Tag Archives: george saunders

Saunders: americans que pasturen

Tot va venir arran de l’enrenou de Deu de desembre (2013) publicat per Edicions de 1984. Un altre autor nordamericà de lectura obligatòria. Com que la bossa dóna pel que dóna i no dóna per més vaig introduir el nom de George Saunders al buscador de la biblioteca de la universitat i vaig seleccionar l’únic llibre escrit per ell que tenim disponible de préstec. Un recull de relats. Pastoralia (Edicions 62).

Ell no era poderós, ell no era gran, era exactament com tothom, menys que tothom, les altres persones es casaven i tenien feines de debò, les altres persones no vivien amb les seves germanes grasses i enganxoses, ell era un perdedor que no pararia de perdre la resta de la seva vida, perquè no havia tingut mai sort, havia nascut maleït, fill d’un mal pare i una mala mare i germà d’una mala germana…

Certs personatges del Pastoralia de Saunders són tendres com l’Arturo Bandini de Fante, alguns altres s’apropen més als hideous men de David Foster Wallace. Veiem un tarannà Foster Wallace en Saunders, sobretot pel que fa les vides psíquiques dels seus personatges neuròtics. Però els ambients que recrea Pastoralia són estranys, i en la majoria de casos estan impregnats d’una al·lucinació ordenada absent en l’obra de Foster Wallace. Els relats de Pastoralia són entre hilarants i curiosos i parlen d’americans desencantats (o absurdament optimistes) a qui els passen coses més o menys estranyes. Saunders és un bon constructor de realitats oníriques, ens fa creure en una vida americana que és més surrealista que no pas distòpica. Amb certa distància, els mons que Saunders dibuixa a Pastoralia em recorden als del còmic underground liderat per Robert Crumb i companyia als seixanta. El toc magistral de Saunders (i de Robert Crumb) són els seus exabruptes políticament incorrectes, l’elogi dels antiherois malcarats, el sentiment d’una subcultura ianqui que fa molt de temps que batega.

Robert Crumb, 1967

El recull comença amb el conte homònim “Pastoralia”, un parc temàtic on un parell de ciutadans qualssevol viuen com a neandertals assalariats. La imposició del bonrotllisme americà s’alterna amb les penúries del protagonista, que diposita les seves necessitats en bosses de plàstic i cohabita amb una dona prehistòrica pèssima que fa mots encreuats. És un bon començament. El conte següent és “Winky”, el nom d’una germana xucladora de sang que està obstinada en impedir l’èxit del seu germà Yanniki. Convertir-se en un gran triomfador i esquivar la gent “verinosa” esdevé una tasca titànica, un imperatiu d’aquell New Age que va començar sent ingenu i que a hores d’ara és un llast més de l’individualisme acèrrim. Per altra banda, Saunders té una fixació pels homes que viuen amb la seva mare i/o germana soltera beata fins a edats avançades; això no ens sorprèn gens si recordem, entre tants d’altres, el precedent de A confederacy of dunces (trauduït com La conjura de los necios) de J.K.Toole -o, perquè no, el mateix Howard Wolowitz de la sèrie Big Bang Theory (etc, etc, etc). En la mateixa línia de la Winky, la tieta Bernie de “Roure Marí” és una lluitadora fracassada que s’alça de la tomba per refer la seva vida perduda i redimir la de les seves nebodes i el seu germà, un pobre desgraciat que fa estriptís però que es nega a ensenyar la titola. Si no fos perquè Saunders sap fer-nos riure sense aturador, la novel·la en conjunt seria una vall de llàgrimes.

Tothom pot arribar a fer de tot. Però primer s’ha de fer un esforç. I vosaltres, tios, no feu mai cap esforç. Sou dues que no treballen i un que es dedica a l’estriptís. No trobo que això sigui esforçar-se gens… Això és el coi d’estil de vida americà, comences en un perillós cau de merda i treballes de valent perquè un dia et puguis mudar a un cau de merda una mica menys perillós.

“La fi de Firpo” és el relat d’un nen que trama l’assassinat dels seus petits enemics mentre es passeja amb bicicleta. Aquest conte té molt a veure amb “La infelicitat del perruquer”, i tots dos configuren la cirereta del pastís literari que és Pastoralia. El perruquer desitja dones, s’imagina que les posseeix, es munta unes pel·lícules increïbles i acaba desencisat; el petit Firpo odia els qui l’envolten i transforma el seu rencor en una bomba de rellotgeria. “El saltant”  també és una mostra de l’ull clínic que té l’autor per copsar les contradiccions de la psicologia humana, carregada d’immundícia i envernissada d’heroïcitat. Lynne Tillman, a The New York Times, apunta que tan el perruquer infeliç com el saltador indecís tenen possibilitats de sortir-se’n, i en conseqüència, d’aportar una mínima dosi d’esperança a l’obra. Sigui com sigui, en tots tres  casos l’encert de Saunders és haver assimilat l’ús del monòleg interior que monstres com Faulkner van introduir a la tradició literària nord americana. I és en aquest sentit que l’obra de Saunders desemboca en la de Foster Wallace.

[...] una persona a qui et podies imaginar fàcilment que li feies l’amor en una barcassa al Nil, per exemple, voltats tots dos d’un miler d’espelmes que feien una olor estranya, o, ara que hi pensava, potser era una índia americana, i la va veure dreta a la porta d’un tipi [...] al moment en què ell tornava de caçar amb un llarg enfilall de conills morts.

George Saunders parla de les bestieses immorals de la televisió, dels parcs temàtics, de la incongruència del somni americà. Els seus personatges volen ascendir en l’escala social, han mamat molta cultura New Age i tenen por dels seus veïns però volen ser envejats per ells. Igual que la resta d’escriptors, Saunders escriu sobre el que té més a la vora, i sabem de bona tinta (ens ho va explicar Miquel Adam a Núvol) que va haver de fer feines nefastes i es va veure obligat a passejar-se amunt i avall en bicicleta durant una part de la seva vida adulta.

A Pastoralia el somni americà es concreta en l’intent de fer funcionar una família de classe mitjana,  i aquest és (també) un dels temes de Plens de vida de John Fante (Edicions de 1984). Sospito que l’autor és aquesta mena d’home honrat com (per sort) n’hi ha més que un foc no en cremaria, aquesta mena d’home que estima l’esposa i el fills i que intenta dur-los un plat a taula. El Saunders escriptor va llegir/copiar a Hemingway i a una llarga llista de mestres de la ficció fins que va aconseguir fer-se una veu pròpia per parlar de si mateix: potser no va inventar res, però la seva ficció és addictiva i difícil d’imitar.

9781573228725_custom-ce7e52b66d715c738ff93dcc1f4fe947608fe7d0-s6-c30

He acabat de llegir Pastoralia. He sortit al quiosc. De camí, he topat amb una noia jove i guapa que parlava sola. Les persones estem sempre boges: ens ho diu Saunders, ens ho diuen Fante i Foster Wallace (i tants altres!). Si la categoria no sonés nefasta -perquè l’autoajuda que s’anomena autoajuda a si mateixa ha fet molt de mal a la literatura- els batejaria com a autors d’escriptura terapèutica: els seus llibres et fan sentir acompanyat de debò. Els seus narradors et parlen a la cara, es converteixen en amics, amics de vegades simpàtics i de vegades emprenyadors, però amics al capdavall.

I sí, l’escenari sempre és nord-americà i els tics de la cultura ianqui apareixen cada dues ratlles, però en última instància això és circumstancial. Perquè George Saunders escriu des dels States però parla de coses que van més enllà de l’Atlàntic. Una és el desig de ser algú com cal i l’altra és la dificultat de viure amb calma sense deixar-se ofegar per l’ego i les dèries personals. Encara diria més. Els States són molt a prop, la globalització -Saunders la va viure de primera mà a la mina de petroli de Sumatra-, ha fet que el somni americà desencantat i la merda brillant que és la publicitat no ens semblin gens lluny. Al contrari.

