Tel Aviv: ciutat blanca, ciutat negra

“Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu”

David Ben Gurion

Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l’editorial independent Akashic Books va iniciar a l’any 2004 amb Brooklyn Noir, en la qual diversos autors locals escrivien relats basats en aquest barri novaiorquès. En veure el seu èxit, van decidir exportar el mateix concepte a altres ciutats nord-americanes; després d’uns anys, es van aventurar a fer el salt a l’estranger. A dia d’avui ja han tocat localitats de molts racons del planeta, tres de les quals es troben a l’Orient Mitjà: Tehran Noir, Beirut Noir i Tel Aviv Noir. En aquests moments s’està editant Jerusalem Noir, Baghdad Noir i Marrakech Noir.

A Tel Aviv Noir, cada conte ocorre en un barri diferent de la ciutat. Per això, abans de continuar, vull fer un parèntesi generós per parlar de Tel Aviv, els seus barris i els seus crims; crec que ajudarà a donar context a la crítica que en faré a continuació.

Tel-Aviv-Noir

La portada d’Akashic Books.

Punt 1: Crims i “crims”

El matí de l’1 de gener de 2016, un individu amb un subfusell va obrir foc a un bar del centre de Tel Aviv; va matar dues persones i va deixar uns quants ferits, i es va donar a la fuga. A Israel és bastant freqüent que la policia ràpidament sospiti dels nacionalistes palestins quan passen aquest tipus d’incidents. Però en aquest cas van trigar més temps de l’habitual en esclarir si es tractava, en paraules del seu portaveu, “d’un atac terrorista o d’un crim”. Aquesta distinció pot semblar risible, però té teca.

Una primera lectura pot fer pensar que la distinció és important per les implicacions polítiques de la nacionalitat de l’atacant (palestí=terrorisme; israelià=crim), però la cosa va més enllà. En aquest cas, l’autor de l’atac va resultar ser palestí, així que la premsa local va sospirar tranquil·la; van etiquetar el tiroteig d’“atac terrorista” i es va reemprendre la simfonia de sempre. Els periodistes investiguen el passat del culpable, la policia ordena la caça de l’home, en Netanyahu fa algun comentari racista, etcètera. I si i l’atac hagués estat un “crim”, és a dir, si no l’hagués comés un palestí, segurament tot hauria anat exactament igual, però sense comentaris racistes per part de Netanyahu. I doncs, si en principi l’objectiu nacional és posar els assassins entre reixes, siguin d’on siguin, calia que la policia vacil·lés tant a l’hora de compartir aquesta informació amb la premsa?

Per a qualsevol persona que hagi viscut un bon temps a Tel Aviv, com servidor, la resposta és clara: sí.

Durant les onades de violència palestina, com la que es viu des de l’octubre passat, els habitants de Tel Aviv se senten relativament fora de perill; la majoria d’atacs tenen lloc a la disputada Jerusalem o a Cisjordània. No obstant això, Tel Aviv té un risc particular. De tant en tant, hom sent a parlar de tirotejos o assassinats sobre els quals la premsa local informa en un primer moment. Acte seguit, però, callen com putes. No hi ha feedback de la policia, no hi ha reportatges sobre el passat de l’atacant i no hi ha captura de l’home. I això és perquè Israel (i més concretament, la regió central, que té per cor Tel Aviv) és el camp de batallà d’unes 16 màfies poderoses que tenen un control aclaparador sobre molts sectors de la societat, i amb les quals la policia local està empantanada des de fa dècades en una lluita llarga, lenta i feixuga digna d’un guió de The Wire. (Pels curiosos, hi ha una sèrie de televisió local anomenada HaBorer, “L’àrbitre”, que tracta sobre una família de mafiosos a Israel.)

Amb aquesta informació, és més fàcil entendre la vacil·lació del portaveu de la policia després de l’atac de l’1 de gener. La naturalesa de l’atac (un tiroteig amb un subfusell) és més pròpia de les màfies locals que dels nacionalistes palestins, que últimament solen apunyalar les seves víctimes o atropellar-les amb cotxe. La policia va vacil·lar perquè és molt diferent anar a caçar un “llop solitari” que enfrontar-se a una màfia, una operació que requeriria molta més paciència, destresa i investigació, i van voler estar 100% segurs que es tractava del primer cas abans de convidar el circ mediàtic a la festa.

SAMSUNG CSC

Ultraortodox i dona a Tel Aviv. (c) Paul Sánchez Keighley

Punt 2: Ciutat blanca, ciutat negra

Des dels anys vuitanta, Tel Aviv s’ha publicitat a l’exterior com la “Ciutat Blanca”. En l’imaginari popular israelià, Tel Aviv era un símbol de puresa, de falta de màcula, perquè, a diferència d’altres ciutats que van ser construïdes sobre poblats palestins, aquesta va néixer sobre les dunes.

Amb el temps ens hem desencantat d’aquesta narrativa. Ara sabem que només la meitat de Tel Aviv va ser construïda sobre dunes, mentre que l’altra meitat es va edificar sobre cases i horts palestins. Aquests horts van ser destruïts arran de les lluites entre els britànics i els otomans durant la Primera Guerra Mundial, així que els palestins van decidir que els sortia més a compte vendre les terres als colons jueus que començaven a arribar. Els horts en qüestió quedaven sota l’administració de la metròpolis costanera de Jaffa.

Paral·lelament, al 1909, la primera ciutat jueva del món modern, Tel Aviv, va aparèixer com un bolet sobre les dunes del nord de Jaffa, i durant un temps les dues ciutats van fer-se companyia. Però després de la guerra d’independència d’Israel, al 1948, els ajuntaments de Tel Aviv i de Jaffa van decidir fusionar-se per crear el conglomerat modern de Tel Aviv-Jaffa.

Al llibre White City Black City: Architecture and War in Tel Aviv and Jaffa (Pluto Press, 2015), l’arquitecte i escriptor Sharon Rotbard argumenta que el concepte de “Ciutat Blanca” que es va popularitzar als vuitanta només fa referència a una part de Tel Aviv-Jaffa: la meitat nord, és a dir, la Tel Aviv històrica. Rotbard defineix la meitat sud com la “Ciutat Negra”, i exposa la teoria que la Ciutat Blanca va poder créixer i prosperar a expenses de la Ciutat Negra. Certament, el que avui dia s’anomena Jaffa és només un petit barri al sud de Tel Aviv, que ha estat renovat i transformat en un nucli artístic i turístic. La resta del territori de la Jaffa històrica (la que corresponia a les cases i els horts comprats després de la Gran Guerra) és avui un grapat de barris deixats de la mà de Déu on viuen els sectors més pobres de la societat israeliana (àrabs, ultraortodoxos, refugiats africans, jo, etcètera). Tot això, per a Rotbard, és la “Ciutat Negra”, el rabeig d’aigua pudent que l’administració ha concentrat en una zona geogràfica concreta per tal que la “Ciutat Blanca” pugui brillar i fer goig.

Dit d’una altra manera, tots els delictes menors, la pobresa, la prostitució, els venedors i consumidors de drogues i un llarg i vergonyós etcètera es troben al sud de la ciutat per tal que els turistes, els israelians de classe mitjana, els yuppies i els businessmen de la meitat nord puguin gaudir d’una ciutat jove, dinàmica, cultural i moderna.

SAMSUNG CSC

Dos sense sostre del barri Florentin de Tel Aviv (c) Paul Sánchez Keighley

Val a dir, com ja he esmentat, que el sobrenom “Ciutat Blanca” actualment es considera antiquat; els habitants de Tel Aviv són més conscients de la història i les complexitats del seu país. Pel que fa la indústria del turisme, ara es dedica a publicitar Tel Aviv com la capital gai de l’Orient Mitjà (innegablement, ho és; la regió no ofereix gaire competència). El blanc ha estat substituït pels colors de l’arc de Sant Martí. Però, com diria Rotbard, aquests colors no inclouen el negre, perquè quan parlem de la capital gai, parlem només de la Ciutat Blanca. La Ciutat Negra, tot i presentar algunes senyals d’aburgesament, continua en essència tan estancada com sempre.

Punt 3: Per què parlo de tot això?

Tenint en compte tot el que acabo d’explicar, podeu comprendre per què em va fer il·lusió veure que s’havia publicat la col·lecció Tel Aviv Noir. Tel Aviv és un camp molt fèrtil on ubicar històries sucoses de crims. Ara faré una simplificació brutal, però per entendre’ns: d’una banda tenim el món misteriós i sofisticat de les màfies, que es concentra a la meitat nord de Tel Aviv, la “Ciutat Blanca”; i, de l’altra, tenim el món de la pobresa i tots els crim que la solen acompanyar a la meitat sud, la “Ciutat Negra”.

Parlem un moment del gènere noir (en francès, “negre”). A grans trets podem dir que tracta sobre crims, però enlloc de posar èmfasi en la resolució del crim, com faria una novel·la detectivesca, el noir es dedica a explorar l’atmosfera fosca i viciada entorn als crims. Enlloc de detectius, els personatges acostumen a ser assassins, camells, prostitutes, lladres, usurers i altres personatges típics de l’univers criminal. Per filar prim, si el protagonista és un detectiu (típicament tèrbol, cínic i desencantat), parlem del gènere hardboiled, però queda sota el paraigües del noir. El referent per excel·lència en aquest últim cas és l’autor nord-americà Raymond Chandler que, amb els monòlegs del seu protagonista recurrent, el detectiu Philip Marlowe, va crear l’estil de prosa que avui relacionem amb el noir: to aspre, frases breus, humor càustic.

Ergo, tindria sentit que la majoria de contes de Tel Aviv Noir (“Tel Aviv NEGRA”) estarien ubicats als barris de la Ciutat Negra, no? No?

Clarament els editors van decidir que no. No sé per què. Potser perquè pensen que els hipsters, culturetes i turistes que es compraran aquest llibre només coneixen i freqüenten la Ciutat Blanca. Jo què sé. En fi, tota aquesta divagació se me n’ha anat de les mans, però només volia donar-vos cert context per tal que, com jo, us indigneu una mica quan veieu la contraposició d’aquests dos mapes. El de l’esquerra és de Tel Aviv Noir i indica les localitzacions dels contes; el segon és de l’Ajuntament de Tel Aviv i indica el territori que pertoca vigilar a cadascuna de les dues subdivisions de la policia local.

A l’esquerra, el mapa de “Tel Aviv Noir”. A la dreta, el mapa de l’Ajuntament de Tel Aviv amb les subdivisions de la policia local.

Com veieu, la policia local té dues subdivisions a Tel Aviv, i la del nord, la de la Ciutat Blanca, és considerablement més grossa que la segona. Perquè al nord de Tel Aviv, en comparació amb el sud, hi estan de puta mare. Es poden permetre el luxe de controlar un territori el doble de gran perquè gairebé tot el crim està concentrat en el sud. Tindria sentit, doncs, que una col·lecció de contes noir ubiqués la majoria de contes al sud; o és que aquest llibre és un pamflet turístic i no me n’he assabentat? D’acord que al nord s’hi troben les màfies i algunes dones fent cantonades, però collons, una col·lecció de contes noir no pot dedicar dos terços dels contes al nord de la ciutat quan la definició mateixa de noir es veu reflectida en el teixit social del que Rotbard anomena la “Ciutat Negra”, una casualitat terminològica meravellosament encertada! Però els editors de Tel Aviv Noir només dediquen cinc (!) dels catorze contes a explorar la part amb més crim de la ciutat.

Tel Aviv Noir: el llibre

Ara que m’he tret això de sobre, un últim apunt abans de parlar dels contes (l’últim, ho prometo), i aquest és per pura transparència: Tel Aviv Noir és el primer llibre que he llegit sencer en un Kindle. Ara bé, no sé què ha passat que a l’hora de començar a escriure aquest article he tingut la ingrata sorpresa de descobrir que el llibre, junt amb els dos altres que tenia descarregats (ehem, comprats) a l’aparell, ha desaparegut. He intentat solucionar-ho, però sembla que l’única forma de recuperar-los és pagant de nou i, com comprendreu després de llegir la crítica que faré a continuació, passo. Així doncs, escric aquest article de memòria i basat en els comentaris que enregistrava a la gravadora mentre llegia els contes. Más se perdió en Cuba, però aviso per si de cas.

Anem als contes. Tots els autors són israelians excepte dos: la periodista noruega Silje Bekeng i l’escriptor colombià Antonio Ungar, que està casat amb l’autora palestina Zahiye Kundos. El llibre està dividit en tres parts: “Encounter”, “Estrangements” i “Corpses”.

Els editors del llibre són dos autors locals especialment populars entre el jovent, els moviments d’esquerres i els estrangers: Assaf Gavron i Etgar Keret, sobre qui ja hem parlat diverses vegades. Potser el tret més distintiu del recull és la disparitat en la qualitat dels contes; mai no saps si et tocarà un relat de 10 o d’un zero digne d’en Nobita. Els que són dolents ho són amb ganes, pecaminosament soporífers, enutjosos i oblidables, fins al punt que llegir el llibre sencer es fa una experiència dura de pair. Parlaré una mica de tots els contes, però primer vull ressaltar el que per a mi és el top 3:

Clear Recent History, de Gon Ben Ari

El millor de la col·lecció, una autèntica meravella. Fosc, intel·ligent, recargolat. Ben Ari, per cert, és un autor relativament nou que ha fet un salt a la fama amb la seva segona novel·la: Yaldei Sekoya, “Els nens sequoia”, que està a punt de ser traduït a l’anglès. Després de llegir aquest conte, espero la traducció amb ànsia. Sobre el relat, només em cal escriure el punt de partida. Un famós escriptor israelià rep un e-mail anònim amb un vídeo adjunt. El vídeo està gravat amb la webcam de l’ordinador de l’autor i en ell es veu l’autor masturbant-se davant la pantalla. El correu electrònic, firmat per un tal “Déu”, conté instruccions: “Déu” pot veure l’autor a través de la seva webcam, i li ordena masturbar-se cada dia davant de l’ordinador. Si un dia no ho fa, difondrà públicament els vídeos.

SAMSUNG CSC

Fantasma de la pel·lícula “El viaje de Chihiro” al barri de Saphira, al sud de Tel Aviv. (c) Paul Sánchez Keighley

Sleeping Mask, Gadi Taub

Obre la col·lecció i és un dels que més em va agradar, perquè és el més creïble. És la història d’una noia que agafa un préstec d’un usurer per pagar els deutes del seu pare, que és addicte al joc, i decideix entrar al món de la prostitució per poder retornar el préstec, que té un interès alt com l’Himàlaia. Gadi Taub és un veterà, un escriptor amb seny i traça. El conte té lloc al barri dels hotels del centre turístic de Tel Aviv, i Taub ha sapigut crear una història de crim molt versemblant en un escenari improbable. Es tracta del tipus d’història que segurament passa cada dia al nostre voltant sense que ens n’adonem. El narrador és l’editor d’una revista que publica anuncis de prostitutes, i en un moment deixa anar una perla referint-se a les meretrius, però que podria aplicar-se a tots els protagonistes de l’univers noir:

We all walk inside the grid of normal life. But they walk under it, crossing all the lines diagonally. The world doesn’t just look different from that angle, it looks upside down. I’m not trying to say that’s where you see the truth. It’s a half-truth, the half most people don’t want to see.

The Tour Guide, de Yoav Katz

El conte amb la millor atmosfera. Té lloc a Neve She’anan, un barri particularment ple d’activitat criminal de la “Ciutat Negra” de Tel Aviv. El protagonista és un expolicia que es guanya la vida organitzant tours del costat fosc de Tel Aviv; porta grups de turistes a conèixer i sentir les històries morboses de prostitutes, gigolós, lladres i criminals que acaben de sortir de la presó. Però un dia els protagonistes dels seus tours comencen a ser misteriosament assassinats. No sé rés de l’autor, però ha fet una bona feina.

Mencions honorífiques

Hi ha quatre contes més que són dignes de menció: Women, de Matan Hermoni, que no és del gènere noir ni de lluny però que és un bon conte. Un escriptor divorciat es troba al seu pis el fantasma d’un altre escriptor divorciat. El primer és israelià; l’espectre, un jueu de la diàspora que va viure a l’Ucraïna del segle XIX. La mitologia israeliana tendeix a representar el jueu de la diàspora com una persona dèbil, submisa i amb orxata a les venes, mentre que el jueu israelià és fort, heroic i emprenedor. El conte posa els dos arquetips de costat i obliga el lector a pensar que potser no són tan diferents.

Els contes firmats pels dos editors, Etgar Keret i Assaf Gavron, no estan a l’alçada de la resta de les seves obres, però tampoc són contes dolents del tot. Allergies, de Keret, aconsegueix angoixar el lector més pel que queda implícit que pel que realment passa. Ara bé, crec que només fica la poteta en un territori tenebrós que podria ser molt interessant d’explorar. Center, de Gavron, m’agrada més, però tampoc és noir. És més aviat un homenatge satíric al gènere detectivesc, com una burla d’Agatha Christie o de Conan Doyle. Em va engrescar perquè l’ha sabut salpebrar amb picardia israeliana: tracta sobre dos obrers que es fan passar per investigadors privats i els contracten per trobar una persona desapareguda. És un cant a l’actitud informal i barroera que domina el món laboral d’Israel, on les qualificacions importen poc i l’única cosa que es necessita per a aconseguir una feina és molta barra.

Swirl, de Silje Bekeng, no és noir (això passa molt, com veieu…) i li falta una mica de gràcia, però és bo. En parlaré més al pròxim punt, on descendeixo als averns de la qualitat literària, perquè el vull contrastar amb una altra història que no mereix menció honorífica.

SAMSUNG CSC

Campus de la Universitat de Tel Aviv. (c) Paul Sánchez Keighley

Despropòsits i estirabots


Death in Pajamas, d’Alex Epstein, és una premissa sense història, com si l’autor hagués tingut una bona idea però no hagués sabut col·locar-la en un marc narratiu. La Mort es pren un cafè de bon matí a una cafeteria de Tel Aviv mentre les notícies informen sobre un terrorista suïcida que ha fet rebentar un bar i sobre un míssil disparat des de Gaza que ha matat unes quantes persones. Sona guai, oi? No ho és.

The Time-Slip Detective, de Lavie Tidhar, és una anada d’olla a molts nivells. Sembla que l’autor hi volia incloure masses idees; una a una són bones, però juntes es converteixen en un poti-poti innavegable i marejant. El protagonista està a punt d’entrevistar l’autor del conte (com sentiu) quan de cop i volta és transportat en el temps i arriba a un passat alternatiu: es troba al Tel Aviv de mitjans de segle, el que va ser descrit per Theodor Herzl a la novel·la utòpica Altneuland. Allà és perseguit pel protagonista d’una sèrie de novel·les detectivesques barates dels anys cinquanta que el vol matar perquè sí. Repeteixo, una anada d’olla.

Tant My Father’s Kingdom de Shimon Adaf com Saïd the Good d’Antonio Ungar podrien haver estat interessants, però són enrevessats fins al punt de ser pràcticament il·legibles. Un apunt sobre Saïd the Good, i aquí enllaço amb la crítica de Swirl que he deixat penjada abans: no acabo d’entendre la decisió d’incloure autors estrangers. Com he mencionat, Ungar és colombià i Bekeng, noruega. Ungar està casat amb una autora palestina i viuen junts a Jaffa; no hagués tingut més sentit que ella escrigués un conte? Potser li ho van demanar però no va voler, i el seu home s’hi va oferir?

Explico per què em molesta la decisió. Jo mateix vaig escriure un conte basat a Tel Aviv un mes després d’arribar. Els meus amics israelians em van dir: “És un bon conte, però es nota que l’ha escrit un estranger”. En el moment em vaig ofendre i vaig preguntar per què. “Els teus personatges no pensen com nosaltres. Un àrab o un israelià no faria les coses que fan els teus protagonistes”, em van dir. Ara que he viscut aquí més de tres anys, puc dir que tenien raó. No és que ara sigui cap expert en els entrellats de la psique israeliana, però alguna cosa he après. I quan llegeixo el conte d’Antonio Ungar, no puc evitar recordar aquella frase: “Es nota que l’ha escrit un estranger”. És la història del fill d’una màfia àrab i la filla d’una màfia russa que s’enamoren, però com que les seves famílies són enemigues, les passen putes. A part de ser Romeu i Julieta, l’única cosa que em passava pel cap quan llegia les descripcions dels àrabs i dels russos era, insisteixo: “Es nota que l’ha escrit un estranger”.

El conte de Bekeng, per contra, se salva perquè pren la sàvia decisió de fer que la protagonista sigui estrangera: la dona d’un diplomàtic que es passa els dies tancada al seu pis de luxe i només veu el caos de la ciutat per la finestra. Ni l’entén ni el vol entendre. En canvi, s’obsessiona amb la idea que un agent dels serveis secrets israelians li està deixant missatges ocults per la casa. El conte és bo: explora el xoc entre la imatge de l’Israel mític, la d’un país d’espies i intrigues polítiques i l’Israel real: a través de la finestra, la protagonista veu les protestes contra els preus desorbitats de la vivenda i contra la ocupació dels territoris palestins. El conte fa una bona reflexió sobre la sensació de desconnexió que un té quan viu a l’ull de l’huracà, en un país tan carregat de mites, narratives i atenció mediàtica.

Continuem. Who’s a Good Boy! de Julia Fermentto i Slow Cooking de Deakla Keydar són avorrits i no tenen res de noir. Res. El de Keydar és particularment difícil de llegir. És com el guió d’una mala pel·lícula: està ple de coincidències, personatges que actuen de manera incoherent… He trobat una cita de Keydar publicada per la agència de noticies jueva JTA que aboca una mica de llum sobre l’estranyesa del seu conte:

I remember thinking to myself that Tel Aviv is so lightened, happy and hot —not very ‘noirish’. And then came July and the war hit us. I found myself with my two little girls sitting in a shelter, hiding from bombs whistling over our heads nonstop, every day and night for 48 days straight. These were the darkest days, not only in Tel Aviv but all over Israel —and for both sides— Israelis and Palestinians. I guess I miss the days when I was looking for a good noir-darkness to write about.

Equiliquà. Keydar sembla patir la típica hipermetropia israeliana de pensar que Tel Aviv és una ciutat meravellosa i que l’únic problema real que tenim en aquest país és el conflicte. És com si no sabés que tenim tot un submón criminal sota la superfície, com qualsevol altre país, esperant a ser explotat per les ments brillants i perverses dels autors locals. La guerra no és noir, el conflicte no és noir, el terrorisme no és noir. Recordem per un moment la cita del portaveu de la policia que he mencionat al Punt 1 d’aquest article: “No sabem si es tracta d’un atac terrorista o un crim”. El portaveu de la policia ho entén! El portaveu de la policia podria haver escrit un conte noir si l’hi haguessin demanat! Noir és crim!

En fi. Per últim, dir que The Expendables de Gai Ad és tan insípid que ni recordo de què anava.

La majoria d’autors han intentat imitar l’estil de Raymond Chandler. Alguns se’n surten, però a d’altres no els acaba de sortir bé i enlloc de sonar cínics, parcs i desencantats, els seus narradors sonen analfabets i avorrits. Sospito que, com que molts contes han estat traduïts de l’hebreu a l’anglès, en ocasions s’ha perdut quelcom pel camí. I per últim, com haureu vist, les referències culturals i l’humor tendeixen a ser extremadament locals, de manera que una persona que no ha estat mai a Tel Aviv gaudirà el llibre encara menys que jo.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
  • La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
  • Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
  • “Hello, thank you for inviting me! Mantova is… okay!” Gary Shteyngart al Festivaletteratura, davant d’una multitud de mantovans escèptics Ha arribat l'octubre, i amb ell l'incertesa de la vida post-universitària. Nosaltres fem el que podem: algunes s'han integrat amb dignitat al món pseudolaboral, algunes alimenten la bohèmia barcelonina a ritme de…
  • Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…

Comenta

Categoria: General, Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>