Tag Archives: helen macdonald

Helen Macdonald, la dona que va ser ocell

És complicat trobar flaques als llibres que t’han passat el cos per la rentadora, que t’han remogut l’estómac com si fos un hula hoop. Les seves imperfeccions són perceptibles, però han aconseguit un dels objectius cabdals de la literatura: arribar a alguna cova fosca i pregona del lector i aspirar a l’universalitat. A H de halcón (Ático de los Libros, 2015, trad. Joan Eloi Roca), Helen Macdonald utilitza l’ensinistrament d’un astor (una mena de falcó molt salvatge) com a estratègia per superar el dol del seu pare. Mig memòries mig assaig sobre la falconeria (tema, per cert, fascinant), l’obra es basteix com un tractat sobre els perills d’acostar-se als límits entre civilització i salvatgisme.

Halcon_cubierta.indd

La coberta d’Ático de los Libros.

En un article titulat “De l’home i la bèstia”, George Steiner s’interroga sobre la relació entre humans i animals i el punt en què els primers vam començar a veure els segons com una cosa diferent. Hi ha qui parla de moments culminants com el domini del foc, hi ha qui parla de la importància del llenguatge, hi ha qui parla de la por a la mort. Sigui com sigui, hi ha dues coses clares: la primera és que el límit és poc clar, i la segona és que l’ésser humà —com a bon animal que és— continua carregant bona part de la seva descendència animal. És curiós, a més, veure com la mitologia, els mites de la creació i diverses faules uneixen estretament l’humà i l’animal. Ho explica el mateix Steiner:

Els mites de la creació, les etiologies de l’evolució humana, invoquen un origen animal. L’home prehistòric era darwinià. A les faules naixem d’ous aviaris, d’excrements animals, de dents de dragons. Som alletats per llops, alimentats per corbs commiseratius, transportats fins a un lloc segur sobre el dors ondulant d’uns dofins. No hi hauria orígens per a la religió, per als mites, si les distincions entre l’ordre humà i l’animal no fossin borroses i no es prestessin a la metamorfosi.

Aquesta metamorfosi és l’eix d’un dels grans temes d”H de halcón de Macdonald: el límit entre l’ésser humà i el salvatge, la idea que els animals remeten al nostre passat menys amable. Després de la mort del seu pare, Macdonald es troba al límit de la sensatesa. Diu coses que no tenen cap sentit, actua de manera estranya, té reaccions molt fora de lloc. Ella mateixa ho explica al llibre:

Fue más o menos entonces cuando fui presa de una especie de locura. En retrospectiva, creo que nunca estuve verdaderamente loca. Más bien loca menos cinco. Siempre supe distinguir un pájaro de una sierra de mano, aunque en ocasiones me sorprendía lo mucho que se parecían. Sabía que no estaba loca del todo porque había visto a psicóticos antes y su locura es obvia, como el sabor de la sangre en la boca. Mi tipo de locura era distinto. Era tranquila y muy, muy peligrosa. Era una locura diseñada para mantenerme cuerda. Mi mente se esforzaba por construir sobre el vacío, por crear un mundo nuevo y habitable.

De la relació de Macdonald amb el seu pare en sabem poc, però prou: que ell era un fotoperiodista molt estimat, que tenien un vincle molt fort i que va ser el qui va introduir-la, de molt petita, al món de les aus. Sigui com sigui, és durant aquest període de “bogeria tranquil·la” que Macdonald comença a somiar en l’astor. L’astor és una mena de falcó, un ocell de rapinya de cap petit i bec fort, absolutament letal i força aterrador. Habita les profunditats dels boscos i no es deixa veure gaire; i quan el veus ja no el veus, és increïblement ràpid. Segons la mateixa Macdonald,  és “el grial oscuro de los aficionados a las aves”. I ella decideix adquirir-ne un, concretament un astor femella: la Mabel.

