Tag Archives: dostoievski

Dostoievski i l’uncommon sense

El mundo ha proclamado la libertad, sobre todo en estos últimos tiempos, ¿y qué vemos en esta libertad suya? ¡Nada más que la esclavitud y el suicidio!
El monjo Zosima a Els germans Karamàzov

Va passar un dimecres qualsevol en un vagó de la línia 1 del metro. Una senyora altament motivada, que intentava convèncer-me ja de bon dematí que “vives en el pecado pero Jesús te ama”, va donar-me aquest pamflet, cortesia de l’església evangèlica Auditorio Canaán:

unnamed (1)

Els germans Karamàzov en tres línies.

Ella no ho sabia, però acabava de proporcionar-me el resum perfecte d’Els germans Karamàzov, totxaco de Dostoievski que casualment tenia entre mans. (Si ens animem, l’home que interroga l’horitzó podria ser el mateix autor, enfrontant-se perplex als misteris de la vida russa durant el segle XIX.) Publicada ara fa 135 anys, la ultimíssima novel·la de Dostoievski és ben bé això: un intent inconclús de conciliar la idea d’un Déu omnipotent amb la d’un món cruel i injust. També és la història d’una família disfuncional on tothom desitja el pitjor a tothom, i un pamflet político-religiós de 1.200 pàgines per on desfilen la flor i nata de la societat russa (lladres, assassins, prostitutes, monjos).

A diferència de contemporanis seus, com Tolstoi o Turguénev, Dostoievski (Moscou, 1821 – Sant Petersburg, 1881) no escrivia d’acord amb els gustos de l’època. Va néixer pobre i va viure una vida molt puta, que va incloure la mort d’esposes i fills, empresonaments injustos, un exili i la convivència constant amb l’epilèpsia. Jugador, alcohòlic, sempre estressat per terminis i deutes a pagar, el pobre Dostoievski podria passar per qualsevol dels seus desgraciats personatges. Les seves novel·les semblen haver estat parides d’una tirada en una nit d’insomni: són angoixants, claustrofòbiques, farcides de plantejaments filosòfics passats de voltes. Es construeixen al voltant de diàlegs eterns, explosions de retòrica febril que tenen lloc en tavernes de mala mort, prostíbuls i habitacions on s’aglutinen famílies miserables, sempre amb alguna dona tísica i un borratxo morint de fred entre els vòmits d’un carreró sòrdid.

loffit_fiodor-dostoievski_04

“Sus hundidas mejillas forman arrugas de color de arcilla, casi sucias, surcadas por el dolor de muchos años; la resquebrajada piel, quemada y sedienta, se tensa en mil grietas (…) A derecha e izquierda sobresalen como enormes bloques de piedra los pómulos eslavos; una enmarañada mata de pelos cubre la áspera boca y el frágil mentón. Tierra, piedra y bosque, un paisaje trágicamente elemental: he aquí las profundidades del rostro de Dostoievski”. (Stefan Zweig)

Això és així perquè Dostoievski no volia complaure el gust burgès, sino captar guspires de veritat allà on la vida es torna més intensa i brutal. Per això Els germans Karamàzov, potser el seu llibre més filosòfic, té la forma d’una història de gelosies, assassinats i robatoris. Sembla dir-nos que no té sentit preguntar-se per l’existència de Déu des de la placidesa d’un sofà esponjós, sino que cal la vitalitat i la passió destructiva d’un Karamàzov. I per això ens presenta els tres germans: Dimitri, “un joven de noble fondo, pero que, ¡ay!, se deja arrastrar por sus pasiones más allá de lo que debiera”; Ivan, l’intel·lectual escèptic; i Aliosha, el benjamí devot i bondadós, que l’autor proclama Heroi de la novel·la ja des del pròleg. Tots tres són fills de Fiodor, un ésser abjecte, roí i luxuriós. Fiodor i Dimitri, pare i fill, enamorats de la mateixa dona i enemistats per qüestions monetàries, seran el nucli d’una tragèdia que els embolcallarà a tots.

A simple vista sembla que cadascun d’ells hagi d’encarnar un arquetip —la passió, la raó, la fe, el vici— però, com diu David Foster Wallace, que sempre ho deia tot una mica millor, “in some ways Dostoevsky was too good for his own good”. L’autor era incapaç de crear un personatge planer, perquè entenia massa bé que els humans som incomplets i tendim a l’ambigüitat i a la redefinició constant. Els Karamàzov i la resta de la fauna de la novel·la son ments torturades; no poden descansar ni un moment, volen abastar el món sencer o morir en l’intent. L’estimat Stefan Zweig va definir molt bé aquesta força motriu que els condueix cap a la catarsi tràgica i els converteix en “personajes febriles ambulantes (…) dotados de este anhelo de vivir «indecente y fanático» que apura las últimas gotas de la copa antes de estrellarla contra la pared”:

Para el common sense de un inglés o de un norteamericano los cuatro Karamázov son cuatro locos y todo el mundo trágico de Dostoievski es un manicomio. (…) Les da igual ser felices. Les da igual estar satisfechos. Y esos extravagantes desprecian más que desean ser ricos. No quieren nada de lo que desea nuestra humanidad entera. Poseen el uncommon sense.

karamazov

Fotograma de la pel·lícula inspirada en “Els germans Karamàzov”.

Paradoxes: Dostoievski retratava tant bé les debilitats, dubtes i vicis dels animalons humans que Nietzsche se’n va fer fan, i fins i tot el va utilitzar com a suport per la seva crítica del cristianisme. Coses de la vida: sent com era (suposadament) un autor de profundes conviccions cristianes, Dostoievski va acabar servint de model al pare de l’ateisme il·lustrat. Hi ha, però, diferències remarcables: Nietszsche proclama que la mort de Déu (una idea sobreexplotada) és la culminació natural del progrés històric, mentre que per al rus és la negació de l’autoritat divina el que porta la humanitat a la vora del precipici. La llibertat, aquesta aberració francesa, és poc més que una via directa cap a la perdició i el fratricidi; sense una ètica rígida i externa som simples animalons amorals, esclaus de les nostres passions i incapaços de diferenciar entre el bé i el mal. Això ho deduïm de la caiguda en desgràcia de Dimitris, Fiodors, Smerdiakovs i altres personatges malaguanyats.

(Suposem que aquesta visió del món té bastant a veure amb el fals afusellament que va patir el pobre Dostoievski als 28 anys: acusat de pertànyer a un cercle revolucionari, va passar-se deu minuts lligat a un pal, amb els ulls embenats, creient que estava a punt de morir. L’arribada de l’indult del tsar és un dels catorze moments estel·lars de la humanitat recollits per Zweig, ja que sense aquesta vivència patètica no existirien tòtems com Crim i càstig i els Karamàzov. Després d’això, qui no es converteix en un fanàtic religiós? Va sobreviure, per cert, però va passar-se quatre anys picant pedra a Sibèria.)

Ara bé, hi ha un subtext amagat a la croada de Dostoievski contra el laicisme. Als Karamàzov es deixa veure de tant en tant: són els moments que ens fan dubtar si l’autor creia realment en el que predicava. Un d’ells és quan Ivan Karamàzov explica al seu germà Aliosha una faula inventada per ell mateix. La història fa així: quinze segles després del seu martiri, Jesucrist apareix a l’Espanya de la Inquisició i realitza miracles a tort i a dret davant d’una plebs meravellada. El Gran Inquisidor, enlloc d’agenollar-se als seus peus, l’arresta i el condemna a la foguera “como el más vil de los herejes”. La víspera de l’execució li explica el motiu: Jesucrist, regalant magnànimament la llibertat als homes, no ha fet més que condemnar-los a la perdició. Els homes necessiten agenollar-se, cedir la seva sobirania a algú que els conegui millor que ells mateixos. Aquest ha estat el rol de l’autoritat catòlica: tornar la pau a les persones al gestionar-los la seva pròpia llibertat. Paraules del Gran Inquisidor:

La libertad, el librepensamiento y la ciencia los conducirán a tal laberinto y los situarán en presencia de tales prodigios y misterios insolubles, que algunos hombres, los indomables y furiosos, se matarán a sí mismos; otros, indomables, pero poco fuertes, se matarán entre sí, y un tercer grupo, los que queden, débiles y desdichados, se arrastrarán a nuestros pies y clamarán: “Sí, vosotros teníais razón, únicamente vosotros estabais en posesión de su misterio y volvemos a vosotros, ¡salvadnos de nosotros mismos!” (…) ¡Comprenderán muy bien, demasiado bien, lo que significa subordinarse de una vez para siempre! Mientras no lo comprendan, los hombres no serán felices.

karamazov

L’edició de Club Editor, amb traducció del francès de Joan Sales.

Segons Zweig, Ivan Karamàzov expressa el pensament més honest de Dostoievski, que alaba la puresa teòrica dels ensenyaments de Crist però els veu inaplicables a una humanitat encegada pels seus instints. Ell mateix era el perfecte contrari d’Aliosha, el seu heroi cast: li encantava llançar-se de cap al vici, experimentar la vida sense aturador (de fet hi ha similituds sospitosíssimes entre Dostoievski i el seu antiheroi, Fiodor Karamàzov, començant pel nom i acabant per la tendència d’ambdós a perdre’s entre copes de conyac). Torturat pels seus dubtes metafísics, l’autor vol estalviar el martiri a la resta de mortals i els insta allunyar-se de la llibertat de consciència:

Dostoievski, que sufre la tortura de Dios, quiere una Humanidad de fe ferviente; él, que sufre por falta de fe, quiere que los hombres sean felices creyendo. Clavado a la cruz de su incredulidad, predica al pueblo la ortodoxia, reprime sus propios conocimientos porque sabe que desgarran y queman, y predica la mentira, que da la felicidad, la estricta y literal fe del campesino (…) como su Gran Inquisidor, quiere ahorrar a la Humanidad el tormento de la libertad de conciencia y arrullarla con el ritmo muerto de la autoridad.

Però si no podia aferrar-se al cent per cent a la religió, sí que podia fer-ho a la pàtria. La miserable pagesia russa apareix una i altra vegada com a símbol d’humiltat, d’impecabilitat moral enfront els revolucionaris contagiats d’idees europees. (Sembla que els quatre anys a Sibèria li van servir per entendre una cosa: els camperols i proletaris russos no sentien cap simpatia envers els intel·lectualets que pretenien alliberar-los des dels salons de Moscou.) Durant una època va veure’s obligat a exiliar-se a Europa, per on va rodolar durant anys com un vagabund, fet que encara va encendre més el seu odi contra el vell continent. Per a ell, Europa no és més que un cau de corrupció, generador d’idees perverses que amenacen de tacar la puresa de la Rússia ortodoxa. Zweig ho resumeix així de bé:

[Per a Dostoievski:] ¿Qué es Europa? Un cementerio, quizá con nuevas tumbas, pero apestando a podredumbre, ni siquiera es estiércol para la nueva siembra. Ésta sólo prospera en suelo ruso. Los franceses, unos fatuos y presumidos; los alemanes, un vil pueblo de salsicheros; los ingleses, mercachifles de la sutileza; los judíos, orgullo hediondo; el catolicismo, una doctrina del demonio, un escarnio de Cristo; el protestantismo, la fe de un Estado de racionalistas; ambas religiones, caricaturas de la única fe verdadera: la de la Iglesia rusa. El Papa, el Satanás con tiara; nuestras ciudades, Babilonia, la gran prostituta del Apocalipsis; nuestra ciencia, un artificio vanidoso; la democracia, caldo espeso de un cerebro blando; la revolución, una chiquillada chapucera para tontos y engañados; el pacifismo, chisme de viejas. Todas las ideas de Europa son un ramo de flores secas y marchitas, buenas sólo para tirar al estercolero.

Etcètera, etcètera. Hi ha alguns elements als Karamàzov —com el menyspreu obert envers els ateus, els “judíos de poca monta”, les dones— que llegits l’any 2015 des de la Barcelona d’Ada Colau tenen un punt arcaic i poc seriós. Però Dostoievski és Dostoievski i d’alguna manera fa que tot això passi a segon pla. Sobretot perquè, tot i que provi de moralitzar, no se n’acaba de sortir: sona tant convençut quan parla a través del monjo Zosima com quan ho fa amb les paraules d’Ivan Karamàzov, el qual rebutja indignat creure en un Déu que permet el patiment dels innocents. Només aquest Dostoievski, sever però compassiu, tant ple de contradiccions que l’abraçaríem, pot encandilar tant Nietzsche com Joan Sales, qui va traduir Els germans Karamàzov al català i la va declarar “obra màxima de la novel·la cristiana universal”. Serà que la bona literatura no dóna respostes sinó que planteja les preguntes adequades i després les deixa allà, per què els lectors els donin resposta al llarg dels temps.

Llibres citats:

- Els germans Karamàzov, de Fiodor Dostoievski

- Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski), d’Stefan Zweig

- Momentos estelares de la humanidad, d’Stefan Zweig

- Joseph Frank’s Dostoevsky (recollit a Consider the Lobster and other essays), de David Foster Wallace

També pot interessar-te...

  • 58
    He visto playas de sacarosa y aguas de un azul muy brillante. He visto un traje informal completamente rojo con las solapas evasé. He notado el olor de la loción de bronceado extendida sobre diez mil kilos de carne caliente. Me han llamado “colega” en tres países distintos. He visto…
    Tags: del, no, és, los, foster, wallace, y, david
  • 57
    David Foster Wallace es va treure les cadenes, va donar mitja volta, va emprendre el difícil camí ascendent, va sortir de la cova i va veure amb els seus propis ulls totes les misèries i frustracions i neurosis i avorriments i depravacions sexuals i sentiments contradictoris que configuraven les persones…
    Tags: del, és, wallace, no, al, y, més, però, dels, foster
  • 38
    Stefan Zweig ens agrada, i molt. Durant aquest desembre se'n parlarà i se'l versionarà bastant, així que us llistem tres esdeveniments imminents al voltant de la seva vida, la seva obra i la seva mort. - Dimecres 9 de desembre, a les 19.30 h: Rafael Argullol parlarà sobre Zweig, que…
    Tags: zweig, més, al, és, stefan, del
  • 36
    L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
    Tags: és, no, això, david
  • 30
    Sempre he pensat que això de la Great American Novel era una cosa que només els ianquis podien inventar-se. Una novel·la llarga, èpica, convincent, que descrigui un món concret i universal que parli, a fi de comptes, de la pròpia identitat dels Estats Units d'Amèrica. Evidentment, molts països tenen els…
    Tags: és, dels, del, al, foster, wallace, david

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

qui de jove menja sardines

(Parlem de Crim i càstig i posem una quantitat de SPOILERS alarmant.)

Som a finals d’abril de 1849. Dostoievski és arrestat juntament amb els altres membres del cercle Petrashevsky, un grup d’intel·lectuals progressistes, per ordre del tsar Nicolau I, el qual ha decidit que les revolucions europees del 1848 no li agraden i que no tolerarà cap mena de filtreig amb coses socialistes. Després d’uns mesos de deliberació, els diuen que els executaran. Un cop lligats i amb els ulls envenats, esperant l’imminent afusellament, les armes s’abaixen. Ha arribat una carta: és l’indult del tsar. En comptes de morir, els presos hauran de complir una pena a Sibèria. A Dostoievski, suposem que encara amb un “ai” al cor del tamany de mil elefants, li toquen cinc anys de treballs forçats. 

El pobre Dostoievski, al cel sigui, arrossegaria aquest trauma de cavall durant tota la seva vida. De fet, les seves petjades es poden veure en algunes de les seves Grans Obres, i aquí introduïm, lleugerament, fluïdament, el totxaco de Crim i càstig. Tatxan! 

Dostoievski dibuixat per Farel Dalrymple

El paral·lel entre el protagonista, Raskòlnikov i el mateix Dostoievski és evident: Dostoievski, que durant els anys de Sibèria i de feina de soldat al Kazakhstan s’havia empapat de cristianisme, va convertir-se en un crític radical de les idees nihilistes i socialistes i revolucionàries de l’època (idees que, recordem, ell mateix havia practicat abans de ser arrestat). Així doncs, Raskòlnikov no deixa de ser una mena de redempció per Dostoievski: el jove que ha comès errors i que ha filtrejat amb el pecat però que, gràcies a Déu, és salvat a través de l’amor cristià. La història de Raskòlnikov és la d’un Dostoievski penedit. Personalment, la novel·la em sembla una Novel·la, però en aquest sentit subscric l’opinió de Nabokov pel que fa a la tendència redemptora de Dostoievski: 

Dostoyevski no llegó a sacudirse nunca la influencia que habían ejercido sobre él la novela europea de misterio y la novela sentimental. La influencia sentimental implicaba ese tipo de conflicto que a él le gustaba: situar a persones virtuosas en situaciones patéticas y después extraer de esas situaciones hasta la última gota de patetismo. (…) A mi no me gusta ese truco de que sus personajes ‘lleguen a Jesus a fuerza de pecar’ o, en palabras más groseras de Iván Bunin, ‘pringarlo todo de Jesús’. 

Doncs això. Redempcions apart, però, la novel·la consisteix bàsicament en una magnifica contraposició entre teoria i pràctica, entre abstraccions i realitats tangibles: Raskòlnikov comet un crim per raons purament teòriques i metafísiques (per la creença que hi ha certs homes extraordinaris que tenen dret a matar gent ordinària si això contribueix al bé de la humanitat), però després tota la novel·la consisteix en un estira-i-arronsa d’angoixes, persecucions, sospites i defenses empedreïdes. A nivell teòric i estètic, el hit de la novel·la és el diàleg que hi ha entre  el policia Porfiri Petròvitx i Raskòlnikov al final de la 3a part: Porfiri Petròvitx i Raskòlnikov conversen desinteressadament i a nivell teòric, però en realitat Raskòlnikov està utilitzant teories que justificarien el seu crim i Petròvitx li fa preguntes pràctiques i acusadores -està segur que ell és l’assassí. Tot està fet, però, sota un vel de cordialitat total. 

Directament relacionat amb el primer hit, el segon és al principi de la 4a part. Raskòlnikov conversa amb Arcadi Ivanòvitx Svidrigàilov i hi ha un intercanvi de papers: efectivament, Svidrigàilov utilitza teories abstractes per justificar el seu “crim” amb Dúnia (“considereu, però, que sóc home, et nihil humanum… en un mot, que sóc capaç de ser temptat i d’estimar”) i Raskòlnikov li diu, ras i curt, que no li vingui amb tonteries i que les explicacions metafòriques tant se li’n foten. Ens agraden, ens agraden molt les coses que es diuen sense ser dites i la manera com Dostoievski descriu l’hipocresia general. Alegria! 

Dostoievski (esquerra) a la presó.

En tot cas, però, l’objectiu era centrar-se entre les sospitoses similituds que hi havia entre el protagonista i un Dostoievski obsessionat amb la salvació i la superioritat ètica del sofriment cristià. Fins a quin punt no és Raskòlnikov un alter ego del revolucionari Dostoievski en els seus anys de rauxa i xerinola? Fins a quin punt és la joventut eixelebrada de l’autor el CRIM, i Crim i càstig el CÀSTIG? Raskòlnikov, tot i les simpaties que pugui generar, no deixa de ser un mal exemple: la moralina que es desprén del llibre és que “un nen s’ha portat malament, ha pecat, ho ha fet tot fatal, ha perdut tothom i ha anat a Sibèria, però ha trobat l’amor en Déu” (i en Sònia, no fotem). Això que li passa a Dostoievski amb tots els mals de Crim i càstig hi ha un refrany català que ho il·lustra perfectament: qui de jove menja sardines, de vell caga les espines. Fi.


Leave a Comment

Filed under Eros i Thanatos