Àngel Batlle júnior, destí de llibreter

Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle, fill de Joan Batlle i nét d’Àngel Batlle, no té cap empleat. Sovint seu al fons de la botiga davant d’un ordinador de pantalla gens plana. Aquest text vol ser un homenatge a una llibreria i a un ambient de barri que, com explica l’Àngel, s’estan perdent.

IMG_1044

El local en qüestió situat al Carrer de la Palla, a tocar d ela Catedral de Barcelona. (C) Júlia Bacardit

¿Dónde está Wally? Ediciones B Grupo Zeta, 1990. Preu: 15 euros.

Júlia Bacardit: Ets un lector assidu? Quantes hores llegeixes al dia?
Àngel Batlle: No llegeixo, no tinc temps.

J.B: Però abans eres lector?
À.B: No, mai. Tinc una amiga pastissera que ho diu, “no menjo pastissos, ja veig pastissos tot el dia!”. Una vegada va venir un senyor, un client, que va vendre’m quatre mil llibres. Se’ls havia llegit tots! Em va dir: “Tu no mires una pel·lícula de seguida que te la compres? Jo faig igual amb els llibres”. Jo, llegir, no massa… Però tu posa que llegeixo molt, eh! Les entrevistes són això, sempre has de millorar unca mica les coses. Si dius que no vens segur que no vendràs.

L’Àngel és petit i menut, d’edat incerta. Duu els cabells brillants tirats enrere i ulleres de cul de got. Té una gepa per sota l’alçada del clatell i un aire de Mister Bean. Porta pantalons de mudar i sabates esportives, cap anell a cap dit: ”No demano que m’aguanti ningú, així jo tampoc no he d’aguantar ningú”. En un racó de la llibreria que regenta, imprès damunt d’un DIN A4 enganxat a la fusta amb cel·lo s’hi llegeix, negre sobre paper groc, “Avui pot ser un gran dia”.

J.B: Has pensat què faràs quan et jubilis?
À.B: No, prefereixo viure al dia. De vegades la xent em ven llibres que té i es pensen que els vendré de seguida. De cap manera! Però si aquí encara hi ha llibres que va comprar fa anys el meu pare i que no s’han venut! Lo dels llibres va per avisos, els clients ens diuen els llibres que tenen i ‘nem a buscar-los. Una vegada vem tenir un avís al carrer Duran i  Bas… el pitxor de la meva vida! Vem entrar a casa de la dona i li vam preguntar “on tens els llibres?” i ens va dir “aquí dalt, pugeu, pugeu”. Mare meva! Un armari damunt del terrat! Tant el meu pare com jo tenim un vertigen horrorós. I vam ‘nar a buscar els llibres allà dalt de tot de l’edifici i els agafàvem un a un sense mirar a baix..!

Cada llibre que hi ha exposat a les taules té una marca de paper amb un número que sembla escrit a màquina i que és el preu que Àngel Batlle ha considerat adient en cada cas. Veu que em fixo en el preu i afegeix: 

À.B: El pitxor enemic que tinc per vendre és això [fa uns cops discrets a la pantalla de l’ordinador que té damunt la seva taula, l'única taula exempta de llibres]. La xent per internet posa preu als llibres, et diuen: aquest llibre [agafa un exemplar prim i groguenc, L’ermita de Sant Cosme] val tant, ho he vist a Internet. I rebenten el preu que tu has posat al llibre [s'espera uns segons, remena el cap i mou un braç amb resignació].  Bah!

Proyectos de prólogos para las Flores del Mal y consejos para jóvenes escritores de Charles Baudelaire, edició de l’any 1944. Algunes pàgines encara estan unides per la part superior, a l’espera (una espera de setanta anys) que algú les separi. Preu: 20 euros.

J.B: És complicat viure d’una llibreria de vell?
À.B: Anar tirant, no sé fer una altra cosa. Fa 81 anys que existeix la llibreria.

J.B: Com t’agrada relaxar-te?
À.B: Dintre i fora la llibreria són dos mons, desconnectes. No et pots portar la feina a casa. Si estàs preocupat per la feina passeges una hora i et passa.

J.B: Tens mascotes?
À. B: No! Mai m’han agradat els animals. Però veia Veterinaris sempre. Sortia xent que estimava més la cacatua que les persones. És molt esclau tenir bèsties. Va bé per la xent gran, els anima a sortir de casa.

Em parla i les mans li van amunt i avall com papallones a punt d’alçar el vol. Gesticula de perfil a mi, com si jo fos espectadora d’un diàleg que ell manté amb alguna altra persona que hi hagués davant seu.

J.B: Has fet mai teatre?
À.B: No, és caríssim.

J.B: Caríssim?
À.B: …

J.B: Què t’hagués agradat ser si no haguessis estat llibreter?
[Braços plegats, contempla les rajoles de terra, sospira.] À.B: Tantes coses! [Mig minut de silenci.] Des de petit estava mentalitzat que seria llibreter. 81 anys, farà la llibreria! Era del meu avi, del meu pare. Era el destí. Però tot ha canviat, la xent de fa deu anys era més educada, entraven i et deien “Bon dia”… Ara no’t diuen res.

J.B: El que no sembla haver canviat és la façana de la botiga.
À.B: Sí, és la mateixa que tenia el meu avi. Per què tocar-la? Pa qué?

L’Estatut de Catalunya menut, antic i bufó. També esgrogueït.

IMG_1045

Perspectiva de la llibreria des del seient d’Àngel Batlle. (c) Júlia Bacardit

J.B: Ets fill del barri Gòtic?
À.B: Sí, de tota la vida. I n’estic molt  content.

J.B: Com ha canviat en els últims trenta anys?
À.B: Tot ha canviat molt, abans els veïns ‘nàvem uns a casa dels altres, ara no hi ha aquella confiança. Ens coneíxiem tots, els més grans ens coneixien des que vem néixer. Abans només ‘naves a una carnisseria, a cap altre puestu. O a comprar pantalons a ca la Pepita, sempre a la botiga de confiança. Hi havia la dona que venia carmels, un que tenia un bar i que després tenia una carnisseria… tots s’han xubilat. Durant una època hi havia moltes llibreries i antiquaris aquí a la zona, però amb el temps desapareix. Desapareixeran els antiquaris.

J.B: Tantes altres llibreries a prop… et sortia a compte?
[Encongeix les espatlles.] À.B: Mai no m’he queixat de tenir tot de llibreries al voltant, ja ‘nava bé. Perquè els que entren a una llibreria després també passen per davant de la teva i entren. És com les botigues del portal de l’Àngel, hi ha el Sara i el Mango i es beneficien l’una a l’altra. [Alguns passejants miren l’aparador.] El que mira entrarà, però entrarà al cabo d’un temps. La xent primer s’hi fixa, i si n’hi ha xent un fa entrar l’altre. A mi també em passa, quan vaig a puestus.

J.B: Et roben, de vegades?
À.B: Sí, clar, a tot arreu hi ha pispes. Ja me’ls conec. Quan el meu pare era xove m’explicava que hi havia un mossèn baixet que venia a la botiga i es ficava els llibres a la sotana. Tots els llibreters del carrer el coneixien i va córrer la veu. Un dia mon pare va deixar de parlar-li quan entrava i el mossèn va deixar de venir…

A fora hi ha un home que està netejant els vidres. És força jove, alt, cabells castanys, un drap blanc a cada butxaca. 

À.B: Ve un cop al mes, sí. Me venen molts que volen netexar el vidre, sembla la cua del paru.

El netejador de vidres canvia de vidre, passa el recollidor d’aigua de goma pel vidre que queda al costat esquerre de la porta d’entrada. Com fan els que netegen cotxes en el temps que dura un semàfor. Li pregunto a l’Àngel qui és, quants anys té i d’on ve el netejador de vidres.

À.B: No sé, jo no pregunto… No hi entenc gaire, d’homes, jo!

J.B: I de dones? —li pregunto sense pensar-ho.

[Calla i sospira.] À.B: Tens que suar molt per poder fer algo i arribar a final de mes. Es té de lluitar, és el negoci.

J.B: El negoci de llibreter o el de la vida?
À.B: El de la vida.

Remedios naturales de la abuela. El saber de una tradición. Preu: 10 euros.

Entra un amic de l’Àngel que duu ulleres de pasta grogues i té una cinquantena d’anys.
À.B: Com ha nat el metxe?
—Bé, hi ha fibres trencades del muscle… [l’amic de l’Àngel s’arremanga els pantalons i ensenya els bessons].
Entra el netejador de vidres, diu hola. És català. El llibreter li dóna 15 euros mentre s’acomiaden fins al mes que ve.

Joies del dolor, de Marià Manent. Format de llibre de butxaca, edició incerta. Preu: 20 euros.

El llibreter i el seu amic de les ulleres pasta grogues xiuxiuegen una estona sobre alguna cosa  d’algú del barri, fan ”He, he”. Pocs minuts més tard, l’amic d’ulleres de pasta marxa i tornem a quedar-nos l’Àngel i jo sols a la botiga, sento que ell diu fluixet: “Els antiquaris un dia s’acabaran, aquest carrer abans tot érem antiquaris…”. Li dic que potser no s’acaben, que els antiquaris del 2050 vendran mobles de l’IKEA del 1990. Assenteix.  “M’agrada molt, l’IKEA, però no tinc calés. No hi vaig per no caure en la temptació.”

J.B: Escoltes música?
À.B: Sí-sí-sí-sí, és el meu hobby preferit, no puc treballar sense. És la meva dèria! Escolto de tot, lo que en aquell moment te ve de ganes. Si no tinc música ja m’ho diuen, “avui no estàs fi, Àngel”.

J.B: Saps anglès?
À.B: No, però puc tararejar una cançó sense saber lo que diu. Conec moltes cançons, molts em pregunten per tal o tal cançó. Clar que ara a Internet pots saber què volen dir totes les lletres… abans tothom em preguntava a mi!

J.B: Música clàssica?
À.B: Bah, lo típic, el Para Elisa, la Cinquena Simfonia…. lo que sent tothom. Tampoc escolto salsa, ni entenc re de jazz…

IMG_1047

Còmics antics, catalans i estrangers. (c) J. B.

Entra un amic de l’Àngel, jubilat del quiosc de la plaça del Pi. Té cabells blancs i mirada clara, és un vell que camina dret i alegre, és un home enèrgic de poca alçada.
—Com està ton germà, Àngel? I ton tio?
À.B: Mon germà, buenu, va fent. I mon tio? Va morir fa dos anys. La Carme, la dona que el cuidava, saps? Per un mes que no va poder cobrar la pensió de viduïtat, ‘naven a casar-se…

[L'Àngel em mira i senyala el quiosquer jubilat de la plaça del Pi.] À.B:  Aquest és un soci de l’espanyol dels autèntics, eh? més de xixanta anys de soci. Aquest senyor m’ha vist créixer! Que pocs que quedem eh? L’Antoniu, el Manolo de la sombreria, el llibreter, les guenyes…

Jo pregunto, “Qui són les guenyes?”.
—Ups! [l’Àngel es cobeix la boca amb les mans] He, he, són dues xermanes del carrer, però tu no diguis re, eh!…
El jubilat d’ulls clars adverteix tot d’una: “Vuitanta anys, faré!”.
À.B: I què fa, la dona? Avera si baixa a veure’m a la llibreria algun dia.
—Ui, no crec pas que baixi…
L’Àngel i el quiosquer jubilat perico parlen del futbol, que ja no és el que era, que ara comença massa tard a la nit i que no hi ha res com veure els partits al camp. Discuteixen fins a quin punt veure el futbol des de casa o des del bar no fa que a la llarga l’afició es desinfli. Crec que han parlat d’aquest tema moltes altres vegades.

IMG_1049

El Mickey i la Minnie reposen entre llibres i documents. (c) J. B.

Esoterismo en el Popol-vuh, de Rafael GirardEdiciones Mexicanos Unidos S.A., 1960.

S’obre la porta i entren un noi i una noia estudiants, ell amb un abric de pell negra i un barret, ella amb el nas foradat i els cabells damunt les espatlles. Ella exclama: “Oh, m’encanta aquesta olooooor!” i pregunta:
—Escolti, perdó molestar, eh, busco un llibre que es diu Holocausto, que vaig veure a casa d’un amic..
Àngel el llibreter busca al catàleg del seu ordinador:  ”No, no el tinc”.
—I… tens L’home en busca del sentit, de Victor Frankl?
À.B: Aviam… no, no el tinc.
—I… Sense destí?
À.B: Tampoc, tampoc el tinc.
—Bueno, gràcies.
Suggereixo a la noia les biblioteques de la Diputació de Barcelona, però em diu que no, que a ella li agrada comprar-se llibres antics.
Marxen els estudiants i el quiosquer jubilat; entren dos turistes nòrdics i un home de mitjana edat i aspecte de professor universitari, que em diu: “Si sabessis amb què em guanyo la vida…”. Es guanya la vida amb la venda de minerals a col·leccionistes. L’Àngel somriu i diu: “Ja veus que sempre estic distret, jo, aquí!”.

Bons costums catalans, edició d’Els Tres Tombs.

J.B: Et faig una foto, Àngel?
À.B: Avui no, que no he tingut temps d’afeitar-me i vaig fet una piltrafa. Un altre dia.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
  • Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
  • Sempre passa igual: hi ha caps de setmana que passen sense pena ni glòria i n'hi ha que estan replets d'activitats. També passa que quan vols vida hiperactiva és quan no hi ha res i quan tens ganes de dormir tot va al revés, però això ja és qüestió de…

Comenta

Categoria: General, Reportatges

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>