Tag Archives: ernest hemingway

sobre nàufrags i conqueridors

Quan sentim el nom de García Márquez de seguida pensem en Cien Años de soledad. Jo encara no he tingut temps de llegir-la – i aquest és un d’entre tants altres pecats lectors- , però he devorat les seves peces menors i puc assegurar-vos que són un bombonet. Relato de un náufrago és una perfecta mostra d’habilitat formal concentrada i és també la proesa d’un home. Un home que va sobreviure i es va vendre.

descarga

Gabriel García Márquez és amant de l’anticipació planificada. Ho veiem a la Crónica de una muerte anunciada i en la primera frase sobre el coronel Buendía i el seu tendre record d’infantesa (sí, home, sí, tot allò del fusilamiento, el padre i el hielo). En el cas de Relato de un náufrago (que estuvo diez días a la deriva en una balsa, etc.), no només el títol excedeix amb escreix el gruix de la novel·la sinó que, a més, ens espatlla el final. Explicar el desenllaç del llibre a la portada delata als lectors com a amants de la forma per la forma, i el que Gabo –recordo que així l’anomenava el senyor Aparicio a classe, sempre amb un punt d’adulació irresolta– ve a dir-nos és: “No dubto ni un moment que m’acompanyaràs en el camí de la lectura encara que coneguis l’anècdota (perquè t’agrada com escric)”. I té raó.

El pretext del Relato és l’accident marítim i de legalitat dubtosa patit pel mariner Luis Alejandro Velasco. L’ús ambigu d’aquesta primera persona narrativa (que és el senyor Velasco i no és el senyor Velasco) ens fa topar de nou amb la premissa de l’art per l’art i del pur delectare. Des de la posició del periodista, Márquez ens posa en antecedents i ens comenta que el supervivent en qüestió ja ha donat a conèixer la seva història a tort i a dret fins a convertir-la en la imatge d’una marca de sabates. Els fets del succés i les desventures del nàufrag són àmpliament conegudes, però tot i així:

(Luis Alejando Velasco) tenía un instinto excepcional del arte de narrar, una capacidad de síntesis y una memoria asombrosas, y bastante dignidad silvestre como para sonreírse de su propio heroísmo.

En efecte, sigui gràcies a Luis Alejandro Velasco o a Márquez, la novel·la retrata amb molta precisió la cruesa d’un entorn allunyat del control humà. La narració fa gala d’una descripció incisiva i fina, desproveïda de retòrica i plena de força; vegem, per exemple, la lluitaentre Velasco i la gavina:

A la primera vuelta sentí que se le destrozaron los huesos del cuello. A la segunda vuelta sentí su sangre, viva y caliente, chorreándome por entre los dedos… La cabeza, aún palpitante, se desprendió del cuerpo y quedó latiendo en mi mano.

Fa uns quants anys vaig llegir The Old man and the sea de Hemingway. També tenim un home, un fons marí salvatge i peixots que fan la guitza. Tot i que Hemingway és el narrador ras per excel·lència i Márquez és eminentment colorista, el format dels dos llibrets s’assembla. A Relato de un náufrago la fantasia de Márquez queda justificada pel deliri de la fam i la set del protagonista, que sura durant deu dies sense rumb i és víctima d’al·lucinacions diverses.

En el estado en que me encontraba hay que considerar como un milagro que aquella noche no me arrastraran las olas al fondo del mar. No habría visto. Tenía la realidad confundida en las alucinaciones.

…pero todas las noches veía a Jaime Manjarrés. Conversábamos breves minutos, sobre cualquier cosa, y luego desaparecía. Ya me había acostumbrado a sus visitas.

La ploma de Márquez tot ho fa al servei de la veritat literària, i el format periodístic de l’obra li permet advertir-nos de primera mà sobre la paradoxal inversemblança de la vivència explicada. <<Era tan minucioso y apasionante, que mi único problema literario sería conseguir que el lector lo creyera>>. Allò que és “real”, doncs, és la construcció d’un text compacte i artificial, creïble des d’un punt de vista narratiu. I la creació d’un artefacte fictici implica un tractament del temps desfigurat per la solitud delirant de Luis Renguifo. Recordo que a The Old Man and the Sea Hemingway també es veu obligat a dilatar el temps, pautat per la monotonia dels processos naturals. Al Relato, el rellotge de mà i els taurons són la única guia de Luis Alejandro Velasco.

Todos los días, con asombrosa puntualidad, los tiburones llegaban a las cinco. Había entonces un festín en torno a la balsa. Peces enormes saltaban fuera del agua y pocos momentos después resurgían destrozados.

relato de un naufrago

Els dos autors converteixen la repetició en l’eix dels seus dos relats, perquè en el diàleg entre l’home i el mar el mar esdevé temps en estat pur (i la literatura és temps concentrat, diuen). De fet, un dels grans mèrits de la novel·la de Márquez consisteix en el crescendo de la follia del nàufrag a mesura que passen les hores, i en aquest sentit la novel·la és realista en minúscula –aquell realisme que ens va ensenyar l’avantguarda i que ens diu que n’hi ha més a fora que a dins, que el món és ple de desvariejos. 

Hemingway i Márquez. La figura de l’ancià obsessionat amb seguir sent prou home per véncer un peix gegant està a anys llum del mariner colombià. El protagonista del naufragi no persegueix res a banda de la pròpia i dissortada existència; en alguns passatges fins i tot es distreu de les ganes de viure. A ell no me l’imagino perseguint cap fera per voluntat pròpia, però el vell de Hemingway ho fa – i hem de reconèixer que d’això se’n diu ser Young at heart. Hemingway retrata el model de l’heroi que s’enfronta a l’adversitat i es dirigeix sempre cap a noves fronteres; García Márquez retrata l’home gris que malvèn la seva desgràcia. Luis Alejandro Velasco no és cap self-made man, i potser aquesta és una metàfora de les dues Amèriques, la conqueridora i l’altra, la solitaria América latina.

També pot interessar-te...

  • 30
    Diuen que, a finals dels anys setanta, Carmen Balcells va agafar un avió cap a Londres i es va plantar a ca'l Vargas Llosa. Va oferir-li un tracte: si ella li pagava 500 dòlars al mes (els que el peruà guanyava fent classes al King's College), ell es traslladaria a…
    Tags: no, y, del, márquez, garcía

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

hemingway i l’espanya profunda

Suposo que hauria de començar al·legant aquella frase consoladora de “pa’ gustos, colores”. En tot cas, que Hemingway era un apassionat de la tauromàquia és un fet vist, revist, consolidat i utilitzat per tota mena de posicions polítiques. Sí, a Hemingway li agradaven els toros. De fet, la llegenda diu que quan va morir li van trobar dos tiquets per les següents corridas que hi hauria a Pamplona. Es va fer amb toreros com Cayetano Ordoñez (“Niño de Palma”), Cagancho i sobretot amb Antonio Ordóñez, fill de Cayetano. La passió de l’americà per la tauromàquia es desprén, entre d’altres, de la seva primera novel·la: Fiesta. The Sun Also Rises (1926).
Anys vint. Un grup d’expatriats americans que viuen a París i podrien ser el símbol viu de la Lost Generation, baixen uns quants dies a Pamplona per assistir als Sanfermines. Jake Barnes, el protagonista i narrador de la història, està perdudament enamorat de Brett Ashley, que simbolitza la “nova dona alliberada”. Imatge viva de la promiscuitat, Brett és la maldita que enamora i fa patir tots els homes que l’envolten. Tot i la seva proximitat amb Jake, però, la relació no pot funcionar perquè el pobre noi va ser greument ferit al front italià i ha quedat sexualment impotent. Ai, la vida. 
La novel·la, un romanç d’amor, passions i triangles de sexe i gelosies, parla de la decadència i el no-rumb d’aquesta generació perduda. Efectivament, a tots aquests pobres americans no se’ls veu gaire encarrilats, i tot plegat olora a lluita contra l’absurditat vital que caracteritzà aquest període d’entreguerres. Tot i això, a aquesta circumstància s’hi suma, oju, l’experiència de l’Espanya profunda, que Hemingway coneixia a la perfecció (no va anar a poques corridas, no). A la novel·la, aquesta experiència es materialitza en el romanç entre Brett Ashley i Pedro Romero, un torero de 19 anys del qual la noia s’enamora tan perduda com efímerament.
I aquesta és la part que més m’agrada. Sembla que Hemingway tenia una gran relació amb molts toreros, però tampoc té gaire vergonya a l’hora de retratar la vessant més casposa del orgullo español. M’explico. Brett Ashley desapareix amb el seu torero i, uns dies més tard, es posa en contacte amb Jack perquè aquest la salvi (sí, pobre Jack). Quan es troben a Madrid, Brett li explica que la cosa no ha funcionat. 
“He was ashamed of me for a while, you know.”
“No.”
“Oh, yes. They ragged him about me at the café, I guess. He wanted me to grow my hair out. Me, with long hair. I’d look so like hell.”
“It’s funny.”
“He said it would make me more womanly. I’d look a fright”. 
Així doncs, el torero s’enfada perquè Brett no porta el cabell prou llarg. Tatxàn! I no només això, més tard Brett també afirma: 

“He wanted to marry me, finally.”
“Really?”
“Of course. I can’t even marry Mike.”
“Maybe he thought that would make him Lord Ashley.”
“No. It wasnt’ taht. He really wanted to marry me. So I couldn’t go away from him, he said. He wanted to make it sure I could never go away from him. After I’d gotten more womanly, of course.”
Així doncs, sembla que Hemingway tampoc es va tallar gaire a l’hora d’utilitzar la ironia i pintar el tal Pedro Romero com un torero masclista i conservador en oposició a Brett, la imatge de la dona moderna i alliberada. Molt subjectivament, el diàleg em sembla una magistral contraposició del primitivisme de l’Espanya profunda i la modernitat americana o europea. Òbviament (moment diplomàtic) segur que hi ha molts toreros que són gent fantàstica i els protagonistes es troben amb mil persones meravelloses (el mateix Hemingway va conèixer-hi molta bona gent, a les Espanyes), però el retrat que Hemingway fa d’aquest jove torero em sembla força graciós. 
I, pel que fa a la relació de Hemingway amb la tauromàquia, m’atreviria a dir (i això vol dir que puc estar molt equivocada) que Hemingway no és que defensés la tauromàquia com un esport entretingudot i divertit ni com una tradició que s’ha de mantenir sí o sí, sinó que veia tot el tema tauromàquic com una tragèdia, com una mena de lluita existencialista del torero contra la mort i el no-res. De fet, aquesta idea lligaria més amb la seva visió seriosíssima i transcendentalista del món i amb tota la temàtica de la Lost Generation. Apa, ole!

2 Comments

Filed under Passat i present