Author Archives: Irene Pujadas

Sylvia Plath, matar els pares

Que l’obra de Sylvia Plath és molt indeslligable de la seva vida és un fet evident, i l’evidència la constitueixen la quantitat desaforada de biografies que s’han escrit sobre ella. Mai –o poques vegades– la llegenda construïda al voltant d’un escriptor ha generat quantitats tan ingents de literatura (sovint barata). Biografies, inculpacions, teories conspiratòries: com més es busca, més es descobreix que hi ha una part del món consagrada a entendre Sylvia Plath, a treure’n l’entrellat. Nascuda el 1932 a Boston, Massachusetts, podria dir-se que la nord-americana és especialment coneguda per tres coses: la seva relació amb el també poeta britànic Ted Hughes, el poemari Ariel i el seu suïcidi, l’11 de febrer del 1963.

banner_sylvia plath flickr

Nascuda el 1932 als Estats Units, Plath va passar gran part de la seva vida a Anglaterra.

El volum de biografies que s’ha generat sobre Plath i la quantitat de crítics i coneguts que s’han dedicat a buscar culpables de la seva mort és una cosa esperpèntica, fora de sèrie, que frega i es refrega en el morbo. Tot i que hi ha llibres que culpen Plath o que prefereixen no posicionar-se, domina la narrativa en què Ted Hughes és el botxí (va anar-se’n amb una altra dona) i Plath és la víctima. Sigui com sigui, un dels motius que han generat el “mite Plath” és el contrast entre el que s’ha anomenat els seus alter egos: d’una banda la perfecta mare nord-americana, creadora de versos treballats però massa emmotllats; de l’altra, l’agressivitat i la força violenta de la creadora d’Ariel, el seu poemari més emblemàtic, escrit mig any abans que decidís suïcidar-se. Aquesta contradicció és el que encén les alarmes i arqueja les celles d’acadèmics i aficionats: necessitem entendre-la, encasellar-la, explicar-la. A La mujer en silencio (biografia de Plath i alhora tractat sobre la més que dubtosa ètica de les biografies), la periodista Janet Malcolm ho resumeix així:

El modo en que la niña “bien alimentada y rubia en Estados Unidos” se convirtió en la mujer delgada y blanca en Europa, que escribió poemas como “Señora Lázaro” y “Papaíto” y “Filo”, sigue siendo un enigma de la historia literaria; un enigma que está en el núcleo de la urgencia nerviosa que impulsa la empresa biográfica de Plath, y de la fascinación que la leyenda de Plath ejerce sobre nuestra imaginación.

Aquesta tendència de llegir Plath només en clau biogràfica ha fet ombra, també, a lectures més dignes de la seva obra. El cas més paradigmàtic és el dels poemes d’Ariel, que alguns acadèmics han llegit quasi com el viratge demoníac de la poetessa, desesperada davant l’abandonament del seu marit. Sigui com sigui, Plath (i els poetes en general) mereixen presumpció d’innocència: el dolor dels seus poemes no ha de ser sempre el seu, els pares dels seus poemes no han de ser únicament els seus pares, els jos poètics no han de ser realment i exclusivament ells. “Daddy” és un dels exemples paradigmàtics de la confusió permanent entre jo poètic i autor i la mania d’encasellar Plath als límits de la poesia confessional. Clicant la imatge de sota, es pot sentir Plath recitant Daddy:

MTE4MDAzNDEwNjU4NzU2MTEw

Aquí, Plath recitant “Daddy”: https://www.youtube.com/watch?v=_hz1ar58BIM.

Ràpid i corrents, “Daddy” s’ha interpretat com un poema de Plath sobre el seu pare: l’evidència del títol ens ajuda, i diverses línies del poema també. “You died before I had time-”, per exemple: el pare de Plath va morir quan ella tenia 8 anys, de diabetis; evidentment, la seva mort va deixar-li una petjada increïble. O “You stand at the blackboard, daddy, / In the picture I have of you”, ja que hi ha una fotografia del pare de Plath en què surt exactament així. Que la menció del pare real hi és no ho negarem. Ara bé, això implicaria una conseqüència que no estem disposats a acceptar tan ràpid: reduir un tros de poema com aquest a una mera equació biogràfica, a una justificació del propi dolor. A més a més, Plath menciona l’Holocaust: hi ha uns versos del poema en què s’equipara a una jueva transportada en tren cap a Auschwitz, en què afirma que “I may well be a Jew”. Aclarim-ho: sembla que Plath no tenia absolutament res de jueu. El seu pare era alemany, sí, però la seva menció de l’Holocaust no parteix de cap experiència personal. Però és per aquesta alineació d’astres (la idea que la seva poesia és biogràfica i les mencions a l’Holocaust) que sovint s’ha criticat que Plath s’”apropia” de l’Holocaust per parlar del seu propi dolor. 

Si ens hi fixem amb més calma, veiem que el poema comença amb un jo poètic que s’ha alliberat d’una sabata (una peça que limita la nostra capacitat de caminar lliures) que ha portat durant trenta anys, que era ben bé l’edat de Plath. Parla d’un pare que ha hagut de matar i el personifica com una figura quasi divina, feixuga, autoritària, i afirma que abans pregava per recuperar-lo. Però això era abans, i el primer sospir de venjança el diu en alemany: “ach, du”, que és com un “ai, tu”, com un sospir d’estar-ne fart i de tedi vital. Les imatges de l’Holocaust arriben amb el canvi d’escenari de la tercera estrofa: ens traslladem a un poble de Polònia arrasat per les guerres, un poble qualsevol i irrastrejable del qual procediria el pare en qüestió. La pèrdua d’identitat del jo poètic es demostra en la seva incapacitat per comunicar-se (“The tongue stuck in my jaw”), i la llengua se li encasta al paladar com si s’enganxés en un parany de filats, aquelles imatges dels murs de filats de llocs poc recomanables. Atenció a la potència de la imatge: la llengua encastada als filats com a metàfora subjectiva d’un jo poètic que només pot balbucejar “ich, ich, ich, ich” (que vol dir “jo”).

ArielPlath

La primera edició d’”Ariel”, publicada l’any 1965 per Faber & Faber.

A mesura que avança el poema, la figura del pare s’identifica amb la d’un nazi (“I thought every German was you”) i el jo poètic, indefens i submís, s’iguala a la figura del jueu (“I think I may well be a Jew”). L’ús de l’Holocaust, d’una banda, serveix per teixir un imaginari incòmode de la relació amor-odi amb el pare, i aquí el pare no cal que sigui de relació sanguínia. Pot ser el mestre, la generació anterior, la societat, l’autoritat. A fi de comptes, aquesta relació d’admiració i destrucció que s’ha creat entre generacions (o entre moviments artístics, per exemple, o el típic noi tirat que és fill de família de l’upper) ha estat el motor d’una quantitat increïble de canvis. Com explica George Steiner al fantàstic article “Invidia”,

La simultaneïtat d’orgull i gelosia per part de l’un i de l’altre constitueix la relació [entre mestre i deixeble], que en certs aspectes és contradictòria. (…) En impartir el seu coneixement, les seves habilitats, el mestre s’autoconsumeix i fa disminuir els seus recursos. (…) Al mateix temps, però, el deixeble, l’aprenent, el principiant de la classe magistral no solament s’escarrassa en l’emulació. És inherent en el procés d’aprenentatge un impuls cap al desbancament. No només ha d’estar a l’altura de l’escola i el llegat del seu mestre. El mestre ha de ser sobrepassat.

D’altra banda, Plath també fa palesa la incapacitat del llenguatge com a eina de comunicació afectiva, que esdevé signe de debilitat (“I began to talk like a Jew”). I aquí hi ha una crítica a l’ús atroç i mentider del llenguatge, tant present en la retòrica nazi com en el llenguatge de la Guerra Freda que Sylvia Plath sentia als mitjans de comunicació i que havia criticat més d’un cop. Aquesta “doubletalk”, aquesta hipocresia, apareix quan el jo poètic reconeix que “The snows of the Tyrol, the clear beer of Vienna / Are not very pure or true”. Es tracta de dues imatges que podriem relacionar (mal que els pesi) amb el nazisme: les neus del Tirol podrien emular l’imaginari de la naturalesa de la poesia romàntica alemanya, de la qual el nacionalsocialisme es va apropiar; i Vienna és la capital d’Àustria, terra de Hitler. Dues coses blanques (“snows” i “clear beer”) que no tenen res de blanc ni d’autèntic, que són un fake total. En aquest sentit el jo poètic es desmarca d’una retòrica que no és la seva: “With my gypsy ancestress and my weird luck / And my Taroc pack and my Taroc pack / I may be a bit of a Jew” (i Plath tenia tant poc de gypsy com de jueva, que quedi dit). Tirant d’aquesta metàfora, el jo poètic podria interpretar-se com l’indivdiu mitjà de la societat anglosaxona dels cinquanta, sotmès al “doubletalk” de la Guerra Freda i limitat, encara, per nombrosos tabús referents a la II Guerra Mundial.

