que vinguin dies

Bufava un airet amorós i el fum els recordava que eren un poble vell, molt antic. 

Diuen que l’ésser humà va començar a tornar-se sedentari aproximadament a partir del Neolític, cap al 9.000 aC: uns quants poblats de cultura agrícola decideixen ‘plantar tendes’ i aquí ens quedem. D’això ja fa uns quants dies, però és que abans d’aquestes dates hi ha molta prehistòria per recórrer. Que l’homo sapiens porta molt temps rondant per la Terra, que diuen que els homes de Kibish d’Etiòpia tenen 195.000 anys i que, en definitiva, això de construïr-nos llars i establir-nos no és tan vell com l’anar a peu. Tanmateix, avui dia sobreviuen força cultures nòmades (els berbers, els boiximans de Sud-àfrica, els tinkers irlandesos), hi ha noves formes de nomadisme (es podria pensar en els desplaçaments per raons laborals, per exemple) i la percepció del moviment ha pres unes connotacions molt específiques: en la cultura occidental, sovint se’l relaciona amb la fugida o l’evasió. Sedentaris com som, la idea del viatge, el peregrinatge o el camí com a mitjà d’avançament, d’aire fresc o de recerca segueix tan vigent com fa milers d’anys.

És d’aquesta cosa tan humana de tirar milles i “que vinguin dies” que parla Ramon Erra a la seva última novel·la, Far West Gitano (Empúries, 2015). Flamant guanyadora del Premi Marian Vayreda 2014, l’obra narra el viatge d’una família gitana prou sedentaritzada, el pare de la qual —el Ramonet, homo desgarbat— decideix retornar a la carretera per fugir dels problemes de la vida moderna, resoldre una qüestió molt concreta i retrobar les seves arrels manouche.

“Saben que si es queden quiets s’extingiran, aquesta mena de gent, deiens els uns.”

Així doncs, el Ramonet, la Celos, la tieta Tati, els dos fills i el gos decideixen embarcar-se en furgoneta cap a Saragossa, travessar els Monegres. Com passa sovint, tot el viatge s’emmarca en la idea que els manouche d’abans eren gent pura i ho feien tot millor, però ja ho diu la dita: “algun dia era era, ara ni era ni blat”.

El meu pare, el vell manouche, llavors pujava al seient del conductor, es donava un cop de mà esperonador a les cuixes, com un vaquer del Far West, i es posava a xiular tonades de l’Aznavour o del Trenet, perquè el pare era molt d’aquests, molt francès, si es pot dir així. Molt de tonades tontes. I vinga quitrà, fang, herbei. I canvi de paisatge.

Però és que són temps difícils pels gitanos: els dies de carretera dels seus descendents s’han vist aixafats per les complicacions dels temps que corren, els fills que roben, les filles que se’ns embarassen, les dones que se’ns revolucionen i “l’assetjament dels paios i de les lleis i de la vida moderna”. Durant tot el viatge, la ment del Ramonet contraposa la fidelitat a la seva ètnia i el mite de les pròpies arrels (“Feia tants anys de totes les coses”) amb l’espai-temps de la crua realitat:

Ai, ai, poble manouche, qui t’ha vist i qui et veu ara, xaiets del temps. Per sort havia dut el banjo. Havia dut el banjo, ai vell Blum. De ganes es posaria a tocar el cony de banjo. De petit li n’havien ensenyat. De petit tot lligava, tot tenia un sentit en la vida d’un gitanot. Digues que sí. Digues manouche, sinti, romaní. Uns ambulants, rondinaires, viatgers, gent de pell fosca aquí, gitanots per allà, zíngars, rajputs, bohemis, peus descalços!

I així, nostàlgia per aquí i xerinola per allà, avança Far West Gitano. Ramon Erra aconsegueix impregnar tota l’obra d’un regust irreal, eteri, mític, d’història que ara és sòlida i ara es difumina. Ho aconsegueix, segons el meu parer, a través de nombroses repeticions (la frase “saben que si es queden quiets s’extingiran” apareix diversos cops), el dríbling de múltiples normes d’ortografia i puntuació, un estil molt oral (amb oracions inacabades, per exemple) i la mescla total de narradors (ara heterodiegètic, ara homodiegètic, ara focalitzo aquí i ara allà; la veu narrativa se situa tan dins com fora la història i va saltant per la perspectiva dels diversos personatges sense previ avís). Erra també acompanya moltes oracions d’un “diuen que tal” o “diuen que qual”, com si la història d’aquesta família gitana hagués passat a tenir entitat de llegenda. I un altre recurs són imatges força potents, com la que dóna el títol a la novel·la: al mig del desert, la família topa amb un decorat abandonat d’una pel·lícula del Far West.

Ramon Erra. (c) Lisbeth Salas

D’altra banda, l’escriptor d’origen vigatà deu haver fet un esforç important per plasmar el català gitano sobre paper. L’ala dura de l’Institut d’Estudis Catalans potser es posaria les mans al cap, però ell clava el to a la perfecció. Roba construccions del rossellonès (“vas pas venir”) i fa ús d’un vocabulari volgudament desmanegat (“pàfies” per pesseta, “trago”, “tartana”, “mossec”). Nogensmenys, les descripcions són gràfiques i precises; vegi’s la de la Celos, la dona del Ramonet:

La Celos vivia en una parra d’un altre món, vivia preocupada per desfer-se els nusos dels cabells, per comprar coses tristes i bibelots. Tota ella era un greix a punt de ser excés, tot li ballava. Era feliç dins d’una tristesa, que és la tristesa de tots els de la Barriada, d’un poble sencer.

Menys comentada ha estat l’estructura de l’obra, que té un pes menor (atesa la grandiositat de la resta de l’obra) però que adquireix importància al final de la novel·la i dóna pistes de moments de trobada que guinyen l’ullet al lector: la cadireta del cotxe de la família del principi o el gest de donar un cop de mà a les cuixes, per exemple, enllacen la trama dels gitanos amb diverses històries secundàries.

De fet, aquesta unió de trames confirma un dels hits d’aquest llibràs que ha escrit Ramon Erra: Far West Gitano aconsegueix traspassar els límits del propi argument i situar-se en un punt d’aires universals, aconsegueix apel·lar el lector i tocar-li ben tocada la fibra. La idea del nomadisme no s’estanca amb les cultures nòmades sinó que contagia com una plaga als humans de tendència sedentària. La postlectura engrandeix la lectura i la sensació final és agredolça i meravellosa, d’aquelles nostàlgies que només es passen organitzant un bon sarau. I és que la novel·la també sorprèn per la total absència de cinisme: els seus personatges són com paparres aferrades a les pegues i joies de l’existència, a aquesta cosa tragicòmica i raríssima que és el viure.

Article publicat (amb més o menys modificacons) al núm. 383 de la Directa

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
  • La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
  • Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
  • Trenta-un dies més a la butxaca: el canvi d’hora ens ha regalat seixanta minuts de son o de còctels, la bielorussa Svetlana Aleksiévitx ha guanyat el Nobel de Literatura i l'escriptor Erri de Luca ha quedat finalment absolt. Les tres coses ens produeixen joia, tot i que segur que també han…

Comenta

Categoria: General, Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>