Author Archives: Júlia Bacardit

About Júlia Bacardit

Una noia com una altra que vol fer grans coses i no sap ben bé quines. De moment escrivim a Els de dalt, que està molt bé.

islam en femení: Benazir Bhutto vs. Ayaan Hirsi Ali

Benazir Bhutto i Ayaan Hirsi Ali, dues històries i dos posicionaments davant l’islam que són complementaris. A Yo acuso (2007), Hirsi Ali denuncia la intolerància i l’obsessió per l’honor i la vergonya de l’islam i acusa Occident de ser-ne còmplices; a Reconciliación (2007), Bhutto es mostra convençuda que l’Alcorà és compatible amb la democràcia i que el ressentiment de les civilitzacions té cura. Per ser justes, hem de matisar que Benazir Bhutto va escriure l’assaig amb l’ajuda de Mark Siegel i que, en les seves darreres publicacions, Ayaan Hirsi Ali ha desenvolupat una visió més reformista sobre el que podria arribar a ser l’islam. Repassem les dues biografies.

Bhutto mor per la pàtria

Benazir Bhutto va ser assassinada al Paquistan poc abans de les eleccions del 2008. Havia nascut al si d’una família musulmana culta i va viure guiada per l’exemple del seu pare Zulfikar Alí Bhutto, fundador del Partit Popular del Pakistan (PPP) i governant d’aquest país fins que el General Zia va dirigir un cop d’estat l’any 1977 i va manar la seva execució. Onze anys més tard, al 88, Benazir Bhutto retorna triomfal al Pakistan i la població la rep encantada encara per l’embruix del seu difunt pare, acusat de demagògia pels uns i enaltit pels altres, polèmic pel seu posicionament ambigu durant la Guerra Freda i pel fet que el seu partit, el PPP, segueix avui molt vinculat a la seva família. Complexitats polítiques i parentals a banda, els repetits intents de Bhutto per convertir-se en primera ministra van veure’s frustrats: va ser destituïda del seu càrrec en més d’una ocasió al llarg d’una dècada. La seva primera aparició pública al país l’any 2007 va acabar amb la vida de 196 manifestants que estaven a favor del PPP i gairebé també acaba amb la seva. Dies més tard, els partits religiosos i l’aleshores governant del Pakistan via cop d’estat, Musharraf, ofegarien el seu somni de consolidar-se com la primera governant escollida en un país de tradició musulmana.

bhuttobanazir

Benazir Bhutto.

Bhutto va formar-se en economia i ciències polítiques a Harvard i a Oxford, es va proveir de referències occidentals sense oblidar els seus orígens. Quan va morir l’any 2007 en una manifestació del PPP, era candidata opositora a les eleccions que havien de tenir lloc l’any següent. Musharraf li havia garantit que vetllaria per la seva seguretat, i un cop morta Bhutto, el dirigent va declarar que havia estat víctima d’un atac terrorista malgrat els esforços del govern per impedir que es vulnerés la seva vida. Un mail d’última hora que Bhutto va enviar al seu portaveu a Washington i coautor de Reconciliación, Mark Siegel, indicava el contrari: Musharraf havia aconseguit (o havia contribuït a) esborrar-la del mapa, i ho va fer amb tanta poca traça que, morta Bhutto, el PPP va guanyar per empatia amb la líder. Dies abans de morir, Benazir Bhutto va enllestir Reconciliación, un assaig de més de quatre-centes pàgines sobre la possibilitat que l’Islam i el món occidental es posin d’acord en alguna cosa. Després de la derrota en les eleccions del 2008, Musharraf s’autoexilià a Londres.

Ayaan aixeca el vol
De nena, Ayaan Hirsi Ali creia que Salman Rushdie era un infidel i que havia de morir per haver escrit Els versos satànics (1988) –hi ha una pila de necrològiques darrere d’aquest títol, i encara no està clar que Rushdie se’n surti: l’any 1989 l’aiatol·là Khomeini va prometre recompensa a qui acabés amb l’autor, i per més que l’Iran hagi retirat l’oferta, les hadith o dites del profeta no s’invaliden fins que la persona que les va dictar es fa enrere, i Khomeini va morir sense fer-se enrere. Resulta alarmant i alhora excitant que avui un llibre desencadeni conseqüències letals –us imagineu una prosa que deixi tan poc indiferent que mati? Però deixem tranquil Rushdie. Mentre Ayaan vivia a Kenya amb la seva família, l’àvia va practicar-li l’ablació de clítoris d’amagat del seu pare Hirsi Magan Isse, revolucionari somali que no hagués arribat a mutilar-la però que pretenia casar-la amb un home resident al Canadà a qui Ayaan ni coneixia ni respectava.

Ayaan Hirsi Ali

Ayaan Hirsi Ali. © Olivier Hoslet

Quan Ayaan Hirsi tenia vint i pocs anys, el seu pare la va ficar dins d’un avió amb les maletes i tota la parafernàlia. De l’Àfrica fins al Canadà la noia havia de fer escala a Alemanya. Però enlloc d’agafar el segon vol va agafar un tren a Holanda i va demanar asil, va quedar-se al país i va iniciar la seva cursa al món de la política occidental. Ho va aconseguir. Tot i així, Ayaan Hirsi Ali viu escortada i sota amenaces de mort des de l’assassinat del seu col·laborador Theo Van Gogh en el projecte audiovisual Submission, que tracta sobre la condició de les dones en l’islam. Poc després de la mort del seu soci va escriure Yo acuso.  

L’islam segons Yo acuso d’Ayaan Hirsi Ali

Al ladrón y a la ladrona, cortadles las manos como retribución de lo que han cometido, como castigo ejemplar de Alá. Alá es poderoso, sabio.[...] ¡Temed a Alá, en Cuyo nombre os pedís cosas, y respetad la consanguinidad! Alá siempre os observa.

Hirsi Ali entén per musulmans els qui creuen en Al·là com a únic Déu, en Mahoma com a profeta i en l’Alcorà com el llibre exemplar. Segons el discurs que formula a Yo acuso, és molt difícil concebre l’islam com a religió moderada: l’Alcorà pauta els detalls ínfims del dia a dia dels fidels. Hirsi Ali argumenta que la presència de la religió en tots els àmbits de la vida als països islàmics dificulta el distanciament necessari per criticar-lo des de dins. En un dels seus clams més polèmics, ha arribat a suggerir que l’islam ha d’imitar el cristianisme pel que fa el distanciament no només entre política i religió sinó també entre el pensament i la fe (que ella ha perdut). L’escriptora incideix en el fet que els estudis sociològics sobre la vida dins l’islam són gairebé insignificants, que sota la tradició islàmica les dones són esclaves d’altri i que la insistència (arrel del fonamentalisme) de mantenir les dones recloses té greus conseqüències en el funcionament polític i social dels països islàmics, que “renuncien a la meitat de cervells per dedicar-la a educar fills en base a un tradicionalisme acrític” –la parafrasejo.

Yo acuso

Coberta de “Yo acuso” (2007), publicada aquí per Galaxia Gutenberg.

A Yo acuso, la somali subratlla el component tribal de l’islam, que aplaudeix la submissió de la dona i alimenta una forta jerarquització de la societat estructurada en clans. Hirsi Ali afegeix que, tot i que l’ablació no sigui una pràctica arrelada a l’islam, l’islam se serveix gratament d’aquesta tradició tribal amb la finalitat d’assegurar millor el control sexual. També incideix molt en la qüestió de la desigualtat de gènere i en el tema de l’honor i la vergonya, i en general la seva opinió forma part del que Benazir Bhutto anomena clashers –pensadors que promouen les teories del xoc de civilitzacions, a l’estil Huntington.

A Yo acuso, Hirsi Ali assegura que el rerefons cultural de les institucions i societats europees no té res a veure amb el rerefons de les societats musulmanes. En la tradició islàmica no hi ha Hegel ni Rousseau ni Herder, de manera que el gir subjectivista europeu no és un axioma universal. Parlar de llibertat individual en un context islàmic practicant no té sentit perquè en un context musulmà l’individu no ha de ser fidel a si mateix ni a cap noció quasi metafísica d’autenticitat individual: s’ha de limitar a seguir l’exemple de Mahoma. Els musulmans tradicionals viuen en clara jerarquia de l’home respecte la dona, i tant homes com dones es deuen a l’honor familiar que les dones han de mantenir passivament i els homes activament, amb el poder del fuet quan s’escaigui. Hirsi Ali assenyala que el maltractament de les dones no és en absolut un problema exclusiu de l’islam; la diferència és que entre els occidentals no és tolerable públicament, ens fa més mal a la vista i les orelles. La jerarquia i l’autoritarisme estan a l’ordre del dia i gairebé mai no són qüestionades, hi ha un cap de família i un cap de comunitat l’imam, orientador religiós que guia als membres del grup. [És curiós perquè, en una conversa que vaig tenir amb la catalana d'origen marroquí Najat el Hachmi, ella em va dir el contrari: l'imam, si no se'l vol, és expulsat].

Ayaan Hirsi Ali considera que les societats musulmanes són patriarcals i que en elles hi ha implícita la cultura de la vergonya, que deriva d’un sentiment antic i exacerbat de l’honor. Segons ella, i ho explica en forma d’anècdota familiar al llibre, l’home en l’islam és un cabró incapaç de contenir el seu semen davant d’una colla de cabretes indefenses, és una fera incontrolable. En aquest assaig, Hirsi Ali “acusa” literalment els arquetips sorgits de la tradició islàmica i renega de les possibles circumstàncies polítiques que hagin desafavorit la tradició musulmana. Encara més: acusa Occident de les seves polítiques multiculturalistes indiferents que es defensen sota el paraigües relativista del respecte mutu.

La reconciliació estruncada de Benazir Bhutto

Alá ha preparado perdón y magnífica recompensa para los que musulmanes y las musulmanas, los creyentes y las creyentes, los devotos y las devotas, los sinceros y las sinceras, los pacientes y las pacientes, los humildes y las humildes, los que y las que dan limosna, los que y las que ayunan, los castos y las castas, los que y las que recuerdan mucho a Alá.

Benazir Bhutto emfatitza que l’islam sorgeix precisament contra la jerarquització clànica i desigual de les tribus que residien a la península aràbiga abans del profeta. Bhutto s’allunya radicalment de l’opinió que Hirsi Ali desenvolupa a Yo acuso pel que fa la concepció de l’Alcorà com a text incitador de la guerra en nom d’Al·là, és a dir, de la violència religiosa. Si la guerra, el masclisme exacerbat i l’analfabetisme estan tan a l’ordre del dia com el viratge fonamentalista de l’islam, és una qüestió política que segueix les seves lògiques pròpies, no un fet essencial intrínsec de l’islam. Bhutto veu en la seva religió, igual que en el cristianisme, el potencial de generar estats i societats democràtiques.

Sense títol

Coberta de “Reconciliación” (2007), editat per Belacqua

Reconciliación, subratlla que els drets humans, la igualtat de gèneres i la sobirania popular ni són aspiracions únicament occidentals ni són incompatibles amb l’islam. Bhutto lamenta que la bandera occidental dels drets humans s’hagi aixecat al llarg dels últims segles només quan les necessitats geopolítiques d’Occident ho permetien. Pàgina rere pàgina del seu assaig escrites a mitges amb Mark Siegel, Bhutto analitza com els moviments més laics, socialistes i reformistes que van sorgir a la segona meitat del segle XX als països de l’Orient Mitjà i del Magreb van ser esbandits en nom de titelles occidentals, fanàtics religiosos o ambdues coses. Però Bhutto no es limita a criticar Occident. Després d’exposar com la conflictivitat i la precarietat social és més notòria en països de majoria musulmana, la política pakistanesa fa una pinzellada (massa breu i generalista) sobre cadascuna de les històries nacionals dels estats de tradició islàmica, des del Marroc fins a Indonèsia. Tots són casos de democràcies frustrades, d’eleccions que han acabat portant nacions senceres en braços de militars tirànics o de deixebles de l’herència colonial. La seva pròpia mort, poc després que es publiqués el llibre, no ens dóna gaires esperances.

Per què posicionar-se és difícil 

Benazir Bhutto i Ayaan Hirsi Ali llegeixen les dues cares de la mateixa moneda: la primera es fixa en les bondats de l’islam com a religió apta per a l’obertura al coneixement i la tolerància, la igualtat i la pietat; la segona se centra en la visió opressiva dels mandats monoteistes, la pressió psicològica que suposa haver de carregar amb l’honor i la vergonya, la dificultat de desemmarcar-se dels arquetips de la comunitat i de les tradicions. Davant d’aquest panorama, per què posicionar-se és difícil? En primer lloc, perquè Ayaan Hirsi Ali se centra sobretot en la condició de les dones dins de l’islam, i aquest no és en absolut l’objectiu de la política Benazir Bhutto, que no es caracteritza pel seu feminisme acèrrim –és clar que ningú  de la seva família la va mutilar, ni li va impedir anar a escola, ni la va forçar a casar-se. Parlen de coses diferents, en part, perquè han viscut islams diferents.

En més d’una entrevista que li han fet a Hirsi Ali, ella assegura que pot afirmar el que afirma sobre la seva antiga religió perquè l’ha viscut des de dintre, i en efecte, el que més crida l’atenció de Yo acuso són l’enumeració de consells que l’autora dóna a les musulmanes d’arreu del món que vulguin escapar-se de la tradició i viure pel seu compte. La seva anàlisi sobre la religió que ha deixat enrere està fonamentada, però és terreny delicat perquè estableix la comparació amb l’altre com a únic aportador del Bé: Occident, l’herència de la Il·lustració i dels drets humans com un conjunt compacte. A Reconciliación, Benazir la guanya perquè escriu des de l’esperança d’un canvi, i ho fa sense posar-se a la defensiva ni endimoniar Occident. Però quan llegim el seu assaig sobre Islam i democràcia hem de tenir en compte que va escriure’l poc abans de guanyar unes eleccions i que el llibre oscil·la  –com també el de Hirsi Ali, per altra banda–, entre la difusió i l’academicisme. La mateixa Benazir Bhutto es refereix en un curt paràgraf a Ayaan Hirsi Ali com “una més de les atiadores del foc del xoc de civilitzacions, algú incapaç de veure res de bo en l’islam”.

Avui, Bhutto s’ha convertit en mite i la somali continua escrivint. Si bé el missatge d’Heretics, why Islam needs a reformation now (2015)  es correspon al que va escriure a Yo acuso, el to de Hirsi Ali s’ha moderat. La somali té clar quina és la prioritat de l’islam: el secularisme, la divisió urgent entre política i religió als estats musulmans. Si voleu conèixer argumentacions similars, vegeu el que deia al seu blog el saudita condemnat pel seu govern a 1000 fuetades, Raif Badawi. 

ProtestAgainstFemen-small

Protesta viral a Twitter. #MuslimahPride en contra del col·lectiu Femen.

[Per si la confusió després d'aquestes línies fos poca, tenim l'exemple que mostra la fotografia. Musulmanes tapades que es manifesten no per fugir de ser-ho sinó per seguir sent-ho. Aquí l'article s'acaba, perquè ja no sé què pensar ni em queden paraules. Si voleu saber més coses sobre feminsme i món àrab podeu llegir això].

Leave a Comment

Filed under Perfils

un gra de sorra: Nazanin Armanian al Literal

L’imperialisme i l’esquerra al segle XXI“ va ser la segona conferència que va tenir  lloc la tarda de dissabte 30 al Festival Literal de la Fabra i Coats. Consistia en una conversa a tres veus entre el català Marc Almodóvar, el belga Michel Collon i la iraniana Nazanin Armanian, professora de relacions internacionals a la UNED i autora de molts libres d’assajos relacionats amb l’Orient Mitjà, amb el món kurd i la cultura persa. Nazanin Armanian seu a l’esquerra de la tarima i obre la conferència amb un PowerPoint sobrecarregat de colors i de lletres. Té la veu estrident i està atabalada perquè és conscient que vint minuts seran insuficients per transmetre tot el que vol al seu públic.

Nazanin Armanian. (c) Julio Sánchez Garcia

“Tant a l’esquerra com a la dreta del món mediàtic hi ha tabús; moltes editorials de diaris alternatius no permetrien mai la publicació de segons què pel simple fet que no encaixa amb la seva línia editorial. M’ha passat.” Armanian denuncia el maniqueisme de l’esquerra europea, que tendeix a dividir el món en bons i dolents; és a dir, en no-Estats Units i Estats Units. “Per analitzar bé qualsevol temàtica cal un analista disposat a obtenir una visió global dels esdeveniments, a recollir diferents perspectives i a conèixer els punts de vista més contraris al propi”, afegeix. “El problema d’un posicionament tan limitat és que confón informació i propaganda, que incita a la crítica d’Israel però que impedeix parlar de Hamàs, un moviment islamista que té com a pràctica recurrent l’utilització estratègica de nens” —nens que després són màrtirs i serveixen d’exemple a altres nens palestins.

“No podem salvar nens soldats de l’Àfrica negra i tolerar la sacralització de menors d’edat palestins perquè escau a l’agenda i la línia del mitjà en qüestió”, s’indigna Nazanin, qui critica que el periodisme d’esquerres oblidi l’imperatiu de l’autocrítica dels propis procediments i autocensures. Mentrestant no puc evitar adonar-me que davant meu un jove porta una samarreta de Palestina; em pregunto què li sembla el discurs d’Armanian, que prossegueix amb el seu PowerPoint atapeït i amb el seu discurs in crescendo.

És veritat que els EUA van inventar-se l’expressió “guerra humanitària”, terme encunyat durant la guerra a l’antiga Iugoslàvia als anys noranta. Però també és cert, posem per cas, que avui per avui un Kurdistan independent no podria existir sense el suport incondicional d’Israel i dels EUA; o que a Kobani no tot és igualtat i comunitarisme —fora del PKK hi ha patriarcat (vella paraula per designar un fenomen que encara no és vell) i hi ha classes (una altra d’aquestes paraules velles però immortals). I també és cert que l’any 1983 Fidel Castro es passejava per Iran fent-se fotografies oficials mentre el govern iranià es dedicava a executar els seus propis anarquistes i socialistes.

Amb aquests i altres exemples, Armanian acusa els analistes progressistes occidentals d’estar cegament ressentits contra la Merkel, contra l’herència geopolítica del colonialisme i la força del capital. Es lamenta del que Lenin ja qualificava de “malaltia infantil de l’esquerranisme” de la mateixa manera que deplora la gran desconeixença general que l’esquerra europea té dels conflictes de l’Orient Mitjà.

Irna in 1960s 002

Estudiants iranianes a Teheran, l’any 1970.

Arribat aquest punt, el discurs vira de manera previsible cap a la qüestió del fonamentalisme islàmic i dels posicionaments de l’esquerra mediàtica. Armanian exclama en to pedagògic que cap revolució pot ser religiosa i que la majoria de víctimes del fonamentalisme islàmic segueixen sent els musulmans mateixos. La “jihad postmoderna” gasta gairebé tantes vides com els drons nordamericans, els avions automàtics de la mort indiscriminada. Ras i curt, el fonamentalisme afecta laics i moderats d’arreu del món i dista molt de ser l’antagonista del capital —sinó que ho preguntin als qatarians mateixos, que cobren un sou vitalici només per existir.

La conferenciant ataca amb duresa de quina manera algunes webs de difusió alternativa han arribat a donar suport als talibans atorgant-los la falsa etiqueta de guerrillers contra el capitalisme occidental. “L’esquerra se sent impotent i delega així la lluita contra l’imperialisme econòmic imperant a mans dels fonamentalistes islàmics, que a diferència dels europeus (diguem-n’hi) radicals tenen poder de convocatòria.” Nazanin Armanian suggereix que massa sovint l’esquerra occidental recolza l’islam amb un afany mutliculturalista histèric, quan el que s’hauria de fer és recolzar el laïcisme i els drets humans. Armanian fa referència a l’església d’una localitat catalana no especificada que, lluny de posicionar-se en contra de les exigències d’un imam estricte, donava suport al vel: “El xoc de religions i de civilitzacions és una farsa, en última instància totes les religions opten per recolzar-se les unes en les altres”.

I sembla ser que passa el mateix amb els dirigents d’uns països i uns altres. Per Armanian, islamofòbia i occidentofòbia són vodevils precuinats per cristians i musulmans pobres, perquè els peixos grossos són amics entre ells i no tenen problemes de “xoc cultural” —ens ho demostra amb fotografies d’alts dirigents dels EUA que saluden alts dirigents de països islàmics. Nazanin Armanian subratlla que la teoria del “xoc” és  sobretot un miratge del capitalisme global, i afegeix que no hi ha possibilitat real de cap tercera guerra mundial a Europa perquè mentre els musulmans i els cristians pobres es llencen invectives de menyspreu els uns als altres arreu del planeta els seus líders es posen d’acord. La iraniana es posiciona críticament davant del multiculturalisme ben pensant i fica cullerada en el tema de les comunitats com a institució reconeguda, al·lega que són poc més que una manera de classificar les nouvinguts com a tals —fins i tot quan alguns “nouvinguts” ja no fa tant que ho són i de vegades aspiren a allunyar-se de les tradicions familiars i l’encasellament social.

A la meitat de la seva intervenció les diapositives passen a ser en blanc i negre i hi reconeixem dones iranianes dels anys seixanta, inclosa una ministra del govern del Sha, que no es caracteritzava per ser progressista. Avui les iranianes caminen menys descobertes del que ho feien quaranta anys enrere, però Armanian va més enllà d’això: “Des de la contrarrevolució religiosa, ser dona a l’Iran és ser un subgènere, ni tan sols ets mare dels propis fills; a més, la cultura islàmica que es viu a l’Iran actual és més àrab que no pas autòctona”. Acte seguit i amb cabassos de respecte, Nazanin Armanian menciona la figura de Benazhir Bhutto, la filla de l’executat Ali Bhutto que va retornar al Pakistan per cumplir el seu deure de dirigent democràtica del país i que va ser assassinada en l’intent.

Benazir Bhutto

Benazir Bhutto.

Mentre parla penso en Ayaan Hirsi Ali, la somali que va patir una mutilació de clítoris i que va fugir d’un matrimoni concertat al Canadà per quedar-se a Holanda, on va cursar amb èxit la carrera de Filosofia Política i va convertir-se en ministra (liberal conservadora, això sí). Somnio que algun dia aquests grans de sorra seran muntanyes visibles, potser desvariejo d’eufòria feminista. Però es fa tard, Michel Collon i Marc Almodóvar es miren Armanian inquiets, un col·laborador del festival diu que la conferenciant fa més de mitja hora que parla i que encara han de parlar els altres dos. Llavors Nazanin s’avergonyeix una mica i tanca el PowerPoint, s’acomiada. Només per la seva intervenció intensa i apressada, el Festival Literal ja ha valgut la pena.

1 Comment

Filed under Cròniques

el festival Literal arriba a la Fabra i Coats

“Els llibres polítics haurien de generar inquietud.” Així s’obria fa setmanes la roda de premsa del nounat festival Literal, que agrupa llibreries, autors, lectors i editorials petites els dies 29, 30 i 31 de maig a l’espai Josep Bota de l’antiga colònia industrial Fabra i Coats.  El Literal és un festival que acaba de nèixer i que té per objectiu incitar el debat entre els mitjans i els lectors crítics, donar a conèixer editorials polítiques minoritàries i obrir-les a un públic més ampli. Impulsat per les editorials Pol·len, Virus, Tigre de PaperIcària Bellaterra, al mercat també hi faran acte de presència nombroses editorials, la revista Píkara, el quinzenari la Directa, el Diagonal o el Crític. Es vendrà cervesa artesana i menjar i sonarà la música negra del segell Say it Loud i concerts de bandes com Black Snakes, Homeless o Lucía Socam.

10986643_394004934113619_205627188836504105_n

Però no tot és passejar entre llibres, menjar i beure. Un exguerriller del MIL —el grup del qual formava part el gairebé mític anarquista Salvador Puig Antich, l’últim condemnat a garrot vil del franquisme— inaugurava la fira ahir divendres amb un debat sobre el tema de la memòria històrica entorn a la dissidència política. Dissabte 30 al migdia, Joan Tafala i Giaime Palla parlaran de la Unió Europea, del sobiranisme català i de la situació del sud d’Europa dins el conjunt del continent —o, dit a la lleugera, “com ser independents, (també), de la TROIKA?”.  A les 13 h, Gemma Garcia Fàbrega, Roger Palà i Pere Rusiñol conversaran a tres bandes sobre les possibilitats que té el  periodisme de fugir dels mitjans de masses i d’apostar per la investigació i la qualitat.

Havent dinat, la tarda del dia 30 s’obrirà (17 h) amb el tema del transfeminisme: Raquel (Lucas) Platero, Itziar Zigar i June Fernández discutiran sobre l’auge del fenomen trans, “realitat o fetitxisme autorreferencial”. A les 18.30 h, el politòleg i sociòleg Atilio Borón parlarà de la vigència del pensament marxista crític a Llatinoamèrica i les seves repercussions sobre el terreny. Una hora més tard, també a la Sala de Conferències, Michel Collon, Nazanin Armanian i Marc Almodóvar debatran sobre la necessitat de replantejar la posició de l’esquerra europea davant de l’imperialisme. Armanian és politòloga i (una mica, es veu que no ha acabat la carrera) filòsofa i ha publicat llibres de temàtiques tan dispars com les primaveres àrabs, els contes perses i la identitat kurda.

11064758_409211272592985_3395823175595340920_n

Diumenge a les 11 h, el festival gaudirà de la presència activa del sociòleg Manuel Delgado, antropòleg especialista en urbanisme i autor de múltiples assajos publicats per editorials com Anagrama però també per editorials com Los libros de la catarata o Montesinos.  Stefano Portelli és investigador de l’Institut Antropològic de Catalunya i gestiona aquesta pàgina sobre geografia urbana perifèrica —perifèric com era Can Tunis o com és encara avui el Bon Pastor; sobre les famoses “cases barates”, el feu anarcosindicalista per on van córrer Durruti i Quico Sabater, vegeu La ciudad horizontal (2015). Delgado, juntament amb Stefano Portelli i Jose A. Mancilla, farà girar la conferència entorn al lema “La ciutat com a camp de batalla”. Finalment, la qüestió del món editorial i la cultura  lliure tancarà el cicle de conferències de la mà d’Emmanuel Rodríguez, Mar Carrera i Iñaki Vázquez. Però això no és tot: al festival Literal també hi estan convidats, entre un llarg i injust etcètera, el periodista David Fernàndez, Víctor Taibo i Adrià Pujol Cruells, autor publicat recentment pels amics de les Males Herbes.

També pot interessar-te...

  • 43
    Sempre passa igual: hi ha caps de setmana que passen sense pena ni glòria i n'hi ha que estan replets d'activitats. També passa que quan vols vida hiperactiva és quan no hi ha res i quan tens ganes de dormir tot va al revés, però això ja és qüestió de…
    Tags: del, és, sobre, al, h, també
  • 43
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, del, sobre, al
  • 40
    Tant petita com és aquesta regió nostra, tothom sap que avui comença la nova edició del Kosmopolis, festival bianual que tracta la res literària des de perspectives amples i diverses. Els protagonistes de l'edició d'enguany són sir W. G. Sebald —Max Sebald pels amics i familiars; es veu que dir-se Winfried no…
    Tags: del, sobre, és, al
  • 39
    Fa moltes dècades que Roland Barthes va matar l'autor. Aquí entre nosaltres, tanmateix, no hi ha ningú que no parli d'un o d'un altre autor per orientar-se dins el món superpoblat que és la literatura. Més enllà del que digués als seixanta l'Acadèmia estructuralista i polsegosa, avui dia les editorials…
    Tags: és, del, sobre
  • 37
    L'escriptor argentí Martín Caparrós, vestit amb jersei negre, seu al mig d'una taula rectangular. Tots els periodistes que l'envolten van equipats amb una llibreta i, quan no intervenen, prenen notes. Escriuen una crònica sobre el que Martín Caparrós entén per crònica; Martín Caparrós diu  "estoy harto de la palabra crónica".…
    Tags: és, al, sobre, del

Leave a Comment

Filed under Breus

l’autor perseguit per la imatge

Fa moltes dècades que Roland Barthes va matar l’autor. Aquí entre nosaltres, tanmateix, no hi ha ningú que no parli d’un o d’un altre autor per orientar-se dins el món superpoblat que és la literatura. Més enllà del que digués als seixanta l’Acadèmia estructuralista i polsegosa, avui dia les editorials encara confien que la marca d’un o altre autor els farà pujar l’índex de vendes —”marca”, que lleig!, però ja se sap que tots hem de menjar i que el vocabulari economicista és avui llei en tots els camps.

Potser Foucault va ser el primer en adonar-se que la teoria de les textualitats i la desaparició de l’autor tenia poc sentit pràctic, que cal estudiar la sociologia de l’autor com a figura pública i com a productor d’uns textos que tenen certes temàtiques i ideologies comunes ideologia és un paraula forta, diguem-ne millor “opinions sobre la vida” o cosmovisió que el lector pot identificar. Però com es ven la imatge de l’autor de carn i ossos que accedeix a fer entrevistes i signar llibres? Coneixem la cara dels gran autors de la història?

Aina Pérez i Noemí Acedo, professores de la Universitat Autònoma i membres del grup de recerca Cos i Textualitat, m’han ensenyat que l’autor no només hi és —tot i que no sigui el Déu del segle XIX, omniscient motor immòbil— sinó que té un doble. Directa o indirectament, un autor viu és un individu públic susceptible de ser interrogat, lloat, criticat i fotografiat. També existeix el prototip d’autor o d’autora que s’hi nega i que no deixa que li facin fotos ni entrevistes, que fuig de la imatge. Salinger era així i, salvant totes les diferències, també ho és Marta Rojals i ho era Caterina Albert, encoberta sota el pseudònim de Víctor Català perquè es prenguessin seriosament la literatura que feia i no la molestessin amb les nimietats del gènere —per cert, Club Editor acaba de publicar la seva novel·la Un film (3000 metres), i el criteri de l’editora Maria Bohigas  no acostuma a fallar.

La imatge que ha de tenir un escriptor ha anat variant al llarg de la història. I continua variant. La fotografia d’artista la tenim de Víctor Hugo, que apareix de lluny i assegut sobre una roca. És l’autor romàntic, inspirat per la musa divina que es manifesta en la naturalesa i que només apareix si tenim els ulls tancats.

Victor Hugo fotografiat per Auguste Vacquerie, l’any 1853.

Després hi ha la fotografia de l’autor-repte, el de mirada intel·ligent i gairebé agressiva, vegem Julio Cortázar o Franz Kafka. Sembla que ens obliguin a qüestionar-nos el món. Ja no és romàntic ni és il·lustrat, fica el dit a la llaga i de passada fuma, perquè ja se sap que un escriptor que no fuma no acaba de convèncer.