Continua el poema i l’escalada bèl·lica augmenta: la figura autoritària es vincula a la Luftwaffe (la força aèria de l’Alemanya nazi) i a un “gobbledygoo” que Montserrat Abelló ha traduïr com “cloc-cloc” (el pas de l’exèrcit?) però que, de fet, també pot traduir-se com una mena de llenguatge especialitzat que no diu res, xerrameca barata (i, en aquest sentit, Plath tornaria a atacar la hipocresia de la retòrica nazi). El pare és ari, té els ulls blaus, és un “home-tanc”, una esvàstica absoluta i absolutista. L’amor-odi és absolut, la relació és tant agressiva i violenta com masoquista: “Every woman adores a Fascist”, diu un dels versos més mítics de Plath.

Otto_Plath_in_Front_of_a_Blackboard_in_1930

Otto Plath davant d’una pissarra, l’any 1930.

I de tota aquesta esperpèntica maquinària nacionalsocialista tornem a les imatges que remeten al pare biològic de Plath, el que posa davant la pissarra (“You stand at the blackboard, daddy / in the picture I have of you”). La relació d’amor-odi continua, i hi ha diversos fets que tenen ecos reals: el pare de Plath va morir quan ella era petita (crec que tenia 8 anys, no 10) i Plath va intentar suïcidar-se cap als vint anys (“At twenty I tried to die / and get back, back, back to you”). Però el jo poètic no aconsegueix morir i crea una imatge del pare, un model disciplinari (“A man in black with a Meinkampf look”) que inspira tant d’amor i devoció com odi absolut (la mescla increïble de rebuig i quasi erotisme de “And a love of the rack and the screw. / And I said I do, I do.”).

Abelló tradueix la frase “So daddy, I’m finally through” per “Així que, papa, heus aquí el final”, però “to be through” pot traduir-se de diverses maneres: pot voler dir “acabar” o “tenir-ne prou”, però també pot voler dir “estar llest”. Plath sabia perfectament el que es feia, i en el moment de superació i alliberament, el moment en què hauria d’erigir-se triomfant i matar el pare (els pares: la societat, els límits de la condició femenina, la formació universitària, totes les mandangues) és un moment totalment ambigu: no sabem si ella ja en té prou, si està acabada o si ja està llesta. Sigui com sigui, el llenguatge com a vehicle i vehiculador del món torna a aparèixer: el jo poètic espera que, tallant la comunicació (“the voices”), la influència del passat/llegat s’aturi.

I després d’aquest parèntesi més personal tornem al poble de Polònia, on hi ha una corrua de vilatans dansant i trepitjant el cos del pare, el seu “fat black heart”. L’última estrofa creix i creix (els tres penúltims versos acaben amb “you”, a mode escalada), però acaba amb la mateixa ambigüitat d’abans: “Daddy, daddy, you bastard, I’m through”. Qui està through, el jo poètic o el pare? L’ha matat, se n’ha sortit? O el jo poètic ha estat definitivament ofegat pel pes feixuc, “marble-heavy”, dels mestres?

Sylvia Plath.

Sylvia, dona’ns més pistes!, implora l’Acadèmia. I llavors tothom es posa a buscar els seus diaris i a culpar Ted Hughes i a escriure biografies plenes de psicoanàlisi barat. Però fixint-se quin tros de poema: lluny de ser autobiogràfic, Plath prepara un còctel explosiu amb nombroses interpretacions possibles. S’hi mescla l’esfera privada (la seva pròpia vida i la relació amb el seu pare) amb la pública (el “pare” que constitueix la pròpia formació, la generació anterior, el pes de la història), el passat (l’Holocaust i la seva retòrica) i el present (la societat occidental dels cinquanta, els seus tabús sobre l’Holocaust, la retòrica de la Guerra Freda).

Alhora, Plath s’aproxima als debats sobre com s’ha de representar de l’Holocaust: traslladar-lo a l’esfera del mite pel que té d’irrepresentable i d’inimaginable (i córrer el risc d’allunyar-lo de la realitat, de treure-li importància real) o explicar-lo de forma clara (i córrer el risc de racionalitzar-lo i justificar-lo). Lluny de ser apropiació indeguda, l’ús que Plath fa de l’Holocaust pot interpretar-se com una “boot in the face” a la societat de la seva època. El lector (o molts d’ells) s’identifica amb el jo poètic i esdevé voyeur involuntari de l’apropiació i assimilació de metàfores nazis, cosa que li crea una incomoditat increïble. En certa manera, és com si ens féssim partícips de la complicitat que el jo poètic teixeix amb els jueus assassinats durant l’Holocaust. Trencat l’estat d’amnèsia de la societat occidental dels anys cinquanta, la bufetada de Plath als lectors és sonora, palpable, de persona enfadada, i està en la línia de la seva denúncia del “doubletalk” i la hipocresia retòrica. “Daddy” ens fa testimonis d’una complicitat amb l’Holocaust que no hauríem fet servir mai i, fent-ho, exposa tant les dificultats de representar-lo com l’excés de silenci que hi ha al seu voltant.

Així doncs, hi hauria dos mites integrats a la llegenda de Plath que necessiten una revisió urgent: la idea que els seus poemes són totalment autobiogràfics (a més de no ser-ho, la poesia també hauria de tenir part de la presumpció d’innocència que es dóna a les novel·les) i la idea que la poeta s’apropia de l’Holocaust per parlar dels propis mals. L’anàlisi de “Daddy” revela que la novetat de Plath és la seva mescla de l’esfera privada i la pública, del passat i el present. Plath fa cercles entre aquests temes i apel·la tant al tema universal de la mort del pare com a l’amnèsia i la doble moral de la seva societat, tant al tema universal dels límits del llenguatge com al tema concret i vigent de la dificultat de representar l’Holocaust. Així, Plath critica la “doubletalk” des de la “doubletalk”: “Daddy” es pot llegir en moltíssimes línies diferents, està ple de dobles significats. I és significatiu que ho faci, a més, en format poètic, ja que la poesia és l’ús evasiu del llenguatge per excel·lència.

Leave a Comment

Filed under General, Perfils

la redempció de Marilynne Robinson

Quins efectes provoca la lectura? Pot crear valors? Ens converteix en millors persones? El dimarts al vespre, Marilynne Robinson va seure al Mirador del CCCB –esplèndides vistes– per parlar sobre imaginació, literatura i democràcia. Premiadíssima escriptora nord-americana (la novel·la Gilead li va valdre el National Book Critics Circle Award i el Pulitzer), Robinson ha estat uns dies presentant la seva última novel·la, Lila (en català a Edicions de 1984 i en castellà a Galaxia Gutenberg).

marilynne-robinson-cccb

Jenn Díaz i Marilynne Robinson al Mirador del CCCB. La foto és del Twitter de CCCB Debats.

Però Robinson no ha vingut al CCCB a presentar el seu llibre; el que ens ha fet és una classe magistral, una mena de redempció de tres quarts d’hora, un tros de Vorlesung a la vegada esperançadora i desesperançadora. Desesperançadora perquè ha parlat de l’actual concepció utilitarista de l’ésser humà: reduïts a coses, científicament explicables i enquadrables, sembla que haguem arribat a un estadi en què haguem deixat de creure en nosaltres mateixos. Esperançadora i redemptora perquè Robinson hi continua creient, en l’ésser humà, i reivindica la imaginació com a eina per tornar a l’època en què crèiem en el nostre potencial.

Robinson s’ha remès a escriptors com Thoreau i Emerson per parlar d’una època de la història nord-americana en què els ideals democràtics anaven estretament lligats a l’educació i a una visió esperançadora de l’home. Explica que les universitats eren un semiparadís, una celebració de la ment allunyada de qualsevol utilitarisme. Malauradament, la història ens ha anat apartant d’aquest camí; hi ha hagut una mena de darwinisme social que a reduït la humanitat a meres circumstàncies. Segons Robinson, hem comès l’error de veure’ns a nosaltres mateixos com individus explicables segons paràmetres racionals, com membres d’una espècie previsible: l’amor es redueix a oxitocina i dura un temps limitat, la psiquiatria t’encasella en fórmules prefabricades i la concepció del propi potencial va devaluant-se a ritmes estrepitosos. A dia d’avui, diu Robinson, estem abandonant uns ideals que estaven basats en una confiança profunda en l’ésser humà.

Les edicions en català i castellà de “Lila”.

Així, la cultura contemporània s’està allunyant cada cop més de les primeres manifestacions de la democràcia. “We have taken democracy too much for granted”, ha dit Robinson al principi de la conferència. La democràcia no és un sistema que arribi per quedar-se; cal mimar-lo, cal cuidar-lo, cal recordar que hi és i que hi és per alguna cosa. Reduir l’ésser humà a un simple mitjà (means) dins de la competició econòmica actual és atacar el cor mateix de la democràcia, reduir el diàleg a cendres. Contra aquest desplaçament de l’home a la perifèria en benefici de la bogeria capitalista i el cientisme omnipresent, Robinson reivindica la imaginació com a estratègia per millorar la mala imatge de l’espècie humana, per ampliar l’horitzó de possibilitats. Segurament, pel que diu Robinson, hem assumit massa la democràcia i ens hem assumit massa a nosaltres mateixos, i ara tornem a necessitar certa obertura d’expectatives. Ella ho ha dit (més o menys) així:

It’s the lack of respect and the lack of positive expectation that is being so corrosive in our relationship with each other and our building of democracy.
I tot això és massa bonic per perdre-ho, sobretot a dia d’avui. Així que en contra d’aquesta deriva de l’ésser humà, Robinson reivindica la imaginació com a antídot. Segurament –això és opinió meva– utilitza específicament la paraula “imaginació” i no “literatura” perquè la imaginació, per intangible, no pot sucumbir al dictat utilitarista. En canvi, la literatura sí: la reivindicació de la utilitat de la literatura pot ser una campanya de màrqueting més que reeixida (la literatura et fa més guapo, la literatura et fa més simpàtic, la literatura t’ajudarà a trobar nòvio, etcètera). Justament l’altre dia vaig llegir un article sobre la biblioteràpia que parlava de The Novel Cure, un llibre que proposa un índex de mals possibles (vanitat, mal de queixals, bloqueig de la creativitat, estar casat) i una o diverses lectures literàries per solucionar cada problema. I mira, millor entregar-se a la lectura que sucumbir a segons quins fàrmacs! Tot i que per curar la “indiferència” recomanaven El petit príncep.

La perspectiva de Robinson s’inscriu en un marc totalment humanista, però suposo que va més o menys per aquí: la ficció ens pot ensenyar a ser més generosos en una societat que rebutja l’empatia i, estimulant la imaginació, pot contribuir a la reconstrucció d’un món menys esquerp. En tot cas, l’univers ja està ple d’articles que ens diuen que la literatura et fa ser l’hòstia; el que ella diu és que els éssers humans ja som complexos i meravellosos per nosaltres mateixos. I que per ser conscients de la nostra dignitat i genuïnitat només hem de parar-nos un moment, tranquil·litzar-nos i recular a una versió una mica més amable de la nostra espècie.

També pot interessar-te...

  • 88
    Escriptora i teòloga estatunidenca, Marilynne Robinson (Idaho, 1943) ha conreat l'assaig i la novel·la, aquest últim gènere de manera pausada però amb gran èxit de crítica i públic. Robinson, autora d'obres com Gilead o Home, ha vingut a Barcelona a presentar la seva última creació: Lila, publicat en català per Edicions de 1984 i en castellà per…
    Tags: és, no, l, d, més, ha, hi, robinson, marilynne
  • 63
    Sembla que el Sol resisteix, però el fred ens ha agafat amb els abrics al fons de l'armari. Si visquéssim a Alemanya ens entregaríem al vi calent, però cert esperit reivindicatiu ens manté, malgrat tot, a les terrasses. Els problemes europeus i globals s'acumulen; mentrestant, la vida segueix tossudament endavant,…
    Tags: al, ha, no, és, marilynne, més, hem, robinson, l
  • 59
    Mec, final d'any. Asseure's colzes en taula, mirar el sostre, despistar-se, esforçar-s'hi o deixar-ho córrer. Però no ens embrancarem en valoracions de caire personal, així que a arromangar-se ben fort i a saludar l'any nou amb les dosis concretes d'alegria i de desastre. De cara a les ressaques dels dies…
    Tags: no, ha, hem, marilynne, robinson, és
  • 42
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, ha, al, més
  • 39
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, hi, l, al, d

Leave a Comment

Filed under Cròniques, General

Helen Macdonald, la dona que va ser ocell

És complicat trobar flaques als llibres que t’han passat el cos per la rentadora, que t’han remogut l’estómac com si fos un hula hoop. Les seves imperfeccions són perceptibles, però han aconseguit un dels objectius cabdals de la literatura: arribar a alguna cova fosca i pregona del lector i aspirar a l’universalitat. A H de halcón (Ático de los Libros, 2015, trad. Joan Eloi Roca), Helen Macdonald utilitza l’ensinistrament d’un astor (una mena de falcó molt salvatge) com a estratègia per superar el dol del seu pare. Mig memòries mig assaig sobre la falconeria (tema, per cert, fascinant), l’obra es basteix com un tractat sobre els perills d’acostar-se als límits entre civilització i salvatgisme.

Halcon_cubierta.indd

La coberta d’Ático de los Libros.

En un article titulat “De l’home i la bèstia”, George Steiner s’interroga sobre la relació entre humans i animals i el punt en què els primers vam començar a veure els segons com una cosa diferent. Hi ha qui parla de moments culminants com el domini del foc, hi ha qui parla de la importància del llenguatge, hi ha qui parla de la por a la mort. Sigui com sigui, hi ha dues coses clares: la primera és que el límit és poc clar, i la segona és que l’ésser humà —com a bon animal que és— continua carregant bona part de la seva descendència animal. És curiós, a més, veure com la mitologia, els mites de la creació i diverses faules uneixen estretament l’humà i l’animal. Ho explica el mateix Steiner:

Els mites de la creació, les etiologies de l’evolució humana, invoquen un origen animal. L’home prehistòric era darwinià. A les faules naixem d’ous aviaris, d’excrements animals, de dents de dragons. Som alletats per llops, alimentats per corbs commiseratius, transportats fins a un lloc segur sobre el dors ondulant d’uns dofins. No hi hauria orígens per a la religió, per als mites, si les distincions entre l’ordre humà i l’animal no fossin borroses i no es prestessin a la metamorfosi.

Aquesta metamorfosi és l’eix d’un dels grans temes d”H de halcón de Macdonald: el límit entre l’ésser humà i el salvatge, la idea que els animals remeten al nostre passat menys amable. Després de la mort del seu pare, Macdonald es troba al límit de la sensatesa. Diu coses que no tenen cap sentit, actua de manera estranya, té reaccions molt fora de lloc. Ella mateixa ho explica al llibre:

Fue más o menos entonces cuando fui presa de una especie de locura. En retrospectiva, creo que nunca estuve verdaderamente loca. Más bien loca menos cinco. Siempre supe distinguir un pájaro de una sierra de mano, aunque en ocasiones me sorprendía lo mucho que se parecían. Sabía que no estaba loca del todo porque había visto a psicóticos antes y su locura es obvia, como el sabor de la sangre en la boca. Mi tipo de locura era distinto. Era tranquila y muy, muy peligrosa. Era una locura diseñada para mantenerme cuerda. Mi mente se esforzaba por construir sobre el vacío, por crear un mundo nuevo y habitable.

De la relació de Macdonald amb el seu pare en sabem poc, però prou: que ell era un fotoperiodista molt estimat, que tenien un vincle molt fort i que va ser el qui va introduir-la, de molt petita, al món de les aus. Sigui com sigui, és durant aquest període de “bogeria tranquil·la” que Macdonald comença a somiar en l’astor. L’astor és una mena de falcó, un ocell de rapinya de cap petit i bec fort, absolutament letal i força aterrador. Habita les profunditats dels boscos i no es deixa veure gaire; i quan el veus ja no el veus, és increïblement ràpid. Segons la mateixa Macdonald,  és “el grial oscuro de los aficionados a las aves”. I ella decideix adquirir-ne un, concretament un astor femella: la Mabel.

La major part del llibre —i, sens dubte, la part més interessant— se centra en l’evolució de la relació entre Macdonald i la Mabel. Com amb Moby Dick i Ahab, aquí l’animal apareix com una mena de doppelgänger, una idea de molt primària i feréstega de l’altre. Home i animal són dues cares de la mateixa moneda, un Jekyll i un Mr. Hyde. Domant l’astor, Macdonald té l’esperança de domar la seva pròpia bogeria, la pena del dol, el caos del present.

I precisament aquí la simbiosi entre la dona i l’ocell és flagrant, perillosíssima. A mesura que va ensinistrant l’astor (traient-lo a passejar a poc a poc, preparant-la pel primer vol), Macdonald va convertint-se ella mateixa en au: adquireix els trets feréstecs de la Mabel, busca la solitud, està fascinada amb la idea de matar, segueix el vol d’altres ocells amb la mirada. “A medida que el azor se amansaba, yo me volvía más salvaje”, escriu la britànica, i és ben bé que l’astor li dóna tot el que necessita. D’una banda, la dedicació a una tasca tan específica requereix que la resta del món es faci fonedís. De l’altra, l’astor és una au freda i segura, que viu en el present més immediat, que no té ni compassió ni rencor. Per a una persona de dol, convertir-se en astor era una fugida perfecta.

Cazar con el astor me había empujado al auténtico límite de lo que es ser humana. Y luego me llevó más allá de ese lugar, a un sitio en el que ya no era humana en absoluto. El azor en vuelo, yo corriendo tras él, la tierra y el aire convertidos en unos patrones de profundos detalles curvados, suficientes para bloquear cosas como el pasado o el futuro, de modo que lo único que importaba eran los próximos treinta segundos. [...] Veía más de lo que jamás había visto. El mundo se reunía a mi alrededor. Todo tenía sentido. Pero las únicas cosas que sabía eran cosas falcónidas, y las líneas que me llevaban por el paisaje eran las mismas que impulsaban al azor: hambre, deseo, fascinación, la necesidad de encontrar y volar y matar.

1445177069_246943_1445177188_noticia_normal

Una petita Helen Macdonald amb el seu pare. (c) Barbara Macdonald

En aquest estat limítrof, entre escanyar un conill (abans que l’astor se’l mengi viu) i observar l’assassinat fred de no-sé-quants faisans, entre deixar volar la Mabel i arrossegar-se per llocs inhòspits per tornar-la a trobar, Macdonald va bastint la seva pròpia “arqueologia del dol”, un excavació emocional desordenada i caòtica que la va reconvertint, poc a poc, en l’ésser humà que era abans de l’aparició de l’au. Perquè Macdonald ha deixat de ser Macdonald, en algun moment del llibre: la seva passió per les coses sanguinàries és malaltissa, la seva fredor no té cap sentit, s’escola per racons estranys de la naturalesa, està plena d’esgarrapades. Escapant de la seva realitat, s’ha convertit en un ocell i ha fugit volant a la quinta punyeta.

Me había convertido en un azor, había tomado todas las características de los azores que había leído en los libros y las había hecho mías. Estaba nerviosa, tensa, paranoica. Era propensa a los ataques de pánico y de ira; me daba atracones de comida o ayunaba; rehuía la sociedad, me escondía de todo; me descubrí derivando a extraños estados en los que no estaba segura de quién o qué era. Al cazar con Mabel día tras día había asumido -en mi imaginación, por supuesto, pero eso era todo lo que existía- su perspectiva alienígena, su forma inhumana de comprender el mundo.

“It was an interesting experience, but quite a scary one”, afirma Macdonald a l’entrevista que li van fer al Tria33. Al cap d’un temps l’escriptora torna a la societat. Assisteix a un homenatge al seu pare i pronuncia un discurs ben llarg; tot d’amics i coneguts vénen a explicar-li anècdotes i poc a poc sembla que es va creant un fil prim i transparent, una corda que els recolza a tots els uns als altres. De mica en mica l’ocell torna a ser dona, l’autora retorna a la calidesa humana (“Las manos están hechas para que las sostengan otras manos”, diu) i va allunyant-se mentalment de la Mabel, fins al punt de preguntar-se com va poder sentir-s’hi tan propera.

Però són estranyes, no?, aquestes relacions que es creen amb els animals. Steiner parla del fet comú i una mica secret que a vegades fa més pena que se’t mori un gos que algun familiar poc important. Tot i ser un ésser impregnat de mort, l’astor esdevé un dels pals de paler de la salvació de Macdonald, encara que en última instància el que la salvi de veritat sigui el caliu de la seva espècie. Després de l’experiència, però, Macdonald continua tenint un lligam potentíssim amb l’animal: hom té la sensació que l’au és una part d’ella mateixa, que l’astor simbolitza un “jo” primari i cru que va aflorar en un moment molt limítrof i que lentament  ha tornat a adormir-se.

En aquest sentit, cal dir que Mabel funciona com a perfecta teràpia de superació del dol, però també l’allunya de la humanitat. La conclusió, diplomàcia posttempesta, és que cal trobar alguna manera d’equilibrar el salvatgisme i la civilització. I que aquesta idea de les fugides a la naturalesa per a trobar-se a un mateix (europeus viatjant a Sud-amèrica, senyors romàntics aïllant-se al camp anglès) té sentit fins a cert punt, perquè nosaltres venim de però potser no som la naturalesa. Com a mínim, no tant. 

Amo a Mabel, pero lo que hay entre nosotras no es humano. Es el tipo de frialdad que hace que los interrogadores puedan tapar con tela la boca de unos hombres y meterles agua en los pulmones, convencidos de que no los están torturando. Qué cosas le hacemos a nuestro corazón. Te apartas de ti misma, como si tu alma pudiera ser también un animal migratorio, te sitúas a cierta distancia del horror y miras fijamente al cielo. El azor atrapa a un conejo. Yo mato al conejo. En mi corazón no hay sed de sangre. No me queda corazón. Lo observo todo como si fuera un verdugo tras mil ejecuciones, como si todo esto fuera la forma inevitable en que funciona el mundo.

Heus aquí la Mabel.

La relació entre Mabel i Macdonald és el que ha propiciat l’allau de crítiques meravellades de l’obra, fenomen que pot explicar-se perquè es tracta d’unes memòries (per a la majoria de lectors, si l’obra fos fictícia no acabaria de ser el mateix) i perquè parlen d’un tema universal (la pulsió primària que amaguem sota les nostres vestimentes maques). També perquè tracta un tema molt específic: en un món tan dispers, que hi hagi algú que es fixi exclusivament en les aus de rapinya (igual que algú que es dediqui només a les balenes ♥) és una cosa que centra i tranquil·litza. 

I és precisament per aquesta especificitat que la vessant més assagística del llibre també és interessantíssima. Navegant entre els propis records, Macdonald aprofita per parlar de la història i anècdotes de la falconeria: els seus orígens aristocràtics (meravellosa imatge de britànics amb tweed), el seu simbolisme bèl·lic (i la seva relació, per exemple, amb el nazisme), el seu ressò eminentment masculí i el cas particular de T. H. White, que s’estén al llarg del llibre i funciona com a biografia paral·lela. Conegut especialment per les seves novel·les artúriques , White és l’autor de The Goshawk (1951), obra en què narra els seus intents desesperats i contraproduents de criar un astor. En la ment turmentada de White, l’ensinistrament de l’astor era una manera d’intentar trobar l’estabilitat en un món que rebutja els homosexuals i de domar el petit dictador pertorbat i traumatitzat que portava dins. Molt encertadament, The Goshawk serà publicat d’aquí a un temps per la mateixa editorial, Ático de los Libros. 

Per la seva banda, Helen Macdonald està sent afalagada per bona part del globus terraqüi i ha continuat la seva fal·lera animal amb una sèrie d’articles sobre la naturalesa per al New York Times Magazine. Malauradament, la Mabel va morir fa temps d’aspergil·losis, i tot i que sembla que l’enyora, de moment Macdonald s’ha inclinat pels lloros. Llarga vida a les aus!

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

la vigília del Nobel

Sigui vist amb certa tela de sospita o seguit en plan hooligan, demà dijous és el dia que s’anuncia el nou guanyador del Premi Nobel de Literatura. El 112è guardonat ve precedit d’una llista que acumula lletrats de la talla d’Albert Camus, J. M. Coetzee o Pirandello però que no inclou, en canvi, escriptors com Jorge Luis Borges o Henrik Ibsen. Va com va.

Quins són els candidats al Nobel d’aquest any? La casa d’apostes Ladbrokes és, curiosament, una de les pàgines web on hom pot fer-se una idea relativa dels escriptors clau, tot i que sempre poden haver-hi sorpreses. Enguany sona especialment el nom d’Svetlana Aleksiévitx, una escriptora i periodista bielorussa que ha tractat conflictes com la caiguda de la URSS o Txernòbil. És l’aposta segura del mercat: tots els qui hagin votat per ella, s’enduran (de moment, perquè el mercat canvia cada dos per tres) tres euros per cada euro que hagin apostat. En segon lloc tenim Haruki Murakami, que porta diversos anys a la llista de la casa d’apostes; després el kĩkũyũ Ngũgĩ Wa Thiong’o i després l’escriptor nord-americà Philip Roth.

Els apostadors més atrevits començaran a forrar-se si guanya Cees Nooteboom (25 euros per cada euro apostat), mentre que guanyaran el mateix (33/1) tant els qui han votat Milan Kundera com els qui s’han inclinat per Bob Dylan (?!), Marilynne Robnsinon o Lydia Davis. Finalment, si rodem cap avall trobem trobem apostes com Antonio Lobo Antunes, Karl Ove Knausgård, el veí Enrique Vila-Matas o Eduardo Mendoza. En tot cas, sembla que molts d’aquests noms es repeteixen any rere any i queda per veure si la llista és relativament fiable o si les lleis del mercat no tenen res a veure amb les decisions de Suècia. 

Horace Engdahl anunciant el Nobel de Literatura del 2008, que seria per J. M. G. Le Clézio. (c) Prolineserver

En tot cas, cada any els premiats són escollits per 18 membres de l’Acadèmia Sueca amb l’ajuda especial del Comitè del Nobel de Literatura, que forma part de la primera institució i s’encarrega de seleccionar els candidats. Tanmateix, ni a Escandinàvia aconsegueixen evitar polèmiques. En aquest cas, l’any passat l’acadèmic i membre del Comitè Horace Engdahl va estar criticant els perills i la baixesa qualitativa d’una literatura occidental institucionalitzada, zero transgressora, víctima de les beques i instal·lada en la pura comoditat. Segons un article del The Guardian, Engdahl tenia moltes més esperances posades en les noves literatures d’Àfrica i d’Àsia, així que no queda clar si l’anunciació de Patrick Modiano com a nou guardonat li va fer una il·lusió gaire especial. En qualsevol cas, Engdahl encara forma part del Comitè d’enguany.

I això d’Engdahl i Modiano i les discussions prèvies a l’anunci formal no ho sabrem fins d’aquí a molt de temps, perquè els noms de la llista oficial i totes les trifulgues literàries es mantenen en secret durant cinquanta anys. Així, ara podem saber que l’any 1964 el guanyador del Nobel va ser Jean-Paul Sartre (que va rebutjar-lo), però que també van considerar-se seriosament autors com Samuel Beckett, Mikhaïl Xólokhov o Eugen Ionescu (que finalment no va guanyar-lo mai). El Comitè del Nobel va acabar suggerint el francès, tot i que un tal Mr. Österling va deixar escrit que ell estava tant a favor de l’autor de La nàusea com de Xólokhov, i que triava Jean-Paul Sartre perquè creia que tindria més bona rebuda entre els membres del Comitè. Xólokhov guanyaria el Nobel l’any següent, però encara no podem saber contra quins enemics i en quines circumstàncies. Guanyi qui guanyi demà, haurem d’esperar cinquanta anys per a descobrir la lletra petita de l’anunci oficial.

Leave a Comment

Filed under Breus

Pep Puig i els anys que passen

No sé si el que gasten els contes de Pep Puig és tant nostàlgia del passat (aquella època tendra i tova en què el món era sucre) com certa crisi monumental d’entrada a l’edat adulta, però sí que sé que L’amor de la meva vida de moment (L’Altra Editorial, 2015) presenta un home d’uns quaranta anys que gira la mirada enrere. “No sé on coi s’han ficat els anys”, afirma el narrador del conte central. “Quin tòpic, oi? Però és que és així, des que vaig complir els quaranta és una pregunta que no para d’increpar-me, els anys, els anys, on coi s’han ficat”. I així Pep Puig, o el seu personatge homònim, gira la mirada amb una nostàlgia que confirma com la puresa del nen que va ser s’ha esfumat a mesura que el cos s’ha engrandit i ha adquirit experiència.

La coberta de L’Altra Editorial.

Anant al gra, els set relats de l’escriptor terrassenc parlen de dos temes més vells que l’anar a peu. D’una banda, l’amor: la innocència infantil, el primer desengany, el vaivé d’intensitat, l’amor platònic contra el carnal, el matrimoni, el refregament animal. De l’altra, el temps: la memòria, el superàvit de records, el passat que torna com un tsunami o una immensa magdalena proustiana.

Els contes segueixen l’edat biològica d’un personatge que sovint es presenta amb el mateix nom que l’escriptor: un narrador d’uns quaranta anys que recorda les absurditats que cometien els adults quan ell era petit i que, ja més gran, hi cau de quatre potes. Ho escriu el mateix Puig en un dels contes: “La infantesa és el temps de les coses que no canvien”. Després entres a l’edat adulta i tot s’apressa i s’embolica. Aquesta frase de Puig, a més, es fa palesa en l’actitud dels protagonistes. Els primers quatre contes els protagonitza un nen, mentre que als tres últims el personatge principal ja és un home fet i dret. Els quatre primers són passius, observadors: el nen mira i no entén res, va perdudíssim. Excepte el conte que dóna nom al llibre, els tres últims són força actius: el narrador adult es mou, embolica la troca, fa coses incomprensibles. S’ha fet gran.

Tot i alguns desenllaços massa previsibles, els contes es teixeixen amb un estil entre agre i auster que té força ganxo, que ni cau en el sarcasme desencantat ni pretén fer gaire gràcia. Els relats destaquen, sobretot, per l’abundància d’imatges i atmosferes potents. A “Mon oncle”, el nen protagonista i el seu tiet s’encandilen de la mateixa rossa estrangera, una noia exòtica que acaba d’arribar al poble. La noia i el nen juguen a la piscina i ell s’engalipa com una mala cosa, està encantat i fascinadíssim:

Vam estar no sé quanta estona agafats de la mà [dins la piscina, surant], unint els nostres somriures en la volta del cel, i a poc a poc el so del món es va anar apagant, i sentia llunyans –cada cop més llunyans- els xiscles dels meus amics i les veus de les mares, i és un moment perfecte que s’ha quedat amb mi, fins que al lluny torno a sentir la motoreta de mon oncle fendint l’aire abrusador de l’estiu.

La motoreta del seu oncle és el senyal que, sovint, les coses no van com voldríem que anessin. Un dia, el nen segueix el soroll de la motoreta fins al tros del seu oncle, i es troba amb l’escena fatal de l’oncle embolicant-se amb la nouvinguda.

Convençut, o més ben dit amb l’esperança que el trobaria dormint sobre un matalàs espellifat que tenia arrambat a la paret, vaig acostar la cara a la finestra. Vaig tornar a ajupir-me a l’instant. El cor se’m va aturar. Llavors, a poc a poc vaig tornar a posar-me dret i vaig fixar la mirada cap allò que m’havia semblat veure. Vaig trigar una bona estona a apartar-ne la mirada. Era el primer cop que veia allò; no ho havia vist mai, ni tan sols en cap fotografia de cap revisteta. Vaig esperar que m’arribés la glopada d’alguna cosa amarga. De moment no va passar. L’astorament era massa gran. L’amargor em va arribar llavors, infinita. Vaig sentir que aquell parell m’havien traït, que s’havien rigut de mi. No podia seguir mirant, feia massa mal. Vaig acotar els ulls i, per no plorar, vaig buscar una pedra del terra, vaig allunyar-me uns metres i la vaig llançar contra el vidre. I aleshores vaig arrencar a córrer com un boig, fent bots i avançant per damunt del fonoll i les herbes altes amb una ràbia que ni jo mateix sabia que tenia i que amb prou feines podia atenuar la por que em va causar el soroll de la trencadissa.

En aquest fragment, l’estil del Pep Puig queda bastant ben retratat. D’una banda no és un tipus d’escriptura que subratllaries compulsivament, no està plena de frases memorables que vulguis copiar als marges de les llibretes. De l’altra, però, té cert grau d’antiguitat, de profunditat, una absència de sarcasme que la fa més pura. I és intel·ligent: en el moment de paràlisi inicial del nen, les frases són curtes i afilades; però en el moment de reacció, quan tira la pedra, la frase s’allarga molt més. Corre com ell.

La idea del poble i de la perspectiva infantil també apareix a contes com “Clara Bou”, en què aquesta noia desapareix una nit mentre tots els nens juguen a fet i amagar. Tots són descoberts menys ella. Quan els adults se n’assabenten, tot el poble surt en busca de la Clara Bou. Una comitiva d’infants (entre els quals el protagonista) s’apunta a l’empresa.

Tot d’una vam alçar el cap i ens vam mirar. Sobre nostre, el poble anava ple de veus. De tant en tant sentíem algú que cridava: Clara! I un eco li responia, Clara! Amb una determinació desesperada, el Pere Estevet es va omplir d’aire i va cridar, Clara! Jo vaig imitar-lo. Clara! El Joan ens va mirar i se li va escapar el riure. Sense fer-li cas, el Pere Estevet es va tornar a inflar i la va tornar a cridar. Al lluny algú li va tornar el mateix crit. Vam pujar de nou a la carretera i vam començar a fer la volta al poble. Durant una estona vam córrer molt ràpid. Jo no sé per què corríem tant. En comptes de buscar algú semblava que fugíssim. Cada dos per tres ens aturàvem i fèiem un escorcoll atabalat darrere d’uns matolls, a l’entrada d’un camí, dins un casalot. De vegades ens creuàvem amb gent que també la buscaven i llavors posàvem cara de màxima seriositat.

La potència de la imatge rau en la contradicció entre la comitiva d’adults que busca desesperadament la Clara Bou (perquè escolten les notícies, perquè són conscients i histèrics, perquè potser està fumant d’amagat a les vinyes però potser no, i aquesta darrera possibilitat els aterra) i els nens que s’hi posen però acaben grimpant entre els arbusts, cridant i rient una mica, salvatges i aliens al que passa. A la Clara Bou no la troben mai més.

(c) Elisabeth Magre

“L’amor de la meva vida de moment” és el primer llibre de relats de Pep Puig, que ja havia publicat un parell de novel·les. (c) Elisabeth Magre

En els contes de l’edat adulta, la cosa ja es torna més complexa. A “L’amor de la meva vida de moment”, el relat entral i més llarg del volum, un home recorda com, durant la mili, va viatjar a Olot per retrobar l’amor de la seva vida i es va topar amb una altra noia que ja li va fer el pes. Durant la mili volia anar a buscar l’amor de la seva vida, i ara que ja té un fill i està casat no li faria res escapar-se a veure com està el segon amor de la seva vida, la noia que va conèixer mentre buscava l’altra noia. Evidentment, és aquí on el “de moment” de “l’amor de la meva vida” pren més entitat: la finitud de totes les coses està més que digerida. I després la cosa s’embolica: el perillós món de les possibilitats apareix a “Secrets d’un matrimoni” i les infidelitats, a “Dúgol”. Status quos adults com les relacions de parella o la descendència no en surten gaire ben parats, dels contes de Pep Puig. De fet, en una entrevista a Vilaweb el mateix autor ho deixa clar:

Els primers [contes] del llibre els vaig escriure per agradar. Però a mesura que avança el llibre, que són també els contes més recents, el narrador ja no és un ventríloc que fa la veu del nen (com en els primers), no es conforma a agradar i prou, també vol incomodar.

A tot això, val a dir que els últims contes són més destructius i per tant deuen ser més complicats d’escriure (i de deixar llegir a la teva parella, un vespre al sofà, “aviam què et semblen”), però la literatura contemporània ja està força acostumada a la destrucció dels tòpics idíl·lics del món de la parella. L’status quo de com ha de prosseguir una vida conviu amb el sarcasme envers els matrimonis perfectes i la idea desencantada (i desencantadora) que les històries són limitades i sovint tenen teranyines. En aquest sentit, els primers contes de L’amor de la meva vida de moment són menys destructius, però tenen escenes concretes molt menys convencionals que els últims.

Finalment, no seria lícit equiparar totalment el narrador dels contes amb el mateix Pep Puig, si bé en diversos relats el personatge pren el seu nom. Ara bé, sí que és evident que hi ha cert tint generacional: la perspectiva és la d’un home d’uns quaranta anys que ha tingut descendència i ha perdut la innocència, i que es mira el món que li van prometre amb certa tela de sospita. Un narrador que no destrueix el món però que desgrana la vida adulta amb un bisturí discret, sense fer massa xivarri, tranquil·lament.

També pot interessar-te...

  • 55
    Els novel·listes no li deuen res a ningú, a banda de Cervantes Milan Kundera -Vos sos la mujer araña, que atrapa a los hombres en su tela -Qué lindo! Eso sí me gusta El beso de la mujer araña (1976), novel·la-hit de l'argentí Manuel Puig, és una mostra excelsa de…
    Tags: és, l, d, del, no, puig, més
  • 54
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, ha, al, més
  • 47
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, ha, del, al, però
  • 46
    Després d'una primera novel·la de joventut i d'una dècada de dedicació al psicoanàlisi, el mataroní Pep Bertran va tornar a la ploma. Ho va fer l'any 2012 de la mà de l'Editorial Saldonar. Pep Bertran és u amb la seva obra. La primera "xoneta" que va veure quan encara anava a…
    Tags: és, pep, vida, al, no, però, del
  • 43
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, l, del, al, d, però

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

Carmen Balcells, la “dínamo con faldas”

Diuen que, a finals dels anys setanta, Carmen Balcells va agafar un avió cap a Londres i es va plantar a ca’l Vargas Llosa. Va oferir-li un tracte: si ella li pagava 500 dòlars al mes (els que el peruà guanyava fent classes al King’s College), ell es traslladaria a Barcelona amb l’objectiu exclusiu de dedicar-se a escriure. Vargas Llosa va fer-li cas i, uns anys després, va aconseguir el Nobel.

Alguns l’anomenaven “Mamá Grande”, d’altres “Agent 007″. Vargas Llosa la descriu com una “dínamo con faldas”, Isabel Allende la titlla de “madraza“. En una ocasió, Gabriel García Márquez va dedicar-li un llibre amb la inscripció “A Carmen bañada en lágrimas”, una imatge fascinant. El que està clar és que Carmen Balcells, que va morir el passat 20 de setembre, va revolucionar el món de l’edició fins al punt d’esdevenir una figura quasi llegendària, mítica. Pels qui no l’hem coneguda gens, els articles ens presenten una dona a la qual es té tant respecte com cangueli, una senyora excessiva, superlativa però discreta, impetuosa, misteriosa i hiperactiva: sembla que tenia tanta facilitat per a catar innovacions en el món editorial com per arrencar a plorar a cor què vols. Ho explica Juan Cruz:

Gabriel García Márquez la representa llorando, y José Luis Sampedro también; muchos la hemos visto llorar, y es, en efecto, esa mujer bañada en lágrimas de la que ya hablan la leyenda y Vázquez Montalbán, pero no llora por cualquier cosa; no hay un gesto de Carmen Balcells que no responda a una historia o a un razonamiento, y jamás me la he encontrado, en ninguna circunstancia, en que no supiera exactamente no sólo qué tenía que hacer ella, sino qué tenían que hacer las cuatrocientas personas, una a una, que tuviera alrededor.

Carmen Balcells. (c) Carmen Secanella

Nascuda l’any 1930 a Santa Fe de Segarra, Balcells assoleix el seu primer cim laboral quan és contractada com a agent literària per Carlos Barral, l’editor de Seix Barral. Poc després, sembla que l’Agencia Literaria Carmen Balcells s’escindeix de l’editorial: decideix que fóra millor representar els autors davant dels editors que no els editors davant d’altres editors (perquè, en aquest últim cas, on queden els autors!?). És a partir d’aquesta idea que Balcells capgira totalment la relació entre editors, agents i escriptors. Si fins ara l’escriptor era una ànima desolada que quasi regalava els seus manuscrits als editors, Balcells decideix agafar el toro per les banyes i prendre mesures per a aturar aquesta precarietat cultural. Per exemple, limita temporalment les clàusules de cessió de llibres i elimina els contractes vitalicis entre editors i escriptors. Vargas Llosa ho descriu així:

Cuando Carmen Balcells comenzó, en los años sesenta, a exigir a los editores que aceptaran plazos temporales para los contratos, que renunciaran a la costumbre de reservarse el derecho de gestionar las traducciones, y, a veces, a pedirles controles de tirada y de impresión, hubo, en el mundo editorial, un escándalo parecido al que conmueve un gallinero en el que se ha metido el lobo feroz. Le dijeron traidora, materialista, pesetera, innoble saboteadora del gay saber, literaturicida y mil lindezas más. Ella derramaba vivas lágrimas, pero no daba su brazo a torcer. [...] Unos cuantos años después, cuando comprendieron que sólo matándola doblegarían la terquedad metafísica de esa matriarca -y ninguno estaba dispuesto a llegar a esos extremos-, y acabaron por rendirse y aceptar que la relación editor-autor no podía seguir siendo la de antaño, las costumbres editoriales ya habían cambiado sustancialmente, y buen número de escritores, gracias a la irresistible ascensión de Carmen Balcells y a su influencia en el medio editorial, podían vivir total o parcialmente de su trabajo, o, por lo menos, trabajar con la sensación de que sus derechos eran reconocidos y respetados.

Tant estimada per alguns autors com odiada per molts editors, Balcells va mantenir molta mà dura amb la indústria editorial. Hi ha, per exemple, el missatge que va escriure el 26 d’octubre de 1982 a l’editorial Bruguera a propòsit de la reedició d’El otoño del patriarca de Gabriel García Márquez:

“Recibido tu télex acerca de la reedición de El otoño del patriarca, de García Márquez, en Club Bruguera: no estamos en absoluto de acuerdo y no aceptamos esta propuesta. Tanto García Márquez como Cela deberán percibir sus derechos íntegramente, como está previsto en los contratos. Y no la mitad. ¿O es que los fabricantes de papel os regalan la mitad para promociones?”

I així, abraçada rere discussió, Balcells es va convertir en l’aranya més grossa que hi havia darrere dels fils de l’èxit de la literatura hispànica. Va gestionar els drets d’autors com evidentment el mateix Vargas Llosa, Julio Cortázar, Gabriel García Márquez, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Javier Cercas o Ana María Matute. L’eclosió del boom llatinoamericà, que entre els anys 60 i 70 va reunir nombrosos escriptors a Barcelona, es deu en bona part a la seva feina i a la de Carlos Barral. Va aconseguir que tota aquesta gent tingués presència al mercat internacional, però sembla que també era una amfitriona inigualable: Balcells ajuntava tots els escriptors a casa seva, els pagava els lloguers, els preparava sopars increïbles, els escoltava les dèries amoroses, els arreglava les piques.

Una calidesa que, com que els negocis no deixen de ser negocis, era fruit de certa vinculació personal però també tenia un punt de business. Al cap i a la fi, com afirmava ella mateixa en una entrevistaEl Mundo, Balcells ha viscut dels grans escriptors. Segurament per això la seva persona té aquest halo de misteri: a part de ser una immensa professional, va aconseguir parlar i callar prou per atreure un grapat d’escriptors de gran volada. Però això sí, la seva sinceritat tenia un límit. Diuen que un dia García Márquez li va preguntar si l’estimava i ella li va dir alguna cosa com: “Mira, no te puedo contestar a eso porque supones el 36,2% de nuestra facturación”.

Psicòloga i agent, Carmen Balcells. Implicada al 300%, entre la gestió de les rentadores i les amants també va fer coses editorialment grosses, com vendre els drets de la publicació als Estats Units de Cien años de soledad, que va vendre un milió de còpies en un obrir i tancar d’ulls. Si ho penseu, és molt gros: milers i milers de nord-americans van llegir els quefers de la família Buendía gràcies a ella, entre bols de cereals, des dels porxos de les seves cases de fusta del Midwest.

Gabriel García Márquez, Jorge Edwards, Mario Vargas Llosa, José Donoso, y Ricardo Muñoz Suay junto a Carmen Balcells en casa de la «superagente» durante la despedida de Vargas Llosa en 1974

Balcells amb Gabriel García Márquez, Jorge Edwards, Mario Vargas Llosa, José Donoso i Ricardo Muñoz Suay a casa de l’agent literària, l’any 1974. (c) Arxiu Carmen Balcells

Tot i l’anunci d’una jubilació fictícia (“¡Que nadie aspire mientras la Balcells respire!”, va afirmar Vargas Llosa al rebre la bona nova), Balcells ha estat treballant fins ben bé els vuitanta-cinc anys, aquests últims temps compaginant el seu amor per la cosa literària amb la devoció per les seves nétes. Malauradament, els últims anys també li han comportat preocupacions burocràtiques. D’una banda, el destí del seu llegat: els arxius de la seva agència literària, que podrien resumir la història de la literatura en llengua espanyola del segle XX, són ara font de disputes governamentals. De l’altra, la supervivència de la seva agència: com que sembla que el seu fill no vol fer-se’n càrrec, l’any passat Balcells va començar a pactar amb l’agent literari Andrew Wylie (àlies “EL CHACAL“) per unir agències i crear una mena de monstre de la representació d’escriptors. L’agència de Wylie representa autors com Nabokov, Calvino o Borges, i la unió de les dues empreses hagués fet néixer l’agència literària més gran del món. Malgrat tot, la mort de Carmen Balcells ha aturat unes negociacions que, d’altra banda, sembla que tampoc arribaven a bon port.

També pot interessar-te...

  • 30
    Quan sentim el nom de García Márquez de seguida pensem en Cien Años de soledad. Jo encara no he tingut temps de llegir-la – i aquest és un d’entre tants altres pecats lectors- , però he devorat les seves peces menors i puc assegurar-vos que són un bombonet. Relato de…
    Tags: del, márquez, no, y, garcía

Leave a Comment

Filed under General, Perfils

setmana de la literatura txeca a La Calders

Milan Kundera, Franz Kafka o Rainer Maria Rilke són, possiblement, alguns dels noms clàssics més coneguts de la literatura txeca. Com que no en sabem gaires més, i per tal d’aprofundir en el tema, la Llibreria Calders organitza quatre dies dedicats a les lletres d’aquesta zona del planeta. Totes les activitats són a les 19.30 h i s’acompanyen de diverses taules parades amb obres de o sobre literatura txeca.

Taula parada.

L’esdeveniment s’inicia el dimecres 16 amb la presència d’Eduardo Mendoza, que no és txec però sí que és l’últim guardonat del premi Franz Kafka, guardó que atorga la Societat Franz Kafka de Praga. L’objectiu del premi, segons expliquen els seus fundadors, és premiar escriptors contemporanis l’obra dels quals s’adreci a lectors de qualsevol origen. S’entrega des del 2001 i l’han guanyat personalitats com Philip Roth, Elfriede Jelinek, Harold Pinter o Amos Oz. A l’acte hi assistirà evidentment Eduardo Mendoza i serà cosa oficial, perquè també hi aniran l’ambaixadora txeca i el diretor del Centre Txec de Madrid

L’endemà, dijous 17, l’escriptora Radka Denemarková presentarà El dinero de Hitler juntament amb la professora Tamara Djermanovic i Joan Tarrida, l’editor de Galaxia Gutenberg.

acfc3ac76c008ad0e93b20bbcac61df4

(c) Jiri Sliva

Cal destacar la taula rodona sobre clàssics contemporanis txecs que tindrà lloc el divendres 18, i a la qual participaran altre cop el director del Centre Txec de Madrid, l’escriptora Monika Zgustova, l’escriptor Borja Bagunyà i l’editor Luigi Fugaroli, de La Fuga Ediciones. De fet, La Fuga va publicar el passat mes de març la Historia del Partido del Progreso Moderado Dentro de los Límites de la Ley de Jaroslav Hašek. Finalment, el cicle comença i acaba amb el gran dels grans: el dissabte 19, Feliu Formosa i Ivan Benet debatran sobre com traduir i adaptar Franz Kafka al teatre.

Leave a Comment

Filed under Breus

el drama de les “greatest bookstores”

Aquest estiu he estat a Porto, ciutat de rajoles plenes de sanefes, nostàlgia decadent, menjar deliciós i vi de qualitat. Un dels reclams més notables de la segona ciutat de Portugal és la llibreria Lello e Irmão, que té seu en un edifici que combina art nouveau i arquitectura neogòtica i compta amb un interior de fusta antiga i una escalinata que deixa la boca oberta a qualsevol visitant. 

Considerada una de les llibreries més boniques del món per monstres com The Guardian o Lonely Planet, pocs dies abans que arribéssim a Porto els propietaris de la Lello van prendre una decisió força agosarada. Farts de les cues mil·lenàries de turistes ardents que s’organitzaven davant la llibreria, van decidir cobrar una entrada de tres euros per veure l’interior de la botiga.

La llibreria Lello e Irmão. (c) Michał Huniewicz

Imagineu-vos la cara de circumstàncies que vam fer quan ens trobem que, en comptes d’una llibreria idíl·lica i solitària, l’entrada està col·lapsada per una filera de turistes pacients que no només fan cua sinó que vénen de fer una altra cua per a comprar el tiquet. Tot i l’escepticisme extrem, decidim acceptar el tracte: paguem i esperem com bonament podem, el sol lusità cremant-nos lentament les espatlles.

Ens canvia la vida, entrar a la llibreria Lello? Ens meravellem amb la seva arquitectura? Al·lucinem amb la seva oferta literària? No gaire, la veritat. L’edifici és bell, això és innegable, però el que abans deurien ser només  llibres ara són bàsicament souvenirs. Hi ha una llibreta de la Lello, un imant de la Lello, una tassa de la Lello, una samarreta de la Lello. Pots comprar-t’ho tot, tornar a casa i anar fent com si no n’haguessis marxat mai. Pel que fa a l’oferta de llibres, hi vaig veure sobretot obres d’història de la llibreria i de Portugal, i ficció d’autors portuguesos –de fet, trobem un exemplar d’un llibre d’Eça de Queirós publicat per Quaderns Crema!– però, a part d’això i una breu secció d’assaig més general, la llibreria és literàriament pobra.

No hi deu haver cosa més trista que una llibreria pobra, com a mínim per a la gent que aprecia les llibreries. Tampoc hi deu haver cosa més trista que una llibreria que ha estat magnífica i ara és pobra. La història de la Lello –resumida en un pamflet d’estètica moderna que et donen quan pagues el tiquet, company d’espera– es vanta de grans tertúlies, d’haver estat el punt d’unió de nombrosos intel·lectuals lusitans, etcètera. Avui dia és un cau de turistes on la gent paga tres euros amb l’objectiu bàsic de fotografiar-se sobre l’escalinata vermella i marxar.

La culpa de tot això, suposo i teoritzo, la té l’expansió turística: el boca-orella, l’has-d’anar-allà, el munt de Top 10s que assenyalen la Lello com una de les millors llibreries del món. “Millors”, de bon principi, ja és un adjectiu sospitós: “millors” en quin sentit? Tenen un fons de llibres més complet? Tenen un personal encantador? Són estèticament precioses? Tots els llibres que hi compres et canvien la vida sempre? Hi ha pàgines que parlen de “bizarre and beautiful bookshops”, n’hi ha que parlen de “best bookshops”, de “coolest bookshops”, n’hi ha que diuen “the most beautiful bookshop“. En tot cas, un membre present en totes aquestes llistes és la llibreria Lello de Porto, un must see que també apareix a Lonely Planet i altres guies turístiques. A TripAdvisor, la llibreria té una puntuació de 4,5/5 i és el número 11 de les 133 “cosas que hacer en Porto” –perquè tots sabem no se’n poden fer més de 133. Ara bé, els comentaris de “Espectacular” i “De pel·lícula” es mesclen amb gent indignada per haver pagat tres euros per entrar en un cau ple de flaixos de càmera.

(c) Nelson Garrido

Sempre fent hipòtesis, no crec que la llibreria Lello hagi acabat així perquè vulgui. Malgrat l’escepticisme inicial, no veig gaire alternativa a un cul-de-sac semblant. Què fas, si la teva llibreria de tota la vida comença a ser engolida per grups de gent que l’únic que vol és fotografiar-se davant de l’escalinata vermella i marxar? És el que els va passar a la llibreria: hi va començar a anar molta gent, va córrer el boca-orella, diverses webs van començar a posar-la en llistes, les guies turístiques se’n van fer ressò, i pam.

Es tracta d’un mecanisme bastant macabre que Aldous Huxley plasma a Carretera enllà (Adesiara Editorial, 2014), un deliciós llibre d’articles en què l’escriptor britànic dissecciona sense compassió la figura del turista. Huxley creu que, en realitat, a la gent no ens agrada gens viatjar perquè això ens treu de la zona de comfort, però que ho fem perquè és de persona distingida, és socialment correcte. I que, per tant, els turistes sempre van als llocs que els faran sentir superiors, “socialment distingits”. Els típics llocs que els amics et descriuen amb brillantor als ulls, entre sospir i sospir: visitar Roma, Florència, entrar a esglésies italianes, comprar-te un llibre a la Shakespeare & Co, passejar per Montmartre. Després, de vegades passa que hi vas i no n’hi havia per tant, però dissimules.

Hi ha poques coses més patètiques que l’espectacle dels viatgers sense experiència, educats en aquests mites, i que fan desesperadament tot allò que poden perquè la realitat exterior encaixi amb la faula. És per amor del mite i, d’una manera menys conscient, en nom de l’esnobisme que surten de casa seva, i admetre una desil·lusió en la realitat seria admetre que han fet el ridícul creient-se les faules i rebaixarà el seu mèrit per haver emprès el peregrinatge.

Aldous Huxley: “He vist cares molt més animades en un enterrament que a la plaça de Sant Marc”.

Salvant moltíssim les distàncies (a fi de comptes, París és París), potser és un mite semblant al que descriu Aldous Huxley el que porta molta gent a visitar la Lello. I vull dir molta gent; segur que n’hi havia que no havien trepitjat mai una llibreria –i no passa res, segur que han trepitjat moltes coses que jo no he trepitjat mai–. Però aquest obligatorietat de seguir el nº11 de TripAdvisor, la guia definitiva del The Guardian i els top 10s de “splendorous places” han fet que la Lello hagi acabat així, amb dos estudiants portuguesos amb samarretes blanques trencant tiquets a l’entrada. I, sincerament, tampoc crec que s’hi pugui fer gaire res. Fet el mal, la solució aporta comoditat i ingressos: com a mínim amb les entrades aconsegueixes regular una mica el trànsit i que les selfies et surtin a compte.

La solució em sembla tant resignada i horrorosa com raonable, perquè la llibreria original ja està perduda: estic segura que cap ciutadà de Porto hi va a tafanejar llibres, no tindria cap mena de sentit. Això sí, una petita venjança literària de la Lello és que descompta els treus euros de l’entrada a la gent que compra llibres, però no a la gent que compra bolígrafs i tasses. Però tampoc pequéssim d’innocents: no sé com va amb la Lello, però segur que a molts empresaris pràctics els sembla una forma fantàstica d’arribar a finals de mes.

Mirant la resta de llibreries dels top 10s virtuals (La Acqua Alta de Venècia, The Powerhouse Arena de Brooklyn, El Ateneo Grand Splendid de Buenos Aires, la Dominicaen de Maastricht), em pregunto quines es mantenen intactes i quines estan inundades de gent. Com preservar el mite? Què fer si el boca-orella se’n va de les mans? Com aconseguir que la teva llibreria continuï sent una llibreria i no una atracció turística? I no vull ser frívola: està molt bé fer calers, però la majoria de gent que vaig veure a la Lello hi venia per la foto, no per comprar-se llibres. Hi ha d’haver un punt mig entre vendre poquíssim i esdevenir un dels puntals de Lonely Planet. I què hem de fer, en aquests casos, com a visitants de fora? Hem de mantenir en secret els millors llocs de cada ciutat o proclamar-los a tort i a dret? En aquest cas, els turistes som tant culpables com víctimes: ens encanta trobar els llocs més autèntics, però ens els carreguem.

També pot interessar-te...

  • 37
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, hi, l, del, d, perquè, però, gent
  • 36
    Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
    Tags: no, l, del, és, hi, d, ha, llibres
  • 35
    Sembla que el Sol resisteix, però el fred ens ha agafat amb els abrics al fons de l'armari. Si visquéssim a Alemanya ens entregaríem al vi calent, però cert esperit reivindicatiu ens manté, malgrat tot, a les terrasses. Els problemes europeus i globals s'acumulen; mentrestant, la vida segueix tossudament endavant,…
    Tags: ha, del, no, és, però, llibreria, més, llibres, l
  • 33
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, però, ha, més
  • 33
    Ens trobem amb Gary Shteyngart a la Llibreria Calders, una tarda de divendres. Fa bon dia, són les quatre de la tarda, tenim tant la vida per endavant com el dinar batallant a l’estómac. La parada a Barcelona és una de les últimes de la gira europea d’Shteyngart, que ha…
    Tags: és, no, d, però, l, ha, hi, més, això

Leave a Comment

Filed under General, Reportatges, Ressenyes