Author Archives: Júlia Bacardit

About Júlia Bacardit

Una noia com una altra que vol fer grans coses i no sap ben bé quines. De moment escrivim a Els de dalt, que està molt bé.

un putero inofensiu

…dejando de lado la violación (que es coger sin dar nada a cambio[1]), el sexo siempre es intercambio: “Quiero darte placer físico porque quiero que me devuelvas placer físico”, o “practicaré sexo contigo porque quiero afecto”, o “puedes follarme por 200 dólares”

Chester Brown, Paying for it

Té la corona calva i les faccions llargues i xuclades, dos ulls grossos molt rodons. És la mena de tímid que no sap tenir afers esporàdics, similar al protagonista d’un altre còmic seu, I never liked you, que narra les experiències del senyor Brown quan encara era un jovenet incapaç d’adreçar-se a les dones. Passada l’adolescència, Chester Brown aconsegueix establir-se com a dibuixant i troba parella; un dia la parella el deixa i opten per seguir vivint junts. Mesos més tard, Chester Brown comença a tenir ganes de reactivar la seva vida sexual sense haver de passar per les tensions pròpies de l’amor romàntic i el “monògam possessiu” —Mr Brown no es queda curt amb els adjectius—: gelosia, rancúnia, inseguretat. Així comença Pagando por ello (Ediciones La Cúpula, 2015).

Dibujo

L’edició en castellà del llibre, a càrrec d’Ediciones La Cúpula. L’original en anglès el va publicar Drawn and Quarterly.

El còmic que veieu inclou una introducció en què el cèlebre dibuixant Robert Crumb elogia la humilitat de Brown. Tant els gustos sexuals com els dibuixos de Chester Brown són més discrets que els de Crumb, però tots dos s’han convertit de forma progressiva en els clars protagonistes de les seves creacions. Els còmics d’un i altre han mutat en autobiografies, i en aquest cas el gènere és crucial: a Pagando por ello, Brown defensa la descriminalització —que no la legalització— del sexe de pagament, i ho fa des de l’experiència que ha tingut com a putero. El dibuixant es retrata en primera persona –sense engrandir-se el penis– i afegeix un apèndix amb 14 possibles arguments en contra de la prostitució contraargumentats per ell mateix. Pagando por ello té la lleugeresa del còmic com a gènere i la profunditat de l’assaig o del periodisme d’opinió. Els raonaments en favor de la prostitució des de l’experiència del dibuixant fan de Pagando por ello una obra honesta, fins i tot necessària. A més, la paròdia que Chester Brown fa de si mateix com a putero principiant que no sap a qui trucar ni per on moure’s és subtil, mai solipsista ni egòlatra.

Chester Brown dedica un capítol a cada treballadora sexual amb qui ha estat sense revelar la seva identitat original: ni noms, ni procedències, ni particularitats físiques —quan descriu una particularitat d’una noia aclareix que a la vida real la particularitat era una altra. Pagando por ello no és paternalista amb les dones ni cau en la pornografia, el sentimentalisme està a anys llum. Sabem que un parell de treballadores són estrangeres i alguna vegada Brown sospita que està tractant amb una menor. El dibuixant fa una defensa de l’ofici més vell del món però no amaga les  vulnerabilitats que implica, com en tots els oficis criminalitzats. Si ens fixem en el dibuix pròpiament dit, el que més crida l’atenció és que els plans de Pagando por ello són allunyats i els seus personatges apareixen petits, amb una expressió facial força estàtica. Fins i tot quan li practiquen felacions, Chester Brown continua fent cara de Chester Brown. El seu mestre Robert Crumb, profeta del còmic underground americà dels seixanta, l’equipara amb una cita atribuïda a Jesucrist: “Sé uno que pasa por allí”.

tumblr_m4qw42eB2S1qd0ln0o1_5001

Vinyeta del còmic Ed the happy clown, de Chester Brown

A Ten, una pel·lícula del director iranià Abbas Kiarostami que us recomano amb insistència, una dona casada recull una prostituta en una cantonada per apropar-la en alguna banda de la ciutat, i la conversa que mantenen confronta la independència de la treballadora del sexe amb la “senyora de”, la que va guarnida de joies dels clients i la que va guarnida de joies del marit. Chester Brown recorre amb freqüència a l’analogia entre la “monogàmia possessiva” i la compra-venda de serveis sexuals; també compara la sordidesa que s’atribueix a la prostitució amb la sordidesa que desencadena l’amor romàntic: inseguretat, gelosia i una capa de rancúnia acumulativa per tots aquells afers que volíem tenir i no hem tingut. Per a Chester Brown, buscar parella és buscar algú que infli el teu ego i et garanteixi sexe. Pot ser que tingui part de raó, però penso que també pots emparellar-te perquè d’entrada els sentiments són intensos i et ve de gust.

Chester Brown il·lustra bé el tipus de contacte que té amb les prostitutes, les que visita i les que el visiten a ell, i les relacions que estableixen són cordials; elles li indiquen d’entrada què estan disposades a fer i què no i ell insisteix en utilitzar sempre condó. Retrata una diplomàcia que no encaixa amb la idea típica del que implica ser prostituta. Dins el mercat sexual hi ha esclaves sexuals amb proxenetes i hi ha dones lliures. Escollir ser prostituta vol dir escollir una feina que et dóna més ingressos que les feines de salari mínim amb una menor dosi d’esforç. Això és injust, però podem afirmar que no és més sòrdid ni més injust que altres coses. Puteros com Chester Brown, i segurament n’hi ha uns quants, no fan cap mal a les dones amb qui tenen sexe.

Una vegada un socialista suec va dir-me que el cos humà no hauria d’estar en venda. Però la realitat és que, des de les passarel·les de moda fins les clíniques de fertilitat, el cos humà està en venda. Chester Brown assegura que dos adults haurien de poder intercanviar el que volguessin de manera lliure i sense la regulació de l’estat, i afegeix que la legalització seria contraproduent perquè implicaria una major explotació de les prostitutes que no fossin legals. Dit sigui de passada, el dibuixant forma part del Partit Llibertari del Canadà, que entre altres coses s’oposa a la garantia d’una sanitat pública.

ChesterBrownPayingForItPanel_WhatDoYouDoForALiving

Vinyeta de “Paying for It”.

Segons Chester Brown, descriminalitzar la prostitució seria un avenç similar al reconeixement del divorci o del matrimoni homosexual. La majoria de dones i homes hauríem de canviar d’opinió sobre la prostitució. El prejudici sistèmic en contra de l’ofici precaritza les prostitutes de manera absurda. Amb l’obertura sexual, és ridícul mantenir que la prostitució —que no l’explotació— entesa com a intercanvi de sexe i diners és un crim embrutidor que impossibilita l’amor. L’amor i el sexe són coses diferents —i això tampoc impedeix que Chester Brown quedi enamoradiscat de la Denise—: ho saben les prostitutes, ho saben els puteros i ho sabem les dones més o menys joves que hem tingut relacions esporàdiques i monògames. Cal allunyar-se de les morals carques i marxistes que entenen el sexe com un sacrilegi, sabem que no té per què ser-ho. Hi ha condicions: si hem tingut una sèrie de relacions afectives i sexuals diverses i si un home va net, és respectuós amb les condicions que li posem i és amable, anar-se’n al llit amb ell no té per què ser traumàtic. És una opció laboral a la qual les dones (i alguns homes, per més que no surtin al còmic) poden recórrer —més o menys pressionades per la seva situació econòmica, però la injustícia de classe no és culpa de la prostitució.

Gràcies a la prostitució Chester Brown s’allibera de la necessitat de lligar, cosa que en el fons em sembla un pèl infantil. Per més inri, resulta que al final sí que volia monogàmia possessiva: la Denise acaba per ser la seva prostituta exclusiva. Si bé coincideixo amb Brown pel que fa la necessitat de descriminalitzar l’ofici, no veig la incompatibilitat entre prostitució i amor romàntic, l’una no exclou l’altre. El que no funciona és l’amor romàntic durant un període indefinit, però les altres opcions —prostitució, prostitució exclusiva com la que es produeix entre el dibuixant i la Denise, poliamor sense pagament, etcètera— tampoc funcionen de manera definitiva. Crec que el mateix Brown conclou això, perquè acaba fart de canviar de dones i es queda amb una sola. En les relacions humanes sexuals i afectives l’única certesa és la incertesa a llarg termini. No es tracta de trencar clixés per acabar amb l’amor i la gelosia, cosa que per altra banda seria avorridíssima[2]. Es tracta d’acceptar que naixem i morim sols i que tota la companyia que trobem pel camí, sempre i quan sigui de mutu acord comercial o afectiu, és benvinguda.


[1] Discrepo; violar no és agafar sense donar res a canvi, és agafar i causar un trauma la magnitud del qual dependrà de la situació i la personalitat particular de la víctima.

[2] La gelosia, segons el dibuixant, és una conseqüència de la construcció cultural tirànica de l’amor romàntic. Però jo penso, els germans grans no odien els petits nouvinguts, que els treuen protagonisme? No heu estat mai gelosos d’un amic que us robava un amic?

També pot interessar-te...

  • 46
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, més
  • 39
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, del, però
  • 35
    Ens trobem amb Gary Shteyngart a la Llibreria Calders, una tarda de divendres. Fa bon dia, són les quatre de la tarda, tenim tant la vida per endavant com el dinar batallant a l’estómac. La parada a Barcelona és una de les últimes de la gira europea d’Shteyngart, que ha…
    Tags: és, no, d, però, l, més
  • 35
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, l, d, del, no, però
  • 34
    La fantàstica editorial Routledge va tenir, ara ja fa uns anys, l’amabilitat de crear la subsèrie Thinking in Action. Amb ella han volgut presentar grans qüestions contemporànies —la religió, la ciència, la tecnologia, l’humor, la literatura, l’humanisme, etc.— de la mà d’alguns dels pensadors més rellevants dels últims anys: Slavoj Žižek,…
    Tags: és, l, d, no, amor

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

Fiston Mwanza Mujila: “Abans de la colonització els diamants no tenien valor”

Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a la fictícia Ciutat-País, les prostitutes es disputen els clients a crits, les cambreres exigeixen propina i els estudiants mengen braó de gos o forniquen prop de les vies de tren destruïdes. De fons sona una melodia de jazz interminable, més o menys mal tocada. Parlem amb Fiston Mwanza Mujilla (Lubumbashi, 1981), l’autor de la novel·la Tram 83, traduïda al català per Anna Casassas i publicada per Edicions del Periscopi.