Julio Cortázar. © OZKOK/SIPA

En tercer lloc cal parlar de la categoria d’escriptor que ha viscut molt i que s’enorgulleix de ser o de semblar un perdulari. Coneixem creadors de la talla de  Bukowski o del recent però ja venerat Karl Ove Knausgård, autor de La meva lluita, que compleixen el mateix rol de “deixat” de cabells llargs i aspecte bohemi.  Una vegada el poeta-perdulari  John Berryman va dir que

”No poet worth his salt is going to be handsome,” he counseled. ”If he or she is beautiful, there’s no need to create the beautiful.” (Si voleu saber-ne més, els amics del The New York Times s’estenen sobre el tema aquí).

knausgard

Karl Ove Knausgård. (c) Astrid Dalum

A les antípodes del creador/vagabund/home que ha viscut hi ha la versió més simpàtica/humana/senyora pona, la fotografia d’autor o d’autora proper i saludable que somriu com si anunciés fil dental. Serveixi d’exemple la imatge de la guanyadora del Nobel de Literatura de fa un parell d’anys: 

Alice Munro © Derek Shapton

Com tantes altres coses, la fotografia de l’autor no està exempta de les modes, forma part de les concepcions històriques sobre què i com ha de ser un escriptor. El novel·lista novell que s’estrena no és només text sobre paper sinó que també és figura pública que s’ha de vendre, que s’ha de fer respectar o que ha de semblar amable. Comentàvem no fa gaire amb la Irene Pujadas que seria estrany, veure en Knausgård somrient com una dona encantadora. O potser tindria la seva gràcia, seria com veure Alice Munro despentinada i en barnús mentre surt de la dutxa. 

Leave a Comment

Filed under Breus

Sergi Pons Codina, les botes i la ploma

Mars del Carib és el nom d’una novel·la i el d’un bar on una colla de joves i de no tan joves amants de les drogues es reuneixen i actuen com canalles incívics. El protagonista, Blai, té la traça de combinar les seves aventures etíliques i speedístiques amb reflexions hilarants sobre el que era i és el Raval, sobre la prostitució de la nostra Barcelona, sobre la immundícia ridícula que és el món del treball. I ho fa sense que sembli un pamflet antisistema. He quedat per entrevistar el seu autor Sergi Pons Codina (Parets del Vallès, 1979) al meu barri natal, que també és el barri del seu llibre i del seu grup d’amics.

Sergi Pons Codina fa tard, l’espero a l’estació de Sant Andreu Comtal. M’envia un SMS dient-me que el tren ve amb retard però arriba mitja hora després amb un cotxe que té matrícula italiana. “La dona m’ha dit que el tren es retardava, he anat al bar a fer temps i he perdut el següent tren.” Pujo al cotxe, després de fer voltes aparquem i sortim del vehicle, em demana tabac i em diu que una tropa d’amics seus l’esperen a la taverna andreuenca La Birreta i que un cop hi entrem ja no hi haurà possibilitat de mantenir cap conversa civilitzada. Entrem a un altre bar del barri que és greixós i brut com el Mars del Carib de la seva novel·la homònima. “A mi m’agaden aquesta mena de bars”, em diu. A mi —Júlia— el que m’agrada són les olives que ens serveix el vell solitari de la barra. Comença l’entrevista.

SergiPons_CopyElisenda Lafarga Fernández

Sergi Pons Codina. (c) Elisenda Lafarga Fernández

De la tinta de tatuar a la d’escriure.

No sóc tatuador, el qui tatua és el meu soci a la botiga. Ell és el propietari del cotxe amb matrícula italiana que condueixo i és pràcticament l’ànima de la botiga; jo només forado, faig pírcings. Vaig provar de dibuixar i no me’n sortia, sempre he estat més de llegir i de pensar que de dibuixar. He llegit molt tota la vida.

Un es fa escriptor després de llegir més del compte?

Quan et fas escriptor? Jo encara no m’hi sento, suposo que has de tenir una trajectòria, dedicar-hi molt de temps i pensar-hi molt. Jo sóc moltes coses abans que escriptor. He fet un llibre i potser no en faré cap més mai. O sí, i no me’l publicaran mai. És difícil escriure després del reconeixement. Hi ha molts escriptors d’un sol llibre i és normal, potser amb el primer llibre has esgotat tot el que vols dir. Després pots dir… ara per on tiro? Si no véns de cap mundillo concret ni tens gaires estudis el reconeixement et pot fer sentir afalagat, pressionat, pot fer que vulguis anar més per l’estil que pel contingut i amb això et perds, perquè has de saber què pots oferir i què no.

La ironia funciona amb segons quines històries, però ha d’estar justificada. En el meu cas penso que la ironia és honesta, perquè és com som jo i els meus amics; en aquest sentit Mars del Carib és honesta però no cínica.

Gestionar el reconeixement costa, perquè no t’ho pensaves i et ve molta gent. Et vénen els de la biblioteca del poble, l’alcalde, la gent et mira amb uns altres ulls i te n’adones. Però jo crec que tot això no m’ha canviat en res. Per molt que 1984 sigui una bona editorial, no es mouen en l’àmbit del bestseller, i d’altra banda estem parlant del cercle reduït de la literatura catalana. Quants n’hi ha, que es dediquin només a escriure, aquí a Catalunya? Com a molt uns cinquanta. La Marta Rojals, que crec que va camí dels 50.000 exemplars, i després els de sempre, el Monzó i el Pàmies. L’any passat el Yannick Garcia, que es guanya la vida fent de traductor, va publicar La nostra vida vertical (L’Altra Editorial, 2013), que és un recull de contes que està bastant bé. Després hi ha l’Albert Pijoan, que ha escrit El franctirador (Angle Editoral, 2014), una novel·la negra raríssima, ubicada a la Polònia postsoviètica, i aquesta també és bastant bona… I tot i així aquesta gent es dedica a altres coses a banda de l’escriptura.

Una de les coses que m’ha fet gràcia del llibre… 

Ah, te l’has llegit? Molta gent que fa entrevistes té massa feina i només es llegeix els resums dels llibres.

Jo ho faig de franc i tinc tot el temps del món, si cobrés potser s’acabaria la meva puresa. (Riures.) En tot cas, una de les coses que m’ha fet més gràcia del llibre és la història del tirocoquisme i de l’Alana i la Davinia. Són una caricatura dels moviments socials o polititzats. Creus que és necessària una major dosi d’autocrítica en aquests àmbits alternatius/ideològics?

En Tirococa és una desviació del marxisme del segle XIX, és ric i va de comunista. El seu exemple dins la novel·la és una crítica als progres que són progres per quedar bé i no es mullen. Sol ser gent que ve d’un entorn social força privilegiat i que està molt preparada, com el mateix Marx i Engels en el seu moment —eren els que tenien més temps per pensar. Aquesta és una contradicció que sempre ha existit. Ho he parlat amb el Miquel Adam i alguns altres, jo vinc del rollo antifa marrano de Sant Andreu, que érem redskins però no estàvem tan polititzats: hi havia el sector més polític i el sector que ho era menys. Ara fa temps que he penjat les botes però he estat en mogudes antifeixistes, m’he xupat baralles, he estat detingut i això m’ha marcat per tota la vida. Arriba un punt que actituds molt dogmàtiques em semblen absurdes i infantils, un “jo sóc antifa perquè porto la xapa”. Afrontar el dia a dia amb consciència política sí que em sembla admirable, però em fa ràbia la gent que actua de progressista perquè estèticament està ben vist.

Pregunta canònica. Quin és el teu autor català actual preferit? I estranger?

Això dels autors sempre va a èpoques. De catalans et diria Pere Calders, sempre m’hi refereixo a les entrevistes. Després hi ha Josep Pla, odiat per mi a nivell personal, però que té una prosa que m’encanta. Pla és un cirugià de la literatura, per molta ràbia que li tinguis és imprescindible. Amb Manuel de Pedrolo en canvi em passa al revés, tenim sintonia política però ha fet tants llibres que n’hi ha alguns que els trobo molt fluixos… Joan Perucho és un altre món però també m’agrada força, era advocat i jutge, super culte, un intel·lectual. I de cop et surt amb un llibre de vampirs del segle XVIII que es dediquen a menjar-se la penya, te’l recomano, es diu Les històries naturals [Edicions 62, 1993]. Ara m’estic llegint Juan Marsé i com ell hi ha Vázquez Montalbán…  són autors que escriuen en castellà però que formen part de la literatura catalana, sobretot Montalbán.

