Tag Archives: francesc serés

LLISTES! LLISTES!

Acaba l’any i, com en tots els finals d’any, hom repassa amb cautela els alts-i-baixos dels últims 365 dies. Per a alguns, una de les múltiples valoracions és literària. A vegades passa que hem agafat el llibre adequat en la circumstància adequada, i a vegades també passa que n’hem agafat un que hauriem d’haver llegit més tard, o abans, o en una altra dècada o en una altra vida. Tothom té llibres clau, volums que hem llegit en l’espai-temps perfecte i que —si bé no sempre excel·leixen literàriament— associem a determinats batibulls vitals, siguin trifulgues amoroses, desplaçaments en l’espai o sublevacions de la ment. En comptes de fer una llista del millor que hem llegit aquest 2015, diversos col·laboradors recomanen llibres que els han deixat petjada, que s’han alineat amb els astres de les circumstàncies personals.

És, segurament, la llista més eclèctica i menys actual de la història de les llistes: hi trobareu des de la poesia de Billy Collins fins a un conte per nens israelià, dels desamors de Gabriel García Márquez a les reivindicacions d’Ayaan Hirsi Ali, els contes d’Edgar Keret o els diaris personals de Virginia Woolf. Però hi ha bona teca i alguna xafarderia personal. Passeu a passejar.

 

Billy Collins, Lo malo de la poesía

“Lo malo de la poesía”, de Billy Collins

No recordo exactament quan vaig començar a llegir Billy Collins. Direm que la lectura pertany a l’espai – temps universal del “jovencell amb inquietuds poètiques improvises”. El llibre en qüestió, Lo malo de la poesía y otros poemas, en edició bilingüe a Bartleby Editores —el títol original és The Trouble With Poetry and Other Poems—, és una obra excel·lent: especialment si, com jo en aquell temps, no sou lectors assidus de poesia. Collins té la virtut de mostrar com aquest gènere és potencialment arreu: en aquell acte mínim que el poeta sap revelar eficaçment o en aquella tarda aparentment anodina. Collins és el ser líric nord-americà que pertot és capaç d’extreure transcendència (“On not finding you at home”). Una bona porta d’entrada a la poesia, sense que aquest fet devaluï en absolut la seva obra. // Pol Bolibar

 

76037f50-16b4-0133-50a6-0ec273752cbd

“The Golden Notebook”, de Doris Lessing.

Hi ha molts motius per llegir The Golden Notebook. D’entrada, és un viatge a les entranyes del comunisme a Anglaterra durant els anys 50 i 60—què vol dir ser comunista quan vens de classe mitjana?  El llibre també ens transporta a una colònia Africana, durant la segona guerra mundial, abans no fos mal vist, separar negre i blanc. També és un manual d’estil sui generis que es qüestiona a cada pàgina per què escrivim novel·les, i quina és (o ha de ser) la forma de la novel·la. És també una exploració al voltant de la idea de maternitat i un tractat de psicoanàlisi i malalties mentals. Però sobretot, és una reflexió sobre què vol dir ser dona. O com la protagonista diu al principi de la novel·la, què vol dir ser una dona lliure. És en aquest sentit, que quan em vaig trobar amb la novel·la de la Doris Lessing, per casualitat, sobre una tauleta de nit, i la vaig començar a llegir, mig despitada, mentre esperava un amic, em va enganxar instantàniament. Poc abans, havia llegit un article de Grayson Perry (i aquí faig trampes i recomano dues coses de cop) a NewStatesman (revista que, per cert, apareix mencionada a The Golden Notebook, i ja ho tenim, full circle), i havia començat a parar més atenció a formes subtils de masclismes a què m’enfronto cada dia—que defineixen com actuo molt més sovint del que voldria creure. Què és ser una dona lliure, llavors? Suposo que no és en va, que el llibre ha estat batejat per molts com la “Bíblia del feminisme.”// Mireia Triguero

 

lmm003

“La muntanya màgica” de Thomas Mann en la versió publicada per Ediciones Apolo. També hi ha molt bones edicions en català de l’obra a cura del Grup 62.

Aquest estiu vaig carregar la maleta amb llibres de novetats i avanços editorials que m’havien enviat. Vaig haver de suportar aquella mirada de la meva dona que sense dir-ho em recrimina que no posi més roba per passar 15 dies al poble. Aquest any va tenir més raó que mai. En arribar al poble –del qual no en diré el nom per preservar-lo d’atacs a cop de franquicia– vaig tenir l’ocurrència d’obrir un armari tancat amb clau. L’ocurrència va il·luminar de sobte dos volums tronats però en bon estat de La muntanya màgica de Thomas Mann. Examinant-los amb deteniment vaig constatar que es tractava de la primera traducció al castellà de l’any 32 a càrrec de Mario Verdaguer i publicat per Ediciones Apolo.

Els llibres de la maleta van fer vacances a la maleta. Havia llegit La muntanya màgica de Mann quan tenia poc més de vint anys. Tindria ara el mateix efecte que recordava de la primera lectura? No. Van tenir un altre efecte. Molt millor. Les lectures acumulades durant aquest temps van fer que pugués entendre moltes més coses. Que les converses entre Settembrini i Hans Castorp primer, i després els duels Nafta-Settembrini s’il.luminessin molt més. Durant 15 dies vaig canviar d’època, vaig aprendre filosofia, vaig tornar a enfrontar-me a la religió des d’un punt de vista més crític i acrític però des del respecte per la fe. En realitat vaig convertir les golfes d’aquella casa del poble en la meva muntanya mágica. I dit això, ja friso per rellegir el món d’ahir d’Stefan Zweig amb la meva mirada d’avui.// Xavier Vidal

 

9788497592451

“El amor en los tiempos del cólera”, Gabriel García Márquez

Al llarg dels anys he trobat diversos llibres que m’han marcat a nivell personal, però mai els fets que succeïen en la trama van estar tan estretament correlats amb els de la meva vida com quan vaig llegir El amor en los tiempos del cólera (1985) de Gabriel Garcia Márquez. Vaig començar la novel·la en ple hivern climatològic i sentimental. Ella ja no m’estimava i, tot i pressentir la ruptura imminent, em negava a acceptar els fets. Garcia Márquez era el seu autor preferit i vaig encetar aquesta lectura, tot sigui dit, en un dels diversos intents desesperats de retenir-la.

El llibre és un homenatge a l’amor en totes les seves formes. Al llarg de les pàgines coneixem l’amistat, el desamor, els fetitxes, el sexe amb i sense sentiment… però el que regna per sobre de tots com un venerable pantocràtor és l’amor etern: el protagonista, en Florentino Ariza, s’enamora de Fermina Daza durant l’adolescència i, malgrat els obstacles i el rebuig, no deixarà d’intentar conquistar-la durant tota la seva vida. Sé que es un clixé, però veia els meus sentiments emmirallats en els del protagonista. Potser no endrapava roses fins a emmalaltir com en Florentino, però sí que emprenia sovint passeigs solitaris i pensarosos subsistint a base d’ordi enllaunat i Donettes de paki (que, si fa no fa, tenia el mateix resultat). Tots dos patíem els dolors del rebuig a la nostra manera, i el llibre es va convertir en un suport emocional.

És ben curiós perquè, en retrospectiva, ni tan sols el classificaria entre els meus llibres preferits, però les circumstàncies van transformar l’experiència lectora en una vivència febril, irrepetible i singular. Llegides a través dels filtres de la tristor i l’autocompassió, les paraules reverberaven significats ocults i tenebrosos. Per bé o per mal, la tossuderia d’en Florentino em consolava i em donava forces per a continuar endavant, pensant que si el meu amor no era correspost en aquell moment, ho podria ser després de molts anys o, fins i tot, durant la vida sencera. En acabar la lectura em trobava novament solter, però ja m’havia curat d’il·lusions. El llibre era la última cosa que em connectava amb ella, i en passar la última pàgina em vaig sentir alleujat, com si hagués deixat anar un sospir llargament reclòs, i davant meu es dibuixava el principi d’una nova etapa que emprenia amb renovada alegria. // Paul Sánchez Keighley

 

“Mi vida, mi libertad”, d’Ayaan Hirsi Ali.

Més o menys durant l’època en què llegia Mi vida, mi libertad, autobiografia d’Ayaan Hirsi Ali, em van repartir un fulletó feminista per Gràcia. Hi apareixien dues dones cobertes amb niqab islàmic i la llegenda (aproximada) ‘Elles tenen dret a escollir’. El missatge era que peces com el niqab o el burca són opcions legítimes, i que els occidentals no tenim res a dir-hi si una dona tria tapar-se el cos i el rostre: l’opció més respectuosa i progressista és el laissez faire. Vaig pensar en el curtcircuit que hagués patit Hirsi Ali si hagués vist aquell puny feminista al costat del niqab, recent arribada a Amsterdam després de fugir del matrimoni concertat a què volia forçar-la la seva família. L’escriptora somali, que havia estat educada en l’islam més primitiu, va dedicar la seva carrera política a Holanda a senyalar les mancances del multiculturalisme (el ‘tot s’hi val si pertany a una altra cultura’) i denunciar la situació de la dona a la part del món islàmic que coneixia bé. L’esquerra institucional, incòmode amb els seus plantejaments, li va fer el buit inclús quan van assassinar el seu col·laborador Teo Van Gogh. A part d’explicar una vida excepcional, el llibre planteja qüestions a les invariablement acudeixo quan es parla de l’encaix de cultures i l’islamofòbia. O cada vegada que el pancartisme xoca de cara amb el sentit comú. Hirsi Ali és una d’aquelles feministes estranyes, heterodoxes, que se surten del maniqueisme i fan un cop de puny sobre la taula tot i sabent que les seves companyes li donaran l’esquena. Vaig llegir-lo amb 19 o 20 anys i encara l’estic païnt. // Anna Pazos 

 

3399veu2

“La veu melodiosa”, de Montserrat Roig.

Quan tenia 16 anys, en plena crisi existencial adolescent, algú em va fer arribar la darrera novel·la de Montserrat Roig. Sí, vaig començar per l’última. La veu melodiosa (1987) explica la història de l’Espardenya, un noi sense nom que és apartat dels mals del món pel seu avi. La vida, però, li canvia radicalment quan marxa a la universitat i s’obre a la realitat exterior. L’Espardenya és, doncs, a l’inici del llibre, una persona insegura i introvertida, com un adolescent de 16 anys. La veu melodiosa marca, sens dubte, un punt d’inflexió en la narrativa de Roig, ja no tan rodorediana, i és potser la més ben ordida des del punt de vista argumental i narratiu. 29 anys després de la seva publicació, us recomano que l’agafeu amb ganes i la llegiu! // Laura González Ortensi

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“A Writer’s Diary”, de Virginia Woolf.

Jo abans no era molt lectora. Sé de gent que des de petits ja llegien els llibres que trobaven a les prestatgeries dels seus pares. Jo no, jo me’ls mirava i em sabia els noms i els títols però vaig trigar a agafar-los. Després ja he anat fent camí, tinc els meus fetitxes i les meves manies, i relaciono èpoques passades amb les lectures que feia en aquells moments. Una mala setmana m’ha pogut amargar un bon llibre, al mateix temps que a vegades ha estat el contrari, la qualitat d’una lectura m’ha acabat determinant el record que tinc de certs moments. Hi ha un llibre que destaca precisament per això, perquè sé quan el vaig començar, durant quant de temps el vaig portar a sobre i què em va provocar llegir-lo. És A Writer’s Diary, de Virginia Woolf. Va ser publicat l’any 1953, dotze anys després del seu suïcidi, i és un recull de totes les entrades del seu diari que parlen sobre l’escriptura, la lectura i, en general, el procés creatiu. La selecció la va fer Leonard Woolf i és una meravella. Ja tenia el llibre des de feia mesos, me l’havia comprat durant l’estada a Boston, el lloc on vaig començar a llegir-la. En una assignatura ens vam llegir cinc dels seus llibres i a partir d’aquí vaig continuar.

Vaig agafar A Writer’s Diary un dia de febrer del 2011, no sabia què llegir i el vaig començar a fullejar. Al ser un diari pensava que l’aniria llegint a poc a poc, combinant-lo amb altres lectures, però aviat vaig veure que no. Crec que és el llibre que més m’ha absorbit, dels quals més he parlat. Tornava a casa si me’l deixava i en parlava amb qui podia, amb qui se’m posava al davant. Era entrar en un univers literari dels quals mai he acabat de sortir. Em fascinava veure els primers pensaments que tenia sobre una novel·la que acabaria escrivint anys després. Va ser interessant llegir els diaris després de llegir les seves obres perquè podies veure i endevinar cap on anava cada fil de pensament. Però suposo que el que més em va marcar va ser el llenguatge directe, la sinceritat en l’expressió, la seva manera d’unir vida i creació literària. Un dia me’l vaig oblidar en un bar i, per sort, el vaig recuperar el dia següent. Si no, hagués estat l’apocalipsi. O quasi. Quina passió de dona. Quina passió de llibre. // Ada Bruguera

 

libro_1361057901

“Los detectives salvajes”, de Roberto Bolaño.

Una vegada, quan era jove, em vaig enamorar d’una noia que vaig conèixer a una discoteca. Vam festejar dues setmanes, i llavors ella em va confessar entre llàgrimes que se n’anava a Formentera a fer de cambrera tot l’estiu, que s’hi havia compromès abans de conèixer-nos i que si tomba i que si gira. Ella va marxar i jo, babau de mi, vaig agafar un Vueling i un ferry i em vaig plantar una setmana sencera a l’illa, sense avisar, només per veure-la. I ja ens vam veure, ja, però la qüestió és que la noia treballava més hores que un ventilador, a mi això de banyar-me en pilotes no em deia res i em vaig passar els 7 matins i les 7 tardes llegint Los detectives salvajes de Roberto Bolaño mentre l’esperava. Recordo exactament on m’asseia, al parc infantil Bob Baldon de Sant Ferran, davant per davant de Formentera Guitars. Durant aquella setmana que vaig ser a Mèxic, la recerca d’Arturo Belano i Ulises Lima va ser la meva, Cesárea Tinarejo va ser la meva cambrera i la construcció del relat a base d’una polifonia de narradors –Rashomón, se’n diu d’això– era el cor d’opinions i xiuxiuejos que va despertar entre les veïnes del poble la meva presència continuada al parc on jugava la seva canalleta. D’aquells dies a Formentera en vaig tornar sense parella i havent descobert, com descobreixen els protagonistes de la novel·la, que els somnis s’han de perseguir fins a les últimes conseqüències, però sense deixar de saber que en el millor moment sempre sona el despertador. // Albert Forns

 

stephen-dixon-etgar-keret

Stephen Dixon i Etgar Keret.

Aquest any el recordaré com l’any de la descoberta de dos autors de relats: Stephen Dixon i Etgar Keret. Per ser just, no els he descobert jo, perquè sóc un covard i no arreplego qualsevol llibre d’autors que desconec. El primer me’l va fer descobrir en Jesús Casals. El segon, en Jordi Nopca. Des d’aquí el meu agraïment. Dixon és nord-americà; Keret, israelià. El primer em va obsessionar durant la primera part de l’any, el darrer, durant la segona. El primer escriu relats que jo només puc reverenciar, perquè sé que està fora del meu abast escriure’n algun com els que fa ell. El segon l’envejo i m’esperona, perquè m’oloro que comparteixo, d’una o altra manera, el seu univers. Keret és un autor-pastanaga, un escriptor-horitzó. Dixon, per contra, em sembla inabastable, impossible d’imitar. Me’ls estimo els dos igual. De Dixon n’he llegit les dues antologies que ha editat l’editorial argentina Eterna Cadencia. El primer, Calles y otros relatos, ben traduït. El segon, Ventanas y otros relatos, no tant. De Dixon no només m’agraden els seus relats. M’agrada la seva actitud davant de l’ofici, actitud que potser l’ha portat a no ser reconegut com un dels més grans narradors nord-americans actuals.

