Aldrovandi vol ser Shakespeare

Fa prop d’un mes la Nau Ivanow va acollir el festival PIIGS, que tenia per objectiu abordar la crisi des del teatre. Companyies petites van representar obres d’autors i autores emergents, molt joves en un noranta per cent dels casos. Entre els escriptors convidats hi havia la bosniana Tanja Sljivar i l’italià Emanuele Aldrovandi, i a ell vaig aprofitar per fer-li una entrevista. L’obra presentada per Aldrovandi es diu Balenes i està ambientada en un futur proper hipotètic: Europa ha naufragat i els seus habitants es veuen empesos a migrar en condicions precàries. A l’escenari, tres personatges queden abandonats a la seva sort dins un contenidor que flota. Una africana que ja ha estat víctima d’anteriors migracions, un periodista petit burgès que busca emocions i misèries dignes d’un bon llibre i un milionari arruïnat comparteixen un espai buit i la mateixa incertesa. Avui que mig Orient Mitjà i Afganistan esperen rebre el visat de refugiat al nostre vell continent, Balenes d’Aldrovandi és més vigent que mai. 

piig1

Escena de l’obra d’Aldrovandi, Balenes al PIIGS @Anna Celma

Estereotípics i particulars a la vegada, els personatges d’Aldrovandi són complexos i ens emocionen: el capitalista aconsegueix mostrar la seva cara noble, el petit burgès és  hipòcrita però té les millors intencions, l’africana està afectada pel seu passat i condició d’eterna nòmada però empatitza amb el patiment dels altres. Fins i tot el propietari del contenidor, un individu que juga amb les necessitats i vides alienes, necessita atipar-se fins que ja no pot més —en eixelebrada catarsi gastronòmica— cada vegada que un contenidor naufraga. El temps que dura la representació sec al costat d’Aldrovandi i ploro i ric a estones. Poc importa que l’actriu que fa d’africana sigui blanca i que potser menteixi pel que fa els seus orígens i la seva família. Sense exageracions histriòniques ni erupcions dramàtiques excessives, actors i text van de la mà i passegen amb credibilitat per un escenari que està a tocar nostre, gairebé desproveït de decorat. Un deu per a Aldrovandi, pels actors de la companyia Nus Teatre i per a Rocío Manzano, que assegura que mai fins ara no havia dirigit teatre i que tot i així se n’ha sortit de meravella.

Què pot aportar d’especial el teatre que no trobem en altres camps, com per exemple el cinema? O també t’agradaria fer cinema? 

També m’agrada el cinema, però el teatre et dóna més llibertat perquè no ha de ser versemblant i pots crear mons i històries que no siguin immediatament comprensibles. Després hi ha una altra qüestió. El cinema potser morirà, el teatre mai no morirà, perquè només depèn de la confluència en l’espai d’un públic i uns actors. Per què escriure teatre? No vull desil·lusionar ningú però ho faig perquè simplement m’agrada. Em sembla pretensiós dir que ho faig per millorar el món o canviar les coses.

Has escrit l’obra Balenes expressament pel PIIGS, que és un festival de teatre sobre la crisi. Creus que el teatre ha de ser social, com deia Victor Hugo al segle XIX i Bertol Brecht al segle XX?

No penso que el teatre hagi de ser social. Penso que és social si és de qualitat i escrit amb honestedat. Probablement Shakespeare ha millorat l’humanitat, però no ha millorat la societat en què ell vivia sinó la societat de cent anys després de la seva vida i obra. Té un component de valor social molt important a llarg termini. Quan faig un text el faig perquè m’agrada a mi, no em pregunto si el text és social o no, si ajudarà els immigrants. Només em pregunto: m’agrada o no? Em divertiria? No parlo de divertiment fàcil, sinó de divertiment més profund, de l’ànima. A més, si tu escrius en nom dels immigrants i no ets un immigrant… els periodistes de guerra també poden experimentar això, haver d’escriure sobre la situació de gent que pateix el que ells com a periodistes no pateixen. La diferència entre l’autor teatral i el periodista és que l’últim fa una tasca informativa, fan un servei. Però els intel·lectuals i escriptors que vivim a Europa no farem cap servei, fem obres de fantasia.

No té utilitat, fer un teatre que s’autoanomeni teatre social?
Té utilitat si no se’l qualifica com a “teatre social”. La gent que va a veure teatre social ja està d’acord amb el que va a veure. Van a veure espectacles sobre les injustícies comeses contra els immigrants aquells que ja n’estan convençuts. Al nord d’tàlia això passa, hi ha gent que va a veure espectacles contra la Lliga Nord i els moviments feixistes d’aquest caire; però qui va a veure tals espectacles són convençuts de la causa. És inútil, si escrius coses d’aquestes és com escriure per tal que et paguin els que pensen com tu. De manera que la gent et paga perquè els reafirmis en la seva forma de pensar.

A mi m’agradaria ser mainstream com Shakespeare, popular i elevat. El meu somni és que els meus textos es representin per a tot tipus de públic

També passa amb els diaris.
Sí, tu compres un diari d’esquerres i no vols trobar-hi cap argument d’algú de dretes, igual que el consumidor d’un diari de dretes no el compra per llegir opinions d’esquerres; quan això passa, quan trobes opinions allunyades de la teva, deixes de comprar el diari en qüestió. Afortunadament el teatre té més marge de maniobra, perquè els espectadors paguen a l’entrar i si després l’espectacle no els agrada ja no són a temps de fer-se enrere.

El PIIGS és un festival de teatre sobre la crisi. Què en penses, de la crisi econòmica europea? És una mentida o no?
És una mentida per obligar els estats nació a obeir Europa. Està una mica fet expressament per unir el continent amb la força del mercat. Van provar d’unir-la fa deu anys de manera democràtica i no se’n van sortir, perquè els estats volen tenir el seu govern i que el seu govern decideixi sobre les qüestions nacionals. Espero que almenys tot això desemboqui en una Europa unida.

Econòmicament no ens agrada que ens diguin què hem de fer. Però està bé moure’s pel continent sense visats, oi?
El problema és que no crec gens en la democràcia. És una contradicció dintre meu, perquè per una banda penso que és just i per l’altra em sembla impossible que la gent es posi d’acord en res. Tinc por de semblar totalitarista, però una part de mi se sent totalitari. Penso que un dictador com Maquiavel…

Hem provat això dels dictadors i no va funcionar.
És cert, però al teatre és així, el teatre no és democràtic i funciona. És una lluita per mi: sé que tothom és identicament igual, i això és precisament l’inconvenient a l’hora de posar-se d’acord en res.

Emanuele Aldrovandi

Emanuele Aldrovandi amb posat entre seriós i seductor. Fotografia aportada per ell mateix.

Tornem al teatre. És cert que hi ha una crisi del text, que la performance s’ha menjat les paraules?

És cert des dels anys 80 fins als anys 10. Però sento que la gent jove que escrivim ara a Itàlia però també fora d’Itàlia, pel que veig amb la Tanja, el Javier i la Maria que també han participat al festival, tenim la idea que volem explicar històries. Hi ha un retorn al text. El tipus d’art performatiu com el que vam veure ahir a Mi relación con la comida d’Angelica Liddell, és una cosa vella. El públic necessita una cosa nova, vol que li expliquin històries. També és més útil pel món d’avui, el text: la performance tenia sentit en un món que s’estava desestructurant. Avui la realitat està del tot desestructurada, és molt pitjor del que retratava l’espectacle que vam veure ahir a partir del text de Liddell. La realitat és totalment incomprensible, de manera que calen formes per entendre-la, narracions que en facin possible una interpretació. Vivim en un món postmodern i l’art ha de mirar endavant, la performance mirava endavant als vuitanta, ara per ara fer el mateix tipus de performance és com mirar-se als peus. Hi ha certes tècniques teatrals que  s’han convertit  en rutina del teatre social: una persona nua que escridassa o alliçona el públic, que cau a terra i que s’aboca líquid. Cal trobar nous llenguatges teatrals amb urgència.

Crec que és Balenes és una obra molt més bona i divertida que d’altres comèdies comercials. Penses que la teva obra és apta per a tots els públics?

A mi m’agradaria ser mainstream com Shakespeare, popular i elevat. El meu somni és que els meus textos es representin per a tot tipus de públic. Sempre que s’han representat a Itàlia, tota mena de gent reia, en el fons el que és més difícil és convèncer els productors d’espectacles. Els productors em diuen que sóc massa esnob, que el públic provincià no pot gaudir del que faig. I és mentida, el públic generalista també té necessitat d’un llenguatge teatral nou. Voldria que les meves obres es representessin als teatres grans, perquè sempre que escric ho faig amb la idea que qualsevol adult desproveït de referències pugui entendre-ho.

Per acabar, creus que un actor ha de ser cerebral o intuïtiu?
Els millors actors són intuïtius i també són curiosos. Si només són intuïtius però no els interessa gens el text estan condemnats a fer sempre el mateix paper, a representar-se només a si mateixos. I al contrari, els que s’ho pensen massa no s’atreveixen mai a recitar i estan encarcarats jo tinc por de recitar, per això seria un actor pèssim.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Hi ha qui torna a la feina o qui torna a buscar-ne, qui comença màsters o recull diplomes, qui omple LinkedIn d'experiències de voluntariat i qui s'entrega a la sàvia empresa del vermut diari, que total encara som a principis de curs. La NASA ha trobat aigua a Mart i…
  • Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
  • L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…

Comenta

Categoria: Entrevistes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>