Tag Archives: festivaletteratura

Aleksandar Hemon: “Si no escrius sobre alguna cosa, no haurà existit”

Vam tenir l’oportunitat de parlar amb Aleksandar Hemon (Sarajevo, 1964) l’últim dia del Festivaletteratura, després de batre’ns en duel amb la televisió italiana que també esperava per entrevistar-lo. L’expectació eran gran: Hemon era un dels ponents del festival i el dia anterior havia omplert la Basilica Palatina di Santa Barbara amb una xerrada sobre Sarajevo, Chicago, i els perills del nacionalisme balcànic. Quan finalment va aparèixer, combinava una cara matinal de pomes agres amb pantalons curts i uns andares campetxans. Abans d’engegar la gravadora, ens va confessar ser fan de Josep Pla i haver passat l’estiu devorant The Gray Notebook ni més ni menys que a Palafrugell.

Bosni de naixement, Hemon va marxar de Sarajevo poc abans que esclatés la guerra l’any 1992. Des d’aleshores la seva llar és Chicago, la seva llengua l’anglès i els seus leitmotivs literaris l’exili, la guerra i el sempre escabrós tema de la identitat —el que s’espera d’un brillant jove balcànic que va a petar al melting pot estatunidenc mentre el seu país es desintegra en la distància. El seu format més habitual és el relat breu (ha publicat les col·leccions The Question of Bruno i Love and obstacles), tot i que també ha escrit novel·les (The Lazarus Project) i híbrids (Nowhere man).

Quan el vam conèixer, però, encara teníem un nus a la gola produït per la lectura del seu primer llibre de no ficció, The Book of My Lives. Aquí, Hemon repassa les seves diverses vides: la de jove periodista a la Sarajevo de preguerra, la d’expatriat arruïnat a Chicago, la d’escriptor que prova d’explicar-se a si mateix perquè tot plegat tingui sentit. A l’últim capítol, The Aquarium (que podeu llegir sencer al New Yorker), relata la mort de la seva filla de nou mesos a causa d’un estrany tumor cerebral. Vam parlar d’això i de tot el que ens va permetre el temps, calculat sense pietat per la seva agent de premsa.  

Aleksandar Hemon (c) Irene Pujadas

Aleksandar Hemon (c) Irene Pujadas

Escrius a The Book of My Lives que a la Sarajevo de la teva infància l’ètnia de cadascú mai no va ser important. Creus que això pot tornar a passar?

Caldrien unes quantes generacions. Per desgràcia, la majoria de la gent jove d’ara ha estat entrenada o codificada per pensar en si mateixos en termes d’etnicitat, per acceptar aquesta identitat reduccionista. Aquesta és una de les conseqüències de la guerra, que l’ètnia s’ha convertit en la dimensió clau de la identitat; fins i tot ha estat reconeguda a la constitució. És molt difícil pensar més enllà d’això perquè el sistema educatiu ho reprodueix. Crec que si el sistema educatiu canviés, amb un parell de generacions això quedaria suprimit. No surt de l’essència de la gent el definir-se en oposició als altres, has de ser entrenat.

Quina importància van tenir l’ètnia o la religió durant la guerra dels Balcans?

En realitat van ser un factor marginal. És cert que de sobte van sorgir totes aquestes ètnies que volien el seu Estat-nació, però no crec que fos aquesta la causa de la guerra, ni tampoc la religió. El problema principal era la presència de forces armades. Quan va caure la Iugoslàvia socialista, l’exèrcit es va quedar sense font de finançament; necessitaven una guerra per actualitzar el seu dret a existir. L’aspecte socioeconòmic als Balcans era potser més important que el conflicte ètnic. Hi havia una classe de gent amb moltes armes i privilegis perduts que volien guanyar de nou aquests privilegis, i tot això va confluir amb l’auge del nacionalisme serbi. Aquests conflictes polítics, en lloc de ser resolts al Parlament o en un procés democràtic, es van resoldre a l’exèrcit. No es van resoldre en absolut, de fet.

En un capítol expliques que un professor de literatura que vas tenir a la universitat es va convertir en un portaveu de Radovan Karadžić, i que veient-lo a la televisió vas extirpar “aquella juvenil part de mi que creia que hom pot retirar-se de la història i ocultar-se del mal en les comoditats de l’art.” Per a què t’ha servit l’art des de llavors?

L’art no pot ser un refugi contra res, com a molt una espècie de tranquil·litzant. Els escriptors tenen les mateixes responsabilitats que la resta dels ciutadans: participar en l’espai públic i organitzar els seus principis en algun tipus d’ètica política. Si tenen una major responsabilitat és per la seva major participació en l’esfera pública, a causa de la naturalesa del projecte literari. Potser en aquest sentit sí que hi ha una major responsabilitat. Però la cultura o l’escriptura no porten adherit cap principi ètic. Tant l’una com l’altra poden reproduir tant valors progressistes com idees racistes.

Hemon durant l'entrevista. (c) Irene Pujadas

Hemon durant l’entrevista. (c) Irene Pujadas

Quin rol van jugar els intel·lectuals serbis a la guerra?

Els intel·lectuals van ser els ideòlegs de la guerra. Va ser un conflicte molt planificat i escriptors, filòsofs, professors, etc., van ser una part essencial del procés. L’Acadèmia Sèrbia d’Arts i Ciències va proporcionar el marc ideològic per a la idea de la gran Sèrbia alliberada, la que Milošević volia aconseguir amb la seva guerra fallida. És aquella classe d’intel·lectuals que escriuen llibres només per casualitat; el seu projecte no és la literatura, sinó la nació. I aquesta nació sempre es concep com alguna cosa essencial, oposada a totes les altres i víctima de la injustícia històrica. Hi ha una idea equivocada sobre la guerra als Balcans, i és que va ser cosa de salvatges, quan en realitat va ser una guerra molt moderna. El genocidi va requerir una gran sofisticació militar i logística i una gran organització en les cadenes de comandament. En termes d’entrenament, armes i estructura, l’exèrcit iugoslau estava molt avançat.

Ahir vas dir que menysprees els autors que diuen ser la veu d’una nació.

Crec que tothom hauria de ser escèptic amb el discurs reduccionista i essencialista del nacionalisme. Qui decideix qui pot unir-se a la nació i qui es queda fora? A més, no tots els escriptors són bona gent. Hi ha escriptors feixistes i escriptors que recolzen projectes inenarrables de diversa índole.

La literatura formula preguntes difícils per obrir la possibilitat d’una resposta. Si no preguntes, no hi haurà resposta. Si no escrius sobre alguna cosa, no haurà existit

Hi ha molta literatura sobre la nostàlgia, la pèrdua de la llar, etc., però tu ets un escriptor expatriat i no sembles gaire nostàlgic de la teva vida a Bòsnia. Després de 20 anys deixes de sentir-te desplaçat?

Crec que la nostàlgia és una utopia atractiva, un passat reimaginat lliure de tots els problemes de la complicada realitat present. A mi aquesta espècie de passat editat m’interessa com a projecte narratiu; els meus personatges sí que senten nostàlgia. Però jo no vull viure al meu passat. Vull tenir una relació amb ell, però vull viure amb la gent que m’envolta ara. Visc a Chicago, estimo Chicago i no enyoro la vida a Sarajevo, encara que hi torni de tant en tant. A Chicago hi he trobat amics i gent amb la qual compartir la meva vida, no només la meva dona sinó també el barber, el carnisser, el cambrer del bar… la gent em diu ‘bon dia’ pel carrer, i per a mi això és important. Quan vaig a Sarajevo, a més, ja no és la Sarajevo del passat, la veig tal i com és ara.

La nostàlgia és per als llocs als quals no es pot tornar?