A nivell d’escriptors estrangers hi va haver una època en què m’agradava molt Jean Ferdinard Céline, que va ser condemnat per col·laborar amb els nazis, va estar a la presó a Dinamarca… és un tio que a part de ser de dretes estava mig boig. 1984, la novel·la de George Orwell, va ser una influència per mi durant anys, la col·leccionava en diferents llengües i edicions, en dec tenir una vintena d’exemplars. Però a part d’aquest no hi ha cap altre llibre d’ell que m’hagi agradat molt molt. M’he llegit l’Homenatge a Catalunya, però vaja… Dies de Birmània de l’Orwell, també publicat per Edicions de 1984, potser és l’únic que està gairebé a l’alçada. En John Fante també m’agrada molt, i com ell altres escriptors americans com Kurt Vonnegut: he llegit Bressol de gat de les Males Herbes i el trobo recomanable. També admiro el rus Sergei Dovlatov i alguns llatinoamericans, el cubà Pedro Juan Gutiérrez i el colombià García Márquez, que és un lloc comú però no deixa de ser un referent. En canvi no vaig poder llegir-me sencera la Recherche de Proust, no s’acabava mai… Era acabar-me un volum i dir buf, passo. El mateix em va passar amb El Conde de Montecristo, que és d’aventures i no té res a veure amb Proust però que em va despertar la mateixa reacció: em vaig llegir un dels seus volums i vaig veure que n’hi havia molts més, i per mi sobraven dues-centes pàgines ja només del primer volum.

(Li recomano que llegeixi David Foster Wallace amb urgència.) Aquesta és una pregunta que et faig com a lector. Què t’ha de fer sentir una novel·la per agradar-te?

M’agrada que la novel·la et bufi l’orella i que et toqui el colló dret i que et fiqui el dit a l’anus. Passa poques vegades.

Tot això serà escrit tal com raja.

Ja m’està bé.

Amb les qüestions de vocabulari em vaig posar més ferm, els vaig dir i van acceptar sense problemes que certes coses eren impepinables: si toca posar «polla» poses «polla» i si toca posar «tio» poses «tio». 

Sé que Calders és un dels teus autors referents en llengua catalana, i que si t’agrada és per l’ús que fa de la ironia. La ironia és sempre una eina vàlida? Creus que un llibre pot pecar d’excés d’ironia?

Potser sí, que pots pecar d’excés d’ironia. Tu poses el ritme. La ironia funciona amb segons quines històries, però ha d’estar justificada. O potser és el teu to i el teu to sempre és irònic. En el meu cas penso que la ironia és honesta, perquè és com som jo i els meus amics; en aquest sentit Mars del Carib és honesta però no cínica. Mars del Carib se’n fot de tot Déu, a i qui li molesti que es foti aquestes olives pel cul.

Fins a quin punt s’ha de vendre, un autor? Trobes que avui aquest és un imperatiu major respecte abans?

No sé com era abans, fa tot just un any que es va publicar Mars del Carib. Si entres en la dinàmica de publicar t’has de vendre. És part de la promoció del llibre, a banda que m’agradi més o menys. És veritat que hi ha gent a qui li encanta parlar i que això de promocionar-se li surt fàcilment. A mi el que m’agradaria és que el llibre anés fent per si sol, m’encantaria ser com Salinger, que no es deixava veure i que els deia als lectors que li enviessin cartes i au. Però no puc fer-ho, per respecte a l’editorial. També he de dir que arran de la publicació del llibre he conegut gent molt interessant. El David Castillo, que és un tio de puta mare, en Julià Guillamón, l’Irvine Welsh, etcètera. També he conegut alguns capullos. Vaig tenir una enganxada amb el de Ràdio Estel a la roda de premsa de presentació del llibre, però després em van convidar a una entrevista a la seva ràdio i la cosa va ser correcte, va acabar bé. En aquest sentit les editorials són curoses, t’acompanyen i et cuiden bastant, per això després tens la sensació que has d’actuar en conseqüència.

Sergi Pons Codina i els seus amics inspiradors de “Mars del Carib”, una nit qualsevol a Sant Andreu del Palomar.

Coneixes les obres de Max Besora, Lluís Calvo, Jordi Nopca o David Gálvez? Creus que és important conèixer les obres que escriuen els teus contemporanis en la teva llengua?

És important i no és important. Per què ha de ser més important llegir-te els d’ara que els d’abans? A més, què és generació? La gent que publica al mateix temps? No sabria dir-t’ho. En Besora l’he vist però no l’he llegit. Clar que penso que Lluís Calvo, Lluís Guardiola o David Gálvez i són bons, en general hi ha molt bona literatura catalana avui: no té res a envejar a altres literatures. Ara, també he de dir que en Yannick, que té la mateixa edat que jo, és un altre nivell, és un narrador que et sap moure pel llibre. Que dius que en Yannick sembla més formal? Deixa’l córrer, al Yannick —riures de complicitat.

Besora s’inventa el català que escriu, tu et cenyeixes més al que sentim al carrer però has aconseguit esquivar molt bé els gairebé inevitables castellanismes. A més parles de drogues i de mala vida i sembla que això en català no es fa gaire, si bé potser és més per qüestions de selecció editorial. T’ha plantejat alguna dificultat, això?

Vaig fer el llibre tal com em rotava, amb totes les faltes corresponents. A l’editorial va haver-hi un procés de correcció que no va ser mai imposició. Vaig haver de cedir amb temes estructurals de llengua: havia escrit infinitius darrere de comes, coses d’aquestes més tècniques. Amb les qüestions de vocabulari em vaig posar més ferm, els vaig dir i van acceptar sense problemes que certes coses eren impepinables: si toca posar «polla» poses «polla» i si toca posar «tio» poses «tio». En general el procés de correcció va ser una bona experiència, vaig aprendre molt. Amén als filòlegs. L’únic problema gran que vaig tenir amb l’editorial va ser amb el nom de la immobiliària que apareix a Mars del Carib, perquè jo vaig estar treballant a una immobiliària i el nom que vaig posar al llibre era molt similar… Tecnokaka. M’ho van fer canviar per Impertotxo perquè ja van tenir problemes arran d’un llibre de Xavier Rius sobre Plataforma per Catalunya —l’Anglada els va portar als jutjats. L’editorial 1984 era molt política d’entrada, el Cots és un home molt polític, tan sèrio que sembla. A banda d’aquest petit incident, estic molt satisfet amb l’editorial. Vull que ho escriguis, això.

Si puguessis canviar alguna cosa de Mars del Carib, què canviaries? Quin creus que és el seu punt feble?

Veig errors quan el reviso però no canviaria res. Sóc com sóc gràcies al que he viscut. Mars del Carib és així i punto —i vull que escriguis «i punto», no «i punt».

D’acord, Sergi Pons.

M’adono que Sergi Pons Codina ha pagat les cerveses quan jo estava distreta. Ens dirigim a la Birreta per continuar bevent.

També pot interessar-te...

  • 42
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, però, ha, del
  • 40
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: és, no, més, ha, del, llibre, però
  • 38
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: és, no, del, però, ha, més
  • 35
    Sempre passa igual: hi ha caps de setmana que passen sense pena ni glòria i n'hi ha que estan replets d'activitats. També passa que quan vols vida hiperactiva és quan no hi ha res i quan tens ganes de dormir tot va al revés, però això ja és qüestió de…
    Tags: del, és, ha, però, no, llibre, més
  • 33
    EEEEP!! Continuant la tradició iniciada l'any passat, presentem els llibres que ens han fet fruir més durant aquest 2014 que acaba. La llista té molt d'arbitrari: hi caben tant novel·les del segle XVII com obres recent sortides del forn, peces publicades per primer cop fa més de vuitanta anys i…
    Tags: és, del, més, no, però, llibre, ha, codina, pons, sergi

Leave a Comment

Filed under Entrevistes, General

Cèlia Suñol, amor i literatura

Jordi Raventós i companyia acaben de reeditar la novel·la Primera part de Cèlia Suñol (guanyadora del primer Premi Joanot Martorell l’any 1947, en plena i dramàtica postguerra) i la presentació es fa a la llibrerira Alibri. La majoria de cadires estan ocupades per familiars de l’autora, la mitjana d’edat és de cinquanta. A través del vidre il·luminat de l’Alibri veig el Gandhi, un restaurant hindú.

