Borges i la càbala

Gran part de l’article que segueix parteix d’una conferència de Borges sobre la càbala, que es pot llegir aquí o escoltar aquí.

*

L’any 1977, ja vell, cec i savi, l’escriptor argentí Jorge Luis Borges (1899-1986) imparteix set conferències al Teatro Coliseo de Buenos Aires. En elles s’estén sobre alguns dels temes de les seves fructíferes obsessions: les mil i una nits, la poesia, els malsons, la Divina Comèdia, la càbala, el budisme i la ceguera. Amb el temps, algú amb molt bon criteri va reunir tots els textos al volum Siete noches, que a hores d’ara hauria d’estar a cada tauleta de nit. Aquí i ara parlarem del seu apropament a la càbala, qüestió que el va obsessionar fins la fi dels dies. No és estrany: amb les seves ambigüitats i jocs d’interpretacions, la branca mística del judaisme és la perfecta matèria d’estudi borgesiana.

793029871

L’edició de Tierra Firme.

La càbala apareix al segle XII entre el sud de França i casa nostra com un sistema esotèric d’interpretació de les escriptures sagrades i, per extensió, del món. Tant en el fons com en la forma, la càbala és una cosa extremadament difícil de comprendre; en primer lloc perquè els seus representants no tenien cap interès en delimitar una doctrina clara i coherent, i en segon perquè cal un coneixement bíblic sòlid per no perdre el fil, i ja sabem que la vida són dos dies i un estàs de ressaca. Les doctrines de la càbala no s’explicaven, s’insinuaven a través d’històries i faules ambigües, farcides de significats, fet que no contribueix a la seva comprensió. 

Quan els reis catòlics expulsen els jueus espanyols al segle XV, els cabalistes més prominents s’instal·len a Safed, una ciutat de pedra blanca situada en un cim de la Galilea palestina, aleshores sota domini otomà. Avui dia Safed forma part d’Israel, i l’herència de la tradició cabalística encara hi flota com una boira compacta. Una majoria generosa de la seva població és ultraortodoxa, i no és estrany creuar-se amb personatges aliens als afers terrenals que prediquen els misteris de la doctrina oculta a les cantonades. Al seu cementiri, esquitxat de tombes blaves, hi són enterrats alguns dels principals cabalistes.

IMG_0095

Jueus ultraortodoxos resen davant la tomba del rabí sefardita Joseph Caro al cementiri de Safed      (c) Anna Pazos

Borges ens introdueix al nucli de la càbala provant d’explicar el concepte de llibre sagrat, una noció aliena a la concepció occidental de la paraula escrita. Com explica l’argentí, la tradició occidental té clàssics —Quixots, Hamlets, Fausts—, llibres referencials al voltant dels quals s’exerceix un cert culte, però que s’estudien i analitzen amb una mesura humana. Ningú no gosaria afirmar, per exemple, que cadascuna de les lletres de la Ilíada conté un missatge ocult que cal desxifrar. Per contra, per als cabalistes, la Torà o Pentateuc —els cinc primers llibres del que el cristianisme anomena l’”Antic Testament”— és una creació de Déu que ha estat oferta a la humanitat amb un objectiu; i el llenguatge amb què està escrit, l’hebreu, és una amalgama de símbols i significats amagats que transcendeixen de llarg la seva primera lectura. No només totes les paraules del llibre són sagrades, també ho són les seves lletres, ja que cadascuna d’elles és una eina divina anterior a l’ús humà de la llengua. La Torà esdevé la metaliteratura portada a l’extrem:

Cuando pensamos en las palabras, pensamos históricamente que las palabras fueron en un principio sonido y que luego llegaron a ser letras. En cambio, en la cábala (que quiere decir recepción, tradición) se supone que las letras son anteriores; que las letras fueron los instrumentos de Dios, no las palabras significadas por las letras. Es como si se pensara que la escritura, contra toda experiencia, fue anterior a la dicción de las palabras. En tal caso, nada es casual en la Escritura: todo tiene que ser determinado.

Això va conduir els estudiosos a un anàlisi minuciós i obessiu de les escriptures. Llegint cada rengla d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra, amunt i avall i viceversa, trobaven a cada nova combinació missatges, significats, crides i llegendes ocultes. Diu la tradició cabalística que “cada paraula de la Torà té sis-centes mil cares —és a dir, capes de significat o entrades”. Poca broma.

Potser el millor exemple dels mecanismes d’aquest escrutini ad absurdum és la numerologia, consistent en atribuir un valor numèric a cada lletra per després interpretar les sumes resultants a cada paraula. La lletra aleph (א), per exemple, té valor numèric 1 i significa la unitat dins la Creació. No obstant, si analitzem la composició de la lletra veiem que està formada per una vav (ו) en diagonal i dues yod (י), una a sobre i una a sota: la suma d’aquests tres caràcters és 26, equivalent al valor numèric del nom diví Jehovà (יהוה). Casualitat? Els cabalistes no creien en tal cosa. Per a més inri, si es lletreja el nom d’aleph (אָלֶף) a l’inrevés, ens surt la paraula péla (פלא), que significa miracle en hebreu. I així anar fent, lletra a lletra, paraula a paraula, frase a frase, plana a plana. I qui dia passa any empeny.

Primer versículo génesis

El primer paràgraf del Gènesis, el primer dels cinc llibres que forman la Torà.

Agafem per exemple el primer versicle del Gènesis: Bereshit bará Elohim et ha shamaim ve’et haaretz (“Al principi, Déu va crear els cels i la terra”). Un simpàtic personatge vestit de rosa estrident va explicar-me, a Safed, que aquesta frase admet múltiples interpretacions; el seu significat varia segons la col·locació de les vocals. Així, segons com es pronuncien els ets, podriem estar llegint “Al principi, Déu va crear-te a tu, home, els cels, i a tu, dona, la terra”. El tema canvia bastant, com es pot veure. Els cabalistes també van trencar-se les banyes provant d’entendre per què, d’entre totes les lletres, l’escriptura sagrada comença amb una bet (ב). Hi ha qui diu que Déu no podia haver començat amb aleph perquè el nivell de divinitat d’aleph era massa elevat. A més, la bet també és la primera lletra de la paraula berakáh (בְּרָכָה), benedicció en hebreu. En les lògiques no sempre coherents de la càbala, tot acaba tenint una explicació.

Abans que el tema se’ns en vagi de les mans, però, tornem a Borges i la seva fascinació per la mística jueva. Fans i estudiosos n’han traçat la influència en els seus relats: certament, el gust pels jocs de significats i el metallenguatge atorguen a l’obra de l’argentí una aura cabalística; els seus fans l’han qualificat directament de místic literari. Tot i que no creia en les seves nocions bàsiques, Borges estudiava la càbala com alguna més que una curiositat històrica: “la cábala no es una pieza de museo, sino una especie de metáfora del pensamiento”.

borges

Jorge Luis Borges.

Li interessava, per exemple, la seva forma de plantar cara a problemes teològics clàssics com la imperfecció del món o la existència del mal. Els cabalistes, com els gnòstics, resolen que la creació és obra d’una deïtat imperfecta, una mena de parent llunyà de l’Ein sof (l’infinit, en hebreu). D’aquest Ein sof diví brollen deu emanacions o sefirot, l’última de les quals correspon al nostre regne. La idea d’una deïtat defectuosa ajuda a entendre per què tot plegat és el desastre que és. La matèria prima és difícil i conflictiva i tot plegat s’escapa del seu control:

En El fuego imperecedero de Wells el argumento sigue el del Libro de Job y su héroe se le parece. El personaje, cuando está bajo la anestesia, sueña que entra en un laboratorio. La instalación es pobre y allí trabaja un hombre viejo. El hombre viejo es Dios; se muestra bastante irritado. «Estoy haciendo lo que puedo, le dice, pero realmente tengo que luchar con un material muy difícil». El mal sería el material intratable por Dios y el bien sería la bondad. Pero el bien, a la larga, estaría destinado a triunfar y está triunfando.

Cosa que ens porta a concloure amb una cita de Rust Cohle, qui ja va sentenciar-ho en una escena de True Detective que hagués fet aplaudir el nostre argentí preferit: “Well, once there was only dark. If you ask me, the light is winning”.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Escoltant Ernesto Sábato divagar apaciblement a l'entrevista que li feia Soler Serrano el 1977 costa creure que de la ploma d'aquest honorable Intel·lectual puguin haver sorgit els submóns d'aigües putrefactes, monstres copròfags i neurosis homicides que formen la seva obra. Sembla mentida que tot plegat sigui producte d'aquest escriptor ponderat amb…
  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
  • El nom de Henry Kissinger porta, en molts casos, a pensar en les etapes més brutes i fosques de la Guerra Freda. La relació que va tenir amb el cop d'estat contra Salvador Allende a Xile i la seva etapa com a assessor del president Nixon durant la guerra del Vietnam…
  • Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
  • L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…

Comenta

Categoria: General, Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>