Sí, com més imaginat és aquell lloc més gran és la nostàlgia. També hi ha un altre tipus de nostàlgia, la nostàlgia col·lectiva inherent al nacionalisme. És l’enyorança d’una pàtria tal i com era abans que els estrangers l’envaïssin; un passat on res d’això passava, sigui el que sigui això. Aquella història que diu que si ens lliurem dels estrangers contaminants i de certs membres de la nació recuperarem aquell Estat bell i impecable. A l’antiga Iugoslàvia es va voler arribar a aquesta puresa de la nació mitjançant la neteja ètnica i el genocidi. I el tema és que aquell lloc mai no va existir, ningú  no l’ha visitat ni hi ha crescut. Com menys real és, més els entusiasma.

En l’idioma bosnià no hi ha distinció entre “ficció” i “no ficció” per a la literatura. La traductora del meu llibre no sabia com escriure el subtítol “no ficció” perquè la gent l’entengués 

El protagonista de les teves històries de ficció, Josef Pronek, té molt en comú amb tu tal i com expliques la teva trajectòria vital a The Book of My Lives. Tots els escriptors escriuen sobre si mateixos?

A mi m’agrada pensar-ho així: començo escrivint des d’una experiència personal que no he d’imaginar, però després la situació va creixent i allunyant-se de la meva experiència. Hi ha un nucli de mi en Pronek, però quan acabo d’escriure el llibre ja és una persona totalment diferent. Però sí, escriure és sempre quelcom personal d’alguna manera. El llenguatge és aquella cosa estranya que pertany a tots però alhora és només teu, perquè l’utilitzes per expressar els teus pensaments, sentiments i experiències més íntims. El llenguatge, fins i tot abans de l’escriptura, ha seguit sempre la mateixa trajectòria: de l’esfera personal a la pública, de la general a la universal. La bona literatura, la que m’agrada llegir i escriure, conté tant trets personal com impersonals.

Et resulta més fàcil escriure ficció que no ficció?

En l’idioma bosnià no hi ha distinció entre “ficció” i “no ficció” per a la literatura. Quan The Book of My Lives va ser traduït al bosnià, la traductora no sabia com traduir el subtítol “no ficció” perquè la gent ho entengués. El més semblant seria alguna cosa així com “històries reals”. Jo ho veig així: hi ha un terme general que és l’storytelling (explicar històries), que a un extrem conté les històries inventades i a l’altre les reals. El que jo faig és storytelling. Narrar històries reals no és necessàriament més difícil, però suposa haver de contrastar constantment amb les experiències dels altres: la meva germana, els meus amics, els meus professors… escrivint The Book of My Lives de vegades havia de cridar a gent i preguntar-los: “Això va passar així?”. La meva vida sempre s’ha solapat amb la dels altres, no és només meva. Jo només sóc algú que explica aquestes coses des del meu punt de vista.

Hemon explicant coses. (c) Irene Pujadas

(c) Irene Pujadas

Potser això ve del teu passat de periodista. Em refereixo a l’habilitat d’identificar el que és interessant en una història, per començar des d’allà i després parlar d’allò universal. Com aquelles històries d’immigrants a Chicago jugant a futbol i a escacs…

En realitat crec que mai no vaig ser gaire bon periodista. El que sí vaig aprendre d’aquella època és la necessitat de ser precís i conscient del lector. En literatura pots permetre’t confondre el lector, assumir que tal vegada seguirà pensant en això i en algun moment arribarà a certs pensaments o idees. En periodisme tot és més directe, i m’agrada haver-me apropiat d’aquesta qualitat. També vaig adquirir un pack d’eines, com ara escriure complint els terminis i sota pressió. Però potser el més important és que l’intercanvi entre escriptor i lector és més intens i immediat en el periodisme, i això m’agradava i em segueix agradant. Que em diguin si el que escric els sembla bo o estúpid.

A l’últim capítol de The Book of My Lives expliques la mort de la teva filla de nou mesos, a causa d’un rar tumor cerebral. Què va suposar per a tu revisar aquest trauma, fer-lo públic…?

Sovint, la gent que ha experimentat un trauma intens no en parla per protegir els altres de la dificultat. Jo em vaig trobar fent el mateix. Abans de posar-me a escriure sobre això ho vaig consultar amb la meva dona, perquè també és una experiència seva, i em va dir que fes el que considerés correcte. Jo em preguntava, per què fer-ho? Per què escriure sobre la mort de la meva filla? La resposta final va ser que no podia no fer-ho, perquè això significaria que hi ha uns límits en el que puc parlar. I això suposaria una derrota del projecte de l’escriptura. Significaria que sóc una espècie de farsant, algú que només escriu sobre el que no comporta dificultats. Seria com dir-li al lector: “No vull molestar-te amb coses difícils”. Però la literatura és precisament per a això, per molestar-te amb coses difícils. Wittgenstein, en el seu Tractactus logicus philosophicus, diu alguna cosa com: “Si pots formular una pregunta, hi ha una resposta”. La literatura formula preguntes difícils per obrir la possibilitat d’una resposta. Si no preguntes, no hi haurà resposta. Si no escrius sobre alguna cosa, no haurà existit. O almenys no haurà existit per al lector, però seguirà existint per a mi i significarà la continuació de l’aïllament, d’aquest “aquari” que descric al capítol. Simplement serà un aquari més gran, amb més plantes i més peixos.

També pot interessar-te...

  • 63
    Desdemona ascolta le storie dolente e avventurose di Otello e se ne innamora. Otello ascolta le bugie di Jago sul tradimento di Desdemona e vuole crederci. L'amor ens il·lusiona més sempre que hi ha una trama complicada i un punt de drama, dificultats i malentesos. És per això que Shakespeare…
    Tags: és, del, ha, no, això, més, hi, però, festivaletteratura
  • 58
    Anna Rusconi, Matteo Colombo, Isabella Zani. Podria ser una sèrie de policies o l'enumeració de tres autors reconsagrats. Però no. Són els tres últims traductors a l'italià de The Catcher in the Rye que aquest matí de dijous 4 de setembre han compartit amb nosaltres el fruit de la seva…
    Tags: és, no, ha, del, més, però, hi, festivaletteratura
  • 56
    “Hello, thank you for inviting me! Mantova is… okay!” Gary Shteyngart al Festivaletteratura, davant d’una multitud de mantovans escèptics Ha arribat l'octubre, i amb ell l'incertesa de la vida post-universitària. Nosaltres fem el que podem: algunes s'han integrat amb dignitat al món pseudolaboral, algunes alimenten la bohèmia barcelonina a ritme de…
    Tags: no, del, més, però, festivaletteratura, és
  • 46
    Si ets un home que escriu, ets un escriptor; si ets una dona i ets escriptora, ets i seràs sempre una dona escriptora, amb aquest ‘dona’ per davant condicionant tot el que facis o diguis. Que això no és un discurset desfassat ho confirmava ahir al matí Elif Shafak, que a…
    Tags: ha, és, del, més, no, però, hi, festivaletteratura
  • 44
    L’horari era intempestiu i les adversitats lingüístiques diverses, però res no ha impedit que aquest migdia ens atanséssim al pati de la Cortille dell’Archivo di Stato a veure si l’escriptor Andrei Kurkov ens ajudava a entendre alguna cosa del pastís russo-ucraïnès. Llibreta en mà i afrontant les dificultats amb dignitat,…
    Tags: no, ha, és, del, més, festivaletteratura

Leave a Comment

Filed under Entrevistes

Festivaletteratura: er reportaje

“Hello, thank you for inviting me! Mantova is… okay!”

Gary Shteyngart al Festivaletteratura, davant d’una multitud de mantovans escèptics

Ha arribat l’octubre, i amb ell l’incertesa de la vida post-universitària. Nosaltres fem el que podem: algunes s’han integrat amb dignitat al món pseudolaboral, algunes alimenten la bohèmia barcelonina a ritme de soul i reggae i d’altres travessen el Mediterrani per allargar la precarietat vital de forma indefinida. Amb tot, hem trobat el temps i les ganes d’explicar-vos a vosaltres, fidels lectores i lectors d’Els de dalt, la nostra gloriosa setmana com a blog col·laborador a l’italianíssim Festivaletteratura de Màntua, al qual vam ser convidades amb gran jovialitat.

De bones a primeres, un festival de literatura no acaba de sonar com el Primavera Sound. Nosaltres imaginàvem carpes plenes de butaques i llums de peu, ocupades per intel·lectuals sense pressa que xarrupen vi i engreixen l’esperit amb la lectura. També, per què no, altaveus apilats en altes columnes cual rave, bramant delicats versos de Petrarca que la multitud coreja tot ajustant-se els monocles. Però no, no hi va haver res de tot això. És cert, no ho negarem, que al càmping hi havia una carpa que semblava destinada a servir de “sala de lectura”, i que algunes nits el jovent semblava LLEGIR-HI enlloc de buidar una litrona rere l’altra com si no hi hagués demà. Aquesta sala de lectura d’altra banda, distava molt de ser acollidora o comfortable, perquè els bancs no tenien esquena i els llums eren florescents. No, no era l’Ateneu Barcelonès.

Emoción a raudales després d’aconseguir les acreditacions, que certifiquen que, efectivament, algú sap que haviem de venir. (c) Irene Pujadas

Un festival de literatura és una altra cosa. Són tendals plens de llibres en venta, actes culturetes, autors i editors de revistes que han vingut sols i busquen companys de cerveses nocturnes. També són, per grata sorpresa nostra, exèrcits de voluntaris adolescents provinents d’arreu de la regió per assegurar el funcionament impecable de la logística del festival. Voluntaris que apareixen del no-res amb una capsa d’eines i t’arreglen la bici. Voluntaris que en tres microsegons han dividit el contingut de la teva safata, havent dinat, en deixalla orgànica i no orgànica, i l’han dipositat als respectius contenidors. A la que et despistes t’han netejat la safata en una cadena humana sincronitzadíssima i eficaç: pim-pam pim-pam. Voluntaris i voluntàries atents i eixerits que ens fan pensar amb remordiment en els nostres setze anys, quan l’única cosa de profit que fèiem era afavorir el teixit local de venta ambulant d’Estrella Damm. Tampoc us penséssiu que els joves italians del Nord són uns lletraferits, però: a l’institut els dónen crèdits i es rumoreja que al Festivaletteratura s’hi pot lligar. Alas, les hormones de l’adolescència!

Un festival de literatura és, també, una quantitat indecent d’autors i autores convidats a conferències, xerrades i debats. Però avui no ens detindrem en això, si a algú li interessa que llegeixi les dotze cròniques amenes que vam fer-ne en el seu moment. Primer cal dir quatre coses sobre la seu del Festivaletteratura.

Màntua és un poble pijo, d’aquests de la Itàlia del nord, la que no surt mai a les cançons. Els preus dels vestits dels aparadors i la seva aparença lleugerament carca no fan més que confirmar-ho. No ens atrevirem a negar-ne l’encant, però. Els llacs, el pont, la vella bella glòria del Palazzo Ducale o el fet de ser la llar natal de ni més ni menys que el senyor Virgili li atorga certa àurea de bellesa perpètua. Màntua, que segons fonts de la organització seria una localitat “totalment bombardejable” (sic) si no fos perquè és la seu anual del Festivaletteratura, té en realitat tots aquests encants i molts més. Les monges velles del poble, per exemple, es desplacen amb bicicleta; les més agosarades ho fan xiulant melodies com Summertime. Un ‘summertime’ que, ja ens perdonaran, però ni hi va ser ni se’l va esperar: la meteorologia de l’Itàlia del nord, senyores i senyors, deixa molt a desitjar.

No us penseu, no, Màntua és mono però també hi roben bicicletes. (c) Irene Pujadas

El primer dia havíem dormit poques hores i viscut algunes incidències emprenyadores: la bici d’una que no frena, les bosses que pesen, el nostre Niño Insaciable particular volent que tot fos encara una mica més perfecte, etcètera. Era capvespre quan vam trobar el càmping i ens vam adonar que la tenda ja estava muntada, que la gespa era verda i deliciosa, que els organitzadors eren una multitud entusiasta i que nosaltres gaudíem de l’status de blog col·laborador IN-TER-NA-CIO-NAL. I aquest és un dels altres quids de la qüestió: tot el Festivaletteratura de Màntua ha estat, efectivament, gestionat en italià. Tots els amics periodistes que havíem de fer a la sala de premsa parlaven en italià. Tots els voluntaris amb qui havíem de teixir grans xarxes de contactes (això abans de saber que tenien 16 anys) parlaven en italià. Tota la gent amb qui havíem de pretendre gran credibilitat i dignitat parlava, es feia entendre i pretenia que ens comuniquéssim, senyores i senyors, en la mismísima llengua de Dant. Dai!

Però, com hem dit, l’organització ens ha tractat com princeses vingudes de països d’Aràbia: teníem bicicletes per anar i venir idíl·licament del càmping, teníem una sala de premsa feta tota de cartró on beure xupitos d’espresso entre crònica i crònica i, el més important de tot, teníem menjar gratuït. De vegades oblidàvem que érem a Màntua per escoltar i escriure coses. Això passava un parell de cops al dia, quan sèiem davant les nostres safates carregades de gnocchi o de grans de blat o de bistecs: menjàvem sempre pasta, pernil greixós i lluent, verduretes escalivades. De tant en tant intentàvem que el sopar gratis es convertís en una posterior BARRA LLIURE, però l’avi que servia cervesa (en singular: una per àpat) ens mirava amb cara d’ètica i ens obligava a dirigir-nos cap al Lazo, el bar alternatiu de la ciutat. El Lazo era definitivament the place to be: mentre durava el Festivaletteratura, cada nit bullia de sociabilitat. D’altra banda, la Irene va viure la vessant més iaia de Màntova, que és el Lazo de bon dematí: els jovenets hormonats, els escriptors borratxos i la organització eufòrica donaven pas a una iaia cambrera experta en llenguatge gestual i un parell d’avis ferventment entregats a la lectura de La Gazzeta di Mantova, segurament un dels diaris més amarillos que s’hagi fet mai.

Cafè amb llet i la Gazzetta di Mantova, un exemple del periodisme ben fet. (c) Irene Pujadas

Una de les coses que ens tenia perpètuament fascinades era la mai prou reconeguda tasca dels traductors en directe, els permanentment infravalorats intèrprets. Quan tocava xerrada d’autor estranger sabíem que presenciaríem la feina d’aquests herois anònims, capaços de memoritzar al detall discursos llargs i farragosos i de repetir-los sense errar absolutament gens. Màxim respecte. De tant en tant, a més, protagonitzaven anècdotes graciosetes. El traductor d’Aleksandar Hemon, per exemple, va optar per oblidar-se de traduir a l’entusiasta públic que omplia la Basilica Palatina di Santa Barbara la senzilla expressió “I don’t believe in God”; pel que es veu, a terres italianes s’ha d’anar amb peus de plom. O el cas de la bona dona que, a l’acte de Suad Amiry, va trobar-se en el paper d’haver de traduir el foc creuat d’una israeliana del públic i la ponent palestina. Va suar com mai, sí, però va conseguir que triomfés la diplomàcia. Una mica com en aquella escena de Corazón tan blanco, on els intèrprets interpreten el que volen i tothom queda més satisfet.

En definitiva, però, l’experiència va ser maca i enriquidora. Fins i tot la Júlia, que normalment no veu inconvenient en compartir el seu malestar general amb el món (un món que mai no és ben bé com ella voldria), va encaixar amb dignitat el fet que li robessin la bossa a la SALA DE PREMSA del festival. Fins i tot va escriure un simpàtic relat sobre la seva vagabunderia per les itàlies després de no poder agafar l’avió de tornada a Barcelona per falta de documents. A part d’això, tot va anar rodat. La por que les acreditacions que ens van donar llavors siguin les úniques acreditacions que mai pugui rebre Els de dalt converteix el Festivaletteratura en el cim de la nostra carrera professional. Visca Màntua! Visca Teju Cole i Aleksandar Hemon i Suad Amiry! Visca l’Ander Izagirre i la Jenny Friedrich-Freksa, grans professionals i millors persones que van amenitzar els nostres dies i nits mantovanes! I VISCA JOSEP PLA, que tot i les seves fílies tèrboles segueix sent el nostre millor ambaixador arreu. Final.

