Author Archives: Javier Borràs Arumí

Hondures, amb sang i sense pijama

Alberto Arce no escriu en pijama. Hi ha altres periodistes que sí, com Manuel Jabois, que ha escrit el pròleg de Novato en nota roja (Libros del K.O., 2015), el llibre on Arce explica la seva etapa de dos anys com l’únic corresponsal estranger a Hondures. ”En las universidades y en los congresos de periodismo me llaman a mí, que escribo en pijama, Alberto. A ver si es que te manchas demasiado li deia Jabois a Arce mentre bevien cerveses a un hotel de Medellín. Després de xerrar, Arce va convèncer a Jabois perquè no es tanqués a l’habitació de l’hotel i anés amb altres periodistes —”las putas que hacen la calle”— a conèixer la nit i els carrers de Colòmbia. Passats uns dies, quan Arce va volar fins a la ciutat de San Salvador (capital d’El Salvador, país veí d’Hondures) li va enviar una foto a Jabois on es veia una fossa comuna, amb una calavera llustrada i lluent al mig. Una imatge que, per Jabois, representa ”la historia central de América, que siempre es una historia de traición y muerte”. Una història que Alberto Arce va relatar durant els seus dos anys de corresponsal al país més perillós del continent més perillós del món.

Novato_en_nota_roja_alta

Heus aquí la coberta del llibre.

“Para un reportero al que le gusta el barro y la lava, esto es una rave. Su éxtasis, un trozo de carne y un reguero de sangre”, escriu Arce sobre Hondures. Però a ell tot això no li agrada, i ho deixa clar des de la primera pàgina. Aquest periodista asturià porta temps escrivint des de zones per on corre la sang: va treballar de freelance a Palestina, Iraq, Afganistan, Iran o Líbia (de l’experiència viscuda en aquest últim destí va escriure Misrata Calling, també editat a Libros del K.O.). No va anar a Hondures buscant aventures: a moltes entrevistes ha explicat que va veure’s obligat a agafar aquesta feina per tenir un sou digne i poder mantenir la seva família. Va ser contractat per Associated Press (una de les agències de notícies més importants del món) i va treballar dos anys a Hondures; Novato en nota roja és fruit d’aquesta estada. Després va traslladar la seva corresponsalia a Mèxic, on ja s’havia mudat la seva família, incapaç de suportar el dia a dia d’Hondures (anar a viure a Mèxic per motius de seguretat diu bastant de la situació hondurenya). Fa poc va fitxar com a editor de l’edició en castellà del New York Times.

A Novato en nota roja explica, sense gaires romanticismes, la seva feina al país més violent del món:

El reto para el fotógrafo es mostrar la muerte sin joderle el desayuno al lector del diario; el reto para mí, conseguir que le importe a alguien por qué murieron esos hombres. No. Eso es una frase hecha. Entregar a mis editores una historia que se pueda usar y justifique el gasto. Buscar al bocón que hable. Que me cuente qué pasó aunque se ponga en peligro al hacerlo. Y además, con detalles: nombre, apellidos, edad y profesión. Para dejarle el mapa hecho a quien se lo quiera cargar por hablar. Por eso de cumplir los estándares profesionales.

Alberto Arce no és un cínic, com demostra a les pàgines del llibre —acompanyades de fosques il·lustracions de Germán Andino—, però tampoc és naïf. No és fàcil escriure sobre San Pedro Sula, una ciutat hondurenya on hi ha més morts diaris que a Bagdad o Kabul, on són assassinades 15 persones al dia i se n’aniquilen 5.400 per any. Escriure sobre un estat fallit on el govern no controla ni la pròpia capital. Una parada de la ruta de la droga que va cap els Estats Units i que deixa un reguer de morts pel camí: ”En el momento más nihilista de nuestras noches hondureñas siempre nos gusta soltar eso de que cada tirito horizontal sobre la mesa es un hondureño muerto”.

Cadàvers al terra d'un billar als afores de San Pedro Sula, a Hondures, després de ser atacat per un assaltant desconegut.

Cadàvers al terra d’un billar als afores de San Pedro Sula, a Hondures, després de ser atacat per un assaltant desconegut. Imatge del fotògraf peruà Esteban Felix.

Informar sobre els ”maras”, les bandes que controlen mig país mitjançant la violència, la compra i el narcotràfic, no és fàcil i és perillós. I més si, com diu Arce que tot bon periodista hauria de fer, vas a informar des de l’hostil territori on conviu la violència. No és una feina per a principiants:

Para entrar en una de estas zonas controladas por las maras hay que conducir con las ventanillas bajadas, una mano por fuera y la otra a la vista. Despacio, para que todo el mundo tenga tiempo de mirar quién se acerca. El cigarro encendido también ayuda. Mantiene al conductor ocupado y muestra a los pandilleros que no se lleva nada preparado para disparar. Salir caminando con un café en la mano y una libreta en la otra. Sin chaqueta, a ser posible, vestido de la manera que ningún bulto a a altura de la cintura provoque malentendidos.

Les ”pandillas” trafiquen, segresten, maten i extorsionen. En qualsevol lloc i moment pots tenir una pistola apuntant-te al cap. La imaginació també porta nous mètodes d’extorsió: molts ”pandilleros” agafen la guia telefònica, busquen un número a l’atzar i truquen dient que t’estan vigilant. Un cop reps l’amenaça tens dues opcions: creure-te-la o no. Si no ho fas, t’arrisques a una possible mort segura. Si t’ho creus, o canvies de casa o pagues. Els taxistes —segons explica Arce— són un dels col·lectius més afectats per l’extorsió: molts arriben a contractar sicaris perquè assassinin els ”mareros” que els amenacen, ja que surt més barat i a meitat del preu d’extorsió inicial. El control de les ”maras” arriba a tot arreu, fins i tot a les presons, que són edificis i terrenys descomunals en què els guàrdies armats llencen el detingut a l’interior i es dediquen a vigilar el perímetre, sense entrar-hi. Unes presons autogestionades pels propis ”mareros”, on hi pots comprar habitacions, cerveses, aires condicionats, noies, un ampolla de rom, cocaïna o iPhones. Tot rodejat d’animals de granja, muntanyes de deixalles, rierols embrutits i petites tendes de roba i menjar ràpid.

Aquestes ”pandillas” de joves violents —que s’originen arran dels adolescents centreamericans que Estats Units va deportar als anys 90 i que, a manca de feina i família, es van unir en bandes— estan enfrontades amb un grup igual de violent: la policia d’Hondures. Unes forces de seguretat que poden tirotejar fins la mort a un jove que no s’atura a un control. Unes forces de seguretat que, al disparar i ferir per error dos joves hondurenys de classe alta, no veuen una opció millor que emportar-se’ls a les afores de la ciutat i fotre’ls un tret al cap perquè no parlin. Una policia que ni el president d’Hondures sap quants efectius té ni a qui respon, que tortura i mata els ”mareros” capturats com a rutina —actitud aplaudida per bona part de la societat hondurenya.

Honduras_German-Andino-LibrosKO-Nota-Roja1

Il·lustració de German Andino a “Novato en nota roja”.

Es tracta, també, d’una policia que treballa al país més perillós del món però que cobra menys que un mestre d’escola o una treballadora de la ”maquila”; que viu amuntegada en pisos petits al mateix barri on viuen els ”mareros”; que fa jornades de dia i mig sense descansar i que ha de demanar suborns a conductors per poder comprar-se un bitllet d’autobús que li permeti visitar  la seva família a l’altra punta del país. Una policia dirigida per un veterà que va ser reclutat als 13 anys, entrenat als Estats Units, Espanya i Israel, i que està preocupat perquè no troba la biografia —que té moltes ganes de llegir— de Fouché escrita per Stefan Zweig, mentre comanda un mortal cos policial que actua en coordinació amb bandes paramilitars on, si un policia es nega a executar a un ”marero”, pot ser afusellat pels seus companys des de l’esquena per no obeir les ordres.

Aquest espectacle dantesc també es reflecteix a la política hondurenya, on els candidats a la presidència no compren els vots regalant menjar, televisions o pisos oficials sinó oferint taüts a les famílies. Un taüt, un vot. La corrupció i la violència absolutament estesa van trencar la ”nostàlgia romàntica” —de guerrilles d’alliberació i dolents dictadors octogenaris— d’Arce, que va arribar a Hondures poc després del cop d’estat que va derrocar el president de tics bolivarians Manuel Zelaya:

La primera vez que alguien me propuso ir a Honduras pensé que llegaría a un lugar parecido al Chile o la Argentina de los años setenta. Vi el país en blanco y negro. Creí que sería reportero bajo una feroz dictadura militar golpista y convertiría a valientes opositores, periodistas y heroicos defensores de los derechos humanos en mis mejores fuentes. No podía estar más desubicado.

Una de les coses que el va xocar va ser conèixer l”’esquerra revolucionària” del país. Una esquerra que va tenir com a candidata a la dona de l’expresident Zelaya, que s’oposava a la despenalitzar la pastilla de l’endemà (penada amb presó) en nom del ”socialisme democràtic”. Una esquerra en la qual, en un míting ple de samarretes del Che i música de Serrat i Quilapayun, el candidat a diputat Edgardo Castro acusa de ”culero” (marica) el candidat d’un altre partit opositor. El mateix Castro que, anant en cotxe amb un altre diputat de l”’esquerra revolucionària”, Luis Galdámez, va xocar amb un taxista i va començar a discutir amb ell enmig d’un carrer d’Hondures; Galdámez, diputat d’esquerres, socialista i ”refundador del país”, va sortir del cotxe enmig de la discussió per matar a trets al taxista.

Com a bon periodista, Arce posa en qüestió els discursos de les ONGs i organitzacions de drets humans (reporta alguns casos en què s’informa de repressions inexistents o es falsegen informes sobre dones embarassades assassinades, sense tenir-ne proves). Ja ho ha confessat en una entrevista: arribar a Hondures i treballar per Associated Press el va fer evolucionar d’un periodisme suposadament ”compromès” a una ètica anglosaxona —reverència per la dada, temps per comprovar fets, moltes fonts, no publicar per publicar— que es troba a faltar en molts mitjans de parla hispana:

Hace años, casi en una vida anterior, me sentía activista. Ahora creo que no hay mayor activismo que mostrar la realidad bien fundamentada, en base a hechos contrastables y de manera fría, sin dejarse llevarse por ninguna emoción.

Però una de les situacions d’Hondures que el posa més nerviós és la de les organitzacions de llibertat de premsa que vénen a escriure sobre la situació del país. Segons explica, la Relatoria per a la llibertat d’expressió de Nacions Unides i Reporters sense Fronteres han qualificat a Hondures com el país amb major índex per càpita de periodistes assassinats. La pregunta que es fa Arce és quants d’aquests periodistes han mort per exercir la seva feina i no com a víctimes d’una violència generalitzada al país. O, filant més prim, quants d’aquests periodistes van participar en negocis o accions brutes (alguns en col·laboració amb les ”maras”) en les que es van jugar la vida:

La de periodista es una profesión peligrosa en Honduras. Porque es peligroso vivir en Honduras. La taxeada o los profesionales del derecho sufren índices de homicidios que multiplican varias veces los del periodismo. (…) No es posible encontrar una denuncia sobre redes de narcotráfico, políticos o policías corruptos que haya sido realizada por alguno de los 30 comunicadores asesinados en Honduras en los últimos años. Tampoco es fácil encontrar, más allá de vagas declaraciones sin citar nombres ni apellidos concretos, un ejemplo de periodista asesinado por su oposición al golpe de Estado de 2009.

Arce explica casos en què es pot posar en dubte l’epítet d’herois de la llibertat de premsa d’alguns periodistes assassinats (el que també ha estat qualificat com a lluitador per la llibertat d’expressió per vàries ONG’s és Edgardo Castro, el diputat esquerranista-periodista del que ja hem parlat, que acusava de ”culero” als mítings i es veia involucrat en assassinats de taxistes). Arce ens posa exemples: un periodista hondureny que treballava en un programa de loteria i vidència i que, temps després d’haver estat assassinat, es va saber que extorsionava a molts dels seus clients. O un camarògraf que va ser executat tres anys després de tocar per últim cop una càmera, i que la seva mare va explicar que estava ficat ens assumptes de drogues. Dos números més a les fitxes de màrtirs de la llibertat d’expressió.

Però, més enllà de les morts, la professió periodística cau en el mateix sistema violent i corrupte que la societat civil o la classe política. ¿Per què hauria de ser diferent? Arce explica com molts dels seus companys de mitjans hondurenys diuen sense pudor com han rebut suborns per part de polítics o administracions. O, encara més fort, com molts d’ells, al acabar la roda de premsa d’un polític, van directes a extorsionar-lo a canvi de no escriure notícies en  contra  seva i destruir la seva carrera professional.

Honduras_German-Andino-LibrosKO-Nota-Roja2-667x1024

Il·lustració de German Andino, també inclosa al llibre.

El final d’Arce a Hondures no és dolç. Fer bé la teva feina no sempre porta la felicitat i resistir per resistir, a vegades, no és la millor opció. L’orgull, el periodisme, o altres ètiques, són un putrefacte ball amb la mort:

Soy un cabezón testarudo y orgulloso. Me dije que yo no tiraba la toalla como periodista y ya. Así que te privas del hogar, te pierdes el 50% de las primeras letras de tu hija y sigues creyendo que el periodismo sirve para algo. Regresas de escuchar a un adolescente asesino y te encuentras con una pared blanca, silencio, un montón de cajas de pizza vacía y a lo sumo un skype. Y se te cae todo también. Muy poco épico. ¿Me llegan a pegar un tiro y de qué le hubieran servido a mi familia las palmaditas en el hombro? Todo muy cutre. (…)

Se fueron y me quedé solo para tratar de terminar el trabajo con el que me había comprometido: contar Honduras. Aguanté un año más sin ellas, a trancas y barrancas, tachando los días, sufriendo primero la transformación de casa en oficina y de oficina en bebedero, luchando contra las adicciones, la tristeza y la depresión, a las que creo que gané. Pero solo porque contaba cada mañana los días restantes para irme.

També pot interessar-te...

