sigueu feliços!, digué el Benefactor

Segons George Steiner, és imprescindible llegir distopies un cop a la vida, quan encara som joves ingenus. Escrita des d’un futur hipotètic imaginat per Ievgueni Zamiatin a principis del segle XX, Nosaltres (1921) va dirigida a lectors del passat i reflexiona sobre com podria ser la vida dominada per la tecnologia i l’equivalència dels humans a números. Protegits del món natural físic pel Mur Verd, els números es dobleguen i treballen de forma entregada en nom de l’Estat únic i del Benefactor, un hereu estrambòtic del Déu de l’Antic Testament. A la novel·la Nosaltres, els grans poetes escriuen odes tràgiques titulades “He arribat tard a la feina” i resolen problemes matemàtics abans d’iniciar relacions sexuals. Al final de l’obra de l’edició de Males Herbes hi ha inclosa una carta de l’autor a Stalin, perquè Zamiatin va sortir escaldat del comunisme abans que li passés a George Orwell.

28646_450

Ievgueni Zamiatin abans de patir les penúries que li va fer passar Stalin.

Nosaltres és estranya i té un punt mític, com El planeta dels simis. Però no espereu llegir-ne les primeres pàgines i sentir-vos com a casa. D’entrada assistim a la descripció d’un món que adora les superfícies llises i el color translúcid, igual que el paradís que voldria haver inventat Benito Mussolini. La percepció insensible de l’entorn que té el protagonista ens incomoda: allà on detecta un somriure que el trasbalsa, D-503 hi veu una incògnita matemàtica. Al seu món mana la llei aritmètica, infal·lible a l’hora d’ordenar i de garantir el benestar dels números. Apunt curiós: en aquest ambient distòpic, la sexualitat no és monògama, funciona per tiquets roses que els números s’entreguen els uns als altres; els i les companyes sexuals es comparteixen. Com passa en la vida real, però, sempre hi ha aquell número que et fa més cas del que tu li fas a ell, i viceversa.

Acabem per adonar-nos que l’autor de les notes o dietari que configuren la novel·la és algú sense ànima en un món en què l’ànima i la fantasia són dues malalties (curables). Sense ànima no hi ha observació del detall i sense observació del detall no hi ha possibilitat d’enamorar-se ni empenta de revolucionar-se. L’evolució de D-503, matemàtic fidel a l’Estat Benefector i constructor de la nau Integral (una màquina vistosa i eròtica), és gradual i comença per amor abans que el mateix D-503 sàpiga què és l’amor. El protagonista veu una X a la cara de la I-330, i això d’entrada l’inquieta i prou; després descobrim que la X a la cara de I és la incògnita que el lligarà a ella durant tota la novel·la —de la mateixa manera que ens pot magnetitzar el gest d’algú quan està dempeus en posició de repòs o l’olor del seu coll quan el saludem amb dos petons a la galta. A D-503, la percepció de la realitat passa de relliscar-li a quedar-li gravada. L’ànima permet enamorar-se, fixar-se en el so d’una gota que cau o somniar que ens creix un penis a la galta.

Però ara imagini’s que aquesta superfície impenetrable s’estova de sobte a causa d’un foc i que les coses ja no hi rellisquen, sinó que hi penetren… El pla s’ha tornat volum, cos, món, i tot això és dins del mirall, a dins seu: el sol, el remolí de l’hèlix de l’aereo, els llavis que li tremolen i els llavis que li tremolen a algú altre. Ja m’entén: el mirall fred repel·leix, mentre que aquest absorbeix i tot hi deixa una empremta per sempre més. Veu un sol cop una arruga amb prou feines perceptible en una cara i ja la té per sempre a dins; sent una vegada una gota que cau enmig del silenci, i la sent ara mateix…

La progressió del personatge, que passa de ser número a ser persona (a ser… ja ho llegireu), es veu reflectida en el seu ús del llenguatge. Al principi ell equipara la seva situació a la dificultat de resoldre l’arrel quadrada de menys 1. Per resoldre l’arrel quadrada de menys 1, segons fonts matemàtiques generalment fiables, el que cal és inventar el resultat, és a dir imaginar-se una xifra que multiplicada per ella mateixa sigui igual a menys 1; però la imaginació és una de les mancances del protagonista i de molts dels seus compatriotes. Les metàfores i els recursos expressius semblen propis d’un llenguatge de nivell d’emoció zero, per això l’entrada al text no és tan planera com l’inici d’altres novel·les. Tanmateix, la mal·leabilitat del vocabulari al servei d’una transformació de número a persona és un dels grans encerts del llibre. Fa temps vam entrevistar David Gálvez, autor de Res no és real, també publicada per Males Herbes. Com el protagonista de Res no és real, D-503 reaprèn a utilitzar un llenguatge similar al dels “antics” —un antics que són els coetanis de Zamiatin, sospitem— a mida que avança la novel·la i la seva relació perillosa amb la número I-330.

portadaweb_nosaltres_gran

La coberta de l’Editorial Males Herbes, que ha publicat “Nosaltres” aquest mateix any.