La major part del llibre —i, sens dubte, la part més interessant— se centra en l’evolució de la relació entre Macdonald i la Mabel. Com amb Moby Dick i Ahab, aquí l’animal apareix com una mena de doppelgänger, una idea de molt primària i feréstega de l’altre. Home i animal són dues cares de la mateixa moneda, un Jekyll i un Mr. Hyde. Domant l’astor, Macdonald té l’esperança de domar la seva pròpia bogeria, la pena del dol, el caos del present.

I precisament aquí la simbiosi entre la dona i l’ocell és flagrant, perillosíssima. A mesura que va ensinistrant l’astor (traient-lo a passejar a poc a poc, preparant-la pel primer vol), Macdonald va convertint-se ella mateixa en au: adquireix els trets feréstecs de la Mabel, busca la solitud, està fascinada amb la idea de matar, segueix el vol d’altres ocells amb la mirada. “A medida que el azor se amansaba, yo me volvía más salvaje”, escriu la britànica, i és ben bé que l’astor li dóna tot el que necessita. D’una banda, la dedicació a una tasca tan específica requereix que la resta del món es faci fonedís. De l’altra, l’astor és una au freda i segura, que viu en el present més immediat, que no té ni compassió ni rencor. Per a una persona de dol, convertir-se en astor era una fugida perfecta.

Cazar con el astor me había empujado al auténtico límite de lo que es ser humana. Y luego me llevó más allá de ese lugar, a un sitio en el que ya no era humana en absoluto. El azor en vuelo, yo corriendo tras él, la tierra y el aire convertidos en unos patrones de profundos detalles curvados, suficientes para bloquear cosas como el pasado o el futuro, de modo que lo único que importaba eran los próximos treinta segundos. [...] Veía más de lo que jamás había visto. El mundo se reunía a mi alrededor. Todo tenía sentido. Pero las únicas cosas que sabía eran cosas falcónidas, y las líneas que me llevaban por el paisaje eran las mismas que impulsaban al azor: hambre, deseo, fascinación, la necesidad de encontrar y volar y matar.

1445177069_246943_1445177188_noticia_normal

Una petita Helen Macdonald amb el seu pare. (c) Barbara Macdonald

En aquest estat limítrof, entre escanyar un conill (abans que l’astor se’l mengi viu) i observar l’assassinat fred de no-sé-quants faisans, entre deixar volar la Mabel i arrossegar-se per llocs inhòspits per tornar-la a trobar, Macdonald va bastint la seva pròpia “arqueologia del dol”, un excavació emocional desordenada i caòtica que la va reconvertint, poc a poc, en l’ésser humà que era abans de l’aparició de l’au. Perquè Macdonald ha deixat de ser Macdonald, en algun moment del llibre: la seva passió per les coses sanguinàries és malaltissa, la seva fredor no té cap sentit, s’escola per racons estranys de la naturalesa, està plena d’esgarrapades. Escapant de la seva realitat, s’ha convertit en un ocell i ha fugit volant a la quinta punyeta.

Me había convertido en un azor, había tomado todas las características de los azores que había leído en los libros y las había hecho mías. Estaba nerviosa, tensa, paranoica. Era propensa a los ataques de pánico y de ira; me daba atracones de comida o ayunaba; rehuía la sociedad, me escondía de todo; me descubrí derivando a extraños estados en los que no estaba segura de quién o qué era. Al cazar con Mabel día tras día había asumido -en mi imaginación, por supuesto, pero eso era todo lo que existía- su perspectiva alienígena, su forma inhumana de comprender el mundo.

“It was an interesting experience, but quite a scary one”, afirma Macdonald a l’entrevista que li van fer al Tria33. Al cap d’un temps l’escriptora torna a la societat. Assisteix a un homenatge al seu pare i pronuncia un discurs ben llarg; tot d’amics i coneguts vénen a explicar-li anècdotes i poc a poc sembla que es va creant un fil prim i transparent, una corda que els recolza a tots els uns als altres. De mica en mica l’ocell torna a ser dona, l’autora retorna a la calidesa humana (“Las manos están hechas para que las sostengan otras manos”, diu) i va allunyant-se mentalment de la Mabel, fins al punt de preguntar-se com va poder sentir-s’hi tan propera.