També pot interessar-te...

  • 82
    La gent rica no m’acaba de fer el pes perquè als pobres ens fan sentir uns pallussos amb el pas canviat. Aviam, tampoc no som pobres. Diria que som mitjanets. El que tenim és molta sort. Això sí. Però vaja, que no està bé que els rics ens facin sentir…
    Tags: no, és, saunders, del, però, george
  • 39
    When a true genius appears, you can know him by this sign: that all the dunces are in a confederacy against him. "Thoughts on Various Subjects, Moral and Diverting" (1706), Jonathan Swift I com n’era de savi, en Jonathan Swift! Al geni de George Orwell, per exemple, li va costar…
    Tags: no, del, al, és, george
  • 37
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, però, del
  • 35
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: és, no, del, però, al, més
  • 33
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: és, no, més, del, al, però, dels

1 Comment

Filed under Ressenyes

George Saunders: puta que ho va

La gent rica no m’acaba de fer el pes perquè als pobres ens fan sentir uns pallussos amb el pas canviat. Aviam, tampoc no som pobres. Diria que som mitjanets. El que tenim és molta sort. Això sí. Però vaja, que no està bé que els rics ens facin sentir pallussos amb el pas canviat a la gent mitjaneta.

El curiós sobre George Saunders és que ningú sap descriure’l. No va saber fer-ho ni Joel Lovell, quan el TRES DE GENER DEL 2013 va proclamar que el nou recull de contes de Saunders (Deu de desembre, que aquí publica Edicions de 1984 amb una magnífica traducció de Yannick Garcia), seria EL MILLOR LLIBRE DE L’ANY (!). En tot cas, senyores i senyors, tal judici a priori ens avisa d’un fet impepinable: que Saunders és cosa molt, molt fina.

saunders3

Emmarcable en les últimes tongades de literatura nord-americana, tant els devots de Jonathan Franzen com els devots de David Foster Wallace l’han intentat acostar a la seva corda sense èxit. Saunders, com tants altres, tracta grans temes com l’amor, la mort i la família, però també l’absurd de la vida contemporània, la increïble mala sort de la gent amb mala sort, el conflicte de classes socials, les contradiccions i el salvatgisme del capitalisme actual  i, ras i curt, l’amargor davant d’uns temps i una situació política i social que es presenta com un monstre cruel i terrorífic davant d’uns éssers totalment vulnerables: nosaltres. Només que Saunders utilitza estratègies força genuïnes per expressar la magnitud de la tragèdia actual: el capitalisme salvatge, per exemple, aflora en forma del discurs presumptament simpàtic d’un director d’empresa, que amaga intencions MOLT fosques sota metàfores amables o en forma de dones immigrants (Laos, Somàlia, etcètera) que treballen fent de “nimfes decoratives” als jardins de la gent rica . Una mena de ciència-ficció que, ai las!, ens resulta estranyament familiar. 

Jo diria que la gràcia de Saunders, el que el diferencia de molts escriptors actuals, rau en dos fets: el primer, les estratègies que s’empesca per parlar-te de les misèries del present a través d’històries que sovint funcionen com al·legories. El segon, que Saunders no és pur cinisme. Els seus són personatges desesperats però amb cert sentit de l’esperança i la bondat, gent putejada fins al coll però que no decau en pessimismes permanents.

