniquilar la nación china con unas cuentas bombas atómicas. Incluso en el caso de que sus bombas atómicas fueran tan potentes que al caer en China pudieran abrir un agujero que atravesara la Tierra o hacerla estallar en pedazos, el universo en sentido global no se resentiría de la acción, aunque pudiera representar un suceso de envergadura para el sistema solar. (…) Si Estados Unidos con sus aviones y la bomba atómica lanza una guerra contra China, nuestro país, con su mijo y sus fusiles saldrá victorioso de ella. La población del mundo entero nos apoyará.

spence_2-060911

Kissinger fent un ‘kampei’ (un brindis xinès) amb ‘baijiu’, un llicor tradicional molt fort de la Xina.

Mao va fer un discurs similar davant de Khrusxov —”si los imperialistas desencadenan la guerra contra nosotros, podemos perder más de trescientos millones de personas. ¿Qué importancia tiene? La guerra es la guerra. Pasarán los años, nos pondremos manos a la obra y engendraremos más hijos que antes”— o en una conversa que va tenir amb el propi Kissinger —”Si la Unión Soviética arroja sus bombas y mata a todos los chinos que tienen más de treinta años, nosotros veremos solucionado el problema [de la complejidad de tantos dialectos en China], puesto que la gente mayor como yo es incapaz de aprender el chino [mandarín].”—. Kissinger explica aquesta actitud inquietant (i delirant) de Mao basant-se en la interpretació de la narració èpica xinesa El romanç dels Tres Regnes, en el que s’ha basat bona part de l’estratègia militar xinesa durant molts segles. Kissinger diu que podem interpretar les fosques paraules de Mao sota L’estratagema de la ciutat buida de Zhuge Liang, militar del segle II d.C., que apareix en aquest romanç, que Mao —segons explica Kissinger— havia llegit molt atentament:

En [la estratagema de la ciudad vacía], un alto mando ve acercarse a un ejército muy superior al suyo. Dado que la resistencia es garantía de destrucción y que la rendición conlleva la pérdida de control en el futuro, el hombre opta por una estratagema: abre las puertas de la ciudad, se instala allí en postura de reposo, tocado el laúd, y deja entrever tras él cómo transcurre la vida normal, sin señal alguna de temor o preocupación. El general del ejército invasor interpreta la muestra de sangre fría como demostración de unas reservas ocultas, detiene su paso y se retira. Es probable que la indiferencia de Mao ante la amenaza de la guerra nuclear se debiera a la influencia de esta tradición. Desde el principio, la República Popular de China tuvo que maniobrar en una relación triangular con las dos potencias nucleares, cada una de las cuales podía entrañar por su cuenta un gran peligro y, en conjunción, estaban en condiciones de arrollar a China. Mao se enfrentó a esta situación endémica haciendo como que no existía. Afirmó ser impermeable a las amenazas nucleares. (…) Nadie puede afirmar si Mao creía sus propias declaraciones sobre la guerra nuclear. Consiguió, no obstante, que el resto del mundo creyera que hablaba en serio: una prueba de credibilidad definitiva.

Com a bon realista, Kissinger també dedica moltes pàgines a explicar com interpretava Xina el Sistema Internacional abans i durant la República Popular. L’exsecretari d’Estat diu que tant els Estats Units com la Xina tenen una «excepcionalitat» a l’hora d’entendre el sistema internacional. Els americans tenen una «excepcionalitat propagandística»: creuen que tenen el deure de exportar els seus valors per tot el món. Els xinesos tenen una «excepcionalitat cultural»: també creuen que els seus valors són els millors, però neguen que tinguin validesa fora del país. Aquesta excepcionalitat xinesa té, explica Kissinger, una lògica aïllacionista: l’imperi xinès va passar quasi tota l’existència sense intencions colonials més enllà del que considerava (i considera) el seu propi territori. La Xina imperial no era una ”gran civilització”, sinó que era ”la civilització”: tractar les altres nacions en peu d’igualtat era una estupidesa. Els altres pobles eren considerats ”bàrbars” que, en cas de enfrontar-se amb la Xina eren combatuts però que, en molts casos, simplement mantenien una relació de vassallatge en què oferien uns quants regals simbòlics a l’Emperador i seguien la seva vida en total autonomia.

