un dinar informal

L’escriptor argentí Martín Caparrós, vestit amb jersei negre, seu al mig d’una taula rectangular. Tots els periodistes que l’envolten van equipats amb una llibreta i, quan no intervenen, prenen notes. Escriuen una crònica sobre el que Martín Caparrós entén per crònica; Martín Caparrós diu  ”estoy harto de la palabra crónica”.

Jo no prenc notes, glopejo un vi negre exquisit. Som a la cafeteria de la llibreria Altaïr, hem estat convidades a un dinar de premsa en què Martín Caparrós i Jorge Carrión (i tots els periodistes presents) debatran sobre el gran tema de la noficció, aquest espai entre la literatura i el periodisme. Jorge Carrión tornarà a les 19 h per parlar-ne amb Caparrós a portes obertes, després del dinar. Podeu llegir-los a tots dos a Altaïr Magazine —a ells i a Jon Lee Anderson, Juan Villoro, Saskia Sassen and more

altair

La cafeteria de la llibreria Altaïr.

La llibreria és gran i acollidora, recoberta de fusta. S’hi exposa aquella col·lecció tan llaminera d’Anagrama que té diferents colors. També hi ha màscares africanes i objectes exòtics, perquè Altaïr és indeslligable de la idea del viatge. A la cafeteria hi ha els editors de Malpaso i l’editora de Círculo de Tiza de Madrid, que ha vingut amb uns quants volums de l’últim llibre de l’escriptor argentí: Lacrónica, un compendi de quaranta anys d’anar pel món i escriure cròniques (o lacròniques), de Sri Lanka a l’Habana. En paraules de la periodista i professora María Angulo, “un llibre que oscil·la entre l’autobiografia i el manual”.

La taula llarga està parada, però esperem a seure fins que Martín Caparrós arriba. Pedro Strukelj, llatinoamericà-espanyol-català-eslovè (“Mis hijas y mi mujer son catalanas, son buena parte de mi familia!”) es passa el dinar fent una crònica gràfica de la trobada. Ho fa amb rapidesa, i a més de dibuixar i apuntar les paraules significatives que sent encara té temps de menjar i de conversar amb mi a la vegada. A banda de Pedro Strukelj, l’il·lustrador cronista, tinc al costat a Sergi Doria, de la secció cultural de l’ABC. Em comenta que ha escrit un llibre sobre un estafador que va fer-se passar per Alfons XIII: “busca’l, busca’l”.

A Martín Caparrós ja l’havia vist al CCCB, en una conversa que va mantenir amb el nordamericà i també cronista John Lee Anderson. Van fer un simposi sobre la fam que connectava amb un altre llibre de cròniques de Caparrós, El hambre (Anagrama). Els textos de noficció que Caparrós va dedicar al tema de la fam se situen per tot el globus, des de Bolívia fins a Sri Lanka; en canvi, El Interior és un recull de cròniques sobre la seva Argentina natal. De fet Caparrós ha escrit moltíssims llibres, des de novel·les fins a obres periodístiques. Podeu llegir-lo en antologies com aquesta d’Alfaguara, que és una joia del nou periodisme llatinoamericà. Llibres a part, també podeu trobar-lo de forma ocasional a El País Semanal.

Caparrós seu al mig de la taula, amb el seu bigoti elegant i el seu do de la paraula. Parla amb una ironia fina i una humilitat que costa de sostenir durant gaire estona; el seu èxit professional és massa notori. A la seva esquerra hi ha un periodista d’EFE que porta el mateix bigoti i té la mateixa còrpora d’homenàs. A l’altre costat seu Pep Bernadas, cofundador de la llibreria i l’editorial Altaïr, que fa els honors. Té pinta d’estimar la llibreria com si fos un fillet rodanxó i ell mateix ho diu, “l’ofici és no perdre mai la il·lusió”. Li brillen els ulls blaus i somriu. 

El_periodista_y_escritor_argentino_Martín_Caparrós

Martín Caparrós. (c) Marta Nebot

Mentre dinem, el periodista d’El País Carles Geli lamenta la velocitat del periodisme, l’exigència de treballar al mateix ritme que passen les coses. “Si has d’escriure la crònica d’un esdeveniment no tens temps d’assistir-hi, perquè al temps d’arribar al lloc dels fets ja has d’haver escrit un text de 1.000 caràcters”, puntualitza també la Llúcia Ramis, que debat durant llarga estona amb Caparrós sobre quina és la definició de “crònica”. Es diu que el gènere oprimeix i que les millors narracions són, precisament, les que estan a mig camí de dues o més classificacions.

María Angulo explica que, com a professora, utilitza les cròniques de Caparrós com a exemple a seguir. I de fet, el que sorprendrà més als lectors de Lacrónica és llegir les reflexions que Caparrós ha escrit darrere de cada crònica, marcades en gris a l’extrem lateral de cada pàgina. O analitzar com Caparrós utilitza les eines de la ficció per explicar-nos fets reals que acostumen a resumir-se en dues línies als diaris. Res d’això no és nou, però cal que periodistes i lectors n’entenguin la magnitud. “Pollastre amb cilantre o salmó?”, ens pregunten. La majoria optem pel pollastre. Sergi Doria de l’ABC em diu a cau d’orella que aquest dinar és millor que cap classe a la universitat, i té raó.

El periodisme narratiu no és cap novetat: hi ha antecedents en l’obra de Daniel Defoe, d’Edgar Allan Poe, de tots els noms nordamericans que configuren el que s’ha entès com a New Journalism, de Truman Capote fins a Tom Wolfe i un llarg etcètera. ”A la crònica hi ha un ‘jo’ que no s’amaga ni es desdibuixa entre les dades”, diu un dels assistents.  ”I el reportatge, en què es diferencia el reportatge de la crònica?”, ataca un altre. La conversa va en aquesta direcció fins que Caparrós ho sintetitza: l’objectivitat no existeix perquè quan un escriu sempre deixa coses fora, i la decisió sobre què inclou i què deixa fora és seva, per més que el seu ’jo’ explícit —les seves impressions i sentiments, les opinions tal com ragen —no hi siguin. Dins d’aquesta subjectivitat inevitable, Caparrós entén la crònica com el gènere que parteix del detall percebut en detriment de la dada objectiva. La dada, diu, fa més pel reportatge. Però a la pràctica les categories es desdibuixen: a la sinopsi de Lacrónica s’hi barregen les paraules “reportatge”, “assaig”, “poesia”. Al final l’únic que queda clar és que Caparrós és autor d’un periodisme lent i ben digerit, que no caduca —com el bon vi negre que glopejo? 

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Fa moltes dècades que Roland Barthes va matar l'autor. Aquí entre nosaltres, tanmateix, no hi ha ningú que no parli d'un o d'un altre autor per orientar-se dins el món superpoblat que és la literatura. Més enllà del que digués als seixanta l'Acadèmia estructuralista i polsegosa, avui dia les editorials…
  • Ha passat poc més d'una setmana i l'elecció dels Nobel ja està mediàticament superada. Després de les breus porres, l'anunci oficial ha prosseguit amb un cúmul d'articles sobre la guanyadora d'enguany, l'escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx. En català, Raig Verd Editorial publicarà a finals d'octubre el seu Temps de segona…
  • Sembla que el Sol resisteix, però el fred ens ha agafat amb els abrics al fons de l'armari. Si visquéssim a Alemanya ens entregaríem al vi calent, però cert esperit reivindicatiu ens manté, malgrat tot, a les terrasses. Els problemes europeus i globals s'acumulen; mentrestant, la vida segueix tossudament endavant,…
  • Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
  • La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…

Comenta

Categoria: Cròniques

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>