Hondures, amb sang i sense pijama

Alberto Arce no escriu en pijama. Hi ha altres periodistes que sí, com Manuel Jabois, que ha escrit el pròleg de Novato en nota roja (Libros del K.O., 2015), el llibre on Arce explica la seva etapa de dos anys com l’únic corresponsal estranger a Hondures. ”En las universidades y en los congresos de periodismo me llaman a mí, que escribo en pijama, Alberto. A ver si es que te manchas demasiado li deia Jabois a Arce mentre bevien cerveses a un hotel de Medellín. Després de xerrar, Arce va convèncer a Jabois perquè no es tanqués a l’habitació de l’hotel i anés amb altres periodistes —”las putas que hacen la calle”— a conèixer la nit i els carrers de Colòmbia. Passats uns dies, quan Arce va volar fins a la ciutat de San Salvador (capital d’El Salvador, país veí d’Hondures) li va enviar una foto a Jabois on es veia una fossa comuna, amb una calavera llustrada i lluent al mig. Una imatge que, per Jabois, representa ”la historia central de América, que siempre es una historia de traición y muerte”. Una història que Alberto Arce va relatar durant els seus dos anys de corresponsal al país més perillós del continent més perillós del món.

Novato_en_nota_roja_alta

Heus aquí la coberta del llibre.

“Para un reportero al que le gusta el barro y la lava, esto es una rave. Su éxtasis, un trozo de carne y un reguero de sangre”, escriu Arce sobre Hondures. Però a ell tot això no li agrada, i ho deixa clar des de la primera pàgina. Aquest periodista asturià porta temps escrivint des de zones per on corre la sang: va treballar de freelance a Palestina, Iraq, Afganistan, Iran o Líbia (de l’experiència viscuda en aquest últim destí va escriure Misrata Calling, també editat a Libros del K.O.). No va anar a Hondures buscant aventures: a moltes entrevistes ha explicat que va veure’s obligat a agafar aquesta feina per tenir un sou digne i poder mantenir la seva família. Va ser contractat per Associated Press (una de les agències de notícies més importants del món) i va treballar dos anys a Hondures; Novato en nota roja és fruit d’aquesta estada. Després va traslladar la seva corresponsalia a Mèxic, on ja s’havia mudat la seva família, incapaç de suportar el dia a dia d’Hondures (anar a viure a Mèxic per motius de seguretat diu bastant de la situació hondurenya). Fa poc va fitxar com a editor de l’edició en castellà del New York Times.

A Novato en nota roja explica, sense gaires romanticismes, la seva feina al país més violent del món:

El reto para el fotógrafo es mostrar la muerte sin joderle el desayuno al lector del diario; el reto para mí, conseguir que le importe a alguien por qué murieron esos hombres. No. Eso es una frase hecha. Entregar a mis editores una historia que se pueda usar y justifique el gasto. Buscar al bocón que hable. Que me cuente qué pasó aunque se ponga en peligro al hacerlo. Y además, con detalles: nombre, apellidos, edad y profesión. Para dejarle el mapa hecho a quien se lo quiera cargar por hablar. Por eso de cumplir los estándares profesionales.

Alberto Arce no és un cínic, com demostra a les pàgines del llibre —acompanyades de fosques il·lustracions de Germán Andino—, però tampoc és naïf. No és fàcil escriure sobre San Pedro Sula, una ciutat hondurenya on hi ha més morts diaris que a Bagdad o Kabul, on són assassinades 15 persones al dia i se n’aniquilen 5.400 per any. Escriure sobre un estat fallit on el govern no controla ni la pròpia capital. Una parada de la ruta de la droga que va cap els Estats Units i que deixa un reguer de morts pel camí: ”En el momento más nihilista de nuestras noches hondureñas siempre nos gusta soltar eso de que cada tirito horizontal sobre la mesa es un hondureño muerto”.

Cadàvers al terra d'un billar als afores de San Pedro Sula, a Hondures, després de ser atacat per un assaltant desconegut.

Cadàvers al terra d’un billar als afores de San Pedro Sula, a Hondures, després de ser atacat per un assaltant desconegut. Imatge del fotògraf peruà Esteban Felix.

Informar sobre els ”maras”, les bandes que controlen mig país mitjançant la violència, la compra i el narcotràfic, no és fàcil i és perillós. I més si, com diu Arce que tot bon periodista hauria de fer, vas a informar des de l’hostil territori on conviu la violència. No és una feina per a principiants:

Para entrar en una de estas zonas controladas por las maras hay que conducir con las ventanillas bajadas, una mano por fuera y la otra a la vista. Despacio, para que todo el mundo tenga tiempo de mirar quién se acerca. El cigarro encendido también ayuda. Mantiene al conductor ocupado y muestra a los pandilleros que no se lleva nada preparado para disparar. Salir caminando con un café en la mano y una libreta en la otra. Sin chaqueta, a ser posible, vestido de la manera que ningún bulto a a altura de la cintura provoque malentendidos.

Les ”pandillas” trafiquen, segresten, maten i extorsionen. En qualsevol lloc i moment pots tenir una pistola apuntant-te al cap. La imaginació també porta nous mètodes d’extorsió: molts ”pandilleros” agafen la guia telefònica, busquen un número a l’atzar i truquen dient que t’estan vigilant. Un cop reps l’amenaça tens dues opcions: creure-te-la o no. Si no ho fas, t’arrisques a una possible mort segura. Si t’ho creus, o canvies de casa o pagues. Els taxistes —segons explica Arce— són un dels col·lectius més afectats per l’extorsió: molts arriben a contractar sicaris perquè assassinin els ”mareros” que els amenacen, ja que surt més barat i a meitat del preu d’extorsió inicial. El control de les ”maras” arriba a tot arreu, fins i tot a les presons, que són edificis i terrenys descomunals en què els guàrdies armats llencen el detingut a l’interior i es dediquen a vigilar el perímetre, sense entrar-hi. Unes presons autogestionades pels propis ”mareros”, on hi pots comprar habitacions, cerveses, aires condicionats, noies, un ampolla de rom, cocaïna o iPhones. Tot rodejat d’animals de granja, muntanyes de deixalles, rierols embrutits i petites tendes de roba i menjar ràpid.

Aquestes ”pandillas” de joves violents —que s’originen arran dels adolescents centreamericans que Estats Units va deportar als anys 90 i que, a manca de feina i família, es van unir en bandes— estan enfrontades amb un grup igual de violent: la policia d’Hondures. Unes forces de seguretat que poden tirotejar fins la mort a un jove que no s’atura a un control. Unes forces de seguretat que, al disparar i ferir per error dos joves hondurenys de classe alta, no veuen una opció millor que emportar-se’ls a les afores de la ciutat i fotre’ls un tret al cap perquè no parlin. Una policia que ni el president d’Hondures sap quants efectius té ni a qui respon, que tortura i mata els ”mareros” capturats com a rutina —actitud aplaudida per bona part de la societat hondurenya.

Honduras_German-Andino-LibrosKO-Nota-Roja1

Il·lustració de German Andino a “Novato en nota roja”.

Es tracta, també, d’una policia que treballa al país més perillós del món però que cobra menys que un mestre d’escola o una treballadora de la ”maquila”; que viu amuntegada en pisos petits al mateix barri on viuen els ”mareros”; que fa jornades de dia i mig sense descansar i que ha de demanar suborns a conductors per poder comprar-se un bitllet d’autobús que li permeti visitar  la seva família a l’altra punta del país. Una policia dirigida per un veterà que va ser reclutat als 13 anys, entrenat als Estats Units, Espanya i Israel, i que està preocupat perquè no troba la biografia —que té moltes ganes de llegir— de Fouché escrita per Stefan Zweig, mentre comanda un mortal cos policial que actua en coordinació amb bandes paramilitars on, si un policia es nega a executar a un ”marero”, pot ser afusellat pels seus companys des de l’esquena per no obeir les ordres.

Aquest espectacle dantesc també es reflecteix a la política hondurenya, on els candidats a la presidència no compren els vots regalant menjar, televisions o pisos oficials sinó oferint taüts a les famílies. Un taüt, un vot. La corrupció i la violència absolutament estesa van trencar la ”nostàlgia romàntica” —de guerrilles d’alliberació i dolents dictadors octogenaris— d’Arce, que va arribar a Hondures poc després del cop d’estat que va derrocar el president de tics bolivarians Manuel Zelaya:

La primera vez que alguien me propuso ir a Honduras pensé que llegaría a un lugar parecido al Chile o la Argentina de los años setenta. Vi el país en blanco y negro. Creí que sería reportero bajo una feroz dictadura militar golpista y convertiría a valientes opositores, periodistas y heroicos defensores de los derechos humanos en mis mejores fuentes. No podía estar más desubicado.

Una de les coses que el va xocar va ser conèixer l”’esquerra revolucionària” del país. Una esquerra que va tenir com a candidata a la dona de l’expresident Zelaya, que s’oposava a la despenalitzar la pastilla de l’endemà (penada amb presó) en nom del ”socialisme democràtic”. Una esquerra en la qual, en un míting ple de samarretes del Che i música de Serrat i Quilapayun, el candidat a diputat Edgardo Castro acusa de ”culero” (marica) el candidat d’un altre partit opositor. El mateix Castro que, anant en cotxe amb un altre diputat de l”’esquerra revolucionària”, Luis Galdámez, va xocar amb un taxista i va començar a discutir amb ell enmig d’un carrer d’Hondures; Galdámez, diputat d’esquerres, socialista i ”refundador del país”, va sortir del cotxe enmig de la discussió per matar a trets al taxista.

Com a bon periodista, Arce posa en qüestió els discursos de les ONGs i organitzacions de drets humans (reporta alguns casos en què s’informa de repressions inexistents o es falsegen informes sobre dones embarassades assassinades, sense tenir-ne proves). Ja ho ha confessat en una entrevista: arribar a Hondures i treballar per Associated Press el va fer evolucionar d’un periodisme suposadament ”compromès” a una ètica anglosaxona —reverència per la dada, temps per comprovar fets, moltes fonts, no publicar per publicar— que es troba a faltar en molts mitjans de parla hispana:

Hace años, casi en una vida anterior, me sentía activista. Ahora creo que no hay mayor activismo que mostrar la realidad bien fundamentada, en base a hechos contrastables y de manera fría, sin dejarse llevarse por ninguna emoción.

Però una de les situacions d’Hondures que el posa més nerviós és la de les organitzacions de llibertat de premsa que vénen a escriure sobre la situació del país. Segons explica, la Relatoria per a la llibertat d’expressió de Nacions Unides i Reporters sense Fronteres han qualificat a Hondures com el país amb major índex per càpita de periodistes assassinats. La pregunta que es fa Arce és quants d’aquests periodistes han mort per exercir la seva feina i no com a víctimes d’una violència generalitzada al país. O, filant més prim, quants d’aquests periodistes van participar en negocis o accions brutes (alguns en col·laboració amb les ”maras”) en les que es van jugar la vida:

La de periodista es una profesión peligrosa en Honduras. Porque es peligroso vivir en Honduras. La taxeada o los profesionales del derecho sufren índices de homicidios que multiplican varias veces los del periodismo. (…) No es posible encontrar una denuncia sobre redes de narcotráfico, políticos o policías corruptos que haya sido realizada por alguno de los 30 comunicadores asesinados en Honduras en los últimos años. Tampoco es fácil encontrar, más allá de vagas declaraciones sin citar nombres ni apellidos concretos, un ejemplo de periodista asesinado por su oposición al golpe de Estado de 2009.

Arce explica casos en què es pot posar en dubte l’epítet d’herois de la llibertat de premsa d’alguns periodistes assassinats (el que també ha estat qualificat com a lluitador per la llibertat d’expressió per vàries ONG’s és Edgardo Castro, el diputat esquerranista-periodista del que ja hem parlat, que acusava de ”culero” als mítings i es veia involucrat en assassinats de taxistes). Arce ens posa exemples: un periodista hondureny que treballava en un programa de loteria i vidència i que, temps després d’haver estat assassinat, es va saber que extorsionava a molts dels seus clients. O un camarògraf que va ser executat tres anys després de tocar per últim cop una càmera, i que la seva mare va explicar que estava ficat ens assumptes de drogues. Dos números més a les fitxes de màrtirs de la llibertat d’expressió.

Però, més enllà de les morts, la professió periodística cau en el mateix sistema violent i corrupte que la societat civil o la classe política. ¿Per què hauria de ser diferent? Arce explica com molts dels seus companys de mitjans hondurenys diuen sense pudor com han rebut suborns per part de polítics o administracions. O, encara més fort, com molts d’ells, al acabar la roda de premsa d’un polític, van directes a extorsionar-lo a canvi de no escriure notícies en  contra  seva i destruir la seva carrera professional.

Honduras_German-Andino-LibrosKO-Nota-Roja2-667x1024

Il·lustració de German Andino, també inclosa al llibre.

El final d’Arce a Hondures no és dolç. Fer bé la teva feina no sempre porta la felicitat i resistir per resistir, a vegades, no és la millor opció. L’orgull, el periodisme, o altres ètiques, són un putrefacte ball amb la mort:

Soy un cabezón testarudo y orgulloso. Me dije que yo no tiraba la toalla como periodista y ya. Así que te privas del hogar, te pierdes el 50% de las primeras letras de tu hija y sigues creyendo que el periodismo sirve para algo. Regresas de escuchar a un adolescente asesino y te encuentras con una pared blanca, silencio, un montón de cajas de pizza vacía y a lo sumo un skype. Y se te cae todo también. Muy poco épico. ¿Me llegan a pegar un tiro y de qué le hubieran servido a mi familia las palmaditas en el hombro? Todo muy cutre. (…)

Se fueron y me quedé solo para tratar de terminar el trabajo con el que me había comprometido: contar Honduras. Aguanté un año más sin ellas, a trancas y barrancas, tachando los días, sufriendo primero la transformación de casa en oficina y de oficina en bebedero, luchando contra las adicciones, la tristeza y la depresión, a las que creo que gané. Pero solo porque contaba cada mañana los días restantes para irme.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • El nom de Henry Kissinger porta, en molts casos, a pensar en les etapes més brutes i fosques de la Guerra Freda. La relació que va tenir amb el cop d'estat contra Salvador Allende a Xile i la seva etapa com a assessor del president Nixon durant la guerra del Vietnam…
  • Quan no tens ni idea d'un tema, començar és fàcil. Qualsevol lectura et pot revelar coses noves, tot i que absorbeixes informació de manera acrítica perquè no pots comparar. Jo estic i estava en aquesta situació respecte a la Xina. Tinc quatre nocions de la seva història contemporània: sé qui…
  • Sembla que el Sol resisteix, però el fred ens ha agafat amb els abrics al fons de l'armari. Si visquéssim a Alemanya ens entregaríem al vi calent, però cert esperit reivindicatiu ens manté, malgrat tot, a les terrasses. Els problemes europeus i globals s'acumulen; mentrestant, la vida segueix tossudament endavant,…
  • Gran part de l'article que segueix parteix d'una conferència de Borges sobre la càbala, que es pot llegir aquí o escoltar aquí. * L'any 1977, ja vell, cec i savi, l'escriptor argentí Jorge Luis Borges (1899-1986) imparteix set conferències al Teatro Coliseo de Buenos Aires. En elles s'estén sobre alguns dels temes de…
  • És complicat trobar flaques als llibres que t'han passat el cos per la rentadora, que t'han remogut l'estómac com si fos un hula hoop. Les seves imperfeccions són perceptibles, però han aconseguit un dels objectius cabdals de la literatura: arribar a alguna cova fosca i pregona del lector i aspirar…

Comenta

Categoria: General, Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>