Recordem —a l’inici de la ressenya— la història del britànic Macartney: obrir una ambaixada britànica seria tractar el Regne Unit com una civilització d’igual a igual, un fet demencial per a la mentalitat xinesa del moment. La Xina només va obrir un ”Ministeri d’Exteriors” l’any 1861, després de ser derrotada dos cops per les potències occidentals, i el considerava una estructura ”temporal” que desapareixeria un cop tot tornés a la normalitat. Però aquesta era l’arrel del problema: mentre les grans potències seguien els preceptes de Westfàlia de la igualtat entre imperis i la doctrina del balanç de poder, la Xina creia poder seguir en la seva via aïllacionista al marge de com canviava el món.

Un cop assumida la nova situació i davant l’assetjament de les potències estrangeres, el govern xinès va tornar a utilitzar les tàctiques mil·lenàries que l’han portat a ser la civilització més antiga de la història: davant de l’assetjament de diversos bàrbars, cal ”utilitzar els bàrbars per controlar els bàrbars”.  ¿Però quins són els bàrbars més perillosos? Els que estan més a prop. De la tàctica ”utilitzar els bàrbars més llunyans per derrotar els bàrbars més propers” es va desprendre que Xina s’aliés amb els britànics o els estatunidencs davant l’amenaça dels soviètics o els japonesos. La geopolítica pesa més que la ideologia o l’afinitat cultural. Mao va saber enfrontar els bàrbars soviètics amb els bàrbars americans:

Desde un punto de vista de la política del poder tradicional, evidentemente, Mao nunca estuvo en situación de actuar en plan igualitario en la relación triangular [entre EEUU, la URSS y China). Era con diferencia el miembro más débil y vulnerable del grupo. Ahora bien, en su capacidad de aprovechar la hostilidad mutua entre las superpotencias nucleares y crear la impresión de ser impermeable a la devastación nuclear, consiguió que China se convirtiera en una especie de refugio diplomático. Mao añadió una nueva dimensión a la política de poder, una dimensión de la que personalmente no conozco precedentes. En lugar de buscar apoyo de una u otra superpotencia -como habría aconsejado la teoría tradicional sobre el equilibrio de poder-, explotó el temor existente entre la Unión Soviética y Estados Unidos y desafió simultáneamente a ambos rivales.

Kissinger,_Ford_and_Mao,_1975_A7912

Mao i Kissinger fent una encaixada de mans, l’hivern del 1975.

4. El realista.

La faceta de diplomàtic i historiador de Kissinger té un vernís molt important de realisme per llegir els fets, que interpreta amb el llibre d’història a una mà i el mapa físic a l’altre. Si haguéssim de definir “realisme” de manera breu, seria un tipus d’interpretació de les relacions internacionals en què el poder importa més que els valors (encara que aquests existeixen i són molt importants) i on l’estat és la unitat fonamental per interpretar el joc mundial (en contra de visions que diuen que parlar d’estats està passat de moda). L’estat té dues vessants: la política interior i la política exterior, que són, en bona mesura, independents l’una de l’altra. Els realistes beuen de Maquiavel i de Hobbes per entendre l’ésser humà, de Tucídides per a saber llegir la història i de Mackinder o Spykman per interpretar la geografia.

Els realistes mantenen una postura minoritària als mitjans de comunicació i grans capçaleres, dominades per l’escola idealista de les relacions internacionals. Aquesta corrent, que va agafar força durant l’etapa del president Wilson anterior a la Segona Guerra Mundial, defensa que els valors universals són més importants que el poder nacional, que els estats perden pes davant estructures supranacionals (en l’època de Wilson la Societat de Nacions, ara, per exemple, l’ONU) i que no es pot desvincular com és un règim per dins de com actuarà per fora. Segons Kissinger, és una corrent més ”americana” que el realisme, ja que porta dintre el típic impuls ”missioner” estatunidenc de voler exportar els propis valors a la resta del món, però que va perdre força acabada la Segona Guerra Mundial i només va renéixer un cop caigut el Mur de Berlín: com diu Kissinger en una entrevista al diari Der Spiegel, amb una branca ”republicana” com és el neoconservadorisme i amb una branca ”demòcrata” com és l’internacionalisme liberal. Ambdues tendències, però, comparteixen els fonaments teòrics de l’idealisme wilsonià. Entenen que els valors (ja siguin els drets humans per els internacionalistes liberals o els valors americans pels neocons) tendeixen a una expansió a nivell global i que lluitar per què una dictadura es transformi en democràcia és positiu a nivell moral i genera pau mundial, ja que les democràcies no van a la guerra entre elles. Pels idealistes, l’estructura interior d’un estat determina la seva acció exterior: una dictadura sempre serà més bel·licosa i colonial que una democràcia.

