parelles literàries: Lydia Davis i Sophie Calle

Aquestes últimes setmanes han succeït un parell de coses que mereixen ser celebrades amb grans dosis d’alegria i xampany. En primer lloc, la publicació per primer cop en català de l’escriptora nord-americana Lydia Davis, de la qual Edicions de 1984 ha traduït l’últim llibre Can’t and Won’t, un recull de textos que en la traducció de Yannick Garcia passa a titular-se Ni puc ni vull. Aquesta gesta literària, que sens dubte contribueix a la riquesa cultural d’aquesta zona del planeta, s’acompanya d’una celebració artística: la inauguració d’una retrospectiva sobre l’artista francesa Sophie Calle al Palau de la Virreina.

Lydia Davis a l’esquerra en casa ben endreçada. Sophie Calle a la dreta en actitud espontània.

Tot i que l’una és francesa i l’altra nord-americana i l’una és escriptora i l’altra artista en el sentit més conceptual i ampli de la paraula, Sophie Calle i Lydia Davis tenen força coses en comú. D’una banda, la coincidència en el món de l’elit artística: la fictícia Maria Turner de la novel·la Leviathan de Paul Auster està basada en Sophie Calle i, alhora, Paul Auster és ni més ni menys que l’exmarit de Lydia Davis. De l’altra, són senyores de gran èxit en els seus àmbits: Calle va rebre el Premi Hasselblad l’any 2010 i Davis va guanyar el Booker Prize tres anys després. El que (avui) ens interessa, però, són les seves similituds literàries. 

A la sèrie Autobiographies, Sophie Calle combina fotografies i textos amb la voluntat clara i flagrant d’integrar art i relat vital. El títol de l’obra no està gens exempt d’ironia: Calle s’utilitza a si mateixa com a material artístic, sí, però al final és ella qui tria què es mostra a la façana i què es relega portes endins. En tot cas, però, els escrits d’Autobiographies són com un bon cafè sol italià: aguts i concentrats, però tampoc exempts de grans dosis de tendresa. En aquest sentit, Sophie Calle vindria a representar una versió autobiografitzada de l’estil de Lydia Davis. Tot i que no són tan obertament biogràfics i es basen més en una observació molt nítida i lúcida de la realitat més quotidiana, els escrits de la nord-americana són curts, incisius i afilats com ganivets de tallar carn.

La qüestió és que les dues adrecen un tema absolutament femení i sempre curiós: la maternitat. Lydia Davis té dos fills i Sophie Calle no en té cap (ni ganes, pel que sembla), però ambdues han parit alguns escrits molt incisius sobre aquest tema. Ser mare, no ser-ho, les coses bones de no ser-ho, la comprensió sobtada de les coses dolentes de no ser-ho, la qüestió de per què ser-ho, etcètera. Qüestions que segurament no ens descobreixen la sopa d’all però que, vistes en conjunt, aporten una visió prou rica dels intríngulis d’engendrar (o no) descendència. Quan la seva pròpia mare mor, Sophie Calle afegeix el següent text a Autobiographies

On december 27, 1986, my mother wrote in her diary: “My mother died today.”
On March 15, 2006, in turn, I wrote in mine: “My mother died today.”
No one will say this about me.
The end.

El text i la fotografia que l’acompanya (o la fotografia i el text que l’acompanya) en un marc expositiu inconcret.

Evidentment, la relació amb la pròpia mare no deixa de ser una vinculació amb la pròpia maternitat: Calle s’adona que està trencant una cadena de mares i mares i mares a les qual se’ls han mort mares i mares i mares. Tot i això, altres texts mostren (sempre acceptant el joc de l’autobiografia fabricada) una visió molt més còmica i escèptica davant la maternitat: 

I never wanted children. Imagine a sad day: I’m feeling lonely and dreading nightfall. Here comes a young couple, the man with his arm around the woman’s waist, the woman pushing a stroller. Their eyes tell me to give way: an offspring bestows certain rights. They gaze blissfully at the baby. And I sigh: “Poor things . . .” Not a reasonable reaction, I know, but I feel better already.

En aquest ring que ens acabem de treure de la màniga, Sophie Calle mereix que la seva mostra sigui massivament visitada però Lydia Davis guanya el combat. La seva cita no prové de Ni puc ni vull (que està ple d’altres meravelles de la literatura comprimida) sinó de Samuel Johnson is Indignant, una altra col·lecció d’escrits que, de ser traduïda, convertiria la cultura catalana en una cosa més rodoneta i sana. En qualsevol cas, aquesta frase en concret es titula A Double Negative:

At a certain point in her life, she realises it is not so much that she wants to have a child as that she does not want not to have a child, or not to have had a child.

No hi ha gaire gent que sàpiga escriure aquestes píndoles literàries com ho fa Lydia Davis. La literatura és molta i molt diversa, però no hi ha tants escrits que hagin exhibit tal profunditat de pensament amb tant poques paraules. Una precisió temporal, una frase principal (she realises tal) i un seguit de subordinades que resumeixen, amb una elegància i una precisió lingüística digníssima i no prou celebrada, un dels dilemes més grans de la maternitat. Dos trossos de dones, en definitiva, que inciten a acabar l’article amb aquesta aclamació robada impulsivament de miss Beyoncé: 

tumblr_inline_n6ma3t1ISU1qhgk1x (1)

FacebookTwitterGoogle+Compartir

Comenta

Categoria: Perfils

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>