Irene, Júlia i Anna

També pot interessar-te...

  • 73
    Dels pròxims 3 al 7 de setembre, servidores serem un dels blogs col·laboradors del Festivaletteratura de Màntua, una població de 50.000 habitants de Llombardia. Màntua és famosa per ser l’escenari de l’òpera Rigoletto de Verdi i per exquisideses gastronòmiques com el Rissotto alla Pilota. També porta uns quants anys sent…
    Tags: l, d, al, del, dels, festivaletteratura, màntua
  • 71
    Desdemona ascolta le storie dolente e avventurose di Otello e se ne innamora. Otello ascolta le bugie di Jago sul tradimento di Desdemona e vuole crederci. L'amor ens il·lusiona més sempre que hi ha una trama complicada i un punt de drama, dificultats i malentesos. És per això que Shakespeare…
    Tags: és, del, no, més, però, festivaletteratura
  • 70
    Anna Rusconi, Matteo Colombo, Isabella Zani. Podria ser una sèrie de policies o l'enumeració de tres autors reconsagrats. Però no. Són els tres últims traductors a l'italià de The Catcher in the Rye que aquest matí de dijous 4 de setembre han compartit amb nosaltres el fruit de la seva…
    Tags: és, no, del, més, al, però, festivaletteratura
  • 57
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, al, més
  • 56
    Vam tenir l'oportunitat de parlar amb Aleksandar Hemon (Sarajevo, 1964) l'últim dia del Festivaletteratura, després de batre'ns en duel amb la televisió italiana que també esperava per entrevistar-lo. L'expectació eran gran: Hemon era un dels ponents del festival i el dia anterior havia omplert la Basilica Palatina di Santa Barbara…
    Tags: no, és, més, del, però, festivaletteratura

Leave a Comment

Filed under Reportatges

FestLet #13: Suad Amiry, l’obsessió palestina

Explica la palestina Suad Amiry que una vegada, per motius no precisats, va veure’s obligada a portar la seva gossa a un veterinari israelià. En acabar les anàlisis, el doctor va donar-li a l’animal un document segellat. “Recorda agafar-lo si algun dia ha de volar des de Tel Aviv”, va dir-li a la perplexa Amiry. Aquest paper permetia a la seva gossa moure’s lliurement per territoritoris ocupats, entrar i sortir d’Israel, utilitzar els principals aeroports de la zona, etc. En altres paraules, la gossa d’Amiry gaudia legalment de més llibertat de moviments que la gran majoria de palestins. Llavors va tenir la gran pensada: “vaig decidir que, a partir d’aquell moment, creuaria els checkpoints israelians amb l’excusa que només sóc la xòfer de la gossa, que sí que té un passaport segellat”.

IMG_2699 - copia

Suad Amiry al Festivaletteratura (c) Anna Pazos

Anècdotes d’aquest tipus són les que va compartir Amiry el passat 7 de setembre al teatre Ariston de Màntua, en un dels últims actes del ja llegendari Festivaletteratura. Suad Amiry és una arquitecta que escriu novel·les, una dona àrab que se sent incòmoda quan li diuen que no és la típica dona àrab segons els estàndards occidentals. Militant, culta, laica , barreja carismàtica de bon humor i mala folla, Amiry va ser la única dona present a la comissió palestina durant els acords d’Oslo de 1993 entre Israel i la Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). Fet el paripé, suposem que va veure que tot plegat no serviria de res i que escriure llibres ajudaria més la seva gent que no signar paper mullat o bramar consignes des d’una tarima.

Com a bona hakawati [la dona que explica històries en un cafè], Amiry parla amb tot el cos: es posa dempeus, modula la veu, es guanya l’audiència. El seu objectiu és treure ferro a un assumpte que fa molt temps que està enrocat. Tots els relats que encadena tenen una ironia àcida; pretenen lluitar contra la visió monolítica que des dels anys 60 redueix els palestins a víctimes de la guerra eterna o terroristes, i Palestina a un sinònim de desolació, pèrdua i patiment. El sentit de l’humor té per ella una aplicació pràctica: “Si no riem, plorem. Per a nosaltres no hi ha sentiments intermedis”, sentencia, “riure és l’única manera que tinc de gestionar l’ocupació”. Tot i defugir el drama i la victimització, el seu discurs no és conciliador: simplement reivindica la necessitat dels palestins de recordar-se a si mateixos que són persones, no només subjectes absents en el tauler de la ocupació israeliana.  

hebron

Pintada en un carrer d’Hebron, a Cisjordània (c) Anna Pazos

Amb la seva “literatura contra els estereotips”, Amiry parla de la Palestina amagada sota els titulars. El seu llibre No hay sexo en Ramallah descriu les reunions setmanals d’un grup de dones menopàusiques de Ramallah que s’ajunten per queixar-se dels fogots, els marits respectius i l’ascens de Hamas. És impossible desfer-se del component polític en una novel·la ubicada a la capital palestina, però Amiry prova de donar relleu al factor humà. Una humanització que no inclou els que habiten l’altra banda del mur: pel que fa la sra. Suad, els israelians no existeixen ni han existit mai. En aquesta novel·la, Amiry explica la trajectòria vital de cadascuna de les assistents-menopàusiques, però quan toca parlar de la única israeliana present, l’autora deixa una pàgina en blanc que encapçalada per un:

“Su vida, por lo que a mí respecta, jamás ha tenido lugar”.

El que també vol dir-nos Amiry, entre anècdota divertida i jiji-jaja, és que no té res d’heroic i romàntic formar part d’un poble  constantment deprimit i traumatitzat. Amiry es voldria desfer de la obsessió Palestina, d’aquella amargor de fons que li impedeix gaudir del tot de cap situació a la vida. I que fins i tot, com va explicar, li havia amargat la vetllada la nit anterior, quan es va reunir amb amics a Màntua i la conversa va derivar cap al monotema. “Es parla molt de la ocupació a Palestina, però no de la manera en què Palestina ens ocupa a nosaltres”; la presència al subconscient de la terra perduda i irrecuperable és asfixiant”. El seu interlocutor Wasim Dahmash, professor de literatura àrab a la italiana Universitat de Cagliari, discrepa; per ell pensar Palestina (des de la distància) és un gust, un dret, un deure. “Òbviament hi ha gent capaç de gaudir de la seva obsessió”, conclou Amiry, fent gala de la seva actitud vital de no estar-se per hòsties, “però no és el meu cas”.

IMG_2704

Una noia fa cua perquè miss Amiry firmi el seu últim llibre
(c) Anna Pazos

Una de les moltes obsessions col·lectives dels palestins desplaçats és la de la casa perduda. Aquest és el tema central del seu últim llibre publicat, Golda ha dormito qui, que planteja diverses reaccions davant la pèrdua de la llar. A vegades, com va exposar l’escriptora, aquestes cases es troben a quinze minuts a peu, els que triga un palestí de Jerusalem Est a arribar a la part occidental de la ciutat. “Pots anar a passejar, arribar cap al tard a la teva antiga llar familiar i veure-hi les llums obertes, les siluetes d’una familia israeliana fent-hi vida, i sentir la impotència de no poder entrar a parlar amb ells.”

A Amiry aquest és un tema que li toca de ben a prop; encara no ha gosat visitar mai el domicili familiar de Jaffa, avui habitat per una família israeliana. Un dels personatges de la novel·la, Golda, fa el contrari que Amiry: es planta al jardí de la seva antiga casa cada dissabte, incapaç de resignar-se a l’status quo que li nega tots els drets sobre les propietats de la seva família. Cada dissabte és arrestada i després alliberada en un ritual absurd -sobretot per Golda, que acaba protagonitzant una mena de mite de Sísif administratiu exasperant.

Així, entre comèdia i drama, arribem al final de la xerrada. Durant el torn de paraules, una dona del públic agafa el micròfon i explica entre llàgrimes que és israeliana, que la seva mare va voler comprar una casa àrab i el seu pare s’hi va negar perquè, deia, potser la família propietària algun dia voldria tornar. Que la seva millor amiga era palestina, i que quan van tenir fills van adonar-se que mai no podrien ser amics entre ells. Es fa un silenci tens i lacrimògen, que Amiry trenca per dir que “gràcies pel comentari però que aquí no hem vingut a plorar”, i per preguntar si algú a la sala pot fer una aportació més alegre. La traductora a l’italià s’estalvia traduir aquesta última línia i només transmet els agraïments. Les que érem a primera fila vam veure que Amiry també s’havia emocionat, però aquelles llàgrimes eren massa incoherents amb tot el discurs precedent i se les havia assecat amb un moviment imperceptible.

També pot interessar-te...

  • 55
    “Hello, thank you for inviting me! Mantova is… okay!” Gary Shteyngart al Festivaletteratura, davant d’una multitud de mantovans escèptics Ha arribat l'octubre, i amb ell l'incertesa de la vida post-universitària. Nosaltres fem el que podem: algunes s'han integrat amb dignitat al món pseudolaboral, algunes alimenten la bohèmia barcelonina a ritme de…
    Tags: no, del, d, l, però, festivaletteratura, al, és, dels
  • 48
    Anna Rusconi, Matteo Colombo, Isabella Zani. Podria ser una sèrie de policies o l'enumeració de tres autors reconsagrats. Però no. Són els tres últims traductors a l'italià de The Catcher in the Rye que aquest matí de dijous 4 de setembre han compartit amb nosaltres el fruit de la seva…
    Tags: és, no, ha, del, al, però, seva, li, festivaletteratura
  • 46
    Dels pròxims 3 al 7 de setembre, servidores serem un dels blogs col·laboradors del Festivaletteratura de Màntua, una població de 50.000 habitants de Llombardia. Màntua és famosa per ser l’escenari de l’òpera Rigoletto de Verdi i per exquisideses gastronòmiques com el Rissotto alla Pilota. També porta uns quants anys sent…
    Tags: l, d, al, del, dels, festivaletteratura, palestina
  • 45
    Desdemona ascolta le storie dolente e avventurose di Otello e se ne innamora. Otello ascolta le bugie di Jago sul tradimento di Desdemona e vuole crederci. L'amor ens il·lusiona més sempre que hi ha una trama complicada i un punt de drama, dificultats i malentesos. És per això que Shakespeare…
    Tags: és, del, ha, no, però, festivaletteratura
  • 43
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, ha, al

Leave a Comment

Filed under Cròniques, enrique vila-matas

FestLet 12#: Elif Shafak, Turquia i patriarcat

Si ets un home que escriu, ets un escriptor; si ets una dona i ets escriptora, ets i seràs sempre una dona escriptora, amb aquest ‘dona’ per davant condicionant tot el que facis o diguis. Que això no és un discurset desfassat ho confirmava ahir al matí Elif Shafak, que a part de dona i escriptora és turca, al Palazzo di San Sebastiano, situat als confins de la metròpoli de Màntua. Shafak havia vingut per dir quatre coses sobre la seva ultima novel·la publicada a Itàlia, però per sort nostra va anar al gra amb temes més sucosos: la situacio de la dona a l’Orient Mitjà, la relacio orient – occident i les paradoxes de la multiculturalitat a casa nostra, si és que hi ha cases d’algu.

Shafak agafant embrenzida (c) Anna Pazos

Tot i que ”patriarchy is a universal problem”, com s’ha afanyat a deixat clar, l’escriptora ha reconegut que a l’Orient Mitjà hi ha un dèficit brutal de presència femenina. No només a la vida politica, sino també al carrers i espais publics, en els quals les dones han d’anar sempre amb la guàrdia en alt. “It’s always men telling women what to do and how to live”, ha lamentat, complint amb les expectatives del public: aplaudiments a cada paraula com si es tractés d’una sitcom. La seva interlocutora a l’acte, la periodista Chicca Gagliardo, li ha fet notar que a Occident tenim un problema invers, que és la sexualitzacio del cos de la dona i la seva exposicio constant amb finalitats lucrativescapitalistesdominadores. Shafak ha dit que sí, que no només les dones turques necessiten “feminism and gender consciousness”, i que per això ens fa falta més “sisterhood, womanhood, solidarity among women”: paraules que, per més que familiars, empenyen a posar-se dempeus amb el puny en alt.

Precisament del rols arcaics que encara assumeix la dona en algunes societats àrabs parla Shafak a la novel.la Honor (a la qual ens referirem d’ara endavant, pel simple motiu que és l’unica que hem llegit). La saga familiar d’Honor s’inicia amb dues bessones naixent en un poblet kurd a la vora de l’Eufrates, a la Turquia més rural i deixada de la mà de Déu. Amb més pena que glòria, una de les germanes emigra al Londres dels 70, on encara ha de lidiar amb el pes de la tradició (en el sentit pejoratiu del terme) que la lliga de mans i peus. Crisis identitàries, racime, crims d’honor i dones valentes que intenten fugir dels seu destins però acaben ressignant-se, com el fugitiu frustrat d’aquell relat de Lovecraft que torna dòcil i capcot a la seva destruccio.

Alguns llibre de miss Shafak exposats al Palazzo di San Sebastiano (c) Anna Pazos

A través de la ficció, Shafak parla d’una cultura patriarcal i missògina obsessionada amb la puresa del cos femení. Obsessió que sempre va acompanyada per la obstinació dels homes de conservar-ne l’honor. Aquest, un cop és tacat (si una dona és violada, per exemple, o si té l’atreviment de mantenir relacions íntimes abans del matrimoni) embruta el de tota la familia. Pel que fa els homes, poden ser adúlters i viciosos; la comunitat sempre farà la vista grossa amb un còmode relativisme moral. El que és interessant a Honor, així com a la xerrada d’ahir, és què passa quan algu que prové d’unes contrades retrògrades s’instal.la en el caos d’una megalòpolis occidental. Cosa è Oriente, cosa è Occidente i què poden aprendre l’un de l’altre ha estat l’altre gran tema de la jornada. Segons Shafak estem més connectat del que pensem: “the unhapinness of someone living in Pakistan affects the life of someone who lives in Canada”.

L’escriptora, però, no s’ha acabat de mullar. Davant l’elaborada pregunta d’una bona dona del públic sobre l’encaix de certes pràctiques a Occident, Shafak ha fet una crida general al respecte. Al respecte, per exemple, del criteri de la dona que decideix duur vel o tapar-se amb un burqa, sempre que sigui major d’edat. Per exposar el simplisme amb què a la vecchia Europa es debaten aquests temes, Shafak ha explicat que en turc hi ha 7 paraules per denominar el vel, mentre que en anglès només s’utilitza una. Tots aquests matissos que ens perdem, escolta. Deprés s’ha queixat que a Turquia si una dona és acosada pel carrer, el primer que hom preguntarà és com anava vestida, i aqui hem tingut ganes de dir que qui diu Turquia diu Barcelona, Màntua o Matalobos del Páramo. 

Leave a Comment

Filed under Cròniques

FestLet #11: Shteyngart, oques menxeviques

Gary Shteyngart (de nom real Igor Semyonovich Shteyngart) ha fet emergir la part més simpàtica dels mantovans i mantovanes amb el seu somriure panxo de jueu despistat. Ha presentat Little Failure. A Memoir, una autobiografia sobre els seus primers anys a Rússia (fins als set) i la seva arribada als Estats Units.

Es clar, estem parlant d’un petit rus que arriba a l’Amèrica dels anys 1980: Shteyngart explica que es feia passar per alemany de l’Est per caure una mica millor. Un cop a la terra de les oportunitats, el petit Gary va anar a una escola hebraica (“per un crim que no havia comès”, ha matisat) i explica que va aconseguir fer amistats a còpia de fer versions eròtiques del Torà. “Exodus became Sexodus”, explica. Els rabins l’odiaven, però va aconseguir fer algun amic.

La portada de Random House.

Després d’haver presentat obres de ficció tals com Absurdistan Super Sad True Love Story, Shteyngart s’endinsa en el gènere autobiogràfic per explicar una infància basada, sobretot, en les exigències desproporcionades dels seus pares. Fill únic, Shteyngart explica que els seus pares es passaven el dia dient-li “we love you, we love you, we love you, don’t fail, don’t fail, don’t fail”, i al final passa el que passa, el “we love you” es converteix en el “don’t fail”, ell acaba publicant una autobiografia anomenada Little Failure i tal dia farà un any. En definitiva, que la pressió de l’èxit tenia algunes coses bones, però en general les expectatives eren massa altes.

De fet, Shteyngart va començar a escriure quan era molt petit: la seva àvia volia que fos escriptor. Ens ha explicat a nosaltres, oh audiència abundant i entregada, que la seva primera novel·la porta el suggestiu títol de Lenin and the magic goose. La trama és simple: Lenin és bolxevic, l’oca és menxevica i la cosa comença a embolicar-se. Però poca broma amb Lenin: la casa de la família de Shteyngart (a l’actual Sant Petersburg) era davant d’un gran estàtua seva. “He was my first real crush”, confessa en Gary, que diu que als Estats Units va haver de canviar Lenin per Ronald Reagan.

Franzent fent de psiquiatre de Shteyngart. Frame del book trailer de ‘Little Failure. A Memoir’.

Quan va fer-se més gran, els pares volien que fos advocat, però un bon amic li va donar un consell: que es fes escriptor i contractés un psiquiatre. “It’s been 15 years of psychiatric relationship, which for Woody Allen standards is really good.” De fet, Gary Shteyngart és una barreja de Mr. Bean i Woody Allen. La seva simple expressió facial promet que és un desastre però que t’acabarà semblant simpàtic. ”What I write is basically Soviet-Jewish humour, which is a humour like ‘oh, they’re gonna hit me, better say something fun!’”, ha explicat l’escriptor. El seu sentit de l’humor fatalista es basa en la idea que totes les coses terribles que hagin de passar passaran. La llei de Murphy, a ca’ls bromistes jueus nord-americans, es compleix molt i sempre.

Shteyngart ha fet un book trailer de la seva autobiografia: actualment cal fer pel·lícules perquè la gent llegeixi llibres. I déu n’hi do, amb el book trailer: hi surten Rashida Jones, Jonathan Franzen i James Franco, que era alumne de Shteyngart a Columbia. El podeu veure sencer aquí. També és un expert en el gènere del blurb, les frases promocionals que apareixen a les primeres o últimes pàgines de les novel·les, sobretot en l’univers anglosaxó. Els podeu consultar tots a The Collected Blurbs of Gary Shteyngart. Tot plegat, bastant fans.

Leave a Comment

Filed under Cròniques

FestLet #10: una flor per Rwanda

A finals dels anys setanta Antonia Nociatella s’instal·la al sud-est de Rwanda i construeix un centre de ginecologia per a dones tutsi. El març del 1982 les milícies hutus arriben a Burundi i els tallen l’aigua: Nocciatella surt per defensar les mares i els nadons de l’hospital. No cal dir que ho paga amb la vida, a cops de matxet. “Si mai aneu a Burundi, planteu una flor per la màrtir italiana.” 

L’escriptora ruandesa Scholastique Mukasonga i a la seva esquerra l’autor italià Fabio Geda. Fotografia de Simonetta Fiaccadori.

Amb aquesta anècdota real la tutsi Scholastique Mukasonga (1956), resident a Normandia des de fa més d’una dècada, obre la presentació de la seva novel·la Notre-Dame du Nil (Gallimard, 2012). It’s time for Africa al Festivaletteratura de Màntua: hem vist el nigerio-americà Teju Cole, la zimbabuesa NoViolet Bulawayo, ara sentim la ruandesa Scholastique Mukasonga. El Portico del Cortile d’Onore és a vessar. Davant nostre, Mukasonga té un posat elegant i seu al costat del també autor Fabio Geda, que presenta l’acte i li formula un parell de preguntes.

A primera fila hi ha asseguts dos ruandesos joves que probablement han viatjat amb Mukasonga. L’escriptora comenta la presència dels nois i es lamenta de no poder parlar en la seva llengua mare i d’haver-ho de fer en francès. Tot seguit prossegueix amb el seu discurs sobre la gran història del petit país que és Rwanda. La seva fluïdesa i habilitat comunicativa és tal que en un moment donat el traductor simultani estalla en una pataleta i ens diu que si no volem no cal que tradueixi, perquè ell no pot seguir apuntant tot el que sent durant gaire estona més.

La biografia de l’escriptora mereix uns quants llibres. L’any 1973 els seus pares la van enviar a un institut de noies ben posicionades a Burundi, i d’allà va exiliar-se a França uns anys més tard. “Si no hagués estat per això, avui no podria explicar-vos res del que va passar al meu país”, sentencia. El 1994 el genocidi ruandès va acabar amb vint-i-set dels membres de la seva família i des d’aleshores Mukasonga s’ha dedicat a escriure el que va viure d’adolescent com a única via de teràpia possible i també com a deure històric i familiar. “He d’explicar el que vaig presenciar perquè els meus pares així ho volien; igual que va fer Anna Frank, la meva única manera d’obrir-me i de superar la reclosió física [Burundi és un territori tancat i protegit per les aigües del Nil] i mental que vaig viure és a partir de l’escriptura “.

Fabio Geda li pregunta per què ha començat a escriure ara, dues dècades després de la seva estada al lycée de noies a Burundi. “Vaig començar a escriure després del genocidi perquè em vaig adonar que algun dia la meva memòria fallarà i que abans que això passi estic obligada a donar-ne un testimoni.” L’autora apunta que ja s’ha escrit molt sobre Rwanda i sobre els tutsis supervivents, sobre el que va caldre fer després del genocidi i sobre el camí cap a una possible reconciliació. Assegura que des de la seva residència a Normandia ella no va poder veure això, però sí que va viure la prèvia escalada de violència, l’èxode dels tutsis cap a Uganda, el Congo i Tanzània al llarg dels anys seixanta. “Vaig viure com es va passar de la discriminació a la ideologia generalitzada d’extermini, l’odi racial que es va imposar als nens. Això és el que jo he viscut i és sobre el que puc escriure.”

L’edició original de Notre Dame du Nil de Scholastique Mukasonga

La ruandesa està convençuda que tota escriptura neix de l’experiència, però la seva novel·la és una obra de ficció amb personatges inventats i una ambientació geogràfica desèrtica que no té res a veure amb la real. Imaginació a banda, l’obra retrata la imatge del Nil protector, la presència dels missioners i les autoritats belgues, el món femení del lycée on ella va viure protegida de les adversitats. Com Obama o com els pastors negres, Mukasonga té un discurs carregat de repeticions, d’emfatitzacions justes allà on cal. Un cop més el traductor simultani es desespera. A partir d’aquest moment les paraules de Mukasonga creixen en emotivitat, diu que els ruandesos eren un poble i que fins fa setanta anys no es parlava d’ètnies. Hutus i tutsis convivien amb els twas i compartien escriptura, cant, dansa, només els separava la seva activitat -els hutus són agricultors, els tutsi ramaders- i grau de formació. És cert que la minoria tutsi tenia privilegis que es remonten més enllà del segle XIX, però la consciència de diferència ètnica no emergeix al país fins la dècada dels anys trenta dels segle XX. “Llavors comença el procés de deshumanització dels tutsis, el mateix fenomen que retrobem amb els jueus durant la Shoah. Hutus i tutsi eren germans amb la seves pròpies desigualtats i diferències i vam ser manipulats.”