Des de aquestes dues branques idealistes s’acusa de ”cinisme” als realistes i a Kissinger en concret (encara que cal recordar que Kissinger va tenir molt present a Kant, figura molt important per l’escola idealista, quan estudiava ciències polítiques a Harvard). El realisme de Kissinger el porta a recolzar accions de política exterior ”contradictòries” si les mirem des d’un eix esquerra/dreta: per exemple, recolzava un pacte nuclear amb l’Iran (un horror pels republicans pro-Israel) però alhora deia que no era sensat retirar les tropes de l’Iraq i l’Afganistan (postura contrària a bona part de l’esquerra pacifista). Però si ho mirem des d’una ”òptica realista” això no resulta contradictori: el concepte esquerra i dreta és propi de la política interior, una realitat independent de la política exterior, que es guia sota interessos nacionals no ideològics (aquest és un punt on es pot discutir molt amb el realisme, que cau en presentar l’interès nacional com una voluntat unívoca).

Però el que considero que és un dels adjectius essencials per a definir un realista és la prudència. Mentre que els idealistes a vegades pequen d’hiperactivitat, els realistes mantenen una posició que molts cops sembla indiferència o incapacitat per actuar. Però, a vegades, no fer res potser és la millor opció i, bona part de les vegades, actuar pot portar a situacions pitjors que les que existien amb anterioritat (el gran exemple pot ser l’Iraq). En el cas de la Xina (que Kissinger considera l’assumpte internacional més important del moment) la prudència està per davant de estendre els drets humans i desestabilitzar el govern del Partit Comunista, ja que —i crec que hauríem de ser més hobbesians i recordar aquesta màxima sovint— hi ha una cosa pitjor que un mal govern: el no govern.

El intento de cambiar la estructura interna de un país de la magnitud de China puede tener consecuencias imprevistas. La sociedad estadounidense nunca debería abandonar su compromiso para con la dignidad humana. Y la importancia de este compromiso no es menor por el reconocimiento de que tal vez las ideas de derechos humanos y libertades individuales no puedan trasladarse de forma directa, en un período de tiempo finito orientado hacia ciclos políticos e informativos occidentales, a una civilización que durante milenios se ha regido por conceptos distintos. Tampoco puede menospreciarse el miedo ancestral chino al caos político como algo anacrónico e irrelevante que hay que “corregir” mediante el progresismo occidental. La historia china, sobre todo la de los dos últimos siglos, proporciona un gran número de ejemplos en los que la división en la autoridad política -en ocasiones creada con grandes expectativas de aumento de las libertades- ha desencadenado convulsiones sociales y étnicas; y con frecuencia no se impusieron los elementos más liberales, sino los más combativos.

5. L’home d’estat

L’última faceta de Kissinger és la més actual, la de l’home d’estat que ha vist i estudiat com es desenvolupava el segle XX i que, en base a aquests coneixements, ens pot ser d’ajuda per veure quins són els grans reptes del segle XXI i, potser encara més important, com podem tenir una mirada (imprescindible, tal com coincideixen Kissinger i Hillary Clinton) que sàpiga discernir entre allò urgent i allò important, entre la mirada emocional a curt termini i la freda a llarga distància.

9780143127710

La coberta (també austeríssima) de Penguin Press.

