Anna Dodas: el foc i el silenci

Descobrir l’obra d’una poeta jove és un plaer laberíntic: tot ens sembla nou, desconegut, partim de zero, caminem sense referents sòlids. I la lectura es converteix en un repte de doble fil. Per la sorpresa de recollir bons fruits, primer; pel joc especulatori, després. Si amb vint anys ha fet això, ens preguntem, què escriurà quan en tingui seixanta? Així, anem llegint, satisfets i somiatruites, amb el futur com a horitzó i l’èxit com a hipòtesi. En el cas d’Anna Dodas (1962-1986), però, el futur no va existir i les il·lusions es van esberlar de la pitjor manera possible. L’estiu de 1986, Dodas va ser assassinada pels volts de Montpeller mentre estava de vacances amb una amiga. Tenia 23 anys i tot just començava a endinsar-se, amb pas ferm, en el món de la literatura.

Anna-Dodas-Foto-de-Ramon-Farrés-e1390865913147

Anna Dodas. (c) Ramon Farrés

Pocs mesos abans de la seva mort, la poeta de Folgueroles havia guanyat el premi Amadeu Oller per Paisatge amb hivern i, en les setmanes prèvies al viatge que l’havia de dur a l’Alguer, havia deixat enllestit el segon llibre: El volcà. Sobre Paisatge amb hivern, Maria-Mercè Marçal va dir:

Molt poques vegades m’ha passat, i aquesta és una d’elles, que entre els centenars de versos que et toca llegir en el paper sovint tediós de membre d’un jurat, uns poemes et fan sentir que estàs disposada a defensar-los aferrissadament. Més encara perquè no s’hi interposa cap real o falsa modèstia. Hi ha poemes que m’agradaria haver escrit jo.

Amb l’aval de Maria-Mercè Marçal, Anna Dodas caminava cap a centenars de pàgines pendents de ser escrites, i, amb les que ja havia escrit, demostrava que la joventut li augurava un bon futur literari que no l’eximia de tenir present. Però el present es va estroncar de cop, cruelment.

Els projectes editorials es van complicar. Edicions del Mall, que havia de ser la responsable de la publicació d’El volcà, va fer fallida i el poemari no va arribar a les llibreries fins al cap de cinc anys, el 1991. L’edició de Paisatge amb hivern, a més, va quedar, al cap d’uns anys, exhaurida i fora de catàleg, de manera que els nous lectors, aquells que havien de saber qui era Anna Dodas d’oïda, no podien accedir a la seva obra. Durant gairebé 30 anys, se l’ha recordat amb certàmens i homenatges, però fa la sensació que hem parlat massa de la seva vida —del final de la seva vida— i massa poc dels llibres que va escriure. Tal com va dir Mònica Boixader a Núvol, va arribar “un silenci injust i incomprensible com la seva mort, que va tenir més ressò que no pas la seva persona —i amb la seva persona dic la seva poesia”.

Aquest 2015, per fi, s’ha resolt l’anomalia de saber qui era Anna Dodas i no poder-la llegir. La Busca ha publicat una edició d’El volcà del tot idèntica a la de 1991, és a dir, a mode d’antologia: amb Paisatge amb hivern com a primera part, amb El volcà com a segon llibre i amb un recull de poemes esparsos i esbossos per cloure el volum. S’hi inclou, també, el pròleg de Jordi Sarsanedas, l’obra del qual Dodas va estudiar amb una tesina sobre Mites. I el pròleg per a la reedició actual, de Núria Martínez Vernis.

coberta-2

L’edició de La Busca, idèntica a la del 1991.

Paisatge amb hivern, escrit entre el gener i l’agost de 1985, està format per 13 cançons, dues amb partitures de Josep Baucells, incloses al llibre. S’enceta amb un vers de Verdaguer: “La terra adolorida gemega com un cor”. La tria sembla pertinent, i no pas perquè Dodas —com Verdaguer— fos de Folgueroles: la natura, la terra, té batec propi en tot el llibre. L’autora utilitza els elements de l’entorn, les plantes, els fenomens meteorològics, els paisatges, per plasmar les emocions del jo poètic. La intensitat és tanta que sembla que els personifiqui. Tota la terra adolorida observa i escolta; Anna Dodas, escriu. Llegim al primer poema:

Baixen els flocs
i es disparen les estrelles
cap a un firmament lletós.
L’embranzida, el sotrac.
El meu cor pertany
a la grapa d’un ogre.

Hi ha, en tot el llibre, un regust de tristesa, de nostàlgia, de paisatge hivernal, ja ens ho diu el títol. “Neva. / Sacrifica espais / endu-te’n, si pots, la imatge:/ res no roman / res més / que una gran / desolada tristesa.”, diu el segon. I al tercer apareix la mort, una presència que aquí s’esbossa, però que a El volcà, es farà gegantina: “l’has vist, el bosc? / transfigurat / no hi ha record / ni fullaraca / com l’altre bosc / més enllà de la vida”. El jo poètic transmet un xiuxiueig inquietant. Tant com l’impacte visual dels versos. Versos curts, breus, en art menor, sempre en minúscula: versos tallats de forma sorprenent, rítmics i farcits de preguntes retòriques. Uns interrogants, sovint col·locats al final del poema, que esparveren per l’escenari fosc del dubte, però que, a la vegada, destil·len clarividència: “blanques ninotes / qui ve, qui ve / a destorbar / el son?”. Tot i la neu, tot i el misteri nocturn, hi ha moments per al clima càlid i la certesa que la vida no s’atura: “Caldran molts freds / molts més freds / per desfer la mineral duresa / de la sang / fossilitzada.”. I el pacte amb la nit és arriscat, sí, però també dóna lloc a la pregunta i no sempre és un espai inhòspit. Tant és així, que a l’últim poema de Paisatge amb hivern és l’alba qui acaba sent poc acollidora: “Es rebolca l’albada / retruny de trons. / Sona, ressona / per carrers balbs. / La llum s’hi vessa / amb tota la pena. / Des de quan / els ocells / són orbs?”

La neu compacta de Paisatge amb hivern i el títol del segon llibre, El volcà, ens fan preveure, a partir d’ara, una explosió de foc, de magma, de llum, d’intensitat. És cert, al llarg de les quatre parts en què es divideix el llibre, hi apareix l’altre l’extrem, el foc, la passió, però Dodas no esborra ni la melangia, ni la solitud, ni la tristor. Li agrada jugar amb tots dos pols. Com assenyala Anna Tort, hi ha “un intent de fer una simbiosi de conceptes aparentment contraris: la mort i l’orgasme”. Entre el fred i la flama, entre la lava i la nit, s’estableix una pugna poètica. I ens costa saber qui la guanya. Primer llegim:

Res com el foc, com la brasa
i la mà que l’agafa i es crema
el dolor
i no pas l’agònica successió
de flames i dies
incombustibles.

Però després:

La inquietant remor de mil peus
menuts acostant-se,
el múltiple ull de la nit, immensa
mosca que et mira
el silenci dens i la sospita.

Recuperem, doncs, la inquietud i el misteri de Paisatge amb hivern, també les “circulars tristors”. De tota manera, sembla que en aquest segon llibre tot es fa més gran, més hiperbòlic, més extrem, que el bram del jo poètic es torna més transparent: “petaran les finestres petaran / les portes / i l’Àngel paorós entrarà / batec de plomes blanques / d’un moment a l’altre”.

3385Anna_dodas001

Anna Dodas. Imatge extreta d’escriptors.cat.

Els 27 poemes esparsos que integren la tercera part es diuen esparsos perquè no van ser inclosos a cap llibre per l’autora, però per to i temàtica podrien haver estat escollits tranquil·lament: “Tot recomença / i el fred persisteix”, escriu Dodas. No obstant això, el recull també ens serveix per endinsar-nos, en alguns casos, en una visió més càndida de la natura i per llegir retrats amorosos de la vida quotidiana: “L’entrada de la casa és / un prodigi de focs de sant joan”, diu el quinzè poema. “i un somriure allà al mig / mai ningú / no m’havia semblat tan bell / pujant l’escala”, il·lustra el número 27, l’últim de tots.

Després de llegir la reedició d’El volcà, arriba el plaer d’haver descobert una poeta jove. Una satisfacció barrejada amb la certesa, duríssima, que no hi haurà més llibres. Ens podem preguntar quants poemaris hi hauria hagut, quantes novel·les, quants contes. O podem agafar-nos al llegat que tenim, al que existeix i al que la reedició de La Busca ens posa a l’abast. La millor manera de recordar Anna Dodas, sens dubte, és parlar del que va escriure, de la seva passió per la literatura i la música. I prou. Hi insisteixen els familiars, els amics, els companys de facultat i també altres filòlegs més joves. 29 anys de silenci pesen, acumulen pols, però avui el millor homenatge —inevitable un cop tenim el llibre a les mans— és recuperar-la: llegir-la fins que la lava ens cremi els dits.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Mec, final d'any. Asseure's colzes en taula, mirar el sostre, despistar-se, esforçar-s'hi o deixar-ho córrer. Però no ens embrancarem en valoracions de caire personal, així que a arromangar-se ben fort i a saludar l'any nou amb les dosis concretes d'alegria i de desastre. De cara a les ressaques dels dies…
  • Trenta-un dies més a la butxaca: el canvi d’hora ens ha regalat seixanta minuts de son o de còctels, la bielorussa Svetlana Aleksiévitx ha guanyat el Nobel de Literatura i l'escriptor Erri de Luca ha quedat finalment absolt. Les tres coses ens produeixen joia, tot i que segur que també han…
  • Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
  • Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…

Comenta

Categoria: General, Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>