Tag Archives: gerard reve

Gerard Reve i l’amor per l’ase diví

Fa més temps del que voldria vaig estar d’Erasmus a Holanda i vaig cursar una assignatura que es deia “Big Books”. Una vegada el professor ens va dir que en les lletres neerlandeses no existia època daurada. Com si després d’Erasme de Rotterdam i el seu Elogi de la follia a cap holandès se li hagués acudit escriure res. A dia d’avui he contactat de nou amb l’acadèmic en qüestió i puc assegurar-vos que la literatura holandesa també té alguns noms recomanables. Un d’aquests és el de Gerard Reve.

L’edició castellana de “De Avonden”, d’Acantilado.

Frits van Egters és el protagonista de Las noches (Acantilado, 2011) i un espècimen odiós. Té vint-i-tres anys i una feina que consisteix en treure fitxes d’un calaix per acte seguit tornar-les a guardar. Està obsessionat amb la calvície aliena i sempre que pot retreu a la resta que aquest és un fenomen terrible del qual un no es pot escapar. El títol del llibre fa referència als somnis de Frits van Egters, perquè acompanyem el protagonista en la seva vigília rutinària i també en el son -igual que les oques amb sabates de senyora. Tots aquells que tenen Una conxorxa d‘enzes -d’acord, us heu llegit la versió castellana: La conjura de los necios- en un pedestal de la seva biblioteca personal poden llegir Gerard Reve amb garanties. Humor negre, absurd, paròdia de la vida familiar i de la condició de perdedor desagradable. I amb tot, Reve no és John Kennedy Toole, la seva identitat cultural i el seu context històric no tenen res a veure. Las noches té un toc surrealista i un punt d’aquí-no-passa-res, tothom es limita a dinar i a sopar i a prendre el te. Però som a l’any 1946, i Europa i Holanda acaben de sortir d’una guerra.

Gerard Kornelis van het Reve és juntament amb W.Frederik Hermans i Harry Muslich un dels grans autors de postguerra a Holanda. També és una figura que ha generat molta controvèrsia. Va néixer al si d’una família comunista i atea, va ser dels primers autors en declarar-se obertament homosexual (als anys quaranta!) i d’adult va convertir-se al catolicisme. L’any 1975 l’escriptor va aparèixer en públic amb una esvàstica, una creu, l’estrella de David i un símbol de la pau. Davant del micròfon va començar a recitar un poema que incloïa expressions com “foragiteu els negres” i “endavant amb l’orgull blanc”. Però la provocació no acaba aquí. En una ocasió el rei de Bèlgica va negar-se a entregar-li un premi perquè l’autor havia estat acusat de pedofília. Aquest no és el cas ni la temàtica de la novel·la Las noches (De Avonden en la versió original neerlandesa), però la resta de la seva obra reflecteix el seu gust pels nois joves. En definitiva, si haguéssim de jutjar els llibres per la correcció moral dels seus creadors tota l’escriptura de Reve hauria d’estar censurada.

Revelation

Is there any news? Yes there is. Good news, very good news even. One could speak of good tidings of great joy: God masturbated while thinking about me.

(traducció a l’anglès d’Ernst van den Hemel, professor de literatura a l’Amsterdam University College)

El professor Ernst van den Hemel m’ha explicat que la religiositat de Reve mai no va ser ortodoxa: la seva relació amb Déu està a mig camí entre la mística i la blasfèmia. En un dels seus relats breus, l’autor-protagonista Gerard Reve està treballant al seu despatx. Sona el timbre i apareix Déu en forma d’ase gris per la porta. En veure’l, Reve l’empeny escales amunt cap al dormitori i li fa l’amor tres vegades. Després del coit, el protagonista regala una còpia del seu llibre amb dedicatòria a l’animal diví: «Per l’Etern, sense paraules». Aquest conte, a Reve, li va costar un judici, i la intervenció-defensa de Reve ha passat als annals de la història d’Holanda. En la defensa, l’escriptor insistia que no es tractava d’una ofensa a la llibertat d’expressió sinó d’una falta de llibertat religiosa. Reve va fer riure els seus oients durant una bona estona i finalment va guanyar el cas.

unnamed

Gerard Reve l’any 1975. Llegeix un poema contra els negres i combina l’esvàstica amb la falç, el martell i l’estrella de David.

Tornem a Las noches. La novel·la té la cronologia d’un diari; el gran tema de conversa i motiu de màxima preocupació és el clima. Plourà, no plourà, encendré l’estufa; menjaré cebes fregides, sopa de pèsols i carn amb suc. Frits van Egters és tan seriós i esperpèntic com Mr. Bean i tendeix a defugir els conflictes: dorm amb un conillet de peluix i es posa a xiular o entonar melodies estúpides cada vegada que sent que els seus pares es barallen. Un dels coneguts de Frits van Egters és un criminal força insegur de si mateix que li demana consells sobre com millorar el seu aspecte físic. El protagonista tan aviat li recomana que s’arregli els cabells o robi millor una gavardina com li assegura que mai trobarà parella perquè li falta un ull i això és irreversible.

A De Avonden la quotidianitat més anodina ve carregada d’acudits  macabres. En una escena concreta, Frits van Egters i els seus amics surten a beure i el protagonista li pregunta a un altre individu conegut si pot explicar-li la seva vida, l’anècdota vulgar sobre com Frits va abandonar l’escola perquè el director havia decidit que “la guerra no generava un ambient d’estudi agradable”. El diàleg és progressiu, flueix al ritme que flueix la borratxera; i a mesura que avança la conversa la lucidesa de Frits augmenta. El protagonista s’excusa per estar-nos avorrint, per descriure’ns el tedi que ve després d’un passat immediat dolorós. L’avorriment de Van Egters és de mena oblidadissa, és el sentiment-atmosfera d’un país que s’ha quedat eixut de principis perquè no vol recordar. Enmig de l’humor negre i del tedi del dia a dia, van Egters amaga llàgrimes inexplicables i malsons estranys. La sexualitat del personatge en aquest cas no queda gens clara, només notem un regust de misogínia i de desesperació mal dissimulada.

Comprar algo caro que al llegar a casa resulta estar mal o ser carente de valor. No hay pena más grande. Es lo peor que hay…

Madre -preguntó, poniéndole desde atrás una mano en el hombro-, ¿estás triste? ¿Lloramos juntos? ¿Nos recreamos en nuestra lástima? [...] ¿Nos damos un momento de autocompasión?

La novel·la fa molt de riure i dista de ser tremendista. Però fa aquella olor de la literatura europea dels anys cinquanta i de la sensació de buit i d’absurd que Samuel Beckett va portar a l’extrem. Com els personatges de la trilogia de Beckett (formada per Molloy, Malone mor L’innombrable), Frits van Egters també està faltat d’atributs, però amb un toc més simpàtic. Crec que si Reve ha atret a les generacions joves holandeses és perquè és atemporal, el llenguatge que s’utilitza i les vides que se’ns expliquen ens semblen actuals: Frits van Egters és un freak que viu amb els seus pares, un Mr. Bean de tarannà filosòfic. En certa manera, el protagonista és la versió holandesa d’un estereotip de personatge indiferent, hilarant i cruel. A grans trets, el llibre val la pena. Fi.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes