Author Archives: Anna Pazos

Marilynne Robinson: “Menyspreo profundament el cinisme”

Escriptora i teòloga estatunidenca, Marilynne Robinson (Idaho, 1943) ha conreat l’assaig i la novel·la, aquest últim gènere de manera pausada però amb gran èxit de crítica i públic. Robinson, autora d’obres com Gilead Home, ha vingut a Barcelona a presentar la seva última creació: Lila, publicat en català per Edicions de 1984 i en castellà per Galaxia Gutenberg. I ja que hi és, imparteix una classe magistral al CCCB. Arribo a l’entrevista amb ella un pèl intimidada: amb la seva llarga cabellera blanca i els seus aires de catedràtica atemporal, Robinson fa pinta de poder-te petrificar amb la mirada si li fas la pregunta equivocada. O pitjor, respondre’t amb un temut monosíl·lab mentre furgues cervell endins en busca d’alguna cosa més intel·ligent a dir.

Al final, res d’això no passa: Robinson és indulgent i amable —potser he tingut sort de ser de les primeres a interrogar-la; no voldria veure-la a última hora, havent-se sotmès als capritxos de tota la premsa, ràdio i televisió espanyoles. Parlem de la decadència de la democràcia, de Nietzsche i els seus acòlits, de Lila, del cinisme que ho rosega tot i del mateix concepte de Déu. Com a remor de fons, l’irracional però persistent temor que les grabadores no estiguin funcionant. Tot plegat, falsa alarma: l’entrevista acaba, la vida continua i la veu sàvia de la Robinson ha quedat perfectament enregistrada. El resultat, a continuació.

ulf andersen getty images

Marilynne Robinson. (c) Ulf Andersen / Getty Images

Ahir vas dir que et preocupava la nostra pèrdua de memòria històrica, el fet que estem oblidant els principis fundacionals de la democràcia. Quins són, aquests principis? I com ens hi apropa la literatura?
Ehm… Bé… El que jo crec… D’una banda…

Potser ha estat un inici una mica hardcore.
Sí, resoldrem els problemes de la civilització abans de l’hora de dinar! Mira, jo crec que la democràcia es basa essencialment en la voluntat de confiar en el bon criteri i les intencions d’aquells que no estan d’acord amb tu. Un dels problemes de la democràcia americana és que la gent no està disposada a acceptar que potser els qui no pensen com ells també tenen intencions honorables i legítimes. És molt difícil resoldre certes qüestions, perquè tothom troba la manera de desqualificar l’autoritat de qualsevol decisió que es prengui.

Has dit que cal imaginació per assolir cert sentit de justícia. Suposo que això pot aplicar-se tant als individus com a les societats. Pot fer-te més empàtic, una novel·la?
És una qüestió interessant. Quan vaig començar a llegir, amb Dickens, la literatura apel·lava a les meves emocions d’una forma molt directa i intensa. Recordo llegir un llibre anomenat An American Tragedy, sobre l’assassinat d’una dona, i experimentar el terror de saber què li passaria; mentre llegia aquesta novel·la, patia per la dona dia i nit… era una injecció directa al meu sistema nerviós. I això ha seguit sent així, tot i que l’impacte és menor quan ets adult. Això implicaria que l’empatia preexisteix qualsevol intent d’aprendre-la, però llegir et pot ajudar a exercitar-la, la fa molt més palpable.

Fa poc parlàvem amb Gary Shteyngart era més escèptic. Deia que els llibres no serveixen per a res.
Jo crec que sí que serveixen. Quan la gent em parla de llibres, cosa que passa sovint, s’hi refereixen com a punts d’inflexió a la seva vida; expliquen com tal novel·la els ha ajudat a entendre el seu pare, etcètera. Seria molt fàcil documentar l’impacte dels llibres sobre la vida de les persones. I podrien tenir-ne molt més, encara. Hi ha un problema, i és la falta de respecte cap al lector.

Sóc optimista. La meva visió del món prohibeix el pessimisme. He de creure en una certa resiliència en les societats, en el fet que passarem per certes fases i esdevindrem millors.

Hi ha una tendència global a eliminar les Humanitats de l’acadèmia. Quines conseqüències pot tenir això, a llarg termini, i per què cal entrenar filòsofs i escriptors?
Les persones han creat art des d’on ens ho indica l’evidència. Crec que cal respectar l’essència de la gent, i una de les parts d’aquesta essència és el ser criatures creatives que elaboren pensaments profunds sobre temes complexos. I per què existeixen, les societats, si no és per donar refugi a vides humanes? Ara sembla que el món és materialment més ric que mai: ja tenim prou riquesa, hauríem de ser capaços de seure i pensar en coses que no siguin com generar-ne més. Sabem que quan la gent fa el que vol fer, es produeix art, es desenvolupen tot tipus de pensaments. Qui es creu amb dret de dir que això no és significatiu? Ho trobo fascinant.

Una de les coses que em va cridar l’atenció de Lila és seva la manca de cinisme, és gairebé un alleujament. Sembla que tenir una mirada cínica s’ha tornat mainstream. David Foster Wallace deia que això està matant la literatura…
Crec que el cinisme és una resposta molt barata a les coses. És autoprotector. Et permet no haver d’admirar ni d’apreciar res, actes generosos que t’estalvies criticant-ho tot: “oh, només ho fa per motius egoistes”, “és un relacions públiques”, etc. Però jo crec que és natural emocionar-se amb l’art o amb algun comportament generós. Si talles el valor estètic i l’autenticitat de tot allò que veus, perds l’oportunitat d’humanitzar-te amb l’experiència. El cinisme de base no porta enlloc. El mensypreo profundament.

Ahir criticaves la literatura europea anterior a la Segona Guerra Mundial. Deies que mirava el món de forma despectiva. Pensaves en algun autor en concret?
Bé, això pot ser controvertit, però em referia a Nietzsche, aquell filòsof —o com vulguis dir-li— alemany. El seu gran menyspreu per l’espècie humana, la seva manera heroica i triomfal de separar-se de la mediocritat de la resta… Fins i tot als Estats Units s’utilitza Nietzsche com una introducció a la filosofia! Se’l considera una mena de font autoritativa. No sé gaire què  hi veuen.

Amb el temps, m’he adonat que les persones religioses tenen molt més en comú entre elles que la gent secular amb la que no ho és. Hi ha un tipus determinat d’experiència, una escala de coneixement, que és transversal a totes les religions. 

I què penses de pensadors ateus contemporanis com Steven Pinker, Richard Dawkins, Cristopher Hitchens…?
Penso que qualsevol tipus de pensament que provi d’encarar-se amb les grans qüestions és interessant. També crec que hi ha molta gent que passa per períodes ateus o que es declaren ateus però que realment no ho són. Perquè he tingut amics ateus que m’han demanat que resi per ells quan han tingut alguna malaltia o coses similars, cosa que he fet sense problema. T’adones que molta gent té una mena de reserva de fe que no sap com articular o expressar. Però aquestes persones que menciones… em molesten molt. I no és perquè siguin ateus, sinó perquè el seu pensament és molt pobre, molt deficient. Dawkins, per exemple, no vol parlar de física quàntica. Què?! No pots autoproclamar-te científic i alhora excloure el camp més important de la ciència en els últims 100 anys. És ridícul. És realment lamentable. L’ateisme es mereix alguna cosa millor. [Riu amb delit.]

No voldria ser la teva enemiga.
Com t’he dit, em fascina el culte a Nietzsche que professen els europeus. És un pensador que no m’impressiona gens.

T’autodefineixes com a “escriptora cristiana”. Què implica, això? Veus la literatura com una forma de transmetre idees cristianes?
En absolut. Escric perquè per algun motiu estic compromesa. Tinc un personatge al cap i no puc parar de pensar-hi. He escrit llibres assumint que eren impublicables, com Housekeeping, i era perfectament feliç fent-los. Com un músic que simplement vol tocar. També escric sobre teologia; és una cosa que està molt arrelada al meu pensament, i això es nota a la meva ficció. Però no penso en la literatura com una cosa intencionada, la veig com una exploració d’idees que a mi em semblen belles.

lila-1984-gutenberg

A l’esquerra, l’edició en català d’Edicions de 1984. A la dreta, la castellana de Galaxia Gutenberg.

Vaig trobar que Lila era en part un llibre sobre la solitud. Els seus dos protagonistes són éssers molt solitaris,  tot i fer-se companyia; la Lila segueix fantasiejant amb fugir… és un problema o una condició?
Crec que la solitud és una condició humana. Jo vaig crear-ne dues versions extremes, la Lila i el John Ames. Fem tot el possible per distreure’ns, però la realitat és que som criatures molt solitàries provant d’entendre un món que percebem de forma totalment diferent de la resta de la gent. Provant d’entendre per què som incapaços de ser feliços, tot i tenir tots els elements necessaris per a la felicitat.

La Lila i el reverend proven d’entendre’s l’un a l’altre, però no sembla que se n’acabin de sortir…
Una de les coses que fa que en John Ames se senti atret per la Lila és que ella li suggereix un món que ell no pot ni tan sols començar a comprendre.

La Lila gaudeix llegint la Bíblia perquè li parla de persones com ella, gent desarrelada que viu en condicions extremes. Per què tries outsiders com a personatges principals?
Molta gent viu definida pel seu estatus social o pel seu grau d’èxit mesurable. I si permets que aquestes convencions s’acumulin al teu voltant, s’acaben convertint la definició de qui ets. Però hi ha un jo que precedeix tots aquests elements, quelcom molt més essencial. A mi m’agrada transportar els personatges a aquest jo essencial. La Lila és això: una persona que no està definida en termes socials. L’altra cara de la moneda és en John Aimes, que està molt clarament definit per la família, la tradició, etcètera. La gràcia era confrontar-los.

Crec que el cinisme és una resposta molt barata a les coses. És autoprotector. Et permet no haver d’admirar ni d’apreciar res, actes generosos que t’estalvies criticant-ho tot.

Seria molt diferent, la història, si passés ara enlloc de mitjans del segle XX?
Avui en dia seria difícil trobar algú tan poc afectat per la societat com la Lila. Als anys 30, la població als EUA era una cinquena part de la d’ara. Una de les coses que més gaudia en escriure Lila era imaginar un país vast i essencialment buit, amb aquest personatge que hi viu en termes molt íntims, sense ni tan sols patir l’alienació de saber els noms dels llocs.

Què fa que una novel·la sigui bona?
Jo aprecio que una novel·la m’absorbeixi, que se m’endugui, que em provoqui aquell pessigolleig al cervell. Ara tinc un petit problema, i és que he estat professora d’escriptura durant tant de temps que llegeixo un llibre i vaig pensant: “aquí tenies una bona escena entre mans, perquè l’has liat?”. M’és difícil tornar a la condició de lectora innocent.

Com el director de cinema que no pot veure una escena sense analitzar on han posat les càmeres…
Si, exactament.

Pots recomanar algun autor contemporani? Bé, no cal que sigui contemporani, tant li fa.
Això és una mica vergonyós, però gairebé no llegeixo ficció. Últimament llegeixo sobretot coses escrites al segle XVI, com el Llibre dels Màrtirs de John Foxe. Que probablement m’interessi a mi molt més que a tu. [Riure jovial]

Mai se sap. Una altra cosa: escoltant-te ahir vam tenir la sensació que semblaves alhora pessimista i optimista. Amb què t’identifiques més?
Sóc optimista. La meva visió del món prohibeix el pessimisme. He de creure en una certa resiliència en les societats, en el fet que passarem per certes fases i esdevindrem millors.

Ara sembla que el món és materialment més ric que mai: ja tenim prou riquesa, hauríem de ser capaços de seure i pensar en coses que no siguin com generar-ne més. 

