Marilynne Robinson: “Menyspreo profundament el cinisme”

Escriptora i teòloga estatunidenca, Marilynne Robinson (Idaho, 1943) ha conreat l’assaig i la novel·la, aquest últim gènere de manera pausada però amb gran èxit de crítica i públic. Robinson, autora d’obres com Gilead Home, ha vingut a Barcelona a presentar la seva última creació: Lila, publicat en català per Edicions de 1984 i en castellà per Galaxia Gutenberg. I ja que hi és, imparteix una classe magistral al CCCB. Arribo a l’entrevista amb ella un pèl intimidada: amb la seva llarga cabellera blanca i els seus aires de catedràtica atemporal, Robinson fa pinta de poder-te petrificar amb la mirada si li fas la pregunta equivocada. O pitjor, respondre’t amb un temut monosíl·lab mentre furgues cervell endins en busca d’alguna cosa més intel·ligent a dir.

Al final, res d’això no passa: Robinson és indulgent i amable —potser he tingut sort de ser de les primeres a interrogar-la; no voldria veure-la a última hora, havent-se sotmès als capritxos de tota la premsa, ràdio i televisió espanyoles. Parlem de la decadència de la democràcia, de Nietzsche i els seus acòlits, de Lila, del cinisme que ho rosega tot i del mateix concepte de Déu. Com a remor de fons, l’irracional però persistent temor que les grabadores no estiguin funcionant. Tot plegat, falsa alarma: l’entrevista acaba, la vida continua i la veu sàvia de la Robinson ha quedat perfectament enregistrada. El resultat, a continuació.

ulf andersen getty images

Marilynne Robinson. (c) Ulf Andersen / Getty Images

Ahir vas dir que et preocupava la nostra pèrdua de memòria històrica, el fet que estem oblidant els principis fundacionals de la democràcia. Quins són, aquests principis? I com ens hi apropa la literatura?
Ehm… Bé… El que jo crec… D’una banda…

Potser ha estat un inici una mica hardcore.
Sí, resoldrem els problemes de la civilització abans de l’hora de dinar! Mira, jo crec que la democràcia es basa essencialment en la voluntat de confiar en el bon criteri i les intencions d’aquells que no estan d’acord amb tu. Un dels problemes de la democràcia americana és que la gent no està disposada a acceptar que potser els qui no pensen com ells també tenen intencions honorables i legítimes. És molt difícil resoldre certes qüestions, perquè tothom troba la manera de desqualificar l’autoritat de qualsevol decisió que es prengui.

Has dit que cal imaginació per assolir cert sentit de justícia. Suposo que això pot aplicar-se tant als individus com a les societats. Pot fer-te més empàtic, una novel·la?
És una qüestió interessant. Quan vaig començar a llegir, amb Dickens, la literatura apel·lava a les meves emocions d’una forma molt directa i intensa. Recordo llegir un llibre anomenat An American Tragedy, sobre l’assassinat d’una dona, i experimentar el terror de saber què li passaria; mentre llegia aquesta novel·la, patia per la dona dia i nit… era una injecció directa al meu sistema nerviós. I això ha seguit sent així, tot i que l’impacte és menor quan ets adult. Això implicaria que l’empatia preexisteix qualsevol intent d’aprendre-la, però llegir et pot ajudar a exercitar-la, la fa molt més palpable.

Fa poc parlàvem amb Gary Shteyngart era més escèptic. Deia que els llibres no serveixen per a res.
Jo crec que sí que serveixen. Quan la gent em parla de llibres, cosa que passa sovint, s’hi refereixen com a punts d’inflexió a la seva vida; expliquen com tal novel·la els ha ajudat a entendre el seu pare, etcètera. Seria molt fàcil documentar l’impacte dels llibres sobre la vida de les persones. I podrien tenir-ne molt més, encara. Hi ha un problema, i és la falta de respecte cap al lector.

Sóc optimista. La meva visió del món prohibeix el pessimisme. He de creure en una certa resiliència en les societats, en el fet que passarem per certes fases i esdevindrem millors.