Coberta de “Primera part” de Cèlia Suñol, d’Adesiara Editorial.

Intervé Maria Campillo, que és professora de l’Autònoma i posa especial èmfasi en l’honestedat de la novel·la, una autobiografia que l’escriptora encobreix només amb un canvi de nom —la protagonista es diu Helena. Igual que passa amb El món de Joan Ferrer de César August Jordana, ens diu Campillo, Cèlia Suñol aprofita la no-identitat per fer un balanç de la pròpia vida amb més profunditat. I la vida de Cèlia Suñol val a dir que no va ser la vall de roses que podria haver estat. Va néixer en una família burgesa, filla d’un Suñol progressista catalanista laic, un burgès que només va engendrar noies però que es va encarregar d’equipar-les amb la millor educació possible: l’escola francesa i alemanya, una gran biblioteca i un entorn càlid. Al llarg de la seva adolescència la Cèlia i les seves germanes perden primer la mare i després el pare; poc més tard, la Cèlia pesca una tuberculosi i marxa a Davos (al mateix sanatori on Thomas Mann anava a visitar la seva esposa durant la gestació de La Muntanya Màgica, senyores i senyors) per curar-se.

És precisament al sanatori de Davos on coneix el que seria el seu gran amor, el danès i també tuberculós Kaj Hansen, pare de l’Anton Hansen que està avui entre nosaltres a l’Alibri. Anton Hansen fa cara d’escandinau solemne i sembla ser que el cap li pesa a estones; quan agafa el micròfon no se’l sent de cap manera i l’audiència es desespera. Després de recórrer mig Europa de sanatori en sanatori la parella Suñol-Hansen aterra de nou a Catalunya, la Cèlia s’ha curat i en Kaj s’ha recuperat més o menys. Es casen i neix l’Anton, però al cap de pocs anys el pare recau en la tuberculosi i mor. Vídua i amb un fill als anys vint, la Cèlia contrau segones núpcies amb un tal Figuerola, que estava enamorat d’ella —ella no tan d’ell. En Figuerola li regala una filla, però una angina de pit acaba amb ell: Cèlia Suñol torna a estar sola, ara amb dos nens i en ple franquisme. Descendeix de classe social, es veu obligada a fer de firaire —i d’aquí en surt algun conte—, a tenir rellogats i finalment a regentar un bar al carrer Ample. Als anys 40 Cèlia Suñol ha deixat enrere la comoditat d’una infantesa regalada i la seva prosa (El bar i El nadal de Pablo Nogales), escrita des de darrere de la barra d’un local ple de traficants, de prostitutes i estraperlistes, perd el sentimentalisme inicial. Tot s’ha tornat sòrdid. Però tornem a Primera part.

Cèlia Suñol amb el seu fill Anton Hansen. (c) Arxiu Hansen

Maria Campillo ens explica que Cèlia Suñol té grans dots de retratista, sap descriure’ns el seu pare a partir de l’actitud que té amb les filles quan viatgen junts a París. Posa a prova el nivell cultural de les nenes, els pregunta si la Venus de Milo és real o només una còpia, se les emporta al Louvre. Campillo comenta que la figura paterna és la mostra viva del món d’ahir —i dient això cito Stefan Zweig, ho sabeu tots— transcrit des de la postguerra. Suñol és un home que creu en el progrés de la humanitat, està convençut que cap guerra és possible. I això contrasta amb els alemanys del sanatori, que senten rencor per la pèrdua de la Gran Guerra i que es miren Helena amb recel quan la senten parlar en francès. Llavors arriba la coneixença d’Ole Hansen, un fictici Kaj Hansen silenciós, ben plantat i coronat d’una aura de misteri. Maria Campillo apunta que Primera part és una obra naturalista i romàntica sense complexos, però insisteix en el fet que la seva protagonista dista molt de ser una heroïna bleda i passiva. Helena s’enamora i pren la primera decisió lliure de la seva vida, que és seguir un tuberculós a qualsevol preu i en contra de les advertències. La novel·la té un vernís feminista similar al d’obres d’autores catalanes com Mercè Rodoreda o Aurora Bertrana, una llista a la qual Campillo afegeix  Maria Teresa Vernet. Sigui com sigui, l’amor de Cèlia pel danès és el motor i el motiu de l’obra: volia parlar-los d’ell als seus fills.

Cèlia Suñol va relacionar-se amb el Grup de Sabadell, es reunia sovint amb ells quan Kaj Hansen encara vivia i Figuerola també en formava part. Amb tot, matisa Campillo, no podem parlar d’intertexutalitat perquè les experiències i les influències literàries de Cèlia Suñol van ser molt diferents de les d’ells. Mireia Sopena, que és l’escriptora del pròleg de Primera part i ens facilita la tasca d’entendre Anton Hansen, dedica alguns elogis a la gent de l’editorial Adesiara. Subratlla el fet que al senyor Raventós li agrada viure al límit i publicar totes aquelles coses que, així d’entrada i segons les normes del màrqueting més bàsic, no es poden vendre. Però és tan necessari! Un heroi. Es tanca la sessió i se serveix vi negre en gots format xupito de plàstic. Fi.

També pot interessar-te...

  • 33
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, però, del
  • 31
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: és, no, del, però, al, més

Leave a Comment

Filed under Cròniques

els rics sempre guanyen

Cèsar August Jordana i Magrany (Barcelona 1893 – Buenos Aires 1958) era enginyer però va passar-se a la literatura. Després d’exilar-se a Sud-amèrica va traduir Shakespeare i va dedicar-se a la premsa estrangera en català, va col·laborar a les revistes La Publicitat, L’opinióMirador. Té una llarga llista de narracions i publicà llibres sobre gramàtica, és un escriptor amb tarannà de filòleg i per tant amb un domini remarcable de la llengua.  Una mena d’amor és una novel·la eròtica però implica una dignifcació del gènere; és un llibre que a més de suggerir un missatge ben clar també ens distreu: sinó que li preguntin a l’Aloma de Mercè Rodoreda, que compra Una mena d’amor al quiosc i el devora.

Som als anys trenta i aquesta és la història d’un senyoret que s’enamora d’una ballarina de moral alegre. El protagonista roba al vidu empresari que li ha fet de pare i es dirigeix al Coq d’Or, local pintoresc i poc respectable als límits del districte cinquè. Està decidit a passar una nit amb Ramona a canvi de 5.000 pessetes (5.000 pessetes dels anys 30!). Ramona cedeix a ficar-se al llit amb el senyoret pels diners i després del primer petó queda rendida, canvia d’idea, s’entrega a l’amor i torna a guardar els bitllets a la butxaca de l’abric del burgès. Després d’aquest encontre aparentment afortunat el narrador es dedica íntegrament a descriure de manera vaga però constant el joc sexual entre el burgeset i la Ramona.

Aviat llurs boques àvides doblaven la còpula i els alens es barrejaven intensament en l’accentuació del respir i el batzegar que mena a l’atur on tota la dolçor, concentrada en un punt, s’adolla de sobte, i després s’allarga en pateix de família tranquil·la.

Aquest paràgraf pompós i poc o gens clarificador es repeteix paraula per paraula fins a quatre vegades entre les pàgines 56 i 60 de la novel·la. És com si l’autor mateix vingués a dir-nos que el bang bang del coit no es pot descriure, o com si fóssim davant la censura externa d’uns editors massa castos —el meu pare i filòleg Ramon Bacardit apunta que es tracta d’una autocensura, potser d’una autocensura irònica. Sigui com sigui, l’argument de la novel·la avança i els papers s’intercanvien.

Jordana

Una mena d’amor de C. A. Jordana. (c) Ramon Bacardit.

El burgeset protagonista és un dels pocs coneixedors del català escrit de Pompeu Fabra i ha estat col·locat indirectament pel seu padrastre Jaume Ripoll com a corrector d’un diari. El mateix autor del llibre es va ocupar en aquestes labors a l’Oficina de correció de la Generalitat durant la Segona República espanyola, abans d’exilar-se a Tolosa, de Tolosa a Xile  i d’allà cap a l’Argentina que el va acollir per sempre. L’alter ego de Jordana, a la redacció transforma la seva passió eròtica per Ramona en obsessió per la màquina que fon lletres i per la creació poètica, i així creix la incomunicació entre el burgès culte i la noia pobra: ell busca la solitud inspirada i es preocupa de la qüestió moral del robatori, ella només vol petonejar-lo i descordar-li la camisa. A mesura que la Ramona del “ball de la picor” —ens la imaginem perfectament, amb la seva camisa d’un blanc translúcid i els pits movent-se-li mentre canta Me pica, me pica— s’enamora, el noi comença a avorrir-la a marxes forçades. Quan  Ripoll es disposa a seduir i comprar Ramona la noia intenta tornar als braços del seu jove enamorat en va. Al final guanyen les aspiracions elevades del burgès i perd l’amor natural de la ballarina, real com la vida mateixa.

Us diria que la novel·la de Jordana val la pena i que té una prosa que “no us deixarà indiferents”, però com que ningú ja no es recorda de Jordana ni cap editorial de les d’ara el vol vendre potser no cal que us ho digui. O potser valdria la pena reeditar-lo, perquè perfila amablement les maneres de fer d’una època, la Barcelona de l’Eixample que no pot subsistir sense l’urinari que és el barri xino. La novel·la passa lleugera com un quintet fresc a l’estiu i l’únic que ens fa somriure són les seves referències “picants” ingènues i vagues. Si teniu la sort d’aconseguir aquest llibre no us feu enrere, Columna Edicions el va publicar l’any 2004 però sembla que està més que descatalogat. A més, els d’Edicions de 1984 també han editat i publicat Jordana, concretament El món de Joan Ferrer, una obra sobre l’exili més o menys lligada a les experiències del propi Jordana: us en parla Maria Campillo. Fi.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

Max Besora o el català que (no) es parla

Max Besora té una qualitat que servida en petites dosis és imprescindible: la ràbia. La tècnica meravellosa (Editorial Males Herbes, 2014) desborda de ràbia envers la universitat, el new age, els babosos i els estudiants revolucionaris. En la seva segona novel·la —la primera és Vulcano (LaBreu, 2011), comentada aquí per la Irene— el senyor Besora l’encerta en moltes coses o, si més no, ridiculitza moltes coses que mereixen ser ridiculitzades. Té el bon gust de no ser políticament correcte i de no casar-se amb ningú, de riure’s dels místics exaltats i dels acadèmics ensopits per igual -potser critica més els místics, però ara que la fama de la “nova espiritualitat” ja ha fet més de cinquanta anys i s’ha convertit en mercaderia això és inevitable. A La tèncica meravellosa ningú s’escapa de la caricatura, ni la bibliotecària que xafardeja amunt i avall amb la cadira de rodes ni l’alumne postadolescent i granellut. Max Besora és un narrador sincer, fidel a la seva visió esperpèntica del món. I això quan llegim es nota.

Moltes d’aquelles organitzacions s’arrossegaven pel campus com zombis, carregant guitarres, anelles en nassos i fent veure que llegien la Fenomenologia de l’esperit (1807) de Hegel fingint copsar un mil·ligram d’Absolut quan, en realitat, només maldaven per aconseguir una bona rebolcada darrere uns matolls del campus o en una festa a les residències de les fraternitats.

978849418883

La coberta de l’Editorial Males Herbes.

La tècnica meravellosa és una escopinada sarcàstica. Per mi un dels punts forts de la novel·la és que no té cap pretensió d’”Absolut” i que alhora evita caure en el costumisme de les relacions de parella i les dificultats de tenir trenta anys. Besora aconsegueix enganxar-nos a la seva prosa amb un argument delirant i de sèrie B, en la línia dels contes que té publicats a la revista Les Males Herbes. L’obra està escrita per algú que té un do de llenguatge. És veritat que Vulcano va deixar el llistó molt alt, que és més poètica pel que fa a la temàtica -un noi que sent desamor i experimenta com el seu món geogràfic i emocional exploten- i que destil·la més finor i subtilesa. Però la xispa i l’estil lingüístic de Besora progressa en aquesta segona novel·la, el context universitari que retrata l’obliga a escriure diàlegs i a posar en funcionament un argot juvenil que combina llatinismes i «cutrismes». Si Besora ha de fer furor en la nostra literatura és perquè escriu en un català inventat que fa temps que necessitàvem.

No s’ha d’escriure la llengua que es parla, s’ha de trobar la manera que als lectors ens ho sembli. Una de les pràctiques lingüístiques de Besora que més celebro és l’opció d’escriure en un català occidental fonètic prô fonètic de brîtat, que sona com una conversa de bar però que ens estranya. Entre molts altres tics semàntics sorprenents, l’autor es refereix a les cuixes humanes com a pernils. Frases com “anar a moure els pernils” o “tenir els pernils sempre depilats” jo no les diria mai, però les llegeixo i em semblen plausibles. La llengua de Max Besora és agosarada en general i ens insta a plantejar-nos fins a quin punt la nostra literatura ha d’integrar els castellanismes en particular. En tot cas, la proposta Besora està en marxa des de Vulcano i la roda de les influències és imparable.

L’únic que m’ha desagradat de La tècnica meravellosa és no poder prendre’m el narrador més seriosament. En la futura tercera novel·la Max Besora hauria de recuperar l’elegància introspectiva de la primera i desempallegar-se de la resolució apocalíptica “per explosió” o “per desastre natural”. També hauria d’arraconar el vici de la paròdia sistemàtica, que és un vici que no està malament però que com tots els vicis és millor no abusar-ne. No dubto que tard o d’hora Max Besora farà tot això i, aleshores sí, es convertirà en l’escriptor que jo voldria ser.

Altres opinions sobre l’estil de Max Besora a:
L’hora de Besora, per Ada Bruguera
Per què en Max Besora conquerirà el món, per Albert Forns
Ni xispa ni estil, per Marc Rovira

També pot interessar-te...

  • 88
    En un temps en què el més comú és que els autors es tirin de cap a les corrents de moda —que si literatura eròtica, que si 1714, que si ara ve Sant Jordi...— el que fa Max Besora és tot un assoliment. Sembla que visqui aïllat no només de…
    Tags: besora, no, més, max, ni, és, novel
  • 87
    Ell no se'n recorda, però vaig conèixer en Max Besora a una trobada de joves escriptors de Reus, ara fa nou anys, i ja era un outsider que passava del rotllo transhumant de la majoria de participants, i d'aquesta ànsia per agafar el micròfon i mal llegir el xurro de…
    Tags: no, max, ni, novel, però, besora, és
  • 86
    Molts espectadors es van sorprendre quan van anar al cinema a veure Caché, la pel·lícula que Michael Haneke va estrenar el 2005. El motiu va ser el tràiler que se n’havia divulgat, i que presentava la pel·lícula com si fos un thriller. Després de veure-la, un arriba a la conclusió…
    Tags: és, no, però, novel, besora, més, max
  • 86
    Els lectors de Max Besora acostumen a ser força extrems: o en són molt fans o creuen que el que escriu és aberrant. Hi ha qui podria considerar aquest simple fet com a positiu, però podriem tornar a caure en el debat. En tot cas, Max Besora (Barcelona, 1980) ha…
    Tags: besora, max, és, no, però, més, ni
  • 60
    Retornant a la vella tradició de les parelles aleatòries, ens hem aturat a fixar-nos en la similitud entre les descripcions de dones de l'italo-americà John Fante i un local, en Max Besora, autor de Vulcano, que és una obra fina i explosiva com un gentleman britànic resident als Pirineus portant un còctel…
    Tags: és, besora, max

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes