Gary Shteyngart: “Als americans els encanta fracassar”

Ens trobem amb Gary Shteyngart a la Llibreria Calders, una tarda de divendres. Fa bon dia, són les quatre de la tarda, tenim tant la vida per endavant com el dinar batallant a l’estómac. La parada a Barcelona és una de les últimes de la gira europea d’Shteyngart, que ha viatjat des d’Alemanya fins a Ucraïna per presentar Pequeño fracaso (Libros del Asteroide, 2015), una autobiografia que relata l’emigració de la seva família jueva de la URSS als Estats Units l’any 1979, quan ell era un nen petit. Les seves memòries parlen de la tensió entre l’herència familiar i la integració, dels conflictes amb els pares i l’American way of life, de ficcions i fracassos. La nostra entrevista és l’última abans del primer parèntesi de relax que tindrà després de 25 dies de gira de presentació, amb preguntes probablement molt similars. Però la vida de l’escriptor té aquestes coses, així que arraconem l’empatia i comencem l’interrogatori.

Per als més mandrosos, al final de l’entrevista hi ha un vídeo amb les declaracions més destacades.

(c) Anna Pazos

Comencem pel principi. Quan i per què vas decidir escriure aquesta memòria?
Bé, començava a acostar-me als quaranta —crec que tenia trenta-nou anys— i ja em sentia bastant vell, com a mínim per la gent amb el meu ADN. La majoria de russos moren cap als 56 anys, o així. Bé, els homes. Les dones viuen per sempre. Però els homes moren força joves. Això em preocupava, i també el fet que com més gran et fas més t’oblides de les coses.

Així que vas començar a mirar enrere.
Sí, és que quan era un adolescent em vaig drogar moltíssim. Molt malament, per ara. Així que es feia complicat recordar aquella part de la meva vida.

I vas decidir contactar tota la gent del passat.
Sí, vam fer alguns “focus groups” en què intentàvem recordar què havia passat realment. A la majoria feia anys que no els veia. Un noi de l’escola hebrea, el Jonathan, era el meu millor amic i no l’havia vist des de feia anys; em va contactar i ara tornem a ser amics.

Hi ha una altra ironia, que és la que sorgeix del fet que el món és quasi com el Sol, massa brillant per a mirar-lo de cara. Necessites alguna mena de filtre, i la ironia és el que et permet encarar segons quins esdeveniments despressius

Té alguna cosa a veure amb allò que vas dir que creies que havies segrestat un autobús i de fet…
Sí, sí! Sempre havia pensat que havíem segrestat un tren i l’haviem portat al Bronx, però llavors algú em va dir “no, això és una pel·lícula que vam veure quan anàvem tripats”. Així que era complicat recordar les coses. La realitat i la irrealitat s’havien mesclat totalment dins el meu cap. Això pot ser bo per a un escriptor, però no per a un escriptor de memòries que està intentant dir la veritat.

De fet, a la presentació del llibre vas explicar que, per anar recopilant informació, vas haver de gravar entrevistes amb els teus pares. No va ser estranys, per ells?
Ells van ser sorprenentment càndids i honestos. L’últim capítol del llibre està bàsicament extret d’aquestes entrevistes, perquè vaig pensar que seria bonic deixar-los parlar a ells mateixos, en comptes d’infiltrar sempre la meva veu com a autor. I ho van fer.

Així, d’alguna manera, es pot dir que l’entrevista et va ajudar a millorar la relació amb ells?
No ho sé. No crec que els llibres funcionin com a ajuda terapèutica, en cap sentit. Crec que el que vols és convertir-los en una obra d’art, però això no té perquè ajudar ningú. Excepte quan el meu pare pregunta: “Aquest llibre ajudarà els jueus?”. Els meus llibres no són bons per a res, senzillament són una visió d’una altra consciència. Però jo mai he millorat arran de llegir un llibre.