IMG_1053

Fiston Mwanza Mujila a l’àtic de l’Institut Français. (c) Júlia Bacardit

Quin grau d’autobiografia té la novel·la?
Hi ha molt poc de la meva vida, al Tram 83. És cert que els escriptors posen part de si mateixos en els llibres que escriuen, però no tinc traça a escriure sobre mi mateix; només li he donat el meu ofici d’escriptor al protagonista Lucien. No sóc ell, perquè jo estimo la vida i el Lucien no estima la vida. A mi m’agrada la cervesa i al Lucien no li agrada la cervesa; a mi m’agrada ballar, al Lucien no li agrada ballar. Al Tram 83, Lucien em serveix per reflexionar sobre el rol de l’escriptor en un món en crisi. Però Lucien és un escriptor infeliç i jo sóc un escriptor feliç…

La Ciutat-País s’assembla a Katanaga, la regió minera liderada per Moïse Tshombé que va separar-se de la república congolesa de Patrice Lumumba l’any 1960. A més, Katanga és la teva regió natal. Què hi ha a la novel·la, de la història del Congo?
Bèlgica va colonitzar el Congo, però la superfície del Congo és vuitanta vegades la de Bèlgica. Des de la independència, Katanga ha estat una regió amb tendència a voler-se separar. Per mi el Congo és un país que conté molts altres països. La gent de les diferents parts del país no està en contacte perquè no hi ha carreteres i les vies dels trens han estat destruïdes pels obusos. Per arribar a les ciutats grans t’has de desplaçar per aire, i això fa que cada ciutat tingui una certa autonomia. No s’arriba bé a Kinshasha perquè és a dos mil quilòmetres i no hi ha bones instal·lacions, de manera que cada ciutat funciona com un país al marge del govern central. Des del sud del Congo és més fàcil anar a Sud-àfrica que a la capital del Congo.

En el moment que Lucien intenta recitar davant del públic del local, s’evidencia que ningú té ganes d’escoltar el que diu l’intel·lectual. L’amic del Lucien, en Rèquiem, diu que els intel·lectuals han esguerrat el Congo. Per què?
Al govern congolès d’avui hi ha professors universitaris, gent que ha estudiat a Europa i que tenen molts diplomes però que precisament per això no aconsegueixen redreçar el país. Els intel·lectuals tenen una part de culpa important pel que fa la destrucció del país. Si faig la distinció entre els intel·lectuals i els no intel·lectuals és perquè els primers creuen que tenen la moral i el sentit comú, però els intel·lectuals també poden ser corruptes i participar de la destrucció d’un lloc. Hi ha intel·lectuals sense consciència.

Lumumba volia que el Congo no estés sotmès a les empreses d’Occident perquè això genera una dependència total, cultural i econòmica. Al discurs de la independència, va dir que els africans hem d’escriure la nostra història. Avui en dia hi ha gent que fa pòsters de Lumumba… per vendre, és clar.

Se’t compara amb el saxo salvatge de Sonny Rollins. Escoltes  jazz mentre escrius?
De vegades sí, de vegades no. De vegades em sentia tan absorbit per la música que havia de parar d’escoltar. Havia de parar-la, si volia escriure. Al mateix temps, fins i tot quan escric sense música, escolto la música dins el meu cap.

El narrador diu que el jazz ha deixat de ser la música dels negres i ha passat a ser la música dels blancs.
Perquè t’agradi el jazz has de conèixer la seva història, perquè els congolesos no tenim cap vincle cultural directe amb el gènere. Cal conèixer la història de com ha evolucionat el jazz, cal haver llegit. Al Congo el jazz és la música dels intel·lectuals i la plebs escolta rumba, que és la música popular. Hem nascut en la rumba i amb la rumba, el jazz tradicional no és congolès. Un àlbum de jazz al Congo és caríssim, qui escolta jazz ha anat a escola i és de la classe intel·lectual. Quan comencen a guanyar-se bé la vida comencen a escoltar jazz i a aprendre rus, encara que la llengua no els serveixi de res. Ho fan per desmarcar-se de la resta de població, dels pobres. Entre els congolesos hi ha una set de diferenciar-se els uns dels altres.

La manera com tractes el tema de la història i la literatura a Tram 83 m’ha fet pensar en l’historiador Haydn White, que afirma que la història s’escriu de manera similar a la literatura. Lucien vol escriure una novel·la amb el Che i altres figures històriques que han tingut un rol, encara que sigui indirecte, al Congo. Es pot aprendre història a través de la literatura?
Podem aprendre història a través de la literatura, i també podem construir un país a través de la ficció. La gent de vegades necessita la ficció per construir-se una identitat. A l’Àfrica tradicional hi havia mites de creació, com a Europa, en totes les civilitzacions n’hi ha; els mites de creació ajuden la gent a forjar una identitat. Però en un lloc com la Ciutat-País no hi ha cap mite de creació. La història oficial esclafa les històries particulars. Lucien vol escriure la història i és conscient que per reconstruir la realitat cal fer ficció, perquè la ficció pot reemplaçar la veritat i constituir nous imaginaris. En molts països africans com el Congo, cada règim polític intenta esborrar els llocs de la  memòria. Al Congo, que té 2350 quilòmetres quadrats, es busca unificar el país a qualsevol preu, centralitzar-lo. Per això els herois regionals s’expulsen de l’imaginari congolès, per canalitzar-ho tot en un sol heroi nacional. I la gent necessita herois regionals per definir-se.

No hi ha un mite antic amb el qual els congolesos puguin identificar-se com a conjunt?
Aquest és el problema. El Congo és immens i hi ha hagut molts regnes, i a cada regne hi hagut un mite d’origen diferent. Quan vam assolir la independència, Mobutu va intentar construir un estat modern. La construcció d’aquest estat modern va implicar esborrar els mites del regne, i vam voler un nou heroi nacional, Lumumba. Mobutu, que havia traït Lumumba per considerar-lo comunista, deia que el cos d’un home només té un cap i que un país també ha de tenir un sol líder. Segons Mobutu, no hi podia haver herois regionals. Com que en Lucien viu en un país en què no hi ha herois regionals, decideix inventar-los ell. Potser arran de les guerres que hem viscut recentment al Congo i que encara continuen, algun dia podrem construir la mitologia nacional.

Tram

La coberta de “Tram 83″ d’Edicions del Periscopi.

Parla’m de Patrice Lumumba, patriota company de Che Guevara, partícip del moviment de països no alineats i nombrat heroi nacional el 1966 pel seu mateix botxí, Mobutu. Els congolesos encara el consideren un heroi?
Lumumba s’ha convertit en un titella, si algú vol fer política avui al Congo dirà “sóc lumumbista”. Però ningú no aplica les idees de Lumumba, ningú fa el que ell volia que es fes.

Què volia Lumumba?
Volia que el país no estés sotmès a les empreses d’Occident, perquè això genera una dependència total, cultural i econòmica. Al discurs de la independència, Lumumba va dir que els africans hem d’escriure la nostra història. Avui en dia hi ha gent que fa pòsters de Lumumba… per vendre, és clar. Un ministre pot parlar de Lumumba, tothom pot utilitzar-lo, és l’ase dels cops.

Mobutu va ser l’únic president del Zaire, un país que va durar del 1971 fins al 1997.
A partir del 1997 el país va passar a ser el Congo. El Congo no ha estat controlat com altres colònies. D’entrada la colònia belga era una associació comercial i humanitària, utilitària més que cap altra cosa. El Congo era una associació internacional africana que després es va transformar en un Comitè de Recerca. Era el regne privat del rei Leopold de Bèlgica, el seu jardí. Després el Congo va esdevenir un estat, el Congo belga. Amb la independència vam passar a ser la República del Congo. Després la República del Zaire. Avui el nom és República Democràtica del Congo. Cada cop que hi ha un nou home al poder, canvia el nom del país. Com puc definir-me, jo? Sóc zairès o congolès? Quan vaig néixer el país es deia Zaire, mentre creixia va passar a ser el Congo. En alguns papers sóc zairès i en d’altres sóc congolès. [Riures.] La meva província ha canviat de nom tres vegades!

Al Tram els personatges entren a escena, apareixen al local com si fossin instruments de música: ara aquest instrument no sona, ara l’altre sí, i així successivament

No sé quin és el poder oficial, a Tram 83. Apareix el General Dissident del govern central, però ell també té gent en contra seva. Sembla que la guerra i la inestabilitat siguin la història oficial.
Els personatges que vénen, que marxen, aquests personatges del Tram 83 tenen alguna cosa a dir. Hi ha frases i fragments de converses que vénen de tot arreu, perquè hi ha múltiples versions de la història i de la memòria, existeixen múltiples veus de gent.

Què passa amb el narrador? A la primera part és un narrador quasi omniscient que segueix el personatge del Lucien, però més endavant el narrador parla en plural, passa a ser un “nosaltres”. Nosaltres qui? Els estudiants en vaga? Els excavadors de mines?
Aquest “nosaltres” és la veu del Tram 83. Hi ha múltiples narradors i múltiples personatges, fins i tot personatges que no tenen potència, personatges petits. Totes les dones que corren pel Tram, tots els militars, tots participen de l’espectacle i tots són personatges secundaris, perquè el personatge central és la Ciutat-País. Aquest “nosaltres” pot ser el Tram, pot ser Lucien i els que l’envolten, tota aquesta gent.

L’amic de París que truca des de la Porta de Clignancourt i que només té diners per parlar 30 segons. Per què vas afegir aquest personatge? No arriba a aparèixer mai i la seva existència no altera l’argument.
Aquesta novel·la també és com un joc, per mi. A les balades de jazz hi ha el que en diem una “fantasia”. Personatges de paper, personatges que no tenen cap poder però que enganxen el lector i que participen d’alguna manera a la història, que són allà. En una orquestra de jazz hi ha múltiples instruments que sonen alhora, però hi ha músics que paren; després, quan la resta de músics paren, l’instrument que havia callat d’entrada tornar a sonar. Al Tram els personatges entren a escena, apareixen al local com si fossin instruments de música: ara aquest instrument no sona, ara l’altre sí, i així successivament. Cada personatge és part del Tram: aquest amic de Clignancourt que truca sempre, o els militars, o les polines… tots aquests personatges participen del conjunt.

L’editor que vol publicar l’obra de Lucien, Maligneau, diu que no tot hauria de ser misèria i drama, a la literatura africana. I tot i així a la teva novel·la hi ha prostitutes de dotze anys i nens soldats.
És important inventar una llengua i un imaginari per parlar de realitats difícils i crues; si fos molt directe, ningú llegiria la novel·la. Cal crear personatges que enganxin per incitar els lectors a continuar fins al final. El Lucien és un idealista, se’l pot estimar. Hi ha gent que m’ha dit que se l’estima, altra gent en canvi m’ha dit que prefereix en Rèquiem. En Rèquiem és un bandit. Als lectors els agrada l’ambient del Tram encara que sigui un bordell perquè he escollit una llengua bonica, he intentat retratar gent que té problemes però que també és feliç.

Abans de la colonització els diamants no tenien valor. Hi havia altres pedres que s’utilitzaven i que tenien importància. Arran de la colonització, els materials que tenien una certa rellevància en la cultura africana, en reialmes africans autòctons anteriors, van ser reemplaçats per altres

L’ambient m’ha fet pensar en Tres tristes tigres de Cabrera Infante, una novel·la situada a la Cuba precomunista dels locals nocturns i dels casinos. També m’ha recordat a On the Road de Kerouac, sobretot pel que fa la passió dels personatges per la música.
Cabrera Infante? Espera, m’apunto el nom. Respecte Kerouac… s’ha comparat el llibre amb els d’una cinquantena d’autors, i això és interessant perquè demostra que la realitat del Tram no és una realitat congolesa, en certa manera és internacional.

Multiculturalitat à l’africaine. En un moment donat Maligneau suggereix a Lucien que traslladi l’argument del seu llibre a l’Amèrica Llatina.
Sovint tinc la impressió que els mitjans europeus funcionen molt per tendències. Tal país esdevé la destinació turística ideal, poc després la canvien d’idea. A través d’aquest editor que el vol fer escriure sobre Colòmbia, el que vull és demostrar que la gent s’interessa pel que és sensacionalista en un moment determinat. Avui en dia, si algú escriu una novel·la sobre el gihadisme vendrà més que algú que escrigui sobre una altra realitat. La gent llegeix el que està de moda.