De fet, els personatges conserven cert optimisme perquè el que no ha decaigut en el cinisme perpetu és Saunders mateix, i mira que ha picat molta pedra i ha viscut en directe el cantó salvatge del capitalisme: va treballar d’enginyer de mines a les jungles de Sumatra, va haver de tornar a casa perquè es va banyar en un riu infectat de femta de mono (!) i ha tingut feines molt diverses abans d’arribar a la reputació actual. En definitiva, que tant ell com la seva literatura tenen un algo que és pura tendresa i aquest, de fet, és un dels trets que el diferencien de Foster Wallace: que el món, per alguna raó recòndita, encara pot valdre alguna cosa.

saunders

George Saunders va néixer a Amarillo, Texas i es descriu a si mateix com “cheerleaderish”. Només per això ja ens cau bé.

Els seus personatges pateixen l’amargor de ser el perdedor, la vergonya davant dels fills, la humiliació davant del poble, l’orgull grotesc que brolla per pura supervivència davant de tal vergonya, bla, bla, bla. Però en tots ells, entre insults i brots histèrics, hi ha alguna cosa entranyable i compassiva, una dimensió moral i humana de la mida de tres catedrals gòtiques. Saunders és “l’alegria de la supervivència”, que va dir el Miquel Adam en una xerrada sobre el llibre. De contes amargs sobre l’absurd de l’existència contemporània, sobre la maldat humana i l’histerisme capitalista n’hi ha bilions: la gràcia de Saunders és la seva dimensió abraçable i la forma com l’expressa.

Ressenya de les Horn! Reviews sobre el llibre. Massa pessimista pel meu gust, però ens continua semblant interessant.

Tècnicament, a més, tot plegat és pura energia, frescor i vitalitat. Ho demostren fragments com un de “El diari de les Noies Semplica”, en què el protagonista, un pare de família de 40 anys que escriu un diari per la gent del futur on defensa les seves misèries davant les riqueses dels altres amb cert entusiasme made in Flanders, té un moment de glòria quan una la filla d’una família rica (Leslie) ve a casa seva a visitar la seva filla (Lilly). El pare arriba a la llar i es troba el panorama següent (CERT SPOILER – POQUET):

A dins, m’he topat amb la Leslie Torrini de visita (!). Això = històric. La Leslie mai no havia vingut tota sola. Diu que li agrada com queden les NS penjades a tocar de la bassa, que així se’n veu el reflex. Truca a casa seva i exigeix una bassa. La mare de la Leslie li diu nena malcriada, li diu que no pensar-hi. Això = tou de punts per a la Lilly. Tampoc no és que ens posem contents quan els altres no estan contents. Però és que tantes vegades ha estat contenta la Leslie quan la Lilly no n’estava, que ¿potser no passa res si, només una vegada, Leslie = una mica trista, i Lilly = com un gínjol?

Saunders té aquesta forma inhòspita i raríssima d’explicar les coses, el “de què coi m’estas parlant” inicial, la combinació entre tendresa i macabrisme i l’aroma a aire fresc que desprenen els seus fragments. Res de mitges tintes: els contes de Deu de desembre acostumen a ser odiats o estimats. Des d’aquí l’ovacionem amb l’admiració de tot el que olora a únic i nou. Avís, però: la segona lectura sempre serà millor.

També pot interessar-te...

  • 82
    Tot va venir arran de l'enrenou de Deu de desembre (2013) publicat per Edicions de 1984. Un altre autor nordamericà de lectura obligatòria. Com que la bossa dóna pel que dóna i no dóna per més vaig introduir el nom de George Saunders al buscador de la biblioteca de la…
    Tags: és, no, saunders, del, però, george
  • 46
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, ha
  • 44
    When a true genius appears, you can know him by this sign: that all the dunces are in a confederacy against him. "Thoughts on Various Subjects, Moral and Diverting" (1706), Jonathan Swift I com n’era de savi, en Jonathan Swift! Al geni de George Orwell, per exemple, li va costar…
    Tags: d, l, no, del, és, sobre, george
  • 40
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, l, del, d, però, gent
  • 40
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, ha, del, seva, però

Leave a Comment

Filed under Ressenyes