Però no vas sentir-te més alleujat, després d’escriure el llibre?
Sí, sí. Però em sento alleujat sempre que acabo qualsevol llibre. Estic senzillament content que s’hagi acabat i de poder continuar una mica amb la meva vida. Això sí, aquest em va ajudar a ordenar el passat. Ara quan començo a pensar de manera nostàlgica o sentimental sobre alguna cosa penso: “oh, wait, això no és ni molt menys el que va passar de veritat.”

Cada nació o cada ètnia desenvolupa una manera d’enfrontar-se al món. Als tailandesos els agrada molt somriure i cantar cançons boniques mentre treballen. Als jueus els agrada queixar-se de forma divertida quan pateixen. 

Però no creus que la literatura tingui cert poder de curació o de comprensió.
La literatura té el poder de la comprensió. Té el poder de l’empatia, perquè crees una mena de telepatia vulcaniana d’Star Trek, entres a la ment d’una altra persona. És una cosa que no pots fer, amb altres tecnologies. Vull dir, el cinema és bonic, però no et permet veure pensament a pensament com passen les coses dins del cap d’algú.

Les memòries són bastant populars als Estats Units, però aquí no gaire. Tota l’estona tenia la sensació estranya de saber massa coses sobre la teva vida. Hi ha hagut reaccions especials, per part d’alguns lectors?
Síiii, n’hi ha hagut. I el que va ser interessant és que, després que el llibre sortís, vaig fer centenars de lectures per tot Amèrica i hi havia molta gent que em venia i em deia: “Tinc les mateixes arrels”. No eren necessàriament de Rússia, em deien “vaig crèixer a l’Argentina o a l’Índia” o el que sigui, “podries firmar un llibre per a aquest “assistent legal fracassat” o “doctor fracassat”, que és com els hi deien els seus pares. Era interessant veure la universalitat d’aquesta experiència. A vegades també venien Americans nadius, però sobretot eren immigrants, perquè per immigrar has de ser una persona molt forta i molt capaç, i després esperes que els teus fills ho facin tot igual o millor. I aquesta situació crea moltes expectatives que mai no es compleixen. Perquè també vaig conèixer gent que deia: “Saps, vaig fer tot el que em van dir: vaig convertir-me en doctor, vaig casar-me, vaig ser el qui ells volien que fos, i continuo sent un fracàs per a ells”.

A la memòria sembla que hi ha certa tensió entre herència (la URSS, la teva família) i integració (els Estats Units, la vida americana). Aquesta tensió es pot resoldre?
Res s’acaba de resoldre mai del tot. Crec que molts dels problemes que heretem genèticament o mediambientalment o parentalment continuen amb nosaltres d’una manera o altra durant la resta de les nostres vides. Senzillament continuen i hi ha èpoques en què els percebem més i èpoques en què els percebem menys, però la condició humana és incurable, i gran part d’això ho heretem dels nostres pares, i ells ho hereten dels seus pares, i dels seus besavis, i de les societats en què han viscut.

9788416213542_24

Un petit Shteyngart a la coberta de Libros del Asteroide.

Pequeño fracaso té cert humor, però en general no és un llibre especialment divertit. Hi ha molta ràbia i molta tristesa. Creus que la infelicitat crea més bona literatura que la felicitat?
Bé, qui és un escriptor feliç que escrigui llibres sobre la felicitat? Quina pinta tindria aquest llibre? Perquè la ficció i la no-ficció sorgeixen de la tensió. Si tu tens una vida sense tensió llavors bé, en primer lloc, no tinc molt clar quin tipus de persona ets, però sí que hi ha gent així. Jo conec persones que viuen amb una quantitat molt petita de tensió, en comparació amb d’altres. Així que aquesta situació existeix, però si tens prou sort per no tenir aquesta tensió llavors també tens prou sort de no haver de ser escriptor o artista. I això no els fa menys productius, eh? Coneixes tota aquesta gent que fa de voluntària o treballa en ONGs i ajuda altra gent… Crec que ser capaç de no centrar-te en els teus propis temes requereix molt esforç.

Llavors què prefereixes, la idea de l’escriptor en la torre d’ivori o el que ha tingut moltes experiències?
Moltes experiències. Vaig passar tres o quatre mesos viatjant durant l’any, he estat fora 25 dies en comptes d’estar a Nova York, i això és el que dic a altres escriptors: “Heu de marxar de Brooklyn, no podeu estar a Brooklyn durant la resta de les vostres vides”. Hi ha vida, fora de Brooklyn: Prenzlauer Berg a Berlín, Hackney…

I, en aquest sentit, creus que potser tots aquests programes d’escriptors i totes les beques d’escriptura estan convertint la literatura en una cosa massa “còmoda”?
És complicat. Jo faig de professor a Columbia. D’una banda, sí, hi ha una mena d’uniformitat que es dóna senzillament sempre que tens un comitè de gent que es mira el que escrius. De l’altra, l’escriptura que s’està produint té moltíssima qualitat. La ficció literària d’avui dia té una mitjana de qualitat més alta que mai. I crec que aquests programes ajuden, perquè destrueixen mals hàbits i mandres.

El fracàs no és una opció per a nosaltres, però per als americans sí. Als americans els encanta fracassar. Fracasses, llavors tens èxit, llavors ho tornes a intentar… és el país de les fallides.  

Però potser es carreguen una literatura més atrevida, més desafiadora? I senzillament tot està més ben fet?
No ho sé, no ho crec. De fet, el meu problema amb molta literatura contemporània “seriosa” és que em sembla una mica massa seriosa. Té una mena d’inclinació acadèmica, quasi hiperintel·lectual. En certa manera intenta imitar l’Internet, intentant crear la mena de connexions infinites de l’Internet, però també —com en l’Interent— li falta certa solidesa emocional. Així que sovint m’avorreix, la seva seriositat m’avorreix. Prefereixo mirar una bona sèrie i no haver de lidiar amb tot això.

Tots els teus llibres tenen molta autoficció. Creus que ironia i honestedat poden conviure?
Bé, crec que hi ha un tipus d’ironia que és pura “pose”. Camines per certs barris a Brooklyn i tot està extremadament treballat, fins i tot la ironia té un sabor molt específic. En aquests casos sí, és l’enemic de l’honestedat. Però hi ha una altra ironia, que és la que sorgeix del fet que el món és quasi com el Sol, massa brillant per a mirar-lo de cara. Necessites alguna mena de filtre, i la ironia és el que et permet encarar segons quins esdeveniments depressius.

Sí, de fet el que m’agrada del teu llibre és que no és pretensiós. A vegades la literatura contemporània abusa tant de la ironia que no hi ha manera de trobar-hi veritats.
Bé, és que l’estil de vida de l’escriptor és un estil de vida. Sempre bromejo que a Amèrica hi queden 70.000 lectors i 9 milions d’escriptors. Aquest desequilibri es dóna perquè ser un escriptor és tan guai, no passa res si ningú et llegeix o si no escrius res que ho peti gaire. Però fins i tot està relacionat amb una estètica determinada, unes ulleres determinades. Hi ha estudiants que m’han arribat a dir: “Oh, el teu jersei és taaan del 2012”.

A la memòria parles de Chang-rae Lee i la seva aproximació a la literatura escrita per immigrants. Què t’agrada d’ell?
Bé, tu parlaves d’honestedat. Quan vaig llegir el seu primer llibre, Native Speaker, estava començant a escriure el meu primer llibre. Són llibres força diferents: el meu té molt més d’humor i el seu és molt més profund. Però el que em va agradar d’ell era la seva honestedat brutal. Era un dels primers llibres que llegia d’un immigrant que no era una glorificació de l’experiència de l’immigrant. Era un retrat força depressiu de tot el que implica convertir-se en americà. Hi ha diferències òbvies, evidentment: ell és un immigrant asiàtic, així que la qüestió de la raça és molt freqüent. D’alguna manera, és diferent de ser un immigrant de Rússia. Però també hi ha moltes similituds: els pares i la seva incapacitat de veure la relativa comoditat de viure a Amèrica, l’habilitat de relaxar-se, la capacitat de fracassar en qualsevol cosa. El fracàs no és una opció per a nosaltres, però per als americans sí. Als americans els encanta fracassar. Fracasses, llavors tens èxit, llavors ho tornes a intentar… és el país de les fallides. Fins i tot Donald Trump ha estat en bancarrota.

