Tag Archives: borges

Borges i la càbala

Gran part de l’article que segueix parteix d’una conferència de Borges sobre la càbala, que es pot llegir aquí o escoltar aquí.

*

L’any 1977, ja vell, cec i savi, l’escriptor argentí Jorge Luis Borges (1899-1986) imparteix set conferències al Teatro Coliseo de Buenos Aires. En elles s’estén sobre alguns dels temes de les seves fructíferes obsessions: les mil i una nits, la poesia, els malsons, la Divina Comèdia, la càbala, el budisme i la ceguera. Amb el temps, algú amb molt bon criteri va reunir tots els textos al volum Siete noches, que a hores d’ara hauria d’estar a cada tauleta de nit. Aquí i ara parlarem del seu apropament a la càbala, qüestió que el va obsessionar fins la fi dels dies. No és estrany: amb les seves ambigüitats i jocs d’interpretacions, la branca mística del judaisme és la perfecta matèria d’estudi borgesiana.

793029871

L’edició de Tierra Firme.

La càbala apareix al segle XII entre el sud de França i casa nostra com un sistema esotèric d’interpretació de les escriptures sagrades i, per extensió, del món. Tant en el fons com en la forma, la càbala és una cosa extremadament difícil de comprendre; en primer lloc perquè els seus representants no tenien cap interès en delimitar una doctrina clara i coherent, i en segon perquè cal un coneixement bíblic sòlid per no perdre el fil, i ja sabem que la vida són dos dies i un estàs de ressaca. Les doctrines de la càbala no s’explicaven, s’insinuaven a través d’històries i faules ambigües, farcides de significats, fet que no contribueix a la seva comprensió. 

Quan els reis catòlics expulsen els jueus espanyols al segle XV, els cabalistes més prominents s’instal·len a Safed, una ciutat de pedra blanca situada en un cim de la Galilea palestina, aleshores sota domini otomà. Avui dia Safed forma part d’Israel, i l’herència de la tradició cabalística encara hi flota com una boira compacta. Una majoria generosa de la seva població és ultraortodoxa, i no és estrany creuar-se amb personatges aliens als afers terrenals que prediquen els misteris de la doctrina oculta a les cantonades. Al seu cementiri, esquitxat de tombes blaves, hi són enterrats alguns dels principals cabalistes.

IMG_0095

Jueus ultraortodoxos resen davant la tomba del rabí sefardita Joseph Caro al cementiri de Safed      (c) Anna Pazos

Borges ens introdueix al nucli de la càbala provant d’explicar el concepte de llibre sagrat, una noció aliena a la concepció occidental de la paraula escrita. Com explica l’argentí, la tradició occidental té clàssics —Quixots, Hamlets, Fausts—, llibres referencials al voltant dels quals s’exerceix un cert culte, però que s’estudien i analitzen amb una mesura humana. Ningú no gosaria afirmar, per exemple, que cadascuna de les lletres de la Ilíada conté un missatge ocult que cal desxifrar. Per contra, per als cabalistes, la Torà o Pentateuc —els cinc primers llibres del que el cristianisme anomena l’”Antic Testament”— és una creació de Déu que ha estat oferta a la humanitat amb un objectiu; i el llenguatge amb què està escrit, l’hebreu, és una amalgama de símbols i significats amagats que transcendeixen de llarg la seva primera lectura. No només totes les paraules del llibre són sagrades, també ho són les seves lletres, ja que cadascuna d’elles és una eina divina anterior a l’ús humà de la llengua. La Torà esdevé la metaliteratura portada a l’extrem:

Cuando pensamos en las palabras, pensamos históricamente que las palabras fueron en un principio sonido y que luego llegaron a ser letras. En cambio, en la cábala (que quiere decir recepción, tradición) se supone que las letras son anteriores; que las letras fueron los instrumentos de Dios, no las palabras significadas por las letras. Es como si se pensara que la escritura, contra toda experiencia, fue anterior a la dicción de las palabras. En tal caso, nada es casual en la Escritura: todo tiene que ser determinado.

Això va conduir els estudiosos a un anàlisi minuciós i obessiu de les escriptures. Llegint cada rengla d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra, amunt i avall i viceversa, trobaven a cada nova combinació missatges, significats, crides i llegendes ocultes. Diu la tradició cabalística que “cada paraula de la Torà té sis-centes mil cares —és a dir, capes de significat o entrades”. Poca broma.

Potser el millor exemple dels mecanismes d’aquest escrutini ad absurdum és la numerologia, consistent en atribuir un valor numèric a cada lletra per després interpretar les sumes resultants a cada paraula. La lletra aleph (א), per exemple, té valor numèric 1 i significa la unitat dins la Creació. No obstant, si analitzem la composició de la lletra veiem que està formada per una vav (ו) en diagonal i dues yod (י), una a sobre i una a sota: la suma d’aquests tres caràcters és 26, equivalent al valor numèric del nom diví Jehovà (יהוה). Casualitat? Els cabalistes no creien en tal cosa. Per a més inri, si es lletreja el nom d’aleph (אָלֶף) a l’inrevés, ens surt la paraula péla (פלא), que significa miracle en hebreu. I així anar fent, lletra a lletra, paraula a paraula, frase a frase, plana a plana. I qui dia passa any empeny.

Primer versículo génesis

El primer paràgraf del Gènesis, el primer dels cinc llibres que forman la Torà.

Agafem per exemple el primer versicle del Gènesis: Bereshit bará Elohim et ha shamaim ve’et haaretz (“Al principi, Déu va crear els cels i la terra”). Un simpàtic personatge vestit de rosa estrident va explicar-me, a Safed, que aquesta frase admet múltiples interpretacions; el seu significat varia segons la col·locació de les vocals. Així, segons com es pronuncien els ets, podriem estar llegint “Al principi, Déu va crear-te a tu, home, els cels, i a tu, dona, la terra”. El tema canvia bastant, com es pot veure. Els cabalistes també van trencar-se les banyes provant d’entendre per què, d’entre totes les lletres, l’escriptura sagrada comença amb una bet (ב). Hi ha qui diu que Déu no podia haver començat amb aleph perquè el nivell de divinitat d’aleph era massa elevat. A més, la bet també és la primera lletra de la paraula berakáh (בְּרָכָה), benedicció en hebreu. En les lògiques no sempre coherents de la càbala, tot acaba tenint una explicació.

Abans que el tema se’ns en vagi de les mans, però, tornem a Borges i la seva fascinació per la mística jueva. Fans i estudiosos n’han traçat la influència en els seus relats: certament, el gust pels jocs de significats i el metallenguatge atorguen a l’obra de l’argentí una aura cabalística; els seus fans l’han qualificat directament de místic literari. Tot i que no creia en les seves nocions bàsiques, Borges estudiava la càbala com alguna més que una curiositat històrica: “la cábala no es una pieza de museo, sino una especie de metáfora del pensamiento”.

borges

Jorge Luis Borges.

Li interessava, per exemple, la seva forma de plantar cara a problemes teològics clàssics com la imperfecció del món o la existència del mal. Els cabalistes, com els gnòstics, resolen que la creació és obra d’una deïtat imperfecta, una mena de parent llunyà de l’Ein sof (l’infinit, en hebreu). D’aquest Ein sof diví brollen deu emanacions o sefirot, l’última de les quals correspon al nostre regne. La idea d’una deïtat defectuosa ajuda a entendre per què tot plegat és el desastre que és. La matèria prima és difícil i conflictiva i tot plegat s’escapa del seu control:

En El fuego imperecedero de Wells el argumento sigue el del Libro de Job y su héroe se le parece. El personaje, cuando está bajo la anestesia, sueña que entra en un laboratorio. La instalación es pobre y allí trabaja un hombre viejo. El hombre viejo es Dios; se muestra bastante irritado. «Estoy haciendo lo que puedo, le dice, pero realmente tengo que luchar con un material muy difícil». El mal sería el material intratable por Dios y el bien sería la bondad. Pero el bien, a la larga, estaría destinado a triunfar y está triunfando.

Cosa que ens porta a concloure amb una cita de Rust Cohle, qui ja va sentenciar-ho en una escena de True Detective que hagués fet aplaudir el nostre argentí preferit: “Well, once there was only dark. If you ask me, the light is winning”.

També pot interessar-te...

  • 48
    Escoltant Ernesto Sábato divagar apaciblement a l'entrevista que li feia Soler Serrano el 1977 costa creure que de la ploma d'aquest honorable Intel·lectual puguin haver sorgit els submóns d'aigües putrefactes, monstres copròfags i neurosis homicides que formen la seva obra. Sembla mentida que tot plegat sigui producte d'aquest escriptor ponderat amb…
    Tags: y, no, més, seva, és, del, al, borges
  • 36
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: és, no, més, del, al, seva, dels
  • 35
    El nom de Henry Kissinger porta, en molts casos, a pensar en les etapes més brutes i fosques de la Guerra Freda. La relació que va tenir amb el cop d'estat contra Salvador Allende a Xile i la seva etapa com a assessor del president Nixon durant la guerra del Vietnam…
    Tags: del, y, no, més, se, las, és, al
  • 33
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, del
  • 33
    L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
    Tags: és, no

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

sobre túnels, herois i tombes

Escoltant Ernesto Sábato divagar apaciblement a l’entrevista que li feia Soler Serrano el 1977 costa creure que de la ploma d’aquest honorable Intel·lectual puguin haver sorgit els submóns d’aigües putrefactes, monstres copròfags i neurosis homicides que formen la seva obra. Sembla mentida que tot plegat sigui producte d’aquest escriptor ponderat amb pintes de Woody Allen llatinitzat i desproveït de tot element còmic, i no la creació d’un ens torturat, misantrop i solitari tancat en una cel·la d’una torre en runes vigilada per monstres llefiscosos. Així tot tindria més sentit. Però no ens hi entretinguem massa, en això.

Sábato A Fondo (1977)

Sábato, un Intel·lectual Argentí a qui preocupa molt la deshumanització de l’home per la tecnologia, imagina l’ésser humà com una bèstia passional forçada a viure segons les normes rígides de la raó i la ciència. Aquestes normes, però, no són suficientment rígides com per evitar que una part irracional feta de pors, patiments, somnis i símbols llisqui per sota les parets com un residu enganxifós, com unes aigües estancades on s’arrosseguen rates grasses i pudents. Tenim, posem per cas, Buenos Aires, un entorn ben delimitat de carrers asfaltats, gent que surt i entra del metro, bars decorats amb retrats gastats de Gardel i edificis d’oficines de dotze pisos, i  a sota hi tenim el clavegueram, un túnel fosc que condueix totes les desfetes i vergonyes i pudors del lluent món superior. I així també passa en les persones. Més o menys.

Vegem sinó el cas del pintor Juan Pablo Castel, l’assassí confés de María Iribarne, que a El túnel ens explica retrospectivament com i perquè va matar l’única persona que podia entendre la seva obra i, de retruc, l’única que s’havia estimat. Salta a la vista que Castel no hi toca gaire i que la seva obsessió per la dona en qüestió és grotesca i malaltissa, però ens l’explica seguint un raonament lògic, justificant cadascun dels seus petits recels, com traient-se el mort de sobre i demostrant que en aquell moment tenia sentit. Encara que fos un sentit minúscul, com una peça en perfecte funcionament dins d’un cotxe que avança en quinta cap a un precipici. Així li ho explica a la seva futura víctima en un afany desesperat de fer-se entendre:

- ¡No es que no sepa razonar! Al contrario, razono siempre. Pero imagine usted un capitán que en cada instante fija matemáticamente su posición y sigue su ruta hacia el objetivo con un rigor implacable. Pero que no sabe por qué va hacia ese objetivo, ¿entiende?

Equilequà: persones que creuen guiar-se per la Raó però que no saben On es dirigeixen, i acaben amb la merda fins al coll. Una mica com el bo d’en Fernando, personatge de Sobre héroes y tumbas -segona i penúltima novel·la de Sábato- que elabora un minuciós Informe sobre ciegos segons el qual els fils del món els mou una secta malèfica formada per invidents. Aquests, sota l’aparença d’éssers desemparats i aixoplugats per la propaganda benintencionada que els mitjans despleguen envers ells, deixen anar tota la seva ràbia i el seu ser-dolentíssims contra els pobres desgraciats que hi veuen.  Fernando Investiga i Comprova Hipòtesis i fa ús del Mètode Científic, però clar. Que cadascú tregui les seves conclusions.

Sobre héroes y tumbas sua sabatisme per tots cantons. En 500 i pico pàgines hi ha embotit tot allò que hem mencionat anteriorment. Aquí el llefiscós món-clavegueram inherent a tantes existències es materialitza en les vivències de Martín, un jove que com el propi Sábato quan va ser enviat a la gran ciutat a estudiar, és un somiatruites acomplexat i desorientat que no troba el seu lloc al caos frenètic de la urb. I que a més arrossega un seguit de traumes de cuidado:

Los dolores de Martín se habían ido acumulando uno a uno sobre sus espaldas de niño, como una carga creciente y desproporcionada (y también grotesca)… una carga grosera y maloliente, como si llevara enormes fardos de basura y excrementos, y monos chillones, pequeños payasos vociferantes y movedizos que (…) le gritaban cosas hirientes, se mofaban de él y armaban allá arriba, sobre los fardos de basura y excrementos, una infernal algarabía de insultos y sarcasmos.

Per si no en tingués prou amb carregar enormes fardos de basura y excrementos, el pobre Martín s’enamora d’una dona misteriosa i malèfica i encisadora que el fa patir insofribles esperes, i que durant el curs de la seva turmentada relació, l’introdueix en un món decrèpit i senil: el de les últimes sobres d’una família de l’antiga aristocràcia argentina que s’apaga a poc a poc entre runes i memòries delirants. En definitiva, Martín aprèn de la forma més dolorosa i llefiscosa el que és esdevenir un Pagafantes, el Pagafantes d’una princesa-drac sense escrúpols.

Però ja n’hi ha prou d’estripar arguments. Quedem-nos amb que la novel·la és una mena d’experiment mig surrealista -potser influït pels amiguets que l’autor havia fet a París, com el mateix André Bretón- que deixa un gust estranyíssim a la boca: com una història sòrdida de destrucció i solitud i desesperança però explicada per una veu paternal i comprensiva.

Borges i Sábato fent-la petar

En qualsevol cas, Sábato és un Home Greu que escriu sobre Coses Serioses i Transcendentals, Paraules en Majúscules com la Solitud, la Incomunicació, la Bogeria i la Mort (més o menys en aquest ordre). Per coses així va ser aplaudit per Camus i classificat d’existencialista. A les antípodes, podríem dir, del seu compatriota Borges, amb el qual és sabut que van tenir diferències, fins al punt que les males llengües van dir que l’Informe sobre Ciegos era una mena de venjança contra el Mestre (cec) (acusació que Sábato negà tajantment). Aquest, però, si que considerava superficials les frivolités poètiques de Borges i la seva voluntat de fugir de l’aquí i l’ara, buscant simplement l’evasió a través de la música dels adverbis i els versos ben fets, si pot ser situats en èpoques remotes i a països com més llunyans millor.

Perquè també ho té, això, Sábato: s’esforça en ser Seriós i Transcendent i cada tantes pàgines et cola un sermó camuflat en monòleg d’algun personatge, i aprofita per divagar sobre Absolutament Tot. I a més, no ho oblidem, amb accent argentí. Però això té els seus avantatges: si hom pot armar-se de paciencia i superar aquests episodis, ja estarà preparat per passar pràcticament qualsevol mal tràngol que li presenti la vida.

 

També pot interessar-te...

  • 48
    Gran part de l'article que segueix parteix d'una conferència de Borges sobre la càbala, que es pot llegir aquí o escoltar aquí. * L'any 1977, ja vell, cec i savi, l'escriptor argentí Jorge Luis Borges (1899-1986) imparteix set conferències al Teatro Coliseo de Buenos Aires. En elles s'estén sobre alguns dels temes de…
    Tags: és, no, del, al, borges, seva, y, més
  • 41
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, al, més
  • 36
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, és, hi, l, del, al, d, però
  • 35
    Ens trobem amb Gary Shteyngart a la Llibreria Calders, una tarda de divendres. Fa bon dia, són les quatre de la tarda, tenim tant la vida per endavant com el dinar batallant a l’estómac. La parada a Barcelona és una de les últimes de la gira europea d’Shteyngart, que ha…
    Tags: és, no, d, però, l, hi, més, això
  • 35
    L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
    Tags: és, no, això, hi

Leave a Comment

Filed under Ressenyes