Tag Archives: gert ledig

Gert Ledig, entre la runa

Gert Ledig no era escriptor. Va treballar d’enginyer, va escriure un parell de novel·les  i finalment es va retirar, aliè al món i a la literatura. La crítica va encarregar-se d’enterrar la seva novel·la Vergeltung (Represalia, 1956), que no va ser reeditada ni considerada fins el 1999 perquè la societat alemanya dels cinquanta era incapaç de rememorar seixanta-nou minuts de bombardejos aeris concentrats en 232 pàgines desoladores. Quan el van entrevistar per primera i última vegada, era un vell fumador de pipa que vivia en companyia del seu gat. Al final de la novel·la no hi ha redempció, i els esquitxos d’humor negre ens obliguen a somriure perquè Ledig no té ni la delicadesa de fer-nos plorar.

Después de setenta minutos, los bombarderos continuaron.

La represalia se cumplía.

Era incontenible.

Pero no era el Juicio Final.

El sentiment brilla per la seva absència, però Gert Ledig no parla per parlar. Coneix la terminologia de guerra i sap de primera mà que els soldats van borratxos i que alguns oficials americans se senten tant perduts que quan arriba l’atac aeri no porten pantalons. Es nota, en definitiva, la petjada de l’experiència. L’autor es va allistar com a voluntari de la Wehrmacht i l’any 1942 va perdre un parell de dits i mitja mandíbula inferior al front rus. Les vivències a Rússia el van impulsar a escriue Stalinorgel (L’orgue de Stalin,1955) de la mateixa manera que els bombardejos de Munic l’impulsarien a escriure Represalia onze anys més tard, quan la guerra havia acabat i el país començava a refer-se.

Desfilaba desnudo de cintura para abajo, pero marcando el paso. Levantó el brazo con los dedos estirados mientras deslizaba la lengua fuera de la boca. El sargento Jonathan Strenhen enseñaba los dientes al fuego. Una risa estridente brotó de su garganta. 

La diferència entre les pel·lícules del Tarantino i Represalia és que la música de fons no és molona perquè només se senten les bombes. Tampoc hi ha gàngsters graciosos ni dones fantàstiques ni herois, només pluges de metralla i mesquinesa: és una novel·la terrible i us la desaconsello de tot cor. És clar que  la guerra és desaconsellable, i precisament per això la novel·la HA DE SER terrible, una mica en la línia de Slaughtehouse-Five de Kurt Vonnegut però encara més terrible, sense simpàtiques confabulacions alienígenes. Qui és, però, Gert Ledig? En què es diferencia dels Grass, dels Böll? Per què no se’n parla a les escoles, per què no publica poemes a favor de Palestina ni llibres epistolars (vegi’s l’exemple de Günter Grass, a qui els anys no passen factura pel que fa a la set d’atenció mediàtica)?  Perquè a Ledig, ras i curt, no li interessa ser reconegut com a escriptor políticament correcte.

En gran part, el que separa Represalia de les altres novel·les de postguerra a Alemanya és la temàtica. A banda de la crònica periodística que Nossack va escriure sobre els bombardejos de la ciutat d’Hamburg, la gran majoria d’autors i la societat civil alemanya mateixa van evitar el tema del final de la guerra. Després de llegir Slaughterhouse-Five de l’americà Kurt Vonnegut ja sabem que només el bombardeig de Dresden va arrossegar més morts que l’atac nuclear a Hiroshimai malgrat tot els alemanys callen perquè se saben culpables. Alguns dels antics enlluernats pel nacionalsocialisme són incapaços de dir en veu alta com de putes les van passar sota les bombes (“ja els està bé, per criminals, porcs nazis”, murmuren les veus de la resta d’Europa).

1654989_288414081306226_591757745_o

Acabada la Segona Guerra Mundial, en l’àmbit literari alemany va aparèixer el Gruppe 47, que portava els noms d’Heinrich Böll i de Günter Grass però també els d’alguns altres autors que vistos des d’avui són moralment ambigus. El tabú del políticament correcte a l’Alemanya de postguerra dictaminava que calia haver estat, en el cas dels autors no exilats, secretament antinazi. Per altra banda, tampoc estava permès posar el dit a la llaga de la memòria històrica i recordar que per a ells, alemanys malvats i botxins de jueus, la fi de la guerra havia estat demolidora. Resulta significatiu el fet que, al llibre On the natural history of destruction, W.G. Sebald dediqui  un capítol sencer a Alfred Andersch, escriptor de segona que va pertànyer a Die Ruf (revista fundada pels primers membres del grup 47). Aquest senyor Andersch va fer mans i mànigues per rebre el títol honorífic d’”exilat intern”, i per exilat intern entenem aquelles persones que se subjuguen a un règim a contracor -aquesta mateixa definició ja ens ha de semblar dubtosa: quina és la línia que separa el rebel del submís quan el rebel calla? La realitat és que el gran”combatent silenciós del nazisme”Alfred Andersch es va desfer de la seva dona jueva tan aviat com Hitler va haver estrenat despatx.

El cas d’Andersch és escandalós, però en un determinat moment Günter Grass també va haver d’afrontar les crítiques per la seva fascinació pueril envers el feixisme i els vestits esplèndids de les SS. El cas de Heinrich Böll, en canvi, és diferent: ell és el noi bo de la TrümmerliteraturEn qualsevol cas, tampoc es tracta de criminalitzar tots els autors alemanys que vivien quan vivia Hitler i que no es van encarregar de parar-li els peus. Al capdavall, ens agradi o no, la literatura no va inventar-se per lluitar contra el feixisme. Però sí que és important assenyalar que Gert Ledig va excloure’s voluntàriament de la societat literària de l’època i que va tenir els ous reconsagrats d’escriure una novel·la carregada de gore a temps real (ni una engruna d’exageració, em temo) en un moment en què això encara no era tolerable. No va fer pinya amb ningú, no va escriure odes a la ràpida i admirable reconstrucció del país, no va tenir pèls a la llengua a l’hora de descriure la calor de les bombes que fonia metalls i persones per igual. De fet, sovint se li ha retret un vocabulari salvatge i massa poc decorós per referir-se a la vida i la mort de les persones:

No gritó, ni luchó. Era el calor el que dirigía sus movimientos. El calor arqueó su cabeza hacia arriba y extendió sus miembros como si se abrazase a la tierra. Ya no parecía una persona, sino un cangrejo.

Murió de un género de  muerte desconocida hasta entonces. Asado a la parrila.

Les frases que componen el llibre s’esquincen, en la majoria dels casos el narrador és concís i inflexible, espantosament indiferent a la sort dels personatges. En aquest sentit, les similituds entre Represalia i Slaughterhouse-Five no només són temàtiques sinó que també són formals. Les dues novel·les són un mosaic de veus i en ambdós casos els discursos de persones anònimes se solapen els uns amb els altres, sense cronologies lògiques i plens d’interferències. Vonnegut i Ledig són dos gats vells de la guerra a Europa. El fet que les seves novel·les oscil·lin entre la poesia i la tendència més sanguinària ens indica que hi ha una preocupació pel COM narrar una vivència de guerra que és traumàtica i individual però que també és moralment exigent i col·lectiva, històrica. És clar que Gert Ledig no escriu des de la mateixa distància, perquè a ell encara no li han passat els anys: a Slaughtehouse-Five Vonnegut alterna la Segona Guerra Mundial amb la del Vietnam, però l’any 1956 Ledig encara no havia tingut temps de fer això. Ledig no reflexiona sobre la guerra, es limita a retratar el caos i a enregistrar aquest fil de veu primet que és l’experiència humana; i ho fa molt bé, perquè mentre el llegim no podem fer altra cosa a banda de creure’ns-el i enfonsar-nos una mica més a la butaca, encongits (i encongides, nenes).

ledig

Il·lustració: Alexandra Chaves.

L’edició de minúscula que tinc entre les mans ensenya la cara d’un Ledig vell i arrugat, amb una ganyota de serenitat només relativa: aquest senyor està marcat pel trauma i escup verí a cadascuna de les seves ratlles. Com a lectors de Represalia això se’ns contagia una mica, i tot plegat ens fa pensar que Gert Ledig no ens explica cap història, que no era escriptor en un sentit estricte.

Represalia fue un libro muy fuerte, y de un modo u otro recorrerá su camino. Como mínimo tiene asegurada  una nueva edición después de la Tercera Guerra Mundial.

Gert Ledig dixit.

També pot interessar-te...

  • 34
    L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
    Tags: és, no
  • 33
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, del

1 Comment

Filed under Ressenyes