Carmen Balcells, la “dínamo con faldas”

Diuen que, a finals dels anys setanta, Carmen Balcells va agafar un avió cap a Londres i es va plantar a ca’l Vargas Llosa. Va oferir-li un tracte: si ella li pagava 500 dòlars al mes (els que el peruà guanyava fent classes al King’s College), ell es traslladaria a Barcelona amb l’objectiu exclusiu de dedicar-se a escriure. Vargas Llosa va fer-li cas i, uns anys després, va aconseguir el Nobel.

Alguns l’anomenaven “Mamá Grande”, d’altres “Agent 007″. Vargas Llosa la descriu com una “dínamo con faldas”, Isabel Allende la titlla de “madraza“. En una ocasió, Gabriel García Márquez va dedicar-li un llibre amb la inscripció “A Carmen bañada en lágrimas”, una imatge fascinant. El que està clar és que Carmen Balcells, que va morir el passat 20 de setembre, va revolucionar el món de l’edició fins al punt d’esdevenir una figura quasi llegendària, mítica. Pels qui no l’hem coneguda gens, els articles ens presenten una dona a la qual es té tant respecte com cangueli, una senyora excessiva, superlativa però discreta, impetuosa, misteriosa i hiperactiva: sembla que tenia tanta facilitat per a catar innovacions en el món editorial com per arrencar a plorar a cor què vols. Ho explica Juan Cruz:

Gabriel García Márquez la representa llorando, y José Luis Sampedro también; muchos la hemos visto llorar, y es, en efecto, esa mujer bañada en lágrimas de la que ya hablan la leyenda y Vázquez Montalbán, pero no llora por cualquier cosa; no hay un gesto de Carmen Balcells que no responda a una historia o a un razonamiento, y jamás me la he encontrado, en ninguna circunstancia, en que no supiera exactamente no sólo qué tenía que hacer ella, sino qué tenían que hacer las cuatrocientas personas, una a una, que tuviera alrededor.

Carmen Balcells. (c) Carmen Secanella

Nascuda l’any 1930 a Santa Fe de Segarra, Balcells assoleix el seu primer cim laboral quan és contractada com a agent literària per Carlos Barral, l’editor de Seix Barral. Poc després, sembla que l’Agencia Literaria Carmen Balcells s’escindeix de l’editorial: decideix que fóra millor representar els autors davant dels editors que no els editors davant d’altres editors (perquè, en aquest últim cas, on queden els autors!?). És a partir d’aquesta idea que Balcells capgira totalment la relació entre editors, agents i escriptors. Si fins ara l’escriptor era una ànima desolada que quasi regalava els seus manuscrits als editors, Balcells decideix agafar el toro per les banyes i prendre mesures per a aturar aquesta precarietat cultural. Per exemple, limita temporalment les clàusules de cessió de llibres i elimina els contractes vitalicis entre editors i escriptors. Vargas Llosa ho descriu així:

Cuando Carmen Balcells comenzó, en los años sesenta, a exigir a los editores que aceptaran plazos temporales para los contratos, que renunciaran a la costumbre de reservarse el derecho de gestionar las traducciones, y, a veces, a pedirles controles de tirada y de impresión, hubo, en el mundo editorial, un escándalo parecido al que conmueve un gallinero en el que se ha metido el lobo feroz. Le dijeron traidora, materialista, pesetera, innoble saboteadora del gay saber, literaturicida y mil lindezas más. Ella derramaba vivas lágrimas, pero no daba su brazo a torcer. [...] Unos cuantos años después, cuando comprendieron que sólo matándola doblegarían la terquedad metafísica de esa matriarca -y ninguno estaba dispuesto a llegar a esos extremos-, y acabaron por rendirse y aceptar que la relación editor-autor no podía seguir siendo la de antaño, las costumbres editoriales ya habían cambiado sustancialmente, y buen número de escritores, gracias a la irresistible ascensión de Carmen Balcells y a su influencia en el medio editorial, podían vivir total o parcialmente de su trabajo, o, por lo menos, trabajar con la sensación de que sus derechos eran reconocidos y respetados.

Tant estimada per alguns autors com odiada per molts editors, Balcells va mantenir molta mà dura amb la indústria editorial. Hi ha, per exemple, el missatge que va escriure el 26 d’octubre de 1982 a l’editorial Bruguera a propòsit de la reedició d’El otoño del patriarca de Gabriel García Márquez:

“Recibido tu télex acerca de la reedición de El otoño del patriarca, de García Márquez, en Club Bruguera: no estamos en absoluto de acuerdo y no aceptamos esta propuesta. Tanto García Márquez como Cela deberán percibir sus derechos íntegramente, como está previsto en los contratos. Y no la mitad. ¿O es que los fabricantes de papel os regalan la mitad para promociones?”

I així, abraçada rere discussió, Balcells es va convertir en l’aranya més grossa que hi havia darrere dels fils de l’èxit de la literatura hispànica. Va gestionar els drets d’autors com evidentment el mateix Vargas Llosa, Julio Cortázar, Gabriel García Márquez, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Javier Cercas o Ana María Matute. L’eclosió del boom llatinoamericà, que entre els anys 60 i 70 va reunir nombrosos escriptors a Barcelona, es deu en bona part a la seva feina i a la de Carlos Barral. Va aconseguir que tota aquesta gent tingués presència al mercat internacional, però sembla que també era una amfitriona inigualable: Balcells ajuntava tots els escriptors a casa seva, els pagava els lloguers, els preparava sopars increïbles, els escoltava les dèries amoroses, els arreglava les piques.

Una calidesa que, com que els negocis no deixen de ser negocis, era fruit de certa vinculació personal però també tenia un punt de business. Al cap i a la fi, com afirmava ella mateixa en una entrevistaEl Mundo, Balcells ha viscut dels grans escriptors. Segurament per això la seva persona té aquest halo de misteri: a part de ser una immensa professional, va aconseguir parlar i callar prou per atreure un grapat d’escriptors de gran volada. Però això sí, la seva sinceritat tenia un límit. Diuen que un dia García Márquez li va preguntar si l’estimava i ella li va dir alguna cosa com: “Mira, no te puedo contestar a eso porque supones el 36,2% de nuestra facturación”.

Psicòloga i agent, Carmen Balcells. Implicada al 300%, entre la gestió de les rentadores i les amants també va fer coses editorialment grosses, com vendre els drets de la publicació als Estats Units de Cien años de soledad, que va vendre un milió de còpies en un obrir i tancar d’ulls. Si ho penseu, és molt gros: milers i milers de nord-americans van llegir els quefers de la família Buendía gràcies a ella, entre bols de cereals, des dels porxos de les seves cases de fusta del Midwest.

Gabriel García Márquez, Jorge Edwards, Mario Vargas Llosa, José Donoso, y Ricardo Muñoz Suay junto a Carmen Balcells en casa de la «superagente» durante la despedida de Vargas Llosa en 1974

Balcells amb Gabriel García Márquez, Jorge Edwards, Mario Vargas Llosa, José Donoso i Ricardo Muñoz Suay a casa de l’agent literària, l’any 1974. (c) Arxiu Carmen Balcells

Tot i l’anunci d’una jubilació fictícia (“¡Que nadie aspire mientras la Balcells respire!”, va afirmar Vargas Llosa al rebre la bona nova), Balcells ha estat treballant fins ben bé els vuitanta-cinc anys, aquests últims temps compaginant el seu amor per la cosa literària amb la devoció per les seves nétes. Malauradament, els últims anys també li han comportat preocupacions burocràtiques. D’una banda, el destí del seu llegat: els arxius de la seva agència literària, que podrien resumir la història de la literatura en llengua espanyola del segle XX, són ara font de disputes governamentals. De l’altra, la supervivència de la seva agència: com que sembla que el seu fill no vol fer-se’n càrrec, l’any passat Balcells va començar a pactar amb l’agent literari Andrew Wylie (àlies “EL CHACAL“) per unir agències i crear una mena de monstre de la representació d’escriptors. L’agència de Wylie representa autors com Nabokov, Calvino o Borges, i la unió de les dues empreses hagués fet néixer l’agència literària més gran del món. Malgrat tot, la mort de Carmen Balcells ha aturat unes negociacions que, d’altra banda, sembla que tampoc arribaven a bon port.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Quan sentim el nom de García Márquez de seguida pensem en Cien Años de soledad. Jo encara no he tingut temps de llegir-la – i aquest és un d’entre tants altres pecats lectors- , però he devorat les seves peces menors i puc assegurar-vos que són un bombonet. Relato de…

Comenta

Categoria: General, Perfils

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>