Llavors Geda formula LA pregunta que que teníem en ment tots els oients, la qüestió de la culpabilitat occidental en el genocidi tutsi. La resposta a aquesta pregunta és molt llarga. Els belgues van introduir els carnets d’identitat diferenciadors, es va imposar la falsa divisió ètnica i es va accentuar així la tensió entre les comunitats ruandeses. La posterior entrada dels alemanys a Burundi tampoc va millorar les coses. Els colons van donar tots els privilegis a la minoria tutsi fins que els va semblar que els tutsi exigien massa. “Al llarg de la segona meitat del segle XX als nens se’ls ensenyava que els ruandesos autèntics eren els hutus i que els tutsi eren els invasors.”

La història de Rwanda se m’escapa, no en sé res, no entenc gran cosa. S’ha acabat el temps i la sala sencera aplaudeix amb veneració. I això que ja ha aplaudit amb veneració abans i durant la conferència. Sembla ser que la història d’Àfrica explicada pels africans comença a sentir-se per sobre del soroll de fons. Per alguna raó tot això m’emociona i de seguida surto a comprar la novel·la Notre-Dam du Nil. De camí a la paradeta de llibres topo amb uns quants senegalesos que aquí al festival han adoptat el rol de venedors ambulants de llibres però que la major part de la seva vida la deuen dedicar a vendre ulleres de sol i figuretes de fusta. Llavors penso en Teju Cole i en Scholastique Mukasonga i constato que a nivell d’oportunitats no tots els negres a Occident viuen per igual. Encara queda molta feina per fer.

També pot interessar-te...

  • 51
    “Hello, thank you for inviting me! Mantova is… okay!” Gary Shteyngart al Festivaletteratura, davant d’una multitud de mantovans escèptics Ha arribat l'octubre, i amb ell l'incertesa de la vida post-universitària. Nosaltres fem el que podem: algunes s'han integrat amb dignitat al món pseudolaboral, algunes alimenten la bohèmia barcelonina a ritme de…
    Tags: no, del, més, però, festivaletteratura, al, és, dels
  • 45
    Desdemona ascolta le storie dolente e avventurose di Otello e se ne innamora. Otello ascolta le bugie di Jago sul tradimento di Desdemona e vuole crederci. L'amor ens il·lusiona més sempre que hi ha una trama complicada i un punt de drama, dificultats i malentesos. És per això que Shakespeare…
    Tags: és, del, no, això, més, però, festivaletteratura
  • 45
    Anna Rusconi, Matteo Colombo, Isabella Zani. Podria ser una sèrie de policies o l'enumeració de tres autors reconsagrats. Però no. Són els tres últims traductors a l'italià de The Catcher in the Rye que aquest matí de dijous 4 de setembre han compartit amb nosaltres el fruit de la seva…
    Tags: és, no, del, més, al, però, seva, festivaletteratura
  • 43
    Vam tenir l'oportunitat de parlar amb Aleksandar Hemon (Sarajevo, 1964) l'últim dia del Festivaletteratura, després de batre'ns en duel amb la televisió italiana que també esperava per entrevistar-lo. L'expectació eran gran: Hemon era un dels ponents del festival i el dia anterior havia omplert la Basilica Palatina di Santa Barbara…
    Tags: no, és, més, del, però, això, festivaletteratura
  • 42
    Dels pròxims 3 al 7 de setembre, servidores serem un dels blogs col·laboradors del Festivaletteratura de Màntua, una població de 50.000 habitants de Llombardia. Màntua és famosa per ser l’escenari de l’òpera Rigoletto de Verdi i per exquisideses gastronòmiques com el Rissotto alla Pilota. També porta uns quants anys sent…
    Tags: sobre, al, del, dels, festivaletteratura

Leave a Comment

Filed under Cròniques

FestLet #9: NoViolet Bulawayo, va de noms

El de NoViolet Bulawayo no és l’únic fake name que hem sentit al llarg del festival. Teju Cole es diu Obayemi Babajide Adetokunbo Onafuwa i Gary Shteyngart va créixer amb el nom d’Igor, per exemple. La zimbabweana Bulawayo, al seu torn, es diu ni més ni menys que Elizabeth Zandile Tshele: el nom Elizabeth, segurament, es deu al fet que Zimbabwe va ser una colònia britànica. El nom amb què ha firmat el seu primer llibre, doncs, és purament artístic: Bulawayo es refereix a la segona ciutat més gran de Zimbabwe i NoViolet al·ludeix a la seva mare Violet, que va morir quan ella tenia 18 mesos.

Bulawayo ha vingut a presentar la seva primera i exitosa novel·la, We Need New NamesLa moderadora de l’acte: una sarda saladíssima, que s’ha passat 1/3 de la conferència oferint-nos amablement la seva propia interpretació de la novel·la. El públic: eminentment blanc. De fet, l’únic negre que hi havia era el noi del meu costat, que estudiava medicina en una altra ciutat però havia vingut a veure don Teju Cole i, ja de pas, s’havia quedat.

La traductora, NoViolet Bulawayo i la sarda Bianca Pitzorno. (c) Irene Pujadas

We Need New Names, escriu na NoViolet. Efectivament, la cosa va de noms: la jove protagonista de la història es diu Darling, i viu en una zona de barraques que es diu Paradise. La calidesa i idealització del noms contrasta amb les condicions de vida en què viuen. Durant l’hora de conversa, Bulawayo ha posat èmfasi en diverses qüestions: la importància de l’storytelling, com el llenguatge uneix però també ailla i l’eterna confusió entre autor i protagonista.

Bulawayo, que ha arribat a l’escriptura a través de les narracions orals, ha fet palesa la importància que les històries van tenir en la seva infantesa, especialment les de les dones que es quedaven a casa. “Those were the people that gave us language”, afirma Bulawayo, que emfatitza la importància de donar a conèixer el seu llegat. De fet, aquesta és una de les raons per la qual Bulawayo creu que els medis exclusivament escrits són força limitats: durant la seva infància, les històries eren orals i els llibres servien única i exclusivament per estudiar. Bulawayo també s’interessa en com el llenguatge pot unir o provocar una reacció inversa: aquí el background personal és gran, ja que Bulawayo va arribar als Estats Units als 18 anys amb un anglès força pobre i va tenir molts problemes inicials de comunicació. Segurament això té a veure amb la raó última de la seva escriptura: l’impuls humà, clar com l’aigua. NoViolet Bulawayo creu que “as human beings we are more alike than unlike” i que, senzillament, hauriem d’intentar fer una mica més de pinya.

We Need New Names was my book when I was writing it, but now it’s not mine anymore”. Na Violet oberta a tot tipus d’interpretacions. (c) Jordi Matas

El titol de la novella, We Need New Names, es refereix a la necessitat de trobar “new ways of looking at ourselves and imagining our future”. En part, aixo fa referència a la crisi econòmica que viu Zimbabwe des de l’any 2000 i la hiperinflació que està vivint el país des del 2008. En aquest sentit, la infantesa de Darling és molt més desafortunada que la de Bulawayo, que va ser tranquila i feliç. Amb tot, el llibre està escrit en primera persona, aixi que les típiques confusions entre autor i protagonista són força inevitables, tenint en compte que la trama del llibre no difereix tant de la trajectòria vital de na NoViolet. Efectivament, l’escriptora sí que ha comentat que la Darling que emigra als Estats Units té força tics autobiogràfics, ja que ella va passar exactament per la mateixa experiència. L’home que ha fet la pregunta ha somrigut i s’ha recargolat lleument el bigoti, cual detectiu descobrint gran secret. Fi.

També pot interessar-te...

  • 43
    Anna Rusconi, Matteo Colombo, Isabella Zani. Podria ser una sèrie de policies o l'enumeració de tres autors reconsagrats. Però no. Són els tres últims traductors a l'italià de The Catcher in the Rye que aquest matí de dijous 4 de setembre han compartit amb nosaltres el fruit de la seva…
    Tags: és, ha, del, més, al, seva, ja, festivaletteratura
  • 42
    “Hello, thank you for inviting me! Mantova is… okay!” Gary Shteyngart al Festivaletteratura, davant d’una multitud de mantovans escèptics Ha arribat l'octubre, i amb ell l'incertesa de la vida post-universitària. Nosaltres fem el que podem: algunes s'han integrat amb dignitat al món pseudolaboral, algunes alimenten la bohèmia barcelonina a ritme de…
    Tags: del, més, festivaletteratura, al, és
  • 41
    Desdemona ascolta le storie dolente e avventurose di Otello e se ne innamora. Otello ascolta le bugie di Jago sul tradimento di Desdemona e vuole crederci. L'amor ens il·lusiona més sempre que hi ha una trama complicada i un punt de drama, dificultats i malentesos. És per això que Shakespeare…
    Tags: és, del, ha, més, festivaletteratura
  • 38
    Dels pròxims 3 al 7 de setembre, servidores serem un dels blogs col·laboradors del Festivaletteratura de Màntua, una població de 50.000 habitants de Llombardia. Màntua és famosa per ser l’escenari de l’òpera Rigoletto de Verdi i per exquisideses gastronòmiques com el Rissotto alla Pilota. També porta uns quants anys sent…
    Tags: al, del, festivaletteratura
  • 35
    Vam tenir l'oportunitat de parlar amb Aleksandar Hemon (Sarajevo, 1964) l'últim dia del Festivaletteratura, després de batre'ns en duel amb la televisió italiana que també esperava per entrevistar-lo. L'expectació eran gran: Hemon era un dels ponents del festival i el dia anterior havia omplert la Basilica Palatina di Santa Barbara…
    Tags: és, més, ha, del, festivaletteratura

Leave a Comment

Filed under Cròniques

FestLet #8: sir Tóibín, la Verge incrèdula

Colm Tóibín s’ha presentat a les 10:15h del matí al Portico del Cortile d’Onore del Palazzo Ducale, símbol de la dolce vita de la jet set mantovana i la construcció del qual va començar el segle XIV. L’irlandès, que vam tenir l’ocasió d’escoltar fa poc a Barcelona, ha parlat de la seva última novel·la El testament de Maria, a les nostres contrades editada per Ara Llibres.

Sent com som all’Italia, la discussió ha versat principalment sobre la Verge, aquesta figura estranya i ambigua i maternal i deessa i mortal. El mateix Tóibín ha afirmat que “Mary has a strange position in catholicism, specially in Ireland, but also in Italy, Poland and [eeeep!] Spain”. Tóibín ha retratat la visió paradoxal de Maria a través de dues obres que va veure a Venècia: un Tintoretto caòtic i l’assumpció de Tizziano, que ens mostra una Maria idealitzadíssima enlairant-se cap al cel.

L’assumpció de la Verge de Tizziano a la Basilica dei Frari. (c) Welleschik

Però la novel·la, que podria entendre’s com un fan fiction del Nou Testament, explora la versió més humana de la Verge. El que Tóibín volia fer és “bring the thing down to the level before this became religion, before this became cristianity”. Volia retratar les reaccions de Maria abans que passés TOT. El conjunt de la novel·la, de fet, es basa en aquesta tensió entre la idea de deessa i la seva humanitat flagrant.

Maria creu, bàsicament, que el seu fill ha perdut el senderi. Se’l mira amb escepticisme; n’hi ha més a fora que a dins, i Jesús està clarament fora. Tóibín retrata el seu desconcert i els xiuxiuejos del barri: que si el teu fill diu que és fill de Déu, que si converteix l’aigua en vi… el nivell de safareig, efectivament, deuria ser potent. La resurrecció, per exemple. Intenta pensar en la pinta que faria Jesús després de reviure, en el seu comportament, en els ulls com plats dels altres.

Senyora fullejant les edicions italians de sir Tóibín. (c) Irene Pujadas

El hit de l’esdeveniment ha estat quan Tóibín ha parlat de la recepció de la novel·la. Molt respecte pels catòlics, però Tóibín ha insinuat reaccions surrealistes i agressives a tal profanació de la figura de la Mare de Déu. Es veu que l’obra té una adaptació teatral que es va representar a Broadway*: l’irlandès explica que la gent cridava, que va rebre cartes desagradablíssimes, que hi va haver manifestacions davant del teatre perquè l’obra no es representés. Senyores i senyors, eccoli qua el catolicisme ianqui!

D’altra banda, explica que els irlandesos no són gaire de dir el que pensen. “Ireland is a funny country. They never tell you what they’re thinking. You have friend and he doesn’t tell you what he’s thinking. You have a girlfriend and she doesn’t tell you what she’s thinking.” L’obra va representar-se a Irlanda i tothom entrava callat i sortia callat. Es veu que un dia va assistir-hi un conegut capellà. Al final de l’obra, van saludar-se i l’home li va dir: “Wonderful!”. Tóibín amb uns ulls com plats. Després el capellà va excusar-se d’haver-se perdut alguns fragments perquè, diu, patia de sordesa. Però que l’escenografia molt maca! I tots salvats. Molt saladet, Tóibín també ha confessat que a Itàlia va haver-hi certa reticència. I pensar que encara he d’anar a Polònia!, sospira Tóibín. Les iaies riuen. Fi de l’escena.

*Fun fact: la novel·la també té un audiobook amb la veu de Meryl Streep.

També pot interessar-te...

  • 46
    Dels pròxims 3 al 7 de setembre, servidores serem un dels blogs col·laboradors del Festivaletteratura de Màntua, una població de 50.000 habitants de Llombardia. Màntua és famosa per ser l’escenari de l’òpera Rigoletto de Verdi i per exquisideses gastronòmiques com el Rissotto alla Pilota. També porta uns quants anys sent…
    Tags: l, d, del, festivaletteratura
  • 45
    “Hello, thank you for inviting me! Mantova is… okay!” Gary Shteyngart al Festivaletteratura, davant d’una multitud de mantovans escèptics Ha arribat l'octubre, i amb ell l'incertesa de la vida post-universitària. Nosaltres fem el que podem: algunes s'han integrat amb dignitat al món pseudolaboral, algunes alimenten la bohèmia barcelonina a ritme de…
    Tags: del, d, l, festivaletteratura
  • 41
    Desdemona ascolta le storie dolente e avventurose di Otello e se ne innamora. Otello ascolta le bugie di Jago sul tradimento di Desdemona e vuole crederci. L'amor ens il·lusiona més sempre que hi ha una trama complicada i un punt de drama, dificultats i malentesos. És per això que Shakespeare…
    Tags: del, ha, festivaletteratura
  • 40
    Anna Rusconi, Matteo Colombo, Isabella Zani. Podria ser una sèrie de policies o l'enumeració de tres autors reconsagrats. Però no. Són els tres últims traductors a l'italià de The Catcher in the Rye que aquest matí de dijous 4 de setembre han compartit amb nosaltres el fruit de la seva…
    Tags: ha, del, festivaletteratura
  • 36
    Tot i que ha confessat que en cas contrari hagués estat dormint, el novaiorquès d’origen nigerià Teju Cole s’ha presentat a les 9h del matí a la Piazza Leon Battista Alberti per tal de comentar alguns articles del dia. La conferència forma part del cicle Le Pagine della Cultura, que cada matí…
    Tags: l, ha, d, del, festivaletteratura

Leave a Comment

Filed under Cròniques