Keret suposo que té el mateix problema que té Sayed Kashua: els ha tocat viure dins d’un conflicte polític que a aquestes alçades només ens pot fer badallar o gratar-nos de pur nerviosisme davant la seva complexitat i brutalitat. És divertit, perquè en la literatura de Keret el conflicte es viu d’una manera molt natural, com la força de la gravetat o la contaminació. No estaràs tot el putu dia parlant de la força de la gravetat, oi? Doncs ell tampoc, malgrat que no es pot dir que la llei de la gravetat no afecti la seva literatura. Si de Dixon diuen que practica el realisme experimental, de Keret jo dic que té una imaginació fèrtil i delirant, amb un talent exuberant per enfrontar-se al devastat terreny del lloc comú. Keret mira fit a fit el lloc comú, s’ho pensa una mica, i et fot un gir magistral que l’enlaira directament a la categoria d’Autor Enormement Estimat. M’ho he llegit tot, d’ell, aquest any. Trist és comprovar que els seus llibres amb prou feines els trobes en un parell de llibreries. Excepte Los siete años de abundancia, que és el seu darrer llibre. Atenció a aquest llibre, perquè no són relats de ficció, sinó d’autoficció, o directament autobiogràfics, que abracen els anys que van des del naixement del seu fill fins la mort de son pare. No hi ha lloc comú més terrible que la paternitat, per a un escriptor. Observeu com se’n surt, el Keret, la mare que’l va parir. Si un dia viatjo pel Delta del Mississipí i en una cruïlla em trobo un negre que em diu que és el diable i que vol la meva ànima a canvi d’alguna cosa, aquest any, potser, li diria que canvio la meva ànima per escriure relats d’aquesta mena. I si no pot ser, que em deixi escriure com Stephen Dixon. O al revés. M’ho hauria de pensar. // Miquel Adam

 

La_força_de_la_gravetat-Seres_Guillen_Francesc-9788477274421

“La força de la gravetat”, de Francesc Serés. A banda del conte “La Torna”, la resta de contes són  notables.

Francesc Serés, contista encara per enaltir fins on li pertoca, té un relat sobre dos treballadors de fàbrica, el Manel i l’Amanda. Ell fon ferro i ella farceix panets de viena, i cada matí a les 11h homes i dones pleguen per anar esmorzar i festejar una estona. “Elles reien i nosaltres miràvem de no parlar amb la boca plena i de no dur les ungles massa brutes, la història dels homes i les dones des que el món és món”. L’ambient del relat és rural o postrural, és català però podria ser qualsevol zona abans plena de camps i ara plena d’indústria. Recordo que vaig llegir aquest conte des d’un quart del carrer Duran i Bas, coberta d’una manta pesada i agradable. Sentia enyorança d’amor però llegia en pau. Un matí, la torna que dóna nom al conte s’empassa les cames del Manel, “el ferro contra la carn”. El Manel queda encallat primer i damunt d’una cadira després, i quan es recupera es nega a veure l’Amanda. Un altre matí després d’anys d’entrar a les 7 i sortir a les 8 del vespre, l’Amanda rellisca amb la mantega dels panets de Viena i perd la mobilitat d’un braç. A poc a poc, convertits en invàlids, el Manel i l’Amanda tornen a trobar-se quan ningú no els veu, ell damunt d’un tractoret que li han donat a la foneria, ella amb un braç que li penja. Tot indica que ella va lliscar a propòsit, però al capdavall no importa. Quan vaig acabar el conte vaig plorar fins adormir-me sota el pes de la manta, bressolada per l’èpica dels humils. // Júlia Bacardit

 

029

“El atzmí”, de Galila Ron-Feder Amit.

El atzmí (“A mi mateix”) és el primer llibre que vaig llegir, i va ser la meva porta d’entrada al món de la literatura. De petita, què hi farem, era una mica rareta, no tenia gaires amics, i vaig trobar una via d’escapada en el món dels llibres. El atzmí (1976), de Galila Ron-Feder Amit, és un conte sobre el fill d’una família disfuncional que entra en una casa d’acollida, on rep l’oportunitat de començar una vida nova.

Al meu pare no li agradava que llegís tant. Ell, que va créixer en una família d’immigrants que passava dificultats i que amb prou feines va acabar l’escola primària, no entenia què trobava en aquest llibre i em va arribar a esbroncar. “Què fas llegint llibres?” em deia, “Què són aquest coi de llibres què et donen eh digues, no entenc per a què els necessites, no sé ni per què t’ho he de dir. Que no veus que et fotràs la vista. Què hi ha escrit allà eh què que vulguis llegir tant”. Llavors només desitjava poder llegir sense fi i que em deixessin en pau. Fins i tot oblidava que els meus pares havien fugit de la persecució de jueus a l’Iraq, que el meu pare quasi no havia rebut una educació i que la meva mare era analfabeta, i que, per tant, potser els preocupava que dediqués el meu temps a fer quelcom de profit, com ara fer els deures.

