el drama de les “greatest bookstores”

Aquest estiu he estat a Porto, ciutat de rajoles plenes de sanefes, nostàlgia decadent, menjar deliciós i vi de qualitat. Un dels reclams més notables de la segona ciutat de Portugal és la llibreria Lello e Irmão, que té seu en un edifici que combina art nouveau i arquitectura neogòtica i compta amb un interior de fusta antiga i una escalinata que deixa la boca oberta a qualsevol visitant. 

Considerada una de les llibreries més boniques del món per monstres com The Guardian o Lonely Planet, pocs dies abans que arribéssim a Porto els propietaris de la Lello van prendre una decisió força agosarada. Farts de les cues mil·lenàries de turistes ardents que s’organitzaven davant la llibreria, van decidir cobrar una entrada de tres euros per veure l’interior de la botiga.

La llibreria Lello e Irmão. (c) Michał Huniewicz

Imagineu-vos la cara de circumstàncies que vam fer quan ens trobem que, en comptes d’una llibreria idíl·lica i solitària, l’entrada està col·lapsada per una filera de turistes pacients que no només fan cua sinó que vénen de fer una altra cua per a comprar el tiquet. Tot i l’escepticisme extrem, decidim acceptar el tracte: paguem i esperem com bonament podem, el sol lusità cremant-nos lentament les espatlles.

Ens canvia la vida, entrar a la llibreria Lello? Ens meravellem amb la seva arquitectura? Al·lucinem amb la seva oferta literària? No gaire, la veritat. L’edifici és bell, això és innegable, però el que abans deurien ser només  llibres ara són bàsicament souvenirs. Hi ha una llibreta de la Lello, un imant de la Lello, una tassa de la Lello, una samarreta de la Lello. Pots comprar-t’ho tot, tornar a casa i anar fent com si no n’haguessis marxat mai. Pel que fa a l’oferta de llibres, hi vaig veure sobretot obres d’història de la llibreria i de Portugal, i ficció d’autors portuguesos –de fet, trobem un exemplar d’un llibre d’Eça de Queirós publicat per Quaderns Crema!– però, a part d’això i una breu secció d’assaig més general, la llibreria és literàriament pobra.

No hi deu haver cosa més trista que una llibreria pobra, com a mínim per a la gent que aprecia les llibreries. Tampoc hi deu haver cosa més trista que una llibreria que ha estat magnífica i ara és pobra. La història de la Lello –resumida en un pamflet d’estètica moderna que et donen quan pagues el tiquet, company d’espera– es vanta de grans tertúlies, d’haver estat el punt d’unió de nombrosos intel·lectuals lusitans, etcètera. Avui dia és un cau de turistes on la gent paga tres euros amb l’objectiu bàsic de fotografiar-se sobre l’escalinata vermella i marxar.

La culpa de tot això, suposo i teoritzo, la té l’expansió turística: el boca-orella, l’has-d’anar-allà, el munt de Top 10s que assenyalen la Lello com una de les millors llibreries del món. “Millors”, de bon principi, ja és un adjectiu sospitós: “millors” en quin sentit? Tenen un fons de llibres més complet? Tenen un personal encantador? Són estèticament precioses? Tots els llibres que hi compres et canvien la vida sempre? Hi ha pàgines que parlen de “bizarre and beautiful bookshops”, n’hi ha que parlen de “best bookshops”, de “coolest bookshops”, n’hi ha que diuen “the most beautiful bookshop“. En tot cas, un membre present en totes aquestes llistes és la llibreria Lello de Porto, un must see que també apareix a Lonely Planet i altres guies turístiques. A TripAdvisor, la llibreria té una puntuació de 4,5/5 i és el número 11 de les 133 “cosas que hacer en Porto” –perquè tots sabem no se’n poden fer més de 133. Ara bé, els comentaris de “Espectacular” i “De pel·lícula” es mesclen amb gent indignada per haver pagat tres euros per entrar en un cau ple de flaixos de càmera.

(c) Nelson Garrido

Sempre fent hipòtesis, no crec que la llibreria Lello hagi acabat així perquè vulgui. Malgrat l’escepticisme inicial, no veig gaire alternativa a un cul-de-sac semblant. Què fas, si la teva llibreria de tota la vida comença a ser engolida per grups de gent que l’únic que vol és fotografiar-se davant de l’escalinata vermella i marxar? És el que els va passar a la llibreria: hi va començar a anar molta gent, va córrer el boca-orella, diverses webs van començar a posar-la en llistes, les guies turístiques se’n van fer ressò, i pam.

Es tracta d’un mecanisme bastant macabre que Aldous Huxley plasma a Carretera enllà (Adesiara Editorial, 2014), un deliciós llibre d’articles en què l’escriptor britànic dissecciona sense compassió la figura del turista. Huxley creu que, en realitat, a la gent no ens agrada gens viatjar perquè això ens treu de la zona de comfort, però que ho fem perquè és de persona distingida, és socialment correcte. I que, per tant, els turistes sempre van als llocs que els faran sentir superiors, “socialment distingits”. Els típics llocs que els amics et descriuen amb brillantor als ulls, entre sospir i sospir: visitar Roma, Florència, entrar a esglésies italianes, comprar-te un llibre a la Shakespeare & Co, passejar per Montmartre. Després, de vegades passa que hi vas i no n’hi havia per tant, però dissimules.

Hi ha poques coses més patètiques que l’espectacle dels viatgers sense experiència, educats en aquests mites, i que fan desesperadament tot allò que poden perquè la realitat exterior encaixi amb la faula. És per amor del mite i, d’una manera menys conscient, en nom de l’esnobisme que surten de casa seva, i admetre una desil·lusió en la realitat seria admetre que han fet el ridícul creient-se les faules i rebaixarà el seu mèrit per haver emprès el peregrinatge.

Aldous Huxley: “He vist cares molt més animades en un enterrament que a la plaça de Sant Marc”.

Salvant moltíssim les distàncies (a fi de comptes, París és París), potser és un mite semblant al que descriu Aldous Huxley el que porta molta gent a visitar la Lello. I vull dir molta gent; segur que n’hi havia que no havien trepitjat mai una llibreria –i no passa res, segur que han trepitjat moltes coses que jo no he trepitjat mai–. Però aquest obligatorietat de seguir el nº11 de TripAdvisor, la guia definitiva del The Guardian i els top 10s de “splendorous places” han fet que la Lello hagi acabat així, amb dos estudiants portuguesos amb samarretes blanques trencant tiquets a l’entrada. I, sincerament, tampoc crec que s’hi pugui fer gaire res. Fet el mal, la solució aporta comoditat i ingressos: com a mínim amb les entrades aconsegueixes regular una mica el trànsit i que les selfies et surtin a compte.

La solució em sembla tant resignada i horrorosa com raonable, perquè la llibreria original ja està perduda: estic segura que cap ciutadà de Porto hi va a tafanejar llibres, no tindria cap mena de sentit. Això sí, una petita venjança literària de la Lello és que descompta els treus euros de l’entrada a la gent que compra llibres, però no a la gent que compra bolígrafs i tasses. Però tampoc pequéssim d’innocents: no sé com va amb la Lello, però segur que a molts empresaris pràctics els sembla una forma fantàstica d’arribar a finals de mes.

Mirant la resta de llibreries dels top 10s virtuals (La Acqua Alta de Venècia, The Powerhouse Arena de Brooklyn, El Ateneo Grand Splendid de Buenos Aires, la Dominicaen de Maastricht), em pregunto quines es mantenen intactes i quines estan inundades de gent. Com preservar el mite? Què fer si el boca-orella se’n va de les mans? Com aconseguir que la teva llibreria continuï sent una llibreria i no una atracció turística? I no vull ser frívola: està molt bé fer calers, però la majoria de gent que vaig veure a la Lello hi venia per la foto, no per comprar-se llibres. Hi ha d’haver un punt mig entre vendre poquíssim i esdevenir un dels puntals de Lonely Planet. I què hem de fer, en aquests casos, com a visitants de fora? Hem de mantenir en secret els millors llocs de cada ciutat o proclamar-los a tort i a dret? En aquest cas, els turistes som tant culpables com víctimes: ens encanta trobar els llocs més autèntics, però ens els carreguem.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
  • Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
  • Sembla que el Sol resisteix, però el fred ens ha agafat amb els abrics al fons de l'armari. Si visquéssim a Alemanya ens entregaríem al vi calent, però cert esperit reivindicatiu ens manté, malgrat tot, a les terrasses. Els problemes europeus i globals s'acumulen; mentrestant, la vida segueix tossudament endavant,…
  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
  • Ens trobem amb Gary Shteyngart a la Llibreria Calders, una tarda de divendres. Fa bon dia, són les quatre de la tarda, tenim tant la vida per endavant com el dinar batallant a l’estómac. La parada a Barcelona és una de les últimes de la gira europea d’Shteyngart, que ha…

Comenta

Categoria: General, Reportatges, Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>