Sylvia Plath, matar els pares

Que l’obra de Sylvia Plath és molt indeslligable de la seva vida és un fet evident, i l’evidència la constitueixen la quantitat desaforada de biografies que s’han escrit sobre ella. Mai –o poques vegades– la llegenda construïda al voltant d’un escriptor ha generat quantitats tan ingents de literatura (sovint barata). Biografies, inculpacions, teories conspiratòries: com més es busca, més es descobreix que hi ha una part del món consagrada a entendre Sylvia Plath, a treure’n l’entrellat. Nascuda el 1932 a Boston, Massachusetts, podria dir-se que la nord-americana és especialment coneguda per tres coses: la seva relació amb el també poeta britànic Ted Hughes, el poemari Ariel i el seu suïcidi, l’11 de febrer del 1963.

banner_sylvia plath flickr

Nascuda el 1932 als Estats Units, Plath va passar gran part de la seva vida a Anglaterra.

El volum de biografies que s’ha generat sobre Plath i la quantitat de crítics i coneguts que s’han dedicat a buscar culpables de la seva mort és una cosa esperpèntica, fora de sèrie, que frega i es refrega en el morbo. Tot i que hi ha llibres que culpen Plath o que prefereixen no posicionar-se, domina la narrativa en què Ted Hughes és el botxí (va anar-se’n amb una altra dona) i Plath és la víctima. Sigui com sigui, un dels motius que han generat el “mite Plath” és el contrast entre el que s’ha anomenat els seus alter egos: d’una banda la perfecta mare nord-americana, creadora de versos treballats però massa emmotllats; de l’altra, l’agressivitat i la força violenta de la creadora d’Ariel, el seu poemari més emblemàtic, escrit mig any abans que decidís suïcidar-se. Aquesta contradicció és el que encén les alarmes i arqueja les celles d’acadèmics i aficionats: necessitem entendre-la, encasellar-la, explicar-la. A La mujer en silencio (biografia de Plath i alhora tractat sobre la més que dubtosa ètica de les biografies), la periodista Janet Malcolm ho resumeix així:

El modo en que la niña “bien alimentada y rubia en Estados Unidos” se convirtió en la mujer delgada y blanca en Europa, que escribió poemas como “Señora Lázaro” y “Papaíto” y “Filo”, sigue siendo un enigma de la historia literaria; un enigma que está en el núcleo de la urgencia nerviosa que impulsa la empresa biográfica de Plath, y de la fascinación que la leyenda de Plath ejerce sobre nuestra imaginación.

Aquesta tendència de llegir Plath només en clau biogràfica ha fet ombra, també, a lectures més dignes de la seva obra. El cas més paradigmàtic és el dels poemes d’Ariel, que alguns acadèmics han llegit quasi com el viratge demoníac de la poetessa, desesperada davant l’abandonament del seu marit. Sigui com sigui, Plath (i els poetes en general) mereixen presumpció d’innocència: el dolor dels seus poemes no ha de ser sempre el seu, els pares dels seus poemes no han de ser únicament els seus pares, els jos poètics no han de ser realment i exclusivament ells. “Daddy” és un dels exemples paradigmàtics de la confusió permanent entre jo poètic i autor i la mania d’encasellar Plath als límits de la poesia confessional. Clicant la imatge de sota, es pot sentir Plath recitant Daddy:

MTE4MDAzNDEwNjU4NzU2MTEw

Aquí, Plath recitant “Daddy”: https://www.youtube.com/watch?v=_hz1ar58BIM.

Ràpid i corrents, “Daddy” s’ha interpretat com un poema de Plath sobre el seu pare: l’evidència del títol ens ajuda, i diverses línies del poema també. “You died before I had time-”, per exemple: el pare de Plath va morir quan ella tenia 8 anys, de diabetis; evidentment, la seva mort va deixar-li una petjada increïble. O “You stand at the blackboard, daddy, / In the picture I have of you”, ja que hi ha una fotografia del pare de Plath en què surt exactament així. Que la menció del pare real hi és no ho negarem. Ara bé, això implicaria una conseqüència que no estem disposats a acceptar tan ràpid: reduir un tros de poema com aquest a una mera equació biogràfica, a una justificació del propi dolor. A més a més, Plath menciona l’Holocaust: hi ha uns versos del poema en què s’equipara a una jueva transportada en tren cap a Auschwitz, en què afirma que “I may well be a Jew”. Aclarim-ho: sembla que Plath no tenia absolutament res de jueu. El seu pare era alemany, sí, però la seva menció de l’Holocaust no parteix de cap experiència personal. Però és per aquesta alineació d’astres (la idea que la seva poesia és biogràfica i les mencions a l’Holocaust) que sovint s’ha criticat que Plath s’”apropia” de l’Holocaust per parlar del seu propi dolor. 

Si ens hi fixem amb més calma, veiem que el poema comença amb un jo poètic que s’ha alliberat d’una sabata (una peça que limita la nostra capacitat de caminar lliures) que ha portat durant trenta anys, que era ben bé l’edat de Plath. Parla d’un pare que ha hagut de matar i el personifica com una figura quasi divina, feixuga, autoritària, i afirma que abans pregava per recuperar-lo. Però això era abans, i el primer sospir de venjança el diu en alemany: “ach, du”, que és com un “ai, tu”, com un sospir d’estar-ne fart i de tedi vital. Les imatges de l’Holocaust arriben amb el canvi d’escenari de la tercera estrofa: ens traslladem a un poble de Polònia arrasat per les guerres, un poble qualsevol i irrastrejable del qual procediria el pare en qüestió. La pèrdua d’identitat del jo poètic es demostra en la seva incapacitat per comunicar-se (“The tongue stuck in my jaw”), i la llengua se li encasta al paladar com si s’enganxés en un parany de filats, aquelles imatges dels murs de filats de llocs poc recomanables. Atenció a la potència de la imatge: la llengua encastada als filats com a metàfora subjectiva d’un jo poètic que només pot balbucejar “ich, ich, ich, ich” (que vol dir “jo”).

ArielPlath

La primera edició d’”Ariel”, publicada l’any 1965 per Faber & Faber.

A mesura que avança el poema, la figura del pare s’identifica amb la d’un nazi (“I thought every German was you”) i el jo poètic, indefens i submís, s’iguala a la figura del jueu (“I think I may well be a Jew”). L’ús de l’Holocaust, d’una banda, serveix per teixir un imaginari incòmode de la relació amor-odi amb el pare, i aquí el pare no cal que sigui de relació sanguínia. Pot ser el mestre, la generació anterior, la societat, l’autoritat. A fi de comptes, aquesta relació d’admiració i destrucció que s’ha creat entre generacions (o entre moviments artístics, per exemple, o el típic noi tirat que és fill de família de l’upper) ha estat el motor d’una quantitat increïble de canvis. Com explica George Steiner al fantàstic article “Invidia”,

La simultaneïtat d’orgull i gelosia per part de l’un i de l’altre constitueix la relació [entre mestre i deixeble], que en certs aspectes és contradictòria. (…) En impartir el seu coneixement, les seves habilitats, el mestre s’autoconsumeix i fa disminuir els seus recursos. (…) Al mateix temps, però, el deixeble, l’aprenent, el principiant de la classe magistral no solament s’escarrassa en l’emulació. És inherent en el procés d’aprenentatge un impuls cap al desbancament. No només ha d’estar a l’altura de l’escola i el llegat del seu mestre. El mestre ha de ser sobrepassat.

D’altra banda, Plath també fa palesa la incapacitat del llenguatge com a eina de comunicació afectiva, que esdevé signe de debilitat (“I began to talk like a Jew”). I aquí hi ha una crítica a l’ús atroç i mentider del llenguatge, tant present en la retòrica nazi com en el llenguatge de la Guerra Freda que Sylvia Plath sentia als mitjans de comunicació i que havia criticat més d’un cop. Aquesta “doubletalk”, aquesta hipocresia, apareix quan el jo poètic reconeix que “The snows of the Tyrol, the clear beer of Vienna / Are not very pure or true”. Es tracta de dues imatges que podriem relacionar (mal que els pesi) amb el nazisme: les neus del Tirol podrien emular l’imaginari de la naturalesa de la poesia romàntica alemanya, de la qual el nacionalsocialisme es va apropiar; i Vienna és la capital d’Àustria, terra de Hitler. Dues coses blanques (“snows” i “clear beer”) que no tenen res de blanc ni d’autèntic, que són un fake total. En aquest sentit el jo poètic es desmarca d’una retòrica que no és la seva: “With my gypsy ancestress and my weird luck / And my Taroc pack and my Taroc pack / I may be a bit of a Jew” (i Plath tenia tant poc de gypsy com de jueva, que quedi dit). Tirant d’aquesta metàfora, el jo poètic podria interpretar-se com l’indivdiu mitjà de la societat anglosaxona dels cinquanta, sotmès al “doubletalk” de la Guerra Freda i limitat, encara, per nombrosos tabús referents a la II Guerra Mundial.

Continua el poema i l’escalada bèl·lica augmenta: la figura autoritària es vincula a la Luftwaffe (la força aèria de l’Alemanya nazi) i a un “gobbledygoo” que Montserrat Abelló ha traduïr com “cloc-cloc” (el pas de l’exèrcit?) però que, de fet, també pot traduir-se com una mena de llenguatge especialitzat que no diu res, xerrameca barata (i, en aquest sentit, Plath tornaria a atacar la hipocresia de la retòrica nazi). El pare és ari, té els ulls blaus, és un “home-tanc”, una esvàstica absoluta i absolutista. L’amor-odi és absolut, la relació és tant agressiva i violenta com masoquista: “Every woman adores a Fascist”, diu un dels versos més mítics de Plath.

Otto_Plath_in_Front_of_a_Blackboard_in_1930

Otto Plath davant d’una pissarra, l’any 1930.