Parla’m sobre els turistes xinesos i europeus “amb ànim de lucre” que apareixen a la novel·la. Hi ha una distinció entre els turistes amb ànim de lucre i els turistes sense ànim de lucre.
El Congo no és un país turístic, però hi ha persones que vénen amb l’estatut de turistes i que a la pràctica tenen una empresa d’extracció minera. Es defineixen com a turistes i tenen papers de turista, però són turistes lucratius. Al Congo hi ha turistes que tenen empreses i cada any renoven els seus papers de turistes. Paguen a congolesos perquè els extreguin els minerals que es quedaran ells. Hi ha certes paraules que s’han deformat, com turista o president. A les eleccions del 2011, per exemple, hi havia el fill de l’opositor que oficialment havia perdut. No sé si va guanyar o perdre, però oficialment es va dir que havia perdut. L’antic president va seguir com a president, però el cap de l’oposició també es va proclamar president de la República. De cop teníem dos presidents de la República! [Riu amb intensitat i prossegueix]. El candidat de l’oposició deia que ell era el president “escollit”, que havia sortit guanyador de les eleccions; en canvi, l’altre deia que era president “legítim”. No sabem quina distinció real hi ha entre “escollit” i “legítim” segons ells.

IMG_1054

(c) Júlia Bacardit

El General Dissident es posa de mal humor cada cop que no pot tenir una erecció, i la sort dels residents al Tram 83 depèn força dels seus èxits i fracassos sexuals.  D’on surt, aquest personatge?
A l’Àfrica, la masculinitat participa en la construcció del poder. Quan van desencadenar-se les independència a l’Àfrica, els primers presidents eren tots polígams. Tenien tres, quatre, cinc dones. Mobutu tenia una vida sexual exhuberant… Jo tenia ganes de crear aquest personatge del general rebel o dissident que es diferencia dels altres polítics perquè té problemes d’erecció: ho posseeix tot però és infeliç.

A la novel·la la idea de ser “molt home” sembla crucial.  Les polines són molt salvatges, sovint es queixen que l’un o l’altre no és prou home i competeixen entre elles pels clients. 
Sí, sí. A l’Àfrica hi ha prostitutes que es barallen pel poder. De vegades és difícil saber si una dona és prostituta o no. Per exemple: un home entra al seu cotxe i una dona jove l’atura i li pregunta a quina direcció va, el senyor respon que va a la ciutat. Aquesta noia li demana si la pot portar a la ciutat, perquè va tard i no té diners pel bitllet d’autobús. I el tipus agafa la dona, van a algun lloc i ella comença a cridar i a dir que l’home la vol violar. I quan la gent arriba, si va a la policia, la policia diu que arreglarà la situació entre la dama i el senyor.

La policia dóna la raó a la dona per obtenir diners a canvi?
La policia diu que s’encarrega de “resoldre el conflicte de forma amigable”. Això vol dir que  el senyor haurà de pagar una part a la prostituta i una part a la policia per evitar entrar a la presó. El senyor sap que perdrà els diners, la família, la casa, tot. Per això paga. [Riures. En veu relativament baixa i tallada, en Fiston muruma: "Si això no és una prostituta…"] La majoria són dones que busquen adaptar-se a la situació econòmica i que són flexibles.

No hi ha res més a fer per una dona que ser prostituta, al Congo? La majoria són prostitutes, a Tram 83.
No és una realitat de tot el país, però és que a les canteres mineres les coses funcionen diferent a la resta de localitats. Quan liberalitzes un espai hi ha homes que van a treballar, hi ha dones que obren restaurants perquè saben que els treballadors hi aniran a menjar. Hi ha dones que treballen al restaurant i d’altres que hi entren per captar clients, per prostituir-se. Hi ha ciutats que funcionen així. Per mi es tracta de veure com viuen aquestes persones, persones que no tenen cap noció de la vida. Per exemple hi ha dones que tenen restaurants i que apunten els noms, ningú paga. Quan cobren ho paguen tot, perquè amb els diamants és difícil fer-se ric.

Als venedors d’armes que campen també els interessa que es perpetuï el conflicte armat. Si no hi hagués guerra al Congo o a fora ells no tindrien vacances, els seus fills no podrien estudiar, etcètera

En un capítol el narrador parla de la tortura, de la diferència que hi ha entre una república bananera organitzada i una república bananera desorganitzada —insinua que actualment la república bananera és desorganitzada, inepta fins i tot a l’hora de torturar els dissidents.
Quan en un país hi ha dictadura, és millor saber que es tracta d’una dictadura que no saber-ho. Perquè hi ha dictadures que, quan estan ben organitzades, funcionen com estats normals. La república bananera de Gadaffi a Líbia era organitzada; la de Mobutu al Congo no ho era, per això no hi ha carreteres. En relació a la tortura… hi ha gent que coneix tècniques de tortura per fer parlar als presoners. La tortura és un art. A les presons del Congo del passat, la gent que torturava tenia eines sofisticades per fer-ho. Eren persones que havien estudiat com torturar millor. Torturar no és apallissar.

On són els homes pacífics, en aquesta novel·la? Per què tot són mares solteres que es prostitueixen i no hi ha marits, no hi ha pares…? És així?
És així, a les canteres mineres. Des de fa una quinzena d’anys al Congo s’ha liberalitzat l’activitat de les mines; abans se n’ocupava l’estat. Com que hi havia tant d’atur, es va intentar liberalitzar les concessions als llocs on la gent podia treballar. Però no és gratuït. Els que volen treballar a les mines han de pagar diners. És a dir que si jo tinc 2000 euros o 2000 dòlars puc anar el Congo i pagar per poder excavar les mines durant un mes. I com que no puc treballar sol cada mes pago uns 200 o 300 dòlars per llogar gent que treballi per mi; aquests treballadors guanyen uns 2 euros diaris i jo els he de pagar el menjar. Quan els treballadors troben una pedra jo em quedo amb el 70 per cent i ells es queden amb el 30 per cent. Però com que no puc vendre els diamants a Antwerp, em veig obligat a passar per un intermediari, un negociant. El negociant és qui es queda la part més gran del pastís. Pot treure 50.000 euros d’aquell diamant, però pel miner el diamant no té valor. No té valor perquè no pot anar a Bèlgica a vendre’l i ha de passar pel que en diem el comptoir, el peatge de vendre a l’exterior. El qui fa la factura és qui el vendrà a Europa. Sembla que un miner guanyi molt, en la perspectiva d’algú del Congo, però en realitat guanya molt poc. Ric quan veig diamants als mostradors de botigues en algunes ciutats, perquè hi ha diamants que no se sap ni d’on vénen. Quan el diamant és especialment gran, sovint és robat: l’intermediari se l’ha empassat, ha fet tots els possibles per no anar al lavabo. Un dia fa caca i treu el diamant. O també hi ha gent que pot viure fins i tot dues setmanes amb el diamant a la boca en alguna part [assenyala els queixals de darrera].

Per portar-lo fins a Europa o…?
No per portar-lo a Europa, només per sortir de la cantera amb el diamant amagat, perquè les canteres estan envoltades de militars que controlen la zona i te’l traurien.

La cultura de la “pedra” ja devia existir abans de la colonització i l’explotació de recursos naturals per part dels occidentals. Sabien que el que hi havia sota terra era valuós.
Abans de la colonització els diamants no tenien valor. Hi havia altres pedres que s’utilitzaven i que tenien importància. Arran de la colonització, els materials que tenien una certa rellevància en la cultura africana, en reialmes africans autòctons anteriors, van ser reemplaçats per altres. Crec que abans de la colonització la gent llençava els diamants. Però hi ha una certa occidentalització del món. Si Occident diu: “això és tal i té tal valor”, el material passa a tenir valor. Per què hi ha pedres que no tenen tant valor com el diamant, sinó? Per què el coure no té tant valor com l’urani? Depèn.

Al Congo el jazz és la música dels intel·lectuals i la plebs escolta rumba, que és la música popular. Hem nascut en la rumba i amb la rumba, el jazz tradicional no és congolès.

Per què parlem dels “diamants de sang”? Fa referència a les vides dels excavadors?
No. Els diem així perquè els rebels que ocupen un territori miner no duen a terme una rebel·lió plàcida. Poden matar qui els passi per davant i s’emporten els minerals. Els diem “diamants de sang” perquè qui els extreu i explota són els rebels, i ho fan per la força. Avui tenim rebel·lions al Congo, però són totalment diferents de les dels anys seixanta i setanta.

Per què?
Perquè aleshores volien capgirar el poder. L’objectiu era arribar fins a Kinshasha; és l’exemple de la rebel·lió de Laurent-Desirée Kabila als seixanta. Tenien ideologia. Ara tot és business.

Què creus que hauríem de fer amb aquesta problemàtica social al Congo?
Cadascú pot canviar el seu món personal al seu nivell; abans de trobar la solució nacional hem de trobar la solució personal. No pots canviar el Congo si no pots entendre’t amb ton germà o amb el teu veí. Fan falta solucions a escala personal per canviar el país veí. Exemple: si en un barri de bandes armades ve algú i obre una pastisseria, el barri té més probabilitats de canviar, i tot a partir d’una iniciativa. No sóc pessimista, crec que podria canviar justament perquè hem arribat al cim de les bestieses, en algun moment o altre hem de baixar-ne. És clar que al Congo hi ha molts interessos en joc i és difícil que el país canvïi en aquestes condicions.

Si et compres un anell de diamants per demanar algú en matrimoni perpetues el joc d’interessos del Congo. El problema és global.
Exactament, igual que per fabricar un mòbil o un ordinador necessites coltan o altres minerals, i un 80% d’aquests minerals prové del Congo. Les multinacionals estan interessades en que hi hagi governants com el General Dissident, perquè abarateixen molts el preu dels materials. Als venedors d’armes que campen també els interessa que es perpetuï el conflicte armat. Si no hi hagués guerra al Congo o a fora ells no tindrien vacances, els seus fills no podrien estudiar, etcètera.

Ara que ho penso, els estudiants del Tram 83 sempre estan en vaga.
Al Congo molta gent estudia però no hi ha feina. Hi ha qui ha estudiat Dret però treballa a les mines, perquè no hi ha alternativa.

["Aquí també passa això en certa manera…", és la veu d’Anna Casassas, que m’ha acompanyat en moments puntuals de l’entrevista per salvar la distància idiomàtica.]

La teva vida personal, estic encuriosida.
Jo vaig estudiar, com molts col·legues meus. Gràcies a l’escritpura… al mateix temps… és difícil parlar de mi mateix. Els alemanys em van donar una beca per venir a Europa i la vaig acceptar. Suposo que he tingut molta sort. La del Congo és una civilització que creu en la sort. Fins a l’extrem que la gent sembla convençuda que tot el que cal a la vida és sort.

___________________________________________________________________

Acabada l’entrevista, a les portes de l’Institut Français, la traductora Anna Casassas s’ha acomiadat i m’ha dit: “M’alegro que li hagis preguntat pel narrador de la segona part del llibre, per aquest “nosaltres”.  Jo tampoc tenia gaire clar perquè canviava  de narrador.  I llàstima que no t’hagi acabat de respondre on eren els homes pacífics!”. Les poques paraules que intercanvio amb Casassas m’ofereixen una pista sobre el seu èxit com a traductora al català: conserva un interès genuí per la literatura que tradueix i que li permet viure.

També pot interessar-te...

  • 56
    Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
    Tags: no, l, del, és, hi, d, ha, al
  • 55
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, ha, al
  • 52
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, l, d, del, no, al, ha, però
  • 52
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, ha, del, al, però
  • 48
    Creus que l'elecció del Nobel és realment influent, a nivell personal i professional?  Em demanen la meva opinió a propòsit de la influència dels Premis Nobel de Literatura. Com tantes coses a la vida, no ho tinc gens clar. Podria dir que no en té cap com que en té…
    Tags: no, del, és, ha, al, però, perquè, gent, hi

Leave a Comment

Filed under Entrevistes, General

Àngel Batlle júnior, destí de llibreter

Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle, fill de Joan Batlle i nét d’Àngel Batlle, no té cap empleat. Sovint seu al fons de la botiga davant d’un ordinador de pantalla gens plana. Aquest text vol ser un homenatge a una llibreria i a un ambient de barri que, com explica l’Àngel, s’estan perdent.

IMG_1044

El local en qüestió situat al Carrer de la Palla, a tocar d ela Catedral de Barcelona. (C) Júlia Bacardit

¿Dónde está Wally? Ediciones B Grupo Zeta, 1990. Preu: 15 euros.

Júlia Bacardit: Ets un lector assidu? Quantes hores llegeixes al dia?
Àngel Batlle: No llegeixo, no tinc temps.

J.B: Però abans eres lector?
À.B: No, mai. Tinc una amiga pastissera que ho diu, “no menjo pastissos, ja veig pastissos tot el dia!”. Una vegada va venir un senyor, un client, que va vendre’m quatre mil llibres. Se’ls havia llegit tots! Em va dir: “Tu no mires una pel·lícula de seguida que te la compres? Jo faig igual amb els llibres”. Jo, llegir, no massa… Però tu posa que llegeixo molt, eh! Les entrevistes són això, sempre has de millorar unca mica les coses. Si dius que no vens segur que no vendràs.

L’Àngel és petit i menut, d’edat incerta. Duu els cabells brillants tirats enrere i ulleres de cul de got. Té una gepa per sota l’alçada del clatell i un aire de Mister Bean. Porta pantalons de mudar i sabates esportives, cap anell a cap dit: ”No demano que m’aguanti ningú, així jo tampoc no he d’aguantar ningú”. En un racó de la llibreria que regenta, imprès damunt d’un DIN A4 enganxat a la fusta amb cel·lo s’hi llegeix, negre sobre paper groc, “Avui pot ser un gran dia”.

J.B: Has pensat què faràs quan et jubilis?
À.B: No, prefereixo viure al dia. De vegades la xent em ven llibres que té i es pensen que els vendré de seguida. De cap manera! Però si aquí encara hi ha llibres que va comprar fa anys el meu pare i que no s’han venut! Lo dels llibres va per avisos, els clients ens diuen els llibres que tenen i ‘nem a buscar-los. Una vegada vem tenir un avís al carrer Duran i  Bas… el pitxor de la meva vida! Vem entrar a casa de la dona i li vam preguntar “on tens els llibres?” i ens va dir “aquí dalt, pugeu, pugeu”. Mare meva! Un armari damunt del terrat! Tant el meu pare com jo tenim un vertigen horrorós. I vam ‘nar a buscar els llibres allà dalt de tot de l’edifici i els agafàvem un a un sense mirar a baix..!

Cada llibre que hi ha exposat a les taules té una marca de paper amb un número que sembla escrit a màquina i que és el preu que Àngel Batlle ha considerat adient en cada cas. Veu que em fixo en el preu i afegeix: 

À.B: El pitxor enemic que tinc per vendre és això [fa uns cops discrets a la pantalla de l’ordinador que té damunt la seva taula, l'única taula exempta de llibres]. La xent per internet posa preu als llibres, et diuen: aquest llibre [agafa un exemplar prim i groguenc, L’ermita de Sant Cosme] val tant, ho he vist a Internet. I rebenten el preu que tu has posat al llibre [s'espera uns segons, remena el cap i mou un braç amb resignació].  Bah!

Proyectos de prólogos para las Flores del Mal y consejos para jóvenes escritores de Charles Baudelaire, edició de l’any 1944. Algunes pàgines encara estan unides per la part superior, a l’espera (una espera de setanta anys) que algú les separi. Preu: 20 euros.

J.B: És complicat viure d’una llibreria de vell?
À.B: Anar tirant, no sé fer una altra cosa. Fa 81 anys que existeix la llibreria.

J.B: Com t’agrada relaxar-te?
À.B: Dintre i fora la llibreria són dos mons, desconnectes. No et pots portar la feina a casa. Si estàs preocupat per la feina passeges una hora i et passa.

J.B: Tens mascotes?
À. B: No! Mai m’han agradat els animals. Però veia Veterinaris sempre. Sortia xent que estimava més la cacatua que les persones. És molt esclau tenir bèsties. Va bé per la xent gran, els anima a sortir de casa.

Em parla i les mans li van amunt i avall com papallones a punt d’alçar el vol. Gesticula de perfil a mi, com si jo fos espectadora d’un diàleg que ell manté amb alguna altra persona que hi hagués davant seu.

J.B: Has fet mai teatre?
À.B: No, és caríssim.

J.B: Caríssim?
À.B: …

J.B: Què t’hagués agradat ser si no haguessis estat llibreter?
[Braços plegats, contempla les rajoles de terra, sospira.] À.B: Tantes coses! [Mig minut de silenci.] Des de petit estava mentalitzat que seria llibreter. 81 anys, farà la llibreria! Era del meu avi, del meu pare. Era el destí. Però tot ha canviat, la xent de fa deu anys era més educada, entraven i et deien “Bon dia”… Ara no’t diuen res.

J.B: El que no sembla haver canviat és la façana de la botiga.
À.B: Sí, és la mateixa que tenia el meu avi. Per què tocar-la? Pa qué?

L’Estatut de Catalunya menut, antic i bufó. També esgrogueït.

IMG_1045

Perspectiva de la llibreria des del seient d’Àngel Batlle. (c) Júlia Bacardit

J.B: Ets fill del barri Gòtic?
À.B: Sí, de tota la vida. I n’estic molt  content.

J.B: Com ha canviat en els últims trenta anys?
À.B: Tot ha canviat molt, abans els veïns ‘nàvem uns a casa dels altres, ara no hi ha aquella confiança. Ens coneíxiem tots, els més grans ens coneixien des que vem néixer. Abans només ‘naves a una carnisseria, a cap altre puestu. O a comprar pantalons a ca la Pepita, sempre a la botiga de confiança. Hi havia la dona que venia carmels, un que tenia un bar i que després tenia una carnisseria… tots s’han xubilat. Durant una època hi havia moltes llibreries i antiquaris aquí a la zona, però amb el temps desapareix. Desapareixeran els antiquaris.

J.B: Tantes altres llibreries a prop… et sortia a compte?
[Encongeix les espatlles.] À.B: Mai no m’he queixat de tenir tot de llibreries al voltant, ja ‘nava bé. Perquè els que entren a una llibreria després també passen per davant de la teva i entren. És com les botigues del portal de l’Àngel, hi ha el Sara i el Mango i es beneficien l’una a l’altra. [Alguns passejants miren l’aparador.] El que mira entrarà, però entrarà al cabo d’un temps. La xent primer s’hi fixa, i si n’hi ha xent un fa entrar l’altre. A mi també em passa, quan vaig a puestus.

J.B: Et roben, de vegades?
À.B: Sí, clar, a tot arreu hi ha pispes. Ja me’ls conec. Quan el meu pare era xove m’explicava que hi havia un mossèn baixet que venia a la botiga i es ficava els llibres a la sotana. Tots els llibreters del carrer el coneixien i va córrer la veu. Un dia mon pare va deixar de parlar-li quan entrava i el mossèn va deixar de venir…

A fora hi ha un home que està netejant els vidres. És força jove, alt, cabells castanys, un drap blanc a cada butxaca. 

À.B: Ve un cop al mes, sí. Me venen molts que volen netexar el vidre, sembla la cua del paru.

El netejador de vidres canvia de vidre, passa el recollidor d’aigua de goma pel vidre que queda al costat esquerre de la porta d’entrada. Com fan els que netegen cotxes en el temps que dura un semàfor. Li pregunto a l’Àngel qui és, quants anys té i d’on ve el netejador de vidres.

À.B: No sé, jo no pregunto… No hi entenc gaire, d’homes, jo!

J.B: I de dones? —li pregunto sense pensar-ho.

[Calla i sospira.] À.B: Tens que suar molt per poder fer algo i arribar a final de mes. Es té de lluitar, és el negoci.

J.B: El negoci de llibreter o el de la vida?
À.B: El de la vida.

Remedios naturales de la abuela. El saber de una tradición. Preu: 10 euros.

Entra un amic de l’Àngel que duu ulleres de pasta grogues i té una cinquantena d’anys.
À.B: Com ha nat el metxe?
—Bé, hi ha fibres trencades del muscle… [l’amic de l’Àngel s’arremanga els pantalons i ensenya els bessons].
Entra el netejador de vidres, diu hola. És català. El llibreter li dóna 15 euros mentre s’acomiaden fins al mes que ve.

Joies del dolor, de Marià Manent. Format de llibre de butxaca, edició incerta. Preu: 20 euros.

El llibreter i el seu amic de les ulleres pasta grogues xiuxiuegen una estona sobre alguna cosa  d’algú del barri, fan ”He, he”. Pocs minuts més tard, l’amic d’ulleres de pasta marxa i tornem a quedar-nos l’Àngel i jo sols a la botiga, sento que ell diu fluixet: “Els antiquaris un dia s’acabaran, aquest carrer abans tot érem antiquaris…”. Li dic que potser no s’acaben, que els antiquaris del 2050 vendran mobles de l’IKEA del 1990. Assenteix.  “M’agrada molt, l’IKEA, però no tinc calés. No hi vaig per no caure en la temptació.”

J.B: Escoltes música?
À.B: Sí-sí-sí-sí, és el meu hobby preferit, no puc treballar sense. És la meva dèria! Escolto de tot, lo que en aquell moment te ve de ganes. Si no tinc música ja m’ho diuen, “avui no estàs fi, Àngel”.

J.B: Saps anglès?
À.B: No, però puc tararejar una cançó sense saber lo que diu. Conec moltes cançons, molts em pregunten per tal o tal cançó. Clar que ara a Internet pots saber què volen dir totes les lletres… abans tothom em preguntava a mi!

J.B: Música clàssica?
À.B: Bah, lo típic, el Para Elisa, la Cinquena Simfonia…. lo que sent tothom. Tampoc escolto salsa, ni entenc re de jazz…

IMG_1047

Còmics antics, catalans i estrangers. (c) J. B.

