Tag Archives: david foster wallace

Dostoievski i l’uncommon sense

El mundo ha proclamado la libertad, sobre todo en estos últimos tiempos, ¿y qué vemos en esta libertad suya? ¡Nada más que la esclavitud y el suicidio!
El monjo Zosima a Els germans Karamàzov

Va passar un dimecres qualsevol en un vagó de la línia 1 del metro. Una senyora altament motivada, que intentava convèncer-me ja de bon dematí que “vives en el pecado pero Jesús te ama”, va donar-me aquest pamflet, cortesia de l’església evangèlica Auditorio Canaán:

unnamed (1)

Els germans Karamàzov en tres línies.

Ella no ho sabia, però acabava de proporcionar-me el resum perfecte d’Els germans Karamàzov, totxaco de Dostoievski que casualment tenia entre mans. (Si ens animem, l’home que interroga l’horitzó podria ser el mateix autor, enfrontant-se perplex als misteris de la vida russa durant el segle XIX.) Publicada ara fa 135 anys, la ultimíssima novel·la de Dostoievski és ben bé això: un intent inconclús de conciliar la idea d’un Déu omnipotent amb la d’un món cruel i injust. També és la història d’una família disfuncional on tothom desitja el pitjor a tothom, i un pamflet político-religiós de 1.200 pàgines per on desfilen la flor i nata de la societat russa (lladres, assassins, prostitutes, monjos).

A diferència de contemporanis seus, com Tolstoi o Turguénev, Dostoievski (Moscou, 1821 – Sant Petersburg, 1881) no escrivia d’acord amb els gustos de l’època. Va néixer pobre i va viure una vida molt puta, que va incloure la mort d’esposes i fills, empresonaments injustos, un exili i la convivència constant amb l’epilèpsia. Jugador, alcohòlic, sempre estressat per terminis i deutes a pagar, el pobre Dostoievski podria passar per qualsevol dels seus desgraciats personatges. Les seves novel·les semblen haver estat parides d’una tirada en una nit d’insomni: són angoixants, claustrofòbiques, farcides de plantejaments filosòfics passats de voltes. Es construeixen al voltant de diàlegs eterns, explosions de retòrica febril que tenen lloc en tavernes de mala mort, prostíbuls i habitacions on s’aglutinen famílies miserables, sempre amb alguna dona tísica i un borratxo morint de fred entre els vòmits d’un carreró sòrdid.

loffit_fiodor-dostoievski_04

“Sus hundidas mejillas forman arrugas de color de arcilla, casi sucias, surcadas por el dolor de muchos años; la resquebrajada piel, quemada y sedienta, se tensa en mil grietas (…) A derecha e izquierda sobresalen como enormes bloques de piedra los pómulos eslavos; una enmarañada mata de pelos cubre la áspera boca y el frágil mentón. Tierra, piedra y bosque, un paisaje trágicamente elemental: he aquí las profundidades del rostro de Dostoievski”. (Stefan Zweig)

Això és així perquè Dostoievski no volia complaure el gust burgès, sino captar guspires de veritat allà on la vida es torna més intensa i brutal. Per això Els germans Karamàzov, potser el seu llibre més filosòfic, té la forma d’una història de gelosies, assassinats i robatoris. Sembla dir-nos que no té sentit preguntar-se per l’existència de Déu des de la placidesa d’un sofà esponjós, sino que cal la vitalitat i la passió destructiva d’un Karamàzov. I per això ens presenta els tres germans: Dimitri, “un joven de noble fondo, pero que, ¡ay!, se deja arrastrar por sus pasiones más allá de lo que debiera”; Ivan, l’intel·lectual escèptic; i Aliosha, el benjamí devot i bondadós, que l’autor proclama Heroi de la novel·la ja des del pròleg. Tots tres són fills de Fiodor, un ésser abjecte, roí i luxuriós. Fiodor i Dimitri, pare i fill, enamorats de la mateixa dona i enemistats per qüestions monetàries, seran el nucli d’una tragèdia que els embolcallarà a tots.

A simple vista sembla que cadascun d’ells hagi d’encarnar un arquetip —la passió, la raó, la fe, el vici— però, com diu David Foster Wallace, que sempre ho deia tot una mica millor, “in some ways Dostoevsky was too good for his own good”. L’autor era incapaç de crear un personatge planer, perquè entenia massa bé que els humans som incomplets i tendim a l’ambigüitat i a la redefinició constant. Els Karamàzov i la resta de la fauna de la novel·la son ments torturades; no poden descansar ni un moment, volen abastar el món sencer o morir en l’intent. L’estimat Stefan Zweig va definir molt bé aquesta força motriu que els condueix cap a la catarsi tràgica i els converteix en “personajes febriles ambulantes (…) dotados de este anhelo de vivir «indecente y fanático» que apura las últimas gotas de la copa antes de estrellarla contra la pared”:

Para el common sense de un inglés o de un norteamericano los cuatro Karamázov son cuatro locos y todo el mundo trágico de Dostoievski es un manicomio. (…) Les da igual ser felices. Les da igual estar satisfechos. Y esos extravagantes desprecian más que desean ser ricos. No quieren nada de lo que desea nuestra humanidad entera. Poseen el uncommon sense.

karamazov

Fotograma de la pel·lícula inspirada en “Els germans Karamàzov”.

Paradoxes: Dostoievski retratava tant bé les debilitats, dubtes i vicis dels animalons humans que Nietzsche se’n va fer fan, i fins i tot el va utilitzar com a suport per la seva crítica del cristianisme. Coses de la vida: sent com era (suposadament) un autor de profundes conviccions cristianes, Dostoievski va acabar servint de model al pare de l’ateisme il·lustrat. Hi ha, però, diferències remarcables: Nietszsche proclama que la mort de Déu (una idea sobreexplotada) és la culminació natural del progrés històric, mentre que per al rus és la negació de l’autoritat divina el que porta la humanitat a la vora del precipici. La llibertat, aquesta aberració francesa, és poc més que una via directa cap a la perdició i el fratricidi; sense una ètica rígida i externa som simples animalons amorals, esclaus de les nostres passions i incapaços de diferenciar entre el bé i el mal. Això ho deduïm de la caiguda en desgràcia de Dimitris, Fiodors, Smerdiakovs i altres personatges malaguanyats.

(Suposem que aquesta visió del món té bastant a veure amb el fals afusellament que va patir el pobre Dostoievski als 28 anys: acusat de pertànyer a un cercle revolucionari, va passar-se deu minuts lligat a un pal, amb els ulls embenats, creient que estava a punt de morir. L’arribada de l’indult del tsar és un dels catorze moments estel·lars de la humanitat recollits per Zweig, ja que sense aquesta vivència patètica no existirien tòtems com Crim i càstig i els Karamàzov. Després d’això, qui no es converteix en un fanàtic religiós? Va sobreviure, per cert, però va passar-se quatre anys picant pedra a Sibèria.)

Ara bé, hi ha un subtext amagat a la croada de Dostoievski contra el laicisme. Als Karamàzov es deixa veure de tant en tant: són els moments que ens fan dubtar si l’autor creia realment en el que predicava. Un d’ells és quan Ivan Karamàzov explica al seu germà Aliosha una faula inventada per ell mateix. La història fa així: quinze segles després del seu martiri, Jesucrist apareix a l’Espanya de la Inquisició i realitza miracles a tort i a dret davant d’una plebs meravellada. El Gran Inquisidor, enlloc d’agenollar-se als seus peus, l’arresta i el condemna a la foguera “como el más vil de los herejes”. La víspera de l’execució li explica el motiu: Jesucrist, regalant magnànimament la llibertat als homes, no ha fet més que condemnar-los a la perdició. Els homes necessiten agenollar-se, cedir la seva sobirania a algú que els conegui millor que ells mateixos. Aquest ha estat el rol de l’autoritat catòlica: tornar la pau a les persones al gestionar-los la seva pròpia llibertat. Paraules del Gran Inquisidor:

La libertad, el librepensamiento y la ciencia los conducirán a tal laberinto y los situarán en presencia de tales prodigios y misterios insolubles, que algunos hombres, los indomables y furiosos, se matarán a sí mismos; otros, indomables, pero poco fuertes, se matarán entre sí, y un tercer grupo, los que queden, débiles y desdichados, se arrastrarán a nuestros pies y clamarán: “Sí, vosotros teníais razón, únicamente vosotros estabais en posesión de su misterio y volvemos a vosotros, ¡salvadnos de nosotros mismos!” (…) ¡Comprenderán muy bien, demasiado bien, lo que significa subordinarse de una vez para siempre! Mientras no lo comprendan, los hombres no serán felices.

karamazov

L’edició de Club Editor, amb traducció del francès de Joan Sales.

Segons Zweig, Ivan Karamàzov expressa el pensament més honest de Dostoievski, que alaba la puresa teòrica dels ensenyaments de Crist però els veu inaplicables a una humanitat encegada pels seus instints. Ell mateix era el perfecte contrari d’Aliosha, el seu heroi cast: li encantava llançar-se de cap al vici, experimentar la vida sense aturador (de fet hi ha similituds sospitosíssimes entre Dostoievski i el seu antiheroi, Fiodor Karamàzov, començant pel nom i acabant per la tendència d’ambdós a perdre’s entre copes de conyac). Torturat pels seus dubtes metafísics, l’autor vol estalviar el martiri a la resta de mortals i els insta allunyar-se de la llibertat de consciència:

Dostoievski, que sufre la tortura de Dios, quiere una Humanidad de fe ferviente; él, que sufre por falta de fe, quiere que los hombres sean felices creyendo. Clavado a la cruz de su incredulidad, predica al pueblo la ortodoxia, reprime sus propios conocimientos porque sabe que desgarran y queman, y predica la mentira, que da la felicidad, la estricta y literal fe del campesino (…) como su Gran Inquisidor, quiere ahorrar a la Humanidad el tormento de la libertad de conciencia y arrullarla con el ritmo muerto de la autoridad.

Però si no podia aferrar-se al cent per cent a la religió, sí que podia fer-ho a la pàtria. La miserable pagesia russa apareix una i altra vegada com a símbol d’humiltat, d’impecabilitat moral enfront els revolucionaris contagiats d’idees europees. (Sembla que els quatre anys a Sibèria li van servir per entendre una cosa: els camperols i proletaris russos no sentien cap simpatia envers els intel·lectualets que pretenien alliberar-los des dels salons de Moscou.) Durant una època va veure’s obligat a exiliar-se a Europa, per on va rodolar durant anys com un vagabund, fet que encara va encendre més el seu odi contra el vell continent. Per a ell, Europa no és més que un cau de corrupció, generador d’idees perverses que amenacen de tacar la puresa de la Rússia ortodoxa. Zweig ho resumeix així de bé:

[Per a Dostoievski:] ¿Qué es Europa? Un cementerio, quizá con nuevas tumbas, pero apestando a podredumbre, ni siquiera es estiércol para la nueva siembra. Ésta sólo prospera en suelo ruso. Los franceses, unos fatuos y presumidos; los alemanes, un vil pueblo de salsicheros; los ingleses, mercachifles de la sutileza; los judíos, orgullo hediondo; el catolicismo, una doctrina del demonio, un escarnio de Cristo; el protestantismo, la fe de un Estado de racionalistas; ambas religiones, caricaturas de la única fe verdadera: la de la Iglesia rusa. El Papa, el Satanás con tiara; nuestras ciudades, Babilonia, la gran prostituta del Apocalipsis; nuestra ciencia, un artificio vanidoso; la democracia, caldo espeso de un cerebro blando; la revolución, una chiquillada chapucera para tontos y engañados; el pacifismo, chisme de viejas. Todas las ideas de Europa son un ramo de flores secas y marchitas, buenas sólo para tirar al estercolero.