Hi ha una mena de tensió entre la voluntat de ser americà i els pares immigrants.
Els pares volen que siguis americà, però és una relació molt d’amor-odi. Perquè admiren Amèrica, per això hi han anat, però alhora pensen que és deficient en molts sentits: culturalment, en termes d’ètica laboral…

No crec que els llibres funcionin com a ajuda terapèutica, en cap sentit. Crec que el que vols és convertir-los en una obra d’art, però això no té perquè ajudar ningú. Excepte quan el meu pare pregunta: “Aquest llibre ajudarà els jueus?”

Això no hi té res a veure… però no creus que la gent està parlant massa de Donald Trump?
No és només ell, són tots. Tots són iguals. Tots creuen bastant el mateix.

Els republicans?
Bé, el partit republicà també es podria dividir en dues parts. Una és la part més econòmica, que és la que recolza els immigrants perquè són els qui mantenen els seus negocis. I l’altra és la que apel·la a la idea a l’home blanc desencantat que ha perdut la seva feina. Perquè clar, en el passat ser home i ser blanc era tot el que necessitaves, i potser una mica d’educació però potser ni això, i podies tenir una feina decent. Ara això s’ha acabat, i algú ha de pagar per això. Així que per què no els mexicans?

Sí, sembla que aquest és un tema molt més candent ara que fa uns anys.
És un fenomen força interessant. Sempre ha passat. Sempre hi ha una part així en la psique americana, però quan aquesta part s’engrandeix vol dir que hi ha alguna cosa que no funciona. I s’engrandeix de tant en tant. A vegades té un matís clarament antiafroamericà; les últimes eleccions van ser més antiafroamericanes perquè Obama encara es presentava a la presidència. Però ara són més antilatines.

Però ara hi ha Bernie Sanders!
No crec que se’n surti. Però m’encanta, és molt mono.

Gary Shteyngart

(c) Anna Pazos

Va, va, prou política. Tornem a les memòries. Repeteixes constantment la frase del teu pare de “no escriguis com un jueu que s’odia a si mateix”. Creus que l’humor jueu té les seves pròpies característiques?
Sí. Hi ha una mena de desesperació, una mirada resignada al món. Una mena de resignació, potser; desesperació no és la paraula correcta. Resignació. Senzillament tot és com és i nosaltres continuarem sent així, i quan passa alguna cosa bona et sorprens perquè bàsicament sempre esperes el pitjor. Són molts segles d’història.

És una manera de defensar-se.
Sí, i una manera de millorar la vida. No és que la cuina jueva sigui fantàstica, per exemple. Cada nació o cada ètnia desenvolupa una manera d’enfrontar-se al món. Als tailandesos els agrada molt somriure i cantar cançons boniques mentre treballen. Als jueus els agrada queixar-se de forma divertida quan pateixen. Així que tothom té diverses estratègies d’enfrontament.

I com a persona que ha emigrat als Estats Units, veus gaire diferències entre l’humor americà jueu i el de les persones que han emigrat?
Bé, crec que l’humor rus és molt semblant a l’humor jueu. Els dos s’assemblen molt, es van desenvolupar bastant al mateix lloc. És humor de l’est d’Europa. I, per exemple, posem-ho així: quan vas a Alemanya hi trobes una societat molt ordenada, i estan fent coses fantàstiques aquests dies amb els immigrants de Síria i totes aquestes mandangues, però sí que es troba a faltar cert humor. I crec que quan et desempallegues dels jueus, això és el que passa. Perquè segur que era una societat molt més divertida abans del 1933. Els jueus s’haurien d’importar a tot arreu perquè la vida fos més divertida i millor.

La ficció literària d’avui dia té una mitjana de qualitat més alta que mai. I crec que aquests programes ajuden, perquè destrueixen mals hàbits i mandres.

I tu amb qui et sentiries més proper, amb Aleksandar Hemon o amb Woody Allen?
Crec que em situaria una mica entremig. M’agrada el Woody Allen —tot i que no em casaria amb la meva pròpia filla, crec— però Hemon també és un home molt divertit. Té un humor molt sarcàstic. Així que m’agradaria un univers on eixstissin tots dos.

Has dit que als Estats Units hi ha moltes memòries. No és un gènere gaire popular a Europa. Què ens proposaries?
Heu llegit per exemple a Mary Karr? És una memorialista nord-americana meravellosa, té coses fantàstiques com The Liar’s Club. I llavors hi ha Frank McCourt i Angeles’ Ashes, que també és meravellós. Realment no llegiu aquesta mena de coses, eh? Tot això és increïble.

I perquè creus que són més populars als Estats Units que aquí?
Crec que la gent necessita que les coses siguin realitat; també passa amb la televisió, per exemple. La gent vol aproximacions més documentals, de manera que sàpiguen que el que llegeixen va passar realment. Personalment, m’és igual. Les aproximacions potser canvien, però el significat és el mateix.

De fet, hi ha un escriptor nord-americà que es diu John D’Agata que va escriure un llibre de no-ficció molt polèmic, About a Mountain. Es va posar en molts problemes perquè escrivia “no-ficció ficcional”, havia canviat alguns esdeveniments en benefici de la narrativa.
Sí, a Amèrica la gent s’enfada molt, amb aquestes coses. Quan dius que una cosa és completament certa, s’entén que no hi ha cap mena de ficció. La informació dels llibres es verifica, i no només això: hi ha tot un departament legal que s’assegura que els noms estiguin canviats, per exemple, de manera que no afectin a les persones reals.

Res s’acaba de resoldre mai del tot. Crec que molts dels problemes que heretem genèticament o mediambientalment o parentalment continuen amb nosaltres d’una manera o altra durant la resta de les nostres vides. 

I parlant de coses que afecten, no van ser uns estudiants de Columbia els que volien posar una mena d’”avís” a cada llibre que no era absolutament políticament correcte? Tot el tema de la correcció política no s’està sobredimensionant?
Oh, sí, sí, els “trigger warnings”. Bé, jo quan ensenyo a Columbia no ho veig, això. Jo ensenyo escriptura, i si vols ser un escriptor tota la teva vida és un immens “trigger warning”. Si estàs massa espantat per enfrontar-te al passat, llavors no hauries de ser escriptor.

Crec que fins i tot volien posar un avís a les Metamorfosis d’Ovidi.
Sí, té sentit. M’encantaria tenir un avís al començament del meu llibre, dient “els petits immigrants seran molt pertorbats per aquesta obra, i la gent que els estima també”.

Fantàstic, Gary Shteyngart. Crec que ja ho tenim. Gràcies!
Perfecte!

Ara tens unes petites vacances.
Sí, sóc lliure fins dilluns. És el meu primer parèntesi en 25 dies. És increïble. Uuuhhh.

Has d’estar molt cansat.
Estic molt cansat.

 

Podeu escoltar alguns fragments de l’entrevista amb Gary Shteyngart en aquest vídeo (a Youtube el podreu trobar amb subtítols en català):

 

Entrevista d’Anna Pazos i Irene Pujadas

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Gary Shteyngart (de nom real Igor Semyonovich Shteyngart) ha fet emergir la part més simpàtica dels mantovans i mantovanes amb el seu somriure panxo de jueu despistat. Ha presentat Little Failure. A Memoir, una autobiografia sobre els seus primers anys a Rússia (fins als set) i la seva arribada als Estats Units. Es…
  • Escriptora i teòloga estatunidenca, Marilynne Robinson (Idaho, 1943) ha conreat l'assaig i la novel·la, aquest últim gènere de manera pausada però amb gran èxit de crítica i públic. Robinson, autora d'obres com Gilead o Home, ha vingut a Barcelona a presentar la seva última creació: Lila, publicat en català per Edicions de 1984 i en castellà per…
  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
  • Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…

Comenta

Categoria: Entrevistes, General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>