Tag Archives: boris vian

el perfum de Boris Vian

- Quin perfum porta? -li va preguntar-. Chloé es perfuma amb essència d’orquídia bidestil·lada.
- No em poso perfum -va dir Alise.
- És natural -va dir Chick.
- És meravellós!… -va dir Colin-. Fa olor de bosc amb un rierol i conillets.
No és per res que Boris Vian adorava Dalí o Ernst o Coutaud o Labisse: era un dels hits no-oficial del surrealisme de les lletres; un perfecte creador d’atmosferes. A l’Escuma dels dies, una història sobre burgesets innocents i dèbils, la lluita de Chloé contra el nenúfar que li ha crescut a la panxa esdevé el nucli d’un món on la solidesa es converteix en pur formatge fos davant d’un univers de sensacions on tot ens arriba de forma indirecta.
El llibre transcorre a través de dos nivells: en primer lloc, el de la crítica d’un món tot transcorre banal i absurdament. El pesseterisme de la religió, la crítica al fatalisme existencialista amb l’alter ego
de Sartre com a protagonista, els nous déus, la mandra, la superficialitat imperant, la inexistència de les famílies, els intents fracassats de Colin per trobar feina i un llarg etcètera subtilíssim en què Vian es carrega la societat parisina sense perdre ni un centilitre de bon humor. En segon lloc, un món sensible, un món per sota fet de perfums, surrealismes, ratolins que netegen cases que es deformen segons la música i l’estat anímic, jazz i pianòctels. Una vida realment escuma que comença a decaure quan els personatges han d’enfrontar-se al “mar d’angoixes” de la realitat.

El protagonisme que Vian dona a les percepcions permet establir una comunicació atípica entre el lector i la descripció dels caràcters, la condició cotó-fluix dels quals s’exagera justament gràcies a aquest món d’olors i sons i colors i delicadeses. El paper de les sensacions olfactives és fonamental: d’una banda, la connotació sexual del perfum es veu en la descripció de les noies i els llocs i les situacions no són sinó que fan olor de. D’altra banda, que l’habitació de Chloé hagi d’omplir-se de flors per espantar el nenúfar que porta a la panxa és prou significant. I que es curi amb una flor de vainilla, també.


I la música, també. En el mitificat París dels anys quaranta, Boris Vian era trompetista de talent, autor entre d’altres de la polèmica cançó Le desérteur, amic de Duke Ellington i Charlie Parkeri asidu del microcosmos jazzístic de Saint-Germain-des-Prés. Era obvi, doncs, que la seva passió pel havia de filtrar-se per algun lloc: el pianòctel, per exemple. Un piano que prepara còctels en funció de la melodia, l’estil i el to que facis servir. L’altra és l’arquitectura mutable: la casa de Colin va canviant d’estructura en funció de la peça de jazz que soni. Quan sona The Mood to be Wooed de l’orquestra de Duke Ellington, per exemple, l’habitació de Colin es torna totalment rodona.

Una novel·la ondulada, vaja, que culmina amb assassinats en sèrie, enterraments low-cost i un ambient de declivi total i per tothom. Grotesca, en certa manera. Pura caricatura. Tot i això, la sensació final és d’una delicadesa total, d’una compassió inevitable. Sembla que Vian digui no ho sé, ja que el sentit se’ns escapa de les mans, com a mínim que no perdem el plaer de riure. Fin.

Leave a Comment

Filed under Erupcions diverses