  • 38
    El nom de Henry Kissinger porta, en molts casos, a pensar en les etapes més brutes i fosques de la Guerra Freda. La relació que va tenir amb el cop d'estat contra Salvador Allende a Xile i la seva etapa com a assessor del president Nixon durant la guerra del Vietnam…
    Tags: del, y, los, no, més, se, és, al
  • 37
    Quan no tens ni idea d'un tema, començar és fàcil. Qualsevol lectura et pot revelar coses noves, tot i que absorbeixes informació de manera acrítica perquè no pots comparar. Jo estic i estava en aquesta situació respecte a la Xina. Tinc quatre nocions de la seva història contemporània: sé qui…
    Tags: no, del, és, y, los, seva, més, al, país, por
  • 33
    Sembla que el Sol resisteix, però el fred ens ha agafat amb els abrics al fons de l'armari. Si visquéssim a Alemanya ens entregaríem al vi calent, però cert esperit reivindicatiu ens manté, malgrat tot, a les terrasses. Els problemes europeus i globals s'acumulen; mentrestant, la vida segueix tossudament endavant,…
    Tags: al, los, del, y, no, sobre, és, país, més
  • 32
    Gran part de l'article que segueix parteix d'una conferència de Borges sobre la càbala, que es pot llegir aquí o escoltar aquí. * L'any 1977, ja vell, cec i savi, l'escriptor argentí Jorge Luis Borges (1899-1986) imparteix set conferències al Teatro Coliseo de Buenos Aires. En elles s'estén sobre alguns dels temes de…
    Tags: és, no, del, al, seva, y, se, més
  • 31
    És complicat trobar flaques als llibres que t'han passat el cos per la rentadora, que t'han remogut l'estómac com si fos un hula hoop. Les seves imperfeccions són perceptibles, però han aconseguit un dels objectius cabdals de la literatura: arribar a alguna cova fosca i pregona del lector i aspirar…
    Tags: és, no, del, al, y, los, seva, me, sobre

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

cinc motius per llegir Henry Kissinger

El nom de Henry Kissinger porta, en molts casos, a pensar en les etapes més brutes i fosques de la Guerra Freda. La relació que va tenir amb el cop d’estat contra Salvador Allende a Xile i la seva etapa com a assessor del president Nixon durant la guerra del Vietnam han fet que el seu nom es vinculi als grans crims de l’anticomunisme. Recordo que, a segon de carrera, el mediàtic economista Arcadi Oliveres ens va definir Kissinger com ”un dels fills de puta més grans de la història”. Jo no vaig passar d’aquesta lectura simplista fins que vaig començar a interessar-me (irònicament, durant la meva etapa com a estudiant a Xile) per autors de l’escola realista de les relacions internacionals com Robert D. Kaplan, Stephen M. Walt o John J. Mearsheimer, de la qual Kissinger ha estat el gran exponent pràctic als EUA del segle XX.

En aquest exsecretari d’Estat vaig trobar-hi un historiador profund, que em va aportar una nova perspectiva per a analitzar el darrer segle i la situació actual. Un republicà que no interpretava la Guerra Freda com una lluita entre democràcia i comunisme, sinó com una estratègia geopolítica dels estats. La seva posició combinava, d’una banda, permetre un cop d’estat a Xile per frenar el comunisme llatinoamericà i, alhora, buscar una aliança amb una potència comunista com la Xina. Kissinger és l’home que, fins fa poc, ha demanat que no es retirin les tropes de l’Iraq i l’Afganistan, però que alhora aposta per un pacte amb l’Iran sobre el tema nuclear. Una posició republicana incòmoda per l’esquerra que defensa els Drets Humans per davant dels freds interessos estatals, però igualment incòmoda per a la dreta neoconservadora i reaganianaque té com a missió patriòtica expandir la democràcia occidental per tot el món (una idea estúpida i perillosa, segons Kissinger). Es tracta d’una figura que, agradi poc o molt, ha estat reclamada per tots els presidents dels EUA postNixon: tots li han  demanat consells, anàlisi i ajuda. Potser caldria quedar-nos amb la valoració que l’intel·lectual nord-americà d’esquerres i escriptor Norman Mailer va fer sobre Kissinger: és un home ”extremadament intel·ligent” que pot ser molt criticat per l’absència de valors en la seva acció política, però que ha estat jutjat com el ”cap de turc” de tota l’etapa fosca de la guerra del Vietnam. Per tant, siguem una mica kissingerians i deixem les valoracions ideològiques de banda. A través del llibre On China, en què Kissinger va recopilar la seva experiència i coneixements sobre la Xina i les relacions internacionals, vegem de quines cinc maneres ens pot servir aquest autor per entendre el darrer segle i la situació internacional actual.

BOOK-popup

La (prou austera) coberta de Penguin Books.

1) El diplomàtic.

Una de les anècdotes que obren el llibre On China de Kissinger explica la visita del funcionari britànic George Macartney a la Xina imperial, a finals del s. XVIII, quan el Regne Unit ja despuntava com a potència naval mundial i els asiàtics eren un imperi en decadència. Macartney va ser enviat pel rei George III per intentar establir relacions diplomàtiques amb la Xina i buscar una relació d’igual a igual entre els dos imperis, sota la cosmovisió europea de les Relacions Internacionals fruit del Tractat de Westfàlia del 1648. Macartney, que tenia com a objectiu trobar-se amb l’emperador xinès, va veure’s embolicat en una lluita de simbolismes i gestos que, com es veu al llibre de Kissinger i com ell va viure en pròpia persona, tenen gran importància per als xinesos. El pobre Macartney, quan va topar-s’hi, no va saber reaccionar:

La primera nota discordante surgió cuando Macartney y su séquito se dirigieron hacia Jehol, la capital de verano del país, situada al nordeste de Pekín, ascendiendo por la costa en veleros chinos cargados con abundantes regalos y todo tipo de manjares, pero que exhibían unos escritos en chino que rezaban: “El embajador inglés rinde tributo al emperador de China”. Macartney, ciñéndose a las instrucciones de Dundas, decidió: “No voy a quejarme, me limitaré a darme por enterado cuando surja la ocasión oportuna”. Sin embargo, al acercarse a Pekín, los mandarines responsables de dirigir la misión abrieron una negociación que puso más de relieve las diferencias de percepción. La cuestión era comprobar si Macartney realizaría el kowtow [agenollar-se i tocar el cap amb el terra] ante el emperador o si, por el contrario, como insistía, seguiría la costumbre británica de hincar la rodilla.

Un segle i mig després, l’any 1971, Henry Kissinger agafava un vol secret des de Pakistan cap a Pekín, seguint els passos de Macartney (que després de la trobada amb l’emperador va ser expulsat de manera educada i sense poder obrir negociacions), per establir diàleg i relacions diplomàtiques amb un govern que, en aquell moment, era tant misteriós i tancat com el de la Xina imperial. En les narracions que Kissinger fa dels seus viatges a la Xina comunista hi ha anècdotes que, tot i que no arriben al nivell extrem de Macartney, sí que mostren l’intricat art de la diplomàcia amb líders xinesos, un simbolisme i detall que Kissinger dominava.

D’aquest contacte habitual amb els líders de la Xina, de Mao en endavant, Kissinger en fa descripcions personals i properes, que, com era d’esperar d’un diplomàtic, analitzen més l’obra de govern que els aspectes morals. Parla de la mà dreta de Mao, Zhou Enlai  —”en los sesenta años que llevo de vida pública no he conocido un personaje tan irresistible”—, del líder reformista Deng Xiaoping  —”pretendía acabar de una vez por todas con el debate sobre qué podía aprender China, si es que había algo que aprender, de los extranjeros que habían causado estragos en en su país desde el siglo XIX. Deng insistía en que China diera primacía a la competencia profesional sobre lo políticamente correcto (…) y compensara a los que destacaran en cada uno de los ámbitos”— o del sorprenent Jiang Zemin, que va consolidar l’etapa de major creixement econòmic del país —”en 1987, se levantó de la tribuna de autoridades en los festejos del día Nacional de Shanghái para dirigir la orquesta sinfónica, que interpretó una emotiva versión de la Internacional con acompañamiento de luces intermitentes y nubes de humo. Durante una visita privada que hizo Nixon a Pekín en 1989, Jiang se levantó sin previo aviso y empezó a recitar el discurso de Gettysburg en inglés”—.

D’entre aquests perfils destaca, per suposat, el del líder comunista Mao Tse-Tung:

En la dramática historia de China se habían vivido muchos episodios traumáticos, pero jamás un nuevo gobernante había propuesto derribar el sistema de valores de toda la sociedad. Quienes antes habían pretendido asumir el Mandato Celestial —incluso, o tal vez sobre todo, los conquistadores extranjeros— se habían legitimado ratificando los antiguos valores de la sociedad que empezaban a controlar y gobernaban siguiendo sus máximas. Mantenían la burocracia heredada, aunque solo fuera porque tenían que dirigir el país más populoso y rico del mundo. Esta tradición era el mecanismo del proceso de sinificación, la que establecía el confucianismo como doctrina de gobierno en China. A la cabeza de la nueva dinastía que en 1949 irrumpió desde el campo para hacerse con las ciudades destacaba un coloso: Mao Tse-Tung. Dominante, con una influencia arrolladora, inflexible y distante, poeta y guerrero, profeta y destructor, Mao unificó China y llevó al país por un camino que estuvo a punto de hundir a su sociedad civil. Al final de este virulento proceso, China se mantuvo como una de las principales potencias mundiales y como el único país comunista, a excepción de Cuba, Corea del Norte y Vietnam, con una estructura política capaz de superar el fracaso del comunismo en los demás países.

2) L’historiador.

Kissinger llegeix la història i l’utilitza per interpretar el context d’avui dia. En una entrevista a The Atlantic, comparava la situació actual a l’Orient Mitjà (sunnites contra xiïtes) amb l’Europa de les guerres de religió al segle XVII (catòlics contra protestants), o la situació de  l’Àsia oriental d’avui amb l’Europa del balance of power del segle XIX. A On China, Kissinger fa un bon repàs de la història contemporània de la Xina, des del segle XVIII en endavant. Comenta la decadència de l’Imperi xinès durant la dinastia Qing i l’assetjament de les potències colonials europees i japonesa, posa de relleu com els canvis en el sistema internacional van afectar a una Xina que sempre s’havia aïllat de l’exterior però que ja no ho podria fer més. Passa una mica per sobre la primera meitat del segle XX, per centrar-se en l’època maoista i els lideratges posteriors. És interessant, per exemple, la seva explicació sobre les lluites de poder posteriors a l’època de Mao, moment en què el Partit Comunista es va dividir en dues vessants que, més enllà de ser més o menys ortodoxes en l’aplicació del comunisme, implicaven abandonar la mentalitat aïllacionista pròpia de l’antic Imperi xinès o mantenir-la:

En un lado estaban los administradores prácticos, con Zhou a la cabeza, a quien seguía Deng; en el otro, los puristas ideológicos alrededor de Jiang Qing y su facción de radicales de Shanghái (a los que más tarde Mao catalogó despectivamente como “la Banda de los Cuatro”). Estos insistían en la aplicación literal del Pensamiento de Mao Tse-Tung. (…) Las dos principales facciones se enzarzaron en un sinfín de peleas sobre cultura, política, política económica y prerrogativas del poder, en resumen, sobre la forma de gobernar el país. Pero el trasfondo correspondía a las cuestiones filosóficas que habían ocupado las mentes más preclaras durante los siglos XIX y XX: cómo definir las relaciones de China con el mundo exterior y qué se podía aprender de los extranjeros, en el caso de que tuvieran algo que enseñar. La Banda de los Cuatro defendía la involución. La facción pretendía purificar la cultura y la política chinas y eliminar de ella influencias sospechosas (en lo que se incluía cualquier tendencia tachada de extranjera, “revisionista” burguesa, tradicional, capitalista o posiblemente antipartido), a fin de revitalizar la ética china de la lucha revolucionaria y el igualitarismo radical y reorientar la vida social hacia un culto básicamente religioso de Mao Tse-Tung. (…) La Banda de los Cuatro se plantó contra un grupo relativamente pragmático relacionado con Zhou Enlai y, cada vez más, con Deng Xiaoping. (…) Ninguno de los dos creía en los principios de la democracia occidental. Ambos habían participado en las primeras fases de agitación de Mao sin mostrarse críticos con ellas. Pero contrariamente a Mao y a la Banda de los Cuatro, Zhou y Deng eran reacios a hipotecar el futuro de China en aras de  la revolución permanente. Acusados por sus críticos de “vender” China a los extranjeros, los dos reformadores de los siglos XIX y XX pretendían utilizar la tecnología y las innovaciones económicas occidentales para apuntalar el vigor del país y conservar a la vez su esencia. Zhou se identificaba totalmente con el acercamiento chino-estadounidense.

Zhou Enlai, left, and Henry Kissinger in Beijing in 1971 Credit Henry Kissinger Archives Library of Congress

Zhou Enlai i Henri Kissinger a Pequín, el 1971. (c) Henry Kissinger Archives / Library of Congress

Però el moment més polèmic que Kissinger repassa a On China —i que explica com ha marcat fortament les relacions del país asiàtic amb els  EUA— són les protestes de Tiananmen, on es balanceja entre l’anàlisi del per què de la protesta i el per què de la violenta resposta:

Los acontecimientos tomaron un cariz que ni los observadores ni los participantes habían podido prever a principios de mes. En junio, las protestas contra el gobierno se habían extendido ya a 341 ciudades. Los manifestantes ocuparon trenes y escuelas y bloquearon las principales avenidas de la capital. En la plaza de Tiananmen, los estudiantes iniciaron una huelga de hambre, lo que atrajo la atención de un gran número de observadores del país y extranjeros, así como de grupos ajenos a los estudiantes, que fueron sumándose a las protestas. (…) El reto político tuvo más relieve a raíz de los hechos ocurridos en el extremo occidental de China, donde tibetanos y miembros de la minoría musulmana uigur habían iniciado unas protestas por sus propias reivindicaciones culturales (en el caso de los de la etnia uigur, por la publicación reciente de un libro que, según afirmaban, hería la sensibilidad de los islámicos). Las revueltas suelen alcanzar su punto álgido cuando las cosas escapan al control de los actores principales, que se convierten en personajes de una obra cuyo guión ya no dominan. Para Deng, las protestas despertaron de nuevo el miedo histórico de los chinos al caos y el recuerdo de la Revolución Cultural, independientemente de los objetivos manifestados por quienes protestaban. (…) No es este el lugar para examinar los acontecimientos que desembocaron en la tragedia de la plaza de Tiananmen; cada bando tiene su propia idea, a menudo en conflicto, de su participación en la crisis. El malestar de los estudiantes empezó a plasmarse como una petición de poner remedio a unos agravios específicos. De todas formas, la ocupación de la principal plaza de un país, aunque se haga de forma totalmente pacífica, es también una táctica para demostrar la impotencia del gobierno, para debilitarlo y para provocarlo a que emprenda acciones precipitadas y se sitúe así en una posición de desventaja. Sin embargo, no hubo discusión sobre el desenlace.

Deixant de banda les reflexions sobre política xinesa, el moment en què Kissinger brilla més no és quan analitza la política interior sinó la política exterior, és a dir, les relacions internacionals que succeïen paral·lelament a aquests fets interns. El gran eix que recorre el llibre és l’enfrontament (i amb això Kissinger rebutja la idea d’una lluita simplista entre democràcia i comunisme durant la Guerra Freda) entre la Unió Soviètica i la Xina, els dos grans bastions del comunisme internacional. Un enfrontament que venia de lluny, de la Xina imperial i la Rússia tsarista, però que va agafar força al segle XX sota la mà de ferro d’Stalin: el dirigent soviètic va subestimar la guerrilla maoista per basar-se en la força dels camperols i va mantenir relacions amb el govern nacionalista de Chiang Kai-shek (enemic directe de Mao durant la guerra civil xinesa) des del primer moment. Aprofitant-se de la debilitat xinesa després de la Segona Guerra Mundial, Stalin va obligar el govern nacionalista a atorgar privilegis territorials a Xinjiang, Manxúria i Mongòlia (territoris que el tsar rus havia intentar apropiar-se). Stalin també va animar activament les forces separatistes musulmanes de Xinjiang, territori xinès que fa frontera amb diversos països islàmics, com Kazakhstan o Pakistan. Aquest intent de desmembrament de la integritat territorial xinesa i l’actitud condescendent tenien una gran por geopolítica de fons: l’aparició d’una potència que tenia més de deu vegades la població de la URSS i amb la qual compartia una frontera de més de tres mil quilòmetres de llargària.

Les tensions van augmentar amb el successor de Stalin, Khrusxov, acusat per Mao de ‘revisionista’. L’enfrontament pujava en cada detall, com quan, el 1959, el dirigent soviètic va criticar durament a Mao per deixar que el Dalái Lama escapés per la frontera de Xina amb la Índia cap a l’exili. Per a Khrusxov, el líder religiós només hauria d’haver pogut passar la frontera ”en un ataúd”. La situació va arribar a tals nivells de tensió que Mao va haver de prendre una decisió: passar d’una política exterior basada en la ideologia (expansió de la Revolució a nivell mundial) a una basada en la geopolítica, que es va materialitzar en un apropament amb els Estats Units per tal de evitar una guerra contra la Unió Soviètica. La posició antisoviètica de Mao va implicar accions de les quals encara estem vivint les conseqüències: el líder xinès va pressionar molt als Estats Units per implicar-se políticament i militarment al Orient Mitjà, on s’havia de construir una ”barrera antisoviètica” que impliqués a Pakistan, l’Iran del Xa i Turquia com a membres, a més d’exigir als EUA que els estats com l’Iraq o l’Afganistan que volguéssin establir aliances amb els soviètics ”paguessin cara” la seva actitud.

D’altra banda, un dels enfrontaments més interessants que repassa On China és poc conegut per la majoria de gent: la guerra entre la Xina i Vietnam que va esclatar el 1979 i que encara dura. D’una banda, Vietnam buscava —amb l’ajuda de la Unió Soviètica— crear una ”Federació Indoxina” capitanejada per Hanoi que inclogués Vietnam, Cambodja i Laos. De l’altra, la Xina s’oposava —junt amb els Estats Units— a la creació d’un bloc de poder de tal envergadura a la seva frontera. Deixant de banda la guerra del 1979, els interessos geopolítics van fer que la Xina i els Estats Units —per tal de impedir la invasió de Cambodja per part de Vietnam— recolzessin el règim brutal dels Khmers Rojos de Pol Pot, sota del qual van caure 1,7 milions de persones, un dels genocidis més importants del segle XX.

3. El geopolític.

Kissinger dedica moltes pàgines a descriure l’estratègia i la psicologia de la guerra a la Xina, en contrast amb la occidental. Les lectures de L’art de la guerra de Sun Tzu o dels clàssics confucians tenen molta importància per entendre les accions en política exterior. L’historiador Jonathan D. Spence, un dels sinòlegs més importants de l’actualitat, en fa un bon resum en la seva ressenya d’On China:

Kissinger’s reflections about the Western and Chinese concepts of strategy lead him to posit a stark distinction, one in which “the Chinese ideal stressed subtlety, indirection, and the patient accumulation of relative advantage,” while “the Western tradition prized the decisive clash of forces.” It is a good way for Kissinger to prepare the reader for a dualistic approach to two vast philosophical and military traditions, which he begins by summarizing the key differences between the Chinese players of the board game weiqi(the Japanese go) and those favoring the contrasting game of chess. While chess is about the clash of forces, about “decisive battle” and the goal of “total victory,” all of which depend on the full deployment of all the pieces of the board, weiqi is a game of relative gain, of long-range encirclement, which starts with an empty board and only ends when it “is filled by partially interlocking areas of strength.

La tradició xinesa, explica Kissinger, va ensenyar als dirigents xinesos que no tots els problemes tenien solució: haurien d’acostumar-se a viure en una ”seguretat relativa”, ja que la Xina sempre tindria enemics a les portes. No cal jugar-s’ho tot, en una batalla. Cal anar acumulant victòries al llarg del temps. Però aquesta ”diferència” en l’estratègia portaria a situacions inimaginables durant la Guerra Freda, concretament davant les armes nuclears. Mao, davant de líders mundials, deixava anar frases com aquesta que va dir al nou ambaixador de Finlàndia, recent arribat a Pekín:

El pueblo chino no se dejará intimidar por el chantaje estadounidense sobre armas atómicas. Nuestro país cuenta con una población de 600 millones de habitantes y una extensión de 9.600.000 kilómetros cuadrados. Estados Unidos no puede aniquilar la nación china con unas cuentas bombas atómicas. Incluso en el caso de que sus bombas atómicas fueran tan potentes que al caer en China pudieran abrir un agujero que atravesara la Tierra o hacerla estallar en pedazos, el universo en sentido global no se resentiría de la acción, aunque pudiera representar un suceso de envergadura para el sistema solar. (…) Si Estados Unidos con sus aviones y la bomba atómica lanza una guerra contra China, nuestro país, con su mijo y sus fusiles saldrá victorioso de ella. La población del mundo entero nos apoyará.

spence_2-060911

Kissinger fent un ‘kampei’ (un brindis xinès) amb ‘baijiu’, un llicor tradicional molt fort de la Xina.

Mao va fer un discurs similar davant de Khrusxov —”si los imperialistas desencadenan la guerra contra nosotros, podemos perder más de trescientos millones de personas. ¿Qué importancia tiene? La guerra es la guerra. Pasarán los años, nos pondremos manos a la obra y engendraremos más hijos que antes”— o en una conversa que va tenir amb el propi Kissinger —”Si la Unión Soviética arroja sus bombas y mata a todos los chinos que tienen más de treinta años, nosotros veremos solucionado el problema [de la complejidad de tantos dialectos en China], puesto que la gente mayor como yo es incapaz de aprender el chino [mandarín].”—. Kissinger explica aquesta actitud inquietant (i delirant) de Mao basant-se en la interpretació de la narració èpica xinesa El romanç dels Tres Regnes, en el que s’ha basat bona part de l’estratègia militar xinesa durant molts segles. Kissinger diu que podem interpretar les fosques paraules de Mao sota L’estratagema de la ciutat buida de Zhuge Liang, militar del segle II d.C., que apareix en aquest romanç, que Mao —segons explica Kissinger— havia llegit molt atentament:

En [la estratagema de la ciudad vacía], un alto mando ve acercarse a un ejército muy superior al suyo. Dado que la resistencia es garantía de destrucción y que la rendición conlleva la pérdida de control en el futuro, el hombre opta por una estratagema: abre las puertas de la ciudad, se instala allí en postura de reposo, tocado el laúd, y deja entrever tras él cómo transcurre la vida normal, sin señal alguna de temor o preocupación. El general del ejército invasor interpreta la muestra de sangre fría como demostración de unas reservas ocultas, detiene su paso y se retira. Es probable que la indiferencia de Mao ante la amenaza de la guerra nuclear se debiera a la influencia de esta tradición. Desde el principio, la República Popular de China tuvo que maniobrar en una relación triangular con las dos potencias nucleares, cada una de las cuales podía entrañar por su cuenta un gran peligro y, en conjunción, estaban en condiciones de arrollar a China. Mao se enfrentó a esta situación endémica haciendo como que no existía. Afirmó ser impermeable a las amenazas nucleares. (…) Nadie puede afirmar si Mao creía sus propias declaraciones sobre la guerra nuclear. Consiguió, no obstante, que el resto del mundo creyera que hablaba en serio: una prueba de credibilidad definitiva.

Com a bon realista, Kissinger també dedica moltes pàgines a explicar com interpretava Xina el Sistema Internacional abans i durant la República Popular. L’exsecretari d’Estat diu que tant els Estats Units com la Xina tenen una «excepcionalitat» a l’hora d’entendre el sistema internacional. Els americans tenen una «excepcionalitat propagandística»: creuen que tenen el deure de exportar els seus valors per tot el món. Els xinesos tenen una «excepcionalitat cultural»: també creuen que els seus valors són els millors, però neguen que tinguin validesa fora del país. Aquesta excepcionalitat xinesa té, explica Kissinger, una lògica aïllacionista: l’imperi xinès va passar quasi tota l’existència sense intencions colonials més enllà del que considerava (i considera) el seu propi territori. La Xina imperial no era una ”gran civilització”, sinó que era ”la civilització”: tractar les altres nacions en peu d’igualtat era una estupidesa. Els altres pobles eren considerats ”bàrbars” que, en cas de enfrontar-se amb la Xina eren combatuts però que, en molts casos, simplement mantenien una relació de vassallatge en què oferien uns quants regals simbòlics a l’Emperador i seguien la seva vida en total autonomia.

Recordem —a l’inici de la ressenya— la història del britànic Macartney: obrir una ambaixada britànica seria tractar el Regne Unit com una civilització d’igual a igual, un fet demencial per a la mentalitat xinesa del moment. La Xina només va obrir un ”Ministeri d’Exteriors” l’any 1861, després de ser derrotada dos cops per les potències occidentals, i el considerava una estructura ”temporal” que desapareixeria un cop tot tornés a la normalitat. Però aquesta era l’arrel del problema: mentre les grans potències seguien els preceptes de Westfàlia de la igualtat entre imperis i la doctrina del balanç de poder, la Xina creia poder seguir en la seva via aïllacionista al marge de com canviava el món.

Un cop assumida la nova situació i davant l’assetjament de les potències estrangeres, el govern xinès va tornar a utilitzar les tàctiques mil·lenàries que l’han portat a ser la civilització més antiga de la història: davant de l’assetjament de diversos bàrbars, cal ”utilitzar els bàrbars per controlar els bàrbars”.  ¿Però quins són els bàrbars més perillosos? Els que estan més a prop. De la tàctica ”utilitzar els bàrbars més llunyans per derrotar els bàrbars més propers” es va desprendre que Xina s’aliés amb els britànics o els estatunidencs davant l’amenaça dels soviètics o els japonesos. La geopolítica pesa més que la ideologia o l’afinitat cultural. Mao va saber enfrontar els bàrbars soviètics amb els bàrbars americans:

Desde un punto de vista de la política del poder tradicional, evidentemente, Mao nunca estuvo en situación de actuar en plan igualitario en la relación triangular [entre EEUU, la URSS y China). Era con diferencia el miembro más débil y vulnerable del grupo. Ahora bien, en su capacidad de aprovechar la hostilidad mutua entre las superpotencias nucleares y crear la impresión de ser impermeable a la devastación nuclear, consiguió que China se convirtiera en una especie de refugio diplomático. Mao añadió una nueva dimensión a la política de poder, una dimensión de la que personalmente no conozco precedentes. En lugar de buscar apoyo de una u otra superpotencia -como habría aconsejado la teoría tradicional sobre el equilibrio de poder-, explotó el temor existente entre la Unión Soviética y Estados Unidos y desafió simultáneamente a ambos rivales.

Kissinger,_Ford_and_Mao,_1975_A7912

Mao i Kissinger fent una encaixada de mans, l’hivern del 1975.

4. El realista.

La faceta de diplomàtic i historiador de Kissinger té un vernís molt important de realisme per llegir els fets, que interpreta amb el llibre d’història a una mà i el mapa físic a l’altre. Si haguéssim de definir “realisme” de manera breu, seria un tipus d’interpretació de les relacions internacionals en què el poder importa més que els valors (encara que aquests existeixen i són molt importants) i on l’estat és la unitat fonamental per interpretar el joc mundial (en contra de visions que diuen que parlar d’estats està passat de moda). L’estat té dues vessants: la política interior i la política exterior, que són, en bona mesura, independents l’una de l’altra. Els realistes beuen de Maquiavel i de Hobbes per entendre l’ésser humà, de Tucídides per a saber llegir la història i de Mackinder o Spykman per interpretar la geografia.

Els realistes mantenen una postura minoritària als mitjans de comunicació i grans capçaleres, dominades per l’escola idealista de les relacions internacionals. Aquesta corrent, que va agafar força durant l’etapa del president Wilson anterior a la Segona Guerra Mundial, defensa que els valors universals són més importants que el poder nacional, que els estats perden pes davant estructures supranacionals (en l’època de Wilson la Societat de Nacions, ara, per exemple, l’ONU) i que no es pot desvincular com és un règim per dins de com actuarà per fora. Segons Kissinger, és una corrent més ”americana” que el realisme, ja que porta dintre el típic impuls ”missioner” estatunidenc de voler exportar els propis valors a la resta del món, però que va perdre força acabada la Segona Guerra Mundial i només va renéixer un cop caigut el Mur de Berlín: com diu Kissinger en una entrevista al diari Der Spiegel, amb una branca ”republicana” com és el neoconservadorisme i amb una branca ”demòcrata” com és l’internacionalisme liberal. Ambdues tendències, però, comparteixen els fonaments teòrics de l’idealisme wilsonià. Entenen que els valors (ja siguin els drets humans per els internacionalistes liberals o els valors americans pels neocons) tendeixen a una expansió a nivell global i que lluitar per què una dictadura es transformi en democràcia és positiu a nivell moral i genera pau mundial, ja que les democràcies no van a la guerra entre elles. Pels idealistes, l’estructura interior d’un estat determina la seva acció exterior: una dictadura sempre serà més bel·licosa i colonial que una democràcia.

Des de aquestes dues branques idealistes s’acusa de ”cinisme” als realistes i a Kissinger en concret (encara que cal recordar que Kissinger va tenir molt present a Kant, figura molt important per l’escola idealista, quan estudiava ciències polítiques a Harvard). El realisme de Kissinger el porta a recolzar accions de política exterior ”contradictòries” si les mirem des d’un eix esquerra/dreta: per exemple, recolzava un pacte nuclear amb l’Iran (un horror pels republicans pro-Israel) però alhora deia que no era sensat retirar les tropes de l’Iraq i l’Afganistan (postura contrària a bona part de l’esquerra pacifista). Però si ho mirem des d’una ”òptica realista” això no resulta contradictori: el concepte esquerra i dreta és propi de la política interior, una realitat independent de la política exterior, que es guia sota interessos nacionals no ideològics (aquest és un punt on es pot discutir molt amb el realisme, que cau en presentar l’interès nacional com una voluntat unívoca).

Però el que considero que és un dels adjectius essencials per a definir un realista és la prudència. Mentre que els idealistes a vegades pequen d’hiperactivitat, els realistes mantenen una posició que molts cops sembla indiferència o incapacitat per actuar. Però, a vegades, no fer res potser és la millor opció i, bona part de les vegades, actuar pot portar a situacions pitjors que les que existien amb anterioritat (el gran exemple pot ser l’Iraq). En el cas de la Xina (que Kissinger considera l’assumpte internacional més important del moment) la prudència està per davant de estendre els drets humans i desestabilitzar el govern del Partit Comunista, ja que —i crec que hauríem de ser més hobbesians i recordar aquesta màxima sovint— hi ha una cosa pitjor que un mal govern: el no govern.

El intento de cambiar la estructura interna de un país de la magnitud de China puede tener consecuencias imprevistas. La sociedad estadounidense nunca debería abandonar su compromiso para con la dignidad humana. Y la importancia de este compromiso no es menor por el reconocimiento de que tal vez las ideas de derechos humanos y libertades individuales no puedan trasladarse de forma directa, en un período de tiempo finito orientado hacia ciclos políticos e informativos occidentales, a una civilización que durante milenios se ha regido por conceptos distintos. Tampoco puede menospreciarse el miedo ancestral chino al caos político como algo anacrónico e irrelevante que hay que “corregir” mediante el progresismo occidental. La historia china, sobre todo la de los dos últimos siglos, proporciona un gran número de ejemplos en los que la división en la autoridad política -en ocasiones creada con grandes expectativas de aumento de las libertades- ha desencadenado convulsiones sociales y étnicas; y con frecuencia no se impusieron los elementos más liberales, sino los más combativos.

5. L’home d’estat

L’última faceta de Kissinger és la més actual, la de l’home d’estat que ha vist i estudiat com es desenvolupava el segle XX i que, en base a aquests coneixements, ens pot ser d’ajuda per veure quins són els grans reptes del segle XXI i, potser encara més important, com podem tenir una mirada (imprescindible, tal com coincideixen Kissinger i Hillary Clinton) que sàpiga discernir entre allò urgent i allò important, entre la mirada emocional a curt termini i la freda a llarga distància.

9780143127710

La coberta (també austeríssima) de Penguin Press.

L’absència de un ordre mundial és el principal problema internacional actual. Aquesta és la tesi de l’últim llibre de Kissinger, World Order, que explica com el sistema de Westfàlia es basava en la convivència entre imperis, però que, un cop es passa a un sistema postcolonial, les colònies alliberades potser utilitzen el llenguatge de Westfàlia (estat, sobirania nacional, diplomàcia) però no han interioritzat els seus principis o, fins i tot, no els accepten. En aquest sentit, l’eix central de la política mundial ha de ser la relació entre els Estats Units i la Xina, i com aquestes grans superpotències poden (o no) construir un nou ordre mundial en el que puguin conviure en pau. El problema és que aquesta convivència pacífica no està per res assegurada: tal com explica Kissinger a un recomanable article de Foreign Affairs molts teòrics nordamericans creuen en un inevitable enfrontament entre Estats Units i la Xina, fruit de l’estructura del sistema internacional actual. Comparant amb la situació que Alemanya va viure abans de la Primera Guerra Mundial (una potència creixent envoltada de petites potències suspicaces), aquests posicionaments diuen que buscar una ”cooperació” entre els Estats Units i la Xina és una postura naïf: la Xina busca desplaçar als Estats Units com la potència dominant en el Pacífic Oriental per a consolidar una Àsia ”sinocèntrica” basada en l’economia i els interessos nacionals xinesos. A més, partint de una visió idealista, la naturalesa autoritària del règim xinès el portarà a l’expansionisme: la pau no s’aconsegueix mitjançant la cooperació, sinó implantant la democràcia. Només una Xina democràtica serà segura per als Estats Units (i, per tant, pel món).

Kissinger s’oposa a aquesta visió. Defensa la creació (encara que no assegura que funcioni) d’una «Comunitat del Pacífic» on els Estats Units i la Xina posin en comú els seus objectius nacionals compartits. Kissinger assegura que la Xina no es veu com un ”poder creixent” sinó com un poder que ”recupera” la seva força passada, on no va haver-hi expansionisme desbocat. Per tant, posar en comú necessitats nacionals compartides i crear una vinculació forta (i en què intentar trencar-la sigui perjudicial per ambdues superpotències) pot ser un bon camí. Però, tal com recordaria un realista, el món no s’adapta als nostres valors i desitjos, i en cas de que no funcionin, cal estar atents i preparats pels problemes que poden sorgir de manera violenta i inesperada.

També pot interessar-te...

  • 45
    Quan no tens ni idea d'un tema, començar és fàcil. Qualsevol lectura et pot revelar coses noves, tot i que absorbeixes informació de manera acrítica perquè no pots comparar. Jo estic i estava en aquesta situació respecte a la Xina. Tinc quatre nocions de la seva història contemporània: sé qui…
    Tags: xina, no, del, és, y, los, china, però, més, al
  • 40
    Sembla que el Sol resisteix, però el fred ens ha agafat amb els abrics al fons de l'armari. Si visquéssim a Alemanya ens entregaríem al vi calent, però cert esperit reivindicatiu ens manté, malgrat tot, a les terrasses. Els problemes europeus i globals s'acumulen; mentrestant, la vida segueix tossudament endavant,…
    Tags: al, los, del, las, y, no, és, però, més
  • 38
    Alberto Arce no escriu en pijama. Hi ha altres periodistes que sí, com Manuel Jabois, que ha escrit el pròleg de Novato en nota roja (Libros del K.O., 2015), el llibre on Arce explica la seva etapa de dos anys com l'únic corresponsal estranger a Hondures. ''En las universidades y…
    Tags: no, y, del, al, més, és, los, se
  • 35
    Gran part de l'article que segueix parteix d'una conferència de Borges sobre la càbala, que es pot llegir aquí o escoltar aquí. * L'any 1977, ja vell, cec i savi, l'escriptor argentí Jorge Luis Borges (1899-1986) imparteix set conferències al Teatro Coliseo de Buenos Aires. En elles s'estén sobre alguns dels temes de…
    Tags: és, no, del, al, las, y, se, més
  • 34
    És complicat trobar flaques als llibres que t'han passat el cos per la rentadora, que t'han remogut l'estómac com si fos un hula hoop. Les seves imperfeccions són perceptibles, però han aconseguit un dels objectius cabdals de la literatura: arribar a alguna cova fosca i pregona del lector i aspirar…
    Tags: és, no, del, al, y, los, las, però

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

el país dels cors salvatges

Un home vell fa cua per treure diners en un banc xinès. La fila no avança i l’avi es comença a impacientar fins que, malhumorat, crida a l’encarregat: «Tongzhi, tongzhi, una mica de pressa!». Les dues adolescents que hi ha al seu darrere esclaten a riure: ”tongzhi” (camarada en xinès) era una salutació habitual durant l’època de Mao però ara, irònicament, és la paraula que gais i lesbianes utilitzen per anomenar­-se entre si. Al final de la cua, un periodista del New Yorker s’ho mira tot bocabadat. Una altra paraula que ha mutat amb el temps és ”ye xin”. La traducció directa és ”cor salvatge” i, fins ara, era un adjectiu que descrivia gent ambiciosa i somiadora, és a dir, gent absurda de la que no es podia esperar res de bo. Ara, les llibreries i els anuncis van plens de ”ye xin” que es mengen el món, arrisquen tot el que tenen i funden grans empreses (podeu canviar-­la per la paraula ”emprenedor”, si teniu estómac).

Les paraules han canviat, a la Xina. I el país també. Si ara ”tongzhi” vol dir ”gai” i ”ye xin” vol dir ”emprenedor” és perquè el llenguatge no està deslligat de la política. Des de la mort de Mao el 1976, el govern del Partit Comunista Xinès (PCX) ha obert progressivament el país a l’exterior i hi ha hagut un avenç econòmic sense precedents, gràcies al qual milions de persones han sortit de la pobresa i han aparegut milionaris i luxes. El PCX va oferir un pacte als seus ciutadans: prosperitat econòmica a canvi de lleialtat al govern. Però, i d’això va el llibre que tractarem, quan et donen llibertat no vols agafar la mà sinó tot el braç. I aquí es genera el conflicte que el periodista Evan Osnos (el mateix que observava l’ancià a la cua del banc) explica al seu llibre Age of ambition: una col∙lisió entre la l’ambició dels individus que volen ser amos del seu propi futur i l’autoritarisme del partit únic que vol seguir tenint la paella pel mànec.

ambition (1)

El llibre d’Osnos va ser publicat per Farrar, Straus and Giroux el maig de 2014.

Guanyador del National Book Award el 2014, Age of Ambition Osnos explica el sorgiment de l’individualisme a la Xina a través de diverses històries personals. Una d’elles és la de Lin Yifu, un militar taiwanès que va desertar del seu exèrcit l’any 1979. Yifu va arribar clandestinament a la Xina per treballar per a Pequín (Taiwan i la Xina continental porten dècades enfrontats i reivindicant-­se com a govern xinès legítim), va estudiar economia, va ser dels primers xinesos en anar d’intercanvi a l’estranger (a la universitat de Chicago, seu del neoliberalisme) i va acabar amb el càrrec d’Economista en Cap del Banc Mundial, gestionant plans globals de desenvolupament per als països del tercer món. Però també es narra el cas d’un estudiant d’anglès, amic d’Osnos, que va fundar una acadèmia i li va sortir malament, va intentar escriure un manual d’anglès i no el va acabar i va passar de viure en una habitació amb deu persones més a tornar al poble dels seus pares.

Les d’Osnos no són sempre històries d’èxit, però parlen de gent que vol fer alguna cosa i que ara té la oportunitat de fer-la, cosa que no passava durant l’època maoista, on tothom tenia un paper marcat i planificat per l’estat. Llavors, el seu destí no depenia de factors desiguals com la riquesa, el coneixement, el treball o la picardia sinó dels designis d’una elit al poder. Però molta d’aquesta gent que vol fer coses i que ara té certa llibertat per fer­-les, i d’això tracta bona part del llibre, es troba amb una dictadura al seu davant que no permet avançar.

Osnos, que va ser corresponsal del New Yorker a la Xina del 2008 al 2013 i va guanyar el Pulitzer amb els seus companys del Chicago Tribune, retrata una societat xinesa en què les noves generacions ja no han nascut en la pobresa, on predomina una actitud de ”nou ric” que sorprèn (per exemple, els xinesos dediquen deu hores a la setmana a anar de shopping, mentre que els estatunidencs menys de quatre) i on les noves tecnologies i l’obertura sociopolítica han canviat les relacions socials i amoroses. El reporter explica la història de la dona que va fundar el portal de cites online més important del país. Era una noia moderna, que volia buscar marit i no tenia gaire temps. Va crear aquesta eina i va trobar parella. Poc després, dirigiria un negoci gegant. El truc del seu portal era fer el contrari que les pàgines de contactes occidentals: aquí només s’hi busquen relacions serioses. L’usuari omple pàgines i pàgines de formularis digitals complexos i el sistema li troba possibles parelles ideals. El producte final és l’oposat al que buscaria un solter occidental: mentre que aquí volem conèixer i provar sort amb molta gent, allà (recordem que és un país amb 1.300 milions de persones, quasi el 20% de la població mundial) el que es busca és reduir i limitar el nombre de pretendents possibles. El producte estrella és el ”chefang yibei”, l’home amb pis propi i cotxe. Els mascles que comparteixen pis solen ser descartats ràpidament.

mcdonalds-china-arches

Un McDonald’s a Shangai.

Aquest materialisme rampant es combina amb certes preocupacions espirituals de la població que, un cop satisfetes les seves necessitats materials, busquen un sentit o una orientació a la seva pròpia vida. Al llibre, Osnos també explica els nous camins que la societat xinesa ha pres un cop perduda la fe en el comunisme clàssic: un augment del fervor religiós, en especial del cristianisme i les seves variants; un interès per la moral i la filosofia occidental (universitats a vessar per escoltar al professor d’ètica Michael J. Sandel); i un augment del nacionalisme com a eina d’aglutinació, en especial la seva vessant antijaponesa.

Fins aquí tot bé, però llavors comencen a aparèixer les ambicions individuals que s’enfronten amb la muralla de l’Estat xinès, feta de propaganda i censura. Osnos explica que el govern va transformar els seus mètodes propagandístics després de les protestes de Tiananmen: va començar a estudiar les tècniques de màrqueting dels publicistes americans i d’empreses com Coca­-Cola, i va aplicar teories de manipulació d’audiències explicades per acadèmics de la comunicació com Lippmann o Lasswell. I a més de qualitat, quantitat: a la Xina, per a cada 100 habitants hi ha un funcionari de propaganda.

L’altre braç de l’estat és la censura, una realitat que Osnos es va trobar de cara quan un editor xinès va condicionar la publicació del seu llibre al fet que exclogués els noms d’alguns personatges actius políticament. Ho explica en un article publicat al New York Times:

After reading the manuscript, an editor in Shanghai replied with enthusiasm, but also sent me a list of politically active people in the narrative who, he wrote, “would be difficult” to include in the Chinese edition: a lawyer (Chen Guangcheng), an artist (Ai Weiwei), three writers (Liu Xiaobo, Murong Xuecun, Han Han) and “a few others.” He made a proposal: “Please kindly let me know if it is possible for us to cooperate on a special version of your book for its Chinese publication.” I had a choice to make.

Finalment, Osnos va negar­-se a publicar l’edició censurada i el seu llibre no es pot comprar a la Xina. Aquest és un acte de censura menor que va afectar a l’autor, però el llibre explica casos concrets de dissidents xinesos, alguns d’ells bastant mediàtics, com Liu Xiaobo (Premi Nobel de la Pau, actualment a la presó), Ai Weiwei (artista contemporani enfrontat habitualment amb el govern i amant de les peces de Lego) o Chen Guangcheng (advocat de víctimes d’avortaments forçats, actualment exiliat als EUA). Però també relata històries menys conegudes, com la de Han Han, un jove de 30 anys que condueix Ferraris i es munta farres descomunals, que es va fer famós escrivint bestsellers sobre històries d’adolescents xinesos i que retratava els problemes del sistema i el país des d’una mirada jove. No és un dissident “tradicional” que hagi passat per la presó o anat a l’exili (en realitat, segueix vivint la bona vida i conduint cotxes de carreres per les pistes de Fórmula 1 xineses), però va posar sobre la taula una sèrie de problemes amb els quals va empatitzar tota una generació. De fet, Ai Weiwei va comparar la crítica social de Han Han amb els contes de Lu Xun

Osnos també fa autocrítica i es pregunta sobre el paper que els periodistes occidentals fan quan informen de la dissidència i la censura. La Xina és un país que ja gasta més en seguretat i control intern que en armament militar i soldats per amenaces externes. Però, alhora, és un país on el 90% de la població (segons una enquesta del Pew Research Center) valora de manera positiva l’estat actual de les coses. En una situació com aquesta i en un país amb una quantitat de població tan desorbitada, té sentit i és honest prestar la mateixa atenció al que diuen uns pocs dissidents que al sentir general de la població? Osnos ofereix una resposta afirmativa:

Even if it was a minority, ignoring the impact of a small group of impassioned people struck me as a misreading of Chinese history, in which small groups had often exerted large forces. Understanding why Ai Weiwei was arrested ­or why Gao Zhisheng was abused, or why Liu Xiaobo was in prison­ was vital to understanding China. The degree to which it could accept a figure such as Ai Weiwei was a measure of how far China had or had not moved toward a modern, open society.

En una entrevista a Mother Jones, Osnos feia una comparació per a deixar encara més clara la seva postura: no fer cas als dissidents xinesos seria el mateix que no haver fet cas al moviment dels drets civils als Estats Units, que també va ser batallat per una minoria però va acabar sent una pàgina imprescindible dels llibres d’història.

evan-osnos

Evan Osnos amb Qi Xiangfu, un escombriaire xinès sobre el qual va escriure al New Yorker i a Age of Ambition. (c) Sarabeth Berman

El llibre també conté una crítica directa al govern xinès: Osnos diu que la percepció de responsabilitat i meritocràcia ”malgrat” la mà de ferro és un mite. La corrupció de la política xinesa no només abasta càrrecs locals, sinó que toca directament els ministres i presidents de la nació. A més, tal com explicava en un perfil recent de l’actual president Xi Jinping, que la meritocràcia sigui el criteri per escollir els dirigents actuals és una llegenda (ben antiga): els càrrecs es guanyen en base a vincles familiars i fidelitats entre dirigents. Parlem de líders com l’exprimer ministre Wen Jiabao i la seva família, que va acumular un patrimoni milionari durant l’etapa del seu mandat, tal com va revelar el New York Times. O l’actual president Xi Jinping, del que el portal financer Bloomberg també va desvelar un enriquiment desorbitat, tant d’ell com de la seva família. Un cop apareguda la notícia, el govern xinès va bloquejar la pàgina de Bloomberg (encara ho està) i va prohibir als bancs i empreses xineses utilitzar els terminals financers que aquest portal financer ofereix. El periodista que va publicar informació va rebre amenaces (la dona d’ Osnos en va rebre algunes de manera indirecta, ja que eren amics) i va acabar deixant el país.

La Xina és un país modern i ha canviat. Té persones fascinants i contradiccions internes incertes. Per veure-­ho, cal passejar per Pequín amb Age of ambition sota el braç.

També pot interessar-te...

  • 39
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, però, ha, del
  • 36
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: és, no, ha, del, al, llibre, però, dels
  • 35
    La Llibreria Calders consagra aquesta segona setmana de març al valor d'editar en els temps que corren. Després dels editors que aposten per autors i del valor (doble, podríem dir) d'editar poesia, aquest dimecres dia 11 s'ha parlat d'editorials independents en general, abraçant des dels 15 anys d'experiència de Valeria…
    Tags: ha, no, dels, és, també, han, del, al
  • 34
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: és, no, del, però, ha, al
  • 34
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, del, al, però

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

salveu els nens del canibalisme!

Imagineu que ells us miren, que els seus llavis, les seves dents llargues i els seus ulls us segueixen i ho desitgen. Desitgen menjar-vos, volen menjar humà. Us diuen que sempre s’ha fet. Tenen por de ser ells, els devorats. Però tots ho volen, tots. Entre ells hi descobreixes el teu germà. Recordes que es va menjar la teva germana petita i que la mare no va dir res. Et diu que no passa res, que sempre s’ha fet, que està als llibres antics. Els ulls, les dents llargues, la seva por i la seva gana.

Quizá todavía hay niños que no han probado la carne humana. ¡Salven a los niños…!

Podria ser un malson, podria ser bogeria o pot ser l’argument de Diario de un demente (Kailas, 2014), un conte de l’escriptor xinès Lu Xun. Tant el feudalisme xinès com el canibalisme eren tradicions estúpides, cruels i antihumanes segons aquest autor, pare de la literatura xinesa moderna, que va publicar aquesta història a la revista literària d’esquerres Nova Juventut. Es tracta d’un relat angoixant en forma de diari on el protagonista és un suposat paranoic que imagina que tothom vol menjar-se’l; aquí el canibalisme s’utilitza com a metàfora del feudalisme confucià que, segons Lu Xun, era la principal causa de l’endarreriment i misèria del seu país (encara que el canibalisme, a la història xinesa, no ha estat gaire metafòric). Un reflex cru i surrealista del caràcter esquizofrènic de l’individu xinès criat en aquest sistema.

diario-de-un-demente

Kailas Editorial ha recopilat “Diario de un demente” i “La auténtica historia de AH Q” en un únic volum.

Lu Xun (1881 – 1936) va néixer al si d’una família tradicional terratinent i, per tant, estava destinat a ser funcionari, càrrec intel·lectual al qual tot home de profit xinès havia d’aspirar. Per tal d’arribar-hi, i no acabar dedicant-se a alguna menyspreable tasca manual, calia estudiar a fons i aprendre’s de memòria els clàssics confucianistes, base filosòfica del model feudal i de la dinastia Qing al poder. Però la decadència econòmica familiar va portar el jove Lu, que sempre havia mostrat més interès per les històries orals populars que no per la tradició elitista confucianista, a estudiar a una de les escoles «occidentals» que s’havien obert recentment al país. A part de ser més barates i accessibles que les tradicionals, allà s’hi estudiaven idiomes estrangers, assignatures científiques, ciències socials i literatura europea.

Avui podria semblar-nos un tipus de programa dirigit a l’elit, però en aquell moment es veia de forma contrària: els qui anaven a aquestes escoles eren considerats una deshonra per la família i les tradicions, ja que, com li va dir a Lu Xun la seva mare, «havia venut la seva ànima als dimonis estrangers». (Aquesta tensió es fa palesa a Diario de un demente: no es pot confiar ni en la família, ja que ells també són caníbals.) Tot això a finals del segle XIX, quan ja feia temps que Europa era a l’avantguarda i la Xina era un país plenament tercermundista, on encara subsistia un sentiment de superioritat xinesa respecte als bàrbars de fronteres enllà. 

Després de l’escola bàsica, Lu Xun se’n va a estudiar medicina al Japó, on va dedicar-se a traduir Jules Verne al xinès, llegir Nietzsche o tallar-se la tradicional cua xinesa, símbol de la casposa càrrega feudal. No serà fins que torni a la Xina que començarà la seva implicació política, sobretot arran de les revoltes del Moviment del Quatre de Maig, l’any 1919, durant les quals milers d’estudiants es van manifestar a la plaça de Tiananmen. El motiu de la protesta era la situació de desavantatge en què havia quedat la Xina després del Tractat de Versalles, arran del qual els guanyadors de la Primera Guerra Mundial van imposar sancions i es van repartir les terres dels derrotats. Si bé imperis com l’otomà o l’alemany van haver de suportar la desfeta i el càstig, els japonesos, que també eren al bàndol perdedor, van aprofitar de la debilitat del govern xinès per annexionar-se territoris i obtenir pactes beneficiosos. El Moviment del Quatre de Maig era una reacció a aquesta superioritat nipona, que anys després s’ampliaria amb la conquesta japonesa del territori xinès de Manxúria (que, al seu torn, suposaria l’esfondrament de la Societat de Nacions i obriria la porta a la Segona Guerra Mundial). Aquesta protesta nacionalista derivaria en una revisió profunda de la cultura i la tradició de la Xina, una gran civilització que entrava al nou segle veient-se dèbil i dominada.

Lu-Xun-portrait-by-Li-Yitai

Retrat de Lu Xun per Li Yitai. Font: Spencer Museum of Art.

Lu Xun va ser un dels principals exponents del Moviment Nova Cultura, que pregonava un canvi en el sistema i la mentalitat xineses. Es tractava d’una munió d’artistes d’esquerres que denunciaven el feudalisme i la tradició confucianista com les principals causes de la decadència xinesa, mentre que a Occident s’avançava pel camí de la modernitat, els drets individuals i la ciència. En el camp de les humanitats, apostaven per una literatura i un art que s’apartés dels permanentment inalterats cànons confucianistes. A Diario de un demente, Lu Xun va elaborar un retrat angoixant d’aquesta societat tradicional, tot donant a entendre que calia deixar-la enrere per fer de la Xina un país democràtic, on es respectessin la llibertat individual i la igualtat entre homes i dones.

El boig de Diario de un demente és l’esperit individual alliberat, el tarat que en el fons hi veu més que els altres. L’única persona lúcida en una societat encegada per la tradició feudal, on ningú no es planteja els mals i tothom vol fer-los, i on aquests es justifiquen per la inèrcia del temps i la tradició. El pròleg del conte comença com moltes altres obres de la literatura: un personatge extern diu que ha trobat un document (en aquest cas, el diari del seu amic boig) i que simplement el reproduirà tal com l’ha rebut. Però hi ha un detall significant: el personatge extern explica que el seu amic sembla curat de la seva bogeria i s’ha fet funcionari del govern, el càrrec més alt dins del sistema feudal. Com en moltes altres històries, aquesta insinua que el sistema està capacitat per absorbir les seves pròpies desviacions.

L’any 1927, Lu Xun va ser proposat com a candidat al Premi Nobel de Literatura. Però ell va rebutjar la nominació, i en la seva justificació deixa entreveure el seu escepticisme respecte el caràcter dels xinesos:

To be honest, I don’t feel there’s anyone in China yet capable of getting a Nobel prize. Sweden had best ignore us, leave us out of it entirely. If it’s a case of yellow-skinned people deserving special treatment, it would have the contrary effect of encouraging false pride among the Chinese, leading them to think they’re on a par with great writers from other countries. The result would be disastrous.

Perquè l’obra de Lu Xun no només ataca un sistema, sinó també el caràcter de l’individu xinès. Cal recordar que Lu Xun va tenir una marcada relació de simpatia amb el partit comunista de Mao, malgrat que mai va militar-hi i que va morir el 1936, molt abans de l’arribada al poder dels rojos. (Un incís: la implicació entre modernitat i comunisme, els límits entre la il·lustració i barbàrie revolucionària donarien per un altre post i ens plantejarien una pregunta: pot ser la violenta revolució cultural de Mao, que apostava per destruir tot allò antic i relacionat amb el règim feudal, una expressió extrema de les crítiques antitradicionalistes de Lu Xun?)

El que sí que tenen a Xangai és un parc dedicat a Lu Xun. La tomba de l’escriptor és allà, amb inscripció de Mao Zedong inclosa. Font: SISU.

Aquesta posició política ens podria fer pensar que estem davant un escriptor sotmès a la retòrica marxista, ans al contrari. Als contes de Lu Xun, els camperols són tan estúpids i reaccionaris com els patrons i funcionaris: la lluita de classes no entén gaire d’intel·ligències. Les seves històries apel·len a un personatge individual amb una responsabilitat ètica de la qual no el lliura ni la societat ni la tradició. Però Lu Xun també vol exemplificar el caràcter xinès propi del feudalisme, sense treure ni un xic de responsabilitat als individus concrets. El millor exemple és La auténtica historia de AH Q (Kailas, 2014), un altre conte de Lu Xun on s’explica la vida d’aquest ésser menyspreable, brut i estúpid. L’obra és ironia contínua, i qui la llegeixi es preguntarà moltes vegades si és possible ser més idiota que el pobre AH Q. Aquest desgraciat representa l’”esquizofrènia” del caràcter xinès, basada en una absoluta i irracional submissió a la mentalitat d’esclau i una necessitat tirànica de dominar i menysprear els altres. El relat exposa tant aquesta dicotomia mental tirà-esclau com la hipocresia canviant del poble, que respecta, odia o idolatra AH Q segons els rumors que sent d’ell. 

Aquest menyspreu es remunta als dies en què Lu Xun estudiava medicina al Japó. Allà va veure una gran fotografia en què militars japonesos executaven un suposat espia de guerra xinès acusat d’haver passat informació als russos. A la imatge, desenes de xinesos s’amunteguen per tal de no perdre’s cap detall de l’afusellament públic del seu compatriota. Amb dents llargues i ulls de desig tenebrós. En aquell moment, Lu Xun va entendre que hi havia poca esperança. La auténtica historia de AH Q, en què el protagonista també mor afusellat, acaba així:

Naturalmente todos estuvieron de acuerdo en que AH Q había sido un mal hombre, la prueba de ello era que le habían fusilado; si no hubiera sido un mal hombre, ¿lo habrían fusilado? Pero la mayoría de opiniones en la ciudad fueron desfavorables, porque el fusilamiento no es un espectáculo que merezca tanto la pena como la decapitación. Y además había sido un culpable muy ridículo, porque había pasado por muchas calles sin cantar ni siquiera un verso de ópera. Le habían seguido por toda la ciudad para nada.

(Els dos contes citats els vaig llegir a la edició en castellà de la editorial Kailas, però podeu trobar Diario de un demente online aquí (també en anglès); i La auténtica historia de AH Q aquí (en aquest cas, només l’he trobat en anglès.)

També pot interessar-te...

  • 30
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, no, del, però, al

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

guia improbable per entendre la Xina

Quan no tens ni idea d’un tema, començar és fàcil. Qualsevol lectura et pot revelar coses noves, tot i que absorbeixes informació de manera acrítica perquè no pots comparar. Jo estic i estava en aquesta situació respecte a la Xina. Tinc quatre nocions de la seva història contemporània: sé qui són Mao, Deng i Xi, la Revolució Cultural i la de Tiananmen. Sé que la Xina és un potència econòmica i política, sota una espècie de dictadura biideologitzada (¿comunisme o capitalisme?) on el cel es veu poc i la contaminació es pot menjar amb cullera. És a dir, no en sé gaire res. Però ara tinc un camí més o menys difús sobre quins són els grans temes que he d’anar a buscar per entendre; he passat de ser un ignorant que no sabia res a un ignorant que veu més o menys en què és ignorant. I en dono les gràcies a Rafael Poch-De-Feliu i el seu llibre, La actualidad de China (Crítica, 2009).

Crec que el mèrit d’aquest llibre és deixar clar quins són els grans reptes de la Xina actual. Això és bastant gros, perquè estem parlant de l’única civilització mil·lenària que encara sobreviu (seria com si encara existís l’Imperi Egipci o l’Imperi Romà). Potser no ens resol tots els dubtes, potser no ens satisfà, però almenys sabem on enfocar la nostra mirada sobre la munió d’informació que ve d’aquest país.

lib-la-actualidad-de-china-978847423316 (1)

L’edició de Crítica.