Però són estranyes, no?, aquestes relacions que es creen amb els animals. Steiner parla del fet comú i una mica secret que a vegades fa més pena que se’t mori un gos que algun familiar poc important. Tot i ser un ésser impregnat de mort, l’astor esdevé un dels pals de paler de la salvació de Macdonald, encara que en última instància el que la salvi de veritat sigui el caliu de la seva espècie. Després de l’experiència, però, Macdonald continua tenint un lligam potentíssim amb l’animal: hom té la sensació que l’au és una part d’ella mateixa, que l’astor simbolitza un “jo” primari i cru que va aflorar en un moment molt limítrof i que lentament  ha tornat a adormir-se.

En aquest sentit, cal dir que Mabel funciona com a perfecta teràpia de superació del dol, però també l’allunya de la humanitat. La conclusió, diplomàcia posttempesta, és que cal trobar alguna manera d’equilibrar el salvatgisme i la civilització. I que aquesta idea de les fugides a la naturalesa per a trobar-se a un mateix (europeus viatjant a Sud-amèrica, senyors romàntics aïllant-se al camp anglès) té sentit fins a cert punt, perquè nosaltres venim de però potser no som la naturalesa. Com a mínim, no tant. 

Amo a Mabel, pero lo que hay entre nosotras no es humano. Es el tipo de frialdad que hace que los interrogadores puedan tapar con tela la boca de unos hombres y meterles agua en los pulmones, convencidos de que no los están torturando. Qué cosas le hacemos a nuestro corazón. Te apartas de ti misma, como si tu alma pudiera ser también un animal migratorio, te sitúas a cierta distancia del horror y miras fijamente al cielo. El azor atrapa a un conejo. Yo mato al conejo. En mi corazón no hay sed de sangre. No me queda corazón. Lo observo todo como si fuera un verdugo tras mil ejecuciones, como si todo esto fuera la forma inevitable en que funciona el mundo.

Heus aquí la Mabel.

La relació entre Mabel i Macdonald és el que ha propiciat l’allau de crítiques meravellades de l’obra, fenomen que pot explicar-se perquè es tracta d’unes memòries (per a la majoria de lectors, si l’obra fos fictícia no acabaria de ser el mateix) i perquè parlen d’un tema universal (la pulsió primària que amaguem sota les nostres vestimentes maques). També perquè tracta un tema molt específic: en un món tan dispers, que hi hagi algú que es fixi exclusivament en les aus de rapinya (igual que algú que es dediqui només a les balenes ♥) és una cosa que centra i tranquil·litza. 

I és precisament per aquesta especificitat que la vessant més assagística del llibre també és interessantíssima. Navegant entre els propis records, Macdonald aprofita per parlar de la història i anècdotes de la falconeria: els seus orígens aristocràtics (meravellosa imatge de britànics amb tweed), el seu simbolisme bèl·lic (i la seva relació, per exemple, amb el nazisme), el seu ressò eminentment masculí i el cas particular de T. H. White, que s’estén al llarg del llibre i funciona com a biografia paral·lela. Conegut especialment per les seves novel·les artúriques , White és l’autor de The Goshawk (1951), obra en què narra els seus intents desesperats i contraproduents de criar un astor. En la ment turmentada de White, l’ensinistrament de l’astor era una manera d’intentar trobar l’estabilitat en un món que rebutja els homosexuals i de domar el petit dictador pertorbat i traumatitzat que portava dins. Molt encertadament, The Goshawk serà publicat d’aquí a un temps per la mateixa editorial, Ático de los Libros. 

Per la seva banda, Helen Macdonald està sent afalagada per bona part del globus terraqüi i ha continuat la seva fal·lera animal amb una sèrie d’articles sobre la naturalesa per al New York Times Magazine. Malauradament, la Mabel va morir fa temps d’aspergil·losis, i tot i que sembla que l’enyora, de moment Macdonald s’ha inclinat pels lloros. Llarga vida a les aus!

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes