Tag Archives: andré brink

el pollastre de Coetzee

Disgrace, John Maxwell Coetzee, 1999. Segurament la novel·la més criticada i aclamada de l’escriptor antigament-sud-africà-ara-ja-australià, pim pam. Protagonitzada per David Lurie (vell verd empedreït, seductor de mena, Casanova de naixement, faldiller professional), l’obra retrata la part més antipàtica de la Sud-àfrica postapartheid: la de les violacions col·lectives, l’agressivitat sexual, els abusos de poder i les tensions racials no resoltes. En vam parlar ja fa temps, però és hora d’aclarir uns quants conceptes.

(c) Paul Jackson

(c) Paul Jackson

Tot i les bones crítiques a l’exterior (d’aquí o d’aquí, per exemple), Disgrace va ser una dutxa d’aigua freda a la mateixa Sud-àfrica. Com ja vam comentar en el seu moment, poques històries fictícies han molestat tant les altures governamentals d’un país. Ni corto ni perezoso, el Congrés Nacional Africà (que està al govern des de la fi de l’apartheid l’any 1994) va denunciar que la novel·la era de xenòfoba cap amunt. En un comunicat a la Comissió de Drets Humans, el CNA comparava el retrat que Coetzee fa d’alguns personatges negres amb les tesis més racistes del nacionalisme afrikaner: les del general Hertzog, que descrivia els natius negres com “an eight-year-old against a man of mature experience [aka els europeus] –a child in religion, a child in moral conviction; without art and without science; with the most primitive needs and the most elementary knowledge to meet these needs”. Sobre Disgrace, el CNA afirmava que

Coetzee represents as brutally as he can, the white people’s perception of the post-apartheid black man. This is Hertzog’s savage eight-year-old, without the restraining leash around his neck that the European had been obliged to place, in the interest of both the native and society. It is suggested that in these circumstances, it might be better that our white compatriots should emigrate because to be in post-apartheid South Africa is to be in ‘their territory’, as a consequence of which the whites will lose their cards, their weapons, their property, their rights, their dignitiy. The white women will have to sleep with the barbaric black men. Accordingly, the alleged white ‘brain drain’ must be reportedly regularly and given the necessary prominence!

En aquest sentit, l’acadèmica Lucy Valerie Graham ja comentava que criticar que la novel·la reflecteix unidireccionalment la societat voldria dir no només que els blancs són com Coetzee els descriu sinó també, ai las!, que els negres són tal i com són descrits, cosa que voldria dir exactament el contrari del que el CNA volia dir. Un cacau. En tot cas, sembla que Coetzee va acabar ben fart d’aquesta estreta unió entre política i literatura tan característica de Sud-àfrica; una connexió que d’altra banda no és d’estranyar, ja que Sud-àfrica ha estat anys i panys nodrint-se de reivindicació política: això d’investigar la moralitat de cada paraula al mil·límetre és un tic històric que s’està convertint en tendència cultural. L’any 1993 André Brink ja confirmava aquest tic, afirmant que

in South Africa all novels, whether so intended by the author or not, are “political” -because in that country, even as it moves out of the dark night of apartheid toward something new, every action, and utterance, and thought, every book and play and poem and song, carries a political load.

Tanmateix, no sembla que després de la “dark night of apartheid” la cosa hagi canviat gaire, ja que cert segment de la literatura continua sotmès a fortes anàlisis morals i aquest mateix tema, el del mix de l’esfera pública i la privada, continua apareixent en novel·les del període postapartheid. En tot cas, sabem que aquesta tendència no agrada gens al nostre escriptor sud-africà: en una carta a Paul Auster (recollida al volum Ara i aquí), Coetzee comenta que una dona li va escriure una carta retraient-li que el personatge secundari d’una obra seva fos antisemita. En aquest punt, Coetzee fa una reflexió tant encertada com complicada com reveladora:

Tot i això, la veritable qüestió no és qui té les mans netes i qui no. La veritable qüestió es planteja en el moment que et fan posar a la defensiva i en la sensació d’enfonsament que se’n segueix, la sensació que la bona voluntat entre lector i escriptor s’ha evaporat, una bona voluntat sense la qual la lectura perd la seva joia i escriure comença a convertir-se en un exercici no desitjat i carregós. ¿Què s’ha de fer després d’això? ¿Per què continuar quan les teves paraules són examinades escrupolosament per trobar-hi desdenys encoberts i heretgies? És com retornar entre els puritans.

A ‘From cover to cover’, Jenny Volvovski es dedica a redissenyar cobertes de llibres que ha llegit. Aquesta és la de ‘Disgrace’, però en podeu veure més a la seva web: http://www.from-cover-to-cover.com/

A Disgrace en concret, sembla que el pollastre general va ser fruit d’un malentès d’arrel literària: la clàssica confusió entre autor i protagonista. Efectivament, el joc entre narrador i autor i el fet de subscriure automàticament les opinions del protagonista a les opinions de l’autor és un clàssic de les confusions literàries, de la mateixa manera que hi ha autors-mosquetes-mortes que es dediquen a rajar de l’univers a través dels seus protagonistes. Això sí, no és el cas de Coetzee amb David Lurie: el protagonista de Disgrace és d’aquells que només són racistes en privat, un professor d’universitat suposadament progre però que, en última instància, rebutja aquest món nou i aquestes noves regles. La seva concepció, però, contrasta amb la de la seva filla Lucy, que creu que la comunitat blanca ha de recomençar des de baix, sense cap mena de privilegi, “like a dog”. Efectivament, ningú dirà que Coetzee predeia felicitats absolutes per la nova Sud-àfrica: les dues alternatives de la comunitat blanca que es desprenen de Disgrace (l’amargor absoluta de David Lurie i la conformitat desgraciada de Lucy) són eminentment desesperançadores. Això sí, confondre aquesta visió amarga d’una transició molt mal portada (recordem que el president actual Jacob Zuma, membre del CNA, s’està convertint en un expert en LIAR-LA) i aquesta afirmació de la pervivència de les tensions racials com un al·legat a favor del racisme és tenir ganes de pollastres. Queda dit. Fi.

També pot interessar-te...

  • 32
    La fantàstica editorial Routledge va tenir, ara ja fa uns anys, l’amabilitat de crear la subsèrie Thinking in Action. Amb ella han volgut presentar grans qüestions contemporànies —la religió, la ciència, la tecnologia, l’humor, la literatura, l’humanisme, etc.— de la mà d’alguns dels pensadors més rellevants dels últims anys: Slavoj Žižek,…
    Tags: és, the, l, d, no, of, to, and
  • 30
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, ha, al
  • 30
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, l, del, al, d

Leave a Comment

Filed under Ressenyes