Ludvig Holberg, feminista

Ara que Adesiara està convertint el món editorial en un indret més amable gràcies a la nova edició dels Viatges de Gulliver de Jonathan Swift, és un bon moment per reivindicar una altra peça magistral de la literatura satírica: El viatge a sota terra de Niels Klim, publicada l’any 1741 gràcies a la ploma de l’il·lustrat Ludvig Holberg.

La coberta d’Adesiara, amb Niels Klim caient a les profunditats de la Terra.

Nascut a Bergen però format a Copenhaguen, Ludvig Holberg és tant el pare de les lletres daneses com el de les noruegues: se’l disputen de fa segles. Bohemi del segle XVIII, va rebutjar les carreres militars i eclesiàstica i es va entregar a l’humanisme: va recórrer mitja Europa participant en debats intel·lectuals i va publicar i autoeditar-se obres de nombrosos gèneres i disciplines. Concretament les sàtires sobre l’aristocràcia danesa li van costar més d’una amenaça de mort, però la història ha acabat jugant al seu favor: des del 2003, el govern noruec atorga el Holberg Prize a acadèmics destacats de l’àmbit de les humanitats i el Niels Klim Prize a acadèmics destacats de menys de 35 anys.

Val a dir que la de Holberg no és una obra completament innovadora. Compta amb diversa parentela literària, com Utopia (1516) de Thomas More, els mateixos viatges de Gulliver (1726) de Swift o L’altre món (1650) de Cyrano de Bergerac. Tanmateix, l’astúcia de les idees que exposa (sobretot pel que fa a la crítica dels europeus) i la seva prosa impecable (i impecablement traduïda del llatí per Vicenç Reglà) fan que la narració esdevingui una delícia. Protagonitzada per Niels Klim, l’excusa argumental de la novel·la funciona de la següent manera:

L’any 1664, després d’aprovar els exàmens de la Universitat de Copenhaguen i de merèixer la nota d’excel·lent cum laude dels tribunals de filosofia i teologia, em vaig disposar a tornar a la meva pàtria i vaig embarcar-me en una nau que feia ruta cap a la ciutat de Bergen, a Noruega.

Mentre és a Bergen, Klim decideix anar a treure el cap a una cova que hi ha a la muntanya de Flöien, i quan la visita cau. Cau cap a dins de la Terra, que no està plena de sediments geològics sinó d’espai buit i planetes. Després de surar durant dos dies en el no-res, amb un tros de pa fent cercles al seu voltant com un satèl·lit, Niels Klim comença a passejar de país subterrani en país subterrani i assisteix indignat a la burla dels europeus per part sobretot d’arbres intel·ligents, però també d’humans bàrbars i animals parlants. Holberg mescla aventures i moralines i ho fa força bé: produeix somriures amples i bona part de les seves crítiques segueixen tenint vigència a dia d’avui. Aquest mètode de prodesse et delectare el descriu ell mateix quan parla de les universitats dels països subterranis:

Els professors, que tenen moltes coses útils per ensenyar i recomanar, no fan les classes d’una manera solemne i autoritària com ho acostumen a fer els nostres filòsofs, sinó que, servint-se de faules divertides i amenes, inculquen idees importants i profitoses que tenen un cert atractiu per a l’oient.

A través de la comparació amb les vides d’aquests països subterranis, Holberg destapa nombroses tares europees. Hi ha la supressió de classes i la meritocràcia del país de Potu, la tolerància religiosa de Jochtana, el respecte a la vellesa de la ciutat de Keba o el manual del bon governant de la cort de Potu, que prohibeix concedir llegats econòmics i fer fundacions “que només serveixen per alimentar els arbres ociosos i promoure la indolència”. O, en una època en què es publica una quantitat ingent de literatura barateta, fóra plantejable aplicar les lleis de Keba: als seus habitants no se’ls permet escriure fins que han fet trenta anys, i la censura i les revisions de llibres van encaminades a assegurar el bon gust.

img15

La majoria dels habitants de la Terra subterrània són arbres.

Tanmateix, Holberg excel·leix pel que fa als al·legats a favor dels drets de les dones. D’acord que la Il·lustració ja havia posat algunes idees al seu lloc i hi havia un bon grapat de salonnières exercint de cultes amfitriones, però la situació de la dona no era per tirar coets. Així que tota la ciència-ficció d’El viatge a sota terra de Niels Klim, sorprenentment, s’acaba erigint com un al·legat contra tota la xerrameca sobre el sexe dèbil. Hi ha diversos exemples –alguns de molt afortunats– que confirmen el pensament igualitari de l’escriptor, que aquest ja havia refermat en escrits anteriors. Un és el projecte de planeta Nazar, on les feines es donen sense distinció de gènere i per pura meritocràcia. De fet, la presidenta del tribunal de justícia de Nazar és una dona, una arbre, que ha arribat a aquesta posició gràcies a la seva pròpia intel·ligència i esforç. Niels Klim observa aquest fenomen i reconeix que tot funciona sobre rodes, però no pot evitar posar uns ulls com plats davant d’aquest elogi de la femella.

En aquesta línia, el masclisme heredat de Klim –no és un macho acèrrim, però no pot evitar mostrar escepticisme davant el progrés de les dones– es destapa en altres ocasions. Per exemple, a la cort de Potu, observa esparverat com la tresorera dóna de mamar al seu fill alhora que exerceix la seva important tasca:

La mateixa Rahagna, tot i que intervenia en els afers més ardus, alhora donava el pit a un infant que havia tingut poc després de la mort del marit. Quan jo els manifestava que l’alletament em sembla una acció molesta i indigna d’una dama tan important, els subterranis em respongueren: “¿Que potser t’imagines que la natura no ha donat els mugrons a les dones per alimentar els fills, sinó per embellir-se el pit, com si fossin unes pigues precioses?”

L’exemple més afortunat de tots, però, és el del matriarcat de Cocklecu. Ni igualitarisme ni xerrameca barata: es tracta d’una regió on els homes fan les feines que tradicionalment han fet les dones i viceversa, un país amb els rols invertits. Aquí, Niels Klim observa atònit com els homes renten els plats mentre les dones agafen la ploma i s’encarreguen d’assumptes sagrats, civils i militars. Pensant sobre aquest fenomen, l’europeu s’adona que

De fet, si [els homes] haguessin volgut i haguessin gosat fer-ho, els hauria estat fàcil desfer-se del jou i posar fi a la tirania de les dones, però el costum inveterat els havia eixorbat tant l’esperit que a ningú no li havia passat pel cap arriscar-se per treure’s del damunt aquella ignomínia. Creien que era la natura la que havia determinat que el govern estigués en mans femenines i, en canvi, que la feina dels homes fos teixir, moldre el gra, filar la llana, escombrar el terra i deixar que els atonyinessin.

La tradició i els costums, vaja. El manament de “les coses sempre han anat així”. L’eterna història. Però Holberg hi dóna una volta més. A Cocklecu, per exemple, els bordells són per a dones i els mascles exerceixen la prostitució en clandestinitat, sempre amb el perill de ser detinguts i assotats en públic. I s’inverteix el fenomen de l’abús al carrer, que és tant vigent avui dia com sembla que era durant el segle XVIII:

Al contrari, les dones i les noies, sense la més petita reprovació, contemplen els joves tot passejant pel carrer, els fan senyals amb el cap, els piquen l’ullet, els xiulen, els pessiguen, els criden, omplen les portes de galanteries escrites amb carbó, proclamen impunement el seu desig i es vanten de les seves conquestes tal com els joves petulants del nostre món solen enumerar amb fanfarroneria les noies i les dones que han seduït.

Amy Poehler (fent de Leslie Knope al gif) i Tina Fey van protagonitzar una escena “”similar”" a l’edició del 2015 dels Golden Globes: https://www.youtube.com/watch?v=RP-JA7aspxc. Llarga vida.

Niels Klim es veu en perill, és clar, i comenta amb alguns convilatans que tot això és fora natura, que “és evident que el mascle ha estat fet per als treballs difícils i importants”. Però la complicitat masculina no funciona:

Em van respondre que confonia el costum i les institucions amb la natura, atès que les mancances que imputem al sexe femení es deriven només de l’educació, i això es veu perfectament a partir de l’ordenació i l’estructura d’aquest estat, on veiem que brillen en les dones les virtuts i les capacitats intel·lectuals que els mascles s’atorguen a si mateixos en altres indrets.

A Cocklecu, fins i tot el llenguatge s’ha adaptat a la societat, i el que aquí és “un conyàs” o “la polla” allà funciona a l’inrevés. Les coses absurdes són “poca-soltades d’homes” i les coses que es fan amb presses “s’han de perdonar per la feblesa dels mascles”.

En tot cas, que les idees que Holberg va publicar el 1741 siguin vigents encara avui dia demostren un parell de coses: que era un home d’idees avançades i que, ai las!, encara hi ha molta feina a fer. També demostren una tendència que potser era menys visible en els primers temps del feminisme, i és la inclusió dels homes en tot el tema dels drets de les dones, la negativa que el feminisme impliqui enviar els mascles a l’exili.

Ludvig Holberg.

I la reivindicació del rol de les dones és només una de tantes crítiques que Holberg fa de la societat del seu temps. Per acabar, no podem no citar les notes que un tal Tanià va prendre d’un viatge al vell continent. Aquest decàleg de l’estupidesa europea és anotat talment com les notes d’un antropòleg. A través de les observacions que Klim llegeix atònit i indignat, Holberg dispara totes les seves sagetes: es carrega l’Europa del segle XVIII de nord a sud, amb una astúcia sarcàstica absolutament aplicable als nostres dies. Valguin de mostra un parell d’estereotips que podrien aplicar-se al segle XXI. Per exemple, París com el centre d’una moda que a vegades frega l’extravagància:

La capital d’aquest regne [és a dir, França], que és monumental i es diu Lutècia, es pot considerar, per dir-ho així, la capital d’Europa, ja que exerceix una mena d’autoritat legislativa sobre la resta de pobles europeus. Per exemple, els estableix les normes sobre la manera de viure i la forma de vestir, talment que, si qualsevol tipus de vestimenta, per més ridícula i incòmoda que sigui, agrada als habitants de Lutècia, totes les altres nacions es veuen obligades a portar-la.

O les universitats com a espai mercantilitzat i cada cop més allunyat del bon saber:

Les universitats europees són un negoci on es venen les bones arts i els honors; talment com a qualsevol botiga, a un preu raonable i mòdic s’ofereixen graus, promocions, dignitats, títols de múltiples sabers i mercaderies doctes que es poden obtenir, no sense suor i amb molts anys d’estudi diürn i nocturn, en el nostre món subterrani.

Res que no sabés Ludvig Holberg i res que no sabéssim nosaltres, però el fet que aquest viatge subterrani sigui vigent 274 anys després de la seva publicació vol dir que, o tot és cíclic i no aprenem res de res, o que més val que comencem a treballar fort.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
  • Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
  • La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
  • Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…

Comenta

Categoria: Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>