Tag Archives: don delillo

hipertròfia occidental

Per la teva paraula
la paraula que et dreça, que et travessa,
emergeix l’univers
i brolla l’espai-temps dels impossibles
-allò que dura ho funden els poetes-,
els llavis de la reina Nefertiti,
la desfeta de Troia,
i la bellesa pura
d’aquelles dues torres que s’esfondren.

Francesc J. Vélez

El recull La violence du monde és el resultat de dues conferències que els filòsofs francesos Jean Baudrillard i Edgar Morin van pronunciar a lInstitut du monde arabe de París l’any 2003. Dos anys després de l’atemptat al World Trade Center de Nova York, dos pensadors europeus consolidats intenten escatir el seu llegat, és a dir: dilucidar el significat de la violència terrorista en un món global, la recontextualització que es produeix després de l’onze de setembre de 2001.

violencia-mundo-baudrillard-morin

La coberta d’Editions du félin.

Estudiants de La Sorbonne, Baudrillard i Morin entronquen amb l’“escola” francesa de pensadors contemporanis de Sartre, Foucault, Barthes, Derrida o Deleuze. Parlem, doncs, d’una crítica sempre ancorada en la realitat del seu temps, d’una teòrica amb historicitat i concretesa: el cas de les twin towers ofereix a aquests filòsofs una nova possibilitat d’analitzar el seu temps des de diferents pols, de la filosofia a la sociologia o l’antropologia. Les seves reflexions a propòsit dels atemptats de l’11-S són contribucions essencials per comprendre el sentit del terrorisme contemporani i el nou ordre mundial post nine-eleven.

Jean Baudrillard comença la seva reflexió posant de relleu el significat simbòlic de l’arquitectura. Els gratacels de Manhattan, resultat d’una verticalitat competitiva a imatge i semblança del sistema capitalista, no són el símbol exacte de l’arrogància i l’excés de poder d’Occident? Així, la destrucció del World Trade Center esdevé simbòlica, una idea força difosa pels mitjans: l’atac a les torres bessones és un dramàtic intent de destrucció del poder liberal-financer. “Ya no era una calle sino un mundo, un tiempo y un espacio de ceniza”, que diu Don DeLillo a la seva novel·la El hombre del salto.

Jean Baudrillard amb cigarreta, il·lustrat per Guillem Cifré.

Jean Baudrillard il·lustrat per Guillem Cifré.

I Baudrillard continua. Aquesta arquitectura monstruosa, declara, és també consubstancial i portadora de la seva pròpia idea de destrucció. En altres paraules: la duplicació i emmirallament orgullós de les dues torres, l’anormalitat arquitectònica, la seva “violència” constructiva és el mirall de la violència del poder exercida per Occident i que reclama ser confrontada. En l’àmbit literari, hi ha un fragment de la mateixa obra de DeLillo que permet entendre millor aquesta idea:

Para esto edificasteis las torres, sin embargo, ¿no? ¿No se levantaron las torres como fantasía de riqueza y poder que algún día se convirtiesen en fantasías de destrucción? Una cosa así se construye para verla caer. La provocación es evidente. ¿Qué otra razón podría haber para llegar tan alto y luego doblar, hacerlo por duplicado? Como es una fantasía, ¿por qué no hacerla dos veces? Es como decir: “Aquí está, a ver si la derribas”.

L’estètica mateixa del World Trade Center, assegura Baudrillard, desperta un doble sentiment contradictori de repulsió i d’atracció; una resposta que, pensant des de l’art, recorda a la categoria estètica setcentista del sublim: la plasmació en el llenç de la màxima emoció i desmesura possibles que provoca en l’espectador un primer sentiment d’horror i de neguit que acaben esdevenint plaents.

La sublimitat de les torres bessones, amb tota la seva dimensió simbòlica, provoca doncs un desig de veure-les desaparèixer com a desafiament i antagonisme radical a l’ofensa occidental. El terrorisme naixent és una forma de contrapoder a l’ordre consumat del sistema capitalista, una reacció brutal a la injustícia d’Occident. Lluny de justificar “l’intercanvi impossible de la mort” que defineix el terrorisme, Baudrillard afirma que aquests actes són el mirall exorbitant de la pròpia violència del poder, d’un excés de poder que ha creat les situacions objectives perquè aquest terrorisme es desenvolupi. L’esfera capitalista, el contemporani liberalisme triomfant, amb l’arquitectura arrogant del World Trade Center com a estendard, no és aliena, per tant, a la seva pròpia destrucció simbòlica.

Edgar Morin. (c) Audrey Cerdan

Per la seva banda, Edgar Morin planteja una hipòtesis del terrorisme clarament historicista. L’autor de La Méthode defineix els atemptats de l’11-S en termes de shock: tal i com destaca Noam Chomsky a 11/09/2011, per primera vegada les armes apunten en direcció contrària, per primera vegada hi ha una lluita implacable contra Occident mateix, una oposició radical a aquell Occident que, després de la fi de la Unió Soviètica i de l’ocàs de l’economia burocràtica, estén arreu un únic mercat d’Estat guiat pel liberalisme i la competència.

D’aquesta manera, Morin assenyala la globalització (en la seva fase definitiva posterior a la caiguda del mur de Berlín) com a causant primera d’una invasió de totes les àrees humanes per part de l’economia. I encara més: entesa com el principal fenomen contributiu a la unificació del món sota un mateix signe occidental, la globalització sembraria les condicions necessàries per a la cristal·lització de règims identitaris contraris a Occident (nacionalismes, integrismes, fonamentalismes). Molt crític amb el mite del progrés, l’ideal de desenvolupament i la raó occidentals, Morin també apunta (de manera menys explícita) a l’arrogància del sistema com a consubstancial al seu intent de destrucció.

Les respostes o solucions a aquesta situació d’hipertròfia occidentalista que el filòsof finalment intenta donar (a diferència de la conferència de Baudrillard) resulten manifestament i reconegudament vagues i deficients: Morin parla d’un servei cívic dels països rics, d’afavorir el sorgiment d’una societat-món, de crear un Parlament mundial, de salvar la biosfera, d’aconseguir una consciència global… Un seguit de bons propòsits que semblen lluny de les possibilitats reals d’acció de l’actual conjuntura mundial. El mateix autor reconeix, a causa d’una “immaduresa de les nacions”, el seu caràcter improbable però no impossible.

A tall de conclusió, cal posar de relleu el paper de Jean Baudrillard i Edgar Morin en la “qüestió terrorista” a l’hora de trencar amb una visió maniquea dominant. La seva és una crítica emmarcada en la línia de denúncia de l’abús discursiu del mal (i aquí cito Richard J. Bernstein), del simplisme demagògic, de l’utilització del mal com a arma política. La il·lusió maniquea dels atemptats del World Trade Center es trenca a La violence du monde quan Baudrillard i Morin, enlloc de posar l’accent en un rival demoníac extern, busquen l’enemic a casa, disposen el conflicte des d’una òptica on víctima i botxí resulten indissociables. Ambdós autors coincideixen en “la raó profunda” del terrorisme: el terror contra el terror, la resposta a un poder insuportable que ha creat unes profundes desigualtats. D’aquesta manera, ens diuen Baudrillard i Morin, Occident no està en condicions de personalitzar un enemic evitant la seva responsabilitat en els atemptats.

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

ionquis del Dylar*

- ¿Y si la muerte no fuese otra cosa que ruido?
- Un ruido eléctrico.
- Que oyéramos eternamente. Un ruido omnipresente. Qué horror.
Oblideu les catàstrofes naturals, les malalties sobtades i violentes. No morirem de lliscaments de la terra, ni incendis forestals, ni terratrèmols, ni avions de companyies low cost estrellats enmig de cims nevats, ni espectaculars accidents múltiples a l’AP-7. El perill es troba més aviat en aquesta mena de distorsió que a vegades sembla llunyana però sempre és allà, xiuxiuejant paraules incomprensibles a cau d’orella. La mort és un soroll de fons uniforme, persistent, asfixiant. És allò que emana del murmuri conjunt del tràfic, la ràdio, la televisió, el microones, les línees d’alta tensió a uns metres de casa, el radar que detecta la velocitat a la que conduim per la carretera i la maquinària de l’ascensor en ple funcionament. La mort és la única cosa que ens acompanya tota la vida.

Resulta muy extraño. Padecemos estos miedos terribles, profundos y constantes en torno a nosotros mismos y a la gente que amamos y, sin embargo, vamos de un lado a otro, charlamos con la gente, comemos y bebemos. Nos las arreglamos para funcionar. Nuestros sentimientos son profundos y reales. ¿Acaso no deberían bastar para paralizarnos? ¿Cómo es posible que sobrevivamos a ellos, al menos durante un tiempo? ¿Cómo es que nadie advierte cuán atemorizados nos hemos sentido la noche anterior o esa misma mañana?

Parla Jack Gladney, un apacible catedràtic especialitzat en estudis sobre Hitler en una universitat de províncies. Duu ulleres fosques i una venerable túnica negra, resideix en una casa adosada d’un suburbi benestant nord-americà i presumeix d’un esperit crític i escèptic llaurat al llarg dels anys. Però ell, com la seva família, protagonistes de White Noise (Ruido de fondo en espanyol) tem la mort. Desesperadament. Sap que tard o d’hora arribarà el punt i final i s’atrinxera en un món d’artilugis tecnològics, visites al supermercat, fast food i discussions familiars banalíssimes. Però no hi ha res a fer. Amb una angoixa digna de Raskolnikov, Gladney s’enfronta com pot amb aquest núvol tòxic, real o simbòlic, format per totes les petites evidències que confirmen el destí final. Nosaltres també ho sospitem: acabarà amb nosaltres el calor que exhalen a les ciutats els autobusos, els rascacels, les multituds formades per compradors i oficinistes, l’escalfor cancerígena que emana de les aceres i del cel enverinat, dels túnels subterranis, del menjar i el sexe. La mort ens persegueix; és el soroll de fons del qual intentem escapar quan comprem bitllets d’avió per anar a llocs amb alfabets estranys. El que ens porta a tenyir-nos el cabell, obrir blocs, militar a partits polítics i tenir descendència. Ho diu Don Delillo, no exactament així, però d’una manera similar, i jo hi estic bastant d’acord.

 -Porque la muerte está en el aire -dijo suavemente-. Liberan un material que se encontraba suprimido, que nos aproxima a cosas que desconocíamos acerca de nosotros mismos. Probablemente la mayor parte de nosotros hemos contemplado ya nuestra propia muerte, pero ignoramos cómo sacar su imagen a la superfície. Tal vez el día que muramos, lo primero que diremos será: “Conozco esta sensación. Yo ya he estado aquí.”

*El Dylar és una pastilla dissenyada per un grup de científics, finançat per una gran multinacional farmacèutica, que investiga clandestinament per crear un medicament que extirpi de forma definitiva la por a la mort del cervell humà. La seva eficiència no està 100% testada.

Leave a Comment

Filed under Els homes i els dies, Pares i fills