Chaves Nogales, l’home que no va poder ser liberal

Molts de vosaltres coneixereu la tradició literària del Nou Periodisme; aquells reporters anglosaxons, ben vestits, que perseguien els seus objectius llibreta en mà per a després publicar bestsellers tant deliciosos com les novel·les de ficció. Jornalers de la paraula com Tom Wolfe o Gay Talese o les seves variants més esbojarrades, Truman Capote o Hunter S. Thompson. Per sorprenent que sembli, tota aquesta tradició nord-americana va tenir un paral·lelisme a l’Espanya de principis del segle XX. Barcelona, Madrid o Sevilla van donar els seus propis Wolfes o Capotes: es deien Gaziel, Pla, Polo, Camba o González Ruano. No tenien cap mena de relació amb el Nou Periodisme, però van aconseguir el mateix objectiu: fer embadalir als lectors amb històries reals i ben escrites.

Avui parlem del cas de Manuel Chaves Nogales, un sevillà que va escriure sobre la revolució russa i el feixisme alemany mentre donava la volta a Europa en avioneta; un liberal que va ser amic íntim del president republicà Manuel Azaña i que va relatar la revolució a Astúries i la guerra de l’Ifni; un maçó que va exiliar-se a França durant la Guerra Civil per a acabar sent perseguit per la Gestapo. Abans que res, però, Chaves Nogales va ser un reporter: va deixar les seves aventures per escrit i va consagrar-se com un dels millors prosistes de l’època, com un gran exemple del periodisme democràtic i liberal espanyol del segle XX. Gran relator de l’Europa de la modernitat, el feixisme i la revolució, Chaves Nogales va caure en l’oblit a causa de la repressió franquista i els seus subproductes bastards de la Transició.

chaves nogales foto

Manuel Chaves Nogales

Nascut a Sevilla, el jove Chaves entrà en contacte amb la premsa local escrivint articles per diaris sevillans i fent incursions a la redacció d’El Liberal, on treballaven el seu pare i el seu oncle. Aquells contactes familiars de joventut serien el seu referent pel que fa la pràctica periodística, a més d’introduir-lo als ambients il·lustrats espanyols a través de la maçoneria. Als cercles maçons, Chaves sentiria a parlar de conceptes com el republicanisme, l’anticlericalisme o la llibertat de drets; ell mateix s’acabaria unint a la lògia utilitzant el pseudònim de Larra. Aquest fet tindria un ressò anys després; Larra, el periodista madrileny a qui Chaves tant admirava, ja va dir en el seu moment que “ser liberal en España es ser un exiliado en potencia”.

La modernització periodística d’inicis del segle XX feia tard a Sevilla, on predominava un estil localista i folklòric. Potser per això Chaves va ser un nòmada tota la vida, venent la seva ploma de ciutat en ciutat. L’any 1924 es va traslladar a Madrid, on va passar a ser redactor d’El Heraldo de Madrid. Diari d’esquerres profundament republicà, l’Heraldo havia de sortejar com podia la censura del dictador espanyol Primo de Rivera; era una època difícil per a reportatges crítics que anessin més enllà del costumisme banal. El mateix dictador va prohibir personalment la publicació d’un reportatge de Chaves Nogales sobre els exiliats polítics i immigrants econòmics espanyols al sud França, zona que el periodista havia recorregut per a recopilar multitud de testimonis.

Durant els seus dies l’Heraldo, Chaves Nogales va entrenar-se en el periodisme d’acció, la vella pràctica d’anar al lloc dels fets i explicar el món en format crònica. La seva curiositat natural va portar-lo a fer una sèrie de viatges en avió, una innovació de l’època que a més va ajudar-lo a moure’s com a corresponsal arreu d’Europa. Les portades de l’Heraldo van omplir-se de les seves cròniques sobre els primers viatges en aquest mitjà de transport fascinant. Una peça destacable fou el seu perfil de Ruth Elder, l’heroica aviadora nord-americana que gairebé perd la vida en un vol transatlàntic d’Estats Units a Portugal.

elder_2_500

L’aviadora Ruth Elder, de qui Chaves Nogales escrigué un perfil a l’Heraldo de Madrid.

Aquests vols van resultar ser l’excusa perfecta per a recórrer el vell continent. L’any 1928, Chaves Nogales es va oferir a enviar cròniques des de tots els punts possibles d’Europa, una aposta atrevida que encaixava perfectament amb el caràcter innovador de l’Heraldo. Així ho resumia César González Ruano, company de redacció de Chaves:

Recuerdo que se anunció a bombo y platillo la vuelta a Europa en avión de Chaves Nogales. Fontdevila, para esta vuelta a Europa, le dio a su redactor jefe delante de mí quinientas pesetas. Chaves, rascándose la cabeza a través de aquellas ondas y remolinos de su pelo castaño, protestó tímidamente: -Con esto llego a París, y quizás hasta Londres, pero… -¿Y para qué lleva usted un carnet de ‘El Heraldo’? No me va usted a decir que no sabe pedir dinero en las embajadas y en los consulados ¿verdad? Y Chaves se fue con las quinientas pesetas. Este era el temple golfo y eficaz de ‘El Heraldo’.

El resultat d’aquest viatge de tres mesos, que va començar l’agost del 1928, són 26 cròniques des de diversos punts d’Europa. Chaves Nogales va veure el desenvolupament de la Unió Soviètica, va presenciar la gestació dels feixismes al vell continent. La ruta també va tenir els seus entrebancs; quan l’avió es va perdre en un lloc indefinit del Caucas, Chaves va enviar un irònic telegrama de socors a la redacció:

Desde el fondo de una aldea del Cáucaso donde me encuentro perdido, casi sin dinero y casi sin esperanza de encontrar la salida, os envío un abrazo. Estoy en la aldea de Svorovska frente al Elbrús, a ver si algún geógrafo de la redacción da conmigo.

La recopilació de totes aquests cròniques va ser la matèria prima d’un dels seus primers llibres: La vuelta a Europa en avión (Libros del Asteroide, 2012).

_visd_0000JPG0143U

A dia d’avui, Libros del Asteroide ha publicat sis obres de Manuel Chaves Nogales.

En els seus reportatges, Chaves maneja un estil molt semblant al de Pío Baroja, amb qui va establir una forta amistat. Com Baroja, el sevillà preferia l’acció de la novel·la a l’estil purament descriptiu: per ell el periodisme era una autèntica tasca intel·lectual, al nivell de la feina dels novel·listes però amb més compromís públic. El llenguatge havia d’arribar a tothom, exposant els fets forma senzilla i amb detalls i anècdotes il·lustratives. Tot plegat havia d’anar acompanyat de dades polítiques i històriques que, sense fer perdre interès en la història, teixissin un relat de fons on hi hagués una anàlisi política de la situació.

A més de treballar per l’Heraldo, Chaves Nogales col·laborava regularment amb la revista Estampa, publicació dirigida a una audiència femenina culta i moderna. Molts d’aquests reportatges i cròniques per entregues van ser posteriorment recopilats en llibres i passarien a ser la seva obra més reconeguda. Un bon exemple és Lo que ha quedado del imperio de los zares (Renacimiento, 2011), una sèrie d’entrevistes als grans derrotats de la Revolució Russa exiliats a París: el cosí de Nicolau II, el líder polític rus Kerenski, la filla de Tolstoi, la novel·lista Irène Némirovsky, etc. Un altre llibre relacionat amb la Revolució Russa va ser El maestro Juan Martínez que estaba allí (Libros del Asteroide, 2013). Aquí, Chaves elabora un llarg perfil del ballarí de flamenc Juan Martínez, que estava actuant a la cort del tsar quan va esclatar la revolta i que li serveix de pretext per a narrar els fets amb tota la seva cruesa.

Mentrestant, a Espanya es produiria una altra revolució. La Segona República Espanyola, de la que Chaves Nogales seria un gran defensor, esdevindria el somni frustrat del model liberal i democràtic somniat pel periodista. Les úniques imatges en moviment que existeixen de Chaves Nogales tenen una forta càrrega simbòlica: se’l veu aplaudint fervorosament a Niceto Alcalá-Zamora, primer president de la Segona República Espanyola, el 14 d’abril del 1931, dia en què es va proclamar el nou règim democràtic.

PROCLMACION-II-REPUBLICA

Celebració de la proclamació de la Segona República a Madrid, l’any 1931.

Aquesta explosió política, que va enamorar Chaves, va coincidir amb una nova etapa professional: el sevillà va esdevenir subdirector del nou diari Ahora, on va treballar fins al final de la Guerra Civil. Aquesta nova publicació casava bé amb les idees polítiques de Chaves: el diari es definia com a liberal i conservador, en el sentit que recolzava el manteniment de la nova república democràtica sempre que no es desviés cap a totalitarismes feixistes o bolxevics; en termes econòmics es definia com a liberal. Periodísticament, prenia com a referent el periodisme anglosaxó i apostava per maneres de fer modernes i atractives pel públic.

Una relació que va marcar profundament a Chaves durant la República va ser la que va mantenir amb el polític Manuel Azaña. La seva amistat era àmpliament coneguda; més d’una vegada Azaña va demanar recolzament públic a Chaves en episodis crítics pel Govern, com en l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia català o en els fets de Casas Viejas, on el govern va reprimir brutalment una insurrecció anarquista a Andalusia. El recolzament obert a Azaña, un polític allunyat dels extremismes que assetjaven Europa, era coherent amb la línia editorial del diari.

A l’Ahora, Chaves va cobrir moments tensos com la Revolució de l’octubre de 1934 a Astúries, a més d’entrevistar molts personatges i seguir treballant de corresponsal internacional. Partint d’un recorregut per Alemanya i Itàlia que va fer guiat per Eugeni Xammar, Chaves va escriure «Cómo se vive en los países del régimen fascista»; allà advertia sobre la situació totalitària i antisemita d’aquests països i de com aquesta s’estava infiltrant a Espanya a través d’organitzacions com la Falange o les JONS. Aquest viatge seria fatal per a Chaves: la Gestapo va prendre nota de la seva actitud antinazi, fet que tindria les seves conseqüències en el futur proper.

Tota aquesta activitat no va impedir que seguís col·laborant a l’Estampa amb reportatges llargs per entregues. Allà va publicar una de les seves obres més valorades, on tornava a perfilar un personatge per explicar la situació d’Espanya: aquest cop li tocà al torero Juan Belmonte, amic íntim de Chaves, del que va escriure el perfil biogràfic Juan Belmonte, matador de toros (Libros del Asteroide, 2013). Chaves havia conegut el torero en les seves tertúlies iniciàtiques per Madrid, i va veure-hi una figura exemplar dels valors liberals que ell defensava.

El llibre també ha estat editat per Alianza, però l’última edició és d’Asteroide.

La irrupció de la Guerra Civil va ser un fet cabdal en la vida de Chaves. Just abans del cop militar, l’Ahora va condemnar l’assassinat del tinent Castillo i el de Calvo Sotelo (amb les seves dues fotografies ocupant la primera plana), tot reafirmant la seva defensa del règim republicà. En un editorial titulat «Frente a la subversión», el mitjà reafirmava el seu recolzament al govern d’esquerres escollit democràticament:

La victoria obtenida en las urnas por el Frente Popular es un hecho demasiado reciente para que nadie trate de olvidarlo, cuanto menos pretender por la fuerza derogar su lícita vigencia.
La violencia como norma de actuación política ha merecido siempre, a través de los más diversos y apasionantes avatares políticos, nuestra más enérgica repulsa. Desde nuestra posición, netamente conservadora, nos incumbe en el día de hoy ratificar esa convicción fundada en principios estrictamente liberales y democráticos.

Amb la guerra ja en marxa, l’Ahora va patir el mateix destí que la majoria de mitjans del bàndol republicà: la col·lectivització de la premsa sota control obrer. La CNT va ser el sindicat amb més pes en la reconversió del diari, i Chaves va haver de fer molta pressió per evitar que el convertissin en un òrgan de propaganda. Va aconseguir que els anarcosindicalistes el mantinguessin com a director, però això no va impedir que hagués d’acomiadar diversos col·laboradors de tendències més conservadores. Així explica el periodista aquest procés:

Cuando estalló la guerra civil, me quedé en mi puesto cumpliendo mi deber profesional. Un consejo obrero, formado por delegados de los talleres, desposeyó al propietario de la empresa periodística en que yo trabajaba y se atribuyó sus funciones. Yo, que no había sido en mi vida revolucionario, ni tengo ninguna simpatía por la dictadura del proletariado, me encontré en pleno régimen soviético. Me puse entonces al servicio de los obreros como antes lo había estado a las órdenes del capitalista, es decir, siendo leal con ellos y conmigo mismo. Hice constar mi falta de convicción revolucionaria y mi protesta contra todas las dictaduras, incluso la del proletariado, y me comprometí únicamente a defender la causa del pueblo contra el fascismo y los militares sublevados. Me convertí en el ‘camarada director’, y puedo decir que durante los meses de la guerra que estuve en Madrid, al frente de un periódico gubernamental que llegó a alcanzar la máxima tirada de la prensa republicana, nadie me molestó por mi falta de espíritu revolucionario, ni por mi condición de ‘pequeñoburgués liberal’, de la que no renegué jamás. Vi entonces convertirse en comunistas fervorosos a muchos reaccionarios y en anarquistas terribles a muchos burgueses acomodados. La guerra y el miedo lo justificaban todo.

Durant tota la guerra, Chaves va ser un gran defensor del bàndol republicà. Reconeixia com a autoritat legítima el govern escollit de Manuel Azaña, i mirava amb por i desconfiança el poder que anaven adquirint anarquistes i comunistes. En aquesta etapa va publicar La defensa de MadridA sangre y fuego (Libros del Asteroide, 2013), una sèrie de nou cròniques que relataven amb cruesa la vida i les lluites de la Guerra Civil. La narrativització de Chaves és de gran qualitat i, a més, hi ha l’afegit del pròleg que va escriure per aquest llibre, on descrivia la seva concepció d’ell mateix i del seu ofici:

Yo era eso que los sociólogos llaman un pequeño burgués liberal, ciudadano de una República democrática y parlamentaria (…) Ganaba mi pan y mi libertad con una relativa holgura, confeccionando periódicos y escribiendo artículos, reportajes, biografías, cuentos y novelas, con los que me hacia la ilusión de avivar el espíritu de mis compatriotas y suscitar en ellos el interés por los grandes temas de nuestro tiempo.

La seva permanència a Espanya va durar tant com va durar el govern legítim del bàndol republicà. Quan el govern d’Azaña va abandonar Madrid, Chaves el va seguir fins  la frontera francesa. D’acord amb la seva ideologia liberal, a Espanya ja no quedava res per a defensar: la guerra la guanyarien o comunistes o feixistes. Però la decisió de marxar no va ser només qüestió de principis: sense la protecció d’Azaña a la zona roja perillava tant la seva seguretat com la de la seva família. D’altra banda, la seva coneguda amistat amb Azaña era una taca negra pel bàndol nacional. Així ho explicava el propi Chaves:

De mi pequeña experiencia personal puedo decir que un hombre como yo por insignificante que fuese había contraído méritos bastantes para haber sido fusilado por los unos y por los otros. Me consta por confidencias fidedignas que, aún antes de que comenzase la guerra civil, un grupo fascista de Madrid había tomado el acuerdo, perfectamente reglamentario, de proceder a mi asesinato como una de las medidas preventivas que había que adoptar contra el posible triunfo de la revolución social, sin perjuicio de que los revolucionarios, anarquistas o comunistas considerasen por su parte que yo era perfectamente fusilable.

Un liberal no podia sobreviure a España: el presagi de Larra s’havia complert. La família Chaves es va traslladar a París —en aquesta ciutat d’exiliats on, irònicament, el periodista havia entrevistat a totes aquelles personalitats russes que fugien de la revolució bolxevic. Per a guanyar-se el pa, Chaves va començar a col·laborar amb diverses publicacions llatinoamericanes, a més de treballar per alguns diaris francesos i anglesos. Tanmateix, hi havia una ombra que esperava la oportunitat de tirar-se sobre el periodista republicà: els serveis de la Gestapo, que ja havien fixat a Chaves durant la seva cobertura de l’Alemanya nazi, el tenien a les llistes de refugiats polítics destinats als camps d’extermini.

L’última edició d’aquest llibre, també d’Asteroide.

La Segona Guerra Mundial no es va fer esperar, ni tampoc la capitulació de França davant l’invasor  nazi —un fet que el periodista va descriure al llibre La agonía de Francia (Libros del Asteroide, 2012). Conscient del perill imminent, Chaves va enviar la seva família cap a Andalusia, ja sota règim franquista. Ell, cara coneguda i exiliat permanent, va ser dels pocs refugiats que va aconseguir autorització per fugir a Anglaterra. Chaves arribava al país model, al periodisme dels seus somnis, mentre la seva família s’esquinçava i Europa queia sota les flames del nazisme.

Un cop a Londres, Chaves va tornar a buscar una manera de sobreviure com a periodista. Un dels seus contactes li va oferir coordinar la Atlantic Pacific Press Agency, que s’encarregava de difondre informació sobre la guerra als països de Amèrica Llatina. En part duia a terme una tasca propagandística, a més de coordinar la informació de les ambaixades llatinoamericanes al Regne Unit. Li agradava el nou ambient que el rodejava, del que sempre havia estat un admirador confés:

Inglaterra es ‘el’ lugar en el mundo para Chaves Nogales. Le hubiera gustado ejercer el periodismo con plenos frutos en Inglaterra. Le gustaba cómo se hacía el periodismo allí. Le gustaba hasta cómo se leían los periódicos. Este episodio que contaba Pilar de la gente que lee el periódico y lo deja en el tren para que lo lean otros. Le gustaba cómo eran los ingleses. Su manera de entender, por ejemplo, la separación entre lo privado y lo público, su acercamiento a los temas religiosos… Le gustaba prácticamente todo de Inglaterra.

Mesos després, Chaves va crear una nova agència que faria una funció similar a la Atlantic Pacific: l’Agencia Manuel Chaves Nogales. Al mateix temps, va iniciar algunes col·laboracions amb la BBC. Tot plegat, un projecte que anava ca a bon port però que es va veure tallat d’arrel de forma inesperada: Manuel Chaves Nogales va morir a Londres el 8 de maig de 1944. Les causes de la mort van ser una dilatació aguda de l’estómac, peritonitis, jejunostomia i sarcoma. En menys d’un mes les tropes aliades realitzaven el Desembarcament de Normandia, l’inici de la derrota nazi i l’alliberament d’Europa. Chaves mai no ho va poder veure.

Més de setanta anys després, les obres de Chaves segueixen rondant per les llibreries; a casa nostra, l’índex de reedicions l’encapçala Libros del Asteroide. L’escriptor Jorge Martínez Reverte l’ha qualificat com «el mejor periodista español que ha habido en el siglo XX» i el també novel·lista Antonio Muñoz Molina ha comparat la seva profunditat moral amb la de literats com George Orwell, Vassili Grossman, Stefan Zweig o Albert Camus. Potser Chaves és el símbol d’un desencant deliciós: l’home que no va poder ser liberal i que va haver de fugir de Franco i la Gestapo però que, per sort nostra, va deixar el seu desencís per escrit. Per tal que ens arribi tant el periodista com l’home.

 (Nota: tota la informació biogràfica i cronològica està treta de la excel·lent biografia feta per María Isabel Cintas i titulada Chaves Nogales. El oficio de contar, i no ha estat constantment citada per no interrompre la lectura del text)

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Estem molt orgulloses d'anunciar que, a partir d'ara, tindrem una nova col·laboradora de luxe: es tracta de l'Alexandra Chaves, que aquest mes de gener exposa les seves obres a La Santa Pintada. De fet, és gràcies a la seva invitació que fa unes setmanes vam poder organitzar els primers actes…
  • Els novel·listes no li deuen res a ningú, a banda de Cervantes Milan Kundera -Vos sos la mujer araña, que atrapa a los hombres en su tela -Qué lindo! Eso sí me gusta El beso de la mujer araña (1976), novel·la-hit de l'argentí Manuel Puig, és una mostra excelsa de…
  • El nom de Henry Kissinger porta, en molts casos, a pensar en les etapes més brutes i fosques de la Guerra Freda. La relació que va tenir amb el cop d'estat contra Salvador Allende a Xile i la seva etapa com a assessor del president Nixon durant la guerra del Vietnam…
  • Alberto Arce no escriu en pijama. Hi ha altres periodistes que sí, com Manuel Jabois, que ha escrit el pròleg de Novato en nota roja (Libros del K.O., 2015), el llibre on Arce explica la seva etapa de dos anys com l'únic corresponsal estranger a Hondures. ''En las universidades y…

Comenta

Categoria: Perfils

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>