Tag Archives: gaziel

grècia son els pares

Εδω ειναι τα βαλκανια, δεν ειναι παιξε γελασε
“Això son els Balcans, no és xauxa” (traducció lliure)
Mentre el reporter Gaziel viatjava cap a Grècia a bord del vapor Adriatikos, any 1915, a la seva ment il·lustrada el nom del país hel·lè encara guardava alguna relació sacra amb un passat lluminós. Per això li cau el món a sobre quan arriba a Atenes i hi descobreix un caos de carrers impersonals, edificis kitsch i persones de trets inclassificables, com fruit d’una barreja de segles ja impossible de separar. Hi descobreix, parlant clar i segons els seus paràmetres, una ciutat mediocre. No veu per enlloc els ancians amb túnica discutint sobre els grans temes de la humanitat, ni rastre de les restes inequívoques d’uns dies gloriosos, tocats per les gràcies dels déus antics.

“La llegada a Atenas produce un desengaño en cierto modo abrumador”, anota decepcionat a la seva crònica del dia, que publicarà religiosament La Vanguardia a les pàgines reservades als enviats especials que cobreixen la Gran guerra. “Al descender del tren, el viajero se queda aturdido como si acabara de ser víctima de un error de itinerario”, s’indigna, “nadie sería capaz de tomar Atenas por ella misma, sino por Tegucigalpa, Santiago de Chile, Adelaida u otra cualquiera de las capitales menores”.

El Partenó d’Atenes, nowadays. fotografiat per Martin Parr.

Quan Gaziel trepitjava la capital grega per primera vegada  la ciutat no passava dels 200.000 habitants. La seva decepció no tenia límits (“todo nuevo, todo fracasado, todo descomunal y profundamente cursi”) i arribava al seu punt àlgid en visitar les restes de l’imponent partenó (“¡Jamás habíamos visto ruinas tan lamentables (…) Esto no son ruinas, sino ruinas de ruinas.”). A dia d’avui, aproximadament un segle després d’aquesta primera i desafortunada presa de contacte, ens fa gràcia imaginar-nos com seria l’alarma del reporter català si trepitgés l’Atenes actual. Un caòtic mar d’edificis on hi conviuen més de cinc milions d’ànimes, el centre de la qual es caracteritza per l’abundància d’heroïnòmans que escandalitzen les fornades de turistes, per les parets plenes de graffiti, per les patrulles de policia dedicades únicament a registrar i identificar possibles sense papers i a llançar gasos llacrimògens, un cop a la setmana, als antisistema de la plaça d’Εξαρχεια. I pels grups organitzats de japonesos envaïnt l’Acròpoli, òbviament.

“De París a Monastir” recull algunes cròniques
de Gaziel durant la Gran Guerra

Gaziel va gripar, com tants altres abans i després d’ell. Perquè va arribar a Grècia -anant De París a Monastir- esperant trobar-hi un país europeu, concepte lligat en el seu imaginari a un estat superior en l’ordre de les nacions del món. És més, esperava trobar-hi el caldo de cultiu de grans paraules com Democràcia Art Eros Teatre Retòrica.  Però va topar amb un panorama alegrement instaurat en el desordre balcànic, en aquella regió salvatge considerada el traster indomesticable d’Europa. I així ho expressava (noti’s el deix racista lleugerament altaner): 

Comúnmente, al hablar de las naciones balkánicas, establecemos una honrosa preferencia para el pueblo helénico. Los griegos actuales nos parecen colocados por una suerte de selección inverosímil (espejismo histórico o reflejo engañoso de una pasada e inmarcesible grandeza), a un nivel superior al de sus vecinos los serbios, búlgaros, albaneses y turcos. Pero barrunto que, en realidad, todos los territorios balkánicos no contienen más que una sola e inculta mescolanza de razas, poco sensibles a lo que suele llamarse la cultura europea. 
Grecia es un nombre de estirpe sagrada, suave y altísimo. Pero, ¿habrá algo más que nombres de grandezas que fueron en su interior?
La pregunta és retòrica. De la Grècia de Pèricles i Sòfocles l’únic que queda és el cel (“la transparencia portentosa del aire”, se’ns emocionava Gaziel), el mar i les muntanyes de cims nevats i noms mítics: l’Olimp on habiten els déus, Pelion, d’on provenen els centaures, etc. 


Gaziel, tot cofoi entre el seu confort europeu

La visita de Gaziel a Grècia es debia a que el país acabava d’entrar, inesperadament, en el tauler de joc de la Gran guerra europea. Després que búlgars (poc amics de Grècia) ataquéssin Sèrbia (amiga de l’ànima de Grècia) el país hel·lènic començava a qüestionar-se la seva neutralitat en el conflicte. El primer ministre Eleftherios Venizelos -un home alarmantment similar a Lenin pel que fa calvície i bigoti- i el rei Konstantinos, parella que en algun punt s’havien caigut bé però ja no, no es posaven d’acord sobre si enviar tropes o romandre neutrals. D’una banda Venizelos, francòfil, “representa el espíritu democrático, la concepción del Estado liberal”, era partidari de participar amb la Entente; de l’altra, el rei Konstantinos, germanòfil convençut, “encarna el poder autoritario, de casta y de raza, la concepción del Estado a base de una jerarquia”, preferia no moure fils i confiar en que els Imperis centrals esclafarien brutalment la resta de beligerants. Jà.

De sobte la sort del món depenia del petit país balcànic, i l’ull de Mordor de la premsa internacional es girava cap a la pàtria d’Aristòtil…No. Més aviat ningú no en feia gaire cas o, si més no, els nostres llibres d’història han ignorat còmodament aquests episodis remots i llunyans. Però per sort el nostre avispat reporter, que on posava l’ull posava la ¿ploma?, va saber veure el potencial periodístic de les desgràcies balcàniques. I també per sort, després d’abandonar Atenes va enfilar el camí cap a La Ciutat del Nord, regalant-nos una descripció insòlita de la que era en aquells moments el Jerusalem dels Balcans, la capital de la salvatge Macedònia, la rosa del sultà Murad recentment incorporada a l’Estat grec, la dels mil i un noms: la caòtica i mandrosa Salonica, Selanik,  Solun o Thessaloniki.



Thessaloniki en primer pla


No, no es tracta d’algun abort arquitectònic de poble turístic de la Costa Brava. És la vella Salonica, la mateixa que segons Gaziel “se nos muestra en seguida con su penetrante melancolía oriental”, l’skyline de la qual està salpicat de mesquites centenàries… però ja no. “Ja no, ja no!”, anota Plàcid Garcia-Planas al marge d’aquestes paraules de Gaziel, que avui han deixat de tenir sentit; la ciutat va ser arrassada per un incendi devastador el 1917 i va ser íntegrament reconstruida segons els paràmetres del que una-polis-grega-com-cal havia de ser (és a dir, eliminant tot rastre de presència turca i jueva: poca broma amb el nacionalisme grec).

Aquesta ciutat des d’on s’escriuen aquestes línees, però, mereix un capítol a part. Només deixar anar la idea que Grècia no té res de Grècia, que Grècia només es diu Grècia per coincidència topogràfica i per l’interès d’enterrar els quatre segles de dominació otomana; que Grècia és una cosa estranya i desconeguda que sorprenentment va tirant, des dels dies de Gaziel, entre runes d’una herència inexistent, còcktails molotov i sons lànguids de buzuki.

3 Comments

Filed under Passat i present

la guerra de sempre

Al tren de Belgrad a Budapest, un home que he batejat com el Sheldon Cooper hongarès va vaticinar-me no fa gaire l’inici inminent de la Tercera Guerra Mundial. Davant la meva perplexitat, el peculiar desconegut va explicar-me allò que considerava obvi. Tots els grans conflictes bèlics tenen lloc a inicis de segle, per una raó simple: la memòria no es transmet.
A principis de segle hi ha una guerra causada pel motiu X. Tenim llavors una fornada de combatents que tornen a casa farts, mutilats i traumatitzats. La següent generació creix i s’alimenta amb aquestes històries bèl·liques, mama de les ferides obertes i només vol viure en pau, tenir una feina decent, tirar milles (som a mitjans de segle). Per als fills d’aquests, però, la guerra ja no és res més que les batalletes de sobretaula de l’avi que ja no hi toca, o unes línees buides de significat en un llibre d’Història reciclat. I encara li troben certa èpica a les pel·lícules en què homes joves i forts lluiten per idees nobles i tenen affaires amb enfermeres sempre perfectament pentinades. I aquests seran els pares de la següent generació, i ja serem a principis del segle següent, i pam: motiu X, bèstia humana, guerra mundial. És inevitable, vaja.