L’absència de un ordre mundial és el principal problema internacional actual. Aquesta és la tesi de l’últim llibre de Kissinger, World Order, que explica com el sistema de Westfàlia es basava en la convivència entre imperis, però que, un cop es passa a un sistema postcolonial, les colònies alliberades potser utilitzen el llenguatge de Westfàlia (estat, sobirania nacional, diplomàcia) però no han interioritzat els seus principis o, fins i tot, no els accepten. En aquest sentit, l’eix central de la política mundial ha de ser la relació entre els Estats Units i la Xina, i com aquestes grans superpotències poden (o no) construir un nou ordre mundial en el que puguin conviure en pau. El problema és que aquesta convivència pacífica no està per res assegurada: tal com explica Kissinger a un recomanable article de Foreign Affairs molts teòrics nordamericans creuen en un inevitable enfrontament entre Estats Units i la Xina, fruit de l’estructura del sistema internacional actual. Comparant amb la situació que Alemanya va viure abans de la Primera Guerra Mundial (una potència creixent envoltada de petites potències suspicaces), aquests posicionaments diuen que buscar una ”cooperació” entre els Estats Units i la Xina és una postura naïf: la Xina busca desplaçar als Estats Units com la potència dominant en el Pacífic Oriental per a consolidar una Àsia ”sinocèntrica” basada en l’economia i els interessos nacionals xinesos. A més, partint de una visió idealista, la naturalesa autoritària del règim xinès el portarà a l’expansionisme: la pau no s’aconsegueix mitjançant la cooperació, sinó implantant la democràcia. Només una Xina democràtica serà segura per als Estats Units (i, per tant, pel món).

Kissinger s’oposa a aquesta visió. Defensa la creació (encara que no assegura que funcioni) d’una «Comunitat del Pacífic» on els Estats Units i la Xina posin en comú els seus objectius nacionals compartits. Kissinger assegura que la Xina no es veu com un ”poder creixent” sinó com un poder que ”recupera” la seva força passada, on no va haver-hi expansionisme desbocat. Per tant, posar en comú necessitats nacionals compartides i crear una vinculació forta (i en què intentar trencar-la sigui perjudicial per ambdues superpotències) pot ser un bon camí. Però, tal com recordaria un realista, el món no s’adapta als nostres valors i desitjos, i en cas de que no funcionin, cal estar atents i preparats pels problemes que poden sorgir de manera violenta i inesperada.

També pot interessar-te...

  • 45
    Quan no tens ni idea d'un tema, començar és fàcil. Qualsevol lectura et pot revelar coses noves, tot i que absorbeixes informació de manera acrítica perquè no pots comparar. Jo estic i estava en aquesta situació respecte a la Xina. Tinc quatre nocions de la seva història contemporània: sé qui…
    Tags: xina, no, del, és, y, los, china, però, més, al
  • 40
    Sembla que el Sol resisteix, però el fred ens ha agafat amb els abrics al fons de l'armari. Si visquéssim a Alemanya ens entregaríem al vi calent, però cert esperit reivindicatiu ens manté, malgrat tot, a les terrasses. Els problemes europeus i globals s'acumulen; mentrestant, la vida segueix tossudament endavant,…
    Tags: al, los, del, las, y, no, és, però, més
  • 38
    Alberto Arce no escriu en pijama. Hi ha altres periodistes que sí, com Manuel Jabois, que ha escrit el pròleg de Novato en nota roja (Libros del K.O., 2015), el llibre on Arce explica la seva etapa de dos anys com l'únic corresponsal estranger a Hondures. ''En las universidades y…
    Tags: no, y, del, al, més, és, los, se
  • 35
    Gran part de l'article que segueix parteix d'una conferència de Borges sobre la càbala, que es pot llegir aquí o escoltar aquí. * L'any 1977, ja vell, cec i savi, l'escriptor argentí Jorge Luis Borges (1899-1986) imparteix set conferències al Teatro Coliseo de Buenos Aires. En elles s'estén sobre alguns dels temes de…
    Tags: és, no, del, al, las, y, se, més
  • 34
    És complicat trobar flaques als llibres que t'han passat el cos per la rentadora, que t'han remogut l'estómac com si fos un hula hoop. Les seves imperfeccions són perceptibles, però han aconseguit un dels objectius cabdals de la literatura: arribar a alguna cova fosca i pregona del lector i aspirar…
    Tags: és, no, del, al, y, los, las, però

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes