l’autor perseguit per la imatge

Fa moltes dècades que Roland Barthes va matar l’autor. Aquí entre nosaltres, tanmateix, no hi ha ningú que no parli d’un o d’un altre autor per orientar-se dins el món superpoblat que és la literatura. Més enllà del que digués als seixanta l’Acadèmia estructuralista i polsegosa, avui dia les editorials encara confien que la marca d’un o altre autor els farà pujar l’índex de vendes —”marca”, que lleig!, però ja se sap que tots hem de menjar i que el vocabulari economicista és avui llei en tots els camps.

Potser Foucault va ser el primer en adonar-se que la teoria de les textualitats i la desaparició de l’autor tenia poc sentit pràctic, que cal estudiar la sociologia de l’autor com a figura pública i com a productor d’uns textos que tenen certes temàtiques i ideologies comunes ideologia és un paraula forta, diguem-ne millor “opinions sobre la vida” o cosmovisió que el lector pot identificar. Però com es ven la imatge de l’autor de carn i ossos que accedeix a fer entrevistes i signar llibres? Coneixem la cara dels gran autors de la història?

Aina Pérez i Noemí Acedo, professores de la Universitat Autònoma i membres del grup de recerca Cos i Textualitat, m’han ensenyat que l’autor no només hi és —tot i que no sigui el Déu del segle XIX, omniscient motor immòbil— sinó que té un doble. Directa o indirectament, un autor viu és un individu públic susceptible de ser interrogat, lloat, criticat i fotografiat. També existeix el prototip d’autor o d’autora que s’hi nega i que no deixa que li facin fotos ni entrevistes, que fuig de la imatge. Salinger era així i, salvant totes les diferències, també ho és Marta Rojals i ho era Caterina Albert, encoberta sota el pseudònim de Víctor Català perquè es prenguessin seriosament la literatura que feia i no la molestessin amb les nimietats del gènere —per cert, Club Editor acaba de publicar la seva novel·la Un film (3000 metres), i el criteri de l’editora Maria Bohigas  no acostuma a fallar.

La imatge que ha de tenir un escriptor ha anat variant al llarg de la història. I continua variant. La fotografia d’artista la tenim de Víctor Hugo, que apareix de lluny i assegut sobre una roca. És l’autor romàntic, inspirat per la musa divina que es manifesta en la naturalesa i que només apareix si tenim els ulls tancats.

Victor Hugo fotografiat per Auguste Vacquerie, l’any 1853.

Després hi ha la fotografia de l’autor-repte, el de mirada intel·ligent i gairebé agressiva, vegem Julio Cortázar o Franz Kafka. Sembla que ens obliguin a qüestionar-nos el món. Ja no és romàntic ni és il·lustrat, fica el dit a la llaga i de passada fuma, perquè ja se sap que un escriptor que no fuma no acaba de convèncer.

Julio Cortázar. © OZKOK/SIPA

En tercer lloc cal parlar de la categoria d’escriptor que ha viscut molt i que s’enorgulleix de ser o de semblar un perdulari. Coneixem creadors de la talla de  Bukowski o del recent però ja venerat Karl Ove Knausgård, autor de La meva lluita, que compleixen el mateix rol de “deixat” de cabells llargs i aspecte bohemi.  Una vegada el poeta-perdulari  John Berryman va dir que

”No poet worth his salt is going to be handsome,” he counseled. ”If he or she is beautiful, there’s no need to create the beautiful.” (Si voleu saber-ne més, els amics del The New York Times s’estenen sobre el tema aquí).

knausgard

Karl Ove Knausgård. (c) Astrid Dalum

A les antípodes del creador/vagabund/home que ha viscut hi ha la versió més simpàtica/humana/senyora pona, la fotografia d’autor o d’autora proper i saludable que somriu com si anunciés fil dental. Serveixi d’exemple la imatge de la guanyadora del Nobel de Literatura de fa un parell d’anys: 

Alice Munro © Derek Shapton

Com tantes altres coses, la fotografia de l’autor no està exempta de les modes, forma part de les concepcions històriques sobre què i com ha de ser un escriptor. El novel·lista novell que s’estrena no és només text sobre paper sinó que també és figura pública que s’ha de vendre, que s’ha de fer respectar o que ha de semblar amable. Comentàvem no fa gaire amb la Irene Pujadas que seria estrany, veure en Knausgård somrient com una dona encantadora. O potser tindria la seva gràcia, seria com veure Alice Munro despentinada i en barnús mentre surt de la dutxa. 

FacebookTwitterGoogle+Compartir

Comenta

Categoria: Breus

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>