Les explicacions del profeta bèl·lic em van evocar un fragment d’un dels llibres que llegia durant els eterns viatges en autobús pels Balcans (allà el concepte autopista encara no s’ha popularitzat). Gaziel, any 1917, Gran Guerra. Durant una excursió per les catacumbes d’Argona, sota les trinxeres franceses, el cronista intenta analitzar les paradoxes de la guerra moderna, escandalitzat per les inhumanes condicions que han de suportar els soldats rasos el dia a dia al front. Aquests màrtirs que es sacrifiquen per la pàtria, clama angoixat, seran els únics que no podran tornar a gaudir-ne mai més. Tot el patiment és inútil, grotesc, i amb el temps els motius que van portar a aquesta guerra seran oblidats:

“Los días son pasajeros; lo único que no cambia es la miseria humana. Y, rodando los años, otra necesidad parecida a aquella e igualmente abominable, hará que los hijos o nietos del mártir se abracen sobre su tumba con los enemigos de hoy, para emprender juntos y fraternalmente una nueva cruzada…”

És a dir, Gaziel, que no tenia una opinió gaire elevada respecte al gènere humà (“nuestra maldad es ingénita e incurable; lo único que podemos hacer es reducirla, atarla corto, pero no extirparla, porque sus raíces son la pulpa misma del corazón humano”) i que té la virtut de veure-hi en quatre dimensions, donava el vist-i-plau, fa gairebé cent anys, a les prediccions del jove Cooper.
En un altre llibre (interminables trajectes d’autobús, recordem) és l’any 1993 i un corresponsal de la Televisió Espanyola és enviat a cobrir la guerra als Balcans. A Sarajevo, a Mostar, a Bijelo Polje, a Vukovar, el nostre heroi i el seu abnegat càmera es juguen cada dia l’existència entre bales, esquirles i projectils perduts per enregistrar un miserable minut de Telediario, que algun muntador avorrit entaforarà abans dels esports o després de política, i que alguna família mediocre ignorarà tot endrapant el sopar. Ell i la cort de corresponsals mig bojos de què parla son periodistes-Chuck Norris: estan de tornada de tot, son uns cínics malparits sense amagar-se’n, s’empesquen unes borratxeres brutals i enllesteixen les sobretaules amb un “dos bombas más y nos vamos”.

Però el clímax d’aquesta comparació gratuïta entre les cròniques de Gaziel i la pseudo¿novela? de Pérez-Reverte arriba en el punt en que els dos parlen de la Guerra. No les seves guerres, sino la guerra en general, com a cosa. Reverte -o el seu personatge- arriba a aquesta conclusió:

“Se trata de la misma guerra. No sé que os contarán otros, pero yo estaba allí y juro que siempre es la misma: un par de desgraciados con distinto uniforme que se pegan tiros el uno al otro, muertos de miedo en un agujero lleno de barro, y un cabrón con pintas fumándose un puro en un despacho climatizado, muy lejos, que diseña banderas, himnos nacionales y monumentos al soldado desconocido mientras se forra con la sangre y con la mierda. La guerra es un  negocio de tenderos y de generales, hijos míos”.

Un par de desgraciados, un cabrón con pintas. I què n’opinava al respecte el mestre Gaziel, vuitanta anys abans?
“Y el Estado Mayor, árbitro supremo de la espantosa sarracina, está tranquilamente instalado Dios sabe dónde, pero sin duda muy lejos, a treinta o cuarenta kilómetros de la línea de fuego, en un palacete o castillo muy silencioso, muy limpio, con un jardín florido alrededor (…) El rumor de la batalla no llega hasta allí. Sólo resuenan de continuo los timbres telefónicos, como campanillas de un orquestrión desafinado. Y en esta paz ligeramente nerviosa, con un compás, un lápiz y un doble centímetro en la mano, los jefes van calculando la muerte de millones de hombres…”

Doncs això.

2 Comments

Filed under Passat i present