El títol, “A mi mateix”, ve del fet que el llibre conté els textos que l’heroi escriu al seu diari, a si mateix, i potser vaig connectar amb ell pel fet de tractar sobre algú que es trobava als marges de la societat, ja que jo mateixa era, per així dir-ho, un tipus de marge; o potser perquè em va inspirar a escriure el meu propi diari, i, des de llavors, no només no he parat de llegir, sino que tampoc he parat d’escriure, i aquestes dues coses s’han convertit en el centre de la meva vida. El atzmí va ser el tret de sortida. // Sivan Kashi (text traduït de l’hebreu per Paul Sánchez Keighley)

 

6a00d8341bfb1653ef01901df522f4970b

“Rayuela”, de Julio Cortázar.

Som a l’estiu del 2009, la majoria d’edat no té ni un any. Amb  quatre amigues hem decidit marxar a Berlín durant un mes sencer, de mitjan juliol a mitjan agost. Hem trobat un apartament a Prenzlauer Berg de preu més que raonable, absolutament diàfan i ple de catifes de colors i motius budistes. El barri és preciós, cada diumenge anem al mercat de Mauerpark, ens fem quaranta mil fotos d’aquelles en blanc i negre i la vida és un món ple de possibilitats. Com a lectura, m’he endut Rayuela del Julio Cortázar. Subratllo intensament els passatges en què (H)Oliveira, el protagonista, crida a la insurrecció mental i vital, física i psíquica, interior i exterior. El cinisme protector de la vida adulta encara és un terreny inhòspit, estic en una mena d’espai sucre. En aquell moment i allà, els monòlegs i les aventures d’Oliveira a París m’entren a raig, directes a l’estómac, una mena de manifest postadolescent i reivindicatiu que llegeixo amb fervor potent. Subratllo paràgrafs sencers on es denuncien “esas metáforas tranquilizadoras, esa vieja tristeza satisfecha de volver a ser el de siempre, de continuar, de mantenerse a flote contra viento y marea”. Sempre m’ha semblat que vaig llegir Rayuela com vaig voler (segurament vaig llegir en diagonal parts que avui m’interessarien més), però que vaig llegir-lo en el moment i el lloc adequat. Al tornar, al setembre, em vaig apuntar a alemany.  // Irene Pujadas

 

51iQeEcKnSL._SX382_BO1,204,203,200_

“El neoconservadorisme americà”, de Gregorio Luri

El neoconservadorisme americà de Gregorio Luri és una tassa de camamilla per a pair la demagògia dels sopars nadalencs. Atrinxereu-vos a un estudi vell, amb poca llum i música clàssica de fons. Vaig llegir aquest llibre farà tres anys i em va servir per a dues coses: fer trontollar el meu esquerranisme i antiamericanisme tòpic i animar­me a llegir autors de dretes amb atenció i respecte. El llibre ja és prou interessant pel tema que parla: el neoconservadorisme, la etiqueta (junt amb neoliberalisme) que la gent d’esquerres utilitza per a anomenar el Mal. Aquest llibret és una cerca sincera i intel∙lectual sobre qui són els neocons, amb les seves virtuts i errors, amb els seus sorprenents protagonistes (de Orwell a Kristol, de Trotski a Reagan). Les idees s’encadenen de manera clara, complexa i fluida. Llegiu-­lo amb el llapis a la mà: hi ha frases i referències a peu de pàgina essencials. També he de confessar dues coses. La primera: conec a l’autor i tinc molta admiració per la seva actitud intel∙lectual, que em recorda a la que Raymond Aron va deixar plasmada als seus textos. La segona: crec que aquest llibre va ser l’espurna per a plantejar­me com dividia i mirava el món. Crec que cada cop el veig menys separat entre esquerres i dretes i més entre idees interessants i complexes i aquelles que no ho són. Crec que em guia més un eros curiós que va saltant d’un costat a l’altre que una idea ferma. I encara que això pot ser sinònim de matís i reflexió, també ho és d’ambigüitat i cert nihilisme, amb els perills i la complaença de la qual són germans. Això, per exemple, ho he après dels maleïts neocons. // Javier Borràs Arumí

Leave a Comment

Filed under Ressenyes