Author Archives: Júlia Bacardit

About Júlia Bacardit

Una noia com una altra que vol fer grans coses i no sap ben bé quines. De moment escrivim a Els de dalt, que està molt bé.

Aurora Bertrana o la llibertat com a forma de vida

Aurora Bertrana va predicar amb l’exemple. Nascuda a Girona a les acaballes del segle XIX, inicia la seva carrera com a violoncel·lista de jazz a la Barcelona nocturna dels anys vint. Força anys més tard marxarà a la França de la postguerra i escriurà Entre dos silencis, una novel·la publicada l’any 2006 per Club Editor.

Aurora Bertrana. © Toni Vidal

La Bertrana filla ha quedat una mica relegada en la història de la literatura catalana, però encarna l’esperit de la modernitat durant el període d’entreguerres al vell continent. Als vint anys marxa a estudiar música a Ginebra i es guanya la vida amb les actuacions a l’Hotel Chamonix com a membre de la Jazz Women Ensemble, primera banda de jazz composta només de dones. Des de Suïssa comença a escriure per La Veu de Catalunya gràcies, en part, al suport del seu pare i també escriptor Prudenci Bertrana –que d’entrada s’havia oposat a la vel·leïtats literàries de la filla. A anys llum del nacionalcatolicisme retrògrad que ben aviat assolaria l’Espanya franquista, Bertrana va ser viatgera, periodista, política. Igual que Mercè Rodoreda i algunes altres, l’autora d‘Entre dos silencis (1944) va fer ús de la seva llibertat i del seu gust per la incerta professió que és escriure. Entre dos silencis és una novel·la basada en fets reals, una obra de ficció subtil sobre una matança especialment cruel: l’execució de tots els homes d’un poble francès a tocar de les fronteres suïssa i alemanya. La filòloga i especialista en Aurora Bertrana Isabel Marcillas -l’entrevistarem a fons d’aquí poc- assegura que el component de ficcionalització en la novel·la és molt alt  pel que fa a les històries d’amor però no pel que fa a la matança massiva. 

Arran de la lectura d’El matrimonio de Loti (última edició castellana: El Nadir, 2007) –obra d’un francès que es va enrolar a l’exèrcit i va adoptar una identitat polinèsia–, Bertrana decideix traslladar-se a Tahití. Des del Pacífic escriu Paradisos Oceànics (Edicions de l’Eixample, 1993) i un seguit d’articles entorn als efectes nocius de la colonització en la societat i les dones maori. Explica alguns costums polinesis i recalca la voluntat dominadora blanca per sobre de la naturalitat local; en aquest sentit alguns articles em semblen massa rousseaunians. Per la seva banda, Isabel Marcillas és del parer que Bertrana coneixia l’interès dels  lectors occidentals en les civilitzacions quasi extingides i es limitava a explotar-lo en els seus articles sobre la Polinèsia. En qualssevol cas, llegits des d’ara, els comentaris de la periodista i escriptora són una delícia. L’autora relata, per exemple, com els europeus van categoritzar la poligàmia natural d’aquelles illes paradisíaques: donaven un “carnet de prostituta” a totes les indígenes que mantenien relacions amb mariners europeus i elles quedaven entre indiferents i sorpreses, perquè no coneixien el significat de la paraula ni les connotacions negatives de l’ofici. Aurora Bertrana parla sobre les dones de la Polinèsia francesa des d’una perspectiva que va xocar molt durant l’època i que avui sembla menys sospitosa que la de certes personalitats com Gauguin, que va instal·lar-se a Tahití per pintar la bellesa del Pacífic i va aprofitar per mantenir relacions amb noies més joves del compte. L’obra periodística de la catalana està dispersa però és molt recomanable, potser més que la seva ficció: els articles gestats al cor del Pacífic estan impregnats d’esperit crític, anticolonialista, reflexiu. Si voleu saber-ne més acudiu al recull de textos de l’autora que Neus Real Mercadal ha publicat sota el títol Aurora Bertrana, periodista dels anys vint i trenta (CCG edicions, 2007).

Nafea Faa Ipoipo (Quan et cases?), Paul Gauguin, 1892


I aquesta terra de fraternitat i d’amor fou envaïda pels homes menys morals de la terra: aventurers, pirates, ciutadans expulsats, missioners-traficants, polítics sense escrúpols. Heus ací els primers mestres de la moral que ha tingut el salvatge.

(“La moral i els salvatges”, Mirador, núm. 80, 7-VIII-1930, pàg. 3)

En temps de la Segona República (1932), Aurora Bertrana torna a casa per implicar-se en política, sempre afí al feminisme com a forma de vida i al projecte catalanista de la llavors naixent Esquerra Republicana. Però la cosa no li funciona en l’àmbit polític i poc abans que esclati la guerra torna a fer les maletes i es dirigeix cap al Marroc. D’aquest viatge neix El Marroc sensual i fanàtic (1936, publicat de nou l’any 2010), que es publica l’any 36 i que és un recorregut per les presons i els harems o prostíbuls del país. Bertrana s’apropa al món musulmà femení des d’una tipologia de periodisme no informatiu sinó subjectiu, és el punt de vista d’una dona que opina sobre la situació d’altres dones. Isabel Marcillas apunta que en aquest cas el contrast de la personalitat moderna de Bertrana amb la descripció de les dones orientals de l’harem resulta en una imatge gairebé animalitzada de les marroquines.  Mentrestant, la guerra civil esdevé una realitat a Espanya i acte seguit arriba la Segona Guerra Mundial a Europa. Aurora Bertrana decideix allistar-se en una missió humanitària a la població d’Etobon (situat al nord-est de França, prop de les fronteres suïssa i alemanya) i conviu amb una desgràcia digna de ser transcrita i, en aquest cas, novel·lada: l’assassinat en massa de tots els mascles d’una localitat petita.

Coberta de la novel·la “Entre dos silencis”, editada per Club Editor.

Som a la França ocupada i Hernam –que és el nom literari que l’autora dóna a Etobon– s’ha quedat sense homes. Els trenta-dos cossos de fills, germans i marits han quedat estesos damunt l’asfalt de la plaça principal i les dones del poble hostatgen a la força els soldats invasors. Entre dos silencis està a mig camí de la ficció i del periodisme. A diferència del que passa a El Marroc sensual i fanàtic, en aquets cas el “jo” brilla per la seva absència i l’ús de la omniscència narrativa focalitzada ens permet accedir a les mesquineses i les passions de tots dos bàndols durant la guerra. Ens fiquem dins la ment de cada personatge i descobrim el patiment de tots i cadascun d’ells. El mossèn Cyril Baumann torna al poble convertit en un cadàver moral, atordit per l’experiència animalitzadora dels camps de concentració. Marieta Rohe enamora tots els homes i desencadena de forma indirecta la desgràcia; el pare de Marieta és un pacifista internacionalista que cau sota les urpes ideològiques dels invasors nazis. A la novel·la també hi ha lloc per les reflexions sobre la divinitat i la naturalesa, i de fons sentim la veu insistent de Marta Mons, una francesa soltera que vol mantenir-se fidel a Hernam fins al final –encara que això li costi una vida d’amor.

L’escriptora descriu els paisatges naturals de manera quasi simbòlica però sempre sòbria, sense embafar-nos. També té la capacitat de mantenir el suspens sobre els esdeveniments, sap allargar el moment d’explicar-nos el que ha passat al poble. Tot i que Bertrana es limita a escriure la història d’un lloc concret, a Entre dos silencis l’experiència de la Segona Guerra Mundial queda ben representada en un sentit força global. Se’ns explica com els camperols desertors passen a engreixar les files de la Resistència quasi sense adonar-se’n; sentim a parlar dels forns crematoris, dels bombardejos a Alemanya i de la follia del Reich poc abans del seu esfondrament. Descriure la noblesa del lladre i la por del guerrer és una qualitat reservada als autors majúsculs, i en aquesta novel·la Bertrana aconsegueix retratar amb justícia alemanys i francesos. Ho notem sobretot en la figura d’Alexis von Greiz, que arriba a Hernam després de la matança i que és lector de Heine, víctima del desamor, militar desencantat amb la mare pàtria. Entre dos silencis és apta per a tots els públics lectors i una sorpresa agradable per a les que desconeíxiem l’autora. Vist amb perspectiva, Aurora Bertrana mereix un lloc als nostres prestatges i als nostres caps –perquè és la mostra que la llibertat pot ser una forma de vida.

També pot interessar-te...

  • 31
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: és, ha, del, novel, al, seva, però, dels

Leave a Comment

Filed under Perfils

Gerard Reve i l’amor per l’ase diví

Fa més temps del que voldria vaig estar d’Erasmus a Holanda i vaig cursar una assignatura que es deia “Big Books”. Una vegada el professor ens va dir que en les lletres neerlandeses no existia època daurada. Com si després d’Erasme de Rotterdam i el seu Elogi de la follia a cap holandès se li hagués acudit escriure res. A dia d’avui he contactat de nou amb l’acadèmic en qüestió i puc assegurar-vos que la literatura holandesa també té alguns noms recomanables. Un d’aquests és el de Gerard Reve.

L’edició castellana de “De Avonden”, d’Acantilado.

Frits van Egters és el protagonista de Las noches (Acantilado, 2011) i un espècimen odiós. Té vint-i-tres anys i una feina que consisteix en treure fitxes d’un calaix per acte seguit tornar-les a guardar. Està obsessionat amb la calvície aliena i sempre que pot retreu a la resta que aquest és un fenomen terrible del qual un no es pot escapar. El títol del llibre fa referència als somnis de Frits van Egters, perquè acompanyem el protagonista en la seva vigília rutinària i també en el son -igual que les oques amb sabates de senyora. Tots aquells que tenen Una conxorxa d‘enzes -d’acord, us heu llegit la versió castellana: La conjura de los necios- en un pedestal de la seva biblioteca personal poden llegir Gerard Reve amb garanties. Humor negre, absurd, paròdia de la vida familiar i de la condició de perdedor desagradable. I amb tot, Reve no és John Kennedy Toole, la seva identitat cultural i el seu context històric no tenen res a veure. Las noches té un toc surrealista i un punt d’aquí-no-passa-res, tothom es limita a dinar i a sopar i a prendre el te. Però som a l’any 1946, i Europa i Holanda acaben de sortir d’una guerra.

Gerard Kornelis van het Reve és juntament amb W.Frederik Hermans i Harry Muslich un dels grans autors de postguerra a Holanda. També és una figura que ha generat molta controvèrsia. Va néixer al si d’una família comunista i atea, va ser dels primers autors en declarar-se obertament homosexual (als anys quaranta!) i d’adult va convertir-se al catolicisme. L’any 1975 l’escriptor va aparèixer en públic amb una esvàstica, una creu, l’estrella de David i un símbol de la pau. Davant del micròfon va començar a recitar un poema que incloïa expressions com “foragiteu els negres” i “endavant amb l’orgull blanc”. Però la provocació no acaba aquí. En una ocasió el rei de Bèlgica va negar-se a entregar-li un premi perquè l’autor havia estat acusat de pedofília. Aquest no és el cas ni la temàtica de la novel·la Las noches (De Avonden en la versió original neerlandesa), però la resta de la seva obra reflecteix el seu gust pels nois joves. En definitiva, si haguéssim de jutjar els llibres per la correcció moral dels seus creadors tota l’escriptura de Reve hauria d’estar censurada.

Revelation

Is there any news? Yes there is. Good news, very good news even. One could speak of good tidings of great joy: God masturbated while thinking about me.

(traducció a l’anglès d’Ernst van den Hemel, professor de literatura a l’Amsterdam University College)

El professor Ernst van den Hemel m’ha explicat que la religiositat de Reve mai no va ser ortodoxa: la seva relació amb Déu està a mig camí entre la mística i la blasfèmia. En un dels seus relats breus, l’autor-protagonista Gerard Reve està treballant al seu despatx. Sona el timbre i apareix Déu en forma d’ase gris per la porta. En veure’l, Reve l’empeny escales amunt cap al dormitori i li fa l’amor tres vegades. Després del coit, el protagonista regala una còpia del seu llibre amb dedicatòria a l’animal diví: «Per l’Etern, sense paraules». Aquest conte, a Reve, li va costar un judici, i la intervenció-defensa de Reve ha passat als annals de la història d’Holanda. En la defensa, l’escriptor insistia que no es tractava d’una ofensa a la llibertat d’expressió sinó d’una falta de llibertat religiosa. Reve va fer riure els seus oients durant una bona estona i finalment va guanyar el cas.

unnamed

Gerard Reve l’any 1975. Llegeix un poema contra els negres i combina l’esvàstica amb la falç, el martell i l’estrella de David.

Tornem a Las noches. La novel·la té la cronologia d’un diari; el gran tema de conversa i motiu de màxima preocupació és el clima. Plourà, no plourà, encendré l’estufa; menjaré cebes fregides, sopa de pèsols i carn amb suc. Frits van Egters és tan seriós i esperpèntic com Mr. Bean i tendeix a defugir els conflictes: dorm amb un conillet de peluix i es posa a xiular o entonar melodies estúpides cada vegada que sent que els seus pares es barallen. Un dels coneguts de Frits van Egters és un criminal força insegur de si mateix que li demana consells sobre com millorar el seu aspecte físic. El protagonista tan aviat li recomana que s’arregli els cabells o robi millor una gavardina com li assegura que mai trobarà parella perquè li falta un ull i això és irreversible.

A De Avonden la quotidianitat més anodina ve carregada d’acudits  macabres. En una escena concreta, Frits van Egters i els seus amics surten a beure i el protagonista li pregunta a un altre individu conegut si pot explicar-li la seva vida, l’anècdota vulgar sobre com Frits va abandonar l’escola perquè el director havia decidit que “la guerra no generava un ambient d’estudi agradable”. El diàleg és progressiu, flueix al ritme que flueix la borratxera; i a mesura que avança la conversa la lucidesa de Frits augmenta. El protagonista s’excusa per estar-nos avorrint, per descriure’ns el tedi que ve després d’un passat immediat dolorós. L’avorriment de Van Egters és de mena oblidadissa, és el sentiment-atmosfera d’un país que s’ha quedat eixut de principis perquè no vol recordar. Enmig de l’humor negre i del tedi del dia a dia, van Egters amaga llàgrimes inexplicables i malsons estranys. La sexualitat del personatge en aquest cas no queda gens clara, només notem un regust de misogínia i de desesperació mal dissimulada.

Comprar algo caro que al llegar a casa resulta estar mal o ser carente de valor. No hay pena más grande. Es lo peor que hay…

Madre -preguntó, poniéndole desde atrás una mano en el hombro-, ¿estás triste? ¿Lloramos juntos? ¿Nos recreamos en nuestra lástima? [...] ¿Nos damos un momento de autocompasión?

La novel·la fa molt de riure i dista de ser tremendista. Però fa aquella olor de la literatura europea dels anys cinquanta i de la sensació de buit i d’absurd que Samuel Beckett va portar a l’extrem. Com els personatges de la trilogia de Beckett (formada per Molloy, Malone mor L’innombrable), Frits van Egters també està faltat d’atributs, però amb un toc més simpàtic. Crec que si Reve ha atret a les generacions joves holandeses és perquè és atemporal, el llenguatge que s’utilitza i les vides que se’ns expliquen ens semblen actuals: Frits van Egters és un freak que viu amb els seus pares, un Mr. Bean de tarannà filosòfic. En certa manera, el protagonista és la versió holandesa d’un estereotip de personatge indiferent, hilarant i cruel. A grans trets, el llibre val la pena. Fi.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

FestLet #10: una flor per Rwanda

A finals dels anys setanta Antonia Nociatella s’instal·la al sud-est de Rwanda i construeix un centre de ginecologia per a dones tutsi. El març del 1982 les milícies hutus arriben a Burundi i els tallen l’aigua: Nocciatella surt per defensar les mares i els nadons de l’hospital. No cal dir que ho paga amb la vida, a cops de matxet. “Si mai aneu a Burundi, planteu una flor per la màrtir italiana.” 

L’escriptora ruandesa Scholastique Mukasonga i a la seva esquerra l’autor italià Fabio Geda. Fotografia de Simonetta Fiaccadori.

Amb aquesta anècdota real la tutsi Scholastique Mukasonga (1956), resident a Normandia des de fa més d’una dècada, obre la presentació de la seva novel·la Notre-Dame du Nil (Gallimard, 2012). It’s time for Africa al Festivaletteratura de Màntua: hem vist el nigerio-americà Teju Cole, la zimbabuesa NoViolet Bulawayo, ara sentim la ruandesa Scholastique Mukasonga. El Portico del Cortile d’Onore és a vessar. Davant nostre, Mukasonga té un posat elegant i seu al costat del també autor Fabio Geda, que presenta l’acte i li formula un parell de preguntes.

A primera fila hi ha asseguts dos ruandesos joves que probablement han viatjat amb Mukasonga. L’escriptora comenta la presència dels nois i es lamenta de no poder parlar en la seva llengua mare i d’haver-ho de fer en francès. Tot seguit prossegueix amb el seu discurs sobre la gran història del petit país que és Rwanda. La seva fluïdesa i habilitat comunicativa és tal que en un moment donat el traductor simultani estalla en una pataleta i ens diu que si no volem no cal que tradueixi, perquè ell no pot seguir apuntant tot el que sent durant gaire estona més.

La biografia de l’escriptora mereix uns quants llibres. L’any 1973 els seus pares la van enviar a un institut de noies ben posicionades a Burundi, i d’allà va exiliar-se a França uns anys més tard. “Si no hagués estat per això, avui no podria explicar-vos res del que va passar al meu país”, sentencia. El 1994 el genocidi ruandès va acabar amb vint-i-set dels membres de la seva família i des d’aleshores Mukasonga s’ha dedicat a escriure el que va viure d’adolescent com a única via de teràpia possible i també com a deure històric i familiar. “He d’explicar el que vaig presenciar perquè els meus pares així ho volien; igual que va fer Anna Frank, la meva única manera d’obrir-me i de superar la reclosió física [Burundi és un territori tancat i protegit per les aigües del Nil] i mental que vaig viure és a partir de l’escriptura “.

Fabio Geda li pregunta per què ha començat a escriure ara, dues dècades després de la seva estada al lycée de noies a Burundi. “Vaig començar a escriure després del genocidi perquè em vaig adonar que algun dia la meva memòria fallarà i que abans que això passi estic obligada a donar-ne un testimoni.” L’autora apunta que ja s’ha escrit molt sobre Rwanda i sobre els tutsis supervivents, sobre el que va caldre fer després del genocidi i sobre el camí cap a una possible reconciliació. Assegura que des de la seva residència a Normandia ella no va poder veure això, però sí que va viure la prèvia escalada de violència, l’èxode dels tutsis cap a Uganda, el Congo i Tanzània al llarg dels anys seixanta. “Vaig viure com es va passar de la discriminació a la ideologia generalitzada d’extermini, l’odi racial que es va imposar als nens. Això és el que jo he viscut i és sobre el que puc escriure.”

L’edició original de Notre Dame du Nil de Scholastique Mukasonga

La ruandesa està convençuda que tota escriptura neix de l’experiència, però la seva novel·la és una obra de ficció amb personatges inventats i una ambientació geogràfica desèrtica que no té res a veure amb la real. Imaginació a banda, l’obra retrata la imatge del Nil protector, la presència dels missioners i les autoritats belgues, el món femení del lycée on ella va viure protegida de les adversitats. Com Obama o com els pastors negres, Mukasonga té un discurs carregat de repeticions, d’emfatitzacions justes allà on cal. Un cop més el traductor simultani es desespera. A partir d’aquest moment les paraules de Mukasonga creixen en emotivitat, diu que els ruandesos eren un poble i que fins fa setanta anys no es parlava d’ètnies. Hutus i tutsis convivien amb els twas i compartien escriptura, cant, dansa, només els separava la seva activitat -els hutus són agricultors, els tutsi ramaders- i grau de formació. És cert que la minoria tutsi tenia privilegis que es remonten més enllà del segle XIX, però la consciència de diferència ètnica no emergeix al país fins la dècada dels anys trenta dels segle XX. “Llavors comença el procés de deshumanització dels tutsis, el mateix fenomen que retrobem amb els jueus durant la Shoah. Hutus i tutsi eren germans amb la seves pròpies desigualtats i diferències i vam ser manipulats.”

Llavors Geda formula LA pregunta que que teníem en ment tots els oients, la qüestió de la culpabilitat occidental en el genocidi tutsi. La resposta a aquesta pregunta és molt llarga. Els belgues van introduir els carnets d’identitat diferenciadors, es va imposar la falsa divisió ètnica i es va accentuar així la tensió entre les comunitats ruandeses. La posterior entrada dels alemanys a Burundi tampoc va millorar les coses. Els colons van donar tots els privilegis a la minoria tutsi fins que els va semblar que els tutsi exigien massa. “Al llarg de la segona meitat del segle XX als nens se’ls ensenyava que els ruandesos autèntics eren els hutus i que els tutsi eren els invasors.”

La història de Rwanda se m’escapa, no en sé res, no entenc gran cosa. S’ha acabat el temps i la sala sencera aplaudeix amb veneració. I això que ja ha aplaudit amb veneració abans i durant la conferència. Sembla ser que la història d’Àfrica explicada pels africans comença a sentir-se per sobre del soroll de fons. Per alguna raó tot això m’emociona i de seguida surto a comprar la novel·la Notre-Dam du Nil. De camí a la paradeta de llibres topo amb uns quants senegalesos que aquí al festival han adoptat el rol de venedors ambulants de llibres però que la major part de la seva vida la deuen dedicar a vendre ulleres de sol i figuretes de fusta. Llavors penso en Teju Cole i en Scholastique Mukasonga i constato que a nivell d’oportunitats no tots els negres a Occident viuen per igual. Encara queda molta feina per fer.

També pot interessar-te...

  • 51
    “Hello, thank you for inviting me! Mantova is… okay!” Gary Shteyngart al Festivaletteratura, davant d’una multitud de mantovans escèptics Ha arribat l'octubre, i amb ell l'incertesa de la vida post-universitària. Nosaltres fem el que podem: algunes s'han integrat amb dignitat al món pseudolaboral, algunes alimenten la bohèmia barcelonina a ritme de…
    Tags: no, del, més, però, festivaletteratura, al, és, dels
  • 45
    Desdemona ascolta le storie dolente e avventurose di Otello e se ne innamora. Otello ascolta le bugie di Jago sul tradimento di Desdemona e vuole crederci. L'amor ens il·lusiona més sempre que hi ha una trama complicada i un punt de drama, dificultats i malentesos. És per això que Shakespeare…
    Tags: és, del, no, això, més, però, festivaletteratura
  • 45
    Anna Rusconi, Matteo Colombo, Isabella Zani. Podria ser una sèrie de policies o l'enumeració de tres autors reconsagrats. Però no. Són els tres últims traductors a l'italià de The Catcher in the Rye que aquest matí de dijous 4 de setembre han compartit amb nosaltres el fruit de la seva…
    Tags: és, no, del, més, al, però, seva, festivaletteratura
  • 43
    Vam tenir l'oportunitat de parlar amb Aleksandar Hemon (Sarajevo, 1964) l'últim dia del Festivaletteratura, després de batre'ns en duel amb la televisió italiana que també esperava per entrevistar-lo. L'expectació eran gran: Hemon era un dels ponents del festival i el dia anterior havia omplert la Basilica Palatina di Santa Barbara…
    Tags: no, és, més, del, però, això, festivaletteratura
  • 42
    Dels pròxims 3 al 7 de setembre, servidores serem un dels blogs col·laboradors del Festivaletteratura de Màntua, una població de 50.000 habitants de Llombardia. Màntua és famosa per ser l’escenari de l’òpera Rigoletto de Verdi i per exquisideses gastronòmiques com el Rissotto alla Pilota. També porta uns quants anys sent…
    Tags: sobre, al, del, dels, festivaletteratura

Leave a Comment

Filed under Cròniques

FestLet #7: Longo i els amors que maten

Desdemona ascolta le storie dolente e avventurose di Otello e se ne innamora. Otello ascolta le bugie di Jago sul tradimento di Desdemona e vuole crederci.

L’amor ens il·lusiona més sempre que hi ha una trama complicada i un punt de drama, dificultats i malentesos. És per això que Shakespeare i les seves tragèdies romàntiques encara mouen masses, o si més no això semblava aquest matí a la Tenda Sordello. El jove Davide Longo ha començat a recitar i comentar Otel·lo amb una xispa i estil considerables davant d’un públic eufòric que escoltava la versió italiana d’Otel·lo com si es tractés d’un conte infantil, d’un retorn a la literatura oral originària.

ophelia

La mort d’Ofèlia de John Williams Waterhouse (1910). Com Desdèmona, Ofèlia és una altra víctima de l’amor shakespearià.

Otel·lo el “moro” s’enamora de Desdèmona, ella s’enamora d’ell, es casen contra la voluntat dels pares d’ella. En la versió original de Gianbattista Giraldi Cinzia, Otel·lo és un musulmà despietat que no es penedeix del seu crim passional contra l’estimada després que Iago li hagi fet creure que ella és adúltera, però Shakespeare l’humanitza i el fa morir d’amor. És clar que també ens fa creure que el batalló turc contra el qual s’ha d’enfrontar Otel·lo simplement s’enfonsa abans que hagin de lluitar-hi, i aquí Davide Longo ha fet una pausa per dir-nos que si passés quelcom semblant en un film de Hollywood tots plegats sortiríem del cine emprenyats com micos. La mort literària del vaixell carregat de turcs serveix perquè els personatges puguin lliurar-se als jocs de l’amor sense que la crua realitat de la guerra els ho impedeixi.

Moros, turcs. La denominació avui seria ofensiva, però és evident que a l’Anglaterra elizabethiana del segle XVI això del políticament correcte encara no s’estilava. Amb tot, el que sí que crida l’atenció és la reiterada presència de l’islam en l’obra de Shakespeare. I no només en la de Shakespeare, també en la d’autors com Marlowe, etcètera. La veritat és que els noms d’altres autors teatrals de l’època s’han esborrat de les pàgines culturals, perquè així és la vida i perquè el món de les arts és exigent i no hi ha espai per tothom.

othello_06

Desdèmona assassinada pel seu marit. Fotograma de la pel·lícula Otelo dirigida per Orson Welles (1952)

Dijous 4 de setembre, nosaltres les d’Els de dalt vam tenir ocasió de sentir una explicació sobre la petjada islàmica de la veu de Jerry Brotton, un d’aquests professors angloparlants que són informals i elegants i que fan que qualsevol lliçó sigui deliciosa. El cas és que la reina Elizabeth I va passar-se al protestantisme i que això li va comportar l’excomunió del Papa Pius V i via lliure per relacionar-se en termes comercials amb l’islam. Alliberada de les pressions religioses de caire internacional, la reina Elizabeth va disposar-se a vendre armes a canvi de sucre. “Necessitava sucre cada vegada que prenia el tè, i creieu-me que prenia molt tè amb sucre, tenia totes les dents corcades”, paraula de Jerry Brotton.

Més enllà de l’anècdota sobre l’islam en l’obra de  Shakespeare, hi ha la qüestió de fons que aquest matí ha destapat Davide Longo. En la vida pràctica, les velles nocions de l’amor romàntic són culpables de frustracions incurables. Però constato que, així, asseguts en rotllana, a la vora del foc o d’una taula de fusta en un festival de literatura, l’amor tràgic de tota la vida segueix fent plorar i riure a petits i grans.

Leave a Comment

Filed under Cròniques

FestLet #5: Simone Weil, la lliçó de Mandela

Tarda de dijous 4 de setembre, Giancarlo Gaeta i Maria Concetta Sala parlen sobre Simone Weil i el llibre La Rivelazione Greca al Teatro Aristano. Després de barallar-me en veu alta amb un vàter d’aquests automàtics que escupen aigua cada cop que t’hi atanses he entrat a la sala. Seients còmodes, llum tènue, el perill del comfort. Quan feia una hora que escoltava m’he endormiscat, però abans que això passés he tingut temps de prendre algunes notes.

DSC_0035

Maria Concetta i Giancarlo Gaeta al Teatre Aristano. (c) Júlia Bacardit.

María Zambrano, Hannah Arendt. La ponent i filòsofa Maria Concetta ha parlat d’elles amb admiració perquè són dones que, com Simone Weil, van viure el període difícil d’entreguerres i que van tenir el coratge de regalar al món perspectives femenines pròpies. Amb l’inesborrable tint de la fe i l’educació cristianes en el cas de Simone Weil, però perspectives pròpies al capdavall. I no em malinterpreteu, quan dic femenines no vull dir femenines de fer nens i roba de ganxet sinó femenines intel·ligents, empàtiques i lúcides.

Simone Weil és lectora per sobre de totes les coses. I escriptora de blocs de notes transversals, perquè els seus Cahiers ataquen la qüestió hermenèutica des de la Ilíada fins a la crispada política internacional de la Guerra Freda. Weil extreu filosofia a partir de la interpretació de Sòfocles o d’Homer, els seus arguments s’estenen a l’àmbit de l’antropologia, la sociologia, la política -ja se sap que la literatura intenta dir-nos alguna cosa sobre la vida. El millor de tot plegat és que les reflexions que la pensadora fa a partir d’un text tendeixen a ser mal·leables, fàcils de traslladar a altres textos i situacions imaginables. Si teniu paciència us ho exemplificaré amb la pel·lícula Invictus i la figura de Mandela.

Weil entén la Ilíada com el poema de la força que expressa la misèria de tots els humans, la incapacitat que tenim de comportar-nos sempre de manera justa. Homes i dones som testimonis de fenòmens “sobrenaturals” que són la capacitat de captar la bellesa, la curiositat, els moments puntuals de solidaritat en les circumstàncies més dures -penseu en les escenes cinematogràfiques sobre soldats amics en un camp de batalla. I amb tot, homes i dones som incapaços de ser justos més d’una estona escassa perquè ens vencen la carn i la sociabilitat, el desig aferrissat d’assolir la felicitat individual. Malgrat les nostres limitacions a l’hora de fer el Bé -Weil encara parla de coses que s’escriuen amb majúscules-, algunes excepcions puntuals resisteixen ara i sempre a l’invasor.

Fotograma de la pel·lícula Invictus (Clint Eastwood, 2009)

El Nelson Mandela de la pel·lícula Invictus (2009) representa un d’aquests moments sobrenaturals. Si us he de ser sincera, l’exemple de Mandela i de la força i la misèria humana no ha estat mai idea meva ni de Maria Concetta ni de Giancarlo Gaeta. Ho va comentar Victoria Cirlot en relació al pensament de Simone Weil i mai no ho he oblidat: 27 anys de presó a Robben Island són suficients com perquè un home es deixi doblegar per la “força”, busqui una indemnització i potser una venjança. I amb tot, en sortir del seu captiveri i convertir-se president de Sud-àfrica Mandela decideix fomentar el rugby dels blancs entre els negres. Es planta davant de l’afrikaner François Pienaar i li demostra al món que ell pot ser més just que la resta; fa un d’aquells gestos sobrenaturals que confirmen la regla.

El públic aplaudeix i jo em sobresalto, s’ha acabat la ponència.

1 Comment

Filed under Cròniques

FestLet #2: Holden Caulfield, ecos italians

Anna Rusconi, Matteo Colombo, Isabella Zani. Podria ser una sèrie de policies o l’enumeració de tres autors reconsagrats. Però no. Són els tres últims traductors a l’italià de The Catcher in the Rye que aquest matí de dijous 4 de setembre han compartit amb nosaltres el fruit de la seva feina. La conversa entre ells tres ha tingut lloc a l’església de Santa Maria della Vittoria, que està envoltada de moltes altres esglésies iguals i que a temps d’arribar-hi jo ja estava plena d’adolescents amb bloc de notes. La presència de persones desesperadament joves no m’ha sobtat gens. De fet, si jo hi he anat ha estat per pura nostàlgia adolescent, perquè una vegada també em vaig enamorar de Holden Caulfield.

Mantova-Chiesa_Santa_Maria_della_Vittoria

Església de Santa Maria della Vittoria, Màntua.
Arxiu de Wikipedia

Matteo Colombo, que a més de traduir Salinger també ha passat per l’obra de Don DeLillo i de Palahniuk, ha comentat sobretot l’estranyesa que es desprèn del monòleg de Caulfield. El protagonista de Salinger repeteix expressions, el seu vocabulari és limitat com ho és sempre el vocabulari d’aquells que encara no són adults però que ja fa estona que han deixat de ser nens –i aquí rau l’encert de l’obra. A més de ser adolescent, Holden Caulfield està obsessionat amb la figura del seu germà i una vegada rere l’altra torna al seu guant de beisbol i als gargots que hi va escriure. Isabella Zani ha insistit que “el guardià del camp de sègol” és l’interlocutor d’un psiquiatre, un personatge deprimit que exigeix unes solucions lingüístiques particulars. He d’admetre que quan el vaig conèixer no m’ho va semblar.

holden1

Portada del llibre de Salinger traduït per Matteo Colombo. Arxiu de la Rivista Tradurre.

La distància entre l’anglès i l’italià no és abismal però cal tenir-la en compte: les llengües romàniques són menys straightforward. Per altra banda, així com les obres originals es mantenen vives en la seva vellesa -amb b i amb v-, les traduccions caduquen al cap de poques dècades. Els tres ponents han assegurat que la sintaxi italiana és cada dia una mica més fragmentària i que, curiosament, l’italià d’avui és més fidel al parlar de Holden del que ho era quan Adriana Motti va traduir-lo per primera vegada cinquanta enrere –amb diligència i gràcies a la butxaca ampla del seu marit que li permetia traduir. Al final Colombo ha parlat de fidelitat a l’original com a escola. Una fidelitat que s’expressa en forma d’única resposta possible a la pregunta que li planteja el text en qüestió. Colombo afirma que cal “escoltar” una veu fent relectures espaiades en el temps, a poc a poc i bona lletra. I a mi el que més m’agrada de tot plegat són les paraules que ell utilitza -”preguntar”, “escoltar”, “respondre-rispooondere“-, potser perquè impliquen que la literatura és un blabla que mai no calla.

Leave a Comment

Filed under Cròniques

La Històrica Comèdia de Dos Passos

Què és el paral·lel 42? Una línia horitzontal als mapes i el títol d’una obra mestra que John Dos Passos va escriure a les portes del segle XX. El paral·lel geogràfic en qüestió travessa els estats de Wyoming, Nebraska, Iowa, Illinois [...], Nova York -al final a nosaltres europeus només ens importa Nova York. En qualsevol cas, la novel·la de Dos Passos va més enllà dels límits geogràfics que suggereix i del que hom entén per una novel·la. The 42nd Parallel abarca la guerra d’Europa, l’explotació comercial del Carib per part de la United Fruit Company, l’avenç del ferrocarril i la set de petroli, la Revolució Mexicana. Jo he llegit l’edició castellana de DeBolsillo, però els d’Edicions 62 en van treure una edició catalana l’any 2003.

Extret del catàleg de DeBolsillo

The 42nd Parallel és el primer llibre de la trilogia USA, que inclou els títols 1919 i The Big Money, que l’autor va escriure al llarg dels anys trenta. El mateix títol de la trilogia ja ens indica quines són les intencions de Dos Passos. Puc assegurar-vos que aquest primer volum resulta una benedicció per als amants de la ficció que entre novel·la i novel·la sentim massa mandra per llegir assaigs històrics. Una vegada Honoré de Balzac va dir qu’il faut être de son temps, i no hi ha dubte que Dos Passos ho aconsegueix, que no hi ha res de son temps que se li escapi. A la novel·la llegim fragments de diaris i titulars de notícies que són entre hilarants i curiosos, lletres de cançons populars que continuen el seu curs lànguid malgrat el soroll de fons i les estridències de la modernitat -la presència de la música folk en la literatura nordamericana contemporània no és gens estranya, per altra banda. L’autor busca captar tots els estímuls sensorials d’un lloc i un espai concrets en una època convulsa.

En una entrevista que van fer-li a David Foster Wallace, l’entrevistador suggeria que les notes a peu de pàgina que l’autor utilitza constantment eren influència dels ordinadors, a la qual cosa DFW va respondre que ni tan sols tenia ordinador. Podrien haver-li formulat la mateixa pregunta a Dos Passos: el seu fort és la informació desordenada que salta d’un lloc i d’un personatge a l’altre, que combina totes les disciplines sense fer distincions -una mica com la Wikipedia. The 42nd Parallel retrata l’americà errant que va d’una punta a l’altra del país amb el cap ple d’idees revolucionàries i les butxaques buides, amb ganes de canviar el món però també de fer-se ric. La Primera Internacional i el Socialisme s’evoquen molt sovint -aquells temps en què la utopia s’havia contagiat arreu del globus!-, i els immigrants revolucionaris, i els ecos d’una Gran guerra que havia d’acabar amb l’hegemonia política europea. Amb tot, Dos Passos no es conformava  amb ser autor de la història. L’escriptor ens esquitxa amb la pròpia biografia i no amaga el seu tarannà polític internacionalista que el va portar al vell continent primer com a conductor d’ambulàncies -igual que Charley el mecànic-, després com a socialista a Rússia i finalment com a bridgadista en defensa de la República Espanyola -i aquestes dues últimes aventures el van fer tornar a casa decebut.

John DosPassos
Arxiu de The Brussels Journal

A The 42nd Parallel vivim la febre de l’electricitat, fem una copa amb Bob LaFollette i seguim les petjades d’Emiliano Zapata; ens allistem a la marina i recorrem al món de la mà de Joe, el germà de Janey; Mac, Eleanor, Ward, Charley, etcètera : Dos Passos barreja sense escrúpols biografies reals i biografies imaginàries. Posa a un mateix nivell el magnat de la premsa Hearst immortalitzat per Orson Welles a Citizen Kane i la secretaria Janey, passa per alt la jerarquia entre Edison i un vagabund revolucionari anònim. Dos Passos escriu el seu present i ens presenta personatges reals i personatges que segueixen un patró, i tant els uns com els altres són els arquitectes d’una època més excitant de l’habitual, aquell moment en què el progrés comença a ser molt llaminer i a mostrar la seva cara fosca. I encara hi ha qui diu que Internet es va inventar l’intertextualitat! Des de Tristam Shandy resulta evident que la literatura anglòfona té poc respecte per la forma. Penso que aquest és un gran avantatge perquè, deslliurats de la omniscència en temps lineal o de les justificacions narratives prèvies*, la comunicació entre creador i receptor raja de manera instantània. A The 42nd Parallel hi ha un narrador omniscient que anem retrobant en les biografies de diferents personatges i que s’alterna amb narradors de tot tipus en la secció de “The eye of the camera”, que són fragments explicats en primera o en segona persona des de registres molt diversos: sí, com si fos una càmera.

Quan els lectors de contes llegim novel·les de vegades tenim la sensació que l’escriptor s’allarga, que es recrea en una estructura estudiada i controlada entorn a uns mateixos individus ficticis. En el fons no és una qüestió d’escriure obres més o menys llargues, perquè el gruix de The 42nd Parallel o de les novel·les de Pynchon no responen a aquesta “norma de l’allargament”. El que anomeno “la norma de l’allargament” -últimament m’ha passat amb Brooklyn de Colm Toíbín- es produeix quan el protagonista t’explica massa vegades de quina manera plega les camises i quins records li evoca tal estímul i quina és la seva hora predilecta per prendre el te, que per altra banda tots sabem que és a les cinc. Aquestes nimietats de vegades poden ser claus per entendre un personatge, però en la majoria dels casos semblen un mètode de l’escriptor per omplir pàgines i poder accedir a tal concurs de novel·la. Això no passa en absolut a The 42nd Parallel. En aquest sentit Dos Passos em recorda Thomas Pynchon –primer vaig llegir Pynchon i vaig pensar, d’on surt aquest paio?-, per la seva habilitat d’explicar històries molt concentrades sense cap esforç aparent. En les seves obres hi ha molts personatges i a cadascun d’ells els passen moltes coses en poques pàgines, els dos escriptors relaten vides senceres sense cansar-nos amb una sola paraula de més. Dos Passos com Pynchon és sociòleg i no psicòleg, esquiva la introspecció atenta dels seus personatges. Se’l pot acusar de superficial, però jo no hi estic d’acord: simplement no està interessat en captar tots els plecs de les ànimes humanes, li interessen altres coses. La diferència entre ell i, posem per cas, l’americana d’origen bohemi Willa Cather, és que la segona aprofundeix en els sentiments ocults de les persones, records enterrats i nostàlgies no escrites. Dos Passos no té temps per la nostàlgia; és, com Pynchon, un escriptor d’acció. Estic convençuda que molts no-lectors gaudirien de les anècdotes d’alguns dels seus personatges i se sorprendrien: hòstia, m’agrada llegir? Sí, t’agrada llegir. Només havies de trobar l’autor adequat.

És comprensible que alguns crítics hagin acusat Dos Passos de confondre l’art i la història. Personalment no crec que es tracti de cap confusió sinó del gust per captar la vida objectiva a través de diverses finestres; què feia el Faulkner de The Sound and the Fury sinó buscar l’objectivitat des de la suma de subjectivitats? El mateix. El tema és que Dos Passos busca una objectivitat majúscula, aspira a immortalitzar el que van viure milions de persones durant uns quants anys i es proposa fer-ho cabre en tres novel·les. Per altra banda, qui diu que la Història i l’Art no poden anar junts? El grec Heròdot confonia la realitat amb l’èpica, i avui en dia els creadors més espavilats opten per explicar-nos les guerres més sagnants en format còmic. En última instància la cultura sempre ens dóna lliçons d’història, i l’ambició que té DosPassos de captar la totalitat i de dissenyar el segell d’una era passada és ben comprensible entre els creadors de primera fila – salvant segles de distància, recordeu el que va fer el senyor Dante. En definitiva, The 42nd Parallel és una novel·la que té molt de ritme, que enganxa. I el millor de tot és que t’ensenya de quina pasta estan fets els EUA sense que te n’adonis.

*Quan dic justificacions prèvies vull dir aquelles crosses típiques de la prosa: un home explica una història d’uns tercers a algú, aquest parla des del seu testimoni i ens acompanya en la novel·la fins la sacietat -com si ens importés! Qui vol passar-se quatre-centes pàgines seguint un mateix personatge?

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

Kafka a la Xina o l’art de la violència

Yu Hua és fill dels seixanta, té la Revolució Cultural a l’esquena i escriu i publica als anys 80. Al pròleg dEl passat i els càstigs (Males Herbes, 2013), Carles Pardo ens explica que la seva generació és la primera en assimilar els autors occidentals del segle XX. El separa un abisme de la generació d’autors nacionals precedent, que encara pateix la ressaca d’un passat dictatorial massa fosc per ser recordat -salvant milers de quilòmetres de distància, una ressaca similar a la dels europeus dels anys cinquanta, que si aquí hi ha hagut feixisme ben segur que era culpa del veí.

catàleg de l'Editorial Males herbes

Al número 365 de la revista L’Avenç, Manel Ollé -celebrat professor nostre-  ens explica que Yu Hua escriu abans de les protestes de Tian’anmen del 1989 com a resposta a les mesures d’un sistema comunista que s’obre al mercat però no a la política liberal. Ollé també escriu que als anys noranta Yu Hua deixa de crear per dedicar-se a la crítica d’autors com Borges, Robbe Grillet o Bulgàkov -autor de la novel·la fantàstica El mestre i Margarida que la companya Anna Pazos em va recomanar fa uns anys. S’empapa d’occidentals i retorna amb la novel·la Brothers, que es converteix en èxit a la Xina i que es publica en dues parts, la segona molt més crítica -políticament incòmoda- que la primera. L’any 2003 Yu Hua es trasllada als EUA i esdevé col·laborador del New York Times -podem llegir els seus articles en anglès traduïts directament del xinès AQUÍ.

Al mateix article de L’Avenç, Manel Ollé ens proposa deixar de llegir els autors xinesos com si fossin animals exòtics o herois antisitema. Ens recorda que més enllà de la crítica a un règim hi ha la veu d’un artista que vol ser escoltat -perquè la literatura que és reductible a una qüestió política no és literatura. També en aquesta línia, Ollé posa èmfasi en la necessitat que les traduccions irradiïn certa puresa: una bona traducció no ha de ser una reelaboració del traductor, el text no s’ha de convertir en el pretext per perpetuar uns esterotips orientalistes. Tot plegat és una mica difícil, sobretot la part de no fixar-nos en els autors per la seva crítica al sistema que els envolta: el Yu Hua d’El passat i els càstigs és quasi inseparable del diàleg amarg amb la pròpia cultura i tradició mil·lenàries.

Quatre contes

El primer conte del llibre té el títol de “1986″ i retrata l’apatia de tot un poble davant de la reaparició d’un vell professor desaparegut durant la Revolució Cultural. L’home en qüestió torna a casa seva deu anys més tard i transformat en una bèstia que s’autolesiona davant de la mirada primer temorosa però després indiferent dels seus conciutadans i de la seva família. El segon conte dóna nom al recull i és el més estrany, segueix l’esquema de les trobades entre el mestre o savi i l’alumne -del tipus: quin és el so d’una sola mà que aplaudeix? El protagonista va a la recerca del seu passat, però per fer-ho no es menja cap magdalena sinó que s’ofereix en sacrifici al mestre; el mestre li proposa tallar-lo per la meitat i fer-lo reposar damunt d’una superfície de vidre. Al protagonista això li sembla una gran idea i s’hi posa bé.

La violència de Hua és física -disseccions, cames, òrgans que són extrets d’un en un -però sobretot conceptual. Els silencis dels personatges -en aquest sentit Yu Hua no ens enganya, és ben bé oriental- suggereixen una absència de valors morals col·lectiva. De fons hi ha una crítica a la cultura dinàstica del càstigs que s’ha anat perpetuant al llarg de la història de la Xina. Yu Hua ens fa veure que la crueltat és molt creativa i que forma part de tots els àmbits de la seva cultura:  està al si de la política totalitària -la Xina no ha deixat de ser totalitària de mil formes diferents-, al si de la religió, està integrada a la vida familiar. El tercer conte em fa pensar que Yu Hua ha agafat de García Márquez la tendència a  integrar fenomens anòmals en un cos de text perfectament creïble. La sogra d’”Un tipus de realitat” es desintegra pels budells i es trenca els ossos sempre que camina i amb prou feines ens n’adonem. Per acabar, “Sortir de casa als divuit” tanca el recull de contes i és una al·legoria fàcilment comprensible, el trajecte que comença en una carretera solitària i que per força ha d’acabar en un mateix. El salt a la vida adulta és fonamental en totes les societats del món i en aquest sentit el conte no té per què estranyar-nos.

yu hua

(c) Michael Lionstar, The New York Times

Les petjades de Kafka

Yu Hua projecta la tradició clàssica i ens l’apropa des de la Xina de després de Mao que a ell li ha tocat viure. Si comparem l’obra del xinès amb la d’altres escriptors orientals hem d’admetre que la seva prosa està lluny del to lacrimogen i fàcil de vendre d’autors com el japonès Haruki Murakami, que és un bon escriptor de bestsellers sentimentals propicis a ser llegits a la platja. A diferència de les novel·les de Murakami, els contes de Yu Hua no són aptes per a tots els públics lectors. Haruki Murakami ens convida a gaudir d’una tendresa exòtica; Yu Hua ens obliga a sentir-nos incòmodes i alienats de la mateixa manera que ho va fer Kafka avui ja fa gairebé cent anys. Quan llegeixes Yu Hua, com quan llegeixes Kafka, tens la sensació que l’autor té alguna cosa molt important a dir-te que se t’escapa. Sospito que Yu Hua és un escriptor per a escriptors igual que Cézanne és un pintor per a pintors -quin rotllo, direu els lectors cultes no-escriptors; però no, segueix estant molt bé llegir-lo perquè els bons creadors sempre engreixen l’ànima.

La història de la literatura ens ensenya que el secret de la prosa d’alta qualitat sempre està en el risc: els de Gallimard van rebutjar l’obra de Proust, a Joyce li va costar sang suor i llàgrimes que li publiquessin l’Ulysses; sobra dir que aquestes editorials es van penedir dels seus actes. En definitiva, publicar els contes d’El passat i els càstigs en català és un risc que han pres els de l’editorial Males Hebres i que contribueix a donar prestigi d’entrada a la verda i llaminera sèrie Distorsions i, de retruc, també a la nostra llengua minoritària -que deixa de ser-ho quan Kafka o Yu Hua parlen a través d’ella.

Carles Prado comenta que Yu Hua no es posiciona ni amb el passat maoista ni amb  la suposada redempció humanista que va venir després -recordem els tancs del 1989; en aquest sentit forma part del grup dels qui no tenen esperança, i Kafka deia que només en ells resideix la possibilitat que el món sigui millor. En Yu Hua he trobat el regust existencialista que va encetar Kafka i que va continuar Beckett, un fil conductor que a nosaltres alumnes de literatura ens han ensenyat que culmina amb la postguerra europea dels cinquanta, amb la Guerra Freda, amb Sartre, i amb Camus. I m’estic deixant les evidents influències que Yu Hua ha rebut dels seus companys xinesos -Su Tong i Ge Fei, per citar dos exemples que no he llegit i que en realitat ignoro.

Si voleu una analogia literària, us diré que els contes d’El passat i els càstigs ens obliguen a  rellegir La colònia penitenciària de Kafka, un seguit de pàgines que són una conversa i una tortura autoinfringida al mateix temps. Si voleu una analogia amb la vida real, recordeu aquell vídeo que va córrer fa temps per la xarxa, les gravacions d’una càmera dins una fàbrica en la qual una nena moria atropellada per un camió davant l’apatia de tots els treballadors. La lectura d’El passat i els càstigs ens desperta la mateixa reacció indignant, i el que més ens sobta no és tan la magnitud tragèdia sinó la simplicitat amb què aquesta es produeix.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes