Tag Archives: evan osnos

el país dels cors salvatges

Un home vell fa cua per treure diners en un banc xinès. La fila no avança i l’avi es comença a impacientar fins que, malhumorat, crida a l’encarregat: «Tongzhi, tongzhi, una mica de pressa!». Les dues adolescents que hi ha al seu darrere esclaten a riure: ”tongzhi” (camarada en xinès) era una salutació habitual durant l’època de Mao però ara, irònicament, és la paraula que gais i lesbianes utilitzen per anomenar­-se entre si. Al final de la cua, un periodista del New Yorker s’ho mira tot bocabadat. Una altra paraula que ha mutat amb el temps és ”ye xin”. La traducció directa és ”cor salvatge” i, fins ara, era un adjectiu que descrivia gent ambiciosa i somiadora, és a dir, gent absurda de la que no es podia esperar res de bo. Ara, les llibreries i els anuncis van plens de ”ye xin” que es mengen el món, arrisquen tot el que tenen i funden grans empreses (podeu canviar-­la per la paraula ”emprenedor”, si teniu estómac).

Les paraules han canviat, a la Xina. I el país també. Si ara ”tongzhi” vol dir ”gai” i ”ye xin” vol dir ”emprenedor” és perquè el llenguatge no està deslligat de la política. Des de la mort de Mao el 1976, el govern del Partit Comunista Xinès (PCX) ha obert progressivament el país a l’exterior i hi ha hagut un avenç econòmic sense precedents, gràcies al qual milions de persones han sortit de la pobresa i han aparegut milionaris i luxes. El PCX va oferir un pacte als seus ciutadans: prosperitat econòmica a canvi de lleialtat al govern. Però, i d’això va el llibre que tractarem, quan et donen llibertat no vols agafar la mà sinó tot el braç. I aquí es genera el conflicte que el periodista Evan Osnos (el mateix que observava l’ancià a la cua del banc) explica al seu llibre Age of ambition: una col∙lisió entre la l’ambició dels individus que volen ser amos del seu propi futur i l’autoritarisme del partit únic que vol seguir tenint la paella pel mànec.

ambition (1)

El llibre d’Osnos va ser publicat per Farrar, Straus and Giroux el maig de 2014.

Guanyador del National Book Award el 2014, Age of Ambition Osnos explica el sorgiment de l’individualisme a la Xina a través de diverses històries personals. Una d’elles és la de Lin Yifu, un militar taiwanès que va desertar del seu exèrcit l’any 1979. Yifu va arribar clandestinament a la Xina per treballar per a Pequín (Taiwan i la Xina continental porten dècades enfrontats i reivindicant-­se com a govern xinès legítim), va estudiar economia, va ser dels primers xinesos en anar d’intercanvi a l’estranger (a la universitat de Chicago, seu del neoliberalisme) i va acabar amb el càrrec d’Economista en Cap del Banc Mundial, gestionant plans globals de desenvolupament per als països del tercer món. Però també es narra el cas d’un estudiant d’anglès, amic d’Osnos, que va fundar una acadèmia i li va sortir malament, va intentar escriure un manual d’anglès i no el va acabar i va passar de viure en una habitació amb deu persones més a tornar al poble dels seus pares.

Les d’Osnos no són sempre històries d’èxit, però parlen de gent que vol fer alguna cosa i que ara té la oportunitat de fer-la, cosa que no passava durant l’època maoista, on tothom tenia un paper marcat i planificat per l’estat. Llavors, el seu destí no depenia de factors desiguals com la riquesa, el coneixement, el treball o la picardia sinó dels designis d’una elit al poder. Però molta d’aquesta gent que vol fer coses i que ara té certa llibertat per fer­-les, i d’això tracta bona part del llibre, es troba amb una dictadura al seu davant que no permet avançar.

Osnos, que va ser corresponsal del New Yorker a la Xina del 2008 al 2013 i va guanyar el Pulitzer amb els seus companys del Chicago Tribune, retrata una societat xinesa en què les noves generacions ja no han nascut en la pobresa, on predomina una actitud de ”nou ric” que sorprèn (per exemple, els xinesos dediquen deu hores a la setmana a anar de shopping, mentre que els estatunidencs menys de quatre) i on les noves tecnologies i l’obertura sociopolítica han canviat les relacions socials i amoroses. El reporter explica la història de la dona que va fundar el portal de cites online més important del país. Era una noia moderna, que volia buscar marit i no tenia gaire temps. Va crear aquesta eina i va trobar parella. Poc després, dirigiria un negoci gegant. El truc del seu portal era fer el contrari que les pàgines de contactes occidentals: aquí només s’hi busquen relacions serioses. L’usuari omple pàgines i pàgines de formularis digitals complexos i el sistema li troba possibles parelles ideals. El producte final és l’oposat al que buscaria un solter occidental: mentre que aquí volem conèixer i provar sort amb molta gent, allà (recordem que és un país amb 1.300 milions de persones, quasi el 20% de la població mundial) el que es busca és reduir i limitar el nombre de pretendents possibles. El producte estrella és el ”chefang yibei”, l’home amb pis propi i cotxe. Els mascles que comparteixen pis solen ser descartats ràpidament.

mcdonalds-china-arches

Un McDonald’s a Shangai.

Aquest materialisme rampant es combina amb certes preocupacions espirituals de la població que, un cop satisfetes les seves necessitats materials, busquen un sentit o una orientació a la seva pròpia vida. Al llibre, Osnos també explica els nous camins que la societat xinesa ha pres un cop perduda la fe en el comunisme clàssic: un augment del fervor religiós, en especial del cristianisme i les seves variants; un interès per la moral i la filosofia occidental (universitats a vessar per escoltar al professor d’ètica Michael J. Sandel); i un augment del nacionalisme com a eina d’aglutinació, en especial la seva vessant antijaponesa.

Fins aquí tot bé, però llavors comencen a aparèixer les ambicions individuals que s’enfronten amb la muralla de l’Estat xinès, feta de propaganda i censura. Osnos explica que el govern va transformar els seus mètodes propagandístics després de les protestes de Tiananmen: va començar a estudiar les tècniques de màrqueting dels publicistes americans i d’empreses com Coca­-Cola, i va aplicar teories de manipulació d’audiències explicades per acadèmics de la comunicació com Lippmann o Lasswell. I a més de qualitat, quantitat: a la Xina, per a cada 100 habitants hi ha un funcionari de propaganda.

L’altre braç de l’estat és la censura, una realitat que Osnos es va trobar de cara quan un editor xinès va condicionar la publicació del seu llibre al fet que exclogués els noms d’alguns personatges actius políticament. Ho explica en un article publicat al New York Times:

After reading the manuscript, an editor in Shanghai replied with enthusiasm, but also sent me a list of politically active people in the narrative who, he wrote, “would be difficult” to include in the Chinese edition: a lawyer (Chen Guangcheng), an artist (Ai Weiwei), three writers (Liu Xiaobo, Murong Xuecun, Han Han) and “a few others.” He made a proposal: “Please kindly let me know if it is possible for us to cooperate on a special version of your book for its Chinese publication.” I had a choice to make.

Finalment, Osnos va negar­-se a publicar l’edició censurada i el seu llibre no es pot comprar a la Xina. Aquest és un acte de censura menor que va afectar a l’autor, però el llibre explica casos concrets de dissidents xinesos, alguns d’ells bastant mediàtics, com Liu Xiaobo (Premi Nobel de la Pau, actualment a la presó), Ai Weiwei (artista contemporani enfrontat habitualment amb el govern i amant de les peces de Lego) o Chen Guangcheng (advocat de víctimes d’avortaments forçats, actualment exiliat als EUA). Però també relata històries menys conegudes, com la de Han Han, un jove de 30 anys que condueix Ferraris i es munta farres descomunals, que es va fer famós escrivint bestsellers sobre històries d’adolescents xinesos i que retratava els problemes del sistema i el país des d’una mirada jove. No és un dissident “tradicional” que hagi passat per la presó o anat a l’exili (en realitat, segueix vivint la bona vida i conduint cotxes de carreres per les pistes de Fórmula 1 xineses), però va posar sobre la taula una sèrie de problemes amb els quals va empatitzar tota una generació. De fet, Ai Weiwei va comparar la crítica social de Han Han amb els contes de Lu Xun

Osnos també fa autocrítica i es pregunta sobre el paper que els periodistes occidentals fan quan informen de la dissidència i la censura. La Xina és un país que ja gasta més en seguretat i control intern que en armament militar i soldats per amenaces externes. Però, alhora, és un país on el 90% de la població (segons una enquesta del Pew Research Center) valora de manera positiva l’estat actual de les coses. En una situació com aquesta i en un país amb una quantitat de població tan desorbitada, té sentit i és honest prestar la mateixa atenció al que diuen uns pocs dissidents que al sentir general de la població? Osnos ofereix una resposta afirmativa:

Even if it was a minority, ignoring the impact of a small group of impassioned people struck me as a misreading of Chinese history, in which small groups had often exerted large forces. Understanding why Ai Weiwei was arrested ­or why Gao Zhisheng was abused, or why Liu Xiaobo was in prison­ was vital to understanding China. The degree to which it could accept a figure such as Ai Weiwei was a measure of how far China had or had not moved toward a modern, open society.

En una entrevista a Mother Jones, Osnos feia una comparació per a deixar encara més clara la seva postura: no fer cas als dissidents xinesos seria el mateix que no haver fet cas al moviment dels drets civils als Estats Units, que també va ser batallat per una minoria però va acabar sent una pàgina imprescindible dels llibres d’història.

evan-osnos

Evan Osnos amb Qi Xiangfu, un escombriaire xinès sobre el qual va escriure al New Yorker i a Age of Ambition. (c) Sarabeth Berman

El llibre també conté una crítica directa al govern xinès: Osnos diu que la percepció de responsabilitat i meritocràcia ”malgrat” la mà de ferro és un mite. La corrupció de la política xinesa no només abasta càrrecs locals, sinó que toca directament els ministres i presidents de la nació. A més, tal com explicava en un perfil recent de l’actual president Xi Jinping, que la meritocràcia sigui el criteri per escollir els dirigents actuals és una llegenda (ben antiga): els càrrecs es guanyen en base a vincles familiars i fidelitats entre dirigents. Parlem de líders com l’exprimer ministre Wen Jiabao i la seva família, que va acumular un patrimoni milionari durant l’etapa del seu mandat, tal com va revelar el New York Times. O l’actual president Xi Jinping, del que el portal financer Bloomberg també va desvelar un enriquiment desorbitat, tant d’ell com de la seva família. Un cop apareguda la notícia, el govern xinès va bloquejar la pàgina de Bloomberg (encara ho està) i va prohibir als bancs i empreses xineses utilitzar els terminals financers que aquest portal financer ofereix. El periodista que va publicar informació va rebre amenaces (la dona d’ Osnos en va rebre algunes de manera indirecta, ja que eren amics) i va acabar deixant el país.

La Xina és un país modern i ha canviat. Té persones fascinants i contradiccions internes incertes. Per veure-­ho, cal passejar per Pequín amb Age of ambition sota el braç.

També pot interessar-te...

  • 39
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, però, ha, del
  • 36
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: és, no, ha, del, al, llibre, però, dels
  • 35
    La Llibreria Calders consagra aquesta segona setmana de març al valor d'editar en els temps que corren. Després dels editors que aposten per autors i del valor (doble, podríem dir) d'editar poesia, aquest dimecres dia 11 s'ha parlat d'editorials independents en general, abraçant des dels 15 anys d'experiència de Valeria…
    Tags: ha, no, dels, és, també, han, del, al
  • 34
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: és, no, del, però, ha, al
  • 34
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, del, al, però

Leave a Comment

Filed under Ressenyes