Hi ha una tendència global a eliminar les Humanitats de l’acadèmia. Quines conseqüències pot tenir això, a llarg termini, i per què cal entrenar filòsofs i escriptors?
Les persones han creat art des d’on ens ho indica l’evidència. Crec que cal respectar l’essència de la gent, i una de les parts d’aquesta essència és el ser criatures creatives que elaboren pensaments profunds sobre temes complexos. I per què existeixen, les societats, si no és per donar refugi a vides humanes? Ara sembla que el món és materialment més ric que mai: ja tenim prou riquesa, hauríem de ser capaços de seure i pensar en coses que no siguin com generar-ne més. Sabem que quan la gent fa el que vol fer, es produeix art, es desenvolupen tot tipus de pensaments. Qui es creu amb dret de dir que això no és significatiu? Ho trobo fascinant.

Una de les coses que em va cridar l’atenció de Lila és seva la manca de cinisme, és gairebé un alleujament. Sembla que tenir una mirada cínica s’ha tornat mainstream. David Foster Wallace deia que això està matant la literatura…
Crec que el cinisme és una resposta molt barata a les coses. És autoprotector. Et permet no haver d’admirar ni d’apreciar res, actes generosos que t’estalvies criticant-ho tot: “oh, només ho fa per motius egoistes”, “és un relacions públiques”, etc. Però jo crec que és natural emocionar-se amb l’art o amb algun comportament generós. Si talles el valor estètic i l’autenticitat de tot allò que veus, perds l’oportunitat d’humanitzar-te amb l’experiència. El cinisme de base no porta enlloc. El mensypreo profundament.

Ahir criticaves la literatura europea anterior a la Segona Guerra Mundial. Deies que mirava el món de forma despectiva. Pensaves en algun autor en concret?
Bé, això pot ser controvertit, però em referia a Nietzsche, aquell filòsof —o com vulguis dir-li— alemany. El seu gran menyspreu per l’espècie humana, la seva manera heroica i triomfal de separar-se de la mediocritat de la resta… Fins i tot als Estats Units s’utilitza Nietzsche com una introducció a la filosofia! Se’l considera una mena de font autoritativa. No sé gaire què  hi veuen.

Amb el temps, m’he adonat que les persones religioses tenen molt més en comú entre elles que la gent secular amb la que no ho és. Hi ha un tipus determinat d’experiència, una escala de coneixement, que és transversal a totes les religions. 

I què penses de pensadors ateus contemporanis com Steven Pinker, Richard Dawkins, Cristopher Hitchens…?
Penso que qualsevol tipus de pensament que provi d’encarar-se amb les grans qüestions és interessant. També crec que hi ha molta gent que passa per períodes ateus o que es declaren ateus però que realment no ho són. Perquè he tingut amics ateus que m’han demanat que resi per ells quan han tingut alguna malaltia o coses similars, cosa que he fet sense problema. T’adones que molta gent té una mena de reserva de fe que no sap com articular o expressar. Però aquestes persones que menciones… em molesten molt. I no és perquè siguin ateus, sinó perquè el seu pensament és molt pobre, molt deficient. Dawkins, per exemple, no vol parlar de física quàntica. Què?! No pots autoproclamar-te científic i alhora excloure el camp més important de la ciència en els últims 100 anys. És ridícul. És realment lamentable. L’ateisme es mereix alguna cosa millor. [Riu amb delit.]

No voldria ser la teva enemiga.
Com t’he dit, em fascina el culte a Nietzsche que professen els europeus. És un pensador que no m’impressiona gens.

T’autodefineixes com a “escriptora cristiana”. Què implica, això? Veus la literatura com una forma de transmetre idees cristianes?
En absolut. Escric perquè per algun motiu estic compromesa. Tinc un personatge al cap i no puc parar de pensar-hi. He escrit llibres assumint que eren impublicables, com Housekeeping, i era perfectament feliç fent-los. Com un músic que simplement vol tocar. També escric sobre teologia; és una cosa que està molt arrelada al meu pensament, i això es nota a la meva ficció. Però no penso en la literatura com una cosa intencionada, la veig com una exploració d’idees que a mi em semblen belles.

lila-1984-gutenberg

A l’esquerra, l’edició en català d’Edicions de 1984. A la dreta, la castellana de Galaxia Gutenberg.

Vaig trobar que Lila era en part un llibre sobre la solitud. Els seus dos protagonistes són éssers molt solitaris,  tot i fer-se companyia; la Lila segueix fantasiejant amb fugir… és un problema o una condició?
Crec que la solitud és una condició humana. Jo vaig crear-ne dues versions extremes, la Lila i el John Ames. Fem tot el possible per distreure’ns, però la realitat és que som criatures molt solitàries provant d’entendre un món que percebem de forma totalment diferent de la resta de la gent. Provant d’entendre per què som incapaços de ser feliços, tot i tenir tots els elements necessaris per a la felicitat.

La Lila i el reverend proven d’entendre’s l’un a l’altre, però no sembla que se n’acabin de sortir…
Una de les coses que fa que en John Ames se senti atret per la Lila és que ella li suggereix un món que ell no pot ni tan sols començar a comprendre.

La Lila gaudeix llegint la Bíblia perquè li parla de persones com ella, gent desarrelada que viu en condicions extremes. Per què tries outsiders com a personatges principals?
Molta gent viu definida pel seu estatus social o pel seu grau d’èxit mesurable. I si permets que aquestes convencions s’acumulin al teu voltant, s’acaben convertint la definició de qui ets. Però hi ha un jo que precedeix tots aquests elements, quelcom molt més essencial. A mi m’agrada transportar els personatges a aquest jo essencial. La Lila és això: una persona que no està definida en termes socials. L’altra cara de la moneda és en John Aimes, que està molt clarament definit per la família, la tradició, etcètera. La gràcia era confrontar-los.

Crec que el cinisme és una resposta molt barata a les coses. És autoprotector. Et permet no haver d’admirar ni d’apreciar res, actes generosos que t’estalvies criticant-ho tot.

Seria molt diferent, la història, si passés ara enlloc de mitjans del segle XX?
Avui en dia seria difícil trobar algú tan poc afectat per la societat com la Lila. Als anys 30, la població als EUA era una cinquena part de la d’ara. Una de les coses que més gaudia en escriure Lila era imaginar un país vast i essencialment buit, amb aquest personatge que hi viu en termes molt íntims, sense ni tan sols patir l’alienació de saber els noms dels llocs.

Què fa que una novel·la sigui bona?
Jo aprecio que una novel·la m’absorbeixi, que se m’endugui, que em provoqui aquell pessigolleig al cervell. Ara tinc un petit problema, i és que he estat professora d’escriptura durant tant de temps que llegeixo un llibre i vaig pensant: “aquí tenies una bona escena entre mans, perquè l’has liat?”. M’és difícil tornar a la condició de lectora innocent.

Com el director de cinema que no pot veure una escena sense analitzar on han posat les càmeres…
Si, exactament.

Pots recomanar algun autor contemporani? Bé, no cal que sigui contemporani, tant li fa.
Això és una mica vergonyós, però gairebé no llegeixo ficció. Últimament llegeixo sobretot coses escrites al segle XVI, com el Llibre dels Màrtirs de John Foxe. Que probablement m’interessi a mi molt més que a tu. [Riure jovial]

Mai se sap. Una altra cosa: escoltant-te ahir vam tenir la sensació que semblaves alhora pessimista i optimista. Amb què t’identifiques més?
Sóc optimista. La meva visió del món prohibeix el pessimisme. He de creure en una certa resiliència en les societats, en el fet que passarem per certes fases i esdevindrem millors.

Ara sembla que el món és materialment més ric que mai: ja tenim prou riquesa, hauríem de ser capaços de seure i pensar en coses que no siguin com generar-ne més. 

Steven Pinker diu una cosa similar. Al seu llibre Los ángeles que llevamos dentro parla d’un declivi general de la violència: hi ha menys guerres, no tallem braços per robar una barra de pa, no anem al coliseu a veure com dos desgraciats es maten entre ells… diu que, d’alguna manera, que les societats evolucionen i es tornen més empàtiques. Hi estàs d’acord?
No hi estic gens d’acord. El gran art empàtic ve de segles anteriors. Hi havia certs gestos espirituals més profunds i generosos, cosa que no vol dir que puguin repetir-se en el futur, però en aquest moment no veig una gran empatia en l’art que s’està produïnt. A més, Pinker em molesta molt perquè… [Riures desesperats meus] És que és molt molest! La civilització europea i l’americana s’han tornat més refinades dins dels seus propis límits, però quan t’adones de les conseqüències que això ha tingut a la resta del món… només cal veure com va afectar la Primera Guerra Mundial a l’Àfrica: milions de morts per l’extracció de goma. Com més gentils ens tornem els occidentals, més cru és l’efecte a la resta del planeta. I crec que Pinker oblida mencionar això.

Vaig viure uns mesos a Jerusalem, i allà veus com la religió confronta les persones, fa treure el pitjor de cadascú i contribueix a l’odi i l’espiral de violència. Força traumàtic. Com es gestiona, això, des de la mateixa religió?
El pitjor que li pot passar a la religió, i passa tot sovint, és que en lloc de ser religió —la vessant “no mataràs” de la religió—, es converteix en una tribu. I llavors la gent oblida tot el que la religió els mana o els prohibeix i es pensa que rebaixant-se als més baixos nivells del comportament humà l’estaran defensant. Això passa contínuament, ha estat una temptació típica dels grups religiosos al llarg de la història. I després, quan la matança ha passat, miren enrere i pensen, “Ostres, això no ha estat gaire cristià! Què teníem en ment?”.

Esperem que ho pensin! En un món progressivament més secular, com és la recepció de les teves novel·les?
Doncs és interessant, perquè els meus llibres estan traduïts a l’Iraq i la resposta ha estat molt bona. Amb el temps, m’he adonat que les persones religioses tenen molt més en comú entre elles que la gent secular amb la que no ho és. Hi ha un tipus determinat d’experiència, una escala de coneixement, que és transversal a totes les religions. Sacerdots, rabins, imams… veuen la mateixa realitat i l’abracen. Només el fet de tenir una idea de Déu és un model de realitat enormement persuasiu: hi ha un Déu i hi ha unes obligacions ètiques i morals essencials al comportament humà. Fa poc em va venir una estudiant índia a dir-me que estava cansada que la gent fos condescendent amb el seu hinduisme; sentia que podia parlar-ne amb mi, perquè també sóc religiosa.

Què és Déu?
Un gran misteri. A la meva tradició religiosa, si penses que pots definir què és Déu estàs creant un ídol. Creus en la bondat de la creació, creus en la sacralitat de les persones. Però això mai no es converteix en una definició exhaustiva de Déu.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Quins efectes provoca la lectura? Pot crear valors? Ens converteix en millors persones? El dimarts al vespre, Marilynne Robinson va seure al Mirador del CCCB –esplèndides vistes– per parlar sobre imaginació, literatura i democràcia. Premiadíssima escriptora nord-americana (la novel·la Gilead li va valdre el National Book Critics Circle Award i…
  • Sembla que el Sol resisteix, però el fred ens ha agafat amb els abrics al fons de l'armari. Si visquéssim a Alemanya ens entregaríem al vi calent, però cert esperit reivindicatiu ens manté, malgrat tot, a les terrasses. Els problemes europeus i globals s'acumulen; mentrestant, la vida segueix tossudament endavant,…
  • Mec, final d'any. Asseure's colzes en taula, mirar el sostre, despistar-se, esforçar-s'hi o deixar-ho córrer. Però no ens embrancarem en valoracions de caire personal, així que a arromangar-se ben fort i a saludar l'any nou amb les dosis concretes d'alegria i de desastre. De cara a les ressaques dels dies…
  • Ens trobem amb Gary Shteyngart a la Llibreria Calders, una tarda de divendres. Fa bon dia, són les quatre de la tarda, tenim tant la vida per endavant com el dinar batallant a l’estómac. La parada a Barcelona és una de les últimes de la gira europea d’Shteyngart, que ha…
  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…

Comenta

Categoria: Entrevistes, General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>