islam en femení: Benazir Bhutto vs. Ayaan Hirsi Ali

Benazir Bhutto i Ayaan Hirsi Ali, dues històries i dos posicionaments davant l’islam que són complementaris. A Yo acuso (2007), Hirsi Ali denuncia la intolerància i l’obsessió per l’honor i la vergonya de l’islam i acusa Occident de ser-ne còmplices; a Reconciliación (2007), Bhutto es mostra convençuda que l’Alcorà és compatible amb la democràcia i que el ressentiment de les civilitzacions té cura. Per ser justes, hem de matisar que Benazir Bhutto va escriure l’assaig amb l’ajuda de Mark Siegel i que, en les seves darreres publicacions, Ayaan Hirsi Ali ha desenvolupat una visió més reformista sobre el que podria arribar a ser l’islam. Repassem les dues biografies.

Bhutto mor per la pàtria

Benazir Bhutto va ser assassinada al Paquistan poc abans de les eleccions del 2008. Havia nascut al si d’una família musulmana culta i va viure guiada per l’exemple del seu pare Zulfikar Alí Bhutto, fundador del Partit Popular del Pakistan (PPP) i governant d’aquest país fins que el General Zia va dirigir un cop d’estat l’any 1977 i va manar la seva execució. Onze anys més tard, al 88, Benazir Bhutto retorna triomfal al Pakistan i la població la rep encantada encara per l’embruix del seu difunt pare, acusat de demagògia pels uns i enaltit pels altres, polèmic pel seu posicionament ambigu durant la Guerra Freda i pel fet que el seu partit, el PPP, segueix avui molt vinculat a la seva família. Complexitats polítiques i parentals a banda, els repetits intents de Bhutto per convertir-se en primera ministra van veure’s frustrats: va ser destituïda del seu càrrec en més d’una ocasió al llarg d’una dècada. La seva primera aparició pública al país l’any 2007 va acabar amb la vida de 196 manifestants que estaven a favor del PPP i gairebé també acaba amb la seva. Dies més tard, els partits religiosos i l’aleshores governant del Pakistan via cop d’estat, Musharraf, ofegarien el seu somni de consolidar-se com la primera governant escollida en un país de tradició musulmana.

bhuttobanazir

Benazir Bhutto.

Bhutto va formar-se en economia i ciències polítiques a Harvard i a Oxford, es va proveir de referències occidentals sense oblidar els seus orígens. Quan va morir l’any 2007 en una manifestació del PPP, era candidata opositora a les eleccions que havien de tenir lloc l’any següent. Musharraf li havia garantit que vetllaria per la seva seguretat, i un cop morta Bhutto, el dirigent va declarar que havia estat víctima d’un atac terrorista malgrat els esforços del govern per impedir que es vulnerés la seva vida. Un mail d’última hora que Bhutto va enviar al seu portaveu a Washington i coautor de Reconciliación, Mark Siegel, indicava el contrari: Musharraf havia aconseguit (o havia contribuït a) esborrar-la del mapa, i ho va fer amb tanta poca traça que, morta Bhutto, el PPP va guanyar per empatia amb la líder. Dies abans de morir, Benazir Bhutto va enllestir Reconciliación, un assaig de més de quatre-centes pàgines sobre la possibilitat que l’Islam i el món occidental es posin d’acord en alguna cosa. Després de la derrota en les eleccions del 2008, Musharraf s’autoexilià a Londres.

Ayaan aixeca el vol
De nena, Ayaan Hirsi Ali creia que Salman Rushdie era un infidel i que havia de morir per haver escrit Els versos satànics (1988) –hi ha una pila de necrològiques darrere d’aquest títol, i encara no està clar que Rushdie se’n surti: l’any 1989 l’aiatol·là Khomeini va prometre recompensa a qui acabés amb l’autor, i per més que l’Iran hagi retirat l’oferta, les hadith o dites del profeta no s’invaliden fins que la persona que les va dictar es fa enrere, i Khomeini va morir sense fer-se enrere. Resulta alarmant i alhora excitant que avui un llibre desencadeni conseqüències letals –us imagineu una prosa que deixi tan poc indiferent que mati? Però deixem tranquil Rushdie. Mentre Ayaan vivia a Kenya amb la seva família, l’àvia va practicar-li l’ablació de clítoris d’amagat del seu pare Hirsi Magan Isse, revolucionari somali que no hagués arribat a mutilar-la però que pretenia casar-la amb un home resident al Canadà a qui Ayaan ni coneixia ni respectava.

Ayaan Hirsi Ali

Ayaan Hirsi Ali. © Olivier Hoslet

Quan Ayaan Hirsi tenia vint i pocs anys, el seu pare la va ficar dins d’un avió amb les maletes i tota la parafernàlia. De l’Àfrica fins al Canadà la noia havia de fer escala a Alemanya. Però enlloc d’agafar el segon vol va agafar un tren a Holanda i va demanar asil, va quedar-se al país i va iniciar la seva cursa al món de la política occidental. Ho va aconseguir. Tot i així, Ayaan Hirsi Ali viu escortada i sota amenaces de mort des de l’assassinat del seu col·laborador Theo Van Gogh en el projecte audiovisual Submission, que tracta sobre la condició de les dones en l’islam. Poc després de la mort del seu soci va escriure Yo acuso.  

L’islam segons Yo acuso d’Ayaan Hirsi Ali

Al ladrón y a la ladrona, cortadles las manos como retribución de lo que han cometido, como castigo ejemplar de Alá. Alá es poderoso, sabio.[...] ¡Temed a Alá, en Cuyo nombre os pedís cosas, y respetad la consanguinidad! Alá siempre os observa.

Hirsi Ali entén per musulmans els qui creuen en Al·là com a únic Déu, en Mahoma com a profeta i en l’Alcorà com el llibre exemplar. Segons el discurs que formula a Yo acuso, és molt difícil concebre l’islam com a religió moderada: l’Alcorà pauta els detalls ínfims del dia a dia dels fidels. Hirsi Ali argumenta que la presència de la religió en tots els àmbits de la vida als països islàmics dificulta el distanciament necessari per criticar-lo des de dins. En un dels seus clams més polèmics, ha arribat a suggerir que l’islam ha d’imitar el cristianisme pel que fa el distanciament no només entre política i religió sinó també entre el pensament i la fe (que ella ha perdut). L’escriptora incideix en el fet que els estudis sociològics sobre la vida dins l’islam són gairebé insignificants, que sota la tradició islàmica les dones són esclaves d’altri i que la insistència (arrel del fonamentalisme) de mantenir les dones recloses té greus conseqüències en el funcionament polític i social dels països islàmics, que “renuncien a la meitat de cervells per dedicar-la a educar fills en base a un tradicionalisme acrític” –la parafrasejo.

Yo acuso

Coberta de “Yo acuso” (2007), publicada aquí per Galaxia Gutenberg.

A Yo acuso, la somali subratlla el component tribal de l’islam, que aplaudeix la submissió de la dona i alimenta una forta jerarquització de la societat estructurada en clans. Hirsi Ali afegeix que, tot i que l’ablació no sigui una pràctica arrelada a l’islam, l’islam se serveix gratament d’aquesta tradició tribal amb la finalitat d’assegurar millor el control sexual. També incideix molt en la qüestió de la desigualtat de gènere i en el tema de l’honor i la vergonya, i en general la seva opinió forma part del que Benazir Bhutto anomena clashers –pensadors que promouen les teories del xoc de civilitzacions, a l’estil Huntington.

