Fiston Mwanza Mujila: “Abans de la colonització els diamants no tenien valor”

Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a la fictícia Ciutat-País, les prostitutes es disputen els clients a crits, les cambreres exigeixen propina i els estudiants mengen braó de gos o forniquen prop de les vies de tren destruïdes. De fons sona una melodia de jazz interminable, més o menys mal tocada. Parlem amb Fiston Mwanza Mujilla (Lubumbashi, 1981), l’autor de la novel·la Tram 83, traduïda al català per Anna Casassas i publicada per Edicions del Periscopi.

IMG_1053

Fiston Mwanza Mujila a l’àtic de l’Institut Français. (c) Júlia Bacardit

Quin grau d’autobiografia té la novel·la?
Hi ha molt poc de la meva vida, al Tram 83. És cert que els escriptors posen part de si mateixos en els llibres que escriuen, però no tinc traça a escriure sobre mi mateix; només li he donat el meu ofici d’escriptor al protagonista Lucien. No sóc ell, perquè jo estimo la vida i el Lucien no estima la vida. A mi m’agrada la cervesa i al Lucien no li agrada la cervesa; a mi m’agrada ballar, al Lucien no li agrada ballar. Al Tram 83, Lucien em serveix per reflexionar sobre el rol de l’escriptor en un món en crisi. Però Lucien és un escriptor infeliç i jo sóc un escriptor feliç…

La Ciutat-País s’assembla a Katanaga, la regió minera liderada per Moïse Tshombé que va separar-se de la república congolesa de Patrice Lumumba l’any 1960. A més, Katanga és la teva regió natal. Què hi ha a la novel·la, de la història del Congo?
Bèlgica va colonitzar el Congo, però la superfície del Congo és vuitanta vegades la de Bèlgica. Des de la independència, Katanga ha estat una regió amb tendència a voler-se separar. Per mi el Congo és un país que conté molts altres països. La gent de les diferents parts del país no està en contacte perquè no hi ha carreteres i les vies dels trens han estat destruïdes pels obusos. Per arribar a les ciutats grans t’has de desplaçar per aire, i això fa que cada ciutat tingui una certa autonomia. No s’arriba bé a Kinshasha perquè és a dos mil quilòmetres i no hi ha bones instal·lacions, de manera que cada ciutat funciona com un país al marge del govern central. Des del sud del Congo és més fàcil anar a Sud-àfrica que a la capital del Congo.

En el moment que Lucien intenta recitar davant del públic del local, s’evidencia que ningú té ganes d’escoltar el que diu l’intel·lectual. L’amic del Lucien, en Rèquiem, diu que els intel·lectuals han esguerrat el Congo. Per què?
Al govern congolès d’avui hi ha professors universitaris, gent que ha estudiat a Europa i que tenen molts diplomes però que precisament per això no aconsegueixen redreçar el país. Els intel·lectuals tenen una part de culpa important pel que fa la destrucció del país. Si faig la distinció entre els intel·lectuals i els no intel·lectuals és perquè els primers creuen que tenen la moral i el sentit comú, però els intel·lectuals també poden ser corruptes i participar de la destrucció d’un lloc. Hi ha intel·lectuals sense consciència.

Lumumba volia que el Congo no estés sotmès a les empreses d’Occident perquè això genera una dependència total, cultural i econòmica. Al discurs de la independència, va dir que els africans hem d’escriure la nostra història. Avui en dia hi ha gent que fa pòsters de Lumumba… per vendre, és clar.

Se’t compara amb el saxo salvatge de Sonny Rollins. Escoltes  jazz mentre escrius?
De vegades sí, de vegades no. De vegades em sentia tan absorbit per la música que havia de parar d’escoltar. Havia de parar-la, si volia escriure. Al mateix temps, fins i tot quan escric sense música, escolto la música dins el meu cap.