Etcètera, etcètera. Hi ha alguns elements als Karamàzov —com el menyspreu obert envers els ateus, els “judíos de poca monta”, les dones— que llegits l’any 2015 des de la Barcelona d’Ada Colau tenen un punt arcaic i poc seriós. Però Dostoievski és Dostoievski i d’alguna manera fa que tot això passi a segon pla. Sobretot perquè, tot i que provi de moralitzar, no se n’acaba de sortir: sona tant convençut quan parla a través del monjo Zosima com quan ho fa amb les paraules d’Ivan Karamàzov, el qual rebutja indignat creure en un Déu que permet el patiment dels innocents. Només aquest Dostoievski, sever però compassiu, tant ple de contradiccions que l’abraçaríem, pot encandilar tant Nietzsche com Joan Sales, qui va traduir Els germans Karamàzov al català i la va declarar “obra màxima de la novel·la cristiana universal”. Serà que la bona literatura no dóna respostes sinó que planteja les preguntes adequades i després les deixa allà, per què els lectors els donin resposta al llarg dels temps.

Llibres citats:

- Els germans Karamàzov, de Fiodor Dostoievski

- Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski), d’Stefan Zweig

- Momentos estelares de la humanidad, d’Stefan Zweig

- Joseph Frank’s Dostoevsky (recollit a Consider the Lobster and other essays), de David Foster Wallace

També pot interessar-te...

  • 58
    He visto playas de sacarosa y aguas de un azul muy brillante. He visto un traje informal completamente rojo con las solapas evasé. He notado el olor de la loción de bronceado extendida sobre diez mil kilos de carne caliente. Me han llamado “colega” en tres países distintos. He visto…
    Tags: del, no, és, los, foster, wallace, y, david
  • 57
    David Foster Wallace es va treure les cadenes, va donar mitja volta, va emprendre el difícil camí ascendent, va sortir de la cova i va veure amb els seus propis ulls totes les misèries i frustracions i neurosis i avorriments i depravacions sexuals i sentiments contradictoris que configuraven les persones…
    Tags: del, és, wallace, no, al, y, més, però, dels, foster
  • 38
    Stefan Zweig ens agrada, i molt. Durant aquest desembre se'n parlarà i se'l versionarà bastant, així que us llistem tres esdeveniments imminents al voltant de la seva vida, la seva obra i la seva mort. - Dimecres 9 de desembre, a les 19.30 h: Rafael Argullol parlarà sobre Zweig, que…
    Tags: zweig, més, al, és, stefan, del
  • 36
    L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
    Tags: és, no, això, david
  • 30
    Sempre he pensat que això de la Great American Novel era una cosa que només els ianquis podien inventar-se. Una novel·la llarga, èpica, convincent, que descrigui un món concret i universal que parli, a fi de comptes, de la pròpia identitat dels Estats Units d'Amèrica. Evidentment, molts països tenen els…
    Tags: és, dels, del, al, foster, wallace, david

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

Great American Novel: les arrels

Sempre he pensat que això de la Great American Novel era una cosa que només els ianquis podien inventar-se. Una novel·la llarga, èpica, convincent, que descrigui un món concret i universal que parli, a fi de comptes, de la pròpia identitat dels Estats Units d’Amèrica. Evidentment, molts països tenen els seus Grans Escriptors: França té Balzacs i Flauberts, Rússia té Dostoievskis i Tólstois, etcètera. Però en general els acadèmics francesos no s’asseuen a discutir sobre què és i què no és “le Grand Roman Français”. La discussió al voltant d’un terme tan fort com la Great American Novel ha passat, sobretot, a un país d’alt nivell d’entusiasme i preocupació per l’excel·lència nacional com són els Estats Units d’Amèrica.

La idea de la Great American Novel (“G. A. N.”, com la va anomenar Henry James en una carta a William Dean Howells l’any 1880) ha variat bastant i ha patit molts alt-i-baixos al llarg dels anys. Els candidats, escollits per aquesta institució tan etèria que anomenem l’Acadèmia nord-americana, han estat molts i diversos: des de John Dos Passos i la seva trilogia U. S. A. fins a Llibertat de Jonathan Franzen, passant per la Pastoral americana de Philip Roth, la meitat de les obres de William Faulkner (❤) o noms menys coneguts com els de Bret Harte, Blanche Howard, Robert Grant o Mary Hallock Foote.

Time Franzen

Una coberta del “Time”, de l’agost del 2010. Diu que Franzen “show us the way we live now” = obsessió identitària potent. La foto és de Dan Winters.

Les arrels de la Great American Novel són eminentment polítiques; tant, que diria que es poden trobar ben bé als orígens de la fundació dels Estats Units. Efectivament, els britànics (altres països s’hi han instal·lat abans, però ells esdevenen els reis del galliner) arriben al territori verge (WAIT, que hi havia indígenes!) que són els Estats Units durant el segle XVII i s’hi van instal·lant. Al principi tot és adaptar-se a la llar i les noves condicions de vida, i no és fins a la segona meitat d’aquest segle que comença a aparèixer la idea d’una cultura en llengua anglesa diferent de la britànica: maneres diferents de tractar la llengua, un llenguatge literari més cru i auster, etcètera. Això té unes causes físiques evidents: aquesta gent viu en un poblat envoltat de territori desconegut, de llocs estranys i perillosos, amb un límit fronterer a tocar de casa a partir del qual no coneixen res de res. El barroquisme britànic i els versets de John Donne no serveixen per descriure els vastos paisatges nord-americans: molt a poc a poc, la llengua estatunidenca esdevé molt més primordial, descriptiva, austera.

Fent-ho ràpid i generalitzant fora mida, de la idea de cultura diferent es passa a la consciència de la diferència política, i d’aquesta als abusos econòmics dels britànics i a la voluntat de partir peres. In, inde, independència, criden els nord-americans. L’any 1776 la declaren, i aquest concepte de “país nou” tindrà una incidència brutal sobre la cultura estatunidenca. Ras i curt, la idea que cal crear una cultura que estigui a l’alçada de les expectatives del nou país marca moltíssim les lletres dels segles XVIII i XIX.

N’és un exemple Noah Webster, que va ser el primer en escriure un diccionari d’American English i el primer americà en viure de les seves obres (això últim degut al fet que també se’l coneix com el “pare del copyright”). L’any 1782, en una carta a John Canfield, Webster va deixar anar el següent càntic patriòtic:

America must be as independent in literature as in politics, as famous for arts as for arms.

Un any després, l’estat de Connecticut va passar l’Act of Encouragement of Literature and Genius, que bàsicament era la primera llei estatal nord-americana de copyright però que també implicava aquesta idea de posseir una literatura a l’alçada de les circumstàncies.

En una línia molt semblant, el mateix any 1782 l’escriptor St. John de Crèvecoeur publica Letters From An American Farmer, un conjunt de 12 cartes escrites fictíciament per un granger de nom James. Crèvecoeur era franco-britànic i va mantenir-se neutral durant la Guerra Civil, però la seva tercera carta també s’interroga sobre la identitat de l’individu nord-americà.

What then is the American, this new man? He is either an European, or the descendant of an European, hence that strange mixture of blood, which you will find in no other country. I could point out to you a family whose grandfather was an Englishman, whose wife was Dutch, whose son married a French woman, and whose present four sons have now four wives of different nations. He is an American, who leaving behind him all his ancient prejudices and manners, receives new ones from the new mode of life he has embraced, the new government he obeys, and the new rank he holds. He becomes an American by being received in the broad lap of our great Alma Mater. Here individuals of all nations are melted into a new race of men, whose labours and posterity will one day cause great changes in the world.

Aquí hi tenim, senyores i senyors, tota la caspeta idíl·lica i fundacional dels Estats d’Units d’Amèrica: que si la idea del melting pot, que si la idea del Manifest Destiny, que si la idea de la frontera. I, en tot cas, és un altre exemple que la qüestió de la pròpia identitat va prenent volada cap a finals del XVIII. Malgrat tot, William L. Hedges explica que la literatura d’aquella època continuava seguint els paràmetres del vell continent i els vells temps, que continuava basant-se en paràmetres britànics i que, bàsicament, no gaudia de gaire virtuts. Segons afirma aquest acadèmic,

Las razones para este bajo nivel habría que buscarlas en el estado de subdesarrollo de la educación superior en Estados Unidos, la escasez de libros y bibliotecas, la ausencia de una verdadera clase social con el suficiente tiempo libre, y un relativo poco respeto por la literatura.

“The Great Gatsby” ha estat una de les candidates més curtes a Great American Novel. Aquí sir Fitzgerald en versió de David Levine.

La preocupació per l’estat de la literatura nacional, doncs, sembla que era un fet prou real i debatut. És així com, a partir de la primera meitat del segle XIX, aquesta obsessió per fer una literatura pròpia i nostrada també exigeix qualitat, excel·lència, caché. El 1837, a la Phi Betta Kapa Society de la Universitat de Harvard, Ralph Waldo Emerson pronuncia una conferència incendiària sobre com hauria de ser “The American Scholar” davant d’un grup d’universitaris elitistes que se’l miren amb uns ulls com plats. Aquí, Emerson també exigeix una mica d’aire fresc: l’aparició d’un intel·lectual amb idees noves i confiança en sí mateix, un Man Thinking que, com a tal, se separi dels vincles amb el passat i sigui capaç de ser crític i pensar amb claredat. De fet, Emerson fa una crida a una mena d’insurrecció literària, de revolució de les lletres:

Meek young men grow up in libraries, believing it their duty to accept the views, which Cicero, which Locke, which Bacon, have given, forgetful that Cicero, Locke, and Bacon were only young men in libraries, when they wrote these books.

Ras i curt, Emerson està fent una crida a posar-se les piles i adquirir cert criteri. Segons emana del seu text, només els acadèmics lliures i valents poden estar al capdavant de la cultura dels Estats Units d’Amèrica. Tot és èpic, senyores i senyors. De fet, aquesta conferència seria considerada per Oliver Wendell Homes com la “versió intel·lectual de la Declaració d’Independència”.

I la Great American Novel? De fet, la idea de la G. A. N. no apareix fins l’any 1868, tres anys després de la fi de la Guerra Civil Americana (1861-1865). Tenim un Sud fet pols i un Nord guanyador. La falta d’unitat és aclaparadora. És en aquest context que es fa la primera crida a una Great American Novel que sigui capaç de descriure en què consisteix la identitat americana. La G. A. N. és, en aquest sentit, una estratègia d’unificació dels de dalt i els de baix, un mecanisme de nation-building, és el fruit de la necessitat de trobar unitat en un territori de quasi 10 milions de quilòmetres quadrats.

john gast, american progress, 1872

John Gast, “American Progress”, 1872. Després de la Guerra Civil Americana (1861-1865) comencen a aparèixer diversos intents de fer pinya.

I qui va ser el primer a encunyar aquest terme?, us preguntareu vosaltres, oh lectors que esteu resistint la meva xapa amb paciència i diligència. Diuen que una de les primeres persones en escriure-ho sobre paper va ser John William DeForest. El 9 de gener de 1868, a les pàgines de The Nation, DeForest va fer una crida a la redacció de la Great American Novel i una breu explicació sobre els intents reeixits (però, així i tot, intents) que s’havien fet fins ara. Efectivament, DeForest parla de la Great American Novel com “the picture of ordinary emotions and manners of American existence” i proposa la Uncle Tom’s Cabin de Harriet Beecher Stowe com una de les aproximacions més efectives al fenomen.

Per justificar-ho, DeForest afirma que la Uncle Tom’s Cabin té “a national breadth to the picture, truthful outlining of character, natural speaking, and plenty of strong feeling”. Efectivament, un dels trets bàsics de la Great American Novel és aquesta combinació d’història concreta i història nacional o universal: el fet que els nòrdics i els surenys que descriu la senyora Stowe són ben bé com els nòrdics i els surenys que coneixem. És (posem-nos patriòtics) el que DeForest descriu com “a picture of American life”, amb totes les dosis necessàries d’autocrítica. I aquest és un dels trets que encara avui dia defineixen la Great American Novel: el fet de parlar de la pròpia identitat dels Estats Units, de la manera de fer i què vol dir ser estatunidenc.

És clar, el tema de la identitat nord-americana els tocava tan d’aprop que la idea de la Great American Novel va calar ràpid, alhora que va ser quasi instantàniament menyspreada i convertida en clixé. Com explica Lawrence Buell,

In short, it didn’t take long, as another late-ninteenth-century witness puts it [el testimoni és James L. Allen, el 1891], for the term to pass ‘into well-nigh national acceptance along with other great American things, such as “the great American sewing-machine, the great American publich school, the great American sleeping-car,” and in general the great American civilization.

Aquesta última idea sobre la identitat estatunidenca dibuixa un cercle i ens porta al principi de tot, al grup de britànics que arriba a unes terres desconegudes i comença a crear-se una cultura pròpia, i una política pròpia. I, més tard, al grup de ja exbritànics que ha constituït un país propi i una identitat nova i exigeix una cultura a l’alçada de les circumstàncies. Si bé hi ha qui diu que la idea de la Great American Novel es va crear com una estratègia per fer pinya i reunificar el Sud i el Nord, tots aquests articles i manifestacions apunten a una recerca prèvia i similar.

I aquí la teniu: la Great American Novel, la gran volada dels nord-americans, un terme que sempre s’ha entès com utòpic però que avui dia encara genera tones de literatura i alguns candidats (els últims, David Foster Wallace o Jonathan Franzen) perquè, ai las!, els Estats Units d’Amèrica continuen sent un misteri per als estatunidencs mateixos. Diuen que tothom en parla amb certa ironia, sí, però mitja Acadèmia nord-americana ja s’ha llegit les set-centes pàgines que ha publicat Lawrence Buell aquest any sobre tal utòpica empresa. Però aquestes set-centes pàgines són per un altre dia. 

Articles  i saviesa aliena utilitzada:
- “The Rise and Fall of the Great American Novel”, Lawrence Buell,
- “The American Scholar“, Ralph Waldo Emerson,
- “Letters From An American Farmer“, St. John Crévecoeur,
- “The Great American Novel“, John William DeForest,
Historia de la literatura norteamericana, Emory Elliott (coord.) i
El curs que ha impartit Sam Abrams sobre la Gran Novel·la Americana a La Central.

També pot interessar-te...

  • 40
    David Foster Wallace es va treure les cadenes, va donar mitja volta, va emprendre el difícil camí ascendent, va sortir de la cova i va veure amb els seus propis ulls totes les misèries i frustracions i neurosis i avorriments i depravacions sexuals i sentiments contradictoris que configuraven les persones…
    Tags: del, d, és, l, wallace, al, dels, foster, david
  • 40
    He visto playas de sacarosa y aguas de un azul muy brillante. He visto un traje informal completamente rojo con las solapas evasé. He notado el olor de la loción de bronceado extendida sobre diez mil kilos de carne caliente. Me han llamado “colega” en tres países distintos. He visto…
    Tags: del, l, és, foster, wallace, d, david
  • 40
    If you don't end up liking each one of Franzen's people, you probably just don't like people. David Gates (New York Times) sobre la novel·la The Corrections de Jonathan Franzen Si no t’acaben caient bé tots i cadascun dels personatges de Jonathan Franzen, és possible que siguis un ésser misàntrop…
    Tags: the, l, d, és, dels, del, franzen, of, david, and
  • 34
    And in the eyes of the hungry there is a growing wrath. In the souls of the people the grapes of wrath are filling and growing heavy, growing heavy for the vintage. (I als ulls dels famolencs hi ha una ira creixent. A l’ànima de la gent el raïm de…
    Tags: the, d, dels, al, of, del, l, and, steinbeck, john
  • 30
    El mundo ha proclamado la libertad, sobre todo en estos últimos tiempos, ¿y qué vemos en esta libertad suya? ¡Nada más que la esclavitud y el suicidio! El monjo Zosima a Els germans Karamàzov Va passar un dimecres qualsevol en un vagó de la línia 1 del metro. Una senyora…
    Tags: del, al, és, dels, foster, wallace, david

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

David Foster Wallace, ballar la conga

He visto playas de sacarosa y aguas de un azul muy brillante. He visto un traje informal completamente rojo con las solapas evasé. He notado el olor de la loción de bronceado extendida sobre diez mil kilos de carne caliente. Me han llamado “colega” en tres países distintos. He visto a quinientos americanos pijos bailar el Electric Slide. [...] He bailado (muy brevemente) la conga.

11 de març del 1995. Sir David Foster Wallace, per encàrrec de la revista Harper’s, es disposa a embarcar-se durant una setmana a bord del creuer Zenith de l’empresa Celebrity Cruises, que ell rebateja com a Nadir. D’aquestes set nits, pagades religiosament per la revista, en sorgirà Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer (en el llibre original anglès, A Supposedly Really Fun Thing I’ll Never Do Again), el manifest definitiu sobre els nous rics americans i la classe social wannabe de finals del segle XX, les estratègies de transcendència de la mort i la tristesa profunda, desesperada i catatònica que ocasionen els monstres transoceànics que són els creuers.

Aquí teniu el Zenith. La fotografia és de Luca Tombolini.

Publicat originalment sota el títol Shipping Out. On the (nearly lethal) comforts of a luxury cruise, l’article pot qualificar-se de sublim per la destresa amb què mescla exquisidesa estètica i postulats filosòfics importants. David Foster Wallace explica, per exemple, que un dels objectius del creuer és fer creure als creueristes que no moriran mai. Oh, vida efímera! Oh, decadència del cos! Efectivament, justifica l’escriptor, el mar és la seu per antonomàsia de la mort, la podridura i la descomposició: tot allò que toca durant massa estona ho acaba envoltant d’una mena d’alga verda, relliscosa i fastigoseta. En canvi, al Nadir tot és netedat màxima: un “batallón entero de tipos diminutos y nervudos del Tercer Mundo” s’encarrega que no hi hagi cap ítem deteriorat que ens recordi que, ai las!, a nosaltres també ens arribarà el Dia Fatal.

El creuer, doncs, proporciona dues estratègies per burlar la mort: la netedat màxima i la jovialitat permanent. Un milió d’Oportunitats Imperdibles per Passar una Bona Estona omplen cada hora i cada minut del calendari del Nadir. Així, el moviment, l’excitació i la festa continuen apareixent com a mètode per oblidar la descomposició de la pròpia carn. Perquè, evidentment, la majoria de la població que assisteix a aquesta mena de creuers és gent gran. L’escriptor fins i tot matisa que hi ha “bastante gente mayor viajando con otra gente desesperadamente mayor que son claramente los padres de la gente mayor”. En tot cas, allà on els avis de Florida hi veuen oportunitats de gresca i xerinola, David Foster Wallace hi veu carn podrida buscant, desesperada, alguna forma de transcendència. En David no té cap inconvenient a l’hora d’igualar la podridura que el mar fa a les pedres a la podridura que els anys fan a les persones:

No me parece un accidente que los Cruceros de Lujo 7NC atraigan sobre todo a gente mayor. No digo decrépita, pero sobre todo atraen a gente mayor de cincuenta años, para quien su propia mortalidad ya es más que una abstracción. La mayoría de los cuerpos que se exponían durante el día en la cubierta del Nadir estaban en diversas fases de desintegración. Y el océano en sí (que me pareció tan salado como el infierno, tan salado como el gargarismo que se usa para aliviar el dolor de garganta, con una espuma tan corrosiva que probablemente vaya a tener que cambiar una bisagra de mis gafas) resulta básicamente una enorme máquina de podredumbre. El agua del mar corroe los barcos a una velocidad asombrosa. Los oxida, exfolia la pintura, saca el barniz, apaga el brillo, cubre los cascos de los barcos de percebes, algas kelp y una mucosidad indefinida marina omnipresente que parece la misma encarnación de la muerte.

La coberta de debolsillo.

D’altra banda, Foster Wallace també es dedica a analitzar la “promesa” que emana de l’experiència al creuer. Què venen, els senyorets de Celebrity Cruises? Diversió, transcendència de la mort i una promesa traïdora, mentidera i insaciable: fer feliç la part del teu ésser que només fa que VOLER COSES, acontentar la gana del qui David Foster Wallace anomena el nostre “Niño Insaciable”. En aquest sentit, i procurant no fer spoilers, l’escriptor demostra com uns dies a bord del Nadir poden convertir-te en l’ésser més pijo, indesitjable, cobdiciós i horrorosament exigent de la història de les persones. Després de tantes atencions, capritxos i mimitos, el resultat final del Nadir és tristament insatisfactori: hom vol molt més, molt més i molt millor.

Y está claro que en el Nadir, tras unos pocos días de diversión que conducen a ese reajuste, la parte de mi que QUIERE y que permanecía acallada por los cuidados regresa, y con más fuerza. Hacia el miércoles soy dolorosamente consciente del hecho de que el aire acondicionado de mi camarote hace un ruido sibilante (y fuerte) y que aunque puedo subir el Muzak a base de reggae que sale de los altavoces del camarote no puedo bajar el volumen del altavoz más estridente que hay en el techo del pasillo de la cubierta 10 de babor. A estas alturas, me doy cuenta de que cuando el imponente ayudante de camarero de la mesa 64 usa su pala para repartir las migas del mantel antes de servir el siguiente plato nunca parece recoger todas las migas.

En definitiva, Foster Wallace ho analitza tot: la vida idíl·lica que prometen els creuers, la forma com es (i no es) compleix, les reaccions de la gent, els gadgets increïbles que proporcionen les infraestructures del creuer, la interacció i tipologia de creueristes i l’aire eminentment absurd i depressiu que emana de tot plegat. De fet, la gràcia de l’article és justament el riure histèric que causa la lectura de situacions que, de tant grotesques, s’estimben de ple contra la Tristesa Absoluta: l’anàlisi provoca aquella reacció corporal rara del riure histèric i mig desesperadet. David Foster Wallace escriu com una Perla i ens presenta americans amb gorres de pescadors i samarretes on posa ‘Big Daddy’ = tot plegat, moments de gran compassió, gran gràcia i gran tendresa. És evident, però, que la intenció última no busca somriures sinó que ens pregunta, mirant-nos als ulls i amb Gran Seriositat: senyores i senyors, on collons estem anant a parar?

És graciós, d’altra banda, explorar els hipertextos de l’article. Si bé l’escriptor beu de la cultura pop com si fos aigua, l’episodi dels creuers demostra que la cultura pop també l’ha utilitzat a ell. Sinó que ho preguntin als ideadors de The Simpsons, que van gravar un capítol que es titulava A Totally Fun Thing Bart Will Never Do Again (eeeep), i en què apareixia un tipus amb una pinta sospitosament similar a la de l’escriptor nord-americà.

No és gens complicat entreveure el rostre de Sir David Foster Wallace en aquest frame.

En aquest capítol, Bart intenta superar el quotidià Tedi Vital amb un creuer de Royalty Cruises, “one week away from the everyday”, un vaixell amb una “fun schedule” abarrotada d’activitats divertidíssimes i on fins i tot la Lisa podria sentir-se como pez en el agua. Els Simpson, doncs, acaben anant de creuer i vivint experiènces semblants a les que relata l’escriptor nord-americà, un creuer on “the only rule is ALWAYS HAVE FUN”. De fet, tenen l’oportunitat de pujar a un “sugar-free fitness cruise” que, casualment, rep el nom de Nadir. Per fer-ne publicitat, la veu en off indica: “Welcome to eight days and seven nights of push-ups and kale!”.  És evident que als senyors de la sèrie els va agradar el llibre de Foster Wallace, perquè tot el capítol fa referències al “Niño Insaciable”, les vacances idealitzades i la decadència inevitable. Així doncs, nosaltres escaparem la mort d’una manera més mundana i barata: aquí teniu l’episodi. Visca el gaudi!

També pot interessar-te...

  • 87
    David Foster Wallace es va treure les cadenes, va donar mitja volta, va emprendre el difícil camí ascendent, va sortir de la cova i va veure amb els seus propis ulls totes les misèries i frustracions i neurosis i avorriments i depravacions sexuals i sentiments contradictoris que configuraven les persones…
    Tags: del, d, és, l, wallace, no, y, foster, david
  • 58
    El mundo ha proclamado la libertad, sobre todo en estos últimos tiempos, ¿y qué vemos en esta libertad suya? ¡Nada más que la esclavitud y el suicidio! El monjo Zosima a Els germans Karamàzov Va passar un dimecres qualsevol en un vagó de la línia 1 del metro. Una senyora…
    Tags: y, no, del, los, és, foster, wallace, david
  • 47
    L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
    Tags: és, no, david
  • 40
    Sempre he pensat que això de la Great American Novel era una cosa que només els ianquis podien inventar-se. Una novel·la llarga, èpica, convincent, que descrigui un món concret i universal que parli, a fi de comptes, de la pròpia identitat dels Estats Units d'Amèrica. Evidentment, molts països tenen els…
    Tags: d, l, és, del, foster, wallace, david
  • 34
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

a man’s best friend

David Foster Wallace es va treure les cadenes, va donar mitja volta, va emprendre el difícil camí ascendent, va sortir de la cova i va veure amb els seus propis ulls totes les misèries i frustracions i neurosis i avorriments i depravacions sexuals i sentiments contradictoris que configuraven les persones del seu temps. Després va tornar a baixar i, dotat d’una bandana que li oferia “un aspecte alhora de pirata i de mestressa de casa”, va procedir a vomitar-ho tot als seus contemporanis covencs. No per deslliurar-los dels seus enganys i fer-los veure la llum, sinó per confirmar-los que life is shit and then you die i que estaven tots sols i eren insignificants i al cap i a la fi moririen i tot tiraria endavant sense ells, però almenys estaven tots junts en el mateix pou i què collons, més val riure-se’n de les pròpies misèries.
 

 

Parlem dels Estats Units de finals del XX, d’un fill d’acadèmics més aviat tímid que semblava que s’anés a dedicar a les matemàtiques o la filosofia però que, després d’una crisi d’identitat a l’avançadíssima edat de 21 anys, va decantar-se per l’escriptura narrativa. Parlem d’un home que ho passava malament a les entrevistes, que es definia a sí mateix com “alguien que pasa la mayor parte de su vida en bibliotecas”. Que va viure a un poble d’Illinois anomenat Normal amb “un perro muy proclive a estar clínicamente deprimido” i que va patir l’infern particular de la lucidesa extrema (del seu imprescindible mocador cefàlic va dir que no era més que el reconeixement d’un temor seu molt arrelat, “la preocupación de que la cabeza me vaya a estallar”).

Ens estem referint en tot moment a Foster Wallace, gran coneixedor i explotador del “modo de pensar típico de la marihuana”; aclamat autor de la novel·la La broma infinita; escriptor inclassificable que sota la seva depressió clínica i el seu mocador piratoide amagava una intel·ligència inusual, una capacitat radiogràfica d’analitzar els comportaments de les persones, i un talent rar, i un univers teòric desmesurat que saltava de la teoria literària als mecanismes de la cultura de masses al tenis als creuers de luxe pel Carib a les relacions humanes sense despentinar-se i sense fluixejar massa. 
 
El relat breu -i no tant breu- va ser una de les tècniques clau amb què Wallace va donar via lliure a la seva desconcertant eloqüència. I si hem dedicat aquesta llarga introducció a la seva persona és perquè ell mateix i la seva psique agitada van ser amb tota possibilitat un motlle pels tants personatges que poblen les seves històries, i això ens fa mirar amb ulls com plats i plens de reverència la seva aparent normalitat blanca suburbana consumidora d’antidepressius.


Posem per cas el segon volum de relats de DFW, Entrevistas breves con hombres repulsivos (1999), del qual un amic de l’autor deia que “todos los que salen aquí están total y jodidamente perdidos”. És un bon resum. Més enllà de la lluita a vegades a mort contra el llenguatge i les formes (com els cèlebres peus de pàgina absurdament llargs) aquests relats suposen una penetració en un remolí d’estats mentals extrems, on els personatges son conillets d’índies formant un món de depredadors sexuals, maníacs, neuròtics, masturbadors compulsius, els pensaments en bucle de persones deprimides i depriments i també pares que odien els seus fills, i fills odiosos i odiables (aaai, la familia… una mina d’or per a un caçador de situacions generadores d’ansietat crònica).

 
El resultat: un collage humà tant pertorbador com amè i risible, capaç de fer que el lector reconegui a l’instant com a propis molts dels pensaments aparentment aliens a tot bon ciutadà que turmenten els seus personatges. Aquella sensació de “conec perfectament aquest sentiment però mai m’havia parat a formular-lo en paraules o a reconèixer que estava tenint lloc” és constant, lo qual resulta inquietant i reconfortant alhora.
 
La verborrea de Wallace aconsegueix així el propòsit de l’autor de “proporcionar al lector, quien como todos nosotros es una especie de náufrago en su propio cráneo, acceso imaginativo a otros yos”. Que són els que sortirien a la llum si ens treguéssim les màscares fraudulentes i muntéssim una orgia de jos alliberats, deixant fluir lliurement la patètica serie d’inseguretats, frustracions, i paradoxes ingestionables que ens mengen per dintre. Paradoxes com la que resulta del conflicte entre la certesa de cadascú de ser el centre de totes les experiències viscudes i per viure, versus la consciència de la pròpia insignificància en l’ordre general del món. Saber-se el centre de l’univers i alhora llegir que Andròmeda absorbirà la terra en uns milers d’anys.
 


Aquesta contradicció insalvable és un dels principals motors de l’últim volum de relats de Wallace, publicat quatre anys abans del seu sonat suicidi. Extinción (2004) és una radiografia exhaustiva de les frustracions de la vida adulta (blanca i nord-americana i consumidora massiva de tele i McDonald’s). Hi ha el yuppie fraudulent atrapat en la seva pròpia fraudulència, els nen que percep el tedium vitae del seu pare i té malsons consistents en oficines de comptabilitat infinites, i Amber Moltke, la inmensa dona del mitjà oest que ansia assolir la fama catapultant a l’estrellat el seu marit, el qual té el do natural de cagar figuretes perfectament detallades. Fetes de merda, s’entén. 

 
Al final, el quid de la qüestió no és altre que la gestió de la pròpia insignificància. Wallace n’era molt conscient, de la seva, i per extenció de la de tota la humanitat, i va provar d’amenitzar-la una mica mitjançant la ironia i el grotesc. “Tengo tendencia a únicamente ser capaz de que los personajes digan cosas que pienso que son serias si al mismo tiempo me río de ellos”, deia, reconeixent tenir una debilitat extrema pels xists alhora que greus problemes de consició, a vegades derivats del síndrome “mírame por favor ámame te odio”. Que és com DFW anomenà la dolença de l’escriptor que sent un desig desesperat d’impressionar i agradar el lector alhora que l’odia i el repudia per posar-lo en aquesta situació estressant. 
 
Recull d’entrevistes i semblances de DFW

En una entrevista amb Larry McCaffery (1993), Wallace reconeix no distingir a vegades en les seves obres anteriors quines acrobàcies narratives eren fruit d’aquesta síndrome i quines eren elements que servien a un propòsit útil. Sigui com sigui, DFW es pren la llibertat de martiritzar el lector “a veces mediante frases que sintácticamente no son incorrectas pero aun asi resulta un coñazo leerlas. O aporreando al lector con datos. O dedicando un montón de energía a crear expectativas para acabar disfrutando decepcionándolos”. 

I tot i així no ens fem l’hara-kiri i el seguim llegint, i tot i així el seu segueix sent admirat i copiat i la seva narrativa segueix tenint aquella qualitat estranya de generar ‘clics’ de reconeixement frase rere frase. “Hay una especie de ¡ajá! al menos durante un instante alguien siente por algo o ve algo lo mismo igual que yo” és com resumia Wallace aquesta identificació que a vegades té lloc quan es llegeix literatura fina. I aquest sentir-se-comprès-i-acompanyat-momentàniament és l’efecte últim que buscava tenir a través de la seva obra, ja que

no hace falta pensarlo mucho para darse cuenta de que nuestro terror a las relaciones y la soledad, que son como sub-terrores de nuestro terror a quedar atrapados dentro de un yo (un yo psíquico, no simplemente un yo físico), tiene que ver con la angustia de la muerte, el reconocimiento de que voy a morir, y a morir totalmente solo, y el resto del mundo va a seguir adelante sin mí.
La cita podria ser de Woody Allen hipocondríac i exaltat buscant-li el sentit a la vida a Hannah and her sisters, però no. És DFW aplanant el camí per explicar ni més ni menys quina ha de ser la finalitat de la ficció. Que és la d’actuar com una mena d’antídot contra aquesta soledat que domina les persones. Oferir al lector una via d’escapada de sí mateix al facilitar-li la compenetració amb una altra psique humana, ja sigui la de l’escriptor o la d’algun personatge, “y también tratando de enfrentar su sensación de que es una persona, que está sola y que va a morir sola”. Fora del gos, el llibre ha de ser el millor amic de l’home. (a dins del gos etc, etc).
 
 
Wallace amb gos procliu a la depressió clínica
 
Això era DFW: una mena de nerd entranyable, almenys vist de fora i de lluny, que va voler ser el nostre millor amic, i que va ser capaç d’utilizar la creació literària com a eina per parlar sobre la vida i reflexionar sobre pròpia creació literària sense quedar-se atrapat en un producte opac i excessivament cerebral. Wallace va fer Literatura de la que provoca “ese sentimiento en el estómago que es la razón por la que leemos”, i va aconseguir fer de la seva escriptura un vertiginós zoom in totalment divertit en la complexitat del que és viure, portant a la realitat allò que ell mateix predicava:“la ficción debe tratar de en qué consiste ser un jodido ser humano”.

[Les cites de l'autor són extretes del recull d'entrevistes Conversaciones con David Foster Wallace (Ed. Pálido fuego, 2012), editat per Stephen J. Burn]

També pot interessar-te...

  • 87
    He visto playas de sacarosa y aguas de un azul muy brillante. He visto un traje informal completamente rojo con las solapas evasé. He notado el olor de la loción de bronceado extendida sobre diez mil kilos de carne caliente. Me han llamado “colega” en tres países distintos. He visto…
    Tags: del, l, no, és, foster, wallace, y, d, david
  • 57
    El mundo ha proclamado la libertad, sobre todo en estos últimos tiempos, ¿y qué vemos en esta libertad suya? ¡Nada más que la esclavitud y el suicidio! El monjo Zosima a Els germans Karamàzov Va passar un dimecres qualsevol en un vagó de la línia 1 del metro. Una senyora…
    Tags: y, no, del, al, és, però, més, dels, foster, wallace
  • 45
    L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
    Tags: és, no, david
  • 42
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, al, més
  • 40
    Sempre he pensat que això de la Great American Novel era una cosa que només els ianquis podien inventar-se. Una novel·la llarga, èpica, convincent, que descrigui un món concret i universal que parli, a fi de comptes, de la pròpia identitat dels Estats Units d'Amèrica. Evidentment, molts països tenen els…
    Tags: d, l, és, dels, del, al, foster, wallace, david

2 Comments

Filed under Perfils