En Rafael Poch és un periodista estrany: ha estat corresponsal de La Vanguardia a Rússia, Alemanya, França o la Xina, i sempre ha enfocat els temes i països lluny de l’ortodòxia periodística. El podríem qualificar de periodista revisionista, terme que en Relacions Internacionals serveix per classificar els historiadors que diuen que la Guerra Freda no va ser culpa de la Unió Soviètica, o no tant, i que els Estats Units van posar-hi un gra de sorra ben gran. Poch trasllada aquest anàlisi a la situació mundial actual i l’enfoca a la Xina, i ho fa amb una mirada heterodoxa que no està exempta de crítiques al model xinès (al llibre hi ha més pàgines crítiques que afalagadores), però que sap defugir els tòpics.

Per tranquil·litzar als lectors liberals: en Poch diu sense problemes que la Xina és una dictadura on es violen els drets humans i laborals. ”Però”. Molts podrien criticar aquest ”però”, que no és justificació sinó matís analític: qui vulgui llegir pamflets benintencionats segons els quals la Xina és un perill groc que xiscla molt, o una utopia roja de masturbació esquerranista, que busqui un altre blog i una altra lectura. Aquestes són les claus d’aquest assaig, La actualidad de China, un anàlisi seriós i estimulant sobre un país fascinant.

La Xina és comunista o capitalista?

Ni l’un li l’altre. Error. La Xina és un país que vol ser modern, i farà el que sigui per aconseguir-ho. Poch planteja que tant la utilització del comunisme o del capitalisme de lliure mercat va ser una elecció dels líders xinesos com a camí per a modernitzar el país. Xina va comprar el comunisme estalinista en un moment en què els països postcolonials el veien com el millor camí pel desenvolupament modern i efectiu. Anys després, va adonar-se de les limitacions d’aquest model i va apostar pel seu oposat, del qual també va treure bons resultats. La Xina és un país ple de milionaris que s’afilien al Partit Comunista, del qual depenen i al qual estan subordinats. A una entrevista a JotDown, Poch deia que «China es de los países mejor gobernados del mundo», una frase polèmica en la seva exaltació de la tecnocràcia. ¿La Xina és comunista o capitalista? La Xina és pragmàtica.

mao-communist-snake

Mao Tse Tung.

Dos mites: la Xina ferotge i la Xina econòmica

La Xina creix i es fa forta, però els seus veïns no li tenen por. Aquesta tesi de Poch intenta desmitificar la imatge dels xinesos com a projecte de potència imperial, a l’estil europeu, que vol conquerir i sotmetre l’Àsia i, si ens posem valents, el món. El periodista de La Vanguardia nega que la teoria d’”equilibris de poder” serveixi per explicar el model asiàtic de relacions internacionals: molts assajos comparen el creixement de l’Alemanya d’abans de la Primera Guerra Mundial amb el de la Xina actual. El resultat és que els estats més dèbils (que abans van ser el Regne Unit, França, Rússia… i ara podrien ser el Japó, Vietnam, Corea o Austràlia) s’aliarien contra la gran potència creixent que els podria arribar a dominar (abans l’Alemanya del Káiser Wilhelm II… ara la Xina postDeng Xiaoping). Poch nega aquest plantejament en base a estudis històrics de David Kang  i diversos acadèmics de l’escola japonesa:

La teoría convencional europea en materia de equilibrios de poder sirve para la tumultuosa historia europea, caracterizada por estados que compiten y guerrean sin cesar entre sí, pero no explica la situación de Asia. Allí, en el contexto de valores confucianos compartidos y de un sistema tributario que tenía más que ver con jerarquías que con verdadero dominio y ventaja económica, una China estable significó orden regional, y una China débil acarreó tiempos revueltos [es refereix a la Xina imperial]. En tiempo recientes, cuando China fue el enfermo de Asia, la región sufrió guerras, revoluciones y agresiones extranjeras.

En Asia oriental, los estados nacionales tienen una tradición históricamente anterior a la de los estados europeos, pero sus relaciones en los últimos quinientos años han sido diferentes, más estables, y mucho menos guerreras que la clásica situación europea, donde la norma fue estados nacionales compitiendo los unos con los otros bajo el denominador común de una tendencia general hacia su expansión geográfica.

(I que consti que jo sóc simpatitzant del realisme del balanç de poder, sinó no faria aquestes ressenyes.)

Vaig comentar-li aquest tema al Rafael Poch a través de diversos correus electrònics i em va posar en context el desplegament més potent de força marítima que està fent la Xina actualment en els mars que la rodegen. La seva teoria és que l’objectiu d’aquesta mostra de força és impedir ser “trepitjats” pels EUA en la seva àrea més propera. Això es deu, diu Poch, a que els estatunidencs estan intentant canviar la seva prioritat de política exterior (que fins ara havia estat l’Orient Mitjà, amb els costos i perills inútils que els hi ha suposat) per a fer un «pivot to Asia», és a dir, enfocar com a principal objectiu estratègic la contenció (je, je) de l’hegemonia xinesa en el món. Aquest «pivot», segons Poch, s’ha vist reflectit en un desplegament marítim estatunidenc més fort en el mar de la Xina, i la creació de bases militars a països veïns com Singapur, Filipines, Austràlia o Vietnam. El periodista em va deixar anar aquesta conclusió final:

El “creciente poder marítimo de China”, que es real, hay que ponerlo en su contexto. China solo tiene un portaaviones (el Liaoning) capaz de llevar 20 cazas con poco armamento y combustible (la nave no tiene catapultas de despegue, así que no pueden ir muy cargados en el despegue, lo que limita su radio de acción). Para hacerse una idea un portaaviones americano puede llevar entre 40 y 50 aparatos. Y Estados Unidos tiene 10 portaaviones (pronto 11) en la zona….

Lo mismo o cosas muy parecidas pueden argumentarse en submarinos y demás. Pero lo esencial es comprender que todo eso no está ocurriendo en el Golfo de México o frente a las costas de Estados Unidos, sino en su equivalente chino (o ruso). La simple realidad es que Washington quiere que Rusia y China acepten el mismo estatuto de vasallaje aceptado en Europa, Asia y Oceanía por países como el Reino Unido, Francia, Alemania, Japón o Australia, pero eso no va a suceder.”

L’altre mite que vol rebaixar aquest llibre és el de la magnitud del desenvolupament econòmic xinès. Poch explica que el seu PIB pot ser més gran que el de molts països occidentals, però que la Xina no és un estat desenvolupat i la seva posició en el món globalitzat és dèbil. És una economia en fase industrial (mentre que les nacions del primer món basen la major part de la seva economia en els serveis, és a dir, són postindustrials), té dependència de les exportacions, la seva investigació i inversió en alta tecnologia és molt escassa (i la majoria dominada per empreses estrangeres) i no té multinacionals que dominin el mercat mundial. Per això la Xina vol ser moderna: perquè és conscient de la seva debilitat.

1384155791658_1384155791658_r

Camperols xinesos.

Moderns i rurals?

El principal problema intern de la Xina es la gestió d’una població molt nombrosa amb molt poca terra cultivable, en un país on els camperols són majoria i no deixaran de ser-ho. Les ciutats xineses no poden absorbir la població rural del país (i és bo que no ho hagin fet: la Xina no pateix el problema de les grans barriades pobres, perilloses i insalubres de molts països d’Amèrica Llatina o de l’Àsia, on les promeses de modernitat urbana van atraure la massa camperola cap a la ciutat per deixar-la als marges en una situació desorganitzada, perillosa i perjudicial). La població camperola pot seguir vivint al camp gràcies a l’actual sistema de propietat, resultat de les reformes agràries de Mao i Deng: el primer va dividir les grans extensions feudals entre la gent, però imposant un règim de semi-esclavatge on quedaves adscrit a un tros de terra que havies de conrear de manera obligatòria, tot per alimentar la construcció d’una indústria nacional urbana. D’altra banda, Deng va atorgar el control privat d’aquestes parcel·les als camperols que les cultivaven, i va aconseguir que poguessin subsistir gràcies a la seva pròpia producció (i també  que en poguessin vendre una part), però no ha solucionat el gran problema de la divisió social entre dues classes: els obrers urbans privilegiats per l’acció modernitzadora del país i els camperols rurals que van haver d’alimentar la bèstia de carbó. Això s’ha traduït en una divisió del país entre un oest rural i pobre, on falten molts serveis bàsics, i un est industrial i urbà privilegiat.

Aquest fenomen dóna pas a una gran fornada de migrants que viatgen per buscar feina als grans feus industrials: normalment sol fer aquest pas un membre de la família, mentre que els altres pares, avis i germans es queden al camp i reben part dels ingressos que l’emigrant guanya a la ciutat. Són ciutadans de segona categoria amb treballs durs i penosos, els que normalment protagonitzen les notícies sobre accidents laborals però què mai no haurien pogut guanyar tants diners com ara. Aquest, segons Poch, serà el gran dilema a solucionar: reduir les desigualtats entre la ciutat i el camp en un país que sempre serà i només pot ser rural.

Punts calents: Tibet i Xinjiang

L’altre gran problema intern de la Xina es la seva integritat territorial i els conflictes ètnics de repressió a minories culturals. Tant al Tíbet com a Xinjiang (zona musulmana de la Xina on viu la minoria uigur) el govern ha realitzat una política de degradació de la cultura local que es va veure agreujada per la Revolució Cultural, amb destrucció de símbols religiosos o tradicionals locals (mesquites o temples budistes, per exemple) que eren considerats contrarevolucionaris per ser «del passat». Això es deu, segons Poch, a la prepotència cultural de la ètnia principal a Xina (els Han, el 90% del xinesos, també ètnia governant) respecte les minories que consideren més primitives i endarrerides. Aquesta actitud i una política de promoció de la immigració a aquestes zones no han ajudat a millorar la situació.

29torch-span-600

Protesta per la llibertat del Tibet a la India, l’any 2008 (c) Gurinder Osan, AP

Per una banda, en el cas del Tíbet, el govern xinès ha acusat constantment els activistes tibetans d’estar finançats per potències estrangeres (proclama certa, però que no treu el problema ètnic de fons) i de l’altra, el govern xinès ha barrejat el nacionalisme uigur musulmà amb branques terroristes jihadistes (que també n’hi ha). El govern xinès sempre ha cregut que si augmentava la modernització d’aquestes dues zones el problema es solucionaria. No ha estat així.

D’altre banda, Poch també fa una crítica de l’activisme tibetà, que s’ha mostrat inútil:

Los partidarios del Tíbet en Occidente, sus publicistas y ONG, ¿comprenden la complejidad de la situación? La mentalidad de una lucha maniquea entre “bien” y “mal” es particularmente inservible para enderezarla. “La lucha por un ‘Free Tíbet’ se ha convertido en una especie de cruzada.” El activismo tiende a verse como un éxito en sí mismo, mientras que la adopción de actitudes menos polarizantes es fácilmente denunciada como “traición”. El activismo es necesario. Sin presión de abajo nunca ha habido cambio social, pero hay que tener presente la absoluta imposibilidad de una independencia tibetana, menos aún en el marco del Gran Tíbet reclamado por el propio Dalái Lama. Pekín nunca dará a los tibetanos, que representan menos del 1 por 100 de la población en China, el control administrativo sobre una cuarta parte del territorio de la República Popular China.”

(Aquesta crítica de l’activisme inútil també l’aplica al cas de Birmània.)

Els veïns

Bona part del llibre està dedicat a analitzar els països que rodegen la Xina per la part oriental. Poch posa com a bons exemple de desenvolupament el casos de Vietnam i Mongòlia, mentre que situa com a països estancats en les seves pròpies dinàmiques negatives els casos de Birmània i Cambodja. Però els dos capítols més interessants són els dedicats a Corea del Nord i Japó. Poch explica la importància que té l’estabilitat nord-coreana per a la Xina: les seves províncies del nord tenen bona part de població coreana, i cal garantir la integritat i calma territorial. El periodista també dona anècdotes interessants sobre el règim més fosc del planeta, com quan va fer un passeig per la frontera entre Xina i Corea del Nord:

En el lugar más estricto de la frontera, en la ciudad de Changbai, donde la policía me retiene una hora por violar la prohibición de fotografiar la frontera en un ambiente de cordialidad en el que casi parece que los infractores sean ellos, las prostitutas norcoreanas de la ciudad norcoreana del otro lado, Heysan (los mismos tonos grises, los mismos retratos del ‘gran líder’ en los edificios oficiales, las mismas casas paupérrimas), atraviesan la línea [de frontera] regularmente para atender a los clientes chinos que las llaman por el teléfono móvil. La cobertura de la telefonía china alcanza al otra lado del río.

Poch també evita la postura còmoda de ridiculitzar el règim nord-coreà i els seus líders, i mostra que hi ha hagut una divisió del poder dintre del partit ens els últims temps. A l’entrevista ja citada de Jot Down explicava això:

Los líderes norcoreanos, los gobernantes asiáticos en general, suelen ser muy inteligentes. No son repúblicas bananeras, pueden ser tiranías tremendas, pero son gente que piensa las cosas. Han visto todo lo que ha ocurrido en Asia oriental, lo que ha pasado en China. Del mismo modo que los chinos vieron lo que pasaba en Hong Kong o Singapur; vieron cómo cambiaba la economía global y después de Mao hicieron lo que hicieron. Los norcoreanos no son diferentes en eso. Saben que deben cambiar y, de hecho, han llevado a cabo intentos, pero no pueden realizarlos mientras la situación geopolítica no cambie.

North-Korea-Border-Chines-002

Turistes fent-se fotos a la frontera entre la Xina i Corea del Nord.

L’altre gran analitzat és Japó. Poch elogia el model intern japonès, però diu que la seva política exterior és un desastre. Els japonesos, explica, tenen disputes territorials amb tots els seus veïns de la zona (sobretot per illes i control de recursos) a causa de la seva incapacitat de baixar del burro i intentar comprendre les demandes de l’altre. Un exemple d’aquesta manca d’empatia i intel·ligència política són les ofrenes anuals al santuari Yasukini, on hi ha enterrats criminals de guerra japonesos de la Segona Guerra Mundial i als que les autoritats fan ofrenes any rere any (imaginem, per un moment, l’equivalent europeu: és com si el govern alemany honorés anualment els jerarques nazis). Uns criminals de guerra que van organitzar massacres colonials contra els seus veïns, entre ells, la Xina. Una confrontació evitable, que enfanga un possible aprenentatge mutu entre aquests dos països:

[Japón] lo tiene que aprender todo de China en materia de política exterior; prudencia, paciencia, contención y sangre fría. En el orden interno, por el contrario, la convivencia japonesa, su eficacia y corrección, contiene enormes lecciones para China y para el mundo en general.

I per acabar, com en aquesta web es  parla de llibres, us deixo vuit recomanacions literàries de Rafael Poch:

- La vida y la muerte me están desgastando, de Mo Yan
- El sueño de la aldea Ding, de Yan Lianke 
- The plain of white deer, de Chen Zhongshi
- Totem Lobo, de Jiang Rong
- Un bárbaro en Asia, de Henry Michaux 
- The true story of Ah Q, de Xun Lu 
- The problem of China, de Bertrand Russell 
- El dolor de la guerra, de Bao Ninh

També pot interessar-te...

  • 50
    Deia Rafael Chirbes, durant una breu però intensa intervenció al Festivaletteratura, que en realitat l'únic tema que havia tractat com a novel·lista era el sentit de la vida (o el sentit de la mort). S'espolsava així  les etiquetes que l’han definit com a narrador de l'Espanya de l'especulació, la bombolla…
    Tags: no, és, ha, al, del, seva, y, més, però, rafael
  • 45
    El nom de Henry Kissinger porta, en molts casos, a pensar en les etapes més brutes i fosques de la Guerra Freda. La relació que va tenir amb el cop d'estat contra Salvador Allende a Xile i la seva etapa com a assessor del president Nixon durant la guerra del Vietnam…
    Tags: del, y, los, no, xina, més, china, és, però, al
  • 45
    “Cuando crees que ya eres capaz de distinguir el gótico del románico, vas y te mueres”. La vida com un continu fer i desfer, treball de dimonis, més aviat absurd, que acaba quan la cosa comença a posar-se bona. Tal ha estat el to emprat aquest matí per l'escriptor valencià Rafael Chirbes,…
    Tags: del, ha, és, més, no, y, al, aquest, rafael
  • 39
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, però, ha, del
  • 38
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: és, no, del, però, ha, al, més

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

Chaves Nogales, l’home que no va poder ser liberal

Molts de vosaltres coneixereu la tradició literària del Nou Periodisme; aquells reporters anglosaxons, ben vestits, que perseguien els seus objectius llibreta en mà per a després publicar bestsellers tant deliciosos com les novel·les de ficció. Jornalers de la paraula com Tom Wolfe o Gay Talese o les seves variants més esbojarrades, Truman Capote o Hunter S. Thompson. Per sorprenent que sembli, tota aquesta tradició nord-americana va tenir un paral·lelisme a l’Espanya de principis del segle XX. Barcelona, Madrid o Sevilla van donar els seus propis Wolfes o Capotes: es deien Gaziel, Pla, Polo, Camba o González Ruano. No tenien cap mena de relació amb el Nou Periodisme, però van aconseguir el mateix objectiu: fer embadalir als lectors amb històries reals i ben escrites.

Avui parlem del cas de Manuel Chaves Nogales, un sevillà que va escriure sobre la revolució russa i el feixisme alemany mentre donava la volta a Europa en avioneta; un liberal que va ser amic íntim del president republicà Manuel Azaña i que va relatar la revolució a Astúries i la guerra de l’Ifni; un maçó que va exiliar-se a França durant la Guerra Civil per a acabar sent perseguit per la Gestapo. Abans que res, però, Chaves Nogales va ser un reporter: va deixar les seves aventures per escrit i va consagrar-se com un dels millors prosistes de l’època, com un gran exemple del periodisme democràtic i liberal espanyol del segle XX. Gran relator de l’Europa de la modernitat, el feixisme i la revolució, Chaves Nogales va caure en l’oblit a causa de la repressió franquista i els seus subproductes bastards de la Transició.

chaves nogales foto

Manuel Chaves Nogales

Nascut a Sevilla, el jove Chaves entrà en contacte amb la premsa local escrivint articles per diaris sevillans i fent incursions a la redacció d’El Liberal, on treballaven el seu pare i el seu oncle. Aquells contactes familiars de joventut serien el seu referent pel que fa la pràctica periodística, a més d’introduir-lo als ambients il·lustrats espanyols a través de la maçoneria. Als cercles maçons, Chaves sentiria a parlar de conceptes com el republicanisme, l’anticlericalisme o la llibertat de drets; ell mateix s’acabaria unint a la lògia utilitzant el pseudònim de Larra. Aquest fet tindria un ressò anys després; Larra, el periodista madrileny a qui Chaves tant admirava, ja va dir en el seu moment que “ser liberal en España es ser un exiliado en potencia”.

La modernització periodística d’inicis del segle XX feia tard a Sevilla, on predominava un estil localista i folklòric. Potser per això Chaves va ser un nòmada tota la vida, venent la seva ploma de ciutat en ciutat. L’any 1924 es va traslladar a Madrid, on va passar a ser redactor d’El Heraldo de Madrid. Diari d’esquerres profundament republicà, l’Heraldo havia de sortejar com podia la censura del dictador espanyol Primo de Rivera; era una època difícil per a reportatges crítics que anessin més enllà del costumisme banal. El mateix dictador va prohibir personalment la publicació d’un reportatge de Chaves Nogales sobre els exiliats polítics i immigrants econòmics espanyols al sud França, zona que el periodista havia recorregut per a recopilar multitud de testimonis.

Durant els seus dies l’Heraldo, Chaves Nogales va entrenar-se en el periodisme d’acció, la vella pràctica d’anar al lloc dels fets i explicar el món en format crònica. La seva curiositat natural va portar-lo a fer una sèrie de viatges en avió, una innovació de l’època que a més va ajudar-lo a moure’s com a corresponsal arreu d’Europa. Les portades de l’Heraldo van omplir-se de les seves cròniques sobre els primers viatges en aquest mitjà de transport fascinant. Una peça destacable fou el seu perfil de Ruth Elder, l’heroica aviadora nord-americana que gairebé perd la vida en un vol transatlàntic d’Estats Units a Portugal.

elder_2_500

L’aviadora Ruth Elder, de qui Chaves Nogales escrigué un perfil a l’Heraldo de Madrid.

Aquests vols van resultar ser l’excusa perfecta per a recórrer el vell continent. L’any 1928, Chaves Nogales es va oferir a enviar cròniques des de tots els punts possibles d’Europa, una aposta atrevida que encaixava perfectament amb el caràcter innovador de l’Heraldo. Així ho resumia César González Ruano, company de redacció de Chaves:

Recuerdo que se anunció a bombo y platillo la vuelta a Europa en avión de Chaves Nogales. Fontdevila, para esta vuelta a Europa, le dio a su redactor jefe delante de mí quinientas pesetas. Chaves, rascándose la cabeza a través de aquellas ondas y remolinos de su pelo castaño, protestó tímidamente: -Con esto llego a París, y quizás hasta Londres, pero… -¿Y para qué lleva usted un carnet de ‘El Heraldo’? No me va usted a decir que no sabe pedir dinero en las embajadas y en los consulados ¿verdad? Y Chaves se fue con las quinientas pesetas. Este era el temple golfo y eficaz de ‘El Heraldo’.

El resultat d’aquest viatge de tres mesos, que va començar l’agost del 1928, són 26 cròniques des de diversos punts d’Europa. Chaves Nogales va veure el desenvolupament de la Unió Soviètica, va presenciar la gestació dels feixismes al vell continent. La ruta també va tenir els seus entrebancs; quan l’avió es va perdre en un lloc indefinit del Caucas, Chaves va enviar un irònic telegrama de socors a la redacció:

Desde el fondo de una aldea del Cáucaso donde me encuentro perdido, casi sin dinero y casi sin esperanza de encontrar la salida, os envío un abrazo. Estoy en la aldea de Svorovska frente al Elbrús, a ver si algún geógrafo de la redacción da conmigo.

La recopilació de totes aquests cròniques va ser la matèria prima d’un dels seus primers llibres: La vuelta a Europa en avión (Libros del Asteroide, 2012).

_visd_0000JPG0143U

A dia d’avui, Libros del Asteroide ha publicat sis obres de Manuel Chaves Nogales.

En els seus reportatges, Chaves maneja un estil molt semblant al de Pío Baroja, amb qui va establir una forta amistat. Com Baroja, el sevillà preferia l’acció de la novel·la a l’estil purament descriptiu: per ell el periodisme era una autèntica tasca intel·lectual, al nivell de la feina dels novel·listes però amb més compromís públic. El llenguatge havia d’arribar a tothom, exposant els fets forma senzilla i amb detalls i anècdotes il·lustratives. Tot plegat havia d’anar acompanyat de dades polítiques i històriques que, sense fer perdre interès en la història, teixissin un relat de fons on hi hagués una anàlisi política de la situació.

A més de treballar per l’Heraldo, Chaves Nogales col·laborava regularment amb la revista Estampa, publicació dirigida a una audiència femenina culta i moderna. Molts d’aquests reportatges i cròniques per entregues van ser posteriorment recopilats en llibres i passarien a ser la seva obra més reconeguda. Un bon exemple és Lo que ha quedado del imperio de los zares (Renacimiento, 2011), una sèrie d’entrevistes als grans derrotats de la Revolució Russa exiliats a París: el cosí de Nicolau II, el líder polític rus Kerenski, la filla de Tolstoi, la novel·lista Irène Némirovsky, etc. Un altre llibre relacionat amb la Revolució Russa va ser El maestro Juan Martínez que estaba allí (Libros del Asteroide, 2013). Aquí, Chaves elabora un llarg perfil del ballarí de flamenc Juan Martínez, que estava actuant a la cort del tsar quan va esclatar la revolta i que li serveix de pretext per a narrar els fets amb tota la seva cruesa.

Mentrestant, a Espanya es produiria una altra revolució. La Segona República Espanyola, de la que Chaves Nogales seria un gran defensor, esdevindria el somni frustrat del model liberal i democràtic somniat pel periodista. Les úniques imatges en moviment que existeixen de Chaves Nogales tenen una forta càrrega simbòlica: se’l veu aplaudint fervorosament a Niceto Alcalá-Zamora, primer president de la Segona República Espanyola, el 14 d’abril del 1931, dia en què es va proclamar el nou règim democràtic.

PROCLMACION-II-REPUBLICA

Celebració de la proclamació de la Segona República a Madrid, l’any 1931.

Aquesta explosió política, que va enamorar Chaves, va coincidir amb una nova etapa professional: el sevillà va esdevenir subdirector del nou diari Ahora, on va treballar fins al final de la Guerra Civil. Aquesta nova publicació casava bé amb les idees polítiques de Chaves: el diari es definia com a liberal i conservador, en el sentit que recolzava el manteniment de la nova república democràtica sempre que no es desviés cap a totalitarismes feixistes o bolxevics; en termes econòmics es definia com a liberal. Periodísticament, prenia com a referent el periodisme anglosaxó i apostava per maneres de fer modernes i atractives pel públic.

Una relació que va marcar profundament a Chaves durant la República va ser la que va mantenir amb el polític Manuel Azaña. La seva amistat era àmpliament coneguda; més d’una vegada Azaña va demanar recolzament públic a Chaves en episodis crítics pel Govern, com en l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia català o en els fets de Casas Viejas, on el govern va reprimir brutalment una insurrecció anarquista a Andalusia. El recolzament obert a Azaña, un polític allunyat dels extremismes que assetjaven Europa, era coherent amb la línia editorial del diari.

A l’Ahora, Chaves va cobrir moments tensos com la Revolució de l’octubre de 1934 a Astúries, a més d’entrevistar molts personatges i seguir treballant de corresponsal internacional. Partint d’un recorregut per Alemanya i Itàlia que va fer guiat per Eugeni Xammar, Chaves va escriure «Cómo se vive en los países del régimen fascista»; allà advertia sobre la situació totalitària i antisemita d’aquests països i de com aquesta s’estava infiltrant a Espanya a través d’organitzacions com la Falange o les JONS. Aquest viatge seria fatal per a Chaves: la Gestapo va prendre nota de la seva actitud antinazi, fet que tindria les seves conseqüències en el futur proper.

Tota aquesta activitat no va impedir que seguís col·laborant a l’Estampa amb reportatges llargs per entregues. Allà va publicar una de les seves obres més valorades, on tornava a perfilar un personatge per explicar la situació d’Espanya: aquest cop li tocà al torero Juan Belmonte, amic íntim de Chaves, del que va escriure el perfil biogràfic Juan Belmonte, matador de toros (Libros del Asteroide, 2013). Chaves havia conegut el torero en les seves tertúlies iniciàtiques per Madrid, i va veure-hi una figura exemplar dels valors liberals que ell defensava.

El llibre també ha estat editat per Alianza, però l’última edició és d’Asteroide.

La irrupció de la Guerra Civil va ser un fet cabdal en la vida de Chaves. Just abans del cop militar, l’Ahora va condemnar l’assassinat del tinent Castillo i el de Calvo Sotelo (amb les seves dues fotografies ocupant la primera plana), tot reafirmant la seva defensa del règim republicà. En un editorial titulat «Frente a la subversión», el mitjà reafirmava el seu recolzament al govern d’esquerres escollit democràticament:

La victoria obtenida en las urnas por el Frente Popular es un hecho demasiado reciente para que nadie trate de olvidarlo, cuanto menos pretender por la fuerza derogar su lícita vigencia.
La violencia como norma de actuación política ha merecido siempre, a través de los más diversos y apasionantes avatares políticos, nuestra más enérgica repulsa. Desde nuestra posición, netamente conservadora, nos incumbe en el día de hoy ratificar esa convicción fundada en principios estrictamente liberales y democráticos.

Amb la guerra ja en marxa, l’Ahora va patir el mateix destí que la majoria de mitjans del bàndol republicà: la col·lectivització de la premsa sota control obrer. La CNT va ser el sindicat amb més pes en la reconversió del diari, i Chaves va haver de fer molta pressió per evitar que el convertissin en un òrgan de propaganda. Va aconseguir que els anarcosindicalistes el mantinguessin com a director, però això no va impedir que hagués d’acomiadar diversos col·laboradors de tendències més conservadores. Així explica el periodista aquest procés:

Cuando estalló la guerra civil, me quedé en mi puesto cumpliendo mi deber profesional. Un consejo obrero, formado por delegados de los talleres, desposeyó al propietario de la empresa periodística en que yo trabajaba y se atribuyó sus funciones. Yo, que no había sido en mi vida revolucionario, ni tengo ninguna simpatía por la dictadura del proletariado, me encontré en pleno régimen soviético. Me puse entonces al servicio de los obreros como antes lo había estado a las órdenes del capitalista, es decir, siendo leal con ellos y conmigo mismo. Hice constar mi falta de convicción revolucionaria y mi protesta contra todas las dictaduras, incluso la del proletariado, y me comprometí únicamente a defender la causa del pueblo contra el fascismo y los militares sublevados. Me convertí en el ‘camarada director’, y puedo decir que durante los meses de la guerra que estuve en Madrid, al frente de un periódico gubernamental que llegó a alcanzar la máxima tirada de la prensa republicana, nadie me molestó por mi falta de espíritu revolucionario, ni por mi condición de ‘pequeñoburgués liberal’, de la que no renegué jamás. Vi entonces convertirse en comunistas fervorosos a muchos reaccionarios y en anarquistas terribles a muchos burgueses acomodados. La guerra y el miedo lo justificaban todo.

Durant tota la guerra, Chaves va ser un gran defensor del bàndol republicà. Reconeixia com a autoritat legítima el govern escollit de Manuel Azaña, i mirava amb por i desconfiança el poder que anaven adquirint anarquistes i comunistes. En aquesta etapa va publicar La defensa de MadridA sangre y fuego (Libros del Asteroide, 2013), una sèrie de nou cròniques que relataven amb cruesa la vida i les lluites de la Guerra Civil. La narrativització de Chaves és de gran qualitat i, a més, hi ha l’afegit del pròleg que va escriure per aquest llibre, on descrivia la seva concepció d’ell mateix i del seu ofici:

Yo era eso que los sociólogos llaman un pequeño burgués liberal, ciudadano de una República democrática y parlamentaria (…) Ganaba mi pan y mi libertad con una relativa holgura, confeccionando periódicos y escribiendo artículos, reportajes, biografías, cuentos y novelas, con los que me hacia la ilusión de avivar el espíritu de mis compatriotas y suscitar en ellos el interés por los grandes temas de nuestro tiempo.

La seva permanència a Espanya va durar tant com va durar el govern legítim del bàndol republicà. Quan el govern d’Azaña va abandonar Madrid, Chaves el va seguir fins  la frontera francesa. D’acord amb la seva ideologia liberal, a Espanya ja no quedava res per a defensar: la guerra la guanyarien o comunistes o feixistes. Però la decisió de marxar no va ser només qüestió de principis: sense la protecció d’Azaña a la zona roja perillava tant la seva seguretat com la de la seva família. D’altra banda, la seva coneguda amistat amb Azaña era una taca negra pel bàndol nacional. Així ho explicava el propi Chaves:

De mi pequeña experiencia personal puedo decir que un hombre como yo por insignificante que fuese había contraído méritos bastantes para haber sido fusilado por los unos y por los otros. Me consta por confidencias fidedignas que, aún antes de que comenzase la guerra civil, un grupo fascista de Madrid había tomado el acuerdo, perfectamente reglamentario, de proceder a mi asesinato como una de las medidas preventivas que había que adoptar contra el posible triunfo de la revolución social, sin perjuicio de que los revolucionarios, anarquistas o comunistas considerasen por su parte que yo era perfectamente fusilable.

Un liberal no podia sobreviure a España: el presagi de Larra s’havia complert. La família Chaves es va traslladar a París —en aquesta ciutat d’exiliats on, irònicament, el periodista havia entrevistat a totes aquelles personalitats russes que fugien de la revolució bolxevic. Per a guanyar-se el pa, Chaves va començar a col·laborar amb diverses publicacions llatinoamericanes, a més de treballar per alguns diaris francesos i anglesos. Tanmateix, hi havia una ombra que esperava la oportunitat de tirar-se sobre el periodista republicà: els serveis de la Gestapo, que ja havien fixat a Chaves durant la seva cobertura de l’Alemanya nazi, el tenien a les llistes de refugiats polítics destinats als camps d’extermini.

L’última edició d’aquest llibre, també d’Asteroide.

La Segona Guerra Mundial no es va fer esperar, ni tampoc la capitulació de França davant l’invasor  nazi —un fet que el periodista va descriure al llibre La agonía de Francia (Libros del Asteroide, 2012). Conscient del perill imminent, Chaves va enviar la seva família cap a Andalusia, ja sota règim franquista. Ell, cara coneguda i exiliat permanent, va ser dels pocs refugiats que va aconseguir autorització per fugir a Anglaterra. Chaves arribava al país model, al periodisme dels seus somnis, mentre la seva família s’esquinçava i Europa queia sota les flames del nazisme.

Un cop a Londres, Chaves va tornar a buscar una manera de sobreviure com a periodista. Un dels seus contactes li va oferir coordinar la Atlantic Pacific Press Agency, que s’encarregava de difondre informació sobre la guerra als països de Amèrica Llatina. En part duia a terme una tasca propagandística, a més de coordinar la informació de les ambaixades llatinoamericanes al Regne Unit. Li agradava el nou ambient que el rodejava, del que sempre havia estat un admirador confés:

Inglaterra es ‘el’ lugar en el mundo para Chaves Nogales. Le hubiera gustado ejercer el periodismo con plenos frutos en Inglaterra. Le gustaba cómo se hacía el periodismo allí. Le gustaba hasta cómo se leían los periódicos. Este episodio que contaba Pilar de la gente que lee el periódico y lo deja en el tren para que lo lean otros. Le gustaba cómo eran los ingleses. Su manera de entender, por ejemplo, la separación entre lo privado y lo público, su acercamiento a los temas religiosos… Le gustaba prácticamente todo de Inglaterra.

Mesos després, Chaves va crear una nova agència que faria una funció similar a la Atlantic Pacific: l’Agencia Manuel Chaves Nogales. Al mateix temps, va iniciar algunes col·laboracions amb la BBC. Tot plegat, un projecte que anava ca a bon port però que es va veure tallat d’arrel de forma inesperada: Manuel Chaves Nogales va morir a Londres el 8 de maig de 1944. Les causes de la mort van ser una dilatació aguda de l’estómac, peritonitis, jejunostomia i sarcoma. En menys d’un mes les tropes aliades realitzaven el Desembarcament de Normandia, l’inici de la derrota nazi i l’alliberament d’Europa. Chaves mai no ho va poder veure.

Més de setanta anys després, les obres de Chaves segueixen rondant per les llibreries; a casa nostra, l’índex de reedicions l’encapçala Libros del Asteroide. L’escriptor Jorge Martínez Reverte l’ha qualificat com «el mejor periodista español que ha habido en el siglo XX» i el també novel·lista Antonio Muñoz Molina ha comparat la seva profunditat moral amb la de literats com George Orwell, Vassili Grossman, Stefan Zweig o Albert Camus. Potser Chaves és el símbol d’un desencant deliciós: l’home que no va poder ser liberal i que va haver de fugir de Franco i la Gestapo però que, per sort nostra, va deixar el seu desencís per escrit. Per tal que ens arribi tant el periodista com l’home.

 (Nota: tota la informació biogràfica i cronològica està treta de la excel·lent biografia feta per María Isabel Cintas i titulada Chaves Nogales. El oficio de contar, i no ha estat constantment citada per no interrompre la lectura del text)

També pot interessar-te...

  • 43
    Estem molt orgulloses d'anunciar que, a partir d'ara, tindrem una nova col·laboradora de luxe: es tracta de l'Alexandra Chaves, que aquest mes de gener exposa les seves obres a La Santa Pintada. De fet, és gràcies a la seva invitació que fa unes setmanes vam poder organitzar els primers actes…
    Tags: del, chaves, al, y, seva
  • 35
    Els novel·listes no li deuen res a ningú, a banda de Cervantes Milan Kundera -Vos sos la mujer araña, que atrapa a los hombres en su tela -Qué lindo! Eso sí me gusta El beso de la mujer araña (1976), novel·la-hit de l'argentí Manuel Puig, és una mostra excelsa de…
    Tags: del, no, més, manuel
  • 31
    El nom de Henry Kissinger porta, en molts casos, a pensar en les etapes més brutes i fosques de la Guerra Freda. La relació que va tenir amb el cop d'estat contra Salvador Allende a Xile i la seva etapa com a assessor del president Nixon durant la guerra del Vietnam…
    Tags: del, y, los, no, més, al
  • 30
    Alberto Arce no escriu en pijama. Hi ha altres periodistes que sí, com Manuel Jabois, que ha escrit el pròleg de Novato en nota roja (Libros del K.O., 2015), el llibre on Arce explica la seva etapa de dos anys com l'únic corresponsal estranger a Hondures. ''En las universidades y…
    Tags: no, y, del, al, més, los, seva

Leave a Comment

Filed under Perfils

Kaplan, o per què les fronteres importen

És irònic trobar un llibre que diu que les fronteres importen en un país on les fronteres importen. És irònic perquè trobar-lo a la resta del món occidental seria provocatiu, mentre que a Israel és una realitat avorrida i assumida. Vaig trobar Eastward to Tartary a una llibreria de vell de la part oest de Jerusalem, la meitat jueva d’una ciutat partida en dos. L’autor, Robert D. Kaplan, hi proposa un recorregut a l’estil d’un llibre de viatges pels Balcans i part de l’Orient Mitjà. La lectura ofereix descripcions que copsen l’essència de les nacions, dades històriques necessàries i entrevistes amb personalitats clau que analitzen la línia del temps amb la paciència de la distància; s’hi barregen veus tan distants com la d’un dels excaps del Partit Comunista romanès que va manar executar a Ceauşescu o el discurs pessimista del príncep de Jordània. Per sobre d’això, l’autor obre la constatació empírica que creuar una simple frontera pot implicar travessar dos mons, i que la globalització no és aquella onada imparable i homogeneïtzadora que havia de derruir murs entre nacions.

L’edició de Vintage Books.

Vaig constatar que Kaplan tenia raó —que les fronteres segueixen important— un parell de dies després. Era un matí de dissabte a la part jueva de Jerusalem, que romania silenciosa i apagada per la celebració del dia sagrat del shabbat. Les botigues estaven tancades, el transport públic no operava i homes vestits a la manera ultraortodoxa passejaven en un silenci concentrat. Per agafar un autobús cap a Hebron vaig haver de creuar cap a Jerusalem Est, la part àrab de la ciutat. Els carrers estaven pitjor asfaltats i tot plegat brutejava. L’ambient era del tot oposat: el mercat ocupava mitja avinguda, les fruites lluents i podrides s’escampaven en vagons de fusta i els venedors no paraven de cridar i descarregar mercaderies en un caos humà que mai no havia vist a la part jueva de la ciutat. Una prova més que pocs metres de distància poden separar dos mons de la manera més descarada i xocant.

Robert D. Kaplan va passar un parell d’anys de la seva joventut vivint a Israel. D’origen estatunidenc, va decidir marxar cap a l’oasi sionista per fer el servei militar —el seu cognom és habitual a la comunitat jueva—, veure món i guanyar alguns diners. El seu objectiu era viatjar: ha estat el que ha fet fins ara. Recórrer món també va fer que, mentre vagava per Atenes, conegués una jove noia grega que acabaria sent la seva dona. La descripció en base del viatge ha estat el fonament de la obra literària de Kaplan, entre el periodisme i l’assaig polític. Eastward to Tartary deixa entreveure que el punt —la ciutat, el poble, la muntanya— no sempre és el més important per entendre un país, sinó que moltes vegades la línia —el camí i els canvis que s’observen al anar d’un punt a un altre— ofereix els detalls que més poden arribar a enlluernar respecte la gradació de realitats:

Volar d’un lloc a un altre genera abstraccions, mentre que el viatge per terra ofereix una trobada cara a cara amb les realitats més bàsiques, fins i tot aquelles incòmodes. Prefereixo viatjar en vagons de segona classe i dormir a hotels barats. Així és com vaig viure i viatjar quan tenia vint anys, quan no tenia quasi diners ni manera de conèixer els caps d’estat, diplomàtics, homes de negocis o intel·lectuals. Ara tinc més contactes i una mica més de diners, però encara prefereixo el tren o l’autobús per sobre de l’avió: em permeten anar entenent.

Kaplan fa més política que literatura, perquè posa l’incís en la diferència històrica més que en el comú de la naturalesa humana. El llibre està ple de mirades cap al futur, d’entre les quals destaquen les fatals prediccions sobre l’horitzó de Síria, com la d’un periodista libanès que als anys noranta preveia el següent: “Règims com el siri han tingut èxit no només destruint les seves pròpies societats, sinó destruint qualsevol alternativa a aquestes mateixes. Com que cap alternativa pot sobreviure, l’elecció serà entre el control total o el caos total”. És a dir, entre Bashar Al-Assad o l’Estat Islàmic.

Robert D. Kaplan tal  com es deixa veure a la foto del seu compte de Twitter.

La història recorre el llibre i un dels seus participants destacats és Stalin. Entendre que l’antic dictador soviètic es considerava a si mateix “asiàtic” és entendre una mica més el per què de la brutalitat descarnada de les seves accions. Kaplan troba un eco entre la tradició assíria i mesopotàmica de l’Edat Antiga i els gulags massius, “l’ús monumental del terror, la grandesa del culte a la personalitat, i la utilització de mà d’obra presonera per fer camps de treball gegants”. La història i la geografia són corrents molt forts que fan entendre el destí de moltes nacions. Entre elles es troben homes excepcionals que neden en les contradiccions del que és humà:

‘El meu pare’ —em va explicar l’intel·lectual georgià Rondeli— ’tenia un amic, un actor prominent anomenat Spartak Bargashvili a qui Stalin va convidar al Kremlin. Spartak va seure ben de nit amb Stalin, mentre bevien vodka i parlaven georgià. Més tard, Spartak va voler marxar, però Stalin no el deixava. Finalment, va poder anar-se’n. A la porta, Stalin li va dir: “Vine a viure aquí amb mi. No tinc ningú amb qui parlar”. Stalin, em va explicar Spartak, l’estava mirant amb els ulls d’un nen.’

Les distàncies de l’espai i el temps —per tant, de la geografia i la història— no només canvien la política sinó també les cosmovisions i, per tant, l’espiritualitat i la idea de com s’arrela el món. Fa poc una amiga va tornar de Roma i em va explicar que al Vaticà no va poder pensar ni un sol segon en Déu. El paisatge, em va dir, estava carregat d’obres d’art, i per tant d’humanisme i més humanisme. Cap al final d’Eastward to Tartary, Kaplan descriu un sacerdot d’Armènia que d’alguna manera respon a l’observació de la meva amiga. L’autor entra a una església armènia de parets fosques, il·luminada per escasses espelmes i amb una única imatge sagrada petita i humil al fons. El sacerdot se li apropa i li diu a cau d’orella: “Entre les flames i la foscor dels murs et tornes part del misteri. Aquí no estàs distret ni oprimit per l’art. No em tornis a parlar, només observa!”.

L’obra de Kaplan és un manual empíric de reflexió realista. Anys més tard, el mateix autor publicarà l’assaig La venganza de la geografía, on dialoga amb autors del passat per entendre com són de determinants la història i la geografia en el futur de les nacions. Que el lliure albir no és tan evident, i que hi ha corrents més forts que la voluntat dels individus. Finalment, Kaplan també fa una petita oda a la solitud, aquella fidel i clarivident companya que passeja amb nosaltres pels camins: “No hi ha res més màgic que viatjar sol, sense amics i col·legues que condicionin l’opinió pròpia. És la autèntica soledat la que fa que el viatge valgui la pena: per aïllar-se amb les forces de la història, amb només els paisatges i els llibres com a guies”. El punt és el descans de trobada: la línia és la prova de la soledat.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes