Tag Archives: ari shavit

Israel després d’Israel

That is the fate of our generation. That is our choice —to be ready and armed, tough and hard.

Discurs del militar israelià Mose Dayan, 1956

Fa poc més d’un any que My Promised Land del periodista israelià Ari Shavit va publicar-se, i HBO ja ha anunciat que produïrà una sèrie documental inspirada en l’obra. Paral·lelament, ja existeix un llibre únicament dedicat a desmantellar-lo. És el comú denominador de qualsevol cosa escrita i per escriure sobre el conflicte més analitzat del món: no crearà consens, i serà profundament odiat i aclamat a parts iguals. En qualsevol cas Shavit, columnista al diari Haaretz i home de bona fe, prova d’abocar una mica de llum a la convulsa història d’Israel, aspirant molt lloablement a la objectivitat. Escriu en anglès, potser perquè el seu públic són més els jueus americans liberals que no pas els seus conciutadans israelians, que saben una mica més de què va la història (és més, hi estan enmerdats fins les celles).

Shavit és un patriota —progre, però patriota— obsessionat amb salvar Israel de si mateix, i My Promised Land (publicat en castellà per Debate) és el seu intent de reexplicar el sionisme destriant el gra de la palla, amb la justa mesura d’orgull i de mea culpa. El llibre recrea gairebé un segle de sionisme a través d’històries personals, partint de moltes hores d’entrevistes i visites a escenaris clau. Ens porta a conèixer el seu rebesavi, un sionista romàntic que recorre la Palestina otomana l’any 1897; els pioners que funden el primer kibutz jueu, Ein Harod, el 1921; els generals i soldats que van executar la deportació dels àrabs de Lydda el 1948; supervivents de l’Holocaust i dels pogroms a l’Iraq; el rabí messiànic que planta el primer assentament a Cisjordània i un llarg etcètera que s’estén fins al dia d’avui, amb el debat sobre l’amenaça nuclear iraniana i l’esfondrament dels països fronterers.

L’obra està editada per Spiegel & Grau.

Però potser el mèrit de Shavit és haver aconseguit l’impossible: trobar un llenguatge nou per parlar d’una qüestió tan sobresaturada com la israeliana. És la història explicada a través d’anècdotes i detalls reveladors, amb un to molt personal que intenta evitar el discurs partisà. Shavit fa que tot torni a semblar interessant, detectant el caliu humà en episodis que s’han repetit fins a la sacietat. Això ho aconsegueix tan en descriure l’escena gai de Tel Aviv, amb les seves alegres orgies regades d’MDMA, com quan reconstrueix la deportació de Lydda, una de les tantes ciutats palestines que es van evacuar durant la guerra de 1948.

Shavit s’estén força en el que ell anomena el “black box” del sionisme, el crim originari que va permetre l’establiment del país. Al referir-se a la deportació de Lydda, l’autor no escatima cap detall i és inusualment explícit respecte la brutalitat dels jueus. Inusual per tractar-se d’un jueu, s’entén; tot i ser un fet ben documentat, a Israel encara s’ha de dir en veu baixa que força ciutats hebrees es van aixecar sobre les runes de pobles palestins i que l’expulsió dels àrabs de certes zones era una necessitat tàctica implícita al sionisme. Poblacions vibrants i pròsperes com Lydda, que van quedar dins les fronteres israelianes traçades per la ONU el 1947, eren incongruents amb la idea d’un futur Estat jueu.

U873971ACME

Els ciutadans de Lydda són expulsats de la seva ciutat durant la guerra de 1948, que marcà el naixement de l’Estat d’Israel. (c) David S. Boyer / CORBIS

Tot això ja s’ha explicat mil vegades, però mai ho havíem escoltat dels llavis dels perpetradors dels fets. L’autor els entrevista i prova d’entendre’ls, analitza les inflexions de la seva veu, furga en els motius que van portar uns formosos joves kibutzniks a ser capaços d’humiliar, maltractar i matar civils desarmats. Atès aquest apropament, aquí i allà se l’ha acusat de justificar els fets de Lydda, donant el vist-i-plau a la deportació de centenars de milers de persones. Heus aquí el paràgraf de la discòrdia:

Do I wash my hands of Zionism? Do I turn my back on the Jewish national movement that carried out the deed of Lydda? [...] the conquest of Lydda and the expulsion of Lydda were no accident. They were an inevitable phase of the Zionist revolution that laid the foundation of the Zionist state. Lydda is an integral and essential part of our story. And when I try to be honest about it, I see that the choice is stark: either reject Zionism because of Lydda, or accept Zionism along with Lydda.

És a dir. Segons Shavit, com a israelià només té dues opcions. Una és rentar-se les mans dels crims de Lydda: fer la maleta, mudar-se a New Jersey i unir-se al moviment BDS o al club de petanca. L’altra és acceptar que el seu estimat país, l’únic Estat jueu del món, mai no hagués existit sense aquells crims, integrar-los com a propis i lidiar eternament amb les conseqüències. Shavit tria la segona opció.

Because I know that if it wasn’t for them, the State of Israel would not have been born. If it wasn’t for them, I would not have been born. They did the dirty, filthy work that enables my people, myself, my daughter, and my sons to live.

Aquest raonament es poleix al llarg del capítol següent, en què s’expliquen les conseqüències de la Shoah i els farhud (pogroms) dels països àrabs. En pocs anys es dispara l’antisemitisme organitzat a Europa i això repercuteix a llocs com ara l’Iraq, on les tendències filonazis dels governs porten a la persecució de les minories jueves. Israel passa de ser una utopia en potència a un refugi d’última hora; els supervivents hi arriben com qui acaba de guanyar una vida extra de videojoc. Alguns expliquen com després de rodolar de camp en camp de concentració, de ser humiliats i tractats com escòria, la visió d’un soldat amb una estrella de David a la solapa els emociona: “after all that had happened, Jewish soldiers were a dream”.

image50

Un vaixell d’immigrants jueus al port de Haifa, a finals dels anys 40.

El govern socialista de David Ben Gurion reacciona a l’allau d’immigrants amb eficiència, construint a velocitats estratosfèriques i col·locant els nouvinguts a les cases buides dels àrabs de Lydda, Acre, Jaffa o Haifa. Durant la dècada dels cinquanta, l’Estat nounat d’Israel triplica la seva població a la vegada que transforma el paisatge irreversiblement. L’adaptació és especialment dura pels jueus que venen dels països àrabs, als quals s’engloba sota l’imprecís terme mizrahim (literalment, “de l’Est”). Al trauma de la persecució, l’exili i la misèria —la majoria no eren sionistes i només fugien a Israel per salvar la pell— se’ls suma la condescendència i/o menyspreu dels asquenazites, originaris d’Europa. El nou Estat està dissenyat per cervells occidentals i les maneres orientals dels mizrahim incomoden l’establishment.  A més, no hi ha temps per subtileses; tot es fa tirant pel dret, sense tenir en compte el factor humà que acabaria passant factura.

There was no notion of human rights, civil rights, due process, or laissez-faire. There was no equality for the Palestinian minority and no compassion for the Palestinian refugees. There was little respect for the Jewish Diaspora and little empathy for the survivors of the Holocaust.

La qüestió mizrahi ha arribat fins avui i encara divideix la societat. Lluny de constituir un pont de contacte amb els palestins, com s’havia esperat en un principi, els jueus d’origen àrab han esdevingut –diu el clixé– la base votant dels partits de més a la dreta. Sigui com sigui, hi ha una certa tendència a culpar la perifèria mizrahi cada vegada que uns resultats electorals deprimeixen el progressisme benpensant (i generalment asquenazita). Aquest arraconament social, polític i cultural dels mizrahim és el que explica l’auge espectacular, als anys 90, de Shas, el partit ultraortodox sefardita; el seu líder, Aryeh Deri, va voler treure els jueus orientals de l’ombra i retornar-los la dignitat, tot reivindicant la seva herència cultural i les seves tradicions d’arrel mística. Deri, un ultraortodox convers, va ser el primer mizrahi en trepitjar el parlament israelià. Shavit en dibuixa un fantàstic perfil biogràfic:

As enlightened Israel rejected him, he rejected enlightened Israel. Rather than being a unifier and a healer, Aryeh Deri became the Oriental leader who would lead the Oriental-traditionalist revolt against the secular Ashkenazi state that Zionism had founded.

F141214YS69-e1419880128530

Aryeh Deri, líder del partit sefardita ultraortodox Shas. (c) Yonatan Sindel/Flash90

Un altre episodi poc explorat que Shavit relata amb peus de plom és l’obtenció de l’arma nuclear. Recapacitem: el 1956, any en què es comença a enriquir urani a les amagadíssimes instal·lacions de Dimona, només la poseeixen els Estats Units, la URSS i el Regne Unit. Aleshores Israel és un país nounat i minúscul de menys de dos milions d’habitants. Potser per això, Ben Gurion i companyia creuen necessari blindar-se contra l’odi –i els exèrcits– dels seus veïns regionals: “it was necessary to create a shield between us and them”. De la mà de França, aleshores el seu principal aliat, i amagant-ho als EUA amb trucs dignes de Mortadelo i Filemón, Israel entra al club nuclear amb a penes 8 anys d’història. Des d’aleshores ha estat el gran ho sap tothom, però no ho diu ningú del país. Avui dia ni tan sols la Viquipèdia, font nostra de coneixement, inclou Israel entre els posseïdors de l’arma.

Però, segons Shavit, no va ser el potencial nuclear el que va corrompre l’esperit Israel. Com a bon WASP (White Ashkenazi Supporter of Peace), l’autor posa el punt d’inflexió a l’any 1967, l’endemà de la guerra que va salvar el país de l’extinció alhora que el convertia en “the only nation in the West that is occupying another people”. Amb la victòria fulminant contra sis exèrcits i l’expansió territorial –la ocupació de Gaza, Cisjordània, Jerusalem Est, els alts del Golan i el Sinaí– havia nascut l’Israel post-Israel, una versió distorsionada de la idea sionista.

El mateix Shavit ho experimenta durant la primera Intifada, l’any 1991, quan l’envien a servir en un centre de detenció a la platja de Gaza. Activista per la pau, l’autor es troba per primera vegada en el paper del carceller, de l’oficial uniformat que manté a ratlla els reclusos. Per si no fos poc, l’estètica general del lloc evoca episodis especialment traumàtics: les tanques de filferro, l’aspecte miserable dels presoners, els crits que surten de la cabana d’interrogació. Un dels soldats, quan li toca fer guàrdia, s’acomiada amb un “I’m off to the Inquisition”.

What I see and hear here is an entire population of ours —bank clerks, insurance brokers, electronics engineers, retailers, students— imprisoning an entire population of theirs —tile players, plasterers, lab workers, journalists, students. This is a phenomenon without parallel in the West. This is systematic brutality no democracy can endure. And I am a part of it all. I comply.

paratroopers

Juny de 1967: paracaigudistes israelians arriben al Mur de les Lamentacions, fins aleshores sota soberania jordana.

Però ha plogut molt des d’aleshores, i l’anàlisi actual de Shavit deixa enrere aquest complex de culpa típic de l’esquerra israeliana. De fet, cap al final del llibre carrega contra el moviment pacifista acusant-lo d’immadur, naïf i aliè a la realitat de la regió. Segons l’autor, l’error del sionisme progressista dels 90 va ser creure que la font de tots els mals era la ocupació i que una retirada dels territoris portaria la pau. La creença era temptadora perquè implicava que encara existia la opció d’un final feliç i d’una cura moral, de “being Israeli without being brutal”. Centrant-se en criticar la ocupació, que només existia desde 1967, el moviment pacifista podia permetre’s oblidar la condició central —i l’amenaça existencial— d’Israel, oblidar Lydda i oblidar els centenars de “dead villages” palestins sobre els quals s’ha edificat el seu país.

It is well known that the euphoria of 1967 led the Right to believe that Greater Israel was possible. What is less generally  acknowledged is that the same euphoria led the Left to believe that Greater Peace was possible. [...] Instead of sticking to the sound, rational position of ending occupation simply because it is immoral and destructive, the Left endorsed the unsound and irrational belief that ending occupation would bring peace.

Així, tot i criticar la ocupació com a “immoral and destructive”, Shavit es desmarca del moviment pacifista i recupera un discurs molt més proper al realisme brutal del general Moshe Dayan. La lògica és aquesta: si som honestos respecte als nostres crims del passat (Lydda i tota la resta), hem d’assumir que els nostres veïns mai no ens deixaràn d’odiar, i per tant no podrem baixar la guàrdia. Ara per ara, un Israel pacífic és un oxímoron.

Reivindicar Dayan a dia d’avui fa una mica de mal veure, i l’esquerra-més-a-l’esquerra li ha agafat certa mania. El periodista Noam Sheizaf, cofundador de la revista +972mag, resumeix My Promised Land com “la història de l’elit, reexplicada per l’elit i per a l’elit”. Segons Sheizaf, el llibre no és res més que l’expressió d’un sionisme revisionista i adaptat als nous temps, en què ja no es porta negar l’evidència històrica, però sionisme fins al moll de l’os. Té raó. Tot i la lucidesa i l’honestedat, l’autor no és un observador imparcial, sinó un membre integral i actiu d’una de les parts. Com qualsevol israelià, Shavit voldria viure en pau en un país normal, però alhora no pot obviar que el problema va més enllà de l’ocupació.

El problema està en antigues poblacions àrabs com Hulda, avui part d’Israel, que el Tsahal va aplanar i substituir per una vinya i una ciutat hebrea. Shavit visita les restes inexistents de Hulda amb Jamal Munheir, un refugiat palestí de 70-i-pico d’anys que encara recorda el pou on la seva familia recollia aigua i la parcel·la de terra que conreava el seu pare. On és Hulda?, es pregunta Munheir amb els ulls ennuvolats, assegut a l’ombra d’un pi. Unes pàgines més endavant, Shavit li respon, es respon a si mateix i enterra qualsevol esperança de pau per la seva estimada terra: “Hulda is here. Hulda is here to stay. And Hulda has no solution. Hulda says peace shall not be.”

També pot interessar-te...

  • 45
    La fantàstica editorial Routledge va tenir, ara ja fa uns anys, l’amabilitat de crear la subsèrie Thinking in Action. Amb ella han volgut presentar grans qüestions contemporànies —la religió, la ciència, la tecnologia, l’humor, la literatura, l’humanisme, etc.— de la mà d’alguns dels pensadors més rellevants dels últims anys: Slavoj Žižek,…
    Tags: és, the, l, d, no, of, to, and
  • 45
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, ha, al, més
  • 43
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, ha, del, al, dels
  • 42
    Què té saber que sigui tan temible? Sòfocles, Les dones de Traqui Vint-i-quatre anys després d’haver servit com a soldat a la guerra del Líban de 1982,  el cineasta israelià Ari Folman té un somni. Hi veu edificis en runes, bengales que cauen del cel com flocs de neu i…
    Tags: del, no, l, és, al, d, ha, més, ari
  • 40
    Europa ha perdut el nord. Set anys després de la crisi financera, la majoria del continent encara no s’ha recuperat. Crisi de deute públic irresolta, milers d’immigrants morint al Mediterrani a les portes d’Europa i cada cop més discursos xenòfobs són només alguns dels problemes que assetgen el vell continent.…
    Tags: the, l, és, no, del, of, to, al, més, d

Leave a Comment

Filed under Ressenyes