Tag Archives: gemma casamajó

‘Terra campa’: la mort com a inici

Pot ser la mort com a comiat, com a renúncia, com a urpada, com a adéu definitiu. La mort que omple, vestida de negre, tantes biblioteques i s’alça com a tema universal. Però també pot ser la mort fructífera, la mort entesa com a estímul, com a múscul, com a inici, com a vida capgirada. Gemma Casamajó i Solé (La Portella, Segrià, 1974) opta a Terra campa. Vida i mort de la família Farràs Montardit (Pagès Editors, 2014) per la segona accepció. El poemari, el segon que publica després del llunyà Bloc de notes (Pagès Editors, 1999), explora el final de la vida sense tabús, sense estalviar cap adjectiu ni cap sensació. Potser per això, un cop llegit el llibre, és inevitable que el lector pensi que és precisament l’actitud impúdica i concisa davant del dolor el que li va valdre el V Premi Jordi Pàmias de Poesia.

‘Terra campa’ narra la història de la família Farràs Montardit, una nissaga nafrada per la mort que encara es pot aferrar a la vida.

Per encarar-se amb l’obra, l’autora basteix, abans, una declaració d’intencions. Casamajó se serveix d’un únic epígraf, el de l’inici: un paratext amb els darrers versos del poema ‘Sí a la mort’ de Joan Vinyoli. Són els versos guia, els encarregats de començar a vertebrar el missatge de la mort en positiu. D’aquesta manera, la citació esquiva qualsevol pretensió oportunista –durant l’Any Vinyoli van proliferar les referències al poeta– i s’emmarca en la tria ben covada de mots i estructures. Com apuntàvem fa uns mesos a Catorze: cultura viva, parlem d’un llibre “en què cada decisió està meditada i en què res no és casual”.

L’autora ha explicat diverses vegades que el germen de l’obra és biogràfic, però no es pot dir el mateix del resultat final. És cert que Casamajó tenia diversos poemes escrits sobre el final de la vida, uns poemes que va decidir reescriure després de passar-los pel sedàs de la ficció. En aquest sentit, la poeta remarca, recordant Proust en una entrevista a Núvol, que els llibres “els dicten les emocions, però els escriuen la raó i la serenitat”. Així, filtrada per la calma i la serenor, va néixer la família Farràs Montardit, que ja ens és presentada al subtítol de l’obra. El poemari narra la vida i la mort de deu personatges, tota una nissaga familiar, des del punt de vista de la protagonista, la Sara Farràs Montardit.

Cada personatge, presentat amb data de naixement i de defunció, és descrit, alhora, amb un petit text en prosa. Vet aquí el gran atreviment de Casamajó: barrejar el vers amb la prosa, introduir-hi personatges i convertir la poesia, un gènere eminentment confessional, en narratiu. Com dèiem, l’estructura de l’obra s’arma a mesura que hi van apareixent nous familiars. Cada personatge, un apartat. I, com que “les cases poden morir-se, / com les persones i els gats”, un apartat també per a la casa pairal de la família Farràs Montardit, ‘Casa Calores’, el sobrenom real de la família de Casamajó.

Així doncs, el poemari es divideix en onze apartats i un poema introductori. En definitiva: les idees clares, l’estructura perfectament ordida. Cada personatge, la casa inclosa, és una mort més a les espatlles de la Sara Farràs Montardit. Perquè, a mesura que avancem, comprovem amb astorament com la Sara es va quedant sense família: els avis, els pares, els germans, el company, el fill que es rendeix abans de néixer. Tots. Tots morts, tots lluny de la fictícia vall Busqueta, inspirada en la vall d’Àger. I la Sara sola, enmig de la terra campa, una terra sense arbres d’escorça ni arbres genealògics.

Gemma Casamajó.

Arribats a aquest punt, no ens ha de sorprendre que la mort tingui cos propi al llibre i hi surti esmentada amb totes les lletres: “Un no es mor d’haver viscut. / De vellesa, ni tan sols. / Un es mor d’alguna cosa: / d’un tumor, d’un accident / en una petita ciutat de Pennsilvània.”, hi llegim. També topem amb versos tan crus com: “La vida ara comença allà on la terra / no segueix i dóna al buit. / I el forat no és cap trau de la camisa”. Ja ho adverteix Francesc Parcerisas al pròleg. Són “mots eixuts, durs, savis [...] els poemes de Gemma Casamajó no fan concessions de cap mena i tenen sempre una mena de duresa i tibantor terrenal”.

Si abans hem fet esment de l’escassetat —no necessàriament negativa— d’epígrafs, també és just remarcar que, a banda de ser un poemari innovador amb veu pròpia, Terra campa esdevé una autèntica mina d’intertextualitats. Casamajó adverteix a les endreces que a l’obra hi “reverberen” versos dels seus “mestres”, poetes de capçalera com Joan Margarit, Maria-Mercè Marçal o Francesc Garriga. És innegable que, un cop feta la tasca de cercar ressonàncies d’altres veus —al darrer poema trobem una referència a la ‘Cambra de la tardor’ de Ferrater de què l’autora no ens ha advertit—, detectem un coneixement precís i ampli de la poesia catalana contemporània. Si hem d’escollir una veu que hi reverberi amb més força, potser ens decantem per la referència marçaliana de Raó del cos, el llibre amb què Marçal també es va encarar a la mort, la qual cosa corprèn especialment. Com ho fa el títol del poema ‘Sola, de dol i en dejú’, en clar homenatge a J. V. Foix. I si tenim ganes d’estirar més el fil de la intertextualitat, encara ens adonarem que Casa Calores, el nom de la casa pairal, és també el títol d’una obra del dramaturg català Pere Riera, a qui Casamajó dedica un poema. Tot i la gran quantitat d’importacions, la poeta fa una tria dels referents més recents i els incorpora als versos de creació pròpia sense que el transplantament resulti forçat o ortopèdic.

gemmanuvol

‘Terra Campa’ narra la història d’un arbre genealògic que va perdent els fruits però, alhora, s’alça com un arbre ben plantat, d’atributs saborosos i madurs en l’aspecte literari.

L’estil de Casamajó, i el lèxic en concret, mereixen, també, atenció i elogi. En aquest sentit, veiem com l’exigència estructural de l’obra es trasllada igualment a cada poema. Casamajó té en compte la tradició i té en compte, com a element imprescindible, la mètrica. Demostra una gran cura del còmput sil·làbic i excel·leix en el ritme intern. La coherència estructural i formal converteixen el llibre en un conglomerat sense escletxes. Quant al lèxic —riquíssim—, l’element distintiu rau en l’ampli coneixement del món rural. Mots com ‘polpa’, ‘tija’, ‘herba’ o ‘alzina’ fan versemblant l’espai i alimenten la confrontació entre l’escenari rural, popular, i la cuirassa formal. No obstant això, el joc de contrastos no és tan intens com en el cas d’un altre poemari recent, Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984, 2014), de Jaume Coll Mariné.

A l’inici constatàvem la voluntat de Casamajó de concebre la mort en positiu. L’autora ha apuntat que, en escriure Terra campa, buscava capgirar el procés, anar de la mort a la vida. “Volia explicar el procés del dol i dir que hi ha vida després de la mort, la vida dels que es queden. Per això el llibre fa el procés a la inversa”, revela. Ens n’adonem quan arribem als darrers poemes, els de l’apartat dedicat a la Sara, que passa de voler morir al poema ‘Suïcidi’ a dir sí a la mort, com Vinyoli, als versos d’‘Arribo a casa i escric’. “Ja no els toco, però els escric”, diu la Sara evocant els familiars. I l’estímul del record, el de l’escriptura, és prou fort per tirar endavant i prendre la decisió de viure. La Sara Farràs Montardit va de la mort a la vida; Gemma Casamajó, de la foscor a la llum. Per això, no sembla gens gratuït que al pròleg Francesc Parcerisas la compari amb Tirèsias: “Com el vell cec Tirèsias, la poesia de Gemma Casamajó ens enlluerna des de la foscor, les seves paraules són profecia i record atent, misteriós”.

En definitiva, Terra campa és un llibre terriblement paradoxal. Narra la història d’un arbre genealògic que va perdent els fruits però, alhora, s’alça com un arbre ben plantat, d’atributs saborosos i madurs en l’aspecte literari. Casamajó no es cansa de dir que la poesia demana temps i planificació. I, si l’hem de jutjar pels resultats que obté a Terra campa, no li podem retreure de cap manera que hagi trigat 15 anys a publicar un segon llibre. Com a molt, podem demanar-li que tregui del calaix un altre poemari tan treballat, valent i impúdic com aquest.

També pot interessar-te...

  • 43
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, al
  • 42
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, del, al, llibre
  • 40
    Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
    Tags: no, l, del, és, d, al
  • 39
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, l, d, del, no, al
  • 35
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, és, l, del, al, d

1 Comment

Filed under General, Ressenyes