Tag Archives: ari folman

la cara bèstia de la vida

Què té saber que sigui tan temible?

Sòfocles, Les dones de Traqui

Vint-i-quatre anys després d’haver servit com a soldat a la guerra del Líban de 1982,  el cineasta israelià Ari Folmanun somni. Hi veu edificis en runes, bengales que cauen del cel com flocs de neu i cossos nus que surten del mar i avancen com zombies cap a l’escena, on tot és d’un ocre oníric i es mou a càmera lenta. Ja despert, Ari Folman s’adona que ha viscut vint anys sense recordar res del seu període libanès a les Forces de Defensa Israelianes. Ni una sola imatge, ni una anècdota, ni una nit passada en blanc assetjat pels horrors de la guerra. Torbat, inicia una ronda de trobades amb antics companys de batalló: s’ha proposat omplir a poc a poc els blancs de la seva memòria, forats negres a la consciència sobre els quals floten noms com Beirut Oest i  massacre de Sabra i Shatila.

De tot aquest procés -les converses amb ex soldats, la progressiva recuperació de records-, Ari Folman en fa un documental, una delícia audiovisual que porta per nom Waltz with Bashir (2008). Bashir era el nom del líder de la falange libanesa, mort per atemptat el 14 de setembre de 1982. Un Waltz  és el que balla un soldat enmig d’un tiroteig, mig embogit, entre les detonacions i el fragor, el vals, el deliri, la follia, que s’han acabat amb unes paraules, “Els fidels de Bashir preparen les matances de Sabra i Shatila”. Les bengales que cauen com flocs de neu, al somni de Folman, són les mateixes que llançava l’exèrcit israelià per facilitar la feina a la falange libanesa, la nit en què centenars de refugiats palestins van ser assassinats a Sabra i Shatila.

waltz

El somni d’Ari Folman. Fotograma de ‘Waltz with Bashir’

Quatre anys després, el dramaturg libanès Wajdi Mouawad publica la novel·la Ànima (2012), traduïda ara al català per Anna Casassas i editada per Periscopi. Ànima és un altre eco esgarriat del mateix conflicte, i el seu protagonista, Wahhch Debch, un fill bastard de la guerra eterna de l’Orient Mitjà. Wahhch era un home de mitjana edat nascut al Líban, un expatriat tranquil que vivia amb la seva estimada Leónie al Canadà. Diem era perquè mai no l’arribarem a veure així, al malaurat Wahhch; tot just el coneixem a la línia de sortida de la seva davallada als inferns, quan torna de comprar salmó per sopar i troba el cadàver vexat de la seva dona embarassada al saló de casa.

Havien jugat tant a morir l’un en braços de l’altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure, convençut que veia un muntatge, un quadre grandiós (…) va entendre que era morta perquè tenia els ulls oberts, la mirada fixa i, a les mans, la ferida, el ganivet clavat al sexe.

El road trip dantesc de Wahhch Debch comença quan l’instructor Aubert Chagnon l’informa de les circumstàncies particularment atroces de l’assassinat de la Leónie. Wahhch decideix seguir les passes del culpable, refugiat a una reserva indígena gràcies a una inexplicable incompetència policial. No el mou l’afany de venjança sinó un instint ancestral, el motor del qual és una vaga però persistent necessitat de conèixer. I què és el que necessita saber, el desgraciat d’en Wahhch, sol al món com s’ha quedat i als albors d’un trauma que arrossegarà pels anys dels anys? Ell mateix no ho té gaire clar, però ens en dóna una pista el felis silvestris catus carthusianorum (GAT) que narra la reacció de Wahhch en trobar el cadàver:

Aparteu la terra que tinc sobre el cap, va voler xisclar [en Wahhch], com el dia pretèrit que uns homes l’havien enterrat ben viu.

Un record remot, soterrat i encriptat ha fet un intent de sortir del seu búnquer, esperonat per l’horror present del qui l’ha mantingut amagat durant tants anys. Wahhch amb quatre anys, terra i més terra sobre el cap, cossos calents de cavalls morts, confusió i violència arreu. Mouawad havia escrit a l’obra Incendis que l’enfance est un couteau planté dans la gorge, la infància és un ganivet clavat a la gola; Wahhch Debch ha mantingut aquest ganivet letal en un lloc segur durant tota la seva vida conscient. El fet que un mohawk hagi esventrat la seva amada i l’hagi violat per la ferida, per després matar-la a sang freda, un horror així, dic, és el que feia falta per desbloquejar el flux de records. O més ben dit, per fer patent que hi ha alguna cosa podrida a les catacumbes del subconscient, i que està començant a notar-se la pudor.

anima

Així doncs, Wahhch emprèn el seu viatge iniciàtic reconvertit a parts iguals en l’estranger de Camus (alienat, degradat per l’absurd de tot plegat), l’Ulisses de Dant (avançant cap a un coneixement que serà la seva ruïna) i un pobre desheretat que ens genera una tendresa absoluta. “Quan passa una cosa així no hi ha Déu possible: estem sols”, sentencia Mouawad. Potser per això la novel·la prescindeix del narrador omniscient i el substitueix per les cròniques dels animals que observen els moviments de Wahhch: gat, gos, colom, formiga negra, gavina, conill, boa constrictor, mosca, esquirol de les carolines, ratolí domèstic, etcètera.

Lluny de la farsa popularitzada per Disney que ens presenta regne animal com una mena de kibutz hippie, les bèsties de Mouawad no són res més que bèsties. Éssers amorals que es limiten a menjar i matar per menjar i provar de no convertir-se en aliment. Des d’aquesta saviesa elemental, veuen i descriuen els humans com allò que són: animalons tant cruels i vulnerables com ells, però més desesperats, més tristos i més sols. Els aïlla del món el seu excés d’autoconsciència: “van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible (…) Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d’una il·luminació que els deixarà embogits i exagües”, com declara sàviament un pan troglodytes. No hi ha idealització del món natural, només una perspectiva plana que entén la crueltat i el patiment com a part d’un equilibri més gran – un equilibri cíclic que no significa harmonia ni molt menys finals feliços, només serveix per perpetuar i assegurar l’existència aquí i ara. Wahhch Debch, que té alguna cosa de bèstia, n’és una mica conscient. Així ho comenta a un equus asinus:

Tu no pots entendre aquesta sensació. La idea de voler ser una altra cosa diferent d’un ase no t’ha passat mai pel cap. Jo, en canvi, tindria tantes ganes de ser algú altre que hagués viscut coses diferents i que en aquest moment fos en un altre lloc. Qualsevol. Però és impossible. Un es pot explicar totes les històries que vulgui, sobre la resurrecció, el teletransport, tota la ciència-ficció: “jo” no deixarà mai de ser “jo” i “aquest lloc” no deixarà de ser “aquest lloc”.

L’avanç de Wahhch cap al seu non plus ultra particular té ritme de tragèdia coral. També conté una mena de batec animal que enganxa i fascina, amb això estaran d’acord totes les víctimes de la novel·la de Mouawad. Dic víctimes perquè Ànima és un cop de destral a la consciència, una cursa frenètica cap a una meta a la qual preferiríem no haver arribat. Acabar Ànima és passar la nit amb els ulls com plats provant d’esborrar unes imatges que hem imaginat amb massa detalls.

wajdi

Wajdi Mouawad

Tant Ari Folman com Wajdi Mouawad parlen de continuar vivint després de situacions massa terribles. Hom no pot simplement emmagatzemar-les, als arxivadors de la memòria, al costat de la primera comunió o d’aquell cap de setmana als Alps. Sembla que l’única manera de tirar milles és eliminant tot rastre de les imatges processades a la retina, fer com si mai no haguessin existit (però això no ho decidim nosaltres, ho decideix el nostre cervell, el mateix que crea la il·lusió d’un nosaltres amb lliure albir. Aquesta és, de fet, una discussió paral·lela que requeriria moltes sobretaules). En tot cas, Tony Webster treu el cap i ens diu que sí, que això de la memòria és un berenjenal molt gros i que a vegades la inòpia és un lloc més còmode per viure-hi.

Per què, llavors, aquesta pressa per recuperar els records bloquejats? Probablement hi tingui a veure l’argument amb què Ulisses va convèncer els seus homes que valia la pena navegar més enllà de l’Estret, contradient la voluntat dels Déus: “no vau ser fets per viure com les bèsties/ sinó per adquirir virtut i coneixença”. La febre del saber, ja condemnada a la Divina Comèdia per un Deu no massa liberal.

És inevitable que en algun moment les creacions de Folman i Mouawad es trobin. Ambdós estan tacats de la mateixa merda i ambdós expliquen el dolorós procés de retrobada amb la bèstia interior amb obres que són pur plaer estètic. Paradoxes de la vida. Cap dels dos mostra el trauma directament, com si mirar-lo als ulls pogués petrificar al públic. L’un converteix les persones en animacions digitals amb música de Max Richter, i l’altre parla del seu protagonista de forma obliqua, a través d’animals que en perceben les exhalacions de colors: ens explica un gos terrier que, mentre que els humans solen desprendre halos del verd de la por o del groc de la pena, l’ànima perduda de Wahhch Debch emana, des del centre de l’esquena, un negre d’atzabeja, el color de la deriva i dels nàufrags, patrimoni de les natures incapaces de desfer-se de la seva memòria i del seu passat.

També pot interessar-te...

  • 42
    That is the fate of our generation. That is our choice —to be ready and armed, tough and hard. Discurs del militar israelià Mose Dayan, 1956 Fa poc més d’un any que My Promised Land del periodista israelià Ari Shavit va publicar-se, i HBO ja ha anunciat que produïrà una sèrie documental inspirada en…
    Tags: l, no, d, és, del, al, més, ha, ari
  • 40
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, ha, al, més
  • 35
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, l, del, al, d
  • 35
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, ha, del, al, seva
  • 32
    Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
    Tags: no, l, del, és, d, ha, al

Leave a Comment

Filed under Ressenyes