Tag Archives: gustave flaubert

parelles (III): Melville i Unamuno

O Bartleby i don Sandalio Cuadrado y Redondo, al cel siguin. Òbviament, un no pot comparar la fama de Bartleby amb el total desconeixement d’un pobre home al que, para más inri, li ha tocat anomenar-se Sandalio, Cuadrado i Redondo alhora. Tot i això, tant el senyor Sandalio com mr. Bartleby són molt recomanables i tots dos se’ns presenten com cristal·lins prototips de la incomunicació humana: éssers que han buscat pel món empíric i han trobat motius evidents per prescindir d’aquest món empíric sempre que es pugui i en la mesura del possible. El protagonista de La novela de don Sandalio, jugador de ajedrez (1930) només juga a escacs, que sapiguem. L’únic que sabem de Bartleby és que ha renunciat a tot. Curiosament, a més, tots dos acaben morint a la presó, metàfora (diríem) d’una presó més gran i dissimulada que és el món i tots nosaltres.

Don Miguel de Unamuno l’any 1925.
Font: Biblioteca Nacional de França.

Què els passa, a Bartleby i a senyor sandàlia? Estan enfadats amb el món? Creuen que tot és absurd? Pateixen l’anomenada “malaltia de Flaubert”, de la que Jordi Llovet també parlava i que fa que es concebi el món com un cau de tontos i tonteries, de bêtise humaine? No ho sabem, i aquest és un altre fet que lliga a Bartleby i Sandalio: que no sabem absolutament res. No sabem qui és Bartleby ni què li passa a Bartleby, però cadascú s’ha muntat una teoria sobre perquè Bartleby ha decidit optar per la via negativa. Cadascú, diriem, s’ha muntat la seva novel·la sobre Bartleby. Amb don Sandalio és exactament el mateix: l’únic que en sabem és a través d’unes suposades cartes que un amic ha enviat a un tal Felipe (el qual, al seu torn, les ha enviat a Unamuno), explicant-li que ha conegut aquest tal don Sandalio, un individu amb el qual només fa partides d’escacs. Què en sabem, de don Sandalio? Absolutament res. Cal? A una de les últimes cartes que l’amic envia a Felipe, li diu:

¡Y dale con la colorada! Ahora te me vienes con eso de que escriba por lo menos la novela de don Sandalio el ajedrecista. Escríbela tú si quieres. Ahí tienes todos los datos, porque no hay más que los que yo te he dado en estas mis cartas. (…) Aunque, en este caso, ¿para qué quieres más novela que la que te he contado? En ella está todo. Y al que no le baste con ello, que añada de su cosecha lo que necesite.

Perquè l’amic de Felipe s’ha creat la seva imatge de don Sandalio i no té cap interès en descobrir qui era realment. Perquè, efectivament, el seu don Sandalio ja és la mar de real per ell. I amb Bartleby, tres quarts del mateix. Cadascú se’l fa seu a la seva manera, tot i que al final Melville sí que dona pistes sobre el perquè de la negativitat de Barlteby. En tot cas, el jo i el jo que les persones ens construeixen a sobre. Les persones i les imatges que ens en fem i la por a la desmitificació i aquell viure amb la idea que, en la ficció. Sigui com sigui, Bartleby ja és un ésser estimat, don Sandalio val molt la pena i Unamuno és del bo i milloret que tenim per aquestes regions de la Terra.

1 Comment

Filed under Ressenyes

La bêtise n’est pas mon fort

Accepto que aquest llibre és un clam idealista, però en el benentès que l’idealisme
no significa altra cosa que una elevació emfàtica de les idees.
 