El narrador diu que el jazz ha deixat de ser la música dels negres i ha passat a ser la música dels blancs.
Perquè t’agradi el jazz has de conèixer la seva història, perquè els congolesos no tenim cap vincle cultural directe amb el gènere. Cal conèixer la història de com ha evolucionat el jazz, cal haver llegit. Al Congo el jazz és la música dels intel·lectuals i la plebs escolta rumba, que és la música popular. Hem nascut en la rumba i amb la rumba, el jazz tradicional no és congolès. Un àlbum de jazz al Congo és caríssim, qui escolta jazz ha anat a escola i és de la classe intel·lectual. Quan comencen a guanyar-se bé la vida comencen a escoltar jazz i a aprendre rus, encara que la llengua no els serveixi de res. Ho fan per desmarcar-se de la resta de població, dels pobres. Entre els congolesos hi ha una set de diferenciar-se els uns dels altres.

La manera com tractes el tema de la història i la literatura a Tram 83 m’ha fet pensar en l’historiador Haydn White, que afirma que la història s’escriu de manera similar a la literatura. Lucien vol escriure una novel·la amb el Che i altres figures històriques que han tingut un rol, encara que sigui indirecte, al Congo. Es pot aprendre història a través de la literatura?
Podem aprendre història a través de la literatura, i també podem construir un país a través de la ficció. La gent de vegades necessita la ficció per construir-se una identitat. A l’Àfrica tradicional hi havia mites de creació, com a Europa, en totes les civilitzacions n’hi ha; els mites de creació ajuden la gent a forjar una identitat. Però en un lloc com la Ciutat-País no hi ha cap mite de creació. La història oficial esclafa les històries particulars. Lucien vol escriure la història i és conscient que per reconstruir la realitat cal fer ficció, perquè la ficció pot reemplaçar la veritat i constituir nous imaginaris. En molts països africans com el Congo, cada règim polític intenta esborrar els llocs de la  memòria. Al Congo, que té 2350 quilòmetres quadrats, es busca unificar el país a qualsevol preu, centralitzar-lo. Per això els herois regionals s’expulsen de l’imaginari congolès, per canalitzar-ho tot en un sol heroi nacional. I la gent necessita herois regionals per definir-se.

No hi ha un mite antic amb el qual els congolesos puguin identificar-se com a conjunt?
Aquest és el problema. El Congo és immens i hi ha hagut molts regnes, i a cada regne hi hagut un mite d’origen diferent. Quan vam assolir la independència, Mobutu va intentar construir un estat modern. La construcció d’aquest estat modern va implicar esborrar els mites del regne, i vam voler un nou heroi nacional, Lumumba. Mobutu, que havia traït Lumumba per considerar-lo comunista, deia que el cos d’un home només té un cap i que un país també ha de tenir un sol líder. Segons Mobutu, no hi podia haver herois regionals. Com que en Lucien viu en un país en què no hi ha herois regionals, decideix inventar-los ell. Potser arran de les guerres que hem viscut recentment al Congo i que encara continuen, algun dia podrem construir la mitologia nacional.

Tram

La coberta de “Tram 83″ d’Edicions del Periscopi.

Parla’m de Patrice Lumumba, patriota company de Che Guevara, partícip del moviment de països no alineats i nombrat heroi nacional el 1966 pel seu mateix botxí, Mobutu. Els congolesos encara el consideren un heroi?
Lumumba s’ha convertit en un titella, si algú vol fer política avui al Congo dirà “sóc lumumbista”. Però ningú no aplica les idees de Lumumba, ningú fa el que ell volia que es fes.

Què volia Lumumba?
Volia que el país no estés sotmès a les empreses d’Occident, perquè això genera una dependència total, cultural i econòmica. Al discurs de la independència, Lumumba va dir que els africans hem d’escriure la nostra història. Avui en dia hi ha gent que fa pòsters de Lumumba… per vendre, és clar. Un ministre pot parlar de Lumumba, tothom pot utilitzar-lo, és l’ase dels cops.

Mobutu va ser l’únic president del Zaire, un país que va durar del 1971 fins al 1997.
A partir del 1997 el país va passar a ser el Congo. El Congo no ha estat controlat com altres colònies. D’entrada la colònia belga era una associació comercial i humanitària, utilitària més que cap altra cosa. El Congo era una associació internacional africana que després es va transformar en un Comitè de Recerca. Era el regne privat del rei Leopold de Bèlgica, el seu jardí. Després el Congo va esdevenir un estat, el Congo belga. Amb la independència vam passar a ser la República del Congo. Després la República del Zaire. Avui el nom és República Democràtica del Congo. Cada cop que hi ha un nou home al poder, canvia el nom del país. Com puc definir-me, jo? Sóc zairès o congolès? Quan vaig néixer el país es deia Zaire, mentre creixia va passar a ser el Congo. En alguns papers sóc zairès i en d’altres sóc congolès. [Riures.] La meva província ha canviat de nom tres vegades!

Al Tram els personatges entren a escena, apareixen al local com si fossin instruments de música: ara aquest instrument no sona, ara l’altre sí, i així successivament

No sé quin és el poder oficial, a Tram 83. Apareix el General Dissident del govern central, però ell també té gent en contra seva. Sembla que la guerra i la inestabilitat siguin la història oficial.
Els personatges que vénen, que marxen, aquests personatges del Tram 83 tenen alguna cosa a dir. Hi ha frases i fragments de converses que vénen de tot arreu, perquè hi ha múltiples versions de la història i de la memòria, existeixen múltiples veus de gent.

Què passa amb el narrador? A la primera part és un narrador quasi omniscient que segueix el personatge del Lucien, però més endavant el narrador parla en plural, passa a ser un “nosaltres”. Nosaltres qui? Els estudiants en vaga? Els excavadors de mines?
Aquest “nosaltres” és la veu del Tram 83. Hi ha múltiples narradors i múltiples personatges, fins i tot personatges que no tenen potència, personatges petits. Totes les dones que corren pel Tram, tots els militars, tots participen de l’espectacle i tots són personatges secundaris, perquè el personatge central és la Ciutat-País. Aquest “nosaltres” pot ser el Tram, pot ser Lucien i els que l’envolten, tota aquesta gent.

L’amic de París que truca des de la Porta de Clignancourt i que només té diners per parlar 30 segons. Per què vas afegir aquest personatge? No arriba a aparèixer mai i la seva existència no altera l’argument.
Aquesta novel·la també és com un joc, per mi. A les balades de jazz hi ha el que en diem una “fantasia”. Personatges de paper, personatges que no tenen cap poder però que enganxen el lector i que participen d’alguna manera a la història, que són allà. En una orquestra de jazz hi ha múltiples instruments que sonen alhora, però hi ha músics que paren; després, quan la resta de músics paren, l’instrument que havia callat d’entrada tornar a sonar. Al Tram els personatges entren a escena, apareixen al local com si fossin instruments de música: ara aquest instrument no sona, ara l’altre sí, i així successivament. Cada personatge és part del Tram: aquest amic de Clignancourt que truca sempre, o els militars, o les polines… tots aquests personatges participen del conjunt.

L’editor que vol publicar l’obra de Lucien, Maligneau, diu que no tot hauria de ser misèria i drama, a la literatura africana. I tot i així a la teva novel·la hi ha prostitutes de dotze anys i nens soldats.
És important inventar una llengua i un imaginari per parlar de realitats difícils i crues; si fos molt directe, ningú llegiria la novel·la. Cal crear personatges que enganxin per incitar els lectors a continuar fins al final. El Lucien és un idealista, se’l pot estimar. Hi ha gent que m’ha dit que se l’estima, altra gent en canvi m’ha dit que prefereix en Rèquiem. En Rèquiem és un bandit. Als lectors els agrada l’ambient del Tram encara que sigui un bordell perquè he escollit una llengua bonica, he intentat retratar gent que té problemes però que també és feliç.

Abans de la colonització els diamants no tenien valor. Hi havia altres pedres que s’utilitzaven i que tenien importància. Arran de la colonització, els materials que tenien una certa rellevància en la cultura africana, en reialmes africans autòctons anteriors, van ser reemplaçats per altres

L’ambient m’ha fet pensar en Tres tristes tigres de Cabrera Infante, una novel·la situada a la Cuba precomunista dels locals nocturns i dels casinos. També m’ha recordat a On the Road de Kerouac, sobretot pel que fa la passió dels personatges per la música.
Cabrera Infante? Espera, m’apunto el nom. Respecte Kerouac… s’ha comparat el llibre amb els d’una cinquantena d’autors, i això és interessant perquè demostra que la realitat del Tram no és una realitat congolesa, en certa manera és internacional.

Multiculturalitat à l’africaine. En un moment donat Maligneau suggereix a Lucien que traslladi l’argument del seu llibre a l’Amèrica Llatina.
Sovint tinc la impressió que els mitjans europeus funcionen molt per tendències. Tal país esdevé la destinació turística ideal, poc després la canvien d’idea. A través d’aquest editor que el vol fer escriure sobre Colòmbia, el que vull és demostrar que la gent s’interessa pel que és sensacionalista en un moment determinat. Avui en dia, si algú escriu una novel·la sobre el gihadisme vendrà més que algú que escrigui sobre una altra realitat. La gent llegeix el que està de moda.

Parla’m sobre els turistes xinesos i europeus “amb ànim de lucre” que apareixen a la novel·la. Hi ha una distinció entre els turistes amb ànim de lucre i els turistes sense ànim de lucre.
El Congo no és un país turístic, però hi ha persones que vénen amb l’estatut de turistes i que a la pràctica tenen una empresa d’extracció minera. Es defineixen com a turistes i tenen papers de turista, però són turistes lucratius. Al Congo hi ha turistes que tenen empreses i cada any renoven els seus papers de turistes. Paguen a congolesos perquè els extreguin els minerals que es quedaran ells. Hi ha certes paraules que s’han deformat, com turista o president. A les eleccions del 2011, per exemple, hi havia el fill de l’opositor que oficialment havia perdut. No sé si va guanyar o perdre, però oficialment es va dir que havia perdut. L’antic president va seguir com a president, però el cap de l’oposició també es va proclamar president de la República. De cop teníem dos presidents de la República! [Riu amb intensitat i prossegueix]. El candidat de l’oposició deia que ell era el president “escollit”, que havia sortit guanyador de les eleccions; en canvi, l’altre deia que era president “legítim”. No sabem quina distinció real hi ha entre “escollit” i “legítim” segons ells.

IMG_1054

(c) Júlia Bacardit

El General Dissident es posa de mal humor cada cop que no pot tenir una erecció, i la sort dels residents al Tram 83 depèn força dels seus èxits i fracassos sexuals.  D’on surt, aquest personatge?
A l’Àfrica, la masculinitat participa en la construcció del poder. Quan van desencadenar-se les independència a l’Àfrica, els primers presidents eren tots polígams. Tenien tres, quatre, cinc dones. Mobutu tenia una vida sexual exhuberant… Jo tenia ganes de crear aquest personatge del general rebel o dissident que es diferencia dels altres polítics perquè té problemes d’erecció: ho posseeix tot però és infeliç.

A la novel·la la idea de ser “molt home” sembla crucial.  Les polines són molt salvatges, sovint es queixen que l’un o l’altre no és prou home i competeixen entre elles pels clients. 
Sí, sí. A l’Àfrica hi ha prostitutes que es barallen pel poder. De vegades és difícil saber si una dona és prostituta o no. Per exemple: un home entra al seu cotxe i una dona jove l’atura i li pregunta a quina direcció va, el senyor respon que va a la ciutat. Aquesta noia li demana si la pot portar a la ciutat, perquè va tard i no té diners pel bitllet d’autobús. I el tipus agafa la dona, van a algun lloc i ella comença a cridar i a dir que l’home la vol violar. I quan la gent arriba, si va a la policia, la policia diu que arreglarà la situació entre la dama i el senyor.

La policia dóna la raó a la dona per obtenir diners a canvi?
La policia diu que s’encarrega de “resoldre el conflicte de forma amigable”. Això vol dir que  el senyor haurà de pagar una part a la prostituta i una part a la policia per evitar entrar a la presó. El senyor sap que perdrà els diners, la família, la casa, tot. Per això paga. [Riures. En veu relativament baixa i tallada, en Fiston muruma: "Si això no és una prostituta…"] La majoria són dones que busquen adaptar-se a la situació econòmica i que són flexibles.

No hi ha res més a fer per una dona que ser prostituta, al Congo? La majoria són prostitutes, a Tram 83.
No és una realitat de tot el país, però és que a les canteres mineres les coses funcionen diferent a la resta de localitats. Quan liberalitzes un espai hi ha homes que van a treballar, hi ha dones que obren restaurants perquè saben que els treballadors hi aniran a menjar. Hi ha dones que treballen al restaurant i d’altres que hi entren per captar clients, per prostituir-se. Hi ha ciutats que funcionen així. Per mi es tracta de veure com viuen aquestes persones, persones que no tenen cap noció de la vida. Per exemple hi ha dones que tenen restaurants i que apunten els noms, ningú paga. Quan cobren ho paguen tot, perquè amb els diamants és difícil fer-se ric.

Als venedors d’armes que campen també els interessa que es perpetuï el conflicte armat. Si no hi hagués guerra al Congo o a fora ells no tindrien vacances, els seus fills no podrien estudiar, etcètera

En un capítol el narrador parla de la tortura, de la diferència que hi ha entre una república bananera organitzada i una república bananera desorganitzada —insinua que actualment la república bananera és desorganitzada, inepta fins i tot a l’hora de torturar els dissidents.
Quan en un país hi ha dictadura, és millor saber que es tracta d’una dictadura que no saber-ho. Perquè hi ha dictadures que, quan estan ben organitzades, funcionen com estats normals. La república bananera de Gadaffi a Líbia era organitzada; la de Mobutu al Congo no ho era, per això no hi ha carreteres. En relació a la tortura… hi ha gent que coneix tècniques de tortura per fer parlar als presoners. La tortura és un art. A les presons del Congo del passat, la gent que torturava tenia eines sofisticades per fer-ho. Eren persones que havien estudiat com torturar millor. Torturar no és apallissar.

On són els homes pacífics, en aquesta novel·la? Per què tot són mares solteres que es prostitueixen i no hi ha marits, no hi ha pares…? És així?
És així, a les canteres mineres. Des de fa una quinzena d’anys al Congo s’ha liberalitzat l’activitat de les mines; abans se n’ocupava l’estat. Com que hi havia tant d’atur, es va intentar liberalitzar les concessions als llocs on la gent podia treballar. Però no és gratuït. Els que volen treballar a les mines han de pagar diners. És a dir que si jo tinc 2000 euros o 2000 dòlars puc anar el Congo i pagar per poder excavar les mines durant un mes. I com que no puc treballar sol cada mes pago uns 200 o 300 dòlars per llogar gent que treballi per mi; aquests treballadors guanyen uns 2 euros diaris i jo els he de pagar el menjar. Quan els treballadors troben una pedra jo em quedo amb el 70 per cent i ells es queden amb el 30 per cent. Però com que no puc vendre els diamants a Antwerp, em veig obligat a passar per un intermediari, un negociant. El negociant és qui es queda la part més gran del pastís. Pot treure 50.000 euros d’aquell diamant, però pel miner el diamant no té valor. No té valor perquè no pot anar a Bèlgica a vendre’l i ha de passar pel que en diem el comptoir, el peatge de vendre a l’exterior. El qui fa la factura és qui el vendrà a Europa. Sembla que un miner guanyi molt, en la perspectiva d’algú del Congo, però en realitat guanya molt poc. Ric quan veig diamants als mostradors de botigues en algunes ciutats, perquè hi ha diamants que no se sap ni d’on vénen. Quan el diamant és especialment gran, sovint és robat: l’intermediari se l’ha empassat, ha fet tots els possibles per no anar al lavabo. Un dia fa caca i treu el diamant. O també hi ha gent que pot viure fins i tot dues setmanes amb el diamant a la boca en alguna part [assenyala els queixals de darrera].

Per portar-lo fins a Europa o…?
No per portar-lo a Europa, només per sortir de la cantera amb el diamant amagat, perquè les canteres estan envoltades de militars que controlen la zona i te’l traurien.

La cultura de la “pedra” ja devia existir abans de la colonització i l’explotació de recursos naturals per part dels occidentals. Sabien que el que hi havia sota terra era valuós.
Abans de la colonització els diamants no tenien valor. Hi havia altres pedres que s’utilitzaven i que tenien importància. Arran de la colonització, els materials que tenien una certa rellevància en la cultura africana, en reialmes africans autòctons anteriors, van ser reemplaçats per altres. Crec que abans de la colonització la gent llençava els diamants. Però hi ha una certa occidentalització del món. Si Occident diu: “això és tal i té tal valor”, el material passa a tenir valor. Per què hi ha pedres que no tenen tant valor com el diamant, sinó? Per què el coure no té tant valor com l’urani? Depèn.

Al Congo el jazz és la música dels intel·lectuals i la plebs escolta rumba, que és la música popular. Hem nascut en la rumba i amb la rumba, el jazz tradicional no és congolès.

Per què parlem dels “diamants de sang”? Fa referència a les vides dels excavadors?
No. Els diem així perquè els rebels que ocupen un territori miner no duen a terme una rebel·lió plàcida. Poden matar qui els passi per davant i s’emporten els minerals. Els diem “diamants de sang” perquè qui els extreu i explota són els rebels, i ho fan per la força. Avui tenim rebel·lions al Congo, però són totalment diferents de les dels anys seixanta i setanta.

Per què?
Perquè aleshores volien capgirar el poder. L’objectiu era arribar fins a Kinshasha; és l’exemple de la rebel·lió de Laurent-Desirée Kabila als seixanta. Tenien ideologia. Ara tot és business.

Què creus que hauríem de fer amb aquesta problemàtica social al Congo?
Cadascú pot canviar el seu món personal al seu nivell; abans de trobar la solució nacional hem de trobar la solució personal. No pots canviar el Congo si no pots entendre’t amb ton germà o amb el teu veí. Fan falta solucions a escala personal per canviar el país veí. Exemple: si en un barri de bandes armades ve algú i obre una pastisseria, el barri té més probabilitats de canviar, i tot a partir d’una iniciativa. No sóc pessimista, crec que podria canviar justament perquè hem arribat al cim de les bestieses, en algun moment o altre hem de baixar-ne. És clar que al Congo hi ha molts interessos en joc i és difícil que el país canvïi en aquestes condicions.

Si et compres un anell de diamants per demanar algú en matrimoni perpetues el joc d’interessos del Congo. El problema és global.
Exactament, igual que per fabricar un mòbil o un ordinador necessites coltan o altres minerals, i un 80% d’aquests minerals prové del Congo. Les multinacionals estan interessades en que hi hagi governants com el General Dissident, perquè abarateixen molts el preu dels materials. Als venedors d’armes que campen també els interessa que es perpetuï el conflicte armat. Si no hi hagués guerra al Congo o a fora ells no tindrien vacances, els seus fills no podrien estudiar, etcètera.

Ara que ho penso, els estudiants del Tram 83 sempre estan en vaga.
Al Congo molta gent estudia però no hi ha feina. Hi ha qui ha estudiat Dret però treballa a les mines, perquè no hi ha alternativa.

["Aquí també passa això en certa manera…", és la veu d’Anna Casassas, que m’ha acompanyat en moments puntuals de l’entrevista per salvar la distància idiomàtica.]

La teva vida personal, estic encuriosida.
Jo vaig estudiar, com molts col·legues meus. Gràcies a l’escritpura… al mateix temps… és difícil parlar de mi mateix. Els alemanys em van donar una beca per venir a Europa i la vaig acceptar. Suposo que he tingut molta sort. La del Congo és una civilització que creu en la sort. Fins a l’extrem que la gent sembla convençuda que tot el que cal a la vida és sort.

___________________________________________________________________

Acabada l’entrevista, a les portes de l’Institut Français, la traductora Anna Casassas s’ha acomiadat i m’ha dit: “M’alegro que li hagis preguntat pel narrador de la segona part del llibre, per aquest “nosaltres”.  Jo tampoc tenia gaire clar perquè canviava  de narrador.  I llàstima que no t’hagi acabat de respondre on eren els homes pacífics!”. Les poques paraules que intercanvio amb Casassas m’ofereixen una pista sobre el seu èxit com a traductora al català: conserva un interès genuí per la literatura que tradueix i que li permet viure.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
  • La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
  • Creus que l'elecció del Nobel és realment influent, a nivell personal i professional?  Em demanen la meva opinió a propòsit de la influència dels Premis Nobel de Literatura. Com tantes coses a la vida, no ho tinc gens clar. Podria dir que no en té cap com que en té…

Comenta

Categoria: Entrevistes, General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>