Entra un amic de l’Àngel, jubilat del quiosc de la plaça del Pi. Té cabells blancs i mirada clara, és un vell que camina dret i alegre, és un home enèrgic de poca alçada.
—Com està ton germà, Àngel? I ton tio?
À.B: Mon germà, buenu, va fent. I mon tio? Va morir fa dos anys. La Carme, la dona que el cuidava, saps? Per un mes que no va poder cobrar la pensió de viduïtat, ‘naven a casar-se…

[L'Àngel em mira i senyala el quiosquer jubilat de la plaça del Pi.] À.B:  Aquest és un soci de l’espanyol dels autèntics, eh? més de xixanta anys de soci. Aquest senyor m’ha vist créixer! Que pocs que quedem eh? L’Antoniu, el Manolo de la sombreria, el llibreter, les guenyes…

Jo pregunto, “Qui són les guenyes?”.
—Ups! [l’Àngel es cobeix la boca amb les mans] He, he, són dues xermanes del carrer, però tu no diguis re, eh!…
El jubilat d’ulls clars adverteix tot d’una: “Vuitanta anys, faré!”.
À.B: I què fa, la dona? Avera si baixa a veure’m a la llibreria algun dia.
—Ui, no crec pas que baixi…
L’Àngel i el quiosquer jubilat perico parlen del futbol, que ja no és el que era, que ara comença massa tard a la nit i que no hi ha res com veure els partits al camp. Discuteixen fins a quin punt veure el futbol des de casa o des del bar no fa que a la llarga l’afició es desinfli. Crec que han parlat d’aquest tema moltes altres vegades.

IMG_1049

El Mickey i la Minnie reposen entre llibres i documents. (c) J. B.

Esoterismo en el Popol-vuh, de Rafael GirardEdiciones Mexicanos Unidos S.A., 1960.

S’obre la porta i entren un noi i una noia estudiants, ell amb un abric de pell negra i un barret, ella amb el nas foradat i els cabells damunt les espatlles. Ella exclama: “Oh, m’encanta aquesta olooooor!” i pregunta:
—Escolti, perdó molestar, eh, busco un llibre que es diu Holocausto, que vaig veure a casa d’un amic..
Àngel el llibreter busca al catàleg del seu ordinador:  ”No, no el tinc”.
—I… tens L’home en busca del sentit, de Victor Frankl?
À.B: Aviam… no, no el tinc.
—I… Sense destí?
À.B: Tampoc, tampoc el tinc.
—Bueno, gràcies.
Suggereixo a la noia les biblioteques de la Diputació de Barcelona, però em diu que no, que a ella li agrada comprar-se llibres antics.
Marxen els estudiants i el quiosquer jubilat; entren dos turistes nòrdics i un home de mitjana edat i aspecte de professor universitari, que em diu: “Si sabessis amb què em guanyo la vida…”. Es guanya la vida amb la venda de minerals a col·leccionistes. L’Àngel somriu i diu: “Ja veus que sempre estic distret, jo, aquí!”.

Bons costums catalans, edició d’Els Tres Tombs.

J.B: Et faig una foto, Àngel?
À.B: Avui no, que no he tingut temps d’afeitar-me i vaig fet una piltrafa. Un altre dia.

També pot interessar-te...

  • 66
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, l, d, del, no, al, ha
  • 65
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, ha, del, al
  • 60
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, ha, al
  • 56
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, hi, l, del, al, d
  • 50
    Sempre passa igual: hi ha caps de setmana que passen sense pena ni glòria i n'hi ha que estan replets d'activitats. També passa que quan vols vida hiperactiva és quan no hi ha res i quan tens ganes de dormir tot va al revés, però això ja és qüestió de…
    Tags: del, és, ha, hi, al, llibres, no

Leave a Comment

Filed under General, Reportatges

un dinar informal

L’escriptor argentí Martín Caparrós, vestit amb jersei negre, seu al mig d’una taula rectangular. Tots els periodistes que l’envolten van equipats amb una llibreta i, quan no intervenen, prenen notes. Escriuen una crònica sobre el que Martín Caparrós entén per crònica; Martín Caparrós diu  ”estoy harto de la palabra crónica”.

Jo no prenc notes, glopejo un vi negre exquisit. Som a la cafeteria de la llibreria Altaïr, hem estat convidades a un dinar de premsa en què Martín Caparrós i Jorge Carrión (i tots els periodistes presents) debatran sobre el gran tema de la noficció, aquest espai entre la literatura i el periodisme. Jorge Carrión tornarà a les 19 h per parlar-ne amb Caparrós a portes obertes, després del dinar. Podeu llegir-los a tots dos a Altaïr Magazine —a ells i a Jon Lee Anderson, Juan Villoro, Saskia Sassen and more

altair

La cafeteria de la llibreria Altaïr.

La llibreria és gran i acollidora, recoberta de fusta. S’hi exposa aquella col·lecció tan llaminera d’Anagrama que té diferents colors. També hi ha màscares africanes i objectes exòtics, perquè Altaïr és indeslligable de la idea del viatge. A la cafeteria hi ha els editors de Malpaso i l’editora de Círculo de Tiza de Madrid, que ha vingut amb uns quants volums de l’últim llibre de l’escriptor argentí: Lacrónica, un compendi de quaranta anys d’anar pel món i escriure cròniques (o lacròniques), de Sri Lanka a l’Habana. En paraules de la periodista i professora María Angulo, “un llibre que oscil·la entre l’autobiografia i el manual”.

La taula llarga està parada, però esperem a seure fins que Martín Caparrós arriba. Pedro Strukelj, llatinoamericà-espanyol-català-eslovè (“Mis hijas y mi mujer son catalanas, son buena parte de mi familia!”) es passa el dinar fent una crònica gràfica de la trobada. Ho fa amb rapidesa, i a més de dibuixar i apuntar les paraules significatives que sent encara té temps de menjar i de conversar amb mi a la vegada. A banda de Pedro Strukelj, l’il·lustrador cronista, tinc al costat a Sergi Doria, de la secció cultural de l’ABC. Em comenta que ha escrit un llibre sobre un estafador que va fer-se passar per Alfons XIII: “busca’l, busca’l”.

A Martín Caparrós ja l’havia vist al CCCB, en una conversa que va mantenir amb el nordamericà i també cronista John Lee Anderson. Van fer un simposi sobre la fam que connectava amb un altre llibre de cròniques de Caparrós, El hambre (Anagrama). Els textos de noficció que Caparrós va dedicar al tema de la fam se situen per tot el globus, des de Bolívia fins a Sri Lanka; en canvi, El Interior és un recull de cròniques sobre la seva Argentina natal. De fet Caparrós ha escrit moltíssims llibres, des de novel·les fins a obres periodístiques. Podeu llegir-lo en antologies com aquesta d’Alfaguara, que és una joia del nou periodisme llatinoamericà. Llibres a part, també podeu trobar-lo de forma ocasional a El País Semanal.

Caparrós seu al mig de la taula, amb el seu bigoti elegant i el seu do de la paraula. Parla amb una ironia fina i una humilitat que costa de sostenir durant gaire estona; el seu èxit professional és massa notori. A la seva esquerra hi ha un periodista d’EFE que porta el mateix bigoti i té la mateixa còrpora d’homenàs. A l’altre costat seu Pep Bernadas, cofundador de la llibreria i l’editorial Altaïr, que fa els honors. Té pinta d’estimar la llibreria com si fos un fillet rodanxó i ell mateix ho diu, “l’ofici és no perdre mai la il·lusió”. Li brillen els ulls blaus i somriu. 

El_periodista_y_escritor_argentino_Martín_Caparrós

Martín Caparrós. (c) Marta Nebot

Mentre dinem, el periodista d’El País Carles Geli lamenta la velocitat del periodisme, l’exigència de treballar al mateix ritme que passen les coses. “Si has d’escriure la crònica d’un esdeveniment no tens temps d’assistir-hi, perquè al temps d’arribar al lloc dels fets ja has d’haver escrit un text de 1.000 caràcters”, puntualitza també la Llúcia Ramis, que debat durant llarga estona amb Caparrós sobre quina és la definició de “crònica”. Es diu que el gènere oprimeix i que les millors narracions són, precisament, les que estan a mig camí de dues o més classificacions.

María Angulo explica que, com a professora, utilitza les cròniques de Caparrós com a exemple a seguir. I de fet, el que sorprendrà més als lectors de Lacrónica és llegir les reflexions que Caparrós ha escrit darrere de cada crònica, marcades en gris a l’extrem lateral de cada pàgina. O analitzar com Caparrós utilitza les eines de la ficció per explicar-nos fets reals que acostumen a resumir-se en dues línies als diaris. Res d’això no és nou, però cal que periodistes i lectors n’entenguin la magnitud. “Pollastre amb cilantre o salmó?”, ens pregunten. La majoria optem pel pollastre. Sergi Doria de l’ABC em diu a cau d’orella que aquest dinar és millor que cap classe a la universitat, i té raó.

El periodisme narratiu no és cap novetat: hi ha antecedents en l’obra de Daniel Defoe, d’Edgar Allan Poe, de tots els noms nordamericans que configuren el que s’ha entès com a New Journalism, de Truman Capote fins a Tom Wolfe i un llarg etcètera. ”A la crònica hi ha un ‘jo’ que no s’amaga ni es desdibuixa entre les dades”, diu un dels assistents.  ”I el reportatge, en què es diferencia el reportatge de la crònica?”, ataca un altre. La conversa va en aquesta direcció fins que Caparrós ho sintetitza: l’objectivitat no existeix perquè quan un escriu sempre deixa coses fora, i la decisió sobre què inclou i què deixa fora és seva, per més que el seu ’jo’ explícit —les seves impressions i sentiments, les opinions tal com ragen —no hi siguin. Dins d’aquesta subjectivitat inevitable, Caparrós entén la crònica com el gènere que parteix del detall percebut en detriment de la dada objectiva. La dada, diu, fa més pel reportatge. Però a la pràctica les categories es desdibuixen: a la sinopsi de Lacrónica s’hi barregen les paraules “reportatge”, “assaig”, “poesia”. Al final l’únic que queda clar és que Caparrós és autor d’un periodisme lent i ben digerit, que no caduca —com el bon vi negre que glopejo? 

També pot interessar-te...

  • 51
    Fa moltes dècades que Roland Barthes va matar l'autor. Aquí entre nosaltres, tanmateix, no hi ha ningú que no parli d'un o d'un altre autor per orientar-se dins el món superpoblat que és la literatura. Més enllà del que digués als seixanta l'Acadèmia estructuralista i polsegosa, avui dia les editorials…
    Tags: no, és, ha, del, sobre, hi
  • 49
    Ha passat poc més d'una setmana i l'elecció dels Nobel ja està mediàticament superada. Després de les breus porres, l'anunci oficial ha prosseguit amb un cúmul d'articles sobre la guanyadora d'enguany, l'escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx. En català, Raig Verd Editorial publicarà a finals d'octubre el seu Temps de segona…
    Tags: no, és, del, ha, més, al, sobre
  • 49
    Sembla que el Sol resisteix, però el fred ens ha agafat amb els abrics al fons de l'armari. Si visquéssim a Alemanya ens entregaríem al vi calent, però cert esperit reivindicatiu ens manté, malgrat tot, a les terrasses. Els problemes europeus i globals s'acumulen; mentrestant, la vida segueix tossudament endavant,…
    Tags: al, ha, del, no, martín, caparrós, sobre, és, més, crònica
  • 49
    Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
    Tags: no, del, és, hi, ha, al
  • 47
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, del, no, sobre, al, ha

Leave a Comment

Filed under Cròniques

sigueu feliços!, digué el Benefactor

Segons George Steiner, és imprescindible llegir distopies un cop a la vida, quan encara som joves ingenus. Escrita des d’un futur hipotètic imaginat per Ievgueni Zamiatin a principis del segle XX, Nosaltres (1921) va dirigida a lectors del passat i reflexiona sobre com podria ser la vida dominada per la tecnologia i l’equivalència dels humans a números. Protegits del món natural físic pel Mur Verd, els números es dobleguen i treballen de forma entregada en nom de l’Estat únic i del Benefactor, un hereu estrambòtic del Déu de l’Antic Testament. A la novel·la Nosaltres, els grans poetes escriuen odes tràgiques titulades “He arribat tard a la feina” i resolen problemes matemàtics abans d’iniciar relacions sexuals. Al final de l’obra de l’edició de Males Herbes hi ha inclosa una carta de l’autor a Stalin, perquè Zamiatin va sortir escaldat del comunisme abans que li passés a George Orwell.

28646_450

Ievgueni Zamiatin abans de patir les penúries que li va fer passar Stalin.

Nosaltres és estranya i té un punt mític, com El planeta dels simis. Però no espereu llegir-ne les primeres pàgines i sentir-vos com a casa. D’entrada assistim a la descripció d’un món que adora les superfícies llises i el color translúcid, igual que el paradís que voldria haver inventat Benito Mussolini. La percepció insensible de l’entorn que té el protagonista ens incomoda: allà on detecta un somriure que el trasbalsa, D-503 hi veu una incògnita matemàtica. Al seu món mana la llei aritmètica, infal·lible a l’hora d’ordenar i de garantir el benestar dels números. Apunt curiós: en aquest ambient distòpic, la sexualitat no és monògama, funciona per tiquets roses que els números s’entreguen els uns als altres; els i les companyes sexuals es comparteixen. Com passa en la vida real, però, sempre hi ha aquell número que et fa més cas del que tu li fas a ell, i viceversa.

Acabem per adonar-nos que l’autor de les notes o dietari que configuren la novel·la és algú sense ànima en un món en què l’ànima i la fantasia són dues malalties (curables). Sense ànima no hi ha observació del detall i sense observació del detall no hi ha possibilitat d’enamorar-se ni empenta de revolucionar-se. L’evolució de D-503, matemàtic fidel a l’Estat Benefector i constructor de la nau Integral (una màquina vistosa i eròtica), és gradual i comença per amor abans que el mateix D-503 sàpiga què és l’amor. El protagonista veu una X a la cara de la I-330, i això d’entrada l’inquieta i prou; després descobrim que la X a la cara de I és la incògnita que el lligarà a ella durant tota la novel·la —de la mateixa manera que ens pot magnetitzar el gest d’algú quan està dempeus en posició de repòs o l’olor del seu coll quan el saludem amb dos petons a la galta. A D-503, la percepció de la realitat passa de relliscar-li a quedar-li gravada. L’ànima permet enamorar-se, fixar-se en el so d’una gota que cau o somniar que ens creix un penis a la galta.

Però ara imagini’s que aquesta superfície impenetrable s’estova de sobte a causa d’un foc i que les coses ja no hi rellisquen, sinó que hi penetren… El pla s’ha tornat volum, cos, món, i tot això és dins del mirall, a dins seu: el sol, el remolí de l’hèlix de l’aereo, els llavis que li tremolen i els llavis que li tremolen a algú altre. Ja m’entén: el mirall fred repel·leix, mentre que aquest absorbeix i tot hi deixa una empremta per sempre més. Veu un sol cop una arruga amb prou feines perceptible en una cara i ja la té per sempre a dins; sent una vegada una gota que cau enmig del silenci, i la sent ara mateix…

La progressió del personatge, que passa de ser número a ser persona (a ser… ja ho llegireu), es veu reflectida en el seu ús del llenguatge. Al principi ell equipara la seva situació a la dificultat de resoldre l’arrel quadrada de menys 1. Per resoldre l’arrel quadrada de menys 1, segons fonts matemàtiques generalment fiables, el que cal és inventar el resultat, és a dir imaginar-se una xifra que multiplicada per ella mateixa sigui igual a menys 1; però la imaginació és una de les mancances del protagonista i de molts dels seus compatriotes. Les metàfores i els recursos expressius semblen propis d’un llenguatge de nivell d’emoció zero, per això l’entrada al text no és tan planera com l’inici d’altres novel·les. Tanmateix, la mal·leabilitat del vocabulari al servei d’una transformació de número a persona és un dels grans encerts del llibre. Fa temps vam entrevistar David Gálvez, autor de Res no és real, també publicada per Males Herbes. Com el protagonista de Res no és real, D-503 reaprèn a utilitzar un llenguatge similar al dels “antics” —un antics que són els coetanis de Zamiatin, sospitem— a mida que avança la novel·la i la seva relació perillosa amb la número I-330.

portadaweb_nosaltres_gran

La coberta de l’Editorial Males Herbes, que ha publicat “Nosaltres” aquest mateix any.

Aquí qui mor per la revolució és ella. Qui preserva la vella costum de fumar, de beure vi i d’organitzar-se a la rereguarda és la I-330, que no sabem si s’ha apropat a D-503 perquè li agrada o perquè li pot ser útil per la revolta. L ‘amor que D experimenta per ella el fa parar boig, recobra una animalitat perduda i la inseguretat que acompanya els dubtes. D-503 no és únic en el seu contagi, i trobo que aquest és una altre punt fort de Zamiatin: l’Estat i la fidelitat dels seus súbdits semblen una cosa i en realitat n’és una altra. Tots els números estan d’acord amb els tiquets rosa però a l’hora de la veritat segueixen sent gelosos amb els amants que comparteixen; tots cedeixen els fills al Bé públic i caminen a l’uníson però quan poden es reuneixen més enllà del Mur Verd; tots estimen el Benefactor però a més d’un i de dos els afecta la malaltia de l’ànima i la fantasia. L’Estat Únic i el Benefactor s’equiparen —parafrasejo al Benefactor mateix— amb el Cristianisme com a gran religió, que pretén fixar unes normes ètiques i socials per amor al proïsme. Per amor cal cedir la llibertat en nom de la felicitat col·lectiva, que és racionalment pràctica i no ha de fallar —i això sí que ens recorda al “War is Peace, Freedom is Slavery” del 1984 d’Orwell:

[...] aquest Déu va ser lloat durant segles com el Déu de l’amor. Un absurd? No, al contrari, és una patent, escrita amb sang, del seny inextirpable de l’ésser humà. Fins i tot quan era salvatge i pelut ho comprenia: l’amor veritable i algebraic per la humanitat és inevitablement inhumà, i la senya inevitable de la veritat és la crueltat.

L’obra té paràgrafs sublims i paràgrafs menys entenedors o que, senzillament, ja hem llegit en altres novel·les —altres novel·les que potser van prendre l’obra de Zamiatin com a referent, per altra banda. Al principi de Nosaltres es descriuen massa els “costums dels antics”, que ens fan sospitar sobre la procedència del narrador —pensem “Zamiatin, home, se’t veu el llautó, no siguis tan explicatiu”! Però més endavant i sobretot al final, la novel·la puja de qualitat com el llevat. És imperatiu fer reviure autors de la talla de Zamiatin, que com ell mateix explica a la seva carta a Stalin, va ser sentenciat a mort literària dins el seu propi país a causa d’«el molt mal costum que tinc de dir el que em sembla que és veritat, enlloc de dir el que podria anar bé en cada moment». I encara va més enllà (el Zamiatin que escriu a Stalin, no el Zamiatin narrador de ficció): «Particularment, mai no he amagat la meva actitud cap al servilisme literari, el clientelisme i la hipocresia: em semblava, i encara em sembla, que l’únic que aconsegueix tot això és degradar tant l’escriptor com la Revolució». Aquestes paraules les hagués pogut dir Sergei Dovlàtov, autor de novel·les curtes d’alta qualitat publicades per Labreu; i potser també les hagués pogut dir Andrei Platónov, editat freqüentment per Edicions de 1984. Tant Platònov com Dovlàtov i Zamiatin han estat traduïts al català per Miquel Cabal Guarro, aquí teniu una entrevista en què parla del que suposa traduir Dovlàtov.

S’acosta el moment històric en què la Integral s’enlairarà cap a l’espai… Amb el jou benefactor de la raó, haureu de sotmetre éssers desconeguts que habiten altres planetes, potser encara en l’estat salvatge de llibertat. Si no entenen que els portem una felicitat matemàticament infal·lible, tenim l’obligació de fer que siguin feliços.

Vista amb perspectiva, he de contradir la premissa de George Steiner, per qui professo respecte. L’assumpció que la jovenesa és l’únic moment de la vida en què correm el risc de ser dogmàtics em sembla arriscada, senyor Steiner. Crec que la bona distopia sempre fa reflexionar sobre la política real i mai no es limita a descriure un únic sistema totalitari. La ciència-ficció de qualitat ens ajuda a construir un marc abstracte que ens fa estar alerta, pot ser una guia contra les preses de pèl dels governs locals i de la geopolítica. Nosaltres és una altra prova que la bona literatura pixa fora de test, escapa als dictats dels reaccionaris i als atacs dels guardians de les revolucions. Visca la literatura russa i mori el mal govern.

També pot interessar-te...

  • 45
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, no, del, novel, al, però, dels
  • 41
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, d, del, no, novel, al, però
  • 40
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: és, d, no, del, però, al
  • 40
    Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
    Tags: no, del, és, hi, d, al
  • 39
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, és, hi, del, al, d, però

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

el ring dels Nobel: Júlia Bacardit

Creus que l’elecció del Nobel és realment influent, a nivell personal i professional? 

La gràcia d’un Nobel no és la venda de llibres. L’objectiu no és l’èxit posterior al premi sinó el premi en si mateix, perquè si la cosa hagués d’anar de calés podria guanyar-lo Danielle Steel o Stephen King i no tindria cap gràcia. El Nobel de Literatura és indeslligable d’una qualitat humanista palpable. Si més no aquest és el seu motlle ideal, el que consta per escrit al testament del senyor Alfred Nobel: ”the person who shall have produced in the field of literature the most outstanding work in an ideal direction”.

Barack Obama va guanyar el Nobel de la Pau i els seus drones autodirigits no són pacífics. És probable que el premi literari també tingui un tint d’estratègia geopolítica, com tots els esdeveniments majúsculs. Però això no impossibilita l’interès per la qualitat autònoma d’un llibre, i en aquest sentit la influència del premi és innegable: si no he sentit mai a parlar d’un autor i obté el Nobel, m’interesserà llegir-lo (o llegir-la) a mitjà/llarg termini. Em passa amb Nadine Gordimer, amb Herta Müller. I ara també em passa amb Svetlana. Les eslaves han estat les grans víctimes no oficials del desglaç de l’economia soviètica als noranta —sí: prostitució; ho explica molt bé Loretta Napoleoni a Economía Canalla. Svetlana Aleksiévitx no té res a veure amb les russes i eslaves que van quedar-se sense feina al sector tèxtil i van acabar a les carreteres —és un parell de generacions més gran que elles i està més formada—, però ens pot explicar alguna cosa sobre què ha passat a l’est d’Europa en els últims trenta anys. I com que té el Nobel, suposo que ho explica amb traça.

If you look back at the whole of our history, both Soviet and post-Soviet, it is a huge common grave and a blood bath. An eternal dialog of the executioners and the victims. The accursed Russian questions: what is to be done and who is to blame. The revolution, the gulags, the Second World War, the Soviet–Afghan war hidden from the people, the downfall of the great empire, the downfall of the giant socialist land, the land-utopia, and now a challenge of cosmic dimensions – Chernobyl. This is a challenge for all the living things on earth. Such is our history. And this is the theme of my books, this is my path, my circles of hell, from man to man. [Vegeu-ho aquí.]

El Nobel de Literatura no és infal·lible ni et converteix en llegenda. Ni Kafka ni Borges van obtenir-lo, i la seva obra ha marcat la història de la literatura posterior. La literatura, com totes les humanitats, ni és cap ciència ni és gens exacta. Això vol dir que, qüestions geopolítiques a banda, els gustos juguen un rol important en la decisió sobre QUI guanya el premi. Hi ha una ingent quantitat d’obres molt diferents però igual de bones, com hi ha grans guitarristes en plural: qui és millor, Jimmy Hendrix o Stevie Ray Vaughan?

Article escrit per la Júlia Bacardit.

També opinen sobre la influència dels Nobel el Miquel Adam, la Marina Espasa i el Xavier Vidal.

També pot interessar-te...

  • 44
    Ha passat poc més d'una setmana i l'elecció dels Nobel ja està mediàticament superada. Després de les breus porres, l'anunci oficial ha prosseguit amb un cúmul d'articles sobre la guanyadora d'enguany, l'escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx. En català, Raig Verd Editorial publicarà a finals d'octubre el seu Temps de segona…
    Tags: nobel, no, és, premi
  • 41
    L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
    Tags: és, no
  • 38
    Tant petita com és aquesta regió nostra, tothom sap que avui comença la nova edició del Kosmopolis, festival bianual que tracta la res literària des de perspectives amples i diverses. Els protagonistes de l'edició d'enguany són sir W. G. Sebald —Max Sebald pels amics i familiars; es veu que dir-se Winfried no…
    Tags: the, of, és, and
  • 36
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, no, the
  • 34
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

Saad Saad, l’Ulisses àrab

Saad Saad, que en anglès és “trist trist” i en àrab “esperança esperança”. Així es diu el protagonista d’Ulisses from Bagdad, escrita en francès a l’original per Éric-Emmanuel Schmitt (Lyon, 1960). La novel·la recull les peripècies d’un iraquià que vol arribar a Londres i ho fa de l’única manera que pot, a través del desert de Líbia i d’Egipte, dins de camions i vaixells inflables. Pel camí l’acompanyen traficants d’obres d’art que s’obliden de conduir perduts per la delícia de l’opi, com els “menjadors de lotus” que allargaven el retorn de l’Ulisses grec. Abans de la partida, Saad Saad flirteja amb membres d’Al-Qaeda i amb la set de venjança contra els americans. A Egipte es troba europeus hostils amb guants blancs i títols diplomàtics, però també topa amb europeus nobles, i una és noia, la nova Nausica que recull el nou Ulisses àrab.

ulisses from Bagdad

“Ulisses from Bagdad”, Proa, 2009.

El 4 de febrer del 1989, Éric-Emanuel Schmitt va anar  al desert i va tenir una experiència mística. Com a bon intel·lectual il·lustrat i ateu Schmitt havia fet una tesi sobre l’enciclopèdia de Diderot i D’Alembert, però des d’aquell dia l’any 89 que la curiositat per les religions ha vertebrat la seva obra literària. L’islam no és el tema central d’Ulisses from Bagdad, però el to és el de Les mil i una nits i la mitologia àrab. El pare de Saad sempre parla amb metàfores i és el bibliotecari que amaga els llibres censurats al soterrani, l’intel·lectual que vetlla per una civilització antiga amenaçada per tirans i mercenaris. Saad segueix les petjades de l’Ulisses homèric i topa amb inconvenients similars als de l’heroi genuí. Igual que el Leopold Bloom de Joyce, Saad Saad no és un home extraordinari; però la seva Ítaca és Londres i el seu trajecte no és metafòric sinó geogràfic, transcorre al llarg de mesos plens d’inconvenients i de pèrdues forçoses. Schmitt no ha hagut de dotar d’èpica la vida vulgar d’un home vulgar, perquè les migracions il·legals són èpiques per si mateixes. A diferència dels seus predecessors, Ulisses-Saad té una Penèlope però no té intenció de tornar a casa. No sap per què vol anar a Anglaterra, potser per les lectures d’Agatha Christie, pel record de la Leyla morta sota les bombes i per fugir del món àrab, que li recorda la misèria.

Una de les cireres d’Ulisses from Bagdad és la lliçó d’història recent de l’Orient Mitjà: la guerra entre l’Iran i l’Iraq als vuitanta, coneguda com a Primera Guerra del Golf; la Segona Guerra del Golf, que comença amb l’atac de Saddam Hussein a Kuwait als noranta i acaba amb la sanció econòmica a l’Iraq per part dels EUA; la invasió del país el 2003 i la posterior retirada de les tropes americanes, l’any 2011. Saad fuig del que queda de Bagdad després de la retirada i la diplomàcia li impedeix ser refugiat perquè, un cop mort Saddam, el país es considera una “democràcia alliberada”. Avui, al 2015, centenars d’iraquians arriben a Europa, i aquest cop l’amenaça és més sofisticada: els talibans i els salafistes d’Al-Qaeda han quedat a l’ombra d’Abu Bakr al-Baghdadi, líder d’Estat Islàmic.

Toute l’Afrique humiliée stationnait là, des Libériens, des Ethiopiens, des Somaliens, des Soudanais, des Dinka du Soudan au bassin haut perché sur leurs jambes interminables, des Sierra-Léonais aux membres mutilés, des familles entières fuyant les masacres du Rwanda et du Bururndi.

[...] j’allais devoir prendre un numéro qui me permettrait dans quelques jours de m’inscrire pour obtenir un rendez-vous, rendez-vous qui auriat lieu six mois plus tard, et d’ici là, je n’aurai le droit ni de loiuer un lieu pour vivre ni travailler.

Après cela [la descoberta del camió ple d'il·legals] commença un concert d’étonnements. Ils s’étonnaient que nous nous soyons pissé dessus, que certaines aient déféqué dans leur  pantalon: à croire qu’ils découvraient les fonctions vitales humaines[...] Sous leurs regards, j’eus l’impression d’avoir inventé la merde.

Saad aterra al Caire i coneix Boub, aspirant a refugiat i originari de Sierra Leone. L’amistat és un dels ingredients claus de la literatura d’Schmitt, i en aquest cas la relació entre Saad i l’africà Boub serveix per subratllar el racisme d’alguns àrabs però també mostra la cara amable de la condició humana, el fet que en les pitjors condicions la solidaritat aflora. L’iraquià esperava arribar a Egipte i que el tractessin amb respecte i veneració, com una víctima digna. Res més lluny de la realitat: al Caire tot d’africans fan cua per rebre el títol de refugiat, i mentre no el reben no poden treballar ni tenir casa. L’obligació és malviure, i així l’Ulisses iraquià es deixa estimar com a amistançat d’egípcies divorciades. El protagonista arriba a Egipte quan l’Iraq ha estat alliberat del seu dictador i en conseqüència ja passat a ser a la llista de països en pau –una pau de fireta. Amagat dins un camió de càrrega entre Nàpols i el nord d’Itàlia, els policies de la duana el descobreixen a ell i a la resta d’il·legals; el conductor i traficant de vides s’esfuma, però per la llei l’únic que importa és caçar els il·legals i tornar-los cap a casa. Liberté, egalité, fraternité, aquest és el cartell gloriós que llegeix Saad Saad quan trepitja França. El seu recorregut ens fa reflexionar sobre la impossibilitat de conciliar igualtat i fraternitat, d’oferir les mateixes comoditats a tothom. Quin és el límit de la germanor? Com podem ser humanistes sense excloure ningú? Com donar als no-europeus els drets humans que els europeus hem dissenyat per nosaltres mateixos?

Ulysse-from-Bagdad-francais03

“Ulysse from Bagdad” en la versió original. Éditions Albin Michel, 2008.

El narrador no té por a les grans preguntes, sap moure’s pel camp de l’ètica sense caure en barroquismes ni sentències apocalíptiques. La novel·la s’articula a partir dalgunes repeticions poètiques que són obra del pare de Saad, l’home savi que bateja les seves berrugues amb nom de dona i que es dirigeix al seu fill com a “sang de la meva sang, carn de la meva carn, pols de les estrelles”. A banda dels tocs d’oralitat i de fantasia, la forma de la novel·la és clàssica, lineal i cronològica:  no hi ha provatures trencadores. L’argument d’Ulisses from Bagdad és ric i el ritme de l’acció es manté fins poc abans del final, seria fàcil d’adaptar al cinema –ja s’ha fet, i amb força èxit, a partir d’altres novel·les d’Schmitt, com és el cas d‘Odette y la felicidad (2007) i El señor Ibrahim y las flores del Corán (2004).

Però el paral·lelisme cinematogràfic no equival a una lectura fàcil: Ulisses from Bagdad està farcida de filosofia sense cognoms, de food for thought pels seguidors de la literatura i la política internacional. La novel·la recrea una de les situacions més actuals de la política europea. D’Ulisses-Saad en tenim un a cada xamfrà de la nostra ciutat, alguns mantenen bars o botigues de queviures obertes durant tot el dia. L’obra de ficció d’Schmitt s’assembla més a les històries que ens expliquen en primera persona que al que descriuen la televisió o la majoria dels diaris. Les desventures de Saad i Boub al Caire són el dia a dia dels refugiats recents a Atenes o a les illes gregues, i també recorden les històries que m’han relatat amb presses alguns transeünts africans a Barcelona: un viatge accidentat, ganes de prosperar, pànic als CIES. 

Mustafa jove iraquia lesvos (1)

Mustafa, iraquià de 25 anys refugiat a l’illa de Lesbos el setembre del 2015. No és Saad Saad. (c) Júlia Bacardit

Filosofia eclèctica i convicció que la humanitat és una sola i variada. L’ull del narrador que dóna veu a tots els personatges no es deixa perdre res, ni la definició de fanatisme ni el comentari sobre Occident i la pornografia mediàtica de la desgràcia –els mitjans que es limiten a posar nens moribunds a primera plana, per exemple.

Les gens des Nations unies, si on leur explique qu’on fuit la pauvreté, qu’on veut décrocher un travail et envoyer de l’argent à sa famille pour qu’elle survive, on ne les intéresse pas. Ils ont besoin de spectacle, de scandales politiques, de massacres, de génocides, de dictateurs levant des armées de salauds maniant la machette ou la mittraillette.

Pas a pas, Saad constata que, pels europeus, els refugiats només poden ser considerats com a tals quan el seu país té nom de dictador, mai quan té el simple nom de caos. Ulisses from Bagdad és el cinisme europeu explicat per un intel·lectual europeu que un dia va il·luminar-se –tot i que no va arribar a fer-se creient. El protagonisme de Saad Saad i la crítica a la llei d’estrangeria d’Occident, però, no cauen en l’autoodi il·lustrat ni pamfletari: a la novel·la també hi ha personatges europeus d’una bondat impecable. El narrador ve a dir-nos que tot desemboca en la inevitable definició de l’altre: l’altre que arriba brut i que amb la seva mala sort ens fa sentir afortunats i ens permet ser activistes, creatius i solidaris; l’altre que amenaça el nostre benestar perquè que també en vol un tros. Un tros de globalització a canvi d’un altre, alta tecnologia llaminera provinent de Singapur a canvi de famílies senceres de sirians, d’iraquians o d’afganesos que aterren a Europa  farts de ser víctimes.

Punt feble de la novel·la? Tot i que el narrador es mou molt bé en la descripció d’un món i una situació que no ha estat ni serà mai la seva, és cert que en algun moment sentim que ens alliçona darrere la façana d’altres personatges. Quan la novel·la és a punt d’acabar-se, ell, l’escriptor Schmitt, aprofita per passar-se al to assagístic sense miraments, i aquest to assagístic, si bé resulta en unes reflexions fructíferes, sembla que hagi de tancar l’obra o dotar-la d’una conclusió. Però no us espanteu gens, Ulisses from Bagdad és una novel·la gustosa de llegir i de regalar, apta per tota mena de públics. I recordeu que als migrants o als refugiats alguns els diuen “tristos”, però el seu nom vol dir “esperança”.

Per si en voleu saber més:
Entrevista a Eric-Emmanuel Schmitt.
Article d’Al Jazeera sobre el vincle que existex entre les Guerres del Golf a l’Iraq i la nova onada de refugiats a Europa.
- Us recomano la novel·la Kyte Runner de Khaled Hosseini, basada en l’entrada dels talibans a l’Afganistan. A casa nostra l’ha publicat Ara Llibres amb el títol El caçador d’estels.

La història real del Mustafa de la fotografia i altres refugiats de Lesbos el 2015, aquí.

També pot interessar-te...

  • 41
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, però, ha, del
  • 36
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: és, no, ha, del, novel, al, però, dels
  • 35
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: és, no, del, però, ha, al
  • 34
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, del, no, novel, al, ha, però
  • 34
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, del, al, però

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

Aldrovandi vol ser Shakespeare

Fa prop d’un mes la Nau Ivanow va acollir el festival PIIGS, que tenia per objectiu abordar la crisi des del teatre. Companyies petites van representar obres d’autors i autores emergents, molt joves en un noranta per cent dels casos. Entre els escriptors convidats hi havia la bosniana Tanja Sljivar i l’italià Emanuele Aldrovandi, i a ell vaig aprofitar per fer-li una entrevista. L’obra presentada per Aldrovandi es diu Balenes i està ambientada en un futur proper hipotètic: Europa ha naufragat i els seus habitants es veuen empesos a migrar en condicions precàries. A l’escenari, tres personatges queden abandonats a la seva sort dins un contenidor que flota. Una africana que ja ha estat víctima d’anteriors migracions, un periodista petit burgès que busca emocions i misèries dignes d’un bon llibre i un milionari arruïnat comparteixen un espai buit i la mateixa incertesa. Avui que mig Orient Mitjà i Afganistan esperen rebre el visat de refugiat al nostre vell continent, Balenes d’Aldrovandi és més vigent que mai. 

piig1

Escena de l’obra d’Aldrovandi, Balenes al PIIGS @Anna Celma

Estereotípics i particulars a la vegada, els personatges d’Aldrovandi són complexos i ens emocionen: el capitalista aconsegueix mostrar la seva cara noble, el petit burgès és  hipòcrita però té les millors intencions, l’africana està afectada pel seu passat i condició d’eterna nòmada però empatitza amb el patiment dels altres. Fins i tot el propietari del contenidor, un individu que juga amb les necessitats i vides alienes, necessita atipar-se fins que ja no pot més —en eixelebrada catarsi gastronòmica— cada vegada que un contenidor naufraga. El temps que dura la representació sec al costat d’Aldrovandi i ploro i ric a estones. Poc importa que l’actriu que fa d’africana sigui blanca i que potser menteixi pel que fa els seus orígens i la seva família. Sense exageracions histriòniques ni erupcions dramàtiques excessives, actors i text van de la mà i passegen amb credibilitat per un escenari que està a tocar nostre, gairebé desproveït de decorat. Un deu per a Aldrovandi, pels actors de la companyia Nus Teatre i per a Rocío Manzano, que assegura que mai fins ara no havia dirigit teatre i que tot i així se n’ha sortit de meravella.

Què pot aportar d’especial el teatre que no trobem en altres camps, com per exemple el cinema? O també t’agradaria fer cinema? 

També m’agrada el cinema, però el teatre et dóna més llibertat perquè no ha de ser versemblant i pots crear mons i històries que no siguin immediatament comprensibles. Després hi ha una altra qüestió. El cinema potser morirà, el teatre mai no morirà, perquè només depèn de la confluència en l’espai d’un públic i uns actors. Per què escriure teatre? No vull desil·lusionar ningú però ho faig perquè simplement m’agrada. Em sembla pretensiós dir que ho faig per millorar el món o canviar les coses.

Has escrit l’obra Balenes expressament pel PIIGS, que és un festival de teatre sobre la crisi. Creus que el teatre ha de ser social, com deia Victor Hugo al segle XIX i Bertol Brecht al segle XX?

No penso que el teatre hagi de ser social. Penso que és social si és de qualitat i escrit amb honestedat. Probablement Shakespeare ha millorat l’humanitat, però no ha millorat la societat en què ell vivia sinó la societat de cent anys després de la seva vida i obra. Té un component de valor social molt important a llarg termini. Quan faig un text el faig perquè m’agrada a mi, no em pregunto si el text és social o no, si ajudarà els immigrants. Només em pregunto: m’agrada o no? Em divertiria? No parlo de divertiment fàcil, sinó de divertiment més profund, de l’ànima. A més, si tu escrius en nom dels immigrants i no ets un immigrant… els periodistes de guerra també poden experimentar això, haver d’escriure sobre la situació de gent que pateix el que ells com a periodistes no pateixen. La diferència entre l’autor teatral i el periodista és que l’últim fa una tasca informativa, fan un servei. Però els intel·lectuals i escriptors que vivim a Europa no farem cap servei, fem obres de fantasia.

No té utilitat, fer un teatre que s’autoanomeni teatre social?
Té utilitat si no se’l qualifica com a “teatre social”. La gent que va a veure teatre social ja està d’acord amb el que va a veure. Van a veure espectacles sobre les injustícies comeses contra els immigrants aquells que ja n’estan convençuts. Al nord d’tàlia això passa, hi ha gent que va a veure espectacles contra la Lliga Nord i els moviments feixistes d’aquest caire; però qui va a veure tals espectacles són convençuts de la causa. És inútil, si escrius coses d’aquestes és com escriure per tal que et paguin els que pensen com tu. De manera que la gent et paga perquè els reafirmis en la seva forma de pensar.

A mi m’agradaria ser mainstream com Shakespeare, popular i elevat. El meu somni és que els meus textos es representin per a tot tipus de públic

També passa amb els diaris.
Sí, tu compres un diari d’esquerres i no vols trobar-hi cap argument d’algú de dretes, igual que el consumidor d’un diari de dretes no el compra per llegir opinions d’esquerres; quan això passa, quan trobes opinions allunyades de la teva, deixes de comprar el diari en qüestió. Afortunadament el teatre té més marge de maniobra, perquè els espectadors paguen a l’entrar i si després l’espectacle no els agrada ja no són a temps de fer-se enrere.

El PIIGS és un festival de teatre sobre la crisi. Què en penses, de la crisi econòmica europea? És una mentida o no?
És una mentida per obligar els estats nació a obeir Europa. Està una mica fet expressament per unir el continent amb la força del mercat. Van provar d’unir-la fa deu anys de manera democràtica i no se’n van sortir, perquè els estats volen tenir el seu govern i que el seu govern decideixi sobre les qüestions nacionals. Espero que almenys tot això desemboqui en una Europa unida.

Econòmicament no ens agrada que ens diguin què hem de fer. Però està bé moure’s pel continent sense visats, oi?
El problema és que no crec gens en la democràcia. És una contradicció dintre meu, perquè per una banda penso que és just i per l’altra em sembla impossible que la gent es posi d’acord en res. Tinc por de semblar totalitarista, però una part de mi se sent totalitari. Penso que un dictador com Maquiavel…

Hem provat això dels dictadors i no va funcionar.
És cert, però al teatre és així, el teatre no és democràtic i funciona. És una lluita per mi: sé que tothom és identicament igual, i això és precisament l’inconvenient a l’hora de posar-se d’acord en res.

Emanuele Aldrovandi

Emanuele Aldrovandi amb posat entre seriós i seductor. Fotografia aportada per ell mateix.

Tornem al teatre. És cert que hi ha una crisi del text, que la performance s’ha menjat les paraules?

És cert des dels anys 80 fins als anys 10. Però sento que la gent jove que escrivim ara a Itàlia però també fora d’Itàlia, pel que veig amb la Tanja, el Javier i la Maria que també han participat al festival, tenim la idea que volem explicar històries. Hi ha un retorn al text. El tipus d’art performatiu com el que vam veure ahir a Mi relación con la comida d’Angelica Liddell, és una cosa vella. El públic necessita una cosa nova, vol que li expliquin històries. També és més útil pel món d’avui, el text: la performance tenia sentit en un món que s’estava desestructurant. Avui la realitat està del tot desestructurada, és molt pitjor del que retratava l’espectacle que vam veure ahir a partir del text de Liddell. La realitat és totalment incomprensible, de manera que calen formes per entendre-la, narracions que en facin possible una interpretació. Vivim en un món postmodern i l’art ha de mirar endavant, la performance mirava endavant als vuitanta, ara per ara fer el mateix tipus de performance és com mirar-se als peus. Hi ha certes tècniques teatrals que  s’han convertit  en rutina del teatre social: una persona nua que escridassa o alliçona el públic, que cau a terra i que s’aboca líquid. Cal trobar nous llenguatges teatrals amb urgència.

Crec que és Balenes és una obra molt més bona i divertida que d’altres comèdies comercials. Penses que la teva obra és apta per a tots els públics?

A mi m’agradaria ser mainstream com Shakespeare, popular i elevat. El meu somni és que els meus textos es representin per a tot tipus de públic. Sempre que s’han representat a Itàlia, tota mena de gent reia, en el fons el que és més difícil és convèncer els productors d’espectacles. Els productors em diuen que sóc massa esnob, que el públic provincià no pot gaudir del que faig. I és mentida, el públic generalista també té necessitat d’un llenguatge teatral nou. Voldria que les meves obres es representessin als teatres grans, perquè sempre que escric ho faig amb la idea que qualsevol adult desproveït de referències pugui entendre-ho.

Per acabar, creus que un actor ha de ser cerebral o intuïtiu?
Els millors actors són intuïtius i també són curiosos. Si només són intuïtius però no els interessa gens el text estan condemnats a fer sempre el mateix paper, a representar-se només a si mateixos. I al contrari, els que s’ho pensen massa no s’atreveixen mai a recitar i estan encarcarats jo tinc por de recitar, per això seria un actor pèssim.

També pot interessar-te...

  • 69
    Hi ha qui torna a la feina o qui torna a buscar-ne, qui comença màsters o recull diplomes, qui omple LinkedIn d'experiències de voluntariat i qui s'entrega a la sàvia empresa del vermut diari, que total encara som a principis de curs. La NASA ha trobat aigua a Mart i…
    Tags: al, ha, aldrovandi, no, però, teatre, emanuele
  • 41
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, però, ha
  • 35
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: és, no, però, ha, al
  • 35
    L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
    Tags: és, no
  • 34
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: és, no, ha, al, però

Leave a Comment

Filed under Entrevistes