Steven Pinker diu una cosa similar. Al seu llibre Los ángeles que llevamos dentro parla d’un declivi general de la violència: hi ha menys guerres, no tallem braços per robar una barra de pa, no anem al coliseu a veure com dos desgraciats es maten entre ells… diu que, d’alguna manera, que les societats evolucionen i es tornen més empàtiques. Hi estàs d’acord?
No hi estic gens d’acord. El gran art empàtic ve de segles anteriors. Hi havia certs gestos espirituals més profunds i generosos, cosa que no vol dir que puguin repetir-se en el futur, però en aquest moment no veig una gran empatia en l’art que s’està produïnt. A més, Pinker em molesta molt perquè… [Riures desesperats meus] És que és molt molest! La civilització europea i l’americana s’han tornat més refinades dins dels seus propis límits, però quan t’adones de les conseqüències que això ha tingut a la resta del món… només cal veure com va afectar la Primera Guerra Mundial a l’Àfrica: milions de morts per l’extracció de goma. Com més gentils ens tornem els occidentals, més cru és l’efecte a la resta del planeta. I crec que Pinker oblida mencionar això.

Vaig viure uns mesos a Jerusalem, i allà veus com la religió confronta les persones, fa treure el pitjor de cadascú i contribueix a l’odi i l’espiral de violència. Força traumàtic. Com es gestiona, això, des de la mateixa religió?
El pitjor que li pot passar a la religió, i passa tot sovint, és que en lloc de ser religió —la vessant “no mataràs” de la religió—, es converteix en una tribu. I llavors la gent oblida tot el que la religió els mana o els prohibeix i es pensa que rebaixant-se als més baixos nivells del comportament humà l’estaran defensant. Això passa contínuament, ha estat una temptació típica dels grups religiosos al llarg de la història. I després, quan la matança ha passat, miren enrere i pensen, “Ostres, això no ha estat gaire cristià! Què teníem en ment?”.

Esperem que ho pensin! En un món progressivament més secular, com és la recepció de les teves novel·les?
Doncs és interessant, perquè els meus llibres estan traduïts a l’Iraq i la resposta ha estat molt bona. Amb el temps, m’he adonat que les persones religioses tenen molt més en comú entre elles que la gent secular amb la que no ho és. Hi ha un tipus determinat d’experiència, una escala de coneixement, que és transversal a totes les religions. Sacerdots, rabins, imams… veuen la mateixa realitat i l’abracen. Només el fet de tenir una idea de Déu és un model de realitat enormement persuasiu: hi ha un Déu i hi ha unes obligacions ètiques i morals essencials al comportament humà. Fa poc em va venir una estudiant índia a dir-me que estava cansada que la gent fos condescendent amb el seu hinduisme; sentia que podia parlar-ne amb mi, perquè també sóc religiosa.

Què és Déu?
Un gran misteri. A la meva tradició religiosa, si penses que pots definir què és Déu estàs creant un ídol. Creus en la bondat de la creació, creus en la sacralitat de les persones. Però això mai no es converteix en una definició exhaustiva de Déu.

També pot interessar-te...

  • 88
    Quins efectes provoca la lectura? Pot crear valors? Ens converteix en millors persones? El dimarts al vespre, Marilynne Robinson va seure al Mirador del CCCB –esplèndides vistes– per parlar sobre imaginació, literatura i democràcia. Premiadíssima escriptora nord-americana (la novel·la Gilead li va valdre el National Book Critics Circle Award i…
    Tags: l, robinson, ha, és, més, d, hi, no, marilynne
  • 67
    Sembla que el Sol resisteix, però el fred ens ha agafat amb els abrics al fons de l'armari. Si visquéssim a Alemanya ens entregaríem al vi calent, però cert esperit reivindicatiu ens manté, malgrat tot, a les terrasses. Els problemes europeus i globals s'acumulen; mentrestant, la vida segueix tossudament endavant,…
    Tags: ha, no, és, però, marilynne, més, robinson, l
  • 59
    Mec, final d'any. Asseure's colzes en taula, mirar el sostre, despistar-se, esforçar-s'hi o deixar-ho córrer. Però no ens embrancarem en valoracions de caire personal, així que a arromangar-se ben fort i a saludar l'any nou amb les dosis concretes d'alegria i de desastre. De cara a les ressaques dels dies…
    Tags: no, ha, marilynne, robinson, és, però
  • 56
    Ens trobem amb Gary Shteyngart a la Llibreria Calders, una tarda de divendres. Fa bon dia, són les quatre de la tarda, tenim tant la vida per endavant com el dinar batallant a l’estómac. La parada a Barcelona és una de les últimes de la gira europea d’Shteyngart, que ha…
    Tags: és, no, d, però, l, ha, hi, més, això
  • 53
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, però, ha, més

Leave a Comment

Filed under Entrevistes, General

Dostoievski i l’uncommon sense

El mundo ha proclamado la libertad, sobre todo en estos últimos tiempos, ¿y qué vemos en esta libertad suya? ¡Nada más que la esclavitud y el suicidio!
El monjo Zosima a Els germans Karamàzov

Va passar un dimecres qualsevol en un vagó de la línia 1 del metro. Una senyora altament motivada, que intentava convèncer-me ja de bon dematí que “vives en el pecado pero Jesús te ama”, va donar-me aquest pamflet, cortesia de l’església evangèlica Auditorio Canaán:

unnamed (1)

Els germans Karamàzov en tres línies.

Ella no ho sabia, però acabava de proporcionar-me el resum perfecte d’Els germans Karamàzov, totxaco de Dostoievski que casualment tenia entre mans. (Si ens animem, l’home que interroga l’horitzó podria ser el mateix autor, enfrontant-se perplex als misteris de la vida russa durant el segle XIX.) Publicada ara fa 135 anys, la ultimíssima novel·la de Dostoievski és ben bé això: un intent inconclús de conciliar la idea d’un Déu omnipotent amb la d’un món cruel i injust. També és la història d’una família disfuncional on tothom desitja el pitjor a tothom, i un pamflet político-religiós de 1.200 pàgines per on desfilen la flor i nata de la societat russa (lladres, assassins, prostitutes, monjos).

A diferència de contemporanis seus, com Tolstoi o Turguénev, Dostoievski (Moscou, 1821 – Sant Petersburg, 1881) no escrivia d’acord amb els gustos de l’època. Va néixer pobre i va viure una vida molt puta, que va incloure la mort d’esposes i fills, empresonaments injustos, un exili i la convivència constant amb l’epilèpsia. Jugador, alcohòlic, sempre estressat per terminis i deutes a pagar, el pobre Dostoievski podria passar per qualsevol dels seus desgraciats personatges. Les seves novel·les semblen haver estat parides d’una tirada en una nit d’insomni: són angoixants, claustrofòbiques, farcides de plantejaments filosòfics passats de voltes. Es construeixen al voltant de diàlegs eterns, explosions de retòrica febril que tenen lloc en tavernes de mala mort, prostíbuls i habitacions on s’aglutinen famílies miserables, sempre amb alguna dona tísica i un borratxo morint de fred entre els vòmits d’un carreró sòrdid.

loffit_fiodor-dostoievski_04

“Sus hundidas mejillas forman arrugas de color de arcilla, casi sucias, surcadas por el dolor de muchos años; la resquebrajada piel, quemada y sedienta, se tensa en mil grietas (…) A derecha e izquierda sobresalen como enormes bloques de piedra los pómulos eslavos; una enmarañada mata de pelos cubre la áspera boca y el frágil mentón. Tierra, piedra y bosque, un paisaje trágicamente elemental: he aquí las profundidades del rostro de Dostoievski”. (Stefan Zweig)

Això és així perquè Dostoievski no volia complaure el gust burgès, sino captar guspires de veritat allà on la vida es torna més intensa i brutal. Per això Els germans Karamàzov, potser el seu llibre més filosòfic, té la forma d’una història de gelosies, assassinats i robatoris. Sembla dir-nos que no té sentit preguntar-se per l’existència de Déu des de la placidesa d’un sofà esponjós, sino que cal la vitalitat i la passió destructiva d’un Karamàzov. I per això ens presenta els tres germans: Dimitri, “un joven de noble fondo, pero que, ¡ay!, se deja arrastrar por sus pasiones más allá de lo que debiera”; Ivan, l’intel·lectual escèptic; i Aliosha, el benjamí devot i bondadós, que l’autor proclama Heroi de la novel·la ja des del pròleg. Tots tres són fills de Fiodor, un ésser abjecte, roí i luxuriós. Fiodor i Dimitri, pare i fill, enamorats de la mateixa dona i enemistats per qüestions monetàries, seran el nucli d’una tragèdia que els embolcallarà a tots.

A simple vista sembla que cadascun d’ells hagi d’encarnar un arquetip —la passió, la raó, la fe, el vici— però, com diu David Foster Wallace, que sempre ho deia tot una mica millor, “in some ways Dostoevsky was too good for his own good”. L’autor era incapaç de crear un personatge planer, perquè entenia massa bé que els humans som incomplets i tendim a l’ambigüitat i a la redefinició constant. Els Karamàzov i la resta de la fauna de la novel·la son ments torturades; no poden descansar ni un moment, volen abastar el món sencer o morir en l’intent. L’estimat Stefan Zweig va definir molt bé aquesta força motriu que els condueix cap a la catarsi tràgica i els converteix en “personajes febriles ambulantes (…) dotados de este anhelo de vivir «indecente y fanático» que apura las últimas gotas de la copa antes de estrellarla contra la pared”:

Para el common sense de un inglés o de un norteamericano los cuatro Karamázov son cuatro locos y todo el mundo trágico de Dostoievski es un manicomio. (…) Les da igual ser felices. Les da igual estar satisfechos. Y esos extravagantes desprecian más que desean ser ricos. No quieren nada de lo que desea nuestra humanidad entera. Poseen el uncommon sense.

karamazov

Fotograma de la pel·lícula inspirada en “Els germans Karamàzov”.

Paradoxes: Dostoievski retratava tant bé les debilitats, dubtes i vicis dels animalons humans que Nietzsche se’n va fer fan, i fins i tot el va utilitzar com a suport per la seva crítica del cristianisme. Coses de la vida: sent com era (suposadament) un autor de profundes conviccions cristianes, Dostoievski va acabar servint de model al pare de l’ateisme il·lustrat. Hi ha, però, diferències remarcables: Nietszsche proclama que la mort de Déu (una idea sobreexplotada) és la culminació natural del progrés històric, mentre que per al rus és la negació de l’autoritat divina el que porta la humanitat a la vora del precipici. La llibertat, aquesta aberració francesa, és poc més que una via directa cap a la perdició i el fratricidi; sense una ètica rígida i externa som simples animalons amorals, esclaus de les nostres passions i incapaços de diferenciar entre el bé i el mal. Això ho deduïm de la caiguda en desgràcia de Dimitris, Fiodors, Smerdiakovs i altres personatges malaguanyats.

(Suposem que aquesta visió del món té bastant a veure amb el fals afusellament que va patir el pobre Dostoievski als 28 anys: acusat de pertànyer a un cercle revolucionari, va passar-se deu minuts lligat a un pal, amb els ulls embenats, creient que estava a punt de morir. L’arribada de l’indult del tsar és un dels catorze moments estel·lars de la humanitat recollits per Zweig, ja que sense aquesta vivència patètica no existirien tòtems com Crim i càstig i els Karamàzov. Després d’això, qui no es converteix en un fanàtic religiós? Va sobreviure, per cert, però va passar-se quatre anys picant pedra a Sibèria.)

Ara bé, hi ha un subtext amagat a la croada de Dostoievski contra el laicisme. Als Karamàzov es deixa veure de tant en tant: són els moments que ens fan dubtar si l’autor creia realment en el que predicava. Un d’ells és quan Ivan Karamàzov explica al seu germà Aliosha una faula inventada per ell mateix. La història fa així: quinze segles després del seu martiri, Jesucrist apareix a l’Espanya de la Inquisició i realitza miracles a tort i a dret davant d’una plebs meravellada. El Gran Inquisidor, enlloc d’agenollar-se als seus peus, l’arresta i el condemna a la foguera “como el más vil de los herejes”. La víspera de l’execució li explica el motiu: Jesucrist, regalant magnànimament la llibertat als homes, no ha fet més que condemnar-los a la perdició. Els homes necessiten agenollar-se, cedir la seva sobirania a algú que els conegui millor que ells mateixos. Aquest ha estat el rol de l’autoritat catòlica: tornar la pau a les persones al gestionar-los la seva pròpia llibertat. Paraules del Gran Inquisidor:

La libertad, el librepensamiento y la ciencia los conducirán a tal laberinto y los situarán en presencia de tales prodigios y misterios insolubles, que algunos hombres, los indomables y furiosos, se matarán a sí mismos; otros, indomables, pero poco fuertes, se matarán entre sí, y un tercer grupo, los que queden, débiles y desdichados, se arrastrarán a nuestros pies y clamarán: “Sí, vosotros teníais razón, únicamente vosotros estabais en posesión de su misterio y volvemos a vosotros, ¡salvadnos de nosotros mismos!” (…) ¡Comprenderán muy bien, demasiado bien, lo que significa subordinarse de una vez para siempre! Mientras no lo comprendan, los hombres no serán felices.

karamazov

L’edició de Club Editor, amb traducció del francès de Joan Sales.

Segons Zweig, Ivan Karamàzov expressa el pensament més honest de Dostoievski, que alaba la puresa teòrica dels ensenyaments de Crist però els veu inaplicables a una humanitat encegada pels seus instints. Ell mateix era el perfecte contrari d’Aliosha, el seu heroi cast: li encantava llançar-se de cap al vici, experimentar la vida sense aturador (de fet hi ha similituds sospitosíssimes entre Dostoievski i el seu antiheroi, Fiodor Karamàzov, començant pel nom i acabant per la tendència d’ambdós a perdre’s entre copes de conyac). Torturat pels seus dubtes metafísics, l’autor vol estalviar el martiri a la resta de mortals i els insta allunyar-se de la llibertat de consciència:

Dostoievski, que sufre la tortura de Dios, quiere una Humanidad de fe ferviente; él, que sufre por falta de fe, quiere que los hombres sean felices creyendo. Clavado a la cruz de su incredulidad, predica al pueblo la ortodoxia, reprime sus propios conocimientos porque sabe que desgarran y queman, y predica la mentira, que da la felicidad, la estricta y literal fe del campesino (…) como su Gran Inquisidor, quiere ahorrar a la Humanidad el tormento de la libertad de conciencia y arrullarla con el ritmo muerto de la autoridad.

Però si no podia aferrar-se al cent per cent a la religió, sí que podia fer-ho a la pàtria. La miserable pagesia russa apareix una i altra vegada com a símbol d’humiltat, d’impecabilitat moral enfront els revolucionaris contagiats d’idees europees. (Sembla que els quatre anys a Sibèria li van servir per entendre una cosa: els camperols i proletaris russos no sentien cap simpatia envers els intel·lectualets que pretenien alliberar-los des dels salons de Moscou.) Durant una època va veure’s obligat a exiliar-se a Europa, per on va rodolar durant anys com un vagabund, fet que encara va encendre més el seu odi contra el vell continent. Per a ell, Europa no és més que un cau de corrupció, generador d’idees perverses que amenacen de tacar la puresa de la Rússia ortodoxa. Zweig ho resumeix així de bé:

[Per a Dostoievski:] ¿Qué es Europa? Un cementerio, quizá con nuevas tumbas, pero apestando a podredumbre, ni siquiera es estiércol para la nueva siembra. Ésta sólo prospera en suelo ruso. Los franceses, unos fatuos y presumidos; los alemanes, un vil pueblo de salsicheros; los ingleses, mercachifles de la sutileza; los judíos, orgullo hediondo; el catolicismo, una doctrina del demonio, un escarnio de Cristo; el protestantismo, la fe de un Estado de racionalistas; ambas religiones, caricaturas de la única fe verdadera: la de la Iglesia rusa. El Papa, el Satanás con tiara; nuestras ciudades, Babilonia, la gran prostituta del Apocalipsis; nuestra ciencia, un artificio vanidoso; la democracia, caldo espeso de un cerebro blando; la revolución, una chiquillada chapucera para tontos y engañados; el pacifismo, chisme de viejas. Todas las ideas de Europa son un ramo de flores secas y marchitas, buenas sólo para tirar al estercolero.

Etcètera, etcètera. Hi ha alguns elements als Karamàzov —com el menyspreu obert envers els ateus, els “judíos de poca monta”, les dones— que llegits l’any 2015 des de la Barcelona d’Ada Colau tenen un punt arcaic i poc seriós. Però Dostoievski és Dostoievski i d’alguna manera fa que tot això passi a segon pla. Sobretot perquè, tot i que provi de moralitzar, no se n’acaba de sortir: sona tant convençut quan parla a través del monjo Zosima com quan ho fa amb les paraules d’Ivan Karamàzov, el qual rebutja indignat creure en un Déu que permet el patiment dels innocents. Només aquest Dostoievski, sever però compassiu, tant ple de contradiccions que l’abraçaríem, pot encandilar tant Nietzsche com Joan Sales, qui va traduir Els germans Karamàzov al català i la va declarar “obra màxima de la novel·la cristiana universal”. Serà que la bona literatura no dóna respostes sinó que planteja les preguntes adequades i després les deixa allà, per què els lectors els donin resposta al llarg dels temps.

Llibres citats:

- Els germans Karamàzov, de Fiodor Dostoievski

- Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski), d’Stefan Zweig

- Momentos estelares de la humanidad, d’Stefan Zweig

- Joseph Frank’s Dostoevsky (recollit a Consider the Lobster and other essays), de David Foster Wallace

També pot interessar-te...

  • 58
    He visto playas de sacarosa y aguas de un azul muy brillante. He visto un traje informal completamente rojo con las solapas evasé. He notado el olor de la loción de bronceado extendida sobre diez mil kilos de carne caliente. Me han llamado “colega” en tres países distintos. He visto…
    Tags: del, no, és, los, foster, wallace, y, david
  • 57
    David Foster Wallace es va treure les cadenes, va donar mitja volta, va emprendre el difícil camí ascendent, va sortir de la cova i va veure amb els seus propis ulls totes les misèries i frustracions i neurosis i avorriments i depravacions sexuals i sentiments contradictoris que configuraven les persones…
    Tags: del, és, wallace, no, al, y, més, però, dels, foster
  • 38
    Stefan Zweig ens agrada, i molt. Durant aquest desembre se'n parlarà i se'l versionarà bastant, així que us llistem tres esdeveniments imminents al voltant de la seva vida, la seva obra i la seva mort. - Dimecres 9 de desembre, a les 19.30 h: Rafael Argullol parlarà sobre Zweig, que…
    Tags: zweig, més, al, és, stefan, del
  • 36
    L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
    Tags: és, no, això, david
  • 30
    Sempre he pensat que això de la Great American Novel era una cosa que només els ianquis podien inventar-se. Una novel·la llarga, èpica, convincent, que descrigui un món concret i universal que parli, a fi de comptes, de la pròpia identitat dels Estats Units d'Amèrica. Evidentment, molts països tenen els…
    Tags: és, dels, del, al, foster, wallace, david

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

Rafael Chirbes, horror a Marina d’Or

Deia Rafael Chirbes, durant una breu però intensa intervenció al Festivaletteratura, que en realitat l’únic tema que havia tractat com a novel·lista era el sentit de la vida (o el sentit de la mort). S’espolsava així  les etiquetes que l’han definit com a narrador de l’Espanya de l’especulació, la bombolla immobiliària i la crisi; “todo eso es cosa de la prensa”, va dir amb cert desdeny. Amb Crematorio (Anagrama, 2007), novel·la chirbeana de referència, l’autor de Tavernes de Valldigna es dóna la raó a si mateix. Aparentment un retrat de l’Espanya més cutre del boom i l’especulació, el llibre ens  dirigeix cap al flux de consciència d’una colla de personatges que han fet el salt dels dies de la dictadura (joventut, rebel·lia, grans expectatives) cap a la democràcia (senectut, amargor, fracàs vital) amb més pena que glòria, amb tota la mala llet que es pot esperar d’un autodeclarat “comunista a la manera de Cervantes”.

L’escenari de la decadència és Misent, un poble inventat de la costa valenciana on l’especulació immobiliària ha fet estralls: els boscos i platges han estat reemplaçats per moles de ciment, i les persones per jubilats decadents i eterns estiuejants. Un antic poble pesquer reconvertit en una Marina d’Or de la més baixa estofa per obra i gràcia de Rubén Bertomeu, constructor sense escrúpols que ens imaginem sempre amb un puro a la mà i acariciant gats obesos. El punt de partida és la mort del seu germà Matías, la qual provoca una sèrie de reflexions i mirades enrere de tots els que l’envolten, i ja ho tindríem: 300 pàgines d’existencialisme decadent amb olor de crema solar i sangria barata.

crematorio

La coberta d’Anagrama.

Mentre que fa un retrat poc afavoridor de l’Espanya dels 70 i 80, Crematorio confronta actituds vitals, maneres oposades d’encaixar l’abisme entre expectatives juvenils i frustracions adultes. Quan arriba la modernitat a Misent —en forma de boom desenfrenat, amb màfies de l’Est emparant l’aixecament de monstres de ciment— hi ha els qui pugen al tren i proven de dirigir-lo, i els que es queden a l’andana i es resignen a una vida d’eterns desplaçats interns. Rubén Bertomeu és dels primers, i serveix per demostrar la màxima de Chirbes que “no hay riqueza inocente“. Per al capo de Misent només hi ha una fugida, a la vida, i és la fugida cap endavant. Si per arribar al cim s’ha de començar important cocaïna colombiana al recte de cavalls, o associar-se amb turbis proxenetes russos, es fa i punt. 

El resultat d’aquest relativisme moral és un homo homini lupus regat de xampany, la cerca de la trivialitat absoluta com a antídot contra la vellesa i la mort. Bertomeu menysprea el puritanisme ideològic dels qui el rodegen i el critiquen, molt en especial els seus descendents. En quedar-se vidu no es resigna a una vida casta, sinó que s’agencia una cambrera quaranta anys més jove (cambrera segons les versions més benevolents) que li omple la casa de ceràmiques Lladró i cada nit el deixa sec com una llonganissa. Chirbes el deixa fer i no emet judicis morals. La gràcia de Crematorio és que cada personatge coixeja d’un peu o altre, és desgraciat a la seva manera i conviu com pot amb les seves contradiccions, i tot i haver-hi vencedors i vençuts el retrat final no té res de maniqueu. El constructor, per exemple, serà el dolent de la pel·lícula, però també és l’únic que ha entès les lògiques del capitalisme salvatge i les ha sabut esprémer al màxim, assegurant el benestar econòmic de la seva prole (que renega de la seva feina, però no dels xecs que els arriben cada final de mes).

benidorm

Panoràmica de Benidorm, que podria ser Misent perfectament.

L’antagonista és el germà de Rubén, Matías, el revolucionari encantador que tria ser fidel a si mateix i acaba sol i amb una cirrosi de cavall. Matias encarna aquells que es van despertar amb la ressaca de la transició, orfes de la lluita antifranquista que havien perdut la seva raó de ser. Tant ell com Silvia, la filla del constructor, senten davant la transformació de Misent quelcom similar a l’horror existencial de David Foster Wallace en viatjar en creuer. Com l’autor ianqui, Silvia veu en el resort turístic un intent patètic i desesperat de negar la decadència i la finitud provant de diluir-se en una massa abúlica. Arriba a comparar l’obra del seu pare amb la d’Albert Speer, l’arquitecte en cap de Hitler. Tant l’un com l’altre van construir pensant en la multitud i en detriment de l’individu:

Cuando visitó el anfiteatro de Verona, Speer se dio cuenta de que, si en ese lugar se aglomerasen personas con opiniones diferentes, quedarían unificadas en una sola opinión, y que precisamente ése era el propósito del estadio, conseguir que desapareciera el individuo. Convertirlo en masa. Hacer que no tuviera ninguna importancia lo que un pobre hombre pudiera pensar personalmente, porque lo que valía era una opinión distinta, que salía unánime de la multitud. Lo mismo puede decirse de toda esa arquitectura de casas iguales de la costa. Han creado un personaje colectivo, no sé si llamarlo el jubilado, o el eterno veraneante, como el que quería ser Brassens en la playa de Sète: un ser fantasmal, único y vacío, intrascendente, que no aspira a nada, ni espera nada que no sea retrasar la muerte lo más posible.

En el pessimisme global de Chirbes hi ha un lloc reservat per a l’alta cultura, “un capricho que se pagan las sociedades ricas y que a las pobres ni se les ocurre plantearse”. El marit de Silvia, un catedràtic especialitzat en literatura, fa autocrítica i defineix els de la seva mena com a paràsits sense una utilitat palpable, “putas, flores de loto que se abren sobre la charca maloliente de la opulencia”. Ni tan sols l’escriptor Brouard, amic d’infància dels Bertomeu, busca refugi en els grans pensadors i literats sinó que prefereix cremar els seus últims anys entre putes, coca i alcohol.

download (2)

Rafael Chirbes, tal i com vam retratar-lo fa un any al Festivaletteratura (c) Anna Pazos

Moraleja: quan hom s’enfronta a la proximitat de la mort, amb la seva insignificància, s’adona que no li han servit de res les hores gastades en acabar A la recerca del temps perdut o els quilòmetres conduïts per admirar la bellesa de la plaça capitolina. Chirbes semblava aplicar-se el cuento: va viure els últims anys amb l’única companyia dels seus dos gossos a la Tavernes de Valldigna natal, on va morir el passat 15 d’agost. Repassant les seves entrevistes hi veiem un home que hagués volgut estar-se tranquil, però a qui un cert talent i la realitat absurda que va tocar-li viure van posar sota el focus. Tampoc no ens costa gens imaginar-lo, escèptic, pensant que qui dia passa any empeny, escrivint aquestes paraules de Crematorio que tan bé resumeixen la novel·la i la vida:

Así es la vida. Uno acumula saber como las urracas, oye miles de discos, lee libro tras libro, ve cientos de programas de televisión, hojea millones de revistas a lo largo de la vida, piensa, se informa, y luego se muere, y seguramente, si le queda un hilo de lucidez, piensa también en todo el tiempo que ha perdido.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

Borges i la càbala

Gran part de l’article que segueix parteix d’una conferència de Borges sobre la càbala, que es pot llegir aquí o escoltar aquí.

*

L’any 1977, ja vell, cec i savi, l’escriptor argentí Jorge Luis Borges (1899-1986) imparteix set conferències al Teatro Coliseo de Buenos Aires. En elles s’estén sobre alguns dels temes de les seves fructíferes obsessions: les mil i una nits, la poesia, els malsons, la Divina Comèdia, la càbala, el budisme i la ceguera. Amb el temps, algú amb molt bon criteri va reunir tots els textos al volum Siete noches, que a hores d’ara hauria d’estar a cada tauleta de nit. Aquí i ara parlarem del seu apropament a la càbala, qüestió que el va obsessionar fins la fi dels dies. No és estrany: amb les seves ambigüitats i jocs d’interpretacions, la branca mística del judaisme és la perfecta matèria d’estudi borgesiana.

793029871

L’edició de Tierra Firme.

La càbala apareix al segle XII entre el sud de França i casa nostra com un sistema esotèric d’interpretació de les escriptures sagrades i, per extensió, del món. Tant en el fons com en la forma, la càbala és una cosa extremadament difícil de comprendre; en primer lloc perquè els seus representants no tenien cap interès en delimitar una doctrina clara i coherent, i en segon perquè cal un coneixement bíblic sòlid per no perdre el fil, i ja sabem que la vida són dos dies i un estàs de ressaca. Les doctrines de la càbala no s’explicaven, s’insinuaven a través d’històries i faules ambigües, farcides de significats, fet que no contribueix a la seva comprensió. 

Quan els reis catòlics expulsen els jueus espanyols al segle XV, els cabalistes més prominents s’instal·len a Safed, una ciutat de pedra blanca situada en un cim de la Galilea palestina, aleshores sota domini otomà. Avui dia Safed forma part d’Israel, i l’herència de la tradició cabalística encara hi flota com una boira compacta. Una majoria generosa de la seva població és ultraortodoxa, i no és estrany creuar-se amb personatges aliens als afers terrenals que prediquen els misteris de la doctrina oculta a les cantonades. Al seu cementiri, esquitxat de tombes blaves, hi són enterrats alguns dels principals cabalistes.

IMG_0095

Jueus ultraortodoxos resen davant la tomba del rabí sefardita Joseph Caro al cementiri de Safed      (c) Anna Pazos

Borges ens introdueix al nucli de la càbala provant d’explicar el concepte de llibre sagrat, una noció aliena a la concepció occidental de la paraula escrita. Com explica l’argentí, la tradició occidental té clàssics —Quixots, Hamlets, Fausts—, llibres referencials al voltant dels quals s’exerceix un cert culte, però que s’estudien i analitzen amb una mesura humana. Ningú no gosaria afirmar, per exemple, que cadascuna de les lletres de la Ilíada conté un missatge ocult que cal desxifrar. Per contra, per als cabalistes, la Torà o Pentateuc —els cinc primers llibres del que el cristianisme anomena l’”Antic Testament”— és una creació de Déu que ha estat oferta a la humanitat amb un objectiu; i el llenguatge amb què està escrit, l’hebreu, és una amalgama de símbols i significats amagats que transcendeixen de llarg la seva primera lectura. No només totes les paraules del llibre són sagrades, també ho són les seves lletres, ja que cadascuna d’elles és una eina divina anterior a l’ús humà de la llengua. La Torà esdevé la metaliteratura portada a l’extrem:

Cuando pensamos en las palabras, pensamos históricamente que las palabras fueron en un principio sonido y que luego llegaron a ser letras. En cambio, en la cábala (que quiere decir recepción, tradición) se supone que las letras son anteriores; que las letras fueron los instrumentos de Dios, no las palabras significadas por las letras. Es como si se pensara que la escritura, contra toda experiencia, fue anterior a la dicción de las palabras. En tal caso, nada es casual en la Escritura: todo tiene que ser determinado.

Això va conduir els estudiosos a un anàlisi minuciós i obessiu de les escriptures. Llegint cada rengla d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra, amunt i avall i viceversa, trobaven a cada nova combinació missatges, significats, crides i llegendes ocultes. Diu la tradició cabalística que “cada paraula de la Torà té sis-centes mil cares —és a dir, capes de significat o entrades”. Poca broma.

Potser el millor exemple dels mecanismes d’aquest escrutini ad absurdum és la numerologia, consistent en atribuir un valor numèric a cada lletra per després interpretar les sumes resultants a cada paraula. La lletra aleph (א), per exemple, té valor numèric 1 i significa la unitat dins la Creació. No obstant, si analitzem la composició de la lletra veiem que està formada per una vav (ו) en diagonal i dues yod (י), una a sobre i una a sota: la suma d’aquests tres caràcters és 26, equivalent al valor numèric del nom diví Jehovà (יהוה). Casualitat? Els cabalistes no creien en tal cosa. Per a més inri, si es lletreja el nom d’aleph (אָלֶף) a l’inrevés, ens surt la paraula péla (פלא), que significa miracle en hebreu. I així anar fent, lletra a lletra, paraula a paraula, frase a frase, plana a plana. I qui dia passa any empeny.

Primer versículo génesis

El primer paràgraf del Gènesis, el primer dels cinc llibres que forman la Torà.

Agafem per exemple el primer versicle del Gènesis: Bereshit bará Elohim et ha shamaim ve’et haaretz (“Al principi, Déu va crear els cels i la terra”). Un simpàtic personatge vestit de rosa estrident va explicar-me, a Safed, que aquesta frase admet múltiples interpretacions; el seu significat varia segons la col·locació de les vocals. Així, segons com es pronuncien els ets, podriem estar llegint “Al principi, Déu va crear-te a tu, home, els cels, i a tu, dona, la terra”. El tema canvia bastant, com es pot veure. Els cabalistes també van trencar-se les banyes provant d’entendre per què, d’entre totes les lletres, l’escriptura sagrada comença amb una bet (ב). Hi ha qui diu que Déu no podia haver començat amb aleph perquè el nivell de divinitat d’aleph era massa elevat. A més, la bet també és la primera lletra de la paraula berakáh (בְּרָכָה), benedicció en hebreu. En les lògiques no sempre coherents de la càbala, tot acaba tenint una explicació.

Abans que el tema se’ns en vagi de les mans, però, tornem a Borges i la seva fascinació per la mística jueva. Fans i estudiosos n’han traçat la influència en els seus relats: certament, el gust pels jocs de significats i el metallenguatge atorguen a l’obra de l’argentí una aura cabalística; els seus fans l’han qualificat directament de místic literari. Tot i que no creia en les seves nocions bàsiques, Borges estudiava la càbala com alguna més que una curiositat històrica: “la cábala no es una pieza de museo, sino una especie de metáfora del pensamiento”.

borges

Jorge Luis Borges.

Li interessava, per exemple, la seva forma de plantar cara a problemes teològics clàssics com la imperfecció del món o la existència del mal. Els cabalistes, com els gnòstics, resolen que la creació és obra d’una deïtat imperfecta, una mena de parent llunyà de l’Ein sof (l’infinit, en hebreu). D’aquest Ein sof diví brollen deu emanacions o sefirot, l’última de les quals correspon al nostre regne. La idea d’una deïtat defectuosa ajuda a entendre per què tot plegat és el desastre que és. La matèria prima és difícil i conflictiva i tot plegat s’escapa del seu control:

En El fuego imperecedero de Wells el argumento sigue el del Libro de Job y su héroe se le parece. El personaje, cuando está bajo la anestesia, sueña que entra en un laboratorio. La instalación es pobre y allí trabaja un hombre viejo. El hombre viejo es Dios; se muestra bastante irritado. «Estoy haciendo lo que puedo, le dice, pero realmente tengo que luchar con un material muy difícil». El mal sería el material intratable por Dios y el bien sería la bondad. Pero el bien, a la larga, estaría destinado a triunfar y está triunfando.

Cosa que ens porta a concloure amb una cita de Rust Cohle, qui ja va sentenciar-ho en una escena de True Detective que hagués fet aplaudir el nostre argentí preferit: “Well, once there was only dark. If you ask me, the light is winning”.

També pot interessar-te...

  • 48
    Escoltant Ernesto Sábato divagar apaciblement a l'entrevista que li feia Soler Serrano el 1977 costa creure que de la ploma d'aquest honorable Intel·lectual puguin haver sorgit els submóns d'aigües putrefactes, monstres copròfags i neurosis homicides que formen la seva obra. Sembla mentida que tot plegat sigui producte d'aquest escriptor ponderat amb…
    Tags: y, no, més, seva, és, del, al, borges
  • 36
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: és, no, més, del, al, seva, dels
  • 35
    El nom de Henry Kissinger porta, en molts casos, a pensar en les etapes més brutes i fosques de la Guerra Freda. La relació que va tenir amb el cop d'estat contra Salvador Allende a Xile i la seva etapa com a assessor del president Nixon durant la guerra del Vietnam…
    Tags: del, y, no, més, se, las, és, al
  • 33
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, del
  • 33
    L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
    Tags: és, no

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

la tragicomèdia d’Etgar Keret

A good story—a good Kafka story, say—can disorient you, and wake you up to your life. A good story is like a slap. It makes you think, “Where am I? What’s happening?” I don’t want to write stories that will tell people, “Be good,” or, “Don’t be bad.” I want to write a story that will make people say, “Huh?” And then maybe look around and see things a little differently.

Etgar Keret, entrevistat per George Saunders

Els relats d’Etgar Keret (Tel Aviv, 1967) són breus i desconcertants. Ocorren en un món que és com el nostre però absurd i imprevisible, amb un toc surrealista que evoca el de L’escuma dels dies o El mundo alucinante, salvant totes les distàncies. Són petites històries, de 2 a 4 pàgines, trufades d’infància, de morts aleatòries i de les contradiccions de la vida israeliana —que són moltes i d’índole diversa—, sempre cobertes d’una capa de bogeria i tristesa que ho distorsiona tot.

9788499895512

L’edició en castellà de butxaca de Random House/ Siruela

Això és així perquè Keret escriu sobre el dia a dia al seu país, que és qualsevol cosa excepte plàcid i lineal. I perquè com a bon énfant terrible de les lletres israelianes, l’autor dóna l’esquena a tot allò que s’espera d’ell: la narrativa orientada a la construcció nacional, la veneració dels símbols sagrats —l’Holocaust, l’exèrcit—, l’ús d’un hebreu exquisit i elevat.  Aquesta actitud es manté dins i fora de la ficció: durant l’última operació a Gaza, Keret va guanyar-se un bon grapat d’enemics en qüestionar la legitimitat de la guerra. Tant ell com la seva dona, la cineasta Shira Geffen, van rebre amenaces de mort.

Fill de supervivents de la Shoah, Keret va néixer el 1967  —any de la Guerra dels Sis Dies— i va créixer a Ramat Gan, una ciutat-dormitori industrial als afores de Tel Aviv. Explica que des de ben petit va sentir-se responsable de la felicitat dels seus pares, que arrossegaven una càrrega massa feixuga, i que va aprendre a mentir a les senyores velles i grasses que freqüentaven la botiga de la mare: “Oh, you know, this brings out the green in your eyes, Mrs. Michinarker”. Més tard, durant servei militar, que odiava profundament, va fingir atacs d’asma i ser un geni de la informàtica per escaquejar-se de ser soldat de combat.

Com sol passar, la seva vida acabaria sent el model de gran part de seu material. Al relat “La chaladura de Nimrod”, tres amics adults són cíclicament posseïts per una mena de bogeria passatgera. Ells ho atribueixen a l’esperit de Nimrod, un amic seu que va suicidar-se durant el servei militar obligatori a causa d’un mal d’amor. A la fantàstica entrevista que van fer-li a la revista Believer, Keret explica que és un relat molt autobiogràfic: ell mateix estava fent guàrdia amb el seu amic al soterrani on feien el servei, una nit de Yom Kippur, quan aquest va demanar-li que anés a buscar una cosa i es va volar el cap d’un tret. Uns dies abans, quan estaven junts al cotxe, l’amic li havia demanat una sola raó per la qual valgués la pena seguir vivint. “There must be something”, pensava Keret, però després de quatre hores no se li va acudir res: “It was the longest four hours of my life”.

Etgar-Keret

Etgar Keret (c) Yechiel Yanai

Després d’aquesta experiència, des de la mateixa habitació on va matar-se el seu amic als dinou anys, Keret va començar a escriure relats. El suïcidi, l’exèrcit, la rutina esquizofrènica del país hi apareixen sempre de forma obsessiva i tragicòmica. “Pizzería Kamikaze” és una mininovel·la sobre el més-enllà reservat als suïcides; a “Lengua extranjera”, dos germans discuteixen sobre una nimietat mentre el seu pare, supervivent de l’Holocaust desencantat, es mata lentament enganxant-se el clatell al fons de la banyera i omplint-la d’aigua. A “Aceras”, un noi recorda les borratxeres que s’empescava amb el seu millor amic mentre observa com uns nens juguen a llançar pilotes contra la seva tomba. També hi ha el mag que deixa la màgia quan, fent el truc del barret i el conill, comencen a sortir-li bebès morts i caps d’animals ensangonats. O la boja que exigeix dels seus nòvios un afaitat finíssim i complet, per després dissecar-los i convertir-los en sofàs d’allò més suaus i agradables.

Amb tot, cap dels contes no té la pesadesa que se’n podria esperar. Al contrari. són lleugers i tenen un no-sé-què de melodia pop, efecte similar al de les entranyables però macabres vinyetes de Miguel Brieva. A la traducció castellana, el to informal a vegades frega la vergonya aliena (“conoció a una esquimal de lo más macanuda”, “el lado guay del asunto”, etc.), però persones versades en la llengua nativa de l’autor asseguren que precisament  aquesta és la seva gràcia. Keret utilitza un hebreu de carrer, un argot popular en general menystingut pels literats israelians, produïnt un efecte que ens volem imaginar similar al del català que Max Besora utilitza a Vulcano. Aquesta frescor expressiva el situa a les antípodes d’Amos Oz o David Grossman, grans patriarques de les lletres hebrees, les novel·les dels quals han quedat  estilísticament encallades al crepuscle del segle XX.

Però el que més honra el sr. Keret, ja de per si un personatge prou simpàtic, és la seva manera d’introduir clarobscurs a un conflicte que ambdues bandes veuen en blanc i negre. Interpel·lat per George Saunders, l’autor va expressar de forma excel·lent per què creia necessari parar el carro i començar a tenir en compte les ambigüitats, la part humana, de tot plegat:

Some people think that if you live in the Middle East and you write a story that doesn’t deal directly with the Israeli-Palestinian conflict, then you’re decadent, hedonistic, egocentric, whatever—that you don’t take responsibility for the situation. But I think that when you are in extreme situations you need to introduce ambiguity. When you write a story with good guys and bad guys, or good ideas and bad ideas, then the reader says, “I’m the good guy. And I’m for the good ideas.” And he goes back to his life, and keeps doing the same crazy thing that he did before. But when you read Crime and Punishment, say, you think, “This guy killed a woman, but he seems nice.” Then you think, “Maybe I can kill someone, too.” And that says to you, “Things aren’t simple. Take responsibility.” 

Recentment, Keret ha publicat una autobiografia, Los siete años de abundancia (Siruela, 2014) però a casa de moment només ha arribat aquest primer recull de relats. Alguns són més hàbils que d’altres, però si es llegeixen d’una tirada produeixen l’efecte d’una descàrrega visual prou potent. De tant en tant aconsegueixen tocar-te la fibra, com quan el conductor d’autobús de “La historia del conductor de autobús que quería ser Dios” traeix el seu estricte codi ètic, basat en no obrir la porta als qui no arriben a temps a la parada, i deixa entrar Adi, que sinó hagués fet tard a la cita amb la dona de la seva vida. Després Adi descobrirà que la noia en qüestió té nòvio i mai no ha tingut cap intenció de fer acte de presència a l’aquari on han quedat, però això ja és una altra història.

També pot interessar-te...

  • 35
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, però, ha, del
  • 32
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: és, no, del, però, ha, al, més
  • 30
    Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
    Tags: no, ha, és, del, al, però
  • 30
    That is the fate of our generation. That is our choice —to be ready and armed, tough and hard. Discurs del militar israelià Mose Dayan, 1956 Fa poc més d’un any que My Promised Land del periodista israelià Ari Shavit va publicar-se, i HBO ja ha anunciat que produïrà una sèrie documental inspirada en…
    Tags: the, dels, no, és, and, del, that, al, més, ha

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

Israel després d’Israel

That is the fate of our generation. That is our choice —to be ready and armed, tough and hard.

Discurs del militar israelià Mose Dayan, 1956

Fa poc més d’un any que My Promised Land del periodista israelià Ari Shavit va publicar-se, i HBO ja ha anunciat que produïrà una sèrie documental inspirada en l’obra. Paral·lelament, ja existeix un llibre únicament dedicat a desmantellar-lo. És el comú denominador de qualsevol cosa escrita i per escriure sobre el conflicte més analitzat del món: no crearà consens, i serà profundament odiat i aclamat a parts iguals. En qualsevol cas Shavit, columnista al diari Haaretz i home de bona fe, prova d’abocar una mica de llum a la convulsa història d’Israel, aspirant molt lloablement a la objectivitat. Escriu en anglès, potser perquè el seu públic són més els jueus americans liberals que no pas els seus conciutadans israelians, que saben una mica més de què va la història (és més, hi estan enmerdats fins les celles).

Shavit és un patriota —progre, però patriota— obsessionat amb salvar Israel de si mateix, i My Promised Land (publicat en castellà per Debate) és el seu intent de reexplicar el sionisme destriant el gra de la palla, amb la justa mesura d’orgull i de mea culpa. El llibre recrea gairebé un segle de sionisme a través d’històries personals, partint de moltes hores d’entrevistes i visites a escenaris clau. Ens porta a conèixer el seu rebesavi, un sionista romàntic que recorre la Palestina otomana l’any 1897; els pioners que funden el primer kibutz jueu, Ein Harod, el 1921; els generals i soldats que van executar la deportació dels àrabs de Lydda el 1948; supervivents de l’Holocaust i dels pogroms a l’Iraq; el rabí messiànic que planta el primer assentament a Cisjordània i un llarg etcètera que s’estén fins al dia d’avui, amb el debat sobre l’amenaça nuclear iraniana i l’esfondrament dels països fronterers.

L’obra està editada per Spiegel & Grau.

Però potser el mèrit de Shavit és haver aconseguit l’impossible: trobar un llenguatge nou per parlar d’una qüestió tan sobresaturada com la israeliana. És la història explicada a través d’anècdotes i detalls reveladors, amb un to molt personal que intenta evitar el discurs partisà. Shavit fa que tot torni a semblar interessant, detectant el caliu humà en episodis que s’han repetit fins a la sacietat. Això ho aconsegueix tan en descriure l’escena gai de Tel Aviv, amb les seves alegres orgies regades d’MDMA, com quan reconstrueix la deportació de Lydda, una de les tantes ciutats palestines que es van evacuar durant la guerra de 1948.

Shavit s’estén força en el que ell anomena el “black box” del sionisme, el crim originari que va permetre l’establiment del país. Al referir-se a la deportació de Lydda, l’autor no escatima cap detall i és inusualment explícit respecte la brutalitat dels jueus. Inusual per tractar-se d’un jueu, s’entén; tot i ser un fet ben documentat, a Israel encara s’ha de dir en veu baixa que força ciutats hebrees es van aixecar sobre les runes de pobles palestins i que l’expulsió dels àrabs de certes zones era una necessitat tàctica implícita al sionisme. Poblacions vibrants i pròsperes com Lydda, que van quedar dins les fronteres israelianes traçades per la ONU el 1947, eren incongruents amb la idea d’un futur Estat jueu.

U873971ACME

Els ciutadans de Lydda són expulsats de la seva ciutat durant la guerra de 1948, que marcà el naixement de l’Estat d’Israel. (c) David S. Boyer / CORBIS

Tot això ja s’ha explicat mil vegades, però mai ho havíem escoltat dels llavis dels perpetradors dels fets. L’autor els entrevista i prova d’entendre’ls, analitza les inflexions de la seva veu, furga en els motius que van portar uns formosos joves kibutzniks a ser capaços d’humiliar, maltractar i matar civils desarmats. Atès aquest apropament, aquí i allà se l’ha acusat de justificar els fets de Lydda, donant el vist-i-plau a la deportació de centenars de milers de persones. Heus aquí el paràgraf de la discòrdia:

Do I wash my hands of Zionism? Do I turn my back on the Jewish national movement that carried out the deed of Lydda? [...] the conquest of Lydda and the expulsion of Lydda were no accident. They were an inevitable phase of the Zionist revolution that laid the foundation of the Zionist state. Lydda is an integral and essential part of our story. And when I try to be honest about it, I see that the choice is stark: either reject Zionism because of Lydda, or accept Zionism along with Lydda.

És a dir. Segons Shavit, com a israelià només té dues opcions. Una és rentar-se les mans dels crims de Lydda: fer la maleta, mudar-se a New Jersey i unir-se al moviment BDS o al club de petanca. L’altra és acceptar que el seu estimat país, l’únic Estat jueu del món, mai no hagués existit sense aquells crims, integrar-los com a propis i lidiar eternament amb les conseqüències. Shavit tria la segona opció.

Because I know that if it wasn’t for them, the State of Israel would not have been born. If it wasn’t for them, I would not have been born. They did the dirty, filthy work that enables my people, myself, my daughter, and my sons to live.

Aquest raonament es poleix al llarg del capítol següent, en què s’expliquen les conseqüències de la Shoah i els farhud (pogroms) dels països àrabs. En pocs anys es dispara l’antisemitisme organitzat a Europa i això repercuteix a llocs com ara l’Iraq, on les tendències filonazis dels governs porten a la persecució de les minories jueves. Israel passa de ser una utopia en potència a un refugi d’última hora; els supervivents hi arriben com qui acaba de guanyar una vida extra de videojoc. Alguns expliquen com després de rodolar de camp en camp de concentració, de ser humiliats i tractats com escòria, la visió d’un soldat amb una estrella de David a la solapa els emociona: “after all that had happened, Jewish soldiers were a dream”.

image50

Un vaixell d’immigrants jueus al port de Haifa, a finals dels anys 40.

El govern socialista de David Ben Gurion reacciona a l’allau d’immigrants amb eficiència, construint a velocitats estratosfèriques i col·locant els nouvinguts a les cases buides dels àrabs de Lydda, Acre, Jaffa o Haifa. Durant la dècada dels cinquanta, l’Estat nounat d’Israel triplica la seva població a la vegada que transforma el paisatge irreversiblement. L’adaptació és especialment dura pels jueus que venen dels països àrabs, als quals s’engloba sota l’imprecís terme mizrahim (literalment, “de l’Est”). Al trauma de la persecució, l’exili i la misèria —la majoria no eren sionistes i només fugien a Israel per salvar la pell— se’ls suma la condescendència i/o menyspreu dels asquenazites, originaris d’Europa. El nou Estat està dissenyat per cervells occidentals i les maneres orientals dels mizrahim incomoden l’establishment.  A més, no hi ha temps per subtileses; tot es fa tirant pel dret, sense tenir en compte el factor humà que acabaria passant factura.

There was no notion of human rights, civil rights, due process, or laissez-faire. There was no equality for the Palestinian minority and no compassion for the Palestinian refugees. There was little respect for the Jewish Diaspora and little empathy for the survivors of the Holocaust.

La qüestió mizrahi ha arribat fins avui i encara divideix la societat. Lluny de constituir un pont de contacte amb els palestins, com s’havia esperat en un principi, els jueus d’origen àrab han esdevingut –diu el clixé– la base votant dels partits de més a la dreta. Sigui com sigui, hi ha una certa tendència a culpar la perifèria mizrahi cada vegada que uns resultats electorals deprimeixen el progressisme benpensant (i generalment asquenazita). Aquest arraconament social, polític i cultural dels mizrahim és el que explica l’auge espectacular, als anys 90, de Shas, el partit ultraortodox sefardita; el seu líder, Aryeh Deri, va voler treure els jueus orientals de l’ombra i retornar-los la dignitat, tot reivindicant la seva herència cultural i les seves tradicions d’arrel mística. Deri, un ultraortodox convers, va ser el primer mizrahi en trepitjar el parlament israelià. Shavit en dibuixa un fantàstic perfil biogràfic:

As enlightened Israel rejected him, he rejected enlightened Israel. Rather than being a unifier and a healer, Aryeh Deri became the Oriental leader who would lead the Oriental-traditionalist revolt against the secular Ashkenazi state that Zionism had founded.

F141214YS69-e1419880128530

Aryeh Deri, líder del partit sefardita ultraortodox Shas. (c) Yonatan Sindel/Flash90

Un altre episodi poc explorat que Shavit relata amb peus de plom és l’obtenció de l’arma nuclear. Recapacitem: el 1956, any en què es comença a enriquir urani a les amagadíssimes instal·lacions de Dimona, només la poseeixen els Estats Units, la URSS i el Regne Unit. Aleshores Israel és un país nounat i minúscul de menys de dos milions d’habitants. Potser per això, Ben Gurion i companyia creuen necessari blindar-se contra l’odi –i els exèrcits– dels seus veïns regionals: “it was necessary to create a shield between us and them”. De la mà de França, aleshores el seu principal aliat, i amagant-ho als EUA amb trucs dignes de Mortadelo i Filemón, Israel entra al club nuclear amb a penes 8 anys d’història. Des d’aleshores ha estat el gran ho sap tothom, però no ho diu ningú del país. Avui dia ni tan sols la Viquipèdia, font nostra de coneixement, inclou Israel entre els posseïdors de l’arma.

Però, segons Shavit, no va ser el potencial nuclear el que va corrompre l’esperit Israel. Com a bon WASP (White Ashkenazi Supporter of Peace), l’autor posa el punt d’inflexió a l’any 1967, l’endemà de la guerra que va salvar el país de l’extinció alhora que el convertia en “the only nation in the West that is occupying another people”. Amb la victòria fulminant contra sis exèrcits i l’expansió territorial –la ocupació de Gaza, Cisjordània, Jerusalem Est, els alts del Golan i el Sinaí– havia nascut l’Israel post-Israel, una versió distorsionada de la idea sionista.

El mateix Shavit ho experimenta durant la primera Intifada, l’any 1991, quan l’envien a servir en un centre de detenció a la platja de Gaza. Activista per la pau, l’autor es troba per primera vegada en el paper del carceller, de l’oficial uniformat que manté a ratlla els reclusos. Per si no fos poc, l’estètica general del lloc evoca episodis especialment traumàtics: les tanques de filferro, l’aspecte miserable dels presoners, els crits que surten de la cabana d’interrogació. Un dels soldats, quan li toca fer guàrdia, s’acomiada amb un “I’m off to the Inquisition”.

What I see and hear here is an entire population of ours —bank clerks, insurance brokers, electronics engineers, retailers, students— imprisoning an entire population of theirs —tile players, plasterers, lab workers, journalists, students. This is a phenomenon without parallel in the West. This is systematic brutality no democracy can endure. And I am a part of it all. I comply.

paratroopers

Juny de 1967: paracaigudistes israelians arriben al Mur de les Lamentacions, fins aleshores sota soberania jordana.

Però ha plogut molt des d’aleshores, i l’anàlisi actual de Shavit deixa enrere aquest complex de culpa típic de l’esquerra israeliana. De fet, cap al final del llibre carrega contra el moviment pacifista acusant-lo d’immadur, naïf i aliè a la realitat de la regió. Segons l’autor, l’error del sionisme progressista dels 90 va ser creure que la font de tots els mals era la ocupació i que una retirada dels territoris portaria la pau. La creença era temptadora perquè implicava que encara existia la opció d’un final feliç i d’una cura moral, de “being Israeli without being brutal”. Centrant-se en criticar la ocupació, que només existia desde 1967, el moviment pacifista podia permetre’s oblidar la condició central —i l’amenaça existencial— d’Israel, oblidar Lydda i oblidar els centenars de “dead villages” palestins sobre els quals s’ha edificat el seu país.

It is well known that the euphoria of 1967 led the Right to believe that Greater Israel was possible. What is less generally  acknowledged is that the same euphoria led the Left to believe that Greater Peace was possible. [...] Instead of sticking to the sound, rational position of ending occupation simply because it is immoral and destructive, the Left endorsed the unsound and irrational belief that ending occupation would bring peace.

Així, tot i criticar la ocupació com a “immoral and destructive”, Shavit es desmarca del moviment pacifista i recupera un discurs molt més proper al realisme brutal del general Moshe Dayan. La lògica és aquesta: si som honestos respecte als nostres crims del passat (Lydda i tota la resta), hem d’assumir que els nostres veïns mai no ens deixaràn d’odiar, i per tant no podrem baixar la guàrdia. Ara per ara, un Israel pacífic és un oxímoron.

Reivindicar Dayan a dia d’avui fa una mica de mal veure, i l’esquerra-més-a-l’esquerra li ha agafat certa mania. El periodista Noam Sheizaf, cofundador de la revista +972mag, resumeix My Promised Land com “la història de l’elit, reexplicada per l’elit i per a l’elit”. Segons Sheizaf, el llibre no és res més que l’expressió d’un sionisme revisionista i adaptat als nous temps, en què ja no es porta negar l’evidència històrica, però sionisme fins al moll de l’os. Té raó. Tot i la lucidesa i l’honestedat, l’autor no és un observador imparcial, sinó un membre integral i actiu d’una de les parts. Com qualsevol israelià, Shavit voldria viure en pau en un país normal, però alhora no pot obviar que el problema va més enllà de l’ocupació.

El problema està en antigues poblacions àrabs com Hulda, avui part d’Israel, que el Tsahal va aplanar i substituir per una vinya i una ciutat hebrea. Shavit visita les restes inexistents de Hulda amb Jamal Munheir, un refugiat palestí de 70-i-pico d’anys que encara recorda el pou on la seva familia recollia aigua i la parcel·la de terra que conreava el seu pare. On és Hulda?, es pregunta Munheir amb els ulls ennuvolats, assegut a l’ombra d’un pi. Unes pàgines més endavant, Shavit li respon, es respon a si mateix i enterra qualsevol esperança de pau per la seva estimada terra: “Hulda is here. Hulda is here to stay. And Hulda has no solution. Hulda says peace shall not be.”

També pot interessar-te...

  • 45
    La fantàstica editorial Routledge va tenir, ara ja fa uns anys, l’amabilitat de crear la subsèrie Thinking in Action. Amb ella han volgut presentar grans qüestions contemporànies —la religió, la ciència, la tecnologia, l’humor, la literatura, l’humanisme, etc.— de la mà d’alguns dels pensadors més rellevants dels últims anys: Slavoj Žižek,…
    Tags: és, the, l, d, no, of, to, and
  • 45
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, del, ha, al, més
  • 43
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, ha, del, al, dels
  • 42
    Què té saber que sigui tan temible? Sòfocles, Les dones de Traqui Vint-i-quatre anys després d’haver servit com a soldat a la guerra del Líban de 1982,  el cineasta israelià Ari Folman té un somni. Hi veu edificis en runes, bengales que cauen del cel com flocs de neu i…
    Tags: del, no, l, és, al, d, ha, més, ari
  • 40
    Europa ha perdut el nord. Set anys després de la crisi financera, la majoria del continent encara no s’ha recuperat. Crisi de deute públic irresolta, milers d’immigrants morint al Mediterrani a les portes d’Europa i cada cop més discursos xenòfobs són només alguns dels problemes que assetgen el vell continent.…
    Tags: the, l, és, no, del, of, to, al, més, d

Leave a Comment

Filed under Ressenyes

Aleksandar Hemon: “Si no escrius sobre alguna cosa, no haurà existit”

Vam tenir l’oportunitat de parlar amb Aleksandar Hemon (Sarajevo, 1964) l’últim dia del Festivaletteratura, després de batre’ns en duel amb la televisió italiana que també esperava per entrevistar-lo. L’expectació eran gran: Hemon era un dels ponents del festival i el dia anterior havia omplert la Basilica Palatina di Santa Barbara amb una xerrada sobre Sarajevo, Chicago, i els perills del nacionalisme balcànic. Quan finalment va aparèixer, combinava una cara matinal de pomes agres amb pantalons curts i uns andares campetxans. Abans d’engegar la gravadora, ens va confessar ser fan de Josep Pla i haver passat l’estiu devorant The Gray Notebook ni més ni menys que a Palafrugell.

Bosni de naixement, Hemon va marxar de Sarajevo poc abans que esclatés la guerra l’any 1992. Des d’aleshores la seva llar és Chicago, la seva llengua l’anglès i els seus leitmotivs literaris l’exili, la guerra i el sempre escabrós tema de la identitat —el que s’espera d’un brillant jove balcànic que va a petar al melting pot estatunidenc mentre el seu país es desintegra en la distància. El seu format més habitual és el relat breu (ha publicat les col·leccions The Question of Bruno i Love and obstacles), tot i que també ha escrit novel·les (The Lazarus Project) i híbrids (Nowhere man).

Quan el vam conèixer, però, encara teníem un nus a la gola produït per la lectura del seu primer llibre de no ficció, The Book of My Lives. Aquí, Hemon repassa les seves diverses vides: la de jove periodista a la Sarajevo de preguerra, la d’expatriat arruïnat a Chicago, la d’escriptor que prova d’explicar-se a si mateix perquè tot plegat tingui sentit. A l’últim capítol, The Aquarium (que podeu llegir sencer al New Yorker), relata la mort de la seva filla de nou mesos a causa d’un estrany tumor cerebral. Vam parlar d’això i de tot el que ens va permetre el temps, calculat sense pietat per la seva agent de premsa.  

Aleksandar Hemon (c) Irene Pujadas

Aleksandar Hemon (c) Irene Pujadas

Escrius a The Book of My Lives que a la Sarajevo de la teva infància l’ètnia de cadascú mai no va ser important. Creus que això pot tornar a passar?

Caldrien unes quantes generacions. Per desgràcia, la majoria de la gent jove d’ara ha estat entrenada o codificada per pensar en si mateixos en termes d’etnicitat, per acceptar aquesta identitat reduccionista. Aquesta és una de les conseqüències de la guerra, que l’ètnia s’ha convertit en la dimensió clau de la identitat; fins i tot ha estat reconeguda a la constitució. És molt difícil pensar més enllà d’això perquè el sistema educatiu ho reprodueix. Crec que si el sistema educatiu canviés, amb un parell de generacions això quedaria suprimit. No surt de l’essència de la gent el definir-se en oposició als altres, has de ser entrenat.

Quina importància van tenir l’ètnia o la religió durant la guerra dels Balcans?

En realitat van ser un factor marginal. És cert que de sobte van sorgir totes aquestes ètnies que volien el seu Estat-nació, però no crec que fos aquesta la causa de la guerra, ni tampoc la religió. El problema principal era la presència de forces armades. Quan va caure la Iugoslàvia socialista, l’exèrcit es va quedar sense font de finançament; necessitaven una guerra per actualitzar el seu dret a existir. L’aspecte socioeconòmic als Balcans era potser més important que el conflicte ètnic. Hi havia una classe de gent amb moltes armes i privilegis perduts que volien guanyar de nou aquests privilegis, i tot això va confluir amb l’auge del nacionalisme serbi. Aquests conflictes polítics, en lloc de ser resolts al Parlament o en un procés democràtic, es van resoldre a l’exèrcit. No es van resoldre en absolut, de fet.

En un capítol expliques que un professor de literatura que vas tenir a la universitat es va convertir en un portaveu de Radovan Karadžić, i que veient-lo a la televisió vas extirpar “aquella juvenil part de mi que creia que hom pot retirar-se de la història i ocultar-se del mal en les comoditats de l’art.” Per a què t’ha servit l’art des de llavors?

L’art no pot ser un refugi contra res, com a molt una espècie de tranquil·litzant. Els escriptors tenen les mateixes responsabilitats que la resta dels ciutadans: participar en l’espai públic i organitzar els seus principis en algun tipus d’ètica política. Si tenen una major responsabilitat és per la seva major participació en l’esfera pública, a causa de la naturalesa del projecte literari. Potser en aquest sentit sí que hi ha una major responsabilitat. Però la cultura o l’escriptura no porten adherit cap principi ètic. Tant l’una com l’altra poden reproduir tant valors progressistes com idees racistes.

Hemon durant l'entrevista. (c) Irene Pujadas

Hemon durant l’entrevista. (c) Irene Pujadas

Quin rol van jugar els intel·lectuals serbis a la guerra?

Els intel·lectuals van ser els ideòlegs de la guerra. Va ser un conflicte molt planificat i escriptors, filòsofs, professors, etc., van ser una part essencial del procés. L’Acadèmia Sèrbia d’Arts i Ciències va proporcionar el marc ideològic per a la idea de la gran Sèrbia alliberada, la que Milošević volia aconseguir amb la seva guerra fallida. És aquella classe d’intel·lectuals que escriuen llibres només per casualitat; el seu projecte no és la literatura, sinó la nació. I aquesta nació sempre es concep com alguna cosa essencial, oposada a totes les altres i víctima de la injustícia històrica. Hi ha una idea equivocada sobre la guerra als Balcans, i és que va ser cosa de salvatges, quan en realitat va ser una guerra molt moderna. El genocidi va requerir una gran sofisticació militar i logística i una gran organització en les cadenes de comandament. En termes d’entrenament, armes i estructura, l’exèrcit iugoslau estava molt avançat.

Ahir vas dir que menysprees els autors que diuen ser la veu d’una nació.

Crec que tothom hauria de ser escèptic amb el discurs reduccionista i essencialista del nacionalisme. Qui decideix qui pot unir-se a la nació i qui es queda fora? A més, no tots els escriptors són bona gent. Hi ha escriptors feixistes i escriptors que recolzen projectes inenarrables de diversa índole.

La literatura formula preguntes difícils per obrir la possibilitat d’una resposta. Si no preguntes, no hi haurà resposta. Si no escrius sobre alguna cosa, no haurà existit

Hi ha molta literatura sobre la nostàlgia, la pèrdua de la llar, etc., però tu ets un escriptor expatriat i no sembles gaire nostàlgic de la teva vida a Bòsnia. Després de 20 anys deixes de sentir-te desplaçat?

Crec que la nostàlgia és una utopia atractiva, un passat reimaginat lliure de tots els problemes de la complicada realitat present. A mi aquesta espècie de passat editat m’interessa com a projecte narratiu; els meus personatges sí que senten nostàlgia. Però jo no vull viure al meu passat. Vull tenir una relació amb ell, però vull viure amb la gent que m’envolta ara. Visc a Chicago, estimo Chicago i no enyoro la vida a Sarajevo, encara que hi torni de tant en tant. A Chicago hi he trobat amics i gent amb la qual compartir la meva vida, no només la meva dona sinó també el barber, el carnisser, el cambrer del bar… la gent em diu ‘bon dia’ pel carrer, i per a mi això és important. Quan vaig a Sarajevo, a més, ja no és la Sarajevo del passat, la veig tal i com és ara.

La nostàlgia és per als llocs als quals no es pot tornar?

Sí, com més imaginat és aquell lloc més gran és la nostàlgia. També hi ha un altre tipus de nostàlgia, la nostàlgia col·lectiva inherent al nacionalisme. És l’enyorança d’una pàtria tal i com era abans que els estrangers l’envaïssin; un passat on res d’això passava, sigui el que sigui això. Aquella història que diu que si ens lliurem dels estrangers contaminants i de certs membres de la nació recuperarem aquell Estat bell i impecable. A l’antiga Iugoslàvia es va voler arribar a aquesta puresa de la nació mitjançant la neteja ètnica i el genocidi. I el tema és que aquell lloc mai no va existir, ningú  no l’ha visitat ni hi ha crescut. Com menys real és, més els entusiasma.

En l’idioma bosnià no hi ha distinció entre “ficció” i “no ficció” per a la literatura. La traductora del meu llibre no sabia com escriure el subtítol “no ficció” perquè la gent l’entengués 

El protagonista de les teves històries de ficció, Josef Pronek, té molt en comú amb tu tal i com expliques la teva trajectòria vital a The Book of My Lives. Tots els escriptors escriuen sobre si mateixos?

A mi m’agrada pensar-ho així: començo escrivint des d’una experiència personal que no he d’imaginar, però després la situació va creixent i allunyant-se de la meva experiència. Hi ha un nucli de mi en Pronek, però quan acabo d’escriure el llibre ja és una persona totalment diferent. Però sí, escriure és sempre quelcom personal d’alguna manera. El llenguatge és aquella cosa estranya que pertany a tots però alhora és només teu, perquè l’utilitzes per expressar els teus pensaments, sentiments i experiències més íntims. El llenguatge, fins i tot abans de l’escriptura, ha seguit sempre la mateixa trajectòria: de l’esfera personal a la pública, de la general a la universal. La bona literatura, la que m’agrada llegir i escriure, conté tant trets personal com impersonals.

Et resulta més fàcil escriure ficció que no ficció?

En l’idioma bosnià no hi ha distinció entre “ficció” i “no ficció” per a la literatura. Quan The Book of My Lives va ser traduït al bosnià, la traductora no sabia com traduir el subtítol “no ficció” perquè la gent ho entengués. El més semblant seria alguna cosa així com “històries reals”. Jo ho veig així: hi ha un terme general que és l’storytelling (explicar històries), que a un extrem conté les històries inventades i a l’altre les reals. El que jo faig és storytelling. Narrar històries reals no és necessàriament més difícil, però suposa haver de contrastar constantment amb les experiències dels altres: la meva germana, els meus amics, els meus professors… escrivint The Book of My Lives de vegades havia de cridar a gent i preguntar-los: “Això va passar així?”. La meva vida sempre s’ha solapat amb la dels altres, no és només meva. Jo només sóc algú que explica aquestes coses des del meu punt de vista.

Hemon explicant coses. (c) Irene Pujadas

(c) Irene Pujadas

Potser això ve del teu passat de periodista. Em refereixo a l’habilitat d’identificar el que és interessant en una història, per començar des d’allà i després parlar d’allò universal. Com aquelles històries d’immigrants a Chicago jugant a futbol i a escacs…

En realitat crec que mai no vaig ser gaire bon periodista. El que sí vaig aprendre d’aquella època és la necessitat de ser precís i conscient del lector. En literatura pots permetre’t confondre el lector, assumir que tal vegada seguirà pensant en això i en algun moment arribarà a certs pensaments o idees. En periodisme tot és més directe, i m’agrada haver-me apropiat d’aquesta qualitat. També vaig adquirir un pack d’eines, com ara escriure complint els terminis i sota pressió. Però potser el més important és que l’intercanvi entre escriptor i lector és més intens i immediat en el periodisme, i això m’agradava i em segueix agradant. Que em diguin si el que escric els sembla bo o estúpid.

A l’últim capítol de The Book of My Lives expliques la mort de la teva filla de nou mesos, a causa d’un rar tumor cerebral. Què va suposar per a tu revisar aquest trauma, fer-lo públic…?

Sovint, la gent que ha experimentat un trauma intens no en parla per protegir els altres de la dificultat. Jo em vaig trobar fent el mateix. Abans de posar-me a escriure sobre això ho vaig consultar amb la meva dona, perquè també és una experiència seva, i em va dir que fes el que considerés correcte. Jo em preguntava, per què fer-ho? Per què escriure sobre la mort de la meva filla? La resposta final va ser que no podia no fer-ho, perquè això significaria que hi ha uns límits en el que puc parlar. I això suposaria una derrota del projecte de l’escriptura. Significaria que sóc una espècie de farsant, algú que només escriu sobre el que no comporta dificultats. Seria com dir-li al lector: “No vull molestar-te amb coses difícils”. Però la literatura és precisament per a això, per molestar-te amb coses difícils. Wittgenstein, en el seu Tractactus logicus philosophicus, diu alguna cosa com: “Si pots formular una pregunta, hi ha una resposta”. La literatura formula preguntes difícils per obrir la possibilitat d’una resposta. Si no preguntes, no hi haurà resposta. Si no escrius sobre alguna cosa, no haurà existit. O almenys no haurà existit per al lector, però seguirà existint per a mi i significarà la continuació de l’aïllament, d’aquest “aquari” que descric al capítol. Simplement serà un aquari més gran, amb més plantes i més peixos.

També pot interessar-te...

  • 63
    Desdemona ascolta le storie dolente e avventurose di Otello e se ne innamora. Otello ascolta le bugie di Jago sul tradimento di Desdemona e vuole crederci. L'amor ens il·lusiona més sempre que hi ha una trama complicada i un punt de drama, dificultats i malentesos. És per això que Shakespeare…
    Tags: és, del, ha, no, això, més, hi, però, festivaletteratura
  • 58
    Anna Rusconi, Matteo Colombo, Isabella Zani. Podria ser una sèrie de policies o l'enumeració de tres autors reconsagrats. Però no. Són els tres últims traductors a l'italià de The Catcher in the Rye que aquest matí de dijous 4 de setembre han compartit amb nosaltres el fruit de la seva…
    Tags: és, no, ha, del, més, però, hi, festivaletteratura
  • 56
    “Hello, thank you for inviting me! Mantova is… okay!” Gary Shteyngart al Festivaletteratura, davant d’una multitud de mantovans escèptics Ha arribat l'octubre, i amb ell l'incertesa de la vida post-universitària. Nosaltres fem el que podem: algunes s'han integrat amb dignitat al món pseudolaboral, algunes alimenten la bohèmia barcelonina a ritme de…
    Tags: no, del, més, però, festivaletteratura, és
  • 46
    Si ets un home que escriu, ets un escriptor; si ets una dona i ets escriptora, ets i seràs sempre una dona escriptora, amb aquest ‘dona’ per davant condicionant tot el que facis o diguis. Que això no és un discurset desfassat ho confirmava ahir al matí Elif Shafak, que a…
    Tags: ha, és, del, més, no, però, hi, festivaletteratura
  • 44
    L’horari era intempestiu i les adversitats lingüístiques diverses, però res no ha impedit que aquest migdia ens atanséssim al pati de la Cortille dell’Archivo di Stato a veure si l’escriptor Andrei Kurkov ens ajudava a entendre alguna cosa del pastís russo-ucraïnès. Llibreta en mà i afrontant les dificultats amb dignitat,…
    Tags: no, ha, és, del, més, festivaletteratura

Leave a Comment

Filed under Entrevistes

Altneuland, la utopia sionista

“Haven’t the former inhabitants of Palestine been ruined through Jewish immigration? Haven’t they been forced to leave the country?”
(…)
“On the contrary”, replied Reshid. “Jewish immigration was a blessing for all of us”.

Altneuland, novel·la de Theodor Herzl

A Friedrich Loewenberg, jueu austríac i escèptic, se li omplen els ulls de llàgrimes quan veu Jerusalem per primera vegada, l’any 1902. Tot i ser més vienès que jueu, i més descregut que pietós, la visió de la ciutat santa l’emociona. Li fa evocar unes paraules hebrees oblidades, pronunciades pel seu pare en els remots sopars de Seder de la infància: “Leshanah habah BeYerushalaim”, l’any que ve a Jerusalem. La ciutat que veu Friedrich, però, no és més que un cau brut i infecte, una vila immunda controlada pels otomans i poblada per cristians, jueus i àrabs, gent pietosa i amb poca tendència a la higiene. En definitiva, és una ciutat que demana a crits l’arribada dels sionistes; dels jueus europeus que com a Friedrich encara els emociona el nom de la ciutat perduda segles enrere.

Jerusalem vista des del Mont de les Oliveres (c) Anna Pazos

Jerusalem vista des del Mont de les Oliveres (c) Anna Pazos

Aquesta escena és 100% fictícia; a Friedrich Loewenberg mai se li van humitejar els ulls veient res, perquè mai no va existir. Loewenberg és el protagonista d’Altneuland (1902), novel·la escrita pel mismíssim Theodor Herzl, el periodista austríac que va posar cara i ulls al projecte sionista. A finals del segle XIX, quan l’aspiració dels jueus europeus de tenir un Estat propi es veia com una aberració o una utopia inassolible, Herzl es va entossudir en fer-ne una qüestió nacional. Va establir la base teòrica per la fundació de l’Estat jueu a Der Judenstaat (1896), però el número de celles aixecades era encara important. Herzl va considerar que una novel·leta que reflectís el funcionament de l’Estat convenceria les masses escèptiques. Així va ser com, dos anys abans de morir d’un atac de cor el 1904, Herzl va publicar Altneuland (alguna cosa així com Vell Nou Món).

Vaig trobar un exemplar d’Altneuland en una llibreria de segona mà a Jerusalem. És una edició especial de 1960, feta pel centenari del naixement de Herzl. Els editors, gent amb molta il·lusió i entusiasme, havien enganxat als marges retalls d’imatges i de documents que volen demostrar que les prediccions de Herzl s’han fet realitat d’una manera o altra. Hi ha fotografies de Herzl reunit amb autoritats otomanes, de mesquites i sinagoges a Haifa o de carreteres en construcció —i quan dic fotografies dic fotografies físiques, enganxades a mà amb un sentit estètic força peculiar. És, en definitiva, un collage naïf i entranyable que obvia completament el curs real dels esdeveniments i que es frega els baixos amb la narrativa palestina; 217 pàgines de hasbarà en estat pur.

Pàgina d'Altneüland, novel·la de Theodor Herzl (c) Anna Pazos

Pàgina d’Altneuland, novel·la de Theodor Herzl (c) Anna Pazos

Si bé va resultar ser un estrateg excepcional, no podem dir que Herzl fos un literat notable. A la seva novel·la tot és funcional i previsible. A grans trets (i a petits també) el llibre narra les excel·lències d’Altneuland, una comunitat idíl·lica fundada per jueus entre el Mediterrani i el riu Jordà. L’idealisme és tal que ni tan sols es parla d’Estat jueu, sinó de Nova Societat, Nou Món, etc. Altneuland és un experiment on tothom té cabuda i tothom és benvingut, un projecte que s’ha dut a terme amb la col·laboració entusiasta dels àrabs de la regió, locals i veïns.

La trama, però, arrenca a la Viena de principis de segle XX. Aleshores el sionisme no és més que un rumor desgavellat, una pixada fora de test de la qual fan mofa els jueus assimilats de bona casa. Tot plegat comença en un cafè, on jau deprimit el jove Friedrich Loewenberg, un intel·lectualet víctima de la falta d’oportunitats i el desengany amorós. A més, és un jueu a la hostil i antisemita Europa decimonònica. Les seves desgràcies són tals que decideix donar l’esquena a la societat. Oportunament, troba un anunci en un diari en què un misantrop alemany demana companyia per exiliar-se en una illa deserta.

De camí a l’illa, Friedrich i el misantrop fan una parada a la Palestina otomana. És l’any 1902: de Haifa a Jaffa no hi troben res més que misèria i desorganització, una sèrie de poblots àrabs paupèrrims i insignificants. És aquí quan Friedrich s’emociona veient Jerusalem, aquell ens mític evocat als sopars d’infància. Vint anys després, quan la parella decideix retornar al món i s’atansa a Palestina, sorpresa!, es troben que una civilització nova ha sorgit del no-res. L’empresa sionista ha obtingut el seu fruit: on abans hi havia pedrotes i àrabs descalços ara hi ha autopistes, trens elèctrics, hotels de luxe i ports comercials de primeríssim ordre. Els sorpresos viatgers, que durant vint anys no han tingut notícia dels avenços de la humanitat, són guiats a través de les meravelles de la Nova Societat entre ooohs i uuuhs i aplaudiments i llàgrimes d’emoció.

Any 2014: jueu ultraortodox al tramvia de Jerusalem. (c) Anna Pazos

Any 2014: un jueu ultraortodox al tramvia de Jerusalem. (c) Anna Pazos

A L’Estat dels jueus, el seu primer esborrany del projecte sionista, l’autor havia considerat la construcció de l’Estat tant a Argentina com a la Palestina històrica. Sempre pragmàtic, Herzl es decantava per la segona opció. No per flonjos motius sentimentals sinó perquè era conscient de la capacitat d’atracció de la Terra Promesa, land of milk and honey: “només el seu nom ja seria un crit d’unió per al nostre poble”. Que hi hagués gent o no hi hagués gent vivint-hi, a la Pàtria Històrica, no era problema del sr. Herzl. Les autoritats otomanes que aleshores hi governaven, a més, eren prou tolerants amb les minories religioses i donades al suborn fàcil. Herzl creia que tot era qüestió de seure amb els quatre paixàs pertinents i fer ofertes que no poguessin rebutjar.

Si Sa Majestat el Soldà ens donés Palestina bé podriem a canvi mostrar-nos disposats a arranjar totalment les finances de Turquia. Per a Europa formaríem allà un tros del mur enfront d’Àsia, hi aportaríem un lloc avançat de civilització enfront de la barbàrie. (L’Estat dels Jueus, 1896)

A Altneuland, però, ja no queda cap mena de dubte. El desert i els cims de Judea i Samaria —el que avui seria Cisjordània, territori ocupat per Israel des de 1967— són la llar innegociable de la Nova Societat jueva. Però a ningú no li suposa cap problema perquè tothom és supremament feliç. A Altneüland hi conviuen en pau i harmonia àrabs i jueus, cristians i escèptics, tots agafats de la mà com en un enorme mural de Benetton. A més ningú no és pobre, perquè el seu sistema socioeconòmic funciona amb la precisió d’un rellotge suís. A Altneuland hi conflueixen els experiments protocomunistes amb la mà invisible d’Adam Smith; és una utopia postcapitalista, on la organització en cooperatives no exclou la propietat privada i la meritocràcia. Som idealistes però no tontos, sembla dir Herzl tot picant l’ullet a possibles inversors.

Herzl  creia, a més a més, que l’animadversió europea contra els jueus perdria la seva raó de ser un cop aquests fotéssin el camp: l’Estat jueu suposaria la fi de l’antisemitisme al món. Si hom prova d’oblidar el nazisme, l’Holocaust i els incomptables vessaments de sang i desplaçaments que han acompanyat la construcció d’Israel, la idea inclús pot tenir sentit. Herzl era un home racional i creia que el món podia calibrar-se segons les normes de la raó. L’emigració al nou país es faria amb la col·laboració de les autoritats europees, i tothom hi sortiria guanyant.

L’eixida és gradual, es fa sense cap trasbals, el fet mateix del seu començament significa la fi de l’antisemitisme. Els jueus se’n van com a amics ben considerats i si de cas algun retorna, als països civilitzats serà acollit i tractat d’una manera tan amistosa com qualsevol altre ciutadà estranger. Aquesta emigració no és cap fugida, sinó un flux ordenat sota el control de la opinió pública. (L’Estat dels jueus, 1896)

Aquesta idea es repeteix també a Altneuland, davant l’estupefacció dels visitants, que conserven el record de la vella Europa antisemita. Però a Altneuland no es fa distinció de raça o creença. Tal era la visió de Herzl: la d’un món laic on la religió no interferís en els afers públics. De fet, el sionisme va ser rebutjat pel rabinat de la Diàspora a causa del seu arraconament de la fe a l’esfera privada.

Així doncs tindrem a la fi una teocràcia? No! La fe ens manté units, però la ciència ens allibera. Per això no deixarem de cap manera que apareguen les vel·leitats teocràtiques dels nostres homes de religió. Farem que romanguen als seus temples, de la mateixa manera que el nostre exèrcit professional romandrà a les casernes. (L’Estat dels jueus, 1896)

En un moment de la visita, un dels visitants pregunta als seus guies com ha afectat la immigració jueva als habitants de Palestina. No es van veure perjudicats o desplaçats, no van perdre terres o propietats? Ni pensar-ho! Al món de Herzl, els àrabs locals tenen la mentalitat d’un jueu asquenazita, feliçment disposats a vendre les seves terres a la Jewish society i a treballar-les en vistes a un futur millor rendiment. No sabem si l’autor es creia aquesta sorprenent distorsió dels fets sobre el terreny, o si pensava que certes dosis de fantasia eren necessàries per moure les masses.

En qualsevol cas, un raget de realitat es cola a la utopia: quan a Atlneuland hi ha eleccions, un dels candidats és un demagog racista que advoca per l’expulsió dels àrabs —una verborrea que recorda a la de certs despropòsits polítics actuals. Ara bé, a la novel·la el racista perd les eleccions, perquè el sistema funciona i els justos sempre surten guanyant. Val a dir que allí tot és substancialment més fàcil perquè no hi ha ni tanques ni territoris ocupats ni assentaments ni atemptats suïcides ni veïns hostils ni dilemes morals sobre la naturalesa de l’Estat. Només hi ha ponis, xuxes i arcs de Sant Martí.

Els avenços d’Altneuland no es limiten al pla econòmic. L’emancipació de la dona és un fet i la igualtat entre gèneres un imperatiu. Significa això que la Nova Societat està mancada de mestresses de casa com Déu mana? De cap manera! Un cop conquerits els seus drets col·lectius, la majoria de dones d’Altneuland decideixen, per voluntat pròpia, retirar-se a les tasques domèstiques i deixar la política i les coses avorrides en mans dels homes. El tema de conversa preferit per les dones, com es repeteix de forma recurrent a la novel·la, és la moda barretil a París: cada loco con su tema i tothom tant content. Se les sabia totes, el vell Theodor.

Tomba de Theodor Herzl al Mont Herzl, a Jerusalem. En primer pla, l’edició de l”Estat dels jueus’ de la Universitat de València. (c) Anna Pazos

Herzl va ser enterrat a Viena l’any 1904, després de patir un atac de cor als 44. Quaranta-cinc anys després, les seves restes van ser traslladades a Jerusalem, tal com ell havia demanat tot assumint que l’Estat jueu acabaria existint; en aquest punt Herzl no va equivocar-se. La seva tomba està situada al cim del Mont Herzl, una mena de memorial a l’aire lliure dedicat a tots els soldats caiguts per la causa sionista, que inclou diversos cementeris militars i el museu de l’Holocaust – Yad Vashem. Tot plegat, un monument als diversos mites fundacionals de l’Estat, amb una narrativa que segueix un camí ben delimitat: de víctimes a guerrers, de guerrers a herois, i de fons el perill sempre imminent de tornar al principi del cicle. Si Herzl alcés el cap, des de la seva posició privilegiada veuria el que Thomas Friedman va definir com “un Yad Vashem amb forces aèries”. Un país farcit de totes les paradoxes de l’últim segle, en què ni l’exèrcit roman a les casernes ni els homes de religió als seus temples, però el nom de Herzl presideix institucions públiques i dóna nom a les principals avingudes de les ciutats.

Leave a Comment

Filed under Ressenyes