Jordi Llovet és un feliç i conscient retrògrad convençut que aquesta suposada condició anacrònica seva no és sinó la condició d’un individu sensat i decent. Té raó. Tot i que algunes de les seves idees puguin considerar-se poc pràctiques, poc realistes, poc etcèteres, l’anacronisme és un factor tendre i necessari per fer de l’educació alguna cosa mínimament instructiva. Continuem. Home de lletres i erudit general, professor de la UB i traductor d’homes-hit com Rilke, Mann o Baudelaire en particular, Llovet ha aprofitat la prejubilació de la UB per escriure Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats, unes memòries de caire erudito-particular on explica els anys d’universitat (des que va començar “estudiant” a la UB, pels volts del 1968 i encara amb el règim franquista, ergo tot organitzacions sindicals i manifestacions i porres i ambient progre; fins al doctorat, els anys de docència i la prejubilació recent); es lamenta sobre l’estat deplorable de les actuals carreres de lletres, fruit, bàsicament, de la incursió d’aquella aberració anomenada Bolonya a l’universitat; i divaga sobre qüestions que interessen o haurien d’interessar mínimament als phoskitos que correm actualment per les facultats humanístiques.
 
El llibre pot considerar-se com una llista de tota la bibliografia suculenta i meravellosa que provoca doblegaments de pàgines, subratllats i una ampliació considerable de la llista de Grans Pendents: com diria Anna Pazos, en Llovet és un home-referència que confirma cada opinió amb una nota a peu de pàgina sobre tal o qual llibre o una cita il·lustrada, posa-hi Flaubert, Valéry o Petrarca. El llibre també pot considerar-se com les opinions d’un home que ha viscut la universitat des de dins i, conseqüentment, ha vist el canvi del pre-Bolonya al Bolonya actual i la situació interior de les Facultats de Lletres. D’altra banda, cal dir que el llibre també acumula anècdotes VIP que separen l’autor de l’àmbit de l’extrema pedanteria: trobades amb parentes kafkianes de Franz Kafka, conversió de Vila-Matas i Llovet en gentlemen anglesos per fugir d’un restaurant sense pagar, etcètera (ja he dit que eren VIP). En tot cas, considerar Adéu a la Universitat com unes simples memòries o les lliçons adoctrinadores d’un professor jubilat és totalment fora de lloc, així que miris com ho miris, la valoració és MOLT bona.
 
Això, no obstant, no treu que servidora afirmi l’existència de certes discrepàncies amb les idees de Jordi Llovet. És normal, sa i fins i tot generacional que, tot i simpatitzar amb moltes idees pel que fa a la “por” a les noves tecnologies (més per la introducció de els ordinadors a les aules de secundària que perquè la gent tingui blog –això és un blog, hola- tot i que això del món-apart-virtual també té un component gros de preocupació), tot i això, dic, és normal que no cregui que la suposada falta de disciplina de la joventut actual provingui del desmembrament de les estructures familiars i la decadència de l’Església. Bàsicament perquè servidora és la primera persona que té un respecte absolut i quasi religiós pels senyors que expliquen coses a les aules (per més que, sovint, els que expliquen coses a les aules no en tinguin pels seus alumnes) i posseeix una dignitat mínima que, tot i estar preocupada pel futur de la Humanitat, la porta a defensar la “generació perduda” de la que forma part.
 
Llovet aborda temes com la inutilitat de certes investigacions en l’àmbit de les Lletres, la banalització de l’educació universitària, que es fa palesa en cursos d’estiu que són d’autoajuda o màsters “espirituals” sense cap mena de sentit , la nostàlgia de l’intel·lectual i la seva separació de la “societat oficial” i la desaparició de una elit culta dominant i el mal (diu Llovet) que aquesta desaparició ha fet a la cultura europea. En tot cas, Llovet és conscientment anacrònic, però és que creu que “l’educació sempre ha consistit en una construcció artificial, en bona mesura ancrònica respecte els costums i els sabers de l’època”, de manera que no ens faria cap mal tornar als temps del domini del diàleg i la paraula, de la relació mestre-deixeble i totes aquestes històries boniques i tendres que nosaltres, generació perduda, ja no coneixerem.
 
En tot cas, cal matisar que Llovet no és tan apocalíptic com sembla: no parla de la mort de les Humanitats, com han insinuat Guayabero i Serrahima en certa il·lustració R.I.P., sinó d’un eclipsi. És a dir que Llovet té l’esperança que algun dia s’aixequi un Carlemany o un neoil·lustrat del segle XXI o XXII o XXIII i arregli tot això que ens passa amb l’ensenyament d’avui dia. És a dir que Llovet ve a dir que avui estem a Urgències però que el Sol tornarà a sortir algun dia, que és com dir que les humanitats són com les marmotes i avui dia, ves, hivernen.
P.D. Contra els malentesos: vull aclarar que el caràcter irònic del llenguatge d’aquest text és un defecte purament personal i inevitable que podria confondre’s amb cert sentiment sarcàstic davant del llibre del senyor Llovet: no, no i no. El llibre de Llovet és altament recomanable per tot aquell que senti una mínima preocupació pel futur de l’educació i les lletres (i sí, “potser ens hauriem de preocupar”) i que el caràcter anacrònic, i dic “anacrònic” perquè el mateix Jordi Llovet ha dit que se’l pot considerar així, em sembla prou sensat i necessari perquè les noves generacions creixin amb un mínim de cara i ulls. Fi.

Leave a Comment

Filed under General

les morts de werther

Hom es pregunta perquè Wilhelm no va actuar abans, si fins i tot un cec hauria vist que les cartes de Werther eren indicis evidents d’un imminent suïcidi. Tot i això, cal apuntar que el grau d’egocentrisme de Werther és realment preocupant; sembla que al jove dissortat més famós del romanticisme alemany li agafaria la malària si hagués de preguntar-li “què tal” al seu company epistolar. Pur ego i pur emo. Vull dir que Werther, simpaties i empaties apart, té una capacitat formidable per posar els ulls cap endins i engrandir-se els problemes. A aquest no podriem presentar-lo ni a la meitat de les iaies que van viure la Guerra Civil.
 
D’altra banda, les lectures de Werther també són reveladores: la comparació del protagonista romàntic amb l’Ulisses d’Homer recalca la condició anti-heroi del primer. Com la senyora Bovary, Werther ha llegit molts llibres i pateix un cert idealisme intern insalvable. Tant en ell com en la creació de Flaubert hi ha certa condició de fatalitat, de destí inevitable, d’extremisme total. Efectivament, el filtre idealista a l’hora de veure i pensar el món culmina en catàstrofe: el suïcidi.
 
Però tornem a Ulisses. Werther s’emmiralla totalment en l’heroi grec, es veu reflectit en la seva odissea. Les dues lluites, però, no tenen absolutament res a veure. Werther, en el món hobbià de guerra constant de l’Odissea, no hauria durat ni dos segons. Vull dir que ell se sent tant heroi com Ulisses, però la seva odissea és pura instrospecció, pura psicologia, pur ésser desgraciat romàntic. Ell és la víctima dissortada i incapaç de fer res més que fugir via pistola. És el tòpic de l’anti-heroi romàntic. Moralment, Werther no arriba als peus d’un Ulisses que es passa anys lluitant (i menjant) per arribar a casa i haver de carregar-se tots els pretendents.
 
Assassinant a Werther,Goethe va matar dos ocells d’un tret: va carregar-se el romàntic que portava dins (en el sentit que és el cim del romanticisme goethià, després la cosa anirà més de Schillers i classicismes) i va evitar el propi suïcidi, llibre autoajuda total, ja que la Charlotte fictícia era una Charlotte Buff real, que Goethe va conèixer el 1772 en un ball i de la qual va enamorar-se. No cal parlar, a més, de la repercussió real del llibre: la Werther-Fieber va culminar en una munió de friquis vestits amb la roba de Werther i amb senyors llevant-se la vida romànticament i per pròpia voluntat. Així doncs, intencionadament o no, la dimensió de la mort en Werther no es queda en el simple suïcidi del protagonista. Fi.

 

Leave a Comment

Filed under General