Aquí qui mor per la revolució és ella. Qui preserva la vella costum de fumar, de beure vi i d’organitzar-se a la rereguarda és la I-330, que no sabem si s’ha apropat a D-503 perquè li agrada o perquè li pot ser útil per la revolta. L ‘amor que D experimenta per ella el fa parar boig, recobra una animalitat perduda i la inseguretat que acompanya els dubtes. D-503 no és únic en el seu contagi, i trobo que aquest és una altre punt fort de Zamiatin: l’Estat i la fidelitat dels seus súbdits semblen una cosa i en realitat n’és una altra. Tots els números estan d’acord amb els tiquets rosa però a l’hora de la veritat segueixen sent gelosos amb els amants que comparteixen; tots cedeixen els fills al Bé públic i caminen a l’uníson però quan poden es reuneixen més enllà del Mur Verd; tots estimen el Benefactor però a més d’un i de dos els afecta la malaltia de l’ànima i la fantasia. L’Estat Únic i el Benefactor s’equiparen —parafrasejo al Benefactor mateix— amb el Cristianisme com a gran religió, que pretén fixar unes normes ètiques i socials per amor al proïsme. Per amor cal cedir la llibertat en nom de la felicitat col·lectiva, que és racionalment pràctica i no ha de fallar —i això sí que ens recorda al “War is Peace, Freedom is Slavery” del 1984 d’Orwell:

[...] aquest Déu va ser lloat durant segles com el Déu de l’amor. Un absurd? No, al contrari, és una patent, escrita amb sang, del seny inextirpable de l’ésser humà. Fins i tot quan era salvatge i pelut ho comprenia: l’amor veritable i algebraic per la humanitat és inevitablement inhumà, i la senya inevitable de la veritat és la crueltat.

L’obra té paràgrafs sublims i paràgrafs menys entenedors o que, senzillament, ja hem llegit en altres novel·les —altres novel·les que potser van prendre l’obra de Zamiatin com a referent, per altra banda. Al principi de Nosaltres es descriuen massa els “costums dels antics”, que ens fan sospitar sobre la procedència del narrador —pensem “Zamiatin, home, se’t veu el llautó, no siguis tan explicatiu”! Però més endavant i sobretot al final, la novel·la puja de qualitat com el llevat. És imperatiu fer reviure autors de la talla de Zamiatin, que com ell mateix explica a la seva carta a Stalin, va ser sentenciat a mort literària dins el seu propi país a causa d’«el molt mal costum que tinc de dir el que em sembla que és veritat, enlloc de dir el que podria anar bé en cada moment». I encara va més enllà (el Zamiatin que escriu a Stalin, no el Zamiatin narrador de ficció): «Particularment, mai no he amagat la meva actitud cap al servilisme literari, el clientelisme i la hipocresia: em semblava, i encara em sembla, que l’únic que aconsegueix tot això és degradar tant l’escriptor com la Revolució». Aquestes paraules les hagués pogut dir Sergei Dovlàtov, autor de novel·les curtes d’alta qualitat publicades per Labreu; i potser també les hagués pogut dir Andrei Platónov, editat freqüentment per Edicions de 1984. Tant Platònov com Dovlàtov i Zamiatin han estat traduïts al català per Miquel Cabal Guarro, aquí teniu una entrevista en què parla del que suposa traduir Dovlàtov.

S’acosta el moment històric en què la Integral s’enlairarà cap a l’espai… Amb el jou benefactor de la raó, haureu de sotmetre éssers desconeguts que habiten altres planetes, potser encara en l’estat salvatge de llibertat. Si no entenen que els portem una felicitat matemàticament infal·lible, tenim l’obligació de fer que siguin feliços.

Vista amb perspectiva, he de contradir la premissa de George Steiner, per qui professo respecte. L’assumpció que la jovenesa és l’únic moment de la vida en què correm el risc de ser dogmàtics em sembla arriscada, senyor Steiner. Crec que la bona distopia sempre fa reflexionar sobre la política real i mai no es limita a descriure un únic sistema totalitari. La ciència-ficció de qualitat ens ajuda a construir un marc abstracte que ens fa estar alerta, pot ser una guia contra les preses de pèl dels governs locals i de la geopolítica. Nosaltres és una altra prova que la bona literatura pixa fora de test, escapa als dictats dels reaccionaris i als atacs dels guardians de les revolucions. Visca la literatura russa i mori el mal govern.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
  • La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
  • Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
  • Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…

Comenta

Categoria: General, Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>