religion without religion

La fantàstica editorial Routledge va tenir, ara ja fa uns anys, l’amabilitat de crear la subsèrie Thinking in Action. Amb ella han volgut presentar grans qüestions contemporànies —la religió, la ciència, la tecnologia, l’humor, la literatura, l’humanisme, etc.— de la mà d’alguns dels pensadors més rellevants dels últims anys: Slavoj Žižek, Jacques Derrida, Simon Critchley o Paul Ricoeur, entre d’altres.

L’any 2001 van publicar el llibre On Religion de John D. Caputo, personatge americà simpàtic que a casa hem descobert fa tot just uns mesos. Caputo és, si se’m permet tal judici de valor, un dels pensadors postmoderns més importants del panorama filosòfic actual. Entre d’altres perquè té la gosadia, en els temps que corren, de circular entre la filosofia i la teologia, i sempre amb un caràcter tant acadèmic com entenedor (i, que em perdoni l’Acadèmia, però no és cosa habitual). En aquest llibre, Caputo mira d’explicar què és la religió. I no només per ell o per tot creient i catòlic, vaja, sinó per desenvolupar un concepte de religió que sigui entenedor i no estigmatitzat pel simple fet de ser religió. I això és una excusa perfecta per poder-ne parlar-ne aquí, per exemple.

Coberta de “On religion”, de John D. Caputo.

Però qui és i d’on ve John D. Caputo? En un article seu titulat Philosophy and Prophetic Postmodernism: Toward a Catholic Postmodernity (2000), Caputo assegura que, durant la primera meitat del segle XX, la filosofia europea als Estats Units no existia i que va arribar-hi de la mà d’un corrent reduït de catòlics americans que, segons ell, “survived by living in closely knit urban neighborhoods that were built around parish churches that were administered by a largely conservative Irish hierarchy.” Grosso modo, la filosofia continental als EUA consistia en quatre filòsofs catòlics que només es dedicaven a estudiar els escolàstics: Sant Tomàs, Sant Agustí i tota la pesca. Es tracta, doncs, d’un corrent sorgit com a mètode de supervivència enmig del domini de la filosofia analítica, d’una colla de filòsofs catòlics que durant anys van estar immersos exclusivament en l’estudi dels escolàstics fins que un dia, de sobte, topen amb Heidegger i hi troben una via d’escapament intel·lectual. De cop:

When the grip of Neo-Thomism was finally broken […] two things happened. (1) Catholics literally put St. Thomas in his place, converting him from a timeless ahistorical master to an historically situated thirteenth-century thinker. […] (2) Led by major figures at the Jesuit institutions, Catholics took up their continental European heritage in a sustained way, in search of contemporary resources to think their way through this brave new post-Vatican II world. Those were the heady days of existentialism and phenomenology in the United States.

I aquí és on comença tot. Els filòsofs catòlics americans es proposen superar el desert on els havia portat la modernitat i aconseguir trobar el seu espai.

If secularization goes to the heart of modemity, then surely post-modern must mean post-secular, and that must also mean that some of our most treasured ideas and honored thinkers from before the Enlightenment may now return in honor from their long exile. The postmodern turn things have taken ought to open a distinctively Catholic post-modernity. By that I mean not a simple post-modernism, but one in which the lines of communication between the great pre-modern masters and the post-modem have been opened up in a way that affords thinkers in the Catholic tradition a unique opportunity.

John D. Caputo al festival Greenbelt, l’any 2013. (c) Drew McLellan

Caputo deicideix fer aquest camí i establir una relació entre alguns dels pensadors de l’exili modern, com Sant Agustí i Sant Pau, i el post-estructuralisme francès, concretament Jacques Derrida i la deconstrucció. A On Religion, doncs, el que intenta és descriure’ns, a partir d’aquesta relació esmentada, què significa per ell el concepte de “religió”.

Any book entitled On Religion must begin by breaking the bad news to the reader that its subject matter does not exist. “Religion,” in the singular, as just one thing, is nowhere to be found; it is too maddeningly polyvalent and too uncontainably diverse for us to fit it all under one roof. There are Western religions, Eastern religions, ancient religions, modern religions, monotheistic, polytheistic, and even slightly atheistic religions; too many to count, too many to master, in too many languages to learn. I am not complaining or making excuses. Indeed the uncontainable diversity of “religion” is itself a great religious truth and a marker of the uncontainability of what religion is all about. I am just trying to get started and I have to start somewhere. I am not trying to begin at the Absolute Beginning. I have no head for that. I am just trying to get something on the table.

Ja ho veuen, així és com John D. Caputo intenta començar el seu assaig sobre la religió. Tot i això, no se n’està, poc més endavant, de donar-nos una definició pròpia de religió. Pròpia, però que no aporta res de nou: “By religion, therefore, let me stipulate, I mean something simple, open-ended, and old-fashioned, namely, the love of God.”

El que realment és nou és l’entremaliat recorregut que fa a partir d’aquesta definició de religió, que el fa capficar-se en la pregunta que Sant Agustí va fer-se al llibre X de les Confessions: “Què estimo quan estimo el meu Déu?”. No és pas una simple pregunta, Sant Agustí s’hi va dedicar durant anys i Caputo no la resol en aquest llibre, sinó que hi va tornant al llarg de tot el que ha escrit durant els últims 15 anys. Anem, però, a pams. Caputo ens avisa que, com ja he dit, estarà terriblement capficat amb Sant Agustí:

Augustine, I should say at the start, will be my hero throughout these pages, although with a certain post-modern and sometimes unorthodox twist that might at times have provoked his episcopal wrath (he was a bishop, with a bishop’s distaste for unorthodoxy).

És a partir d’aquesta obsessió agustiniana que Caputo inicia tot el recorregut per fer-nos entendre què és per ell la religió. Al cap i a la fi ell entén la religió com amor, que és la sal de la vida. I l’amor és amor per Déu. I reclama que ens deixem de preocupar per nosaltres mateixos o pel Dow Jones, que ja està bé d’egoismes i recorreguts per la misèria del diner!

Religion is for lovers, for men and women of passion, for real people with a passion for something other than taking profits, people who believe in something, who hope like mad in something, who love something with a love that surpasses understanding.

(c) Stefan Metzler

Però amb compte. Per Caputo no tot aquell que creu en Déu és religiós, ni tot aquell que no hi creu no ho és. D’aquí neix el concepte de “religion without religion”: la gent pot arribar a ser molt religiosa sense necessitat de teologies ni religions. És a dir, la gent pot arribar a estimar, a entendre l’Amor, sense necessitat de religió. I aquesta és la tesi de Caputo.

Thus the real opposite of a religious person is a selfish and pusillanimous curmudgeon, a loveless lout who knows no higher pleasure than the contemplation of his own visage, a mediocre fellow who does not have the energy to love anything except his mutual funds.

I a sobre n’hi ha molts, d’aquests que són egoistes i pusil·lànimes rondinaires que es fan dir religiosos i es posen a la boca el nom de Déu constantment. I cal seguir amb compte, perquè aquest amor de Déu només és un punt de sortida, una primera paraula, una primera crida, però no pas la meta final. Aleshores, què és aquest amor? Què significa que només és una primera crida?

Let us speak then of love. What does it mean to “love” something? If a man asks a woman (I am quite open to other permutations of this formula) “do you love me?” and if, after a long and awkward pause and considerable deliberation, she replies with wrinkled brow, “well, up to a certain point, under certain conditions, to a certain extent,” then we can be sure that whatever it is she feels for this poor fellow it is not love and this relationship is not going to work out.

I Sant Agustí ens dóna la resposta. Si l’amor és la mesura, l’única mesura de l’amor és l’amor sense mesura. L’amor ens incita a oferir sense esperar res a canvi, és una “obligació” incondicional, que amara d’excés l’amor. Per tant l’amor de Déu, i també estimar Déu, és quelcom profund i incondicional. I és a partir d’aquesta primera asserció que l’entremaliat recorregut de Caputo a On Religion comença a prendre forma. I és que si Déu és amor, amor és el primer “nom” de Déu. I per tant, el nom de Déu és el nom de l’amor, el nom d’allò que estimem. Per això LA pregunta no és si jo estimo a Déu, o si hi ha un Déu a qui estimar, sinó “QUÈ estimo quan estimo el meu Déu”.

No està del tot clar qui és Déu, què estimo quan l’estimo, ni tant sols està mitjanament clar qui sóc jo; tot i així, l’experiència emergeix, l’esdeveniment d’un amor impossible ens transcendeix.

Caputo posant-se les mans al cap. Extret del seu mateix Facebook: John D. Caputo – Weak Theology.

Podem trobar el fonament d’allò profund i incondicional que és estimar Déu en les paraules de Lluc de “perquè per a Déu no hi ha res impossible” (Lluc, 1:37) passatge on l’Arcàngel Gabriel anuncia a Maria que donarà a llum el fill de Déu. Aquest impossible, Caputo el contraposa amb el possible, que és el futur. El futur, doncs, poden ser dos: un futur present i un futur absolut. El primer tots l’entenem, vaja, és el futur del demà terrenal. El futur absolut ja és una altra cosa. Només el podem trobar a partir de l’esperança, la fe i l’amor, ja que ens condueix cap als límits d’allò que és possible. Aquest futur absolut ens condueix a una regió incerta i imprevisible que només Déu coneix. En això la idea de Caputo és explícitament deutora de Jacques Derrida, per qui l’impossible és allò que nosaltres no podem preveure. És a partir d’aquí, doncs, com hem de pensar Déu, com “the becoming possible of the impossible”,

that notion of life at the limit of the possible, on the verge of the impossible, constitutes a religious structure, the religious side of every one of us, with or without bishops or rabbis or mullahs. That is what I mean by “religion without religion” (to borrow another phrase from Derrida), the main idea I shall be defending throughout these pages.

I així ja comencem a entendre-ho tot una mica més, espero. Davant de tota aquesta incertesa que ens representa l’impossible, el futur absolut, cal tenir fe, esperança i estimar aquesta possibilitat de l’impossible. I més, encara:

If at the end of our lives we find that all our hopes have been sensible and moderate and measured by the horizon of the future present, if we have never been astir with the impossible, then we shall also find that on the whole life has passed us by. If safe is what you want, forget religion and find yourself a conservative investment counselor.

I és que el sentit religiós té a veure amb el fet que ens exposem a la incertesa radical i a la idea que la vida no té un únic sentit tancat, que és el que es desprèn del futur absolut. Per Caputo la incertesa de l’impossible és el fonament d’allò religiós. El creient dubta, vacil·la, tem, sent la mateixa angoixa que patí Kierkegaard abrumat pel sacrifici d’Isaac.

“My other side”, escriu John D. Caputo sobre aquesta imatge al seu Facebook.

Però Caputo no acaba On Religion aquí, perquè no vol que sembli que ens està venent a una idea premoderna segons la qual amb la fe, l’esperança i l’amor ja en tenim prou. Tanmateix, és obvi que la solució no és creure que tota la nostra cosmologia ha d’estar estructurada racionalment, Déu ens en guardi! A On Religion, Caputo posa les bases del que serà la seva literatura sobre la debilitat de Déu. I amb un repàs exhaustiu, no només del seu significat de “religió” sinó de com s’ha donat el pas d’una era secular a una postsecular i com es pot reflectir això en la religiositat i la manera d’entendre Déu, Caputo lliga a la perfecció aquest assaig per a l’editorial Routledge.

El pensament de John D. Caputo és particular en general, no només a On Religion. La seva proposta és un enllaç fabulós de la majoria de la teologia del s. XX amb un moviment secular. És d’on surt el concepte de “religion without religion”. I és que amb ell, així com amb molts dels pensadors contemporanis que s’han enfrontat a la impossibilitat de bastir una ontologia forta, s’ha donat un canvi de paradigma: entendre que la fe cristiana no és inviable malgrat aquesta impossibilitat. Bàsicament el que fa Caputo és nodrir-se del relativisme ontològic, epistemològic i ètic de la postmodernitat per crear i desenvolupar el seu hit, que és la teologia feble.

Senyores i senyors, estem davant d’un pensador gegant, d’algú que ha aconseguit portar tant Sant Agustí com Sant Pau al bell mig de la postmodernitat. I fent-ho, ha aconseguit guiar-nos i fer-nos entendre una mica més què és això de la religió i com es concep Déu en un moment en què alguns l’han matat i altres l’han volgut substituir per vés a saber què. I al cap i a la fi, deixeu-me ser un xic romàntic: com hem vist, al final tot està amarat d’amor.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • And in the eyes of the hungry there is a growing wrath. In the souls of the people the grapes of wrath are filling and growing heavy, growing heavy for the vintage. (I als ulls dels famolencs hi ha una ira creixent. A l’ànima de la gent el raïm de…
  • La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
  • That is the fate of our generation. That is our choice —to be ready and armed, tough and hard. Discurs del militar israelià Mose Dayan, 1956 Fa poc més d’un any que My Promised Land del periodista israelià Ari Shavit va publicar-se, i HBO ja ha anunciat que produïrà una sèrie documental inspirada en…
  • A la sala del tribunal de Dedham, neta i polida, on tot s’ha envernissat amb elegància, costa de creure en l’existència dels muntatges, i, malgrat això... Sota aquests oms, en aquestes antigues cases de Dedham, davant aquests piadosos portals d’estil georgià... El tribunal ha confirmat per setena vegada la seva…
  • Europa ha perdut el nord. Set anys després de la crisi financera, la majoria del continent encara no s’ha recuperat. Crisi de deute públic irresolta, milers d’immigrants morint al Mediterrani a les portes d’Europa i cada cop més discursos xenòfobs són només alguns dels problemes que assetgen el vell continent.…

Comenta

Categoria: General, Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>