A Yo acuso, Hirsi Ali assegura que el rerefons cultural de les institucions i societats europees no té res a veure amb el rerefons de les societats musulmanes. En la tradició islàmica no hi ha Hegel ni Rousseau ni Herder, de manera que el gir subjectivista europeu no és un axioma universal. Parlar de llibertat individual en un context islàmic practicant no té sentit perquè en un context musulmà l’individu no ha de ser fidel a si mateix ni a cap noció quasi metafísica d’autenticitat individual: s’ha de limitar a seguir l’exemple de Mahoma. Els musulmans tradicionals viuen en clara jerarquia de l’home respecte la dona, i tant homes com dones es deuen a l’honor familiar que les dones han de mantenir passivament i els homes activament, amb el poder del fuet quan s’escaigui. Hirsi Ali assenyala que el maltractament de les dones no és en absolut un problema exclusiu de l’islam; la diferència és que entre els occidentals no és tolerable públicament, ens fa més mal a la vista i les orelles. La jerarquia i l’autoritarisme estan a l’ordre del dia i gairebé mai no són qüestionades, hi ha un cap de família i un cap de comunitat l’imam, orientador religiós que guia als membres del grup. [És curiós perquè, en una conversa que vaig tenir amb la catalana d'origen marroquí Najat el Hachmi, ella em va dir el contrari: l'imam, si no se'l vol, és expulsat].

Ayaan Hirsi Ali considera que les societats musulmanes són patriarcals i que en elles hi ha implícita la cultura de la vergonya, que deriva d’un sentiment antic i exacerbat de l’honor. Segons ella, i ho explica en forma d’anècdota familiar al llibre, l’home en l’islam és un cabró incapaç de contenir el seu semen davant d’una colla de cabretes indefenses, és una fera incontrolable. En aquest assaig, Hirsi Ali “acusa” literalment els arquetips sorgits de la tradició islàmica i renega de les possibles circumstàncies polítiques que hagin desafavorit la tradició musulmana. Encara més: acusa Occident de les seves polítiques multiculturalistes indiferents que es defensen sota el paraigües relativista del respecte mutu.

La reconciliació estruncada de Benazir Bhutto

Alá ha preparado perdón y magnífica recompensa para los que musulmanes y las musulmanas, los creyentes y las creyentes, los devotos y las devotas, los sinceros y las sinceras, los pacientes y las pacientes, los humildes y las humildes, los que y las que dan limosna, los que y las que ayunan, los castos y las castas, los que y las que recuerdan mucho a Alá.

Benazir Bhutto emfatitza que l’islam sorgeix precisament contra la jerarquització clànica i desigual de les tribus que residien a la península aràbiga abans del profeta. Bhutto s’allunya radicalment de l’opinió que Hirsi Ali desenvolupa a Yo acuso pel que fa la concepció de l’Alcorà com a text incitador de la guerra en nom d’Al·là, és a dir, de la violència religiosa. Si la guerra, el masclisme exacerbat i l’analfabetisme estan tan a l’ordre del dia com el viratge fonamentalista de l’islam, és una qüestió política que segueix les seves lògiques pròpies, no un fet essencial intrínsec de l’islam. Bhutto veu en la seva religió, igual que en el cristianisme, el potencial de generar estats i societats democràtiques.

Sense títol

Coberta de “Reconciliación” (2007), editat per Belacqua

Reconciliación, subratlla que els drets humans, la igualtat de gèneres i la sobirania popular ni són aspiracions únicament occidentals ni són incompatibles amb l’islam. Bhutto lamenta que la bandera occidental dels drets humans s’hagi aixecat al llarg dels últims segles només quan les necessitats geopolítiques d’Occident ho permetien. Pàgina rere pàgina del seu assaig escrites a mitges amb Mark Siegel, Bhutto analitza com els moviments més laics, socialistes i reformistes que van sorgir a la segona meitat del segle XX als països de l’Orient Mitjà i del Magreb van ser esbandits en nom de titelles occidentals, fanàtics religiosos o ambdues coses. Però Bhutto no es limita a criticar Occident. Després d’exposar com la conflictivitat i la precarietat social és més notòria en països de majoria musulmana, la política pakistanesa fa una pinzellada (massa breu i generalista) sobre cadascuna de les històries nacionals dels estats de tradició islàmica, des del Marroc fins a Indonèsia. Tots són casos de democràcies frustrades, d’eleccions que han acabat portant nacions senceres en braços de militars tirànics o de deixebles de l’herència colonial. La seva pròpia mort, poc després que es publiqués el llibre, no ens dóna gaires esperances.

Per què posicionar-se és difícil 

Benazir Bhutto i Ayaan Hirsi Ali llegeixen les dues cares de la mateixa moneda: la primera es fixa en les bondats de l’islam com a religió apta per a l’obertura al coneixement i la tolerància, la igualtat i la pietat; la segona se centra en la visió opressiva dels mandats monoteistes, la pressió psicològica que suposa haver de carregar amb l’honor i la vergonya, la dificultat de desemmarcar-se dels arquetips de la comunitat i de les tradicions. Davant d’aquest panorama, per què posicionar-se és difícil? En primer lloc, perquè Ayaan Hirsi Ali se centra sobretot en la condició de les dones dins de l’islam, i aquest no és en absolut l’objectiu de la política Benazir Bhutto, que no es caracteritza pel seu feminisme acèrrim –és clar que ningú  de la seva família la va mutilar, ni li va impedir anar a escola, ni la va forçar a casar-se. Parlen de coses diferents, en part, perquè han viscut islams diferents.

En més d’una entrevista que li han fet a Hirsi Ali, ella assegura que pot afirmar el que afirma sobre la seva antiga religió perquè l’ha viscut des de dintre, i en efecte, el que més crida l’atenció de Yo acuso són l’enumeració de consells que l’autora dóna a les musulmanes d’arreu del món que vulguin escapar-se de la tradició i viure pel seu compte. La seva anàlisi sobre la religió que ha deixat enrere està fonamentada, però és terreny delicat perquè estableix la comparació amb l’altre com a únic aportador del Bé: Occident, l’herència de la Il·lustració i dels drets humans com un conjunt compacte. A Reconciliación, Benazir la guanya perquè escriu des de l’esperança d’un canvi, i ho fa sense posar-se a la defensiva ni endimoniar Occident. Però quan llegim el seu assaig sobre Islam i democràcia hem de tenir en compte que va escriure’l poc abans de guanyar unes eleccions i que el llibre oscil·la  –com també el de Hirsi Ali, per altra banda–, entre la difusió i l’academicisme. La mateixa Benazir Bhutto es refereix en un curt paràgraf a Ayaan Hirsi Ali com “una més de les atiadores del foc del xoc de civilitzacions, algú incapaç de veure res de bo en l’islam”.

Avui, Bhutto s’ha convertit en mite i la somali continua escrivint. Si bé el missatge d’Heretics, why Islam needs a reformation now (2015)  es correspon al que va escriure a Yo acuso, el to de Hirsi Ali s’ha moderat. La somali té clar quina és la prioritat de l’islam: el secularisme, la divisió urgent entre política i religió als estats musulmans. Si voleu conèixer argumentacions similars, vegeu el que deia al seu blog el saudita condemnat pel seu govern a 1000 fuetades, Raif Badawi. 

ProtestAgainstFemen-small

Protesta viral a Twitter. #MuslimahPride en contra del col·lectiu Femen.

[Per si la confusió després d'aquestes línies fos poca, tenim l'exemple que mostra la fotografia. Musulmanes tapades que es manifesten no per fugir de ser-ho sinó per seguir sent-ho. Aquí l'article s'acaba, perquè ja no sé què pensar ni em queden paraules. Si voleu saber més coses sobre feminsme i món àrab podeu llegir això].

FacebookTwitterGoogle+Compartir

Comenta

Categoria: Perfils

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>