Author Archives: Els de dalt

final de mes: octubre 2015

Trenta-un dies més a la butxaca: el canvi d’hora ens ha regalat seixanta minuts de son o de còctels, la bielorussa Svetlana Aleksiévitx ha guanyat el Nobel de Literatura i l’escriptor Erri de Luca ha quedat finalment absolt. Les tres coses ens produeixen joia, tot i que segur que també han generat els debats de sempre, que això de les queixes és molt cultural. Ens petem el debat Halloween versus castanyes i des d’aquesta part del globus presentem els articles, xafarderies i descobertes literàries d’un octubre que ha començat txip-txap però acaba pletòric i lluminós.

 

AQUEST MES HEM PARLAT DE…

GUIA IMPROBABLE PER ENTENDRE LA XINA | Javier Borràs Arumí

1

A La actualidad de China (Crítica, 2009), Rafael Poch parla dels grans reptes de la Xina d’avui dia. Javier Borràs Arumí parla sobre el debat capitalisme-comunisme, el debat rural-modern i la tensió interna al Tibet o a Xinjiang. Una introducció al gegant asiàtic amb ganes de desmuntar mites.

 

PEP PUIG I ELS ANYS QUE PASSEN | Irene Pujadas

Entrevista a l'escriptor Pep Puig llibreria Calders.

L’amor i el temps són els dos grans temes de L’amor de la meva vida de moment (L’Altra Editorial, 2015), un recull de narracions on Pep Puig gira la mirada enrere. Escenes potentíssimes, crisi dels quaranta, bisturí discret.

 

SAAD SAAD, L’ULISSES ÀRAB | Júlia Bacardit

ulisses-from-Bagdad

En anglès podria ser “trist trist”, però en àrab és “esperança esperança”: Ulisses from Bagdad (Proa, 2009) d’Éric-Emmanuel Schmitt, recull les peripècies d’un iraquià que vol arribar a Londres. Una lliçó d’història recent de l’Orient Mitjà que remet inevitablement a la situació actual.

 

DOSTOIEVSKI I L’UNCOMMON SENSE | Anna Pazos

unnamed-1

Mentre llegia Els germans Karamàzov al metro, a l’Anna Pazos li van donar un pamflet on posava: “¿Existe Dios? Si Dios existe, ¿Por qué permite el sufrimiento? ¿Será que Dios creó un mundo imperfecto?”.

 

EL RING: LA INFLUÈNCIA DELS NOBEL | Miquel Adam, Júlia Bacardit, Marina Espasa i Xavier Vidal

20_award_overview

L’anunci del Premi Nobel de Literatura ha generat els debats de cada any: és realment influent, el Nobel? Quanta gent ha llegit Mo Yan arran del premi? S’hi fixen gaire, els lectors corrents? Té gaire transcendència, a part de les porres a Twitter? Debaten sobre el tema el Miquel Adam, la Júlia Bacardit, la Marina Espasa i el Xavier Vidal.

 

SALVEU ELS NENS DEL CANIBALISME! | Javier Borràs Arumí

Lu-Xun-portrait-by-Li-Yitai (1)

L’article presenta l’escriptor xinès Lu Xun i la narració boja de Diario de un demente (Kailas, 2014), una metàfora gens compassiva dels aspectes menys amables de la societat tradicional xinesa.

 

ENTREVISTA A GARY SHTEYNGART | Anna Pazos i Irene Pujadas

IMG_1241

Vam tenir l’honor i el plaer d’entrevistar Gary Shteyngart, l’autor de l’autobiografia Pequeño fracaso (Libros del Asteroide, 2015). Escriptor jueu d’origen rus, la seva família va emigrar de la Unió Soviètica als Estats Units quan ell era un nen petit. Parlem de drogues, de la ironia, de l’humor jueu, de segrestar trens i portar-los al Bronx. I amb vídeo inclòs.

 
 

I AL MÓN EXTERIOR…

- L’escriptora Svetlana Aleksiévitx ha guanyat el Premi Nobel de Literatura, i a Raig Verd li acaben de publicar Temps de segona mà: la fi de l’home roig. Núvol n’avança el primer capítol.

- Som molt fans dels còmics de R. E. Parrish.

- S’ha presentat el Cicuta Magazine, una revista en paper sobre art, món i tatuatges que podeu trobar a diverses llibreries de la ciutat.

- Es veu que a Grenoble hi han instal·lat una màquina dispensadora de relats curts. Una bona idea per a promocionar primers capítols, editorials del món?

- S’ha celebrat una nova edició del Priorat en persona, en què sis escriptors són convidats a aquesta comarca per a fer una mena d’intercanvi cultural.

- “Dying / Is an art, like everything else. / I do it excepctionally well.” El 27 d’octubre, Sylvia Plath hagués fet 83 anys. Recomanem l’article que li va dedicar la Jenn Díaz a Jot Down.

- La llibreria NoLlegiu ha fet dos anys. Moltes felicitats!

 

També pot interessar-te...

  • 61
    La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
    Tags: és, l, d, del, sobre, al, ha
  • 59
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, ha, del, al, dels
  • 52
    Ha passat poc més d'una setmana i l'elecció dels Nobel ja està mediàticament superada. Després de les breus porres, l'anunci oficial ha prosseguit amb un cúmul d'articles sobre la guanyadora d'enguany, l'escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx. En català, Raig Verd Editorial publicarà a finals d'octubre el seu Temps de segona…
    Tags: nobel, és, dels, del, premi, ha, al, sobre
  • 50
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, del, ha, al
  • 45
    Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
    Tags: l, del, és, d, ha, al

Leave a Comment

Filed under General

Gary Shteyngart: “Als americans els encanta fracassar”

Ens trobem amb Gary Shteyngart a la Llibreria Calders, una tarda de divendres. Fa bon dia, són les quatre de la tarda, tenim tant la vida per endavant com el dinar batallant a l’estómac. La parada a Barcelona és una de les últimes de la gira europea d’Shteyngart, que ha viatjat des d’Alemanya fins a Ucraïna per presentar Pequeño fracaso (Libros del Asteroide, 2015), una autobiografia que relata l’emigració de la seva família jueva de la URSS als Estats Units l’any 1979, quan ell era un nen petit. Les seves memòries parlen de la tensió entre l’herència familiar i la integració, dels conflictes amb els pares i l’American way of life, de ficcions i fracassos. La nostra entrevista és l’última abans del primer parèntesi de relax que tindrà després de 25 dies de gira de presentació, amb preguntes probablement molt similars. Però la vida de l’escriptor té aquestes coses, així que arraconem l’empatia i comencem l’interrogatori.

