un gra de sorra: Nazanin Armanian al Literal

L’imperialisme i l’esquerra al segle XXI“ va ser la segona conferència que va tenir  lloc la tarda de dissabte 30 al Festival Literal de la Fabra i Coats. Consistia en una conversa a tres veus entre el català Marc Almodóvar, el belga Michel Collon i la iraniana Nazanin Armanian, professora de relacions internacionals a la UNED i autora de molts libres d’assajos relacionats amb l’Orient Mitjà, amb el món kurd i la cultura persa. Nazanin Armanian seu a l’esquerra de la tarima i obre la conferència amb un PowerPoint sobrecarregat de colors i de lletres. Té la veu estrident i està atabalada perquè és conscient que vint minuts seran insuficients per transmetre tot el que vol al seu públic.

Nazanin Armanian. (c) Julio Sánchez Garcia

“Tant a l’esquerra com a la dreta del món mediàtic hi ha tabús; moltes editorials de diaris alternatius no permetrien mai la publicació de segons què pel simple fet que no encaixa amb la seva línia editorial. M’ha passat.” Armanian denuncia el maniqueisme de l’esquerra europea, que tendeix a dividir el món en bons i dolents; és a dir, en no-Estats Units i Estats Units. “Per analitzar bé qualsevol temàtica cal un analista disposat a obtenir una visió global dels esdeveniments, a recollir diferents perspectives i a conèixer els punts de vista més contraris al propi”, afegeix. “El problema d’un posicionament tan limitat és que confón informació i propaganda, que incita a la crítica d’Israel però que impedeix parlar de Hamàs, un moviment islamista que té com a pràctica recurrent l’utilització estratègica de nens” —nens que després són màrtirs i serveixen d’exemple a altres nens palestins.

“No podem salvar nens soldats de l’Àfrica negra i tolerar la sacralització de menors d’edat palestins perquè escau a l’agenda i la línia del mitjà en qüestió”, s’indigna Nazanin, qui critica que el periodisme d’esquerres oblidi l’imperatiu de l’autocrítica dels propis procediments i autocensures. Mentrestant no puc evitar adonar-me que davant meu un jove porta una samarreta de Palestina; em pregunto què li sembla el discurs d’Armanian, que prossegueix amb el seu PowerPoint atapeït i amb el seu discurs in crescendo.

És veritat que els EUA van inventar-se l’expressió “guerra humanitària”, terme encunyat durant la guerra a l’antiga Iugoslàvia als anys noranta. Però també és cert, posem per cas, que avui per avui un Kurdistan independent no podria existir sense el suport incondicional d’Israel i dels EUA; o que a Kobani no tot és igualtat i comunitarisme —fora del PKK hi ha patriarcat (vella paraula per designar un fenomen que encara no és vell) i hi ha classes (una altra d’aquestes paraules velles però immortals). I també és cert que l’any 1983 Fidel Castro es passejava per Iran fent-se fotografies oficials mentre el govern iranià es dedicava a executar els seus propis anarquistes i socialistes.

Amb aquests i altres exemples, Armanian acusa els analistes progressistes occidentals d’estar cegament ressentits contra la Merkel, contra l’herència geopolítica del colonialisme i la força del capital. Es lamenta del que Lenin ja qualificava de “malaltia infantil de l’esquerranisme” de la mateixa manera que deplora la gran desconeixença general que l’esquerra europea té dels conflictes de l’Orient Mitjà.

Irna in 1960s 002

Estudiants iranianes a Teheran, l’any 1970.

Arribat aquest punt, el discurs vira de manera previsible cap a la qüestió del fonamentalisme islàmic i dels posicionaments de l’esquerra mediàtica. Armanian exclama en to pedagògic que cap revolució pot ser religiosa i que la majoria de víctimes del fonamentalisme islàmic segueixen sent els musulmans mateixos. La “jihad postmoderna” gasta gairebé tantes vides com els drons nordamericans, els avions automàtics de la mort indiscriminada. Ras i curt, el fonamentalisme afecta laics i moderats d’arreu del món i dista molt de ser l’antagonista del capital —sinó que ho preguntin als qatarians mateixos, que cobren un sou vitalici només per existir.

La conferenciant ataca amb duresa de quina manera algunes webs de difusió alternativa han arribat a donar suport als talibans atorgant-los la falsa etiqueta de guerrillers contra el capitalisme occidental. “L’esquerra se sent impotent i delega així la lluita contra l’imperialisme econòmic imperant a mans dels fonamentalistes islàmics, que a diferència dels europeus (diguem-n’hi) radicals tenen poder de convocatòria.” Nazanin Armanian suggereix que massa sovint l’esquerra occidental recolza l’islam amb un afany mutliculturalista histèric, quan el que s’hauria de fer és recolzar el laïcisme i els drets humans. Armanian fa referència a l’església d’una localitat catalana no especificada que, lluny de posicionar-se en contra de les exigències d’un imam estricte, donava suport al vel: “El xoc de religions i de civilitzacions és una farsa, en última instància totes les religions opten per recolzar-se les unes en les altres”.

I sembla ser que passa el mateix amb els dirigents d’uns països i uns altres. Per Armanian, islamofòbia i occidentofòbia són vodevils precuinats per cristians i musulmans pobres, perquè els peixos grossos són amics entre ells i no tenen problemes de “xoc cultural” —ens ho demostra amb fotografies d’alts dirigents dels EUA que saluden alts dirigents de països islàmics. Nazanin Armanian subratlla que la teoria del “xoc” és  sobretot un miratge del capitalisme global, i afegeix que no hi ha possibilitat real de cap tercera guerra mundial a Europa perquè mentre els musulmans i els cristians pobres es llencen invectives de menyspreu els uns als altres arreu del planeta els seus líders es posen d’acord. La iraniana es posiciona críticament davant del multiculturalisme ben pensant i fica cullerada en el tema de les comunitats com a institució reconeguda, al·lega que són poc més que una manera de classificar les nouvinguts com a tals —fins i tot quan alguns “nouvinguts” ja no fa tant que ho són i de vegades aspiren a allunyar-se de les tradicions familiars i l’encasellament social.

A la meitat de la seva intervenció les diapositives passen a ser en blanc i negre i hi reconeixem dones iranianes dels anys seixanta, inclosa una ministra del govern del Sha, que no es caracteritzava per ser progressista. Avui les iranianes caminen menys descobertes del que ho feien quaranta anys enrere, però Armanian va més enllà d’això: “Des de la contrarrevolució religiosa, ser dona a l’Iran és ser un subgènere, ni tan sols ets mare dels propis fills; a més, la cultura islàmica que es viu a l’Iran actual és més àrab que no pas autòctona”. Acte seguit i amb cabassos de respecte, Nazanin Armanian menciona la figura de Benazhir Bhutto, la filla de l’executat Ali Bhutto que va retornar al Pakistan per cumplir el seu deure de dirigent democràtica del país i que va ser assassinada en l’intent.

Benazir Bhutto

Benazir Bhutto.

Mentre parla penso en Ayaan Hirsi Ali, la somali que va patir una mutilació de clítoris i que va fugir d’un matrimoni concertat al Canadà per quedar-se a Holanda, on va cursar amb èxit la carrera de Filosofia Política i va convertir-se en ministra (liberal conservadora, això sí). Somnio que algun dia aquests grans de sorra seran muntanyes visibles, potser desvariejo d’eufòria feminista. Però es fa tard, Michel Collon i Marc Almodóvar es miren Armanian inquiets, un col·laborador del festival diu que la conferenciant fa més de mitja hora que parla i que encara han de parlar els altres dos. Llavors Nazanin s’avergonyeix una mica i tanca el PowerPoint, s’acomiada. Només per la seva intervenció intensa i apressada, el Festival Literal ja ha valgut la pena.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

1 comentari

Categoria: Cròniques

Un comentari a un gra de sorra: Nazanin Armanian al Literal

  1. Gran resum d’una intervenció molt interessant. Desconeixia aquesta dona però tot el q dieu q va dir em sembla il·luninador.
    Llàstima haver-me-la perdut!
    Gràcies!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>