I de tota aquesta esperpèntica maquinària nacionalsocialista tornem a les imatges que remeten al pare biològic de Plath, el que posa davant la pissarra (“You stand at the blackboard, daddy / in the picture I have of you”). La relació d’amor-odi continua, i hi ha diversos fets que tenen ecos reals: el pare de Plath va morir quan ella era petita (crec que tenia 8 anys, no 10) i Plath va intentar suïcidar-se cap als vint anys (“At twenty I tried to die / and get back, back, back to you”). Però el jo poètic no aconsegueix morir i crea una imatge del pare, un model disciplinari (“A man in black with a Meinkampf look”) que inspira tant d’amor i devoció com odi absolut (la mescla increïble de rebuig i quasi erotisme de “And a love of the rack and the screw. / And I said I do, I do.”).

Abelló tradueix la frase “So daddy, I’m finally through” per “Així que, papa, heus aquí el final”, però “to be through” pot traduir-se de diverses maneres: pot voler dir “acabar” o “tenir-ne prou”, però també pot voler dir “estar llest”. Plath sabia perfectament el que es feia, i en el moment de superació i alliberament, el moment en què hauria d’erigir-se triomfant i matar el pare (els pares: la societat, els límits de la condició femenina, la formació universitària, totes les mandangues) és un moment totalment ambigu: no sabem si ella ja en té prou, si està acabada o si ja està llesta. Sigui com sigui, el llenguatge com a vehicle i vehiculador del món torna a aparèixer: el jo poètic espera que, tallant la comunicació (“the voices”), la influència del passat/llegat s’aturi.

I després d’aquest parèntesi més personal tornem al poble de Polònia, on hi ha una corrua de vilatans dansant i trepitjant el cos del pare, el seu “fat black heart”. L’última estrofa creix i creix (els tres penúltims versos acaben amb “you”, a mode escalada), però acaba amb la mateixa ambigüitat d’abans: “Daddy, daddy, you bastard, I’m through”. Qui està through, el jo poètic o el pare? L’ha matat, se n’ha sortit? O el jo poètic ha estat definitivament ofegat pel pes feixuc, “marble-heavy”, dels mestres?

Sylvia Plath.

Sylvia, dona’ns més pistes!, implora l’Acadèmia. I llavors tothom es posa a buscar els seus diaris i a culpar Ted Hughes i a escriure biografies plenes de psicoanàlisi barat. Però fixint-se quin tros de poema: lluny de ser autobiogràfic, Plath prepara un còctel explosiu amb nombroses interpretacions possibles. S’hi mescla l’esfera privada (la seva pròpia vida i la relació amb el seu pare) amb la pública (el “pare” que constitueix la pròpia formació, la generació anterior, el pes de la història), el passat (l’Holocaust i la seva retòrica) i el present (la societat occidental dels cinquanta, els seus tabús sobre l’Holocaust, la retòrica de la Guerra Freda).

Alhora, Plath s’aproxima als debats sobre com s’ha de representar de l’Holocaust: traslladar-lo a l’esfera del mite pel que té d’irrepresentable i d’inimaginable (i córrer el risc d’allunyar-lo de la realitat, de treure-li importància real) o explicar-lo de forma clara (i córrer el risc de racionalitzar-lo i justificar-lo). Lluny de ser apropiació indeguda, l’ús que Plath fa de l’Holocaust pot interpretar-se com una “boot in the face” a la societat de la seva època. El lector (o molts d’ells) s’identifica amb el jo poètic i esdevé voyeur involuntari de l’apropiació i assimilació de metàfores nazis, cosa que li crea una incomoditat increïble. En certa manera, és com si ens féssim partícips de la complicitat que el jo poètic teixeix amb els jueus assassinats durant l’Holocaust. Trencat l’estat d’amnèsia de la societat occidental dels anys cinquanta, la bufetada de Plath als lectors és sonora, palpable, de persona enfadada, i està en la línia de la seva denúncia del “doubletalk” i la hipocresia retòrica. “Daddy” ens fa testimonis d’una complicitat amb l’Holocaust que no hauríem fet servir mai i, fent-ho, exposa tant les dificultats de representar-lo com l’excés de silenci que hi ha al seu voltant.

Així doncs, hi hauria dos mites integrats a la llegenda de Plath que necessiten una revisió urgent: la idea que els seus poemes són totalment autobiogràfics (a més de no ser-ho, la poesia també hauria de tenir part de la presumpció d’innocència que es dóna a les novel·les) i la idea que la poeta s’apropia de l’Holocaust per parlar dels propis mals. L’anàlisi de “Daddy” revela que la novetat de Plath és la seva mescla de l’esfera privada i la pública, del passat i el present. Plath fa cercles entre aquests temes i apel·la tant al tema universal de la mort del pare com a l’amnèsia i la doble moral de la seva societat, tant al tema universal dels límits del llenguatge com al tema concret i vigent de la dificultat de representar l’Holocaust. Així, Plath critica la “doubletalk” des de la “doubletalk”: “Daddy” es pot llegir en moltíssimes línies diferents, està ple de dobles significats. I és significatiu que ho faci, a més, en format poètic, ja que la poesia és l’ús evasiu del llenguatge per excel·lència.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

Comenta

Categoria: General, Perfils

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>