Per als més mandrosos, al final de l’entrevista hi ha un vídeo amb les declaracions més destacades.

(c) Anna Pazos

Comencem pel principi. Quan i per què vas decidir escriure aquesta memòria?
Bé, començava a acostar-me als quaranta —crec que tenia trenta-nou anys— i ja em sentia bastant vell, com a mínim per la gent amb el meu ADN. La majoria de russos moren cap als 56 anys, o així. Bé, els homes. Les dones viuen per sempre. Però els homes moren força joves. Això em preocupava, i també el fet que com més gran et fas més t’oblides de les coses.

Així que vas començar a mirar enrere.
Sí, és que quan era un adolescent em vaig drogar moltíssim. Molt malament, per ara. Així que es feia complicat recordar aquella part de la meva vida.

I vas decidir contactar tota la gent del passat.
Sí, vam fer alguns “focus groups” en què intentàvem recordar què havia passat realment. A la majoria feia anys que no els veia. Un noi de l’escola hebrea, el Jonathan, era el meu millor amic i no l’havia vist des de feia anys; em va contactar i ara tornem a ser amics.

Hi ha una altra ironia, que és la que sorgeix del fet que el món és quasi com el Sol, massa brillant per a mirar-lo de cara. Necessites alguna mena de filtre, i la ironia és el que et permet encarar segons quins esdeveniments despressius

Té alguna cosa a veure amb allò que vas dir que creies que havies segrestat un autobús i de fet…
Sí, sí! Sempre havia pensat que havíem segrestat un tren i l’haviem portat al Bronx, però llavors algú em va dir “no, això és una pel·lícula que vam veure quan anàvem tripats”. Així que era complicat recordar les coses. La realitat i la irrealitat s’havien mesclat totalment dins el meu cap. Això pot ser bo per a un escriptor, però no per a un escriptor de memòries que està intentant dir la veritat.

De fet, a la presentació del llibre vas explicar que, per anar recopilant informació, vas haver de gravar entrevistes amb els teus pares. No va ser estranys, per ells?
Ells van ser sorprenentment càndids i honestos. L’últim capítol del llibre està bàsicament extret d’aquestes entrevistes, perquè vaig pensar que seria bonic deixar-los parlar a ells mateixos, en comptes d’infiltrar sempre la meva veu com a autor. I ho van fer.

Així, d’alguna manera, es pot dir que l’entrevista et va ajudar a millorar la relació amb ells?
No ho sé. No crec que els llibres funcionin com a ajuda terapèutica, en cap sentit. Crec que el que vols és convertir-los en una obra d’art, però això no té perquè ajudar ningú. Excepte quan el meu pare pregunta: “Aquest llibre ajudarà els jueus?”. Els meus llibres no són bons per a res, senzillament són una visió d’una altra consciència. Però jo mai he millorat arran de llegir un llibre.

Però no vas sentir-te més alleujat, després d’escriure el llibre?
Sí, sí. Però em sento alleujat sempre que acabo qualsevol llibre. Estic senzillament content que s’hagi acabat i de poder continuar una mica amb la meva vida. Això sí, aquest em va ajudar a ordenar el passat. Ara quan començo a pensar de manera nostàlgica o sentimental sobre alguna cosa penso: “oh, wait, això no és ni molt menys el que va passar de veritat.”

Cada nació o cada ètnia desenvolupa una manera d’enfrontar-se al món. Als tailandesos els agrada molt somriure i cantar cançons boniques mentre treballen. Als jueus els agrada queixar-se de forma divertida quan pateixen. 

Però no creus que la literatura tingui cert poder de curació o de comprensió.
La literatura té el poder de la comprensió. Té el poder de l’empatia, perquè crees una mena de telepatia vulcaniana d’Star Trek, entres a la ment d’una altra persona. És una cosa que no pots fer, amb altres tecnologies. Vull dir, el cinema és bonic, però no et permet veure pensament a pensament com passen les coses dins del cap d’algú.

Les memòries són bastant populars als Estats Units, però aquí no gaire. Tota l’estona tenia la sensació estranya de saber massa coses sobre la teva vida. Hi ha hagut reaccions especials, per part d’alguns lectors?
Síiii, n’hi ha hagut. I el que va ser interessant és que, després que el llibre sortís, vaig fer centenars de lectures per tot Amèrica i hi havia molta gent que em venia i em deia: “Tinc les mateixes arrels”. No eren necessàriament de Rússia, em deien “vaig crèixer a l’Argentina o a l’Índia” o el que sigui, “podries firmar un llibre per a aquest “assistent legal fracassat” o “doctor fracassat”, que és com els hi deien els seus pares. Era interessant veure la universalitat d’aquesta experiència. A vegades també venien Americans nadius, però sobretot eren immigrants, perquè per immigrar has de ser una persona molt forta i molt capaç, i després esperes que els teus fills ho facin tot igual o millor. I aquesta situació crea moltes expectatives que mai no es compleixen. Perquè també vaig conèixer gent que deia: “Saps, vaig fer tot el que em van dir: vaig convertir-me en doctor, vaig casar-me, vaig ser el qui ells volien que fos, i continuo sent un fracàs per a ells”.

A la memòria sembla que hi ha certa tensió entre herència (la URSS, la teva família) i integració (els Estats Units, la vida americana). Aquesta tensió es pot resoldre?
Res s’acaba de resoldre mai del tot. Crec que molts dels problemes que heretem genèticament o mediambientalment o parentalment continuen amb nosaltres d’una manera o altra durant la resta de les nostres vides. Senzillament continuen i hi ha èpoques en què els percebem més i èpoques en què els percebem menys, però la condició humana és incurable, i gran part d’això ho heretem dels nostres pares, i ells ho hereten dels seus pares, i dels seus besavis, i de les societats en què han viscut.

9788416213542_24

Un petit Shteyngart a la coberta de Libros del Asteroide.

Pequeño fracaso té cert humor, però en general no és un llibre especialment divertit. Hi ha molta ràbia i molta tristesa. Creus que la infelicitat crea més bona literatura que la felicitat?
Bé, qui és un escriptor feliç que escrigui llibres sobre la felicitat? Quina pinta tindria aquest llibre? Perquè la ficció i la no-ficció sorgeixen de la tensió. Si tu tens una vida sense tensió llavors bé, en primer lloc, no tinc molt clar quin tipus de persona ets, però sí que hi ha gent així. Jo conec persones que viuen amb una quantitat molt petita de tensió, en comparació amb d’altres. Així que aquesta situació existeix, però si tens prou sort per no tenir aquesta tensió llavors també tens prou sort de no haver de ser escriptor o artista. I això no els fa menys productius, eh? Coneixes tota aquesta gent que fa de voluntària o treballa en ONGs i ajuda altra gent… Crec que ser capaç de no centrar-te en els teus propis temes requereix molt esforç.

Llavors què prefereixes, la idea de l’escriptor en la torre d’ivori o el que ha tingut moltes experiències?
Moltes experiències. Vaig passar tres o quatre mesos viatjant durant l’any, he estat fora 25 dies en comptes d’estar a Nova York, i això és el que dic a altres escriptors: “Heu de marxar de Brooklyn, no podeu estar a Brooklyn durant la resta de les vostres vides”. Hi ha vida, fora de Brooklyn: Prenzlauer Berg a Berlín, Hackney…

I, en aquest sentit, creus que potser tots aquests programes d’escriptors i totes les beques d’escriptura estan convertint la literatura en una cosa massa “còmoda”?
És complicat. Jo faig de professor a Columbia. D’una banda, sí, hi ha una mena d’uniformitat que es dóna senzillament sempre que tens un comitè de gent que es mira el que escrius. De l’altra, l’escriptura que s’està produint té moltíssima qualitat. La ficció literària d’avui dia té una mitjana de qualitat més alta que mai. I crec que aquests programes ajuden, perquè destrueixen mals hàbits i mandres.

El fracàs no és una opció per a nosaltres, però per als americans sí. Als americans els encanta fracassar. Fracasses, llavors tens èxit, llavors ho tornes a intentar… és el país de les fallides.  

Però potser es carreguen una literatura més atrevida, més desafiadora? I senzillament tot està més ben fet?
No ho sé, no ho crec. De fet, el meu problema amb molta literatura contemporània “seriosa” és que em sembla una mica massa seriosa. Té una mena d’inclinació acadèmica, quasi hiperintel·lectual. En certa manera intenta imitar l’Internet, intentant crear la mena de connexions infinites de l’Internet, però també —com en l’Interent— li falta certa solidesa emocional. Així que sovint m’avorreix, la seva seriositat m’avorreix. Prefereixo mirar una bona sèrie i no haver de lidiar amb tot això.

Tots els teus llibres tenen molta autoficció. Creus que ironia i honestedat poden conviure?
Bé, crec que hi ha un tipus d’ironia que és pura “pose”. Camines per certs barris a Brooklyn i tot està extremadament treballat, fins i tot la ironia té un sabor molt específic. En aquests casos sí, és l’enemic de l’honestedat. Però hi ha una altra ironia, que és la que sorgeix del fet que el món és quasi com el Sol, massa brillant per a mirar-lo de cara. Necessites alguna mena de filtre, i la ironia és el que et permet encarar segons quins esdeveniments depressius.

Sí, de fet el que m’agrada del teu llibre és que no és pretensiós. A vegades la literatura contemporània abusa tant de la ironia que no hi ha manera de trobar-hi veritats.
Bé, és que l’estil de vida de l’escriptor és un estil de vida. Sempre bromejo que a Amèrica hi queden 70.000 lectors i 9 milions d’escriptors. Aquest desequilibri es dóna perquè ser un escriptor és tan guai, no passa res si ningú et llegeix o si no escrius res que ho peti gaire. Però fins i tot està relacionat amb una estètica determinada, unes ulleres determinades. Hi ha estudiants que m’han arribat a dir: “Oh, el teu jersei és taaan del 2012”.

A la memòria parles de Chang-rae Lee i la seva aproximació a la literatura escrita per immigrants. Què t’agrada d’ell?
Bé, tu parlaves d’honestedat. Quan vaig llegir el seu primer llibre, Native Speaker, estava començant a escriure el meu primer llibre. Són llibres força diferents: el meu té molt més d’humor i el seu és molt més profund. Però el que em va agradar d’ell era la seva honestedat brutal. Era un dels primers llibres que llegia d’un immigrant que no era una glorificació de l’experiència de l’immigrant. Era un retrat força depressiu de tot el que implica convertir-se en americà. Hi ha diferències òbvies, evidentment: ell és un immigrant asiàtic, així que la qüestió de la raça és molt freqüent. D’alguna manera, és diferent de ser un immigrant de Rússia. Però també hi ha moltes similituds: els pares i la seva incapacitat de veure la relativa comoditat de viure a Amèrica, l’habilitat de relaxar-se, la capacitat de fracassar en qualsevol cosa. El fracàs no és una opció per a nosaltres, però per als americans sí. Als americans els encanta fracassar. Fracasses, llavors tens èxit, llavors ho tornes a intentar… és el país de les fallides. Fins i tot Donald Trump ha estat en bancarrota.

Hi ha una mena de tensió entre la voluntat de ser americà i els pares immigrants.
Els pares volen que siguis americà, però és una relació molt d’amor-odi. Perquè admiren Amèrica, per això hi han anat, però alhora pensen que és deficient en molts sentits: culturalment, en termes d’ètica laboral…

No crec que els llibres funcionin com a ajuda terapèutica, en cap sentit. Crec que el que vols és convertir-los en una obra d’art, però això no té perquè ajudar ningú. Excepte quan el meu pare pregunta: “Aquest llibre ajudarà els jueus?”

Això no hi té res a veure… però no creus que la gent està parlant massa de Donald Trump?
No és només ell, són tots. Tots són iguals. Tots creuen bastant el mateix.

Els republicans?
Bé, el partit republicà també es podria dividir en dues parts. Una és la part més econòmica, que és la que recolza els immigrants perquè són els qui mantenen els seus negocis. I l’altra és la que apel·la a la idea a l’home blanc desencantat que ha perdut la seva feina. Perquè clar, en el passat ser home i ser blanc era tot el que necessitaves, i potser una mica d’educació però potser ni això, i podies tenir una feina decent. Ara això s’ha acabat, i algú ha de pagar per això. Així que per què no els mexicans?

Sí, sembla que aquest és un tema molt més candent ara que fa uns anys.
És un fenomen força interessant. Sempre ha passat. Sempre hi ha una part així en la psique americana, però quan aquesta part s’engrandeix vol dir que hi ha alguna cosa que no funciona. I s’engrandeix de tant en tant. A vegades té un matís clarament antiafroamericà; les últimes eleccions van ser més antiafroamericanes perquè Obama encara es presentava a la presidència. Però ara són més antilatines.

Però ara hi ha Bernie Sanders!
No crec que se’n surti. Però m’encanta, és molt mono.

Gary Shteyngart

(c) Anna Pazos

Va, va, prou política. Tornem a les memòries. Repeteixes constantment la frase del teu pare de “no escriguis com un jueu que s’odia a si mateix”. Creus que l’humor jueu té les seves pròpies característiques?
Sí. Hi ha una mena de desesperació, una mirada resignada al món. Una mena de resignació, potser; desesperació no és la paraula correcta. Resignació. Senzillament tot és com és i nosaltres continuarem sent així, i quan passa alguna cosa bona et sorprens perquè bàsicament sempre esperes el pitjor. Són molts segles d’història.

És una manera de defensar-se.
Sí, i una manera de millorar la vida. No és que la cuina jueva sigui fantàstica, per exemple. Cada nació o cada ètnia desenvolupa una manera d’enfrontar-se al món. Als tailandesos els agrada molt somriure i cantar cançons boniques mentre treballen. Als jueus els agrada queixar-se de forma divertida quan pateixen. Així que tothom té diverses estratègies d’enfrontament.

I com a persona que ha emigrat als Estats Units, veus gaire diferències entre l’humor americà jueu i el de les persones que han emigrat?
Bé, crec que l’humor rus és molt semblant a l’humor jueu. Els dos s’assemblen molt, es van desenvolupar bastant al mateix lloc. És humor de l’est d’Europa. I, per exemple, posem-ho així: quan vas a Alemanya hi trobes una societat molt ordenada, i estan fent coses fantàstiques aquests dies amb els immigrants de Síria i totes aquestes mandangues, però sí que es troba a faltar cert humor. I crec que quan et desempallegues dels jueus, això és el que passa. Perquè segur que era una societat molt més divertida abans del 1933. Els jueus s’haurien d’importar a tot arreu perquè la vida fos més divertida i millor.

La ficció literària d’avui dia té una mitjana de qualitat més alta que mai. I crec que aquests programes ajuden, perquè destrueixen mals hàbits i mandres.

I tu amb qui et sentiries més proper, amb Aleksandar Hemon o amb Woody Allen?
Crec que em situaria una mica entremig. M’agrada el Woody Allen —tot i que no em casaria amb la meva pròpia filla, crec— però Hemon també és un home molt divertit. Té un humor molt sarcàstic. Així que m’agradaria un univers on eixstissin tots dos.

Has dit que als Estats Units hi ha moltes memòries. No és un gènere gaire popular a Europa. Què ens proposaries?
Heu llegit per exemple a Mary Karr? És una memorialista nord-americana meravellosa, té coses fantàstiques com The Liar’s Club. I llavors hi ha Frank McCourt i Angeles’ Ashes, que també és meravellós. Realment no llegiu aquesta mena de coses, eh? Tot això és increïble.

I perquè creus que són més populars als Estats Units que aquí?
Crec que la gent necessita que les coses siguin realitat; també passa amb la televisió, per exemple. La gent vol aproximacions més documentals, de manera que sàpiguen que el que llegeixen va passar realment. Personalment, m’és igual. Les aproximacions potser canvien, però el significat és el mateix.

De fet, hi ha un escriptor nord-americà que es diu John D’Agata que va escriure un llibre de no-ficció molt polèmic, About a Mountain. Es va posar en molts problemes perquè escrivia “no-ficció ficcional”, havia canviat alguns esdeveniments en benefici de la narrativa.
Sí, a Amèrica la gent s’enfada molt, amb aquestes coses. Quan dius que una cosa és completament certa, s’entén que no hi ha cap mena de ficció. La informació dels llibres es verifica, i no només això: hi ha tot un departament legal que s’assegura que els noms estiguin canviats, per exemple, de manera que no afectin a les persones reals.

Res s’acaba de resoldre mai del tot. Crec que molts dels problemes que heretem genèticament o mediambientalment o parentalment continuen amb nosaltres d’una manera o altra durant la resta de les nostres vides. 

I parlant de coses que afecten, no van ser uns estudiants de Columbia els que volien posar una mena d’”avís” a cada llibre que no era absolutament políticament correcte? Tot el tema de la correcció política no s’està sobredimensionant?
Oh, sí, sí, els “trigger warnings”. Bé, jo quan ensenyo a Columbia no ho veig, això. Jo ensenyo escriptura, i si vols ser un escriptor tota la teva vida és un immens “trigger warning”. Si estàs massa espantat per enfrontar-te al passat, llavors no hauries de ser escriptor.

Crec que fins i tot volien posar un avís a les Metamorfosis d’Ovidi.
Sí, té sentit. M’encantaria tenir un avís al començament del meu llibre, dient “els petits immigrants seran molt pertorbats per aquesta obra, i la gent que els estima també”.

Fantàstic, Gary Shteyngart. Crec que ja ho tenim. Gràcies!
Perfecte!

Ara tens unes petites vacances.
Sí, sóc lliure fins dilluns. És el meu primer parèntesi en 25 dies. És increïble. Uuuhhh.

Has d’estar molt cansat.
Estic molt cansat.

 

Podeu escoltar alguns fragments de l’entrevista amb Gary Shteyngart en aquest vídeo (a Youtube el podreu trobar amb subtítols en català):

 

Entrevista d’Anna Pazos i Irene Pujadas

També pot interessar-te...

  • 57
    Gary Shteyngart (de nom real Igor Semyonovich Shteyngart) ha fet emergir la part més simpàtica dels mantovans i mantovanes amb el seu somriure panxo de jueu despistat. Ha presentat Little Failure. A Memoir, una autobiografia sobre els seus primers anys a Rússia (fins als set) i la seva arribada als Estats Units. Es…
    Tags: shteyngart, ha, és, però, gary
  • 56
    Escriptora i teòloga estatunidenca, Marilynne Robinson (Idaho, 1943) ha conreat l'assaig i la novel·la, aquest últim gènere de manera pausada però amb gran èxit de crítica i públic. Robinson, autora d'obres com Gilead o Home, ha vingut a Barcelona a presentar la seva última creació: Lila, publicat en català per Edicions de 1984 i en castellà per…
    Tags: és, no, l, d, més, ha, això, hi, però
  • 53
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: d, és, l, no, més, ha, però
  • 53
    “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
    Tags: l, és, d, no, però, ha, més
  • 48
    Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
    Tags: no, l, és, hi, d, ha

Leave a Comment

Filed under Entrevistes, General

el ring: la influència dels Nobel

Ha passat poc més d’una setmana i l’elecció dels Nobel ja està mediàticament superada. Després de les breus porres, l’anunci oficial ha prosseguit amb un cúmul d’articles sobre la guanyadora d’enguany, l’escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx. En català, Raig Verd Editorial publicarà a finals d’octubre el seu Temps de segona mà, una obra que abraça els últims vint anys d’història de Rússia. Sigui com sigui, passada l’eufòria de l’anunci oficial, alguns llegeixen articles sobre la persona guardonada i cadascú continua tranquil·lament amb els respectius quefers quotidians. I aquí és on es genera el dubte. I és que l’elecció dels Nobel acostuma a anar precedida (i prosseguida) de cert sentiment de sospita. És un premi realment influent? Quants de vosaltres heu llegit Tomas Tranströmer arran de la seva victòria el 2011? Qui ha llegit Mo Yan i Gao Xingjian arran del premi? Que un escriptor famós guanyi el Nobel implica un augment de vendes o de reputació? I si el guanya un escriptor poc conegut? Els lectors ho tenen present, o no s’hi fixen gaire? 

Hem reunit diverses veus que responen a la següent pregunta: creus que l’elecció del Nobel és realment influent, a nivell personal i professional?

svetlana aleksievitz ap photo markus schreiber

Svetlana Aleksiévitx és la guardonada d’enguany. (c) AP Photo / Markus Schreiber.

El ring dels Nobel: Miquel Adam

Ha de ser l’hòstia, que un autor teu guanyi aquesta loteria. Si més no, les primeres 24 hores. Hipermencions al facebook, al twitter, felicitacions d’aquí i d’allà, despenjar el telèfon mil vegades, trucar enfollit a impremta, al distribuidor… Ara bé, m’oloro que comercialment un Nobel no és garantia d’èxit comercial esclatant. De vegades sí. De vegades no. Per exemple. Mo Yan. Te l’has llegit? Tomas Tranströmer. Herta Müller. M’imagino reimprimint com un boig aquests autors, amb la faixa corresponent al Premi Nobel de torn, i al cap d’un mes menjant-me les devolucions amb patates.

 Més opinions del Miquel Adam, aquí.

El ring dels Nobel: Júlia Bacardit

Barack Obama va guanyar el Nobel de la Pau i els seus drones autodirigits no són pacífics. És probable que el premi literari també tingui un tint d’estratègia geopolítica, com tots els esdeveniments majúsculs. Però això no impossibilita l’interès per la qualitat autònoma d’un llibre, i en aquest sentit la influència del premi és innegable: si no he sentit mai a parlar d’un autor i obté el Nobel, m’interesserà llegir-lo (o llegir-la) a mitjà/llarg termini. Em passa amb Nadine Gordimer, amb Herta Müller. I ara també em passa amb l’Svetlana.

 Més sobre el que diu la Bacardit, aquí.

El ring dels Nobel: Marina Espasa

Si repassem la llista, hem de recular fins als anys noranta per trobar noms com Grass, Saramago o Octavio Paz, d’aquells que els no aficionats a la lectura reconeixen i fins i tot s’avergonyeixen de no haver llegit. O s’avergonyien. [...] Passa una altra cosa, també: dels quinze premis del segle, cinc han estat per a dones (Jelinek, Lessing, Müller, Munro i la flamant Aleksiévitx) cosa que podem qualificar de bona notícia o de símptoma fatal que el prestigi del premi s’ha desplomat. Tant se val: hi ha tanta desigualtat per pal·liar, que qualsevol reconeixement a una dona —sempre que sigui bona escriptora— ha de ser celebrat com una victòria.

Aquí continua l’article de la Marina Espasa.

El ring dels Nobel: Xavier Vidal

De tots els premis literaris que es concedeixen a tota una obra d’autor viu és el més apreciat per lectors, llibreters i editors. Desperta interès per tots els autors dels quals no sabíem res i que, amb el guardó, es posen en el mapa mental de la lectura que “algun dia faré perquè li han donat el Nobel”. És el cas d’Alexksiévitx, Tranströmer, Munro i un llarg etcètera; preguntem-nos si els coneixeríem aquí si no els haguessin donat el Nobel. Discutibles? I tant. Però benvinguda sigui la discussió si es fa sempre sobre la base del descobriment, d’acostar-se a una literatura i a una cultura que ens resulta del tot desconeguda. Merescuts? Hi ha algun premi merescut? En el moment en que a algú se li atorga un premi no se n’està descartant un altre?

I podeu llegir més Xavier Vidal aquí.

També pot interessar-te...

  • 58
    Creus que l'elecció del Nobel és realment influent, a nivell personal i professional?  Ja fa un parell d'anys que, segurament per aquesta nova addicció que anomenem Twitter, hi ha un dijous d'octubre que uns quants passem enganxats a una porta que s'obre cap a la una del migdia en una…
    Tags: ha, del, més, no, dels, nobel, és, premi, al, llegit
  • 56
    Creus que l'elecció del Nobel és realment influent, a nivell personal i professional?  Em demanen la meva opinió a propòsit de la influència dels Premis Nobel de Literatura. Com tantes coses a la vida, no ho tinc gens clar. Podria dir que no en té cap com que en té…
    Tags: nobel, no, del, premi, dels, és, ha, al, sobre, més
  • 53
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: és, no, més, ha, del, al, dels
  • 52
    Trenta-un dies més a la butxaca: el canvi d’hora ens ha regalat seixanta minuts de son o de còctels, la bielorussa Svetlana Aleksiévitx ha guanyat el Nobel de Literatura i l'escriptor Erri de Luca ha quedat finalment absolt. Les tres coses ens produeixen joia, tot i que segur que també han…
    Tags: ha, del, nobel, al, dels, és, sobre, premi
  • 49
    L'escriptor argentí Martín Caparrós, vestit amb jersei negre, seu al mig d'una taula rectangular. Tots els periodistes que l'envolten van equipats amb una llibreta i, quan no intervenen, prenen notes. Escriuen una crònica sobre el que Martín Caparrós entén per crònica; Martín Caparrós diu  "estoy harto de la palabra crónica".…
    Tags: és, no, al, ha, sobre, més, del

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

el ring dels Nobel: Miquel Adam

Creus que l’elecció del Nobel és realment influent, a nivell personal i professional? 

A nivell personal, no té cap influència sobre mi. Cap ni una. Zero. Em distreu molt, això sí, el debat que genera el Nobel per les xarxes. Només recordo comprar un llibre després d’haver rebut un premi: El cas d’en Barney Panofsky, que va guanyar el Llibreter fa uns anys. Em va agradar molt, i segur que no l’hagués comprat si no l’hagués guanyat… Ara bé, segurament som uns quants lectors voraços els que no ens hi fixem massa, si un llibre ha guanyat un premi o altre. No ho sé. El debat sobre si la lectura et fa ser millor persona ja l’hem tancat, oi? La resposta és que no, que no et fa ser millor persona. Però em sembla que a segons quin tipus de lector llegir el fa ser menys gregari, o sigui més lliure, més reactiu a la massa. ¿Et fa més curiós davant d’autors que abans del Nobel ignoraves que existien? Això ja no ho sé. En el meu cas, no. Almenys, el Nobel no. D’altres premis literaris em desperten més confiança.

Em demanes també la meva opinió com autor (hahahaha!). Com autor —que a més està de promo actualment—, et diré que no em compraria el meu llibre fins després de la sobreexposició mediàtica a la que sotmeto al personal! Imagina’t la brutal sobreexposició que té la mare de tots els premis literaris!

I si em demanes la meva opinió com a encarregat de promoció i premsa d’una editorial, et diré que ha de ser l’hòstia, que un autor teu guanyi aquesta loteria. Si més no, les primeres 24 hores. Hipermencions al facebook, al twitter, felicitacions d’aquí i d’allà, despenjar el telèfon mil vegades, trucar enfollit a impremta, al distribuidor… Ara bé, m’oloro que comercialment un Nobel no és garantia d’èxit comercial esclatant. De vegades sí. De vegades no. Per exemple. Mo Yan. Te l’has llegit? Tomas Tranströmer. Herta Müller. M’imagino reimprimint com un boig aquests autors, amb la faixa corresponent al Premi Nobel de torn, i al cap d’un mes menjant-me les devolucions amb patates.

Però ja ho veus, les meves opinions no són garantia de res. En dotze o tretze anys que treballo en el món editorial no he viscut cap dia de Nobel ni res que se li assembli… ara, de sobte, em vénen ganes de plorar.

Article escrit per Miquel Adam.

També opinen sobre la influència dels Nobel la Júlia Bacardit, la Marina Espasa i el Xavier Vidal.

També pot interessar-te...

  • 48
    Ha passat poc més d'una setmana i l'elecció dels Nobel ja està mediàticament superada. Després de les breus porres, l'anunci oficial ha prosseguit amb un cúmul d'articles sobre la guanyadora d'enguany, l'escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx. En català, Raig Verd Editorial publicarà a finals d'octubre el seu Temps de segona…
    Tags: nobel, no, més, al
  • 37
    Sigui vist amb certa tela de sospita o seguit en plan hooligan, demà dijous és el dia que s'anuncia el nou guanyador del Premi Nobel de Literatura. El 112è guardonat ve precedit d'una llista que acumula lletrats de la talla d'Albert Camus, J. M. Coetzee o Pirandello però que no inclou, en…
    Tags: nobel, no, més
  • 34
    Creus que l'elecció del Nobel és realment influent, a nivell personal i professional?  Em demanen la meva opinió a propòsit de la influència dels Premis Nobel de Literatura. Com tantes coses a la vida, no ho tinc gens clar. Podria dir que no en té cap com que en té…
    Tags: nobel, no, al, cap, més
  • 33
    Creus que l'elecció del Nobel és realment influent, a nivell personal i professional?  La gràcia d'un Nobel no és la venda de llibres. L'objectiu no és l'èxit posterior al premi sinó el premi en si mateix, perquè si la cosa hagués d'anar de calés podria guanyar-lo Danielle Steel o Stephen…
    Tags: no, nobel

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

el ring dels Nobel: Marina Espasa

Creus que l’elecció del Nobel és realment influent, a nivell personal i professional? 

Ja fa un parell d’anys que, segurament per aquesta nova addicció que anomenem Twitter, hi ha un dijous d’octubre que uns quants passem enganxats a una porta que s’obre cap a la una del migdia en una Acadèmia de Suècia. Per què ho fem? Misteri. En surt un secretari o una secretària —depèn de l’any— que llegeix un comunicat on es revela el guanyador del Premi Nobel de Literatura. Els dies anteriors hi ha hagut apostes a les cases de Londres, travesses entre els treballadors de les editorials, rumors més o menys fundats en converses de barra de Twitter. Poca cosa més. Els dies immediatament posteriors les llibreries corren a col·locar els llibres de l’afortunat en llocs molt visibles i, si hi ha sort, en venen uns quants durant un temps, com ha passat amb els dos darrers guanyadors, Alice Munro i Patrick Modiano, i com havia passat també, uns quants anys enrere, amb el sud-africà Coetzee i amb d’altres. Al costat d’aquests, però, poetes com Thomas Tranströmer o escriptores “difícils” com Herta Müller o Elfriede Jelinek no tenen una vida editorial que es pugui qualificar d’extraordinària.

Si repassem la llista, hem de recular fins als anys noranta per trobar noms com Grass, Saramago o Octavio Paz, d’aquells que els no aficionats a la lectura reconeixen i fins i tot s’avergonyeixen de no haver llegit. O s’avergonyien. Hi ha una qüestió de contemporaneïtat, és clar, però la sensació és que als premiats al llarg del segle XXI no els passa el mateix (amb l’excepció de Vargas Llosa, que l’hauria pogut guanyar força anys abans): els noms no són tan populars, ni tan inqüestionables. Escriptors o crítics confessen tranquil·lament a la barra de bar de Twitter que no els han llegit ni pensen fer-ho. Passa una altra cosa, també: dels quinze premis del segle, cinc han estat per a dones (Jelinek, Lessing, Müller, Munro i la flamant Aleksiévitx) cosa que podem qualificar de bona notícia o de símptoma fatal que el prestigi del premi s’ha desplomat. Tant se val: hi ha tanta desigualtat per pal·liar, que qualsevol reconeixement a una dona —sempre que sigui bona escriptora— ha de ser celebrat com una victòria. L’escriptor nigerià Teju Cole ho va dir d’una manera més bonica, parafrasejant Martin Luther King, quan va guanyar Alice Munro: “The arc bends towards justice”.

Svetlana Aleksiévitx, a més, és la primera que rep el premi pel que ha escrit com a testimoni, com a observadora privilegiada de veus encara més dèbils. Celebrem també aquest eixamplament dels marges del que es considera literatura, i recordem que sempre ha estat la literatura dels marges o sobre els marges, o des dels marges, la més interessant. Ara, també podríem sospitar que el Nobel a la crònica periodística és un altre símptoma fatal del desprestigi de la literatura. El Nobel de literatura? Bah, li han donat a una periodista!

Article escrit per la Marina Espasa.

També opinen sobre la influència dels Nobel el Miquel Adam, la Júlia Bacardit i el Xavier Vidal.

També pot interessar-te...

  • 58
    Ha passat poc més d'una setmana i l'elecció dels Nobel ja està mediàticament superada. Després de les breus porres, l'anunci oficial ha prosseguit amb un cúmul d'articles sobre la guanyadora d'enguany, l'escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx. En català, Raig Verd Editorial publicarà a finals d'octubre el seu Temps de segona…
    Tags: nobel, no, és, dels, del, premi, ha, més, al, llegit
  • 48
    Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
    Tags: és, no, però, ha, del
  • 45
    Creus que l'elecció del Nobel és realment influent, a nivell personal i professional?  Em demanen la meva opinió a propòsit de la influència dels Premis Nobel de Literatura. Com tantes coses a la vida, no ho tinc gens clar. Podria dir que no en té cap com que en té…
    Tags: nobel, no, del, premi, dels, és, ha, al, literatura, però
  • 44
    ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
    Tags: és, no, més, ha, del, al, però, dels
  • 43
    La Llibreria Calders consagra aquesta segona setmana de març al valor d'editar en els temps que corren. Després dels editors que aposten per autors i del valor (doble, podríem dir) d'editar poesia, aquest dimecres dia 11 s'ha parlat d'editorials independents en general, abraçant des dels 15 anys d'experiència de Valeria…
    Tags: ha, no, dels, és, també, han, del, al

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

el ring dels Nobel: Xavier Vidal

Creus que l’elecció del Nobel és realment influent, a nivell personal i professional? 

Em demanen la meva opinió a propòsit de la influència dels Premis Nobel de Literatura. Com tantes coses a la vida, no ho tinc gens clar. Podria dir que no en té cap com que en té molta. A mesura que passen els anys, però, vaig observant una fluctuació a l’hora d’elegir el guardonat. Una fluctuació que algun autor ja va assenyalar alguna vegada dient que “el jurat ha d’elegir entre un autor best-seller o una poeta polonesa”. El best-seller o autor reconegut serveix perquè la gent el compri més. La poeta polonesa —en al·lusió a Wisława Szymborska— serveix perquè la gent comenci a comprar-lo.

A efectes de vendes és cert que el premi Nobel ajuda a incrementar les vendes de les obres de l’autor guardonat. (Res com la mort, la gran prescriptora, per incrementar les vendes.) Si bé és cert que no hi ha res científic. Per exemple, el premi del 2010 que van atorgar al xinès Mo Yan —sí, sí, Mo Yan— no ha ajudat a mantenir els títols d’aquest autor a les prestatgeries de fons de les llibreries. Què pot influir, doncs? De vegades un interès per la cultura d’origen o per la situació del país d’origen del guardonat. El lliurament del premi aquest any a Svetlana Aleksiévitx, una bielorrussa de la qual només se n’havia traduït un títol al castellà i cap al català, ha desfermat l’interès de molts editors, alguns dels quals tenien contractats els drets però cap pressa per publicar-los.

Així doncs, té interès o influència el Premi Nobel de literatura? De tots els premis literaris que es concedeixen a tota una obra d’autor viu és el més apreciat per lectors, llibreters i editors. Desperta interès per tots els autors dels quals no sabíem res i que, amb el guardó, es posen en el mapa mental de la lectura que “algun dia faré perquè li han donat el Nobel”. És el cas d’Alexksiévitx, Tranströmer, Munro i un llarg etcètera; preguntem-nos si els coneixeríem aquí si no els haguessin donat el Nobel. Discutibles? I tant. Però benvinguda sigui la discussió si es fa sempre sobre la base del descobriment, d’acostar-se a una literatura i a una cultura que ens resulta del tot desconeguda. Merescuts? Hi ha algun premi merescut? En el moment que a algú se li atorga un premi no se n’està descartant un altre?

Article escrit pel Xavier Vidal.

També opinen sobre la influència dels Nobel el Miquel Adam, la Júlia Bacardit i la Marina Espasa.

Leave a Comment

Filed under General, Ressenyes

Nova edició del Priorat en persona

Iniciativa del Centre Quim Soler, la literatura i el vi, l’any 2009 neix el Priorat en persona, un esdeveniment molt doble: se celebra cada dos anys i consisteix en dues fases, la d’anada i la de tornada. L’objectiu del projecte és enriquir literàriament el Priorat, una comarca amb poca presència en l’imaginari literari català. Com? A través de l’intercanvi directe d’experiències, d’humanitat en estat pur. 

La cosa funciona de la següent manera: durant l’anada, sis escriptors s’instal·len al Priorat acompanyats de quatre persones de la comarca, que aquí prenen el nom d’adalils. Els adalils són triats pel Centre Quim Soler i varien cada any; són del Priorat, ja sigui de naixement o d’adopció, i tenen la missió de mostrar la zona als poetes i novel·listes visitants. Durant tres dies, adalils, escriptors i la gent que els envolta conviuen enmig del Priorat: mengen junts, passegen junts, descobreixen la flora i fauna local, mengen plats deliciosos, aprenen els secrets del bon vi. En definitiva, descobreixen la comarca. Aquest any, aquesta experiència té lloc del 15 al 17 d’octubre, i el diumenge 18 se celebrarà una taula rodona oberta a tothom (cotxes! trens! autoestops! maratons!) en què escriptors i adalils explicaran convivències, experiències i impressions. 

L’ermita de Santa Maria i el pantà de Siurana, al Priorat. La capital de la comarca és Falset, poble fantàstic de visita obligatòria. (c) Josep Renalias

Però, de fet, l’experiència no culmina fins a la segona fase del Priorat en persona: la tornada. És el moment que els sis escriptors emprenen el camí de retorn al Camp de Tarragona i descriuen i presenten l’obra que han escrit arrel de l’experiència, agraeixen la col·laboració dels adalils, escriuen entrades al diccionari literari del Priorat (aquí podeu veure, per exemple, la contribució de Manuel Baixauli) i fan activitats amb centres educatius de la comarca. (Podeu veure vídeos de l’experiència aquí.)

Es tracta, doncs, d’un intercanvi per pur amor a l’art que té l’objectiu de descobrir el Priorat a l’exterior i de convertir-lo en una comarca literàriament sòlida, amb persència. Un luxe d’esdeveniment, tant pels qui hi assisteixen com a convidats forans com pels qui expliquen la terra que habiten. Els escriptors que participen a l’edició d’enguany són la Maria Cabrera, la Josefa Contijoch, el Jaume Copons, el Ramon Erra (), la Teresa Pascual i el Pau Vadell Vallbona. Al seu torn, els adalils seran el Joan Vaqué, l’Albert Sabaté, la Mireia Artís i la Carme Perelló. El primer acte obert, si voleu enfilar carretera, serà el diumenge 18 d’octubre. 

Leave a Comment

Filed under Breus

cap de setmana de literatura independent

Sempre passa igual: hi ha caps de setmana que passen sense pena ni glòria i n’hi ha que estan replets d’activitats. També passa que quan vols vida hiperactiva és quan no hi ha res i quan tens ganes de dormir tot va al revés, però això ja és qüestió de queixes esportives i vanes naturaleses humanes. Aquest cap de setmana és dels segons i ens el prendrem amb l’alegria amb la que entomem els primers: en l’àmbit de les lletres, podeu compartir cotxe o agafar el tren i plantar-vos al Liberisliber de Besalú o optar pel metro i passejar per la Fira del Llibre Independent Autoeditat (FLIA), a la plaça Sóller de Barcelona.

liberisliber1

El cartell d’enguany del Liberisliber de Besalú.

Des de La Garrotxa, la sisena edició de Liberisliber promet dos dies d’edició independent, amb paradetes i saraus diversos. D’entre les nombroses activitats, destaca la presentació de Torero d’hivern a càrrec de l’autor —Miquel Adam— i l’Albert Forns (3/10, 12 h) o l’escaramussa poètica entre Susanna Rafart, Jaume C. Pons Alorda, Anna Gual, Salem Zenia, Lucia Pietrelli i Lluís Riera (3/10, 18.30 h). No negarem, però, que el més recomanable és deixar-se endur per les ofertes de la marea editorial (Raig Verd, Edicions de 1984, Labreu, Males Herbes, Adesiara, Alrevés, Jekyll & Jill o Godall, entre d’altres) i parar a fer un bon menú a algun dels restaurants de la vila.

Des del barri de Porta, a Barcelona, la Fira del Llibre Independent Autoeditat simbolitza l’independència d’allò independent. Si el Liberisliber presenta bona part de la xarxa d’editorials independents del territori, la FLIA s’inclina pels fanzíns, els llibres fets a mà i altres projectes més alternatius. Nascuda a Buenos Aires durant la dècada dels 2000, la FLIA va expandir-se per l’Amèrica del Sud fins a arribar a la seva primera parada europea: Barcelona. La tercera edició que se celebra a la ciutat comtal presenta, entre d’altres, les cobertes femenines de Honolulu Books, les peripècies de Llibres Artesans o el material eclèctic de Bad Weather Press. I també hi haurà mitja desena d’activitats, com una xerrada sobre el cas MACBA, una sobre el quiosc okupat a la plaça Revolució de Gràcia i una xerrada sobre Porta a càrrec del president de l’associació de veïns i veïnes del barri. Llarga vida!

Leave a Comment

Filed under Breus