Tag Archives: arthur miller

parelles (II): espriu i miller

D’acord, el símil és molt gratuït. Sé que la cosa s’aguanta per les ulleres, però no em direu que Arthur Miller, l’encantador i sofisticat novaiorquès que es va guanyar Marilyn Monroe (mal que li pesi a Elia Kazan) i va escriure perles com Mort d’un viatjant, no em direu, dic, que Miller no és completament clavat a Salvador Espriu, poeta de la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria, nascut feliçment a Santa Coloma de Farnès i popularitzador d’Arenys en tant que Sinera.

Nascut el català l’any 1913 i l’americà l’any 1915, sembla que, en algun moment de les seves vides, sigui per motius metafísics, místics, astronòmics, òptics, estètics o subjectivament lògics, ambdós van optar per les ulleres de pasta i forma rodona. I jo, que no estic cansada de la meva covarda, vella i tan salvatge terra però que sí que me n’he allunyat nord enllà, on la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, doncs mira, m’hi he fixat. Feta la gracieta trista, prometo escriure, un dia d’aquests, alguna cosa més interessant i digna.

Arthur Miller
Salvador Espriu

2 Comments

Filed under De dos o més

proctor, l’heroi tràgic

Are you now, or have you been a member of the Communist Party?

Mentre escrivia The Crucible, Arthur Miller no només pensava en la tragèdia de Salem, sinó també en certa caça de comunistes nord-americans. El marc? La Guerra Freda. Algun protagonista? El senyor McCarthy. Durant els anys 50 del segle passat, el Comité d’Activitats Antiamericanes (en anglès HUAC, House Un
-American Activities Committee) va atiborrar-se de llistes negres, censures, sospites i judicis irregulars de comunistes que, segur, volien provocar un apocalipsi estatal. Actors, directors, escriptors i artistes diversos eren interrogats i obligats a donar noms i cognoms i adreces i, els que no ho feien, desapareixien miraculosament dels mitjans de comunicació.

És en aquest context, i amb la sort que els escenaris novaiorquesos eren massa caòtics per poder ser controlats, que l’obra de Miller va ser representada. A The Crucible s’hi relaten els fets ocorreguts a la comunitat puritana de Salem, Massachusetts, el 1692, en què certes sospites de bruixeria van desencadenar una histèria col·lectiva que va portar a acusacions recíproques i una inconsciència i irracionalitat totals i absolutes. Amb l’excusa de la màgia, doncs, Miller va plasmar l’ambient d’uns Estats Units dominats per la paranoia, uns Estats Units en què tot era sospitós de, les llibertats eren una mentida i fins i tot el propi autor va ser interrogat i declarat culpable de desacatament al Congrés per negar-se a revelar els noms de suposats còmplices.


Reivindicacions apart, però, el més curiós és observar la manera com Miller modifica una hipotètica realitat per convertir-la en apta per una obra teatral i el fals paral·lel que dibuixa entre els dos esdeveniments. Comencem pel final: fals paral·lel perquè la gran diferència entre les bruixes i els comunistes és que els segons existien i les primeres no. Aquest incís és de tot menys trivial: les noies de Salem no van fer absolutament res per ser acusades de bruixeria; no tenien cap defecte que es pogués relacionar directament amb la seva acusació. L’època comunista, en canvi, és més lògica: tot i la crueltat evident, els personatges i el seu destí tenen algun vincle.

Aristòtil deia que el patiment dels qui són totalment innocents és massa pertorbador per adequar-se al drama. L’heroi tràgic ha de tenir alguna imperfecció, i aquesta, per més nímia que sigui, ha de ser la causant de la seva desgràcia. Per Aristòtil, doncs, l’acusació de bruixeria a noies totalment innocents era un fet massa estrambòtic per formar part d’un drama verídic. I bé, sembla que Arthur Miller era de la mateixa opinió que el savi, així que va introduir diverses modificacions perquè la pseudo-realitat de Salem s’adeqüés a les exigències d’un drama com Déu mana.

Miller, doncs, va augmentar l’edat d’Abigail (que a l’obra té 17 anys, i en realitat en tenia 11 o 12) i va disminuir la de John Proctor (que a l’obra és un atractiu treintañero i en realitat era un home de 60 anys) per crear un conflicte universal: l’adulteri. I aquí la tenim, la imperfecció de l’heroi tràgic de Miller és la infidelitat de John Proctor (una infidelitat històricament no demostrada). En un context totalment embruixat, el sofriment de Proctor serà pel pecat d’adulteri i no per tractes amb el diable. Així que Proctor, que és el típic personatge escèptic, pragmàtic, amb ideals propis i reputació prou bona, tindrà una escletxa fosca per la qual Miller canalitzarà la seva acusació i visca i esplendorosa guinyada d’ull al teòric antic.


L’adulteri insereix un altre tipus de conflicte: l’enveja, la gelosia. L’enveja i les dones, concretament. La jove i atractiva Abigail i Elizabeth, la dona de Proctor. La primera no pot resistir l’enveja que sent per la segona i l’honor de la segona es nega a perdonar el seu marit. És en aquest context que les acusacions de bruixeria prenen la forma d’un ping-pong caòtic on tots els personatges han entès el seu rol: davant del tribunal, passar la bola.

Així doncs, es podria dir que Miller va mentir històricament per allò de les necessitats dramàtiques, però ell no pretenia explicar detalladament els fets sinó transmetre la seva essència natural. Va modificar esdeveniments i edats per allò dels gags de l’ofici, però la idea d’histèria general, ruptura de les normes, inconsciència i terror públic no es veu alterada. Tot i que el John Proctor de Miller sigui més fictici que real, l’autor aconsegueix donar a entendre que la creença en la bruixeria hi era, però que les víctimes no van morir només per això perquè la tragèdia de Salem no va ser (afortunadament) la tònica dominant de l’Amèrica del XVII. Sigui com sigui, els de dalt confirmen que la perfecció, si existeix, no ven.

Leave a